Notice: Unexpected clearActionName after getActionName already called in /var/www/lenciclopedia.org/w/includes/context/RequestContext.php on line 318
Salvia officinalis - L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià Anar al contingut

Salvia officinalis

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
(Redirigit des de «Sàlvia officinalis»)
Sàlvia officinalis (Salvia officinalis)


Sàlvia officinalis, comunament cridada sàlvia, és una espècie de planta herbácea pertanyent a la família de les lamiáceas.


Distribució i hàbitat

[editar | editar còdic]

És nativa de la regió mediterrànea, encara que s'ha naturalizado en molts llocs del món. Té una llarga tradició tant d'usos medicinals com a culinaris i durant els últims temps s'utilisa també com a ornamental en els jardins.

Es troba en l'Europa mediterrànea, en llocs rocosos i herbars secs, des del nivell de la mar fins a zones montanyoses. Té preferència pels terrenys poc productius i poc fèrtils. En Espanya predomina la varietat lavandulifolia.

Descripció

[editar | editar còdic]

És una planta perenne aromàtica de fins a 70 cm d'altura. Talles erectos i pubescentes. Fulls pecioladas, oblongas i ovales, més rarament lanceoladas, en la nervadura ben marcada. Florés blanc-violáceas en arracades, en corola de fins a 3 cm, el llavi superior del qual és casi recte; el cáliz és més menut que la corola en tonalitats púrpureas.

Història

[editar | editar còdic]

S. officinalis s'ha utilisat des de l'antiguetat per a alluntar el mal, mordeduras de serps, aumentar la fertilitat de les dònes, i més. Teofrasto va escriure sobre dos sàlvies diferents, una un arbust salvage la va cridar sphakos i l'atra una planta cultivada similar la va cridar elelisphakos. Plinio el Vell va dir d'esta última planta que es dia sàlvia pels romans, i s'utilisava com un diurético, un anestésico local per a la pell, un astringente i per a atres usos. Carlomagno en el seu edicte Capitulara de villis vel curtis imperii artícul n.º 70, ordena que es cultive en els jardins dels monasteris, durant la Alta Edat Mija en el Imperi carolingio.[1] Walafrido Strabo la va descriure en el seu poema Hortulus per tindre un aroma dolç i ser útil per a moltes dolències humanes i es va dirigir de nou a la raïl grega per al nom i la va cridar lelifagus.[2]

La planta tenia una gran reputació en tota la Edat Mija, en molts dits en referència a les seues propietats curativas i valor.[3] A voltes es diu S. salvatrix (sàlvia el salvador), i va ser un dels ingredients del Vinagre dels quatre lladres, una mescla d'herbes que se supon que devien protegir de les plagues. Dioscórides, Plinio i Galeno les recomanaven com diurético, hemostático, emenagogo i tònic.[2]

Cultivares

[editar | editar còdic]

La majoria d'ells són cultivats més freqüentment com a ornamentals que per les seues propietats herbales, com a menuts arbusts i cobrix sols, especialment en ubicacions excessivament solejades. Es propaguen fàcilment per esquejes durant l'estació càlida.

  • "Purpurascens", cultivar de fulls púrpura, considerat com el més fort de les Sàlvia.
  • "Tricolor", cultivar en fulls variegadas blanc, groc i vert.
  • "Berggarten", cultivar en fulls allargats.
  • "Icterina", cultivar en fulls variegadas groc verdosas.
  • "Alba", cultivar de flors blanques.
  • "Lavandulaefolia", cultivar de fulls menuts.

Un dit medieval, a voltes atribuït a Martin Lutero, és: "Cur moriatur homo cui Sàlvia crescit in horto?" ("¿per qué un home deu morir mentres creix la sàlvia en el jardí?").

Usos

[editar | editar còdic]

Principis actius

[editar | editar còdic]

Conté olis essencials, flavonoides i principis amarcs.

Fitoquímica

[editar | editar còdic]

El oli essencial de Sàlvia officinalis canvia la seua composició d'acort a l'época de l'any, la naturalea del sol i l'estat d'estrés de la planta. Molts components, sobretot monoterpénicos i sesquiterpenos, es troben de manera regular tals com canfeno, pinenos α i β, limoneno, β-ocimenos (I i Z), terpinoleno, α-copaeno, β-bourboneno, linalol, #acetat de linalilo i bornilo, aromadendreno, terpinen-4-ol, terpinenos α i γ, α-humuleno, δ-cadineno, òxit de cariofileno, manol, sabineno, felandrenos α i β, alcamfor, humuleno, p-cimen-8-ol, cariofileno, acetat de α-terpililo, p-cimeno, borneol, isoborneol, tricicleno, sabinol, acetat de isobornilo, acetat de sabinilo, α-gurjuneno, alo-aromadendreno, viridiflorol, α-tuyeno, tuyonas α i β, òxit de humuleno, cadinolés α i δ, salvenos cis i trans, mirceno, β-cubeneno, farneseno, carvona, fencona, α-malieno, β-copaeno i calameneno.[4]

S'han identificat diterpenos abietánicos tals com saficinólido, sageona, àcit carnósico, carnosol, rosmadial, rosmanol i epi-rosmanol[5]


Tres composts en esquelet terpenoide d'apianano varen ser identificats com rel-(5S, 6S, 7S, 10R, 12S, 13R)-7-hidroxiapiana-8,14-dieno-11,16-dion-(22,6)-ólido, rel-(5S, 6S, 7R, 10R, 12S, 13R)-7-hidroxiapiana-8,14-dieno-11,16-dion-(22,6)-ólido i rel-(5S, 6S, 7S, 10R, 12R, 13S)-7-hidroxiapiana-8,14-dieno-11,16-dion-(22,6)-ólido. Atres components aïllats són la salvigenina, lupeol, β-sitosterol, estigmasterol, columbaridiona, atuntzensina A i miltirona.[6]


També s'han reportat glucósidos, tals com (1S,2R,4R)-1,8-epoxi-p-mentan-2-il-O-β-D-glucopiranósido, (6R,9S)-3-oxo-R-ionol-β-D-glucopiranósido, (6R,9R)-3-oxo-R-ionol-β-D-glucopiranósido, eugenilglucósido,[7] 6-O-cafeoil-β-D-fructofuranosil-(2→1)-R-D-glucopiranósido, 1-O-cafeoil-β-D-apiofuranosil-(1→6)-β-D-glucopiranósido, i 1-O-p-hidroxibenzoil-β-D-apiofuranosil-(1→6)-β-D-glucopiranósido.[8]

Varis complexos de polisacàrits composts principalment de galactosa (17.9%), 3-O-metil-galactosa (3.0%), glucosa (15.5%), manosa (8.3%), arabinosa (30.4%), xilosa (7.6%), fucosa (2.6%), ramnosa (6.7%), i àcits urónicos (8.0%) dels quals s'han investigat la seua activitat inmunomodulatoria.[9]

Medicinals

[editar | editar còdic]

Té moltes propietats medicinals com antisudorífica, hipoglucemiante, emenagoga, estimulant, antiespasmódica, astringente i antiséptica.[10] Per això és cultivada com planta medicinal.


En la medicina tradicional austríaca la Sàlvia officinalis administrada per via oral, com a infusió o mastegada, s'utilisa per al tractament de malalties del tracto respiratori i gastrointestinal, boca i pell.[11]

L'investigació científica sugerix certa eficàcia per al tractament de la malaltia d'Alzheimer.[12][13][14][15] Igualment millora la memòria en subjectes sans jóvens.

Culinaris

[editar | editar còdic]

Com condiment té un sabor llaugerament picante. En la cuina occidental, s'usa per a condimentar carns grasses (especialment les marinadas), formages, i algunes begudes.

Les llavors de sàlvia en Gran Bretanya, per generacions han segut catalogades com una de les herbes essencials, junt en el jolivert, el romer i el tomello (com en la cançó popular «Scarborough Fair»). Té un sabor salat, llaugerament picante. Apareix en moltes cuines europees, sobretot italianes, dels Balcans i de cuina d'Orient Mig. En la cuina britànica i americana, se servix tradicionalment la sàlvia i la farcidura de ceba, com a acompanyament de pavo torrat o pollet en la Nadal o el Dia d'Acció de Gràcies. Atres plats inclouen cazuela de carn de porc, formage Sage Derby i la salchicha de Lincolnshire. A pesar de l'us comú d'herbes tradicionals i disponibles en la cuina francesa, la sàlvia mai va trobar preponderancia allí.

Taxonomia

[editar | editar còdic]

Sàlvia officinalis va ser descrita per Carlos Linneo i publicada en Species Plantarum 1: 23, en 1753.[16]


Ha segut cultivada per sigles en el Vell Món per les seues propietats culinàries i medicinals i moltes voltes ha segut descrita en propietats curativas miraculoses.[17] S. officinalis ha segut classificada en vàries denominacions taxonómicas.[18]

Etimologia

[editar | editar còdic]

Vejau: Sàlvia

officinalis: epítet llatí que significa "venuda en herbolarios, medicinal",[19] i es referix a l'us medicinal, officina, el qual va anar una herba tradicional en expendios medievals dels monasteris.[20]

Citologia

[editar | editar còdic]

Número de cromosomas de Sàlvia officinalis (Fam. Labiatae) i táxones infraespecíficos: 2n=14.[21][22]

Subespecies

[editar | editar còdic]

Comprén 5 subespecies acceptades:[23]

Noms comuns

[editar | editar còdic]
  • Castellà: celima, herba del mut, formigó d'Espanya, madreselva, salima, salima fina, sàlvia, sàlvia blanca, sàlvia en fulls d'espliego, sàlvia d'Aragó, sàlvia d'Aragó de fulls estrets en orejuelas, sàlvia de Catalunya, sàlvia de granada, sàlvia de full angost, sàlvia de full estret, sàlvia de la Alcarria, sàlvia de Moncayo, sàlvia de Trillo, sàlvia fina, sàlvia fina de la Serra, sàlvia hortense menor, sàlvia menor, sàlvia menuda d'Espanya, sàlvia oficinal, sàlvia real, sàlvia salvage, sàlvia selvada, llacor, selima fina, selvia, té indígena, verdecillo.[22]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ Watters, L. L. (1901). , New York: Columbia University.
  2. ↑ 2,0 2,1 Kintzios, Spiridon I. (2000). [1], CRC Press, pp. 10–11. ISBN 978-90-5823-005-8.
  3. ↑ An Anglo-Saxon manuscript read "Why should man die when he has sage?" Kintzios, p. 10.
  4. ↑ Ivanic, R. and Savin, K. (1976). A comparative analysis of essential oils from several wild species of Sàlvia. Planta Medica 30, 25–31.
  5. ↑ Marie-Elisabeth Cuvelier, Claudette Berset, and Hubert Richard. Antioxidant Constituents in Sage (Sàlvia officinalis) J. Agric. Food Chem. (1994) 42, 665-669
  6. ↑ Miura et al. Apianane terpenoids from Sàlvia officinalis. Phytochemistry (2001). 58, 1171–1175
  7. ↑ Mingfu Wang, Yu Shao, Tzou-Chi Huang, Guor-Jien Wei, and Chi-Tang Ho. Isolation and Structural Elucidation of Aroma Constituents Bound as Glycosides from Sage (Sàlvia officinalis). J. Agric. Food Chem. (1998) 46, 2509-2511
  8. ↑ Mingfu Wang, Yu Shao, Jiangang Li, Nanqun Zhu, Meera Rangarajan, Edmond J. LaVoie, and Chi-Tang Ho. Antioxidative Phenolic Glycosides from Sage (Sàlvia officinalis). J. Nat. Prod. (1999) 62, 454-456
  9. ↑ Capek and Hrıbalová. Water-soluble polysaccharides from Sàlvia officinalis L. possessing immunomodulatory activity. Phytochemistry 65 (2004) 1983–1992
  10. ↑ «Sàlvia Officinalis».
  11. ↑ Vogl S, Picker P, Mihaly-Bison J, Fakhrudin N, Atanasov AG, Heiss EH, Wawrosch C, Reznicek G, Dirsch VM, Saukel J, Kopp B«Ethnopharmacological in vitro studies on Àustria's folk medicine - An unexplored lore in vitro anti-inflammatory activities of 71 Austrian traditional herbal drugs».J Ethnopharmacol.149(3)
    750-771.doi:10.1016/j.jep.2013.06.007.
  12. ↑ Akhondzadeh, S; Noroozian, M; Mohammadi, M; Ohadinia, S; Jamshidi, Ah; Khani, M«Sàlvia officinalis extract in the treatment of patients with mild to moderate Alzheimer's disease: a double blind, randomized and placebo-controlled trial».Journal of clinical pharmacy and therapeutics.28(1)
    53-9.ISSN 0269-4727.doi:10.1046/j.1365-2710.2003.00463.x.
  13. ↑ [enllaç trencat]
  14. ↑ Perry, Ek; Pickering, At; Wang, Ww; Houghton, P; Perry, Ns«Medicinal plants and Alzheimer's disease: Integrating ethnobotanical and contemporary scientific evidence».Journal of alternative and complementary medicine (New York, N.I.).4(4)
    419–28.ISSN 1075-5535.doi:10.1089/acm.1998.4.419.
  15. ↑ Iuvone, T; De, Filippis, D; Esposito, G; D'Amico, A; Izzo, Aa«The spice sage and its active ingredient rosmarinic acid protect PC12 cells from amyloid-beta peptide-induced neurotoxicity».The Journal of Pharmacology and Experimental Therapeutics.317(3)
    1143-9.doi:10.1124/jpet.105.099317.
  16. ↑ «Sàlvia officinalis» (en en). Tropicos.org. Missouri Botanical Garden. Consultat el 2014-08-26.
  17. ↑ Clebsch, Betsy (2003). [2], Timber Press, p. 216. ISBN 9780881925609.
  18. ↑ Sutton, John (2004). , Workman Publishing Company, p. 17. ISBN 9780881926712.
  19. ↑ «odontolomus - opacus» (en en). Dictionary of Botanical Epithets. Consultat el 2024-09-01.
  20. ↑ Stearn, William T. (2004). [3], Timber Press (OR), p. 456. ISBN 0-88192-627-2.
  21. ↑ Sàlvia officinalis L. Proves Chromosome atles of flowering plants. Darlintong, C. D. & A. P. Wylie (1955)
  22. ↑ 22,0 22,1 «Sàlvia officinalis». Real Jardí Botànic: Proyecte Anthos. Consultat el 14 d'abril de 2010.
  23. ↑ «Sàlvia officinalis» (en en). Plants of the World Online. Kew Science. Consultat el 2025-06-09.

Bibliografia

[editar | editar còdic]
  1. AFPD. 2008. African Flowering Plants Database - Base de Donnees dones Plantes a Fleurs D'Afrique.
  2. CONABIO. 2009. Catàlec taxonómico d'espècies de Mèxic. 1. In Capital Nat. Mèxic. CONABIO, Mexico City.
  3. Flora of China Editorial Committee. 1994. Flora of China (Verbenaceae through Solanaceae). 17: 1–378. In C. I. Wu, P. H. Raven & D. I. Hong (eds.) Fl. China. Science Press & Missouri Botanical Garden Press, Beijing & St. Louis.
  4. Idárraga-Piedrahíta, A., R. D. C. Ortiz, R. Calleja Posada & M. Merello. (eds.) 2011. Fl. Antioquia: Cat. 2: 9–939. Universitat de Antioquia, Medellín.
  5. Zuloaga, F. O., O. N. Morrone, M. J. Belgrano, C. Marticorena & I. Marchesi. (eds.) 2008. Catàlec de les plantes vasculars del Con Sur. Monogr. Syst. Bot. Missouri Bot. Gard. 107(1–3): i–xcvi, 1–3348.
Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Salvia_officinalis&oldid=588178»