Anar al contingut

Parc Natural de la Sierra de Mariola

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Parc Natural de la Sierra de Mariola
Localisació
TiposEspai natural / Bosc
ProvínciaValéncia
Dimensions
Superfície17 257 ha
Per a atres usos d'este terme vore Mariola (desambiguació).

El parc natural de la Serra de Mariola () és un espai natural protegit espanyol situat en l'interior de les províncies d'Alacant i Valéncia, en la Comunitat Valenciana, Espanya.[1]

Senyes bàsiques

Este parage de 17 257 ha va ser declarat parc natural pel govern valencià el 8 de giner de 2002.[1]

La serra es troba localisada entre les comarques de Hoya d'Alcoy, el Comtat de Cocentaina i del Valle d'Albaida.

Municipis compresos

Orografia

Senda hacia el Montcabrer en el camino subiendo a la cima desde la Font de la Mariola.

La serra és una de les últimes estribacions de les Cordilleres Bètiques. Té una forma quadrangular i una alliniació de suroest a noreste.

El material predominant és la calcàrea, si be l'intensa activitat tectónica ha provocat l'existència de molt variats paisages. L'altura màxima de la serra és el pico del Montcabrer,[2] en 1390 m, sent el tercer de la província d'Alacant. Ademés d'est, són numeroses els cims de més de mil metros, com l'Alt de Mariola (1158 m), El Contador (1232 m) i El Portín (1081 m).[3]

Clima

Esta serra presenta un clima mediterràneu en un llauger matís continental per la relativa altura mija existent. Posseïx hiverns frets a on les temperatures poden caure fins als -15 Cº en les zones més altes (1000 metros o més). Els estius són calorosos, en temperatures que poden superar els 35 °C i inclús els 40 °C. Les precipitacions oscilen entre els 350 mm i els 900 mm anuals respectivament (són molt irregulars).

Flora

Esta serra és notablement rica en varietats vegetals, destacant per la riquea en plantes aromàtiques i medicinals.[2] Entre totes elles destaca la presència del teixixc. En la microrreserva de la Teixera d'Agres es pot observar el bosc de tejos més meridional d'Europa,[4] encara que actualment no és tan abundant com en atres temps.

La major part de la serra es troba coberta per una formació boscosa en la que el pi carrasco és predominant junt en diversos arbustos com l'aliaga, el romer o la jara, la sabina i el ginebrera.

No obstant, també és possible trobar el bosc mixt mediterràneu, en el qual s'entremesclen espècies com la carrasca junt en arbres caducifolis molt manco freqüents en la Comunitat Valenciana com poden ser el fresno, l'arce o el quejigo com a espècies arbòrees i la presència del durillo, el rusco o la lligabosc com a espècies arbustivas.

Pero sense lloc a dubtes la verdadera riquea de la serra es troba en la diversitat florística. S'han aplegat a identificar 1200 espècies, moltes d'elles endèmiques de la Comunitat Valenciana o de la pròpia serra. D'entre elles es podria destacar la sàlvia de Mariola, el coa de gat, la camamirla brode, la piperela, l'espliego, la santonica, l'hipérico o el té de roca.

Fauna

Per la gran varietat d'ambients la serra posseïx una gran riquea faunística. Entre els reptils són de destacar la lagartija ibèrica o la lagartija cenicienta, el fardacho ocelado, la culebra viperina o l'escurçó hocicuda.

Entre les aus és possible trobar granívoras com la perdiu, el verdecillo o el pinzón; insectívores com el petirrojo, el carbonero comuna o el chiulet real o rapaces com l'àguila real, l'azor, el gavilà, el cernícalo vulgar, el muçol real, el muçol chic, el mochuelo, el cárabo, la lechuza, l'autillo, el buitre leonado i el milano real.

Els mamífers també són abundants destacant el conill, la garduña, la comadreja, la jineta, el teixó, el rabosot i el javalí. També destaquen alguns insectes com a ortòpters i els lepidòpters.

Rius

En esta serra naixen varis dels rius més importants de la Comunitat Valenciana, com el Serpis (en el seu naiximent se li coneix com a riu Barxell),[2] el Clariano, el Molinar i inclús el riu Uxola (el qual és afluent del riu Serpis) en cursos en orientació sur-nort, i el Vinalopó en el sentit opost.[2]

Llocs d'interés

Erro al crear miniatura:
Castillo de Barchell

Existixen elements que proven la presència humana des de temps inmemoriales. Del periodo neolític trobem els jaciments del Salt en Alcoy, la cova de la Sarsa en Bocairente i la cova del Bolumini en Alfafara. L'edat de bronze es troba representada pels poblats de la molga de Serelles i la molga de Agres, mentres que l'época ibèrica té en els jaciments del Alberri, Castellar i Cabeço de la Cova de Mariola els seus millors eixemples.[2]

Durant l'época musulmana la serra va estar molt poblada lo que ha permés l'existència de numerosos restants com els castells de Barchell, Cocentaina, Bañeres de Mariola, Vinalopó, del Convent o la Torreta de Agres.[2]

Rodejant el parc es troben vàries poblacions en indubtable atractiu turístic com Alcoy, Bañeres, Bocairente, Cocentaina i Ontinyent.[2]

En este parage es troben encara restants de neveros[2] com la cava arquejada. Es troba a 1220 metros d'altitut sobre el nivell de la mar, pròxim al refugi de montanya del Montcabrer (Centre Excursioniste d'Alcoy). Està excavada en gran part en la roca viva i les seues dimensions són: 14'90 metros de diàmetro i uns 12 de profunditat. En els seus murs hi ha sis accessos utilisats tant per a l'introducció com per a l'extracció de neu en forma de blocs de gèl.

També cal destacar el Santuari de la Mare de Déu del Castell en el terme municipal de Agres situat en una de les ales de la serra de Mariola.[2]

Històries i llegendes

Esta serra ha segut el centre i orige de moltes històries i llegendes que formen part de l'Etnopoética de la zona. Entre elles destaca l'història que conta l'orige del nom de la serra, el qual enllaça al nom de la filla d'un noble romà. Segons la llegenda, la serra es trobava dins de l'ampli territori que era propietat del noble romà Sext Mario, pare d'una chiqueta. Sext Mario era molt ric i es comentava que era per una mina d'or que existia en la serra. Al final pare i filla varen ser assessinats per orde de l'emperador Tiberio i se'ls despeñó en la roca Tarpeya.[2]

L'importància de la serra es pot vore en la cantitat d'importants castells, torres i baluarts que en ella es varen construir en el pas dels temps. D'entre ells destaquen: el Castell de Bañeres, el Castell de Cocentaina, el Castell de Barxell, la Torre de Mariola...[2]

Productes típics

De manera tradicional s'han aprofitat diverses herbes aromàtiques presents en la serra per a la destilació d'un licor anisado, l'herbero, que es troba protegit per la denominació d'orige begudes espirituosas d'Alacant.També és típica la olleta alcoyana.

Accessos

La manera més comuna d'aplegar a la serra és per mig de la N-340 que unix Valéncia en Alacant, des de la qual és possible accedir a diverses carreteres locals que voregen o travessen el parc com la CV-81, CV-700 o CV-795.

Itineraris

Poden realisar-se diversos itineraris per a visitar la zona:[2]

  • Itinerari Alcoy- Barranc del Sinc- Casa de Mas Nou- Coll de Sabata- Alberri- Penyes Monteses- Montcabrer- Refugie de Montcabrer-Agres.
  • Itinerari Cocentaina- Ermita de Sant Cristóbal- Font de les Huit Pilitas- Font Esquerola- Font Sancho- Mas de Llopis- Trobada en el GR/- Font del Pouet- Montcabrer.
  • Itinerari Mur d'Alcoy- Racó Llobet- Mes del Capellà- Mes Nou Montcabrer- Baranco del Sinc- Alcoy.
  • Itinerari dels neveros, ix de Agres passant pel refugi del Montcabrer i aplega fins a la Cava de l'Habitació, Cava Arquejada, Cava del Buitre i Cava d'En Miquel.
  • Itinerari Bocairent- la Font de Mariola- la Foya Ampla- Montcabrer.
  • Itinerari Alfafara- Font del Tarragó- Racó de la Font- Portín- Montcabrer.
  • Itinerari Bañeres- Pla Roig- Font de la Coveta- Font dels brulls- Font de Mariola- Montcabrer.

Vore també

Referències

  1. ↑ 1,0 1,1 «Decreto 3/2002, de 8 de enero, del Gobierno Valenciano, de declaración del Parque Natural de la Sierra de Mariola» (en valenciano). Diario oficial de la Generalidad Valenciana (2002).
  2. ↑ 2,00 2,01 2,02 2,03 2,04 2,05 2,06 2,07 2,08 2,09 2,10 2,11 Calabuig Ferre, Juan Antonio; Calabuig Salas, Jordi (2001). Espacios naturales de Castellón, Valencia y Alicante, Everest S.A, pp. 174 y ss. ISBN 84-241-3073-1.
  3. ↑ Álvarez Landete, I. (coord.) (1984). Espacios Naturales. Provincia de Alicante (en español), Colegio Oficial de Arquitectos de Valencia, pp. 292. ISBN 84-500-9826-4.
  4. ↑ (2007) «Lugares de interés: Villena», Jaume Fábregas (ed.). Comunitat Valenciana, 2007-2008 edició (vol. IV) (en español), Guías Metrópoli. ISBN 978-84-96878-06-8.