Anar al contingut

Kanat àvar

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Per a el kanat musulmà en el Caucas Nort (s. XIII-1864) vore Kanat avar.


El kanat àvar va ser un estat fundat en la regió de la conca de Panonia en 567 pels àvars, un poble nómada d'orígens i afiliació etnolingüística incertes.[1][2] A mida que el kanat Köktürk es va expandir cap a l'oest, Bayan Jagan va dur a un grup d'àvars i búlgars fora del seu alcanç, assentant-se finalment al voltant de 568 en lo que abans havia segut la província romana de Panonia.

Història

Aplegada a Europa

Els àvars són mencionats per volta primera al nort del Caucas en 555 per fonts síries (el pseudo Zacarias Escolàstic).[3] Instalats en el Volga, varen enviar una embaixada dirigida per Candij al general bizantí Justino en Lázica en 557, per intermediació de Saros, rei dels alans del Caucas. L'emperador Justinià I va invitar a l'embaixada a Constantinopla, a on va aplegar en giner de 558.[4] En l'autorisació del Senat, l'emperador va encarregar als àvars sometre als nómades de l'estepa póntica (actual Ucrània), gents ingovernables com els cutriguros, utiguros, abans, sabires, zals i uns atres, a canvi d'un pagament en or i d'obtindre terres per a instalar-se en el Baix Danubi.[5]

Al voltant de 560, els àvars varen fer vassalls als utiguros i cutriguros,[6] que nomadeaban al noroest del mar d'Azov i la desembocadura del riu Don. Controlaven les estepas des del nort de la mar Negra i varen alcançar el Danubi inferior en 562.[7][8] Varen enviar una nova embaixada a Justinià, demanant les terres al sur del riu (la regió de Mesia), riques terres de pastoreig. L'emperador els va pagar i els va oferir ocupar el territori dels hérulos, en Panonia Superior, pero no es varen mostrar interessats[9] i varen llançar llavors campanyes al noroest, contra les tribus eslaves (abans, wendos i eslovens), a l'oest (a on varen entrar en Germania, pero varen ser derrotats en Ratisbona pel rei franc d'Austrasia Sigeberto I en 562) i cap a la mar Negra (a on varen arrasar Escitia Menor, lo que els va enfrontar en l'Imperi bizantí, ya que es tractava d'una província).[10] En el moment en que varen aplegar als Balcans, els àvars formaven un grup heterogéneu de prop de 20 000 hòmens a cavall.[11]

Despuix de la mort de Justinià, una embaixada ávara va tornar a ser rebuda per l'emperador bizantí Justino II en 565. L'enviat dels àvars, Targités, va reclamar Sirmium i el pagament prèviament acordat per utiguros i cutriguros, llavors vassalls dels àvars. Justino va refusar, i per a previndre l'atac dels àvars,[9][12] va usar els seus contactes i va invitar als turcs occidentals a que creuaren el Volga, congelat en l'hivern de 566 a 567, en l'intenció de que els someteren.[13] El autoproclamado jagan àvar, Bayan, amenaçat per l'est, va tornar la seua atenció a la planura dels Cárpatos i a les defenses naturals que proporcionava.[14] En una atra expedició de pillage que va saquejar fins a les vores del riu Elba en 566-567 va derrotar a Sigeberto que va ser capturat i despuix posat en llibertat a canvi d'un rescat.[13] No obstant, la conca dels Cárpatos estava llavors ocupada pels gépidos. En 567, els àvars varen firmar una aliança en Alboino, rei dels llombarts —enemics dels gépidos—, i junts varen destruir gran part del regne gépido. Els àvars varen persuadir llavors als lombardos per a que es desplaçaren al nort de la península itálica (a on varen fundar el regne lombardo, 568-774), una invasió que va marcar l'últim moviment de masses germànic en el periodo de les grans migracions.cita requerida

Despuix de la partida dels lombardos a Itàlia en la primavera de 568, Bayan va ocupar la part occidental de la conca dels Càrpats i tota la regió del Danubi mig.[15] Segons l'historiador Menandro Protector, Bayan comandó un eixèrcit de 10 000 búlgars kutrigures i va saquejar Dalmàcia en 568, tallant efectivament l'enllaç terrestre bizantí en el nort d'Itàlia i Europa occidental. Va eixercir aixina el control de la estepa des del Volga fins al Danubi i de les poblacions locals, com a eslaus, valacos i búlgars, explotant a la població rural sedentaria. Els àvars varen alvançar fins a Baviera i varen multiplicar les incursions de saqueig en el món germànic, a sovint com a mercenaris de sobirans d'Europa Occidental i meridional.

En 569, varen reclamar de nou a l'Imperi bizantí la possessió de Sirmio en Panonia i el tribut. Davant la negativa dels bizantí, varen enviar als seus aliats kutrigures a devastar la Dalmàcia pel riu Sava[9] i varen obtindre en 571 en un tractat les terres dels gépidos llevat Sirmium.[16]

Continuant en la seua exitosa política d'enfrontar als diversos pobles bàrbars uns contra uns atres, els bizantí varen persuadir als àvars per a que atacaren als eslavones en Escitia Menor; la seua terra era rica en productes i mai havia segut conquistada abans.[17] Despuix de devastar gran part de les terres dels eslavones, els àvars varen retornar a Panonia en acabant de que molts dels somesos pel jagan desertaren a l'Imperi bizantí. Cap a l'any 600, els àvars ya havien establit un imperi nómada governant sobre una multitut de pobles, un imperi que s'estenia des de l'actual Àustria, en l'oest, fins a l'estepa póntico-caspiana, en l'est.cita requerida

Periodo àvar primerenc (580-670)

Mapa que mostra la localisació del Kanat àvar en Europa, cap a 600.

En la década dels anys 580, Bayan I havia establit la supremacia sobre la major part de les tribus eslaves meridionals, huno-búlgares i les germàniques que vivien en la Panonia i en la conca dels Cárpatos.[18] Quan l'Imperi bizantí va ser incapaç de pagar subsidis o contractar als mercenaris àvars, els àvars varen aplanar els seus territoris balcànics.

En l'estiu de 582, Bayan va prendre Sirmium, una important fortalea en Panonia. L'emperador bizantí Tiberio II li va pagar un enorme tribut per a salvaguardar el restant dels Balcans i va obtindre una pau de dos anys. Quan els bizantí es varen negar a aumentar la cantitat de l'estipendio conforme a lo solicitat pel fill de Bayan i el seu successor, Bayan II (des de 584), els àvars varen procedir a capturar Singidunum i Viminacium. Bayan, acompanyat per eslaus,[19] va tornar a creuar el Danubi en 585, pero va ser derrotat en l'estiu despuix d'alvançar fins a la Muralla Llarga de Tracia. Va sitiar Salónica (22 de setembre de 586 o 587),[8] pero va ser derrotat pels bizantí en 587 prop d'Adrianópolis. Va retornar en 592, va prendre Anchialos (hui Pomorje, en Bulgària) devastant la Tràcia, pero varen sofrir revessos, no obstant, durant les campanyes balcàniques de Maurici, en la década dels anys 590. Finalment el general bizantí Priscus va creuar el Danubi, li va atacar en Panonia i li va derrotar completament en les vores del riu Tisza, matant a quatre dels seus fills en 601. Bayan va morir poc despuix en el 602.[10]

Despuix de ser derrotats en la seua terra natal, alguns àvars varen desertar en els bizantí en el 602,[20] pero l'emperador Maurici va decidir no retornar a casa com era costum. Va mantindre el seu eixèrcit acampat més allà del Danubi durant tot l'hivern, i les dificultats que això els va causar varen provocar una rebelió de l'eixèrcit. Açò va donar als àvars el respir que necessitaven desesperadament. La guerra civil que va seguir va provocar una invasió persa i despuix de 615, els àvars varen gojar de llibertat d'acció en uns Balcans indefensos.

East-Hem 600ad
Kanat àvar al voltant de 600

A partir de 610, el seu successor es va tornar cap a l'oest i va atacar Itàlia. Cividale, capital del ducat lombardo de Friuli, va ser presa. El duc Gisulfo II va morir en la batalla i la seua esposa Romilda es va passar a l'enemic. Els àvars varen prendre Friuli a sanc i fòc i varen lluitar contra el rei lombardo Agilulfo.

En 619, durant una entrevista en Heraclea de Tracia per a negociar, el jagan va intentar apoderar-se de la persona de l'emperador Heraclio, i despuix varen llançar un atac per sorpresa a Constantinopla, saquejant els suburbis de la ciutat i prenent 270 000 captius. Varen ser, no obstant, incapaços de capturar la ciutat en 617. Els pagaments en or i bens varen alcançar la suma récort de 200 000 solidi poc abans de 626.[21]

Es va aliar en els perses sasánidas en la guerra contra els bizantí i va sitiar en ells Constantinopla de juny a juliol de 626, en 80 000 cavallers i infanteria (sifra sense dubte exagerada pels cronistes de l'época), que comprenia, ademés de àvars, contingents eslaus, asiàtics i germans. Pero la flota bizantina va conseguir evitar que els àvars i els perses coordinaren la seua acció i els àvars varen ser rebujats en grans pèrdues (4 de agost del 626).[10] Esta greu derrota va danyar el prestigi i el poder dels àvars i va ser la senyal per al tumult de les tribus eslaves i de les poblacions valacas someses pels àvars. Els bizantí i francs documenten una guerra entre els àvars i els seus clients eslaus occidentals, els wendos.[22]

A la mort del Qaγan vençut (630), els protobúlgars, lleals aliats fins a llavors dels àvars, varen demanar que la dignitat de Qaγan anara atribuïda al seu cap, Kubrat.[10] Els àvars varen esclafar este tumult, pero varen deure deixar als búlgars la zona nort de la mar Negra, cridada Antiga Gran Bulgària (632).

En l'oest, el franc Samo va encapçalar un tumult eslau i es va afirmar com caudillo dels territoris lliberats: Moravia, Bohèmia, la Baixa Àustria i la Sèrbia Blanca (631). En la conca baixa del Danubi i els Balcans, els invasores eslaus varen formar els «sklavinies», chicotets principats independents entre sí, que es intercalaron entre els "valacos" i varen escapar més o menys completament a l'autoritat de l'emperador bizantí. Els eslaus varen ocupar aixina la regió entre el Danubi i el Sava, que varen perdre els àvars. Samo va anar aixina el primer governant d'una entitat política eslava, coneguda històricament com a Unió Tribal de Samo o regne de Samo, aumentant la seua autoritat sobre les terres al nort i a l'oest del kanat a costa dels àvars, que va regir fins a la seua mort en 658.[23] Despuix de la mort de Samo en 658, la seua senyoriu es va desintegrar i els àvars varen recobrar el seu domini sobre la frontera del Danubi, pero ya estaven en decliu.

Més o menys coetáneo en el regne de Samo, Kubrat del clan Dulo va encapçalar un exitós alçament per a posar fi a l'autoritat ávara en la planura de Panonia; va establir lo que els bizantí varen cridar Pàtria Onoguria, «la terra dels onogures» o Primitiva Gran Bulgària. La guerra civil, possiblement, una lluita per la successió en Onoguria entre les partides conjuntes àvar/búlgares kutrigures i les forces búlgares utigures de Kubrat, va durar de 631 a 632. El poder de les forces àvar/kutrigures es va fer añicos i els àvars varen quedar baix el control de la Pàtria Onoguria. El croniste Fredegario va registrar que més de 9000 dels àvar/búlgars kutrigures varen buscar asil en l'actual Baviera, a on els va assessinar el rei franc Dagoberto I. Alguns es varen quedar en Onoguria i varen aplegar a ser coneguts com cozarikos (encara es va saber d'ells en Transilvania inclús fins al final de l'época de la Menumorut al voltant de 895). Despuix de la mort de Kubrat, varen tractar d'aduñarse de la regió, intent que va precipitar la batalla d'Ongala, el resultat de la qual va obligar als utigures a retirar-se al sur. Aquells que varen quedar entre Transilvania i Ucrània varen ser assimilats pels jázaros, mentres que els cozarikos varen estendre el seu control cap al nort, fins al riu Volga, a on emergiria l'estat de la Bulgària del Volga.cita requerida

Periodos àvar mig (670-720) i àvar tardà (720-804)

Els àvars cap a 800

En la mort de Samo, algunes tribus eslaves varen quedar de nou baix domini àvar. Kubrat va morir en 665 i li va succeir Batbayan de la Primitiva Gran Bulgària. Al voltant de 670, els khàzars havien trencat l'unitat de la confederació búlgara, causant que alguns dels búlgars utigures traslladaren la seua capital cap a l'oest. La Crònica de Viena registra que en l'any 677, la tribu «hungar»" (búlgar onogur) s'havia establit de manera definitiva en Panonia. Segons els Milacres de Sant Demetrio l'aliança àvar-eslava al nort dels Cárpatos va obligar als búlgars a abandonar la Onoguria occidental (Sirmio) i marchar al sur més o menys al mateix temps que tenia lloc la batalla d'Ongal al sur dels Cárpatos orientals. El periodo mig àvar-búlgar (670-720) està marcat per nous elements ètnics, com les pinces del pèl en les coletas; els sabres curvos d'un tall; o els amplis arcs simètrics. Els búlgars onogures, dirigits per un caudillo cridat Kuber, expulsats de l'oest d'Onoguria es varen traslladar al sur i es varen establir en l'actual regió de Macedònia. Els búlgars onogures/utigures, manats per Asparukh —el pare de Tervel—, es varen assentar de forma permanent a lo llarc del Danubi (c. 679-681), expandint el Primer Imperi Búlgar des d'Onogur, Bulgària. Encara que l'imperi àvar havia quedat reduït a la mitat del seu tamany original, la nova aliança àvar-eslava va consolidar el seu domini a l'oest de les parts centrals de la conca mija del Danubi i va ampliar el seu àmbit d'influència cap a l'oest, fins a la conca de Viena. Els nous centres regionals, com els que estan prop d'Ozora i Igar —comtat de Fejér en Hongria— varen aparéixer. Açò va enfortir la base de poder dels àvars, encara que la major part dels Balcans va permanéixer en mans de les tribus eslaves, ya que ni els àvars ni els bizantí varen ser capaços de recuperar el control.cita requerida

El kanat en els periodos Mig i Tardà va ser un producte de la simbiosis cultural entre elements eslaus i túrquicos en una llengua eslava com llengua franca o idioma més comú.[24]

En el sigle Sistema d'Informació sobre Lliteratura Gris a Europa (SIGLE), el kanat àvar va obrir una porta per a l'expansió demogràfica i llingüística eslava en les regions de l'Adriàtic i del Egeo.

A principis del sigle Sistema d'Informació sobre Lliteratura Gris a Europa (SIGLE), va aparéixer en la conca dels Cárpatos una nova cultura arqueològica, cridada cultura de la «aixeta i circell». Algunes teories, com la teoria de la «doble conquista» de l'arqueòlec Gyula László, ho atribuïxen a l'arribada de nous colon, com a primerencs magiars, pero açò és encara objecte de debat. Els arqueòlecs hongaresos Laszló Makkai i András Móczy atribuïxen esta cultura a una evolució interna dels àvars resultant de l'integració dels emigrants búlgars de la generació anterior als anys 670. Segons Makkai i Mócsy, «la cultura material —art, roba, equips, armes— de finals del periodo àvar/búlgar varen evolucionar de manera autònoma a partir d'estes noves bases». Moltes regions que havien segut centres importants de l'imperi àvar havien perdut el seu significat, mentres que varen sorgir atres noves. Encara que restants de la cultura material ávara es varen trobar en gran part dels Balcans del nort això pot indicar una presència ávara existent, que provablement representa la presència d'eslaus independents que havien adoptat costums ávaras.[25]

Colapse

La zona d'assentament dels àvars des del VII al IX, segons Éva Garam
Artícul principal → Guerres dels francs contra els àvars.

El decliu gradual del poder àvar es va accelerar fins a una caiguda ràpida en una década. Una série de campanyes dels francs en la década dels 790, liderats per Carlemany, va terminar en la conquista del regne àvar, prenent la major part de la Panonia fins al riu Tisza. L'ocupació ávara es va terminar quan una força eslava-croata liderada pel príncip Vojnomir i recolzada pels francs va llançar un contraatac en 791.[26][27] L'ofensiva va ser exitosa i els àvars varen ser expulsats de Panonia Croàcia.[27] Carlemany va véncer en una atra important victòria contra els àvars en 796.[28] Pipino d'Itàlia, Un dels fills de Carlemany, va capturar un gran campament fortificat conegut com «L'Anell», a on estaven la major part dels botins de les anteriors campanyes ávaras.[29]

Segons els Annals regni Francorum, els àvars varen escomençar a sometre's als francs a partir de 796. Encara sobreviu la cançó De Pippini regis Victoria Avarica que celebra la derrota dels àvars a mans de Pipino en 796. Els francs varen batejar a molts àvars i els varen integrar en el seu imperi.[30] El creixent número de senyes arqueològiques de Transdanubia també indica que va existir població ávara en la conca dels Cárpatos en el sigle Sistema d'Informació sobre Lliteratura Gris a Europa (SIGLE).[31] En 804, el Primer Imperi Búlgar va conquistar les terres ávaras del surest de Transilvania i del surest de Panonia fins al riu Danubi, al que molts àvars varen quedar somesos. El gran kan Teodoro, un convers al cristianisme, va morir despuix de solicitar auxili a Carlemany, en l'any 805; li va succeir en el títul Abraham, que va ser batejat i vassall dels francs; el seu nom sembla senyalar que era kabar, pero puc haver segut mig àvar. Li va succeir Tudun Isaac, del que poc se sap. Els francs varen incloure les terres dels àvars que dominaven en una marca militar. La marca de Panonia —la mitat oriental de la marca ávara— es va otorgar al príncip eslau Pribina, qui va establir el principat de Balaton en l'any 840. La marca va continuar existint en l'oest fins que va ser dividida entre la marca de Carintia i la d'Àustria en 871.cita requerida

Segons Pohl, la presència ávara en Panonia és segura en 871, pero a partir de llavors el nom ya no és utilisat pels cronistes: «Simplement va ser impossible conservar una identitat ávara en acabant de que les institucions ávaras i les altes demandes de la seua tradició hagueren fracassat».[32] Encara que Regino va escriure sobre ells en l'any de 889.[33][31] El creixent número de senyes arqueològiques en la Transdanubia també supon una població ávara en la conca dels Cárpatos en el IX.[31] Les troballes arqueològiques sugerixen una presència ávara substancial, tardana, en la gran planura hongaresa, encara que és difícil determinar la seua cronologia adequada.[31]

Vàries obres bizantines —la Notitia episcopatuumî, la Additio patriarchicorum thronorumî de Neilos Doxopatres, la Chronica de Petrus Alexandrinus o la Notitia patriarchatuum— mencionen als àvars en el sigle Sistema d'Informació sobre Lliteratura Gris a Europa (SIGLE) com una de les poblacions cristianes existents en l'época.[31] Els àvars ya s'havien estat mesclant en els eslaus, més numerosos, durant generacions, i més tart varen aplegar baix el domini de polítiques externes, com les dels francs, Bulgària i la Gran Moravia.[34][pàgina requerida] Els àvars de la regió coneguda com solitudo avarorum —que actualment es diu l'Alföld— varen desaparéixer en tres generacions. Poc a poc es varen mesclar en els eslaus i varen formar un poble bilingüe de parla turc-eslava que va ser somés a la dominació dels francs; els invasores magiares varen trobar este poble en el sigle Sistema d'Informació sobre Lliteratura Gris a Europa (SIGLE).[35] El D'Administrant Imperi, escrit al voltant de 950, establix clarament la presència d'una població ávara en la regió de l'actual Croàcia.[31]

Vore també

Notes

  1. ↑ «Avar». Encyclopædia Britannica Online. Encyclopædia Britannica. Consultat el 14 de maig de 2015. «Avar, one of a people of undetermined origin and language...»
  2. ↑ Waldman, Carl; Mason, Catherine (2006). Encyclopedia of European Peoples, Infobase Publishing, pp. 46-49. ISBN 1-4381-2918-1. Consultat el 14 de maig de 2015.
  3. ↑ Plantilla:Ouvrage
  4. ↑ Plantilla:Ouvrage
  5. ↑ Plantilla:Ouvrage
  6. ↑ Plantilla:Ouvrage
  7. ↑ Walter Pohl, "Conceptions of Ethnicity in Early Medieval Studies", Debating the Middle Ages: Issues and Readings, ed. Lester K. Little and Barbara H. Rosenwein, (Blackwell), 1998, pp 13-24) p. 18 (On-line text).
  8. ↑ 8,0 8,1 Plantilla:Ouvrage
  9. ↑ 9,0 9,1 9,2 Plantilla:Ouvrage
  10. ↑ 10,0 10,1 10,2 10,3 René Grousset (1885-1952) (quatrième édition : 1965, première édition : 1938). «(PDF) L'empire dones steppes, Attila, Gengis-Khan, Tamerlan». Payot, Paris.
  11. ↑ Curta, Florin. The Making of the Slavs: History and Archaeology of the Lower Danube Region, c. 500–700. Cambridge: Cambridge University Press, 2001. ISBN 0-521-80202-4.
  12. ↑ Evans, James Allan Stewart (2005). The Emperor Justinian And The Byzantine Empire, Greenwood Publishing Group, p. xxxv. ISBN 9780313325823. Consultat el 24 de giner de 2013. «An Avar embassy first appeared in Constantinople in 558, asking for land within the empire and calling for an annual subsidy. Justinian granted them a subsidy, but for land he directed them elsewhere.»
  13. ↑ 13,0 13,1 Plantilla:Ouvrage
  14. ↑ History of Transylvania, Volume I. László Makkai, András Mócsy. Columbia University Press. 2001
  15. ↑ Plantilla:Ouvrage
  16. ↑ Plantilla:Ouvrage
  17. ↑ Florin Curta. The Making of the Slavs
  18. ↑ Pohl 1998:18.
  19. ↑ Plantilla:Ouvrage
  20. ↑ Walter Pohl, Die Awaren (Munich) 2. ed. 2002., pag. 158.
  21. ↑ Walter Pohl, Die Awaren (Munich) 1. ed.1988.
  22. ↑ Curta, Florin. The Making of the Slavs: History and Archaeology of the Lower Danube Region, c. 500–700. Cambridge: Cambridge University Press, 2001. ISBN 0-521-80202-4.
  23. ↑ The fate of Samo's empire after his death is unclear; it is generally assumed to have disappeared. Archaeological findings show that the Avars returned to their previous territories —at least to southernmost part of present-day Slovakia— and entered into a symbiotic relationship with the Slavs, whereas to the north of the Avar empire was purely Wends territory. The first specific knowledge of the presence of Slavs and Avars in this area is the existence in the clapix 8th century of the Moravian and Nitrian principalities (see Great Moravia) that were attacking the Avars, and the defeat of the Avars by the Franks under Charlemagne in 799 or 802–03.
  24. ↑ Curta, Florin (2004), "The Slavic Lingua Franca. Linguistic Notes of an Archaeologist Turned Historian." (PDF), East Central Europe/L'Europe du Centre-Est 31 (1): 125-148.
  25. ↑ László Makkai and András Mócsy, editors, 2001. History of Transylvania, II.4, «The period of Avar rule».
  26. ↑ Sinor, Denis (1990). The Cambridge history of early Inner Àsia, New York: Cambridge University Press, p. 219. ISBN 0-521-24304-1.
  27. ↑ 27,0 27,1 Dvornik, Francis (1959). The Slavs: their early history and civilization, American Academy of Arts and Sciences, p. 69.
  28. ↑ Fine, John Van Antwerp (1991). The early migeval Balkans: a critical survey from the sixth to the clapix twelfth century, University of Michigan Press, p. 78. ISBN 0-472-08149-7.
  29. ↑ Victor Duruy, The History of the Middle Ages, pg. 446.
  30. ↑ ...(sc. Avaros) autem, qui obediebant fidei et baptismum sunt consecuti...
  31. ↑ 31,0 31,1 31,2 31,3 31,4 31,5 OLAJOS , TERÉZ, Az avar továbbélés kérdésérõl
    • Archivat el 5 de febrer de 2012 archivat en Wayback Machine., A 9. SZÁZADI AVAR TÖRTÉNELEM GÖRÖG ÉS LATIN NYELVÛ FORRÁSAI, Tiszatáj, 2001, pp. 50-56.
  32. ↑ Pohl 1998:19.
  33. ↑ "Et primer quidem Pannoniorum et Avarum solitudines pererrantes"
  34. ↑ The early migeval Balkans. John Fine, Jr.
  35. ↑ András Róna-Tas, Hungarians and Europe in the early Middle Ages: an introduction to early Hungarian history, Central European University Press, 1999, p. 264.

Referències

L'artícul de la Wikipedia en anglés arreplega com a referències:
  • Curta, Florin. The Making of the Slavs: History and Archaeology of the Lower Danube Region, c. 500–700. Cambridge: Cambridge University Press, 2001. ISBN 0-521-80202-4.
  • Dvornik, Francis (1959). The Slavs: their early history and civilization, American Academy of Arts and Sciences, p. 69.
  • Evans, James Allan Stewart (2005). The Emperor Justinian And The Byzantine Empire, Greenwood Publishing Group, p. xxxv. ISBN 9780313325823. Consultat el 24 de giner de 2013.
  • Fine, John Van Antwerp (1991). The Early Medieval Balkans: A critical survey from the sixth to the clapix twelfth century, University of Michigan Press, p. 78. ISBN 0-472-08149-7.
  • László Makkai & András Mócsy, editors, 2001. History of Transylvania, II.4, "The period of Avar rule"
  • Walter Pohl, "Conceptions of Ethnicity in Early Medieval Studies", Debating the Middle Ages: Issues and Readings, ed. Lester K. Little and Barbara H. Rosenwein, (Blackwell), 1998, pp 13-24) p. 18 (On-line text).
  • András Róna-Tas, Hungarians and Europe in the early Middle Ages: an introduction to early Hungarian history, Central European University Press, 1999.
  • Sinor, Denis (1990). The Cambridge history of early Inner Àsia, New York: Cambridge University Press, p. 219. ISBN 0-521-24304-1.