João Pessoa
João Pessoa és una ciutat brasilera, capital de l'estat de Paraíba. És coneguda com "la ciutat a on el sol naix primer", degut a que la ciutat es troba ubicada en el punt més oriental d'Amèrica, la Punta de Seixas.

Història
Antecedents, fundació i primers anys
En 1534, el rei portugués D. Juan III de Portugal dividix la colónia en capitanies hereditàries, sent Paraíba subordinada a la Capitania de Itamaracá, des del riu Guaju fins al riu Goiana. La Capitania de Paraíba va ser creada solament en 1574, despuix de l'atac a Tracunhaém, un ingeni de Itamaracá. La nova capitania, no obstant, solament seria ocupada onze anys despuix despuix de cinc expedicions que tenien com a objectiu conquistar-la, sent les quatre primeres terminades en fracàs.[1]
En la finalitat de repelir als invasores, l'1 de maig de 1584, en terres de l'actual districte de Forte Velho, en Santa Rita, va ser erigit el Fort de Sant Felipe en la marge esquerra del riu Paraíba, habitat pels indígenes potiguaras. El fort, no obstant, va sofrir atacs constants de corsaris francesos i dels potiguaras i va ser abandonat menys d'un any despuix, sent incendiat en juny de 1585.[2] Abans, en febrer d'eixe any, varen aplegar a Paraíba els tabajaras, liderats per Piragibe, instalant-se en la marge esquerra del riu. Inicialment aliats, els tabajaras pronte es varen convertir en rivals dels potiguaras i varen entrar en conflicte en estos i també en els colonizadores portuguesos.[3]
Un acort de pau entre els portuguesos i els tabajaras, estos representats per Piragibe, va ser sagellat el 5 d'agost de 1585, concretant aixina la conquista de Paraíba.[4] Tal acort va possibilitar l'inici del poblament de la regió a partir del 31 d'octubre de 1585, en un àrea en la desembocadura del riu Sanhauá,[3] que va ser batejada com Porte do Capim, en la part baixa de l'actual barri de Varadouro.[5] Ya el 4 de novembre comença a ser edificat el "fort de la ciutat".[6] Este dia és considerat per alguns historiadors com la data real de fundació de João Pessoa, inicialment "Cidade Real de Nossa Senhora dones Neves", en lloc del 5 d'agost.[3][7] Tal fort, que moltes voltes és confòs en el fort del Varadouro[8] (construït solament en els anys 1630), va durar pocs anys i, a finals del sigle XVII, ya es trobava en ruïnes.[6]
Entre 1585 i 1586, en la part alta d'un tossal, comença a ser construïda una capella dedicada a Nostra Senyora de les Neus, que ràpidament es va convertir en matriu d'una parròquia, el primer vicari de la qual va ser el Pare João Vas Sallem, nomenat el 30 d'octubre de 1586.[9] En la finalitat de possibilitar la conexió entre eixe tossal (Ciutat Alta) i la desembocadura del Sanhauá (Ciutat Baixa), va ser oberta una via, senyalada per alguns historiadors com a Ala de Sant Francisco i per uns atres com a Ala de la Borborema.[10] En 1588 la ciutat va passar a cridar-se Filipeia de La nostra Senyora de les Neus en referència a Felip II, qui en eixe moment acumulava els trons de Portugal i Espanya, el cridat periodo de l'Unió Ibèrica (1580-1640). En 1599, es firma un acort de pau en els potiguaras i Filipeia de La nostra Senyora de les Neus passa a cridar-se Parahyba.[11]
Els primers anys despuix de la fundació de la ciutat també varen estar marcats per l'arribada d'órdens religioses, com els franciscanos, carmelitas i benedictinos. En 1589 aplega a la ciutat el flare Melchior de Santa Catarina, custodie dels franciscanos, en l'objectiu d'establir una missió. El govern de la capitania va oferir un terreny per a la construcció d'un convent, que va ser aprovat pel flare. El proyecte va ser elaborat pel flare Francisco dos Sants i la seua construcció va escomençar en 1590, sent, no obstant, paralisada en una data incerta, entre 1592 i 1596. L'obra va ser represa solament en 1602 i finalisada en 1608.[12]
Es creu que ya en 1591 varen aplegar els carmelitas, que solament a partir de 1600 varen escomençar a construir el seu convent. En 1595, el flare Damião dona Fonseca, representant dels benedictinos, va aplegar a Filipeia i va solicitar al governador de la capitania, Feliciano Coelho de Carvalho, un terreny per a la construcció d'un monasteri,[13] la construcció del qual també va escomençar al voltant de 1600. Les terres per a la construcció d'este monasteri, a pocs metros de l'Iglésia Matriu, pertanyien al vicari Sallem.[14]
De l'ocupació holandesa al sigle XVIII
El primer intent holandés de conquistar la Capitania de Paraíba va ocórrer en decembre de 1631, entre els dies 5 i 10, terminant en fracàs.[15] En la finalitat d'evitar noves invasions i garantisar la seguritat de la capitania, varen ser erigits dos forts, Sant Antonio i Restinga. Un nou intent ocorreria solament en febrer de 1634, novament sense èxit. Solament en el tercer intent, el 24 de decembre de 1634, els holandesos varen conseguir entrar sense cap resistència, duent a la població local a migrar cap a àrees rurals i abandonar la ciutat,[16] que va passar a cridar-se Frederikstad, en referència a Federico Enrique, príncip d'Orange.
En eixa época, la ciutat tenia aproximadament 1,5 mil habitants i un total de dèneu ingenis de sucre,[17] bona part d'ells confiscats pels invasores.[16] Els franciscanos varen ser expulsats del seu convent, que va ser transformat en fortificació (1636).[18] Solament en 1637 els portuguesos reconeixen el domini holandés en la cridada Nova Holanda, en una franja compresa entre el ric São Francisco i l'actual Ceará.[19]
Elias Herckmans, qui va administrar la capitania entre 1636 i 1639, va descriure la ciutat com:[20]
En 1645, esclata en Pernambuco la Insurreicció Pernambucana, un moviment contrari al domini holandés en Brasil. Entre els seus líders es troba André Vidal de Negreiros, naixcut en la capitania, en l'ingeni de São João (actual Santa Rita), havent participat en totes les fases del moviment, incloent les dos batalles dels Guararapes, en 1648 i 1649. La Primera Guerra Anglo-Holandesa (1652-1655), entre Holanda i Anglaterra, va debilitar el domini holandés en el Nordest, duent als invasores a firmar la rendició el 26 de giner de 1654, deixant la capitania en ruïnes. No obstant, solament en 1661 Holanda va reconéixer definitivament la sobirania portuguesa sobre el territori de l'actual Nordest brasiler, per mig del Tractat de L'Haya.[21] En la finalitat de l'ocupació, Frederica va passar a cridar-se Parahyba do Nort.[11] En 1671, la Matriu de Nossa Senhora dones Neves va tindre la major part de la seua estructura demolida, en excepció de la nau. La reconstrucció del temple, paralisada vàries voltes, va durar més d'un sigle, sent conclosa solament a finals del sigle XVIII.[22]
En agost de 1704, el capità major de Paraíba, Fernando de Fancs i Vasconcelos, va ordenar per carta regio la construcció de la Casa de la Pólvora, en l'ala de São Francisco, que s'estendria fins a 1710. El 24 de setembre de 1729, va ser colocada la primera pedra de l'Iglésia de La nostra Senyora de les Mercés, que va ser consagrada el 21 de setembre de 1741.[23] En 1763, el portugués Silvio Siqueira, durant el seu pas pel llitoral de Paraíba, va enfrontar una gran tormenta en la mar i, reunint a tota la tripulació de la seua embarcació, va invocar a Nostra Senyora de la Penya de França, de qui era devot, per a que la situació es calmara. Pocs minuts despuix, la tormenta es va debilitar i la tripulació va desembarcar a on hui és la plaja de Penya, a on va ser erigit un santuari dedicat a la santa.[24] En la mateixa década, al voltant de 1767, va sorgir l'Iglésia de La nostra Senyora Mare dels Hòmens.[25]
Encara en el sigle XVIII, la ciutat va entrar en decadència, lo que va dur a l'extinció de la capitania en 1756, quan va ser anexada a la capitania de Pernambuco.[26] Paraíba solament tornaria a existir com a unitat política separada en giner de 1799, quan la seua autonomia va ser restablida.[27]
Sigle XIX
El dia 7 de setembre de 1822, Brasil es tornava políticament independent de Portugal i Paraíba passaria a ser una província de l'Imperi del Brasil, tenint la Ciutat de Parahyba com la seua capital que, en aquella época, posseïa una població de prop de tres mil habitants. En eixe any va aplegar a la ciutat el primer servici d'allumenament públic, constituït per vint farols alimentats en oli de mamona.[28] En 1828, la capital ya contava en més de 5 816 mil habitants i un total de 2 119 vivendes, la majoria de palla o tàpia.[29] Ya en l'any següent, l'allumenament públic és reforçada i la Ciutat de Parahyba passa a tindre cinquanta farols.[30] El 24 de març de 1836, en el primer pis de l'Assamblea Provincial, és fundat el Lyceu Paraibano, que va tindre el seu primer estatut aprovat el 19 d'abril de 1837.[31]
Cap a 1840, es construïx sobre el riu Sanhauá el Pont Sanhauá o Pont del Baralho, el primer accés entre la Ciutat de Parahyba i la Vila Barreiras, actuals barris de Baralho i São Bento, que varen donar orige a la ciutat de Bayeux, en aquella época una localitat de Santa Rita.[32] En 1847, per decret imperial, es crea la Capitania dels Ports, que va passar a ser responsable de l'administració del Porte do Capim i, el 24 de giner de 1855, la Ciutat de Parahyba obté el seu primer cementeri.[33] En 1856, el sistema d'allumenament públic de la ciutat, donada la seua baixa eficiència, deixa d'existir, llevat en festivitats i en establiments públics comercials. Solament en 1885 el sistema és repres/représ, esta volta utilisant farols alimentats en querosene.[34]
El 4 de novembre de 1858 se sanciona la llei provincial nº 13, que va crear el Colege La nostra Senyora de les Neus, inaugurat el 5 de febrer de 1859. La referida escola, no obstant, va ser tancada menys de dos anys despuix, permaneixent aixina fins a març de 1895.[35] En la Nadal de 1859, la Ciutat de Parahyba va rebre la visita de l'emperador Pedro II i del seu cònjuge Teresa Cristina.[36] En 1872, quan es va realisar el primer cens nacional en Brasil, l'únic en tot l'Imperi, la població de la ciutat va ser registrada en 24 714 habitants, sent la quarta localitat més poblada de la Província de Paraíba, despuix de Sousa (29 726 habitants); Independència, actual Guarabira (28 191); i Areia (25 549).[37]
El 3 de novembre de 1889 la ciutat obté el Teatre Santa Rosa, nomenat en el llinage del president de la Província de Paraíba, Francisco dona Gama Rosa. Dotze dies despuix seria proclamada la República i Paraíba passaria de província a estat, permaneixent la ciutat com la seua capital. Assumix la presidència de l'estat Venancio Neiva, qui pronte canvia el nom de l'espai a Teatre de l'Estat.
El 27 d'abril de 1892, l'Iglésia Matriu de La nostra Senyora de les Neus es convertix en catedral en la creació de la Diòcesis de Paraíba, per mig de la bula Ad Universas Orbis Ecclesias, del Papa León XIII. La nova circumscripció eclesiàstica, separada de la Diòcesis de Olinda (Pernambuco), comprenia tota l'àrea territorial dels estats de Riu Gran del Nort i Paraíba[38] i va anar solemnement instalada el 4 de març de 1894, en la possessió del seu primer bisbe, Adauto Aurélio de Miranda Henriques, qui en eixa data va instituir el Seminari Diocesà de Paraíba Inmaculada Concepció i el Colege Diocesà (actual Colege Marista Pio X),[39] havent segut també responsable de la reobertura del Colege La nostra Senyora de les Neus el 14 de març de l'any següent, despuix de més de tres décades tancat.[40]
A partir del 2 de març de 1895, per mig d'una llei estatal, la ciutat deixaria de ser administrada per un consell municipal i passaria a ser administrada per un alcalde, a ser nomenat pel governador de l'estat. El primer en ocupar el càrrec va ser l'exdiputat provincial Jovino Limeira Dinoá, qui va administrar el municipi fins a octubre de 1900.[41][42] En 1896, apleguen a la ciutat les primeres tramvies de tracció animal, operats per l'empresa Ferro Carril Parahyba.[43]
Primeres décades del sigle XX
En el cens de 1900, la població del municipi alcançava 28793 habitants, un creiximent de més del 50% en relació en el cens anterior, de 1890, quan tenia 18 645 persones. Aixina i tot, el municipi més poblat de l'estat era Guarabira, que ya contava en 40 052 habitants, seguit per Campina Gran (38 303).[44] En aquella época, la zona urbana es restringia a l'àrea compresa entre el riu Sanhauá i l'estany dels Irerés. En 1906, durant la gestió del president de l'estat (denominació dels actuals governadors) Walfredo Lleal, sorgix la primera conexió entre el centre de la ciutat i el llitoral, en l'inici de la construcció del ferrocarril de Tambaú,[45] conclós solament en 1911 en el govern del seu successor, João Lopes Machado.[46]
En març de 1912, entra en operació la Usina Cruz do Peixe, operada per la Empresa de Tração, Força i Llum, que va passar a suministrar electricitat a la ciutat, substituint l'allumenament a gas acetilé i a querosene.[47] Ya en el més següent va escomençar a funcionar el sistema de suministrament d'aigua,[48][49] implantat a partir de la perforació de pous amazónicos en la Mata del Buraquinho[50] i proyectat des de 1907,[51] quan el govern paraibano va adquirir l'àrea per cinc mil cruzeiros.[49] Abdós, no obstant, no eren universals, sent accessibles solament per a les classes més privilegiades.[51] En 1913, per invitació del president de Paraíba, João Pereira de Castro Pinte, l'ingenier sanitari Saturnino de Brito va elaborar un proyecte que buscava establir un sistema d'aigüeral local,[52] eixecutat solament a partir de 1922.[53]
El dia 6 de febrer de 1914, per mig de la bula papal Maius Catholicae Religionis Incrementum, el Papa Pío X eleva la Diòcesis de Paraíba a la dignitat d'arquidiócesis i Dom Adauto, que estava al front del bisbat des de 1894, es va convertir en el primer arquebisbe, permaneixent en el càrrec fins a 1935, any en que va morir. Encara en febrer de 1914, el dia 17, apleguen els tramvies elèctrics, que varen substituir als tramvies de tracció animal.[48][54] En els anys 1915 i 1916, la ciutat obté els seus primers hotels, sent ells l'Hotel Globo (1915) i l'Hotel Lusità-Brasiler (1916).[55] Cap a 1918,[56] en l'administració de Camilo d'Holanda, president de Paraíba de 1916 a 1920, es va iniciar l'obertura d'una via que permetera un accés directe entre el centre i la plaja de Tambaú, en aquella época a penes una chicoteta colónia de peixcadors. No obstant, l'obra d'esta via, que es convertiria en l'actual Avinguda President Epitacio Pessoa, no va aplegar a ser conclosa.[57]
En 1920, quan la capital paraibana alcançava 52 990 habitants,[58] assumix la intendencia municipal Walfredo Guedes Pereira. Entre les seues principals realisacions estan la construcció de la Plaça de l'Independència, inaugurada el 7 de setembre de 1922 en commemoració del primer centenari de l'independència de Brasil;[59] la creació del Parc Arruda Cambra, inaugurat en la nochebuena d'eixe mateix any[60] i el drenage i sanejament de l'entorn de l'Estany dels Irerés. Esta, per mig d'un decret-llei municipal del 27 de setembre de 1924, va passar a cridar-se Parc Sólon de Lucena, en referència a Sólon Barbosa de Lucena, en aquella época president de Paraíba.[61] La seua gestió també va estar marcada pel derrocament de dos iglésies seculars, Mare dels Hòmens i Rosario dels Negres, abdós en 1923, la primera per a permetre l'ampliació de l'actual Avinguda Monsenhor Walfredo Lleal, aixina com la construcció de la Plaça Antonio Pessoa, mentres que l'última donaria lloc a la Plaça Vidal de Negreiros, que va quedar coneguda com a Punt de Cent Réis,[62] en referència al valor del passage cobrat per les tramvies que passaven per allí.[43]
En 1926, entra en funcionament el sistema d'aigüeral de la capital[53][63] i el Parc Sólon de Lucena obté els seus chaguaramos. En agost de 1929, l'Hotel Globo, que funcionava a on hui és el Carrer João Suassuna, es trasllada a l'ample de Sant Fra Pedro Gonçalves, en la residència del seu propietari, Henriques Siqueira, conegut com “Seu Marinheiro”.[64] En el mateix any, per orde del president de Paraíba, João Pessoa Cavalcanti de Albuquerque, va ser demolida, al costat del Palau de la Redenció, la secular Iglésia de La nostra Senyora de la Concepció dels Militars (antiga Capella de Sant Gonçalo), en excepció de la torre.[65][66]
Del canvi de nom als anys 1950
El 26 de juliol de 1930, João Pessoa va ser assessinat en la Confitería Glória, en el Carrer Nou, en Recife, per João Duarte Dantas, el seu adversari i rival polític. L'episodi va generar gran repercussió nacional i es va convertir en un dels detonants de la Revolució de 1930, en la qual Paraíba va liderar junt en Minas Gerais i Rio Grande do Sul. El seu cos va ser embalsamado encara en Recife i transportat per via férrea a la capital paraibana, a on va aplegar el dia 27 i va ser dut a la Catedral de La nostra Senyora de les Neves. Allí va ser velat fins a l'1 d'agost, quan va ser traslladat al port de Cabedelo[67] per a ser sepultat en Rio de Janeiro, fet que va ocórrer el 7 d'agost.[68]
L'1 de setembre de 1930, durant una sessió ordinària de l'Assamblea Llegislativa de Paraíba en el Teatre Santa Rosa, va ser presentat un proyecte de llei que canviava el nom de la capital de Parahyba do Nort per a João Pessoa.[69] Dit proyecte, aprovat en dos tandes,[70] va ser sancionat el 4 de setembre següent pel president de Paraíba, Álvaro Pereira de Carvalho, convertint-se en la llei estatal nº 700.[71] També en homenage a João Pessoa, la Plaça Comendador Felizardo va ser ràpidament renombrada com a Plaça President João Pessoa i, en el seu centre, es va construir el monument L'Altar de la Pàtria, inaugurat el 8 de setembre de 1933 en la presència del president de la República, Getúlio Vargas.[72]
En 1932, per invitació de Antenor de França Navarro, interventor federal en Paraíba, l'arquitecte Nestor de Figueiredo va elaborar el proyecte urbanístic de la capital, denominat Pla de Remodelació i Expansió de la Ciutat de João Pessoa.[73] El seu successor, Gratuliano dona Costa Brito (1932-1934), qui va assumir despuix de la mort de Antenor, va inaugurar el Paraíba Palace Hotel, a on abans funcionava la sèu del periòdic Correio dona Manhã, front a la Plaça Vidal de Negreiros,[74] i va reprendre l'obertura de l'Avinguda Epitácio Pessoa, conclosa en 1940,[75] estenent-se des de la Plaça de l'Independència fins a la Plaja de Tambaú, en una llongitut de cinc quilómetros.
Entre giner i setembre de 1935, el exalcalde Guedes Pereira va tornar a dirigir la capital. En esta ocasió, es va expropiar el terreny a on es trobava l'Iglésia de La nostra Senyora de les Mercés, demolida en 1936 per a donar lloc a l'actual Plaça 1817.[76] A l'any següent, l'interventor federal Argemiro de Figueiredo va inaugurar l'actual sèu del Lyceu Paraibano, que des de la seua creació funcionava junt al Palau de la Redenció.[77][78] L'1 de novembre de 1939, despuix de tres anys d'obres, l'Archidiòcesis de Paraíba i l'alcaldia de João Pessoa varen inaugurar la nova Iglésia de les Mercés,[76] ubicada en la calle Pare Meira, a pocs metros de l'iglésia original. També en 1939 es va inaugurar oficialment el Parc Sólon de Lucena i, a l'any següent, el paisagiste Burle Marx va dissenyar el seu jardí.[79]
En 1940 es va fundar el Aeroclube de Paraíba, que va escomençar a operar el 10 de novembre en una zona de l'actual barri de Tambauzinho.[80] A partir de 1941, el govern estatal va obrir la carretera João Pessoa-Cabedelo, en l'objectiu de conectar la zona urbana de la capital en el port de Cabedelo,[81] en funcionament des de 1935 en la desembocadura del riu Paraíba. Eixe mateix any, despuix d'un peritaje del Ministeri de Marina, la Ponta do Seixas va ser reconeguda com el punt més oriental del territori brasiler, títul disputat durant anys en Ponta de Pedras, en Goiana, Pernambuco.[82] Ho narra l'historiador paraibeño Coriolano de Medeiros, en la seua obra Dicionário Corográfico do Estat dona Paraíba.
El 12 d'octubre de 1947 es varen celebrar les primeres eleccions directes per a alcalde en l'història de João Pessoa, en quatre candidats. Va resultar elegit Osvaldo Pessoa Cavalcanti de Albuquerque, del Partit Social Democràtic, en el 45,56% dels vots vàlits. Va assumir el càrrec el 14 de març de 1948 i va permanéixer fins a 1951, quan va renunciar.[83][84] Abans, l'11 d'octubre de 1948, va entrar en vigor el Còdic de Postures del Municipi.[85][86]
En la nochebuena de 1952 es va inaugurar la pavimentació de l'Avinguda Epitácio Pessoa,[88] en adoquinar,[89][90] en una década en la que el creiximent de la ciutat es feya més evident, en numerosos loteaments sorgint en el seu entorn.[91] Estos varen donar orige als actuals barris de Brisamar, Cap Branco, Estats, Expedicionários, Miramar, Pedro Gondim, Tambauzinho, Torre i Tambaú, consolidant l'expansió urbana des del centre cap a l'oceà.[92][93] Gran part d'estes terres pertanyien anteriorment a la Facenda Ribamar o Boi-Só, el primer propietari de la qual va ser el francés Boisôt, de la família Boisson, en el sigle XIX.[87]
En 1953 es va inaugurar el bust de Tamandaré[94] i el Aeroclube de Paraíba es va traslladar a una nova àrea expropiada pel govern estatal.[80] En eixa mateixa década, la plaja de Tambaú va obtindre la seua primera passejada marítima, junt en l'obertura de l'Avinguda Almirant Tamandaré.[95] A partir de 1958 va escomençar la construcció de l'Edifici President João Pessoa que, en díhuit plantes, es va convertir en el primer rascacels de la ciutat, finalisat al començament dels anys 1960.[96][97]
Entre les décades de 1940 i 1950, el municipi va registrar un creiximent poblacional del 26,5%, passant de 94 333 habitants en 1940[98] a 119 326 en 1950. En l'estat, solament era superat per Campina Gran, en l'agrest, en 173 206.[99] En 1960, despuix de l'emancipació dels districtes de Cabedelo (1956) i Alhandra (1959),[100] va alcançar 153 175 habitants, encara per darrere de Campina Gran 204 583}}.[101]
Anys 1960 i 1970
En 1961, João Pessoa perdria el districte de Pitimbu, elevat a la categoria de municipi i, en 1963, seria la tanda de la Vila do Comte, actual municipi de Comte.[100] Encara en 1963, es crea el districte industrial de João Pessoa i, a partir de 1965, comença a construir-se el campus de la Universidade Federal de Paraíba (UFPB),[102] estimulant el creiximent de la ciutat en les direccionar sur i surest.[103] Prop del campus sorgirien tres conjunts habitacionals, que varen donar orige a l'actual barri de Castelo Branco, entre 1969 i 1974.[104] Atres dos factors que varen impulsar el creiximent de João Pessoa en l'época varen ser la prolongació de l'Avinguda Pedro II i l'obertura de l'actual Avinguda Cruz dones Armes.[85]
En 5 de febrer de 1966, ya durant el règim militar en Brasil, el president de la República Humberto de Alencar Castelo Branco va promulgar l'Acte Institucional n.º 3, que va impondre l'elecció indirecta per als governadors dels estats, i estos passarien a nomenar als alcaldes de les seues capitals.[105] D'esta forma, l'alcalde Dumenges Mendonça Net, elegit en 1963, va tindre el seu mandat revocat i, en el seu lloc, va ser nomenat el exalcalde Damásio Barbosa de Franca,[106] qui va administrar el municipi durant cinc anys. En la seua gestió, s'inicia la pavimentació de l'Avinguda Atlântica, actual Avinguda Senador Ruy Carneiro, partint de l'Avinguda President Epitácio Pessoa i conectant-la en la plaja de Manaíra.[107]
En juny de 1969, comença a construir-se el Viaducte Damásio de Franca en referència a l'alcalde,[108] que va ser inaugurat el 17 de juliol de l'any següent.[89] En el cens d'eixe any, João Pessoa assumix el lloc de municipi més poblat de Paraíba, en 221 546 habitants, front a 195 303 de Campina Gran, que perdia territori en la creació de nous municipis. Encara en 1970, en mig del creixent procés de verticalisació en la ciutat, una esmena a la Constitució Estatal de 1967 va llimitar la construcció d'edificis alts en la zona costera a dos plantes, en la franja compresa entre les plages de Penha i Formosa, esta última en Cabedelo.[109]
Despuix d'iniciar-se la seua construcció en 1969, el governador João Agripino va inaugurar, el 6 de març de 1971, l'Hotel Tambaú, pocs dies abans del final del seu mandat. El nou emprendimiento, proyectat per l'arquitecte Sérgio Bernardes i construït sobre l'arena de la plaja de Tambaú, va ser reinaugurado l'11 de setembre següent pel successor de Agripino, Ernâni Sàtir.[110] El 20 d'abril de 1972, per llei municipal, varen ser oficialisats l'escut, la bandera i l'estandart del municipi[111] i, al sendemà, João Pessoa obté el Far de Cap Branco, situat en un tallat propenc a la Ponta do Seixas. En maig següent, es conclou la pavimentació de l'Avinguda Senador Ruy Carneiro.[112]
Encara en 1972 es pavimenta el primer tram de la BR-230 en la ciutat, que en eixe moment constituïa el cridat Contorn Rodoviario de João Pessoa, conectant la carretera João Pessoa-Cabedelo, federalizada i incorporada a la nova autopista, en la BR-101, en el creuament en l'Avinguda Cruz dones Armes.[113][114] En eixa época la ciutat era administrada per Dorgival Terceiro Net (1971-1974),[115][116] qui en 1973 va obrir dos importants vies: l'Avinguda Beira-Rio (Avinguda Ministre José Américo de Almeida des de 1977), que conecta el centre en la plaja de Cap Branco, i l'Avinguda Governador Flávio Ribeiro Coutinho, el cridat Retão de Manaíra, que va impulsar l'expansió de la capital cap al nort,[107][117] aplegant a la plaja de Bessa, en direcció a Cabedelo.[118] Al mateix temps, la ciutat també s'expandia cap al suroest i el sur, en la creació de conjunts habitacionals.[119] En 1974, s'elabora el Pla de Desenroll Urbà (PDU), que va resultar en la creació del Còdic d'Urbanisme,[85] instituït per la llei municipal 2 102, del 31 de decembre de 1975.[120]
El 9 de març de 1975, és inaugurat pel govern estatal l'Estadi Ernani Sàtir, en partit inaugural entre el Botafogo de João Pessoa i el Botafogo de Futebol i Regates del Rio de Janeiro, en victòria de 2 a 0 per a l'equip carioca.[121] El seu nom va ser canviat a l'any següent a Estadi José Américo de Almeida Filho, en homenage a un exdelantero del Botafogo de João Pessoa en els anys 1930 i fill de l'exgobernador José Américo de Almeida.[122] Encara en 1975, el 24 d'agost, durant les commemoracions del Dia del Soldat, el Parc Sólon de Lucena va ser escenari de la Tragèdia del Baltrão, quan una bassa en prop de doscents passagers, més de tres voltes la seua capacitat, va naufragar en l'estany, provocant la mort de 35 persones per ahogament, de les quals 29 eren chiquets.[123]
Fins a finals dels anys 1970, sorgirien nous loteaments a lo llarc de la carretera, que varen donar orige als actuals barris de Água Fria, Ernesto Geisel i José Américo.[124] En la mateixa época, va escomençar l'obertura d'una via que va permetre una conexió més directa entre la BR-230 i la plaja de Penha, l'actual Avinguda Hilton Souto Maior, substituint l'antiga Estrada dona Penha i convertint-se en la via més extensa de João Pessoa, en una llongitut de 7,5 km.[125]
Anys 1980 i 1990
En 1980, João Pessoa ya contava en una població de 329 942 habitants, consolidant el creiximent urbà i poblacional de les últimes décades.[126] Encara en 1980, l'Institut del Patrimoni Històric i Artístic de l'Estat de Paraíba (IPHAEP) va declarar patrimoni varis monuments i llocs històrics de la ciutat i, en 1982, va definir els llímits del centre històric, que comprenien un àrea de 117 hectàrees.[127] En abril d'eixe mateix any, João Pessoa obté el Espaço Cultural José Lins do Rego,[128] a on abans funcionava la primera sèu del Aeroclube dona Paraíba[80] i, en juny de 1983, és inaugurat el Conjunt Habitacional Tarcísio de Miranda Burity, que va donar orige al barri de Mangabeira, el nom del qual prové de la gran cantitat d'arbres de mangaba que existien en l'àrea.[129] A l'any següent seria la tanda del Parc Residencial Valentina de Figueiredo, actual barri de Valentina,[130][131] fent que el creiximent de la ciutat sobrepassara definitivament els llímits del riu Cuiá. El nom és una referència a Valentina Silva d'Oliveira Figueiredo, mare del president brasiler en eixe moment, João Figueiredo, qui va participar en l'inauguració del nou conjunt.[132]
En 1985, João Pessoa va alcançar el seu quarto centenari d'existència. Eixe any, despuix del fi de dos décades de règim militar em Brasil, la capital va tornar a tindre eleccions directes per a alcalde, que es varen realisar en novembre. En eixa ocasió, va guanyar el candidat Antônio Carneiro Arnaud, el mandat del qual es va estendre de 1986 a 1988, sent succeït per Wilson Braga, exgobernador de Paraíba.[133] En 1989, per iniciativa del govern de Paraíba en conjunt en l'Institut del Patrimoni Històric i Artístic Nacional (IPHAN), s'inicia la revitalisació del centre històric, començant per la Plaça Dom Adauto i la Plaça Sant Francisco i estenent-se a atres places i monuments a lo llarc dels anys 1990. Encara en 1989, João Pessoa obté el Manaíra Shopping, hui el major centre comercial de Paraíba,[134][135] i és promulgada l'actual Constitució de Paraíba que, en el seu artícul 229, va considerar tota la zona costera de l'estat com a patrimoni, mantenint la prohibició d'edificis alts en la costa vigent des de 1970. La constitució també va prevore, en l'artícul 82 de l'Acte de Disposicions Constitucionals Transitòries, la realisació d'un plebiscit sobre el nom de la ciutat,[136] lo que, no obstant, mai va ocórrer.
El 2 d'abril de 1990, el concejo municipal promulga l'actual llei orgànica del municipi, modificada per esmenes posteriors.[137] Al començament dels anys 1990, el tram urbà de la BR-230 passa a ser duplicat.[138] En 1991, la ciutat alcança 497 600 habitants,[139] un creiximent del 51% en relació en el cens de 1980.[126] En 1992, durant la realisació de la Cim de la Terra, celebrada en la ciutat de Rio de Janeiro, l'alcalde Carlos Mangueira va declarar João Pessoa com la segona ciutat més verda del món, despuix de París, en França.[140][141] El 30 de decembre del mateix any, per llei complementària, s'instituïx el pla director del municipi, instrument bàsic de la política urbana[142][143] i, dos dies despuix, assumix el nou alcalde de la capital i fill de l'exalcalde Damásio Franca, Francisco Franca, qui va ocupar el càrrec fins a 1996, quan va ser elegit el candidat Cícero Lucena.
En 1997, els restants mortals de João Pessoa i de la seua esposa varen ser traslladats de Rio de Janeiro a João Pessoa, sent sepultats en un mausoleu construït pel govern estatal[144] entre el Palau de la Redenció i la Facultat de Dret de Paraíba. En el mateix any, el Papa Juan Pablo II otorga el títul de basílica a la Catedral de La nostra Senyora de les Neus, despuix d'una gran reforma estructural, baix el episcopado de Dom Marcelo Carvalheira.[145]
Anys 2000–present
El 28 d'agost de 2000, per mig del decret estatal 21 264, la Mata del Buraquinho va ser transformada en un jardí botànic, rebent el nom de Rebuig Maranhão, pare del llavors governador de Paraíba, José Maranhão. L'1 d'octubre de 2000 es varen portar a terme les eleccions municipals i, en el 74,02% dels vots vàlits, Cícero Lucena es va convertir en el primer alcalde reelegit en l'història del municipi. En el seu segon mandat, es va realisar la reurbanisació de la passejada marítima en el tram que comprén les avingudes Cap Branco i Almirant Tamandaré, en els barris de Cap Branco i Tambaú, respectivament. Abdós avingudes també varen ser ampliades, aixina com l'Avinguda Governador Flávio Ribeiro Coutinho (Retão de Manaíra).[146] A finals de 2003, per mig de llei complementària estatal, es va instituir la Regió Metropolitana de João Pessoa (RMJP), inicialment composta per la capital i atres huit municipis de Paraíba.[147]
Cícero va ser succeït en 2005 per Ricardo Coutinho, elegit en primer regrés en les eleccions de 2004. En decembre de 2007, el Centre Històric de João Pessoa es va convertir en patrimoni històric nacional[148] i, en juliol de 2008, va ser inaugurada la Estació Cap Branco de Ciència, Cultura i Arts, dissenyada per l'arquitecte Oscar Niemeyer i ubicada prop del Far de Cap Branco. En octubre del mateix any, Ricardo va ser reelegit alcalde en una votació més expressiva que en l'elecció anterior, i posteriorment va renunciar el 31 de març de 2010 per a postular-se com a governador de Paraíba, càrrec que va ocupar entre 2011 i 2018.[149]
En agost de 2012, João Pessoa va obtindre el seu actual centre de convencions, dins del com es troba el major espai teatral del Nordest brasiler, el Teatre Pedra do Regne, inaugurat en agost de 2015.[150] A partir de 2013, la ciutat va ser administrada per Luciano Cartaxo, qui va permanéixer en el càrrec fins a 2020,[151] any en que la ciutat va inaugurar el Llarc de Tambaú, ubicat en el llímit entre les plages de Tambaú i Cap Branco.[152] En les eleccions municipals de novembre d'eixe any, el exalcalde Cícero Lucena va ser elegit per al seu tercer mandat, sent reelegit en 2024, convertint-se en el primer alcalde en alcançar quatre mandats en l'història de João Pessoa.[153]
El 17 de decembre de 2024, l'Assamblea Llegislativa de Paraíba va aprovar una esmena que va eliminar de la constitució estatal la disposició que prevea, des de la seua promulgació, la realisació d'un plebiscit sobre el nom de la ciutat, oficialisant João Pessoa com el nom de la capital de Paraíba.[154]
Turisme
João Pessoa és la tercera ciutat més antiga del Brasil, fundada en 1585.
La diversió es concentra en les plages de Tambaú, Cap Branco i Bessa. En els bars típics, els visitants poden apreciar música en viu i gojar del menjar local, especialment els fruts de mar. Els turistes poden llogar bicicletes per a conéixer millor estes plages. De nit hi ha molta gent en les vereda de tambaú, un bo lloc per a conéixer la cultura de la ciutat.
La capital João Pessoa posseïx el teatre pedra del regne,[155] que és en homenage a l'escritor pessoense Ariano Suassuna, que va fer una obra en eixe nom. El teatre està integrat al conjunt arquitectònic del Centre de convencions poeta Ronaldo Cunha Lima; el teatre té sis nivells. Té formes en curves i es compon de quatre volums: hall d'entrada, foyer, platea i escenari. Sent el major teatre del nordest brasiler, i el segon major del país.[156]
El Centre de Convencions Poeta Ronaldo Cunha Lima, és un dels llocs d'events més moderns i sofisticats en Amèrica Llatina, en 48 676 m².[157] Es troba en la carretera PB-008, km 5, Pol Ecoturístico de Cap Branco. És un dels Centre de Convencions, més moderns de Brasil, en tots els equips necessaris per a la realisació de grans proyectes. La seua estructura està composta per 4 edificis principals: la Torre del Mirante, el Pabelló de Fires i Exposicions, el Pabelló de Congressos i Convencions.
En la part de l'artesania, la ciutat es destaca per la seua creativitat per mig de l'art popular, posseint alguns locals a ser visitats pèl públic, que són els següents.
- Graner Espai Creatiu:[158] conta en exposició de peces i obres de més de 140 artesans i artistes plàstics.
- Centre d'Artesania Júlio Rafael:[159] En este Centre d'Artesania dispon de 20 tendes a on es comercialisen productes artesanals de diferents tipologies, com a renaixença, brodat, cotó colorit, cuiro, teixit.
- Fira de Tambaú:[160] En el lloc conta en 45 boxes a on els artesans comercialisen els seus productes i caixes a on es venen menjars típics de la regió. Dispon també d'un àrea de passejada a on ocorren els espectàculs i activitats culturals i artístiques.
- Mercat d'artesania Paraibano:[161] L'edifici té més de 120 tendes que comercialisen l'artesania de la regió. Les dos plantes del Mercat estan plenes de colorides peces de cotó, artesania de ceràmica i fusta, encaixos, hamacas i cachas.[162]
- Sirenes de la Penha:[163] Les artesanes que participen en el proyecte produïxen biojotas en escates i cuiro de peix. Produïxen biojías (collars, polseres i pendents), flors, bossos, penyores de vestir, apanys i rams.[164]
- Casa de l'Artiste Popular:[165] El Museu està obert al públic, i promou l'integració de l'activitat artesanal a l'activitat turística. El acervo està compost per més de 1000 peces que representen l'autèntica artesania de Paraíba, en 9 tipologies: fanc, fusta, fibres, fils, pedres, metals, cuiro, artesania indígena i material reciclat. Està situat prop de la Plaça de l'Independència.
Geografia
La ciutat està ubicada en la part més oriental d'Amèrica i Brasil, en una llongitut oest de 34º47'30 "i una latitut sur de 7º09'28. El lloc es coneix com Ponta do Seixas. L'altitut promig en relació en el nivell de la mar té 37 metros d'altura, en una altitut màxima de 74 metros prop del riu Mumbaba, en terreny pla predominant en el seu lloc urbà en cupos de l'orde de 10 metros, en l'àrea inicialment urbanisada.
Segons les regions geogràfiques intermija i immediata | divisió regional vigent des de 2017, instituïda per IBGE[166] el municipi pertany a la Llista de regions geogràfiques intermiges i immediates del Paraíba Intermig i Immediat de João Pessoa. Fins a llavors, en les divisions en Mesorregions i microrregions de Brasil | microrregions i mesorregions, era part de la microrregión João Pessoa, que a la seua volta estava inclosa en la mesorregión Mata Paraibana.[167]
Hidrografia
En João Pessoa, hi ha uns dotze rius. El riu Jaguaribe naix en el complex Esplanada, creua el Jardí Botànic Benjamim Maranhão, en mig de la Mata Atlàntica, i desemboca en l'Oceà Atlàntic en el llímit en el municipi de Cabedelo. L'aigua per a l'abastiment de les vivendes es pren del sistema Gramame-Mumbaba, de la Companyia d'Aigua i Aigüeral de Paraíba. En este sistema, estos dos rius es turnan per a abastir d'aigua a la ciutat. No obstant, el riu més important històricament és el riu Sanhauá, perque va ser en els seus màrgens a on va nàixer ciutat i a on es varen construir les primeres cases.[168]
També està l'Estany del Parc Sólon de Lucena en el Centre de la Ciutat. L'estany va ser el principal punt turístic de la ciutat durant l'época en que la major part de la ciutat estava llunt de les plages. A finals de 2010, durant les celebracions nadalenques, l'estany es va revitalisar i va guanyar dispositius com la música ambiental.[169]
La capital de Paraíba té un llitoral d'uns 24 quilómetros de llongitut, nou plages solament en el municipi, ademés de les plages de la Regió Metropolitana, com la ciutat de Cabedelo, la ciutat de Lucena i el Districte de Jacumã en el municipi de Comte, a on es troba la Plaja Naturista Tambaba. Les plages urbanes tenen com a característica plages d'arena blanca i aigües cristalines. Molts han conservat la Mata Atlàntica, ademés de ser ideal per al bany gràcies a una barrera natural a uns 6 quilómetros de la costa que protegix gran part de la costa de Pessoa i Cabedelo, permetent als chiquets jugar en les tranquiles aigües. Està el Proyecte Tartarugas Urbanes, que opera en les plages de Bessa i Intermares, zona de desove de la tortuga carey, escenari de preservació ambiental. En la ciutat també es practica surf.[170][171]
Entre les principals plages, podem mencionar la Praia de Tambau, composta d'arena fina i batuda, en aigües blava verdosas; la plaja Bessa, és a on es troba la Caribessa, una plaja tranquila i d'aigües cristalines; també la Praia de Manaíra, una plaja totalment urbana, formada per secs de coral, lo que fa les seues ones dèbils i aigua clara en estiu. És el punt de varis kioscos i bars, en canches deportives en la seua vora. La plaja de veta branco, arena blanca i aigua tébea; Plaja Seixas, que és a on s'ubica el punt més oriental d'Amèrica. Ademés de Praia dona Penha,[171] a on es troba l'històrica Capella de La nostra Senyora de la Penya, construït en 1763, a on la romeria de penha té lloc cada any, des del centre històric fins a la plaja.; La plaja de Jacarape, a on es troba el Centre de convencions poeta Ronaldo Cunha Lima; despuix Praia do Sol, que és un lloc tranquil i airejat; i la plaja de barra de gramame,[170] que situa la trobada del riu gramme en el mar.[172]
Clima
El clima de João Pessoa és tropical humit[173] nivells relativament alts d'humitat de l'aire i temperatures miges anuals entorn 27 °C. La precipitació es produïx en forma de pluja, en una taxa de precipitació anual superior a 1800 mm.
La major acumulació de precipitació registrada en 24 hores va ser de 194 mm el 18 de juny de 1986. Atres grans acumulacions iguals o superiors a 150 mm varen ser: 191 mm l'11 d'agost de 1970, 186,2 mm el 8 d'abril de 1964, 186 mm el 30 de maig de 1996, 185,3 mm el 13 de juny de 1940, 182,4 mm el 14 de juny de 2019, 181 mm el 10 de maig de 1944, 168,2 mm el 26 de juny de 2000.
Mig ambient
La ciutat posseïx dos reserves de Mata Atlàntica que funcionen com un verdader pulmó, enfortint la creació d'oxigen i impedint l'alvanç de la polució.
La ciutat té un Jardí Botànic Benjamin Maranhão, que conserva el bosc atlàntic, els animals, i obri la visita, que és el Jardí Botànic de João Pessoa, considerat un dels majors restants de la Selva Atlàntica natural en una zona urbana de Brasil.[174] És una excelent oportunitat per a que les persones estiguen en contacte en la naturalea pura i cristalina. Entre estos, l'educació ambiental és un element rellevant, permetent enfocaments interessants, des del coneiximent i interés per les plantes fins a estimular la curiositat i el coneiximent d'este important espai de visita i investigació. Són 18 estacions distribuïdes a lo llarc de les senderes de Riu i Preguiça utilisant com a criteri, elements principalment relacionats en l'història, la botànica i l'ecologia, contribuint al coneiximent del mig ambient i la necessitat de la seua preservació.[175] L'àrea cobrix al voltant de 515ha, de les quals 343ha alberguen el Jardí Botànic, a on la flora protagonisa les activitats recreatives i educatives que allí es promouen. Inclou la major reserva forestal atlàntica urbana natural del país, i és un important patrimoni històric de la capital de Paraíba.[174]
Ciutats agermanades
- Erro al crear miniatura: Ushuaia,[176] Argentina : Mentres que João Pessoa, és la ciutat més oriental d'Amèrica, i Ushuaia la seua germana és la ciutat més austral del planeta.
- Hartford,[177] Estats Units: És la capital de l'estat de Connecticut.
- Boca Rata,[178] Estats Units: Ubicada en el comtat de Palm Beach, estat de Florida.
- Pompano Beach,[179] Estats Units: Ubicada en el comtat de Broward, Florida.
- Ovar,[180] Portugal: Ciutat portuguesa situat en el districte d'Aveiro.
Images
Referències
- ↑ RAPOSO; ARAÚJO, 2015, p. 157.
- ↑ MOURA FILHA, 2004, p. 139.
- ↑ 3,0 3,1 3,2 GUIMARÃES, 2000, p. 4.
- ↑ RAPOSO; ARAÚJO, 2015, p. 154.
- ↑ SILVA, 2015, p. 2244.
- ↑ 6,0 6,1 MOURA FILHA, 2004, p. 174.
- ↑ (05/08/2012).«João Pessoa, 3ª capital més antiga de Brasil, completa 427 anys».'G1 PB'.Consultat el 18/10/2021.(en pt)
- ↑ MOURA FILHA, 2004, p. 176.
- ↑ MOURA FILHA, 2004, p. 162.
- ↑ MOURA FILHA, 2004, p. 185.
- ↑ 11,0 11,1 RAPOSO; ARAÚJO, 2015, p. 157.
- ↑ MOURA FILHA, 2004, p. 169.
- ↑ MOURA FILHA, 2004, p. 167.
- ↑ MOURA FILHA, 2004, p. 187.
- ↑ VILAR, 2014, p. 8.
- ↑ 16,0 16,1 MOURA FILHA, 2004, p. 253-254.
- ↑ MOURA FILHA, 2004, p. 226.
- ↑ MOURA FILHA, 2004, p. 359.
- ↑ MOURA FILHA, 2004, p. 249.
- ↑ MOURA FILHA, 2004, p. 256.
- ↑ MOURA FILHA, 2004, p. 261-262.
- ↑ MOURA FILHA, 2004, p. 331-332.
- ↑ MOURA FILHA, 2004, p. 380-381.
- ↑ MELO; VENZELLA; BRAMBILLA, 2019, p. 5.
- ↑ MOURA FILHA, 2004, p. 382.
- ↑ MOURA FILHA, 2004, p. 403.
- ↑ MOURA FILHA, 2004, p. 279.
- ↑ MAIA; GUTIERRES; SOARES, 2009, p. 5.
- ↑ MAIA, 2011, p. 11.
- ↑ MAIA; GUTIERRES; SOARES, 2009, p. 6.
- ↑ PINHEIRO, 2009, p. 2.
- ↑ RODRIGUES, 2015, p. 37.
- ↑ MAIA, 2012, p. 5.
- ↑ MAIA; GUTIERRES; SOARES, 2009, p. 9.
- ↑ «Antigo Colégio N. Sra. dones Neves» (en pt). Consultat el 31/10/2021.
- ↑ «CURIOSIDADE: Dom Pedro II passou Natal na Paraíba no ano de 1859» (en pt) (23/12/2018). Consultat el 03/11/2025.
- ↑ «Recenseamento do Brazil em 1872 - Parahyba» (en pt). Consultat el 01/11/2021.
- ↑ NÓBREGA, 2023, p. 45-46.
- ↑ NÓBREGA, 2023, p. 82.
- ↑ «Antigo Colégio N. Sra. dones Neves» (en pt). Consultat el 01/11/2021.
- ↑ «Jovino Limeira Dinoá» (en pt). Consultat el 27/12/2023.
- ↑ LIRA, Bruno (03/08/2017). «Ex-prefeitos de JP abrem baú de histórias» (en pt). Consultat el 27/12/2023.
- ↑ 43,0 43,1 SARMENTO; CUNHA; FILHA; AZEVEDO, 2010, p. 4.
- ↑ «Synopse do Recenseamento» (en pt) (31/12/1900). Consultat el 01/11/2021.
- ↑ HIGINO JUNIOR, 2013, p. 21-22.
- ↑ MARTINS; MAIA, 2015, p. 179.
- ↑ HIGINO JUNIOR, 2013, p. 24-25.
- ↑ 48,0 48,1 OLIVEIRA, 2006, p. 63.
- ↑ 49,0 49,1 BRITO; VANZELLA, 2018, p. 8.
- ↑ COUTINHO, 2004, p. 54.
- ↑ 51,0 51,1 ARAÚJO, 2012, p. 115.
- ↑ ALMEIDA, 2006, p. 99.
- ↑ 53,0 53,1 ALMEIDA, 2006, p. 102.
- ↑ COUTINHO, 2004, p. 55.
- ↑ LEANDRO, 2006, p. 92.
- ↑ COUTINHO, 2004, p. 62.
- ↑ MARTINS; MAIA, 2015, p. 179-182.
- ↑ «Recensamento de 1920» (en pt) (1926). Consultat el 01/11/2021.
- ↑ «Coreto, Obelisc i Praça dona Independência» (en pt). Consultat el 08/10/2021.
- ↑ «Parc Arruda Câmara» (en pt). Consultat el 08/10/2021.
- ↑ FERNANDES, 2018, p. 20-21.
- ↑ MENESES, 2014, p. 77
- ↑ DIAS, 2013, p. 73.
- ↑ LEANDRO, 2006, p. 92-93.
- ↑ «Palácio dona Redenção» (en pt). Consultat el 14/10/2025.
- ↑ ISMAEL; COSTA, 1929, p. 2.
- ↑ ZENAIDE; ALBUQUERQUE, 2023, p. 125-126.
- ↑ Fundação Getúlio Vargas (FGV). «PESSOA, JOÃO» (en pt). Consultat el 04/10/2025.
- ↑ «A União - Orgam Official do Estat» (en pt). A União (02/09/1930).
- ↑ «A União - Orgam Official do Estat» (en pt). A União (03/09/1930).
- ↑ (05/09/1930).«A União - Orgam Official do Estat».A União.Consultat el 07/09/2022.(en pt)
- ↑ PAULINO, 2014, p. 283.
- ↑ ALMEIDA, 2006, p. 129.
- ↑ LEANDRO, 2006, p. 69.
- ↑ MARTINS; MAIA, 2015, p. 185.
- ↑ 76,0 76,1 MENESES, 2014, p. 117
- ↑ (24/03/2006).«Liceu Paraibano completa 170 anos».Clic PB.Consultat el 09/12/2022.(en pt)
- ↑ (24/03/2009).«Liceu Paraibano faç aniversário hoje».Clic PB.Consultat el 09/12/2022.(en pt)
- ↑ KOURY, 2005, p. 75.
- ↑ 80,0 80,1 80,2 SARMENTO, 2012, p. 23.
- ↑ CAMPOS; SOUZA; SILVEIRA; CASTRO, 2007, p. 4.
- ↑ TORNAGHI; FIGUEROA, 1941, p. 894.
- ↑ SANTOS, Adelson Barbosa dos (28/08/2016). «Um Osvaldo no Governo, outro na Prefeitura de João Pessoa» (en pt). Correio dona Paraíba. Consultat el 07/10/2021.
- ↑ Tribunal Regional Eleitoral dona Paraíba (TRE-PB). «Resultat dones Eleiçõés 1947 na Paraíba» (en pt). Consultat el 07/10/2021.
- ↑ 85,0 85,1 85,2 PASSOS; SILVEIRA; PITA; BRAGA; SILVEIRA, 2012, p. 53.
- ↑ MARTINS; MAIA, 2015, p. 188.
- ↑ 87,0 87,1 «Sobrat dona Fazenda Ribamar i Capela» (en pt). Consultat el 27/03/2023.
- ↑ PEREIRA, 2008, p. 69.
- ↑ 89,0 89,1 SARMENTO; CUNHA; FILHA; AZEVEDO, 2010, p. 7.
- ↑ MARTINS; MAIA, 2015, p. 189.
- ↑ MARTINS; MAIA, 2015, p. 174
- ↑ MARTINS; MAIA, 2015, p. 192.
- ↑ EGITO, 2005, p. 47.
- ↑ HIGINO JÚNIOR, p. 53.
- ↑ LEANDRO, 2006, p. 112.
- ↑ CHAVES; TINEM, 2012, p. 8.
- ↑ REZENDE, Clara (04/08/2018). «Construção de prédios alts em João Pessoa é marque na história dona cidade» (en pt). Consultat el 13/03/2023.
- ↑ (01/09/1940).«Recenseamento Geral do Brasil».Rio de Janeiro:Consultat el 01/11/2021.(en pt)
- ↑ (1955).«Estat dona Paraíba: cens demogràfic».Rio de Janeiro:Consultat el 02/11/2021.(en pt)
- ↑ 100,0 100,1 BEZERRA, 2016, p. 111.
- ↑ IBGE. «Cense demogràfic de 1960: Rio Gran do Nort-Paraíba» (en pt). Consultat el 02/11/2021.
- ↑ PEREIRA, 2008, p. 78.
- ↑ EGITO, 2005, p. 49.
- ↑ CASTRO, 2015, p. 183.
- ↑ BRASIL. Fixa dates per a as eleiçõés de 1966, dispõi sobre as eleiçõés indiretas i nomeação de Prefeitos dones Capitais dos Estats i dá outras providências. Nugue Institucional N.º 3, de 5 de Fevereiro de 1966. Brasília, 7 fev. 1966.
- ↑ SOBREIRA, 2016, p. 163-164.
- ↑ 107,0 107,1 PEREIRA, 2008, p. 210.
- ↑ OLIVEIRA, 2006, p. 91.
- ↑ PEREIRA, 2009, p. 18.
- ↑ ALMEIDA; BRAMBILLA; VANZELLA, 2016, p. 41
- ↑ JOÃO PESSOA (Município). Lei nº 1624, de 20 d'abril de 1972. Cria o brasão d'armes, a bandeira i o estandart do município de João Pessoa i dá outras providências. Acesso em: 10 out. 2021.
- ↑ PEREIRA, 2008, p. 168.
- ↑ DIEB; MARTINS, 2017, p. 10.
- ↑ CAMPOS; SOUZA; SILVEIRA; CASTRO, 2007, p. 6.
- ↑ «Estruturação administrativa i obres viárias marcaram trajetória de Dorgival Terceiro Net» (en pt) (13/04/2013). Consultat el 03/11/2025.
- ↑ DIAS, Damásio (13/04/2013). «ALPB emet nota de pesar pela morte d'ex-governador» (en pt). Consultat el 03/11/2025.
- ↑ PEREIRA, 2008, p. 231.
- ↑ EGITO, 2005, p. 52.
- ↑ EGITO, 2005, p. 50.
- ↑ «Còdic d'Urbanisme» (en pt) (2001). Consultat el 10/09/2022.
- ↑ CARVALHO, 2021, p. 55.
- ↑ MALAIA; FORTES, 2020, p. 175.
- ↑ «O PASSEIO QUE NÃO ACABOU: Tragédia dona Lagoa completa 45 anos nesta segona-feira (24)» (en pt) (22/08/2020). Consultat el 10/09/2022.
- ↑ CAMPOS; SOUZA; SILVEIRA; CASTRO, 2007, p. 7.
- ↑ TRIGUEIRO, 2018, p. 39-43.
- ↑ 126,0 126,1 SILVA, 2015, p. 16.
- ↑ LEANDRO, 2006, p. 71.
- ↑ CABRAL, Guilherme (13/04/2022). «Espaço Cultural celebra 40 anos» (en pt). Consultat el 10/09/2022.
- ↑ RODRIGUES, 2016, p. 28-29.
- ↑ SILVA, 2014, p. 23.
- ↑ AGUIAR, 2017, p. 15.
- ↑ OLIVEIRA, 2021, p. 43-44.
- ↑ «CARNEIRO, Arnaud» (en pt). Consultat el 07/10/2021.
- ↑ «Manaira es destaca com o 10º maior shopping do país» (en pt). Mais PB (06/01/2022). Consultat el 12/04/2025.
- ↑ «Manaíra Shopping anuncia nova frontera, sis paviments i jardim na cobertura» (en pt). Mais PB (10/12/2024). Consultat el 12/04/2025.
- ↑ «Constituição do Estat dona Paraíba» (en pt). Consultat el 12/04/2025.
- ↑ «Lei orgânica do município de João Pessoa» (en pt). Consultat el 10/10/2021.
- ↑ ANDRADE; CARVALHO; SILVA; RIBEIRO, 2007, p. 8.
- ↑ IBGE (1991). «Tabela 202 - População resident, per sexe i situação do domicílio» (en pt). Consultat el 01/11/2021.
- ↑ CARNEIRO, Krys (05/08/2017). «Cidade mais vert? Extrem oriental? Saiba o que é verdade sobre João Pessoa» (en pt). Consultat el 12/04/2025.
- ↑ «Mesmo sem títul de 2ª cidade mais vert do món, capital é sinônimo de meio ambiente» (en pt). Jornal dona Paraíba (05/08/2021). Consultat el 12/04/2025.
- ↑ LIRA, 2014, p. 28.
- ↑ «Pla Diretor dona Cidade de João Pessoa» (en pt). Consultat el 10/09/2022.
- ↑ SÁ, Xico(03/08/1997).«Após 67 anos, João Pessoa volta à Paraíba».Folha de S.Paulo.Consultat el 11/10/2021.(en pt)
- ↑ «Corpo de Dom Marcelo é velat na Catedral Basílica de João Pessoa» (en pt). G1 (27/03/2017). Consultat el 12/04/2025.
- ↑ LEANDRO, 2006, p. 128.
- ↑ PARAÍBA (2003). «Lei Complementar nº 59, de 30 de dezembro de 2003» (en pt). Consultat el 01/11/2021.
- ↑ «Tombamento do Centre Històric de João Pessoa completa dez anos» (2017-12-12). Consultat el 2019-12-14.
- ↑ Fundação Getulio Vargas (FGV). «Ricardo Vieira Coutinho» (en pt). Consultat el 10/09/2022.
- ↑ «Centre de Convençõés de João Pessoa inaugura sua última etapa» (en pt) (05/08/2015). Consultat el 20/01/2023.
- ↑ «Luciano Cartaxo lança pré-candidatura à prefeitura de João Pessoa» (en pt) (02/07/2024). Consultat el 07/01/2025.
- ↑ «Llarc de Tambaú vira ponto de encontro i de lazer na cidade de João Pessoa» (en pt) (20/09/2020). Consultat el 07/01/2025.
- ↑ TSE (27/10/2024). «Cícero Lucena foi reeleito prefeito de João Pessoa (PB)» (en pt). Consultat el 07/01/2025.
- ↑ «Promulgada mudança na Constituição que oficialisa 'João Pessoa' com nome dona capital dona Paraíba» (en pt). G1 (03/01/2025). Consultat el 12/04/2025.
- ↑ Secretària de Comunicação Institucional do Estat dona Paraíba. «Ricardo inaugura teatre i conclui Centre de Convençõés» (en pt). Archivat des de l'original, el 24 d'agost de 2018. Consultat el 23 d'agost de 2018.
- ↑ Paraíba Total. «João Pessoa ganhará maior teatre do Nordest i o segon do Brasil» (en pt). Consultat el 23 d'agost de 2018.
- ↑ Governe de l'estat de Paraíba. «SOBRE O CENTRO» (en pt). Consultat el 20 de novembre de 2018.
- ↑ Secretària de Turisme dona Prefeitura Municipal de João Pessoa. «Celeiro Espaço Criativo» (en pt). turisme.joaopessoa.pb.gov.br. Consultat el 22 d'agost de 2018.
- ↑ Secretària de Turisme dona Prefeitura Municipal de João Pessoa. «Centre de Artesanato Júlio Rafael» (en pt). turisme.joaopessoa.pb.gov.br. Consultat el 22 d'agost de 2018.
- ↑ Secretària de Turisme dona Prefeitura Municipal de João Pessoa. «Feirinha de Tambaú» (en pt). turisme.joaopessoa.pb.gov.br. Consultat el 22 d'agost de 2018.
- ↑ Secretària de Turisme dona Prefeitura Municipal de João Pessoa. «Mercat de Artesanato Paraibano» (en pt). turisme.joaopessoa.pb.gov.br. Consultat el 22 d'agost de 2018.
- ↑ editora abril. «Mercat de Artesanato Paraibano (MAP)» (en pt). viagemeturismo.abril.com.br. Consultat el 8 de Febrer de 2021.
- ↑ Secretària de Turisme dona Prefeitura Municipal de João Pessoa. «Sereias dona Penha» (en pt). turisme.joaopessoa.pb.gov.br. Consultat el 22 d'agost de 2018.
- ↑ Paraíba Criativa. «Sereias dona Penha» (en pt). Consultat el 22 d'agost de 2018.
- ↑ Paraíba Criativa. «Casa do Artiste Popular» (en pt). www.paraibacriativa.com.br. Consultat el 22 d'agost de 2018.
- ↑ Institut Brasileiro de Geografia i Estatística (IBGE). «Divisão Regional do Brasil». Consultat el 8 de Febrer de 2021.
- ↑ Institut Brasileiro de Geografia i Estatística (IBGE). «Divisão Territorial Brasileira 2016». Consultat el 08 de Febrer de 2021.
- ↑ «Site dona Cagepa».
- ↑ Universidade Federal dona Paraíba. «Parc Solon de Lucena». Consultat el 08 de Febrer de 2021.
- ↑ 170,0 170,1 Estigauão. «Agrane de Gramame: uma dones praias mais cênicas». Consultat el 08 de Febrer de 2021.
- ↑ 171,0 171,1 Correio dona Paraíba. «400 MIL FIÉIS PARTICIPAM DA PROCISSÃO EM ROMARIA DA PENHA EM JOÃO PESSOA». Consultat el 08 de Febrer de 2021.
- ↑ editora abril. «Praias dona Paraíba». Consultat el 08 de Febrer de 2021.
- ↑ «Joao Pessoa, Brazil Köppen Climate Classification». Weatherbase. Consultat el 08 de Febrer de 2021.
- ↑ 174,0 174,1 Destine Paraíba. «Jardim Botanico» (en pt). http://sudema.pb.gov.br. Consultat el 8 de Febrer de 2021.
- ↑ Destine Paraíba. «Jardim Botanico» (en pt). www.destinoparaiba.pb.gov.br. Consultat el 8 de Febrer de 2021.
- ↑ Mônica Melo. Prefeitura Municipal de João Pessoa (ed.): «Comitiva de João Pessoa vai a Ushuaia viabilizar processo de geminação entre as cidades» [La comitiva de João Pessoa va a Ushuaia viabilizar el procés d'agermanament entre les ciutats» (en pt). joaopessoa.pb.gov.br. Archivat des de l'original, el 23 de novembre de 2018. Consultat el 6 d'agost de 2019.
- ↑ Cidade-Brasil. «Município de João Pessoa» (en pt). www.cidade-brasil.com.br. Consultat el 6 d'agost de 2019.
- ↑ Mônica Melo (31 d'agost de 2017). Prefeitura Municipal de João Pessoa. (ed.): «Secretària confirma cooperação turística entre João Pessoa i cidade dos EUA» (en pt). joaopessoa.pb.gov.br. Archivat des de l'original, el 6 d'agost de 2019. Consultat el 6 d'agost de 2019.
- ↑ Gazeta News (ed.): «Cidades-Irmãs – João Pessoa i Pompano Beach» (en pt). gazetanews.com (24 de Março de 2014). Consultat el 6 d'agost de 2019.
- ↑ Associação Nacional Municípios Portuguesos. (ed.): «Geminaçõés de Cidades i Vilas» (en pt). www.anmp.pt. Archivat des de l'original, el 11 de decembre de 2019. Consultat el 6 d'agost de 2019.
Bibliografia
Aguiar, F. J. B. de. (2017). Violência no bairro de Valentina (Treball de fin de Grau, Universidade Federal dona Paraíba).
Almeida, D. W. G. de, Brambilla, A., & Vanzella, E. (2016). A evolução històrica dona hotelaria na cidade de João Pessoa: uma revisão bibliogràfica. Revista Mangaio Acadêmico, 1(1), 36–44.
Almeida, M. C. F. de. (2006). Espaços públics em João Pessoa (1889-1940): formes, usos i nomes (Tesis de mestrage, Universidade de São Paulo).
Andrade, P. A. F. de, Carvalho, P. S. O. de, Silva, L. P., & Ribeiro, E. L. (2007). BR-230: Evolução i consequências de sua duplicação para o trecho metropolità dona cidade de João Pessoa - PB. En Caderno de Resumos do IV Semana de Geografia dona UFPB - SEMAGEO.
Araújo, M. E. de. (2012). Água i rocha na definição do sítio de Nossa Senhora dones Neves, atual cidade João Pessoa - Paraíba (Tesis doctoral, Universidade Federal dona Bahia).
Bezerra, J. dona S. (2016). Novos Municípios, Velhas polítiques: Práticas de emancipação distrital i estratègiques de reprodução política na Paraíba (1951-1965) (Tesis doctoral, Universidade Federal de Pernambuco).
Brito, E. F. A., & Vanzella, E. (2018). Jardim Botânico Benjamim Maranhão: contribuiçõés para a cidade de João Pessoa. Revista Mangaio Acadêmico, 2(2), 7–14.
Campos, I. K. de S., Souza, J. F. de, Silveira, J. A. R. dona, & Castro, A. A. B. dona. (2013). Interfaços Rodoviário-Urbanes: Estudo dos efeitos Produzidos pela BR-230 no sprawl dona Cidade João Pessoa-PB. En Anais do XV ENANPUR.
Carvalho, P. C. P. (2020). Amor (não) s'explica: torçuda, topofilia i estádio de futebol. FuLiA/UFMG, 5(2), 52–78.
Castro, A. A. B. dona C., et al. (2015). Interfaços rodoviário-urbanes no processo de produção dones cidades: estudo de cas do contorn rodoviário de João Pessoa, PB, Brasil. Ambient Construído, 15, 175–199.
Chaves, C. (2008). João Pessoa: verticalização, progresso i modernidade 1958–1975.
Chaves, C. M., & Tinem, N. (2012). Contribuição dona documentação em arquitetura para o registre i estudo dona arquitetura moderna de João Pessoa entre 1958-1975. Fórum Patrimônio, 85–102.
Coutinho, M. A. F. (2004). Evolução urbana i qualidade de vida: o cas dona Avinguda Epitácio Pessoa, João Pessoa-PB (Tesis de mestrage, UFPB).
Dias, C. (2013). A força dona forma: entre o rio i o mar o Centre de João Pessoa ainda perto do Sanhauá (Tesis doctoral, Universidade Federal dona Bahia).
Dieb, M. de A., & Martins, P. D. (2017). O Rio Jaguaribe i a história urbana de João Pessoa/PB: dona harmonia ao conflito. En Anais do XVII ENANPUR.
Egito, M. J. C. do. (2005). Expansão urbana i meio ambient: representação social dos agents dona construção civil em João Pessoa - PB (Tesis de mestrage, UFPB).
Fernandes, N. G. R. (2018). A revitalização do parc Solon de Lucena (João Pessoa-PB): usos, formes i significats (Tesis de mestrage, Universidade Estadual dona Paraíba).
Filha, M. B. M. (2010). De Filipéia à Paraiba: uma cidade na estratégia de colonização do Brasil: séculos XVI-XVIII.
Guimarãés, L. H. (2000). A conquista dona Paraíba. En Simpósio Moments Fundadors dona Formação Nacional.
Higino Junior, A. (2013). A geo-história dona avinguda Epitácio Pessoa em João Pessoa – PB (Treball de fin de Grau, UFPB).
Ismael, P. A., & Costa, R. X. dona. (2008). Antigo Colégio Jesuíta de João Pessoa – resgate do registre documental dona arquitetura com Herança Cultural. En Anais do I Colóquio Internacional de História.
Koury, M. G. P. (2005). Pertença i use do espaço públic: Um passeio através do Parc Sólon de Lucena. Studium, 19, 73–94.
Leandro, A. G. (2006). O turisme em João Pessoa i a construção dona imagem dona cidade (Tesis de mestrage, UFPB).
Lira, P. A. B. de. (2014). Ocupação do sol urbà, legislação i licenciamento ambiental no bairro de Gramame – João Pessoa - PB (1992–2013) (Treball de fin de Grau, UFPB).
Maia, D. S., Gutierres, H. E. P., & Soares, M. S. M. (2009). A iluminação pública dona Cidade dona Parahyba. Fênix-Revista de História i Estudos Culturais, 6(2), 1–14.
Maia, D. S. (2012). Ordem, higiene i embelezamento na Cidade Alta i na Cidade Baixa: A modernização dona cidade dona Parahyba–Brasil. Revista Convergência Crítica, 1.
Maia, D. S. (2006). Uma cidade em (re)construção: A Cidade dona Parahyba (Brasil) no século XIX. Scripta Nova: Revista electrònica de geografia i ciències socials, 10, 38.
Malaia, J. M. C., & Fortes, R. (2021). ‘Brasil-gran, estádios jagantescs’: toponímia dos estádios públics dona ditadura civil-militar brasileira i vos discursos de reconciliação, 1964-1985. Revista Tempo, 27(1), 165–184.
Martins, P. D., & Maia, D. S. (2015). A produção do espaço i dona paisagem dona avinguda Epitácio Pessoa, João Pessoa-PB. Urbana: Revista Eletrônica do Centre Interdisciplinar de Estudos sobre a Cidade, 7(1), 172–198.
Medeiros, J. R. C. de. (2016). Dicionário corográfico do Estat dona Paraíba (4. ed.).
Melo, P. F. C., Vanzella, E., & Brambilla, A. (2019). Turisme de sol i praia: um estudo sobre a acessibilidade para a terceira idade na praia dona Penha – João Pessoa. En Anais do VI CIEH.
Meneses, M. S. (2014). O Processo de Demolição i Desmonte dones Irmandades Religioses na Cidade dona Parahyba (1923-1935): “O CASO DAS MERCÊS” (Tesis de mestrage, UFPB).
Moura Filha, M. B. (2010). De Filipéia à Paraiba: uma cidade na estratégia de colonização do Brasil: séculos XVI-XVIII.
Nóbrega, L. G. (2023). O novo patrimônio catòlic: a projeção de uma atuação pastoral per a uma cidade em mudança (João Pessoa, 1894-1953).
Oliveira, J. L. A. de. (2006). Uma contribuição aos estudos sobre a relação transport i crescimento urbà: o cas de João Pessoa (Tesis).
Oliveira, M. H. de S. G. (2021). Expansão urbana i produção imobiliária na região sul de João Pessoa-PB (Tesis de mestrage, UFPB).
Passos, L. A. dos, Silveira, F. de A., Pita, A. L. L. R., Braga, C. F. C., & Silveira, J. A. R. dona. (2012). Processo de expansão versus sustentabilidade urbana: reflexão sobre as alternatives de deslocamento na cidade de João Pessoa, PB. Revista Brasileira de Gestão Urbana, 4, 47–59.
Paulino, M. C. (2014). Intervenção no Espaço Públic: O cas dona Praça João Pessoa/PB. Urbana: Revista Eletrônica do Centre Interdisciplinar de Estudos sobre a Cidade, 6(2), 281–296.
Pereira, F. T. de B. (2008). Difusão dona arquitetura moderna na cidade de João Pessoa (1956-1974) (Tesis de mestrage).
Pereira, F. T. de B. (2009). Do incentive ao controle: o debat sobre verticalização na cidade de João Pessoa (1956-1974). Risc Revista de Perquisició em Arquitetura i Urbanisme, 9, 3–21.
Pinheiro, A. C. F. (2009). Uma escola propedêutica na Província dona Parahyba do Nort: o Lyceu Parahybano (1836 a 1848). En Anais do XXV Simpósio Nacional de História.
Raposo, T. A., & Araújo, R. N. (2017). Paraibaneidade: olhares sobre a escrita dona história dona Paraíba i a construção de uma identidade local. Epígraf, 4(4), 149–166.
Rodrigues, A. P. (2015). Diagnòstic Ambiental i identificação d'impactes negatius no bairro do Baralho, Bayeux - PB (Tesis de mestrage, UFPB).
Rodrigues, J. M. de O. (2016). Mangabeira: do comércio de bairro a um subcentro dona cidade de João Pessoa-PB (Treball de fin de Grau, UFPB).
Sarmento, B. R., Cunha, I. B. dona, Filha, M. B. M., & Azevedo, M. H. de A. (2010). As construçõés i desconstruçõés do Ponto de Cem Réis na cidade de João Pessoa–PB. En Anais do I Seminário Internacional Urbicentros.
Sarmento, M. F. (2012). O processo de ocupação urbana de um setor litorâneo de uma capital brasileira: o case do Bessa em João Pessoa - PB (Tesis de mestrage, UFPB).
Silva, A. F. (2015). Resistência i Luta dones Mulheres do Porte do Capim em João Pessoa: O Direito à Cidade des de perspectiva de gênero. En Anais do XI ENANPEGE.
Silva, E. C. S. dona. (2014). A urbanização do bairro Valentina Figueiredo i suas desigualtats sociais (Treball de fin de Grau, UFPB).
Silva, G. R. dona. (2015). “A correguda em direção ao mar”, no âmbito dona expansão urbana de João Pessoa: O cas especifique do “Retão de Manaíra” (Treball de fin de Grau, UFPB).
Silva, M. D. dona, Castro, A. A. B. dona C., Silva, B. de A., Silveira, J. A. R., & Silva, G. J. A. dona. (2016). Crescimento dona taca urbana na cidade de João Pessoa, PB. Cadernos de Arquitetura i Urbanisme, 22(30), 64.
Sobreira, D. dona S. B. (2016). Per a além do "sim, senhor": A Aliança Renovadora Nacional (ARENA) i a ditadura militar na Paraíba (1964-1969) (Tesis de mestrage, UFPB).
Tornaghi, N., & Figueroa, R. C. (1941). Fixado a Ponta Seixas do Cap Branco com ponto extrem leste do Brasil. Revista Brasileira de Geografia, 4(3), 894.
Trigueiro, W. A. N. (2018). As transformaçõés dona paisagem na Avinguda Hilton Souto Maior, na cidade de João Pessoa-PB (Treball de fin de Grau, UFPB).
Vilar, L. (2014). Memórias de uma guerra: a primeira invasão holandesa na Capitania dona Paraíba (1631). Revista Brasileira de História Militar, 5(15), 6–24.
Zenaide, H. N., & Albuquerque, M. C. de. (2023). Governantes dona Paraíba: colônia, império, república.
Enllaços externs
- Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre João Pessoa.
- Municipalitat de João Pessoa
- Este artícul conté una traducció derivada de «João Pessoa» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.