Giganotosaurus carolinii

Giganotosaurus carolinii (gr. γίγας [gigues] 'jagant', νότος [notos] 'sur' i –σαύρος [–saurus] "fardacho jagant del sur, de Carolini", el seu descobridor”) és l'única espècie coneguda del gènero extint Giganotosaurus de dinosauri terópodo carcarodontosáurido, que va viure fa entre 99 a 95 millons d'anys, en el Cenomaniano (inicis de l'época Cretácico Tardà). en lo que hui és la Patagonia Argentina.

És un dels majors terópodos coneguts; es creu que alcançava llongituts d'entre 12 a 13 m, en un cràneu de possiblement de més d'1,60 m de llarc i un pes aproximat d'entre 7 a 8 tn. Este gènero ha interessat molt a la comunitat científica i popular degut, entre atres raons, al seu gran tamany, convertint-se en part d'un intens debat científic acosta els tamanys màxims que poden alcançar els dinosauris terópodos. Va deure ser el depredador més gran de la seua época, ubicant-se en el cim de la cadena alimentícia. És provable que hi haja depredado una àmplia gama d'animals saurópsidos, incloent fins a jagantescs saurópodos titanosaurianos. Tenia com a ferramenta de rastreig el seu agut olfat i com a principal arma d'atac els seus grans fauces dotades de llarcs i achatados dents en vores dentados, especialisats per a tallar i esgarrar profundament la carn de les seues víctimes.

El descobriment d'un esquelet casi complet d'esta espècie ha entregat el material fòssil suficient per a investigar en detalle alguns aspectes del seu biologia, com la seua capacitat de termorregulación i la seua anatomia cerebral; ademés de les seues capacitats biomecánicas, com la força de mossegada i la velocitat potencial. Possiblement s'haja tractat d'un organisme homeotermo i, per lo tant, un animal en un estil de vida actiu i de creiximent més ràpit que un reptil de sanc freda.

Descripció

Giganotosaurus (en vert) comparat en alguns terópodos jagants.

Basant-se en el holotip, MUCPv-CH-1, diferents estudis a lo llarc dels anys han estimat al Giganotosaurus en un ranc d'entre 12 i 13 m de llongitut, de 6,1 a 6,9 tn de pes, i en una altura superior a uns 4 m fins a les caderes. La llongitut del cràneu va ser originalment estimada en

1,8 m pero s'ha demostrat que esta reconstrucció és errònea i actualmentPlantilla:Quàn s'estima en 1,56 m. El fèmur, o os de la cuixa, medix fins a 143 cm de llarc. Estes medicions permeten classificar-ho com un dels majors dinosauris terópodos coneguts i ubicar-ho entre els carnívors terrestres més grans de la història de la Terra.

Ademés, existix un segon espècimen, MUCPv-95, conegut sol per uns fragments de la mandíbula esquerra, que superen comparativament la de l'holotip en un 6,5% o 8% segons distints càlculs. Açò podria indicar que el Giganotosaurus alcançava majors tamanys. Els estimats han proyectat dimensions de 13,2 a 13,5 m de llarc i 8,2 a 8,7 tn de pes. No obstant, també es considera la possibilitat de que es tracte d'un espècimen del mateix tamany, solament que en una mandíbula més robusta.

El Giganotosaurus era un depredador bípedo en un gran cràneu sostingut per un coll poderós, extremitats superiors curtes en proporció al seu tamany, proveïdes de tres dits terminats en garres curves i esmolades, i extremitats inferiors poderoses. Com en els demés terópodos, el cos permaneixeria en posició paralela al sol i en una llarga coa que li serviria de contrapeso i equilibri. Les pates posteriors del Giganotosaurus es caracterisaven per tindre un fèmur més llarc que la tíbia, lo que indica que les seues cames ho dotaven de gran soport pero no de gran velocitat. Açò sugerix que era un depredador d'emboscada o que caçava assuts llents, com els saurópodos. Els fòssils coneguts d'esta espècie corresponen als restants òsseus de la major part del cos, lo que permet estudiar detalladament la majoria les seues característiques anatòmiques i funcionals.

Anatomia postcraneal

Recreació en vida d'un Giganotosaurus. Basat en els últims estudis anatòmics.

El Giganotosaurus contava en unes de les extremitats posteriors, les cames, més altes entre els terópodos. En l'holotip, solament el fèmur media entre 143 i 136,5 cm de llarc, la tébea media 112 cm i el peroné uns 84 cm. Açò li donava una gran elevació sobre el sol sense ser desproporcionadas, per lo que l'animal encara tenia una apariència compacta i robusta. La cap del fèmur tenia forma de curva sigmoideo i estava més engrossada que el restant de l'os. El quart trocànter, estructura del fèmur que articula en la pelvis, era gran i estava proyectat cap a arrere. El trocànter menor tenia forma d'aleta i s'ubicava just per avall del trocànter major. La tíbia era prou més curta que el fèmur, el seu extrem superior era molt més ampli que el seu extrem inferior. l'ilion, un os de la pelvis, era convexo en el costat superior, en una làmina postacetabular, darrere del acetàbul, baixa, i en proyeccions òssees per al anclaje dels músculs de la coa. l'ísquion era recte, llarc i terminava en forma de lòbul.

Rèplica d'un esquelet de Giganotosaurus montat en el Museu Australià de Sídney.

Provablement, presentava les extremitats anteriors, braços, d'un terópodo carnosaurio típic, alguna cosa chicotetes en relació en el seu cos, en tres dits cada una, terminades en esmolades garras. Estes varen poder haver-li servit com a ferramenta per a sostindre als seus assuts mentres les matava en la seua mandíbula. l'escàpula del Giganotosaurus era menys estovada i proporcionalment més curta que en els demés terópodos, media 73 cm de llarc i tenia una gruixa de 6 cm directament per damunt de l'articulació del muscle, tenia un fort tubèrcul, una protuberància, per a l'inserció del múscul tríceps.

La columna vertebral tenia un total de nou vèrtebres cervicals, catorze vèrtebres dorsals, cinc vèrtebres sacras i més de quaranta vèrtebres cabals. El coll, curt i robust, formava una curva natural menys marcada que en els demés terópodos, en la típica forma de S casi inexistent. Ademés, les vèrtebres del coll presentaven cossos vertebrals alts, pero en una apófisis espinosa baixa, lo que seria senyal de que els músculs del coll no estaven tan fortament desenrollats com en els tiranosáuridos. La forma característica de les espines neurales del Giganotosaurus provocava que la seua esquena anara més recta que les de la majoria dels terópodos, menys estovada que en el cas de Tyrannosaurus. Les vèrtebres dorsals que construïen l'esquena tenien altes i quadrades apófisis espinals. Els cossos vertebrals tenien pleurocelos, depressió o "forats" profunts, en canvi, les vèrtebres cabals carien de pleurocelos. Les vèrtebres de la coa més pròximes a la regió de la cadera tenien apófisis espinals i cossos vertebrals alts, mentres que les més pròximes a la punta d'esta eren més compactes i reduïdes. Les costelles eren robustes i construïen una caixa toràcica ovalada en vista frontal, més corpulenta que en els atres carcarodontosáuridos, pero més prima que en els tiranosáuridos.

Característiques del cràneu

Restants originals del cràneu parcial de Giganotosaurus carolinii, MPEB.

El Giganotosaurus tenia un gran cràneu, dels més grans coneguts entre els dinosauris terópodos, desproporcionado encara per al seu immens tamany. No obstant, es desconeix quànt media en certea perque s'han trobat varis ossos desarticulats, pero no un cràneu complet. El material conegut és representat pel maxilar, el dentario, gran part del os nassal, l'os lagrimal, el postorbital, el supraoccipital i el neurocràneu, l'estructura òssea a on s'estaja el cervell. Pero els ossos com el premaxilar, yugal, el suprangular i angular no varen ser trobats. Açò es traduïx en una dificultat adicional en la reconstrucció del cràneu. La seua llongitut s'estima a partir dels ossos de la mandíbula superior i inferior. Pero encara que es determine correctament el tamany o forma general del cràneu, no permetrà determinar el tamany i forma exacta de les seues quatre grans obertures, la fossa antorbital, la cavitat orbitaria, la fenestra infratemporal i la fenestra de la mandíbula. I la forma de la fossa nassal també es desconeix per l'estat fragmentario del premaxilar.

Cràneu reconstruït de Giganotosaurus en Japó.

El maxilar tenia un renc de dents que recorria un tram de 92 cm en la mandíbula superior. Contava en un pronunciat procés, proyecció òssea, baix de la fossa nassal i una chicoteta conca, en forma de elipse, prop de la fossa antorbital, com el Allosaurus i el Tyrannosaurus. l'os nassal era molt asprós i arrugat. Estes rugosidades cobrien tota la superfície superior de l'os. l'os lagrimal, ubicat just davant dels ulls, conservava una prominent cresta rugosa, similar a una banya, en profundes regates, l'àngul de les quals estava proyectat cap a arrere. L'os postorbital, darrere de l'ull, tenia un procés òsseu. L'os yugal conformava el llímit inferior de la conca ocular, de la mateixa manera que en uns atres terópodos com el Tyrannosaurus, el Abelisaurus i el Carnotaurus. L'os supraorbital, just per damunt de la conca ocular, es trobava en mig de l'os lagrimal i postorbital, donant l'impressió d'una rebanc sobreixent. L'os quadrat es trobava en la part posteroinferior del cràneu i articulava en la mandíbula. Tenia 44 cm de llarc i dos forats neumàtics en el costat intern. El sostre craneal, format principalment pel os frontal i el parietal, era ampli i tenia una proyecció òssea similar a una plataforma, es trobava en la secció posterior superior del cràneu, just per damunt de la chicoteta fenestra o fossa supratemporal. L'àrea de la mandíbula que articulava en el cràneu es trobava més arrere del còndil occipital, a on el coll s'unia al cràneu, que en atres terópodos. El còndil era ample, baix i tenia cavitats neumàtiques. El Giganotosaurus no contava en una cresta sagital en la part superior del cràneu com en la majoria dels terópodos i els seus músculs mandibulars tampoc s'estenien fins a la volta craneana. En el cas d'este tàxon patagónico, estos músculs s'haurien adherit a les superfícies laterals inferiors de la plataforma òssea ubicada sobre la fenestra supratemporal. Els músculs del coll que elevaven el cap s'haurien unit a les prominents estructures de l'os supraoccipital, en la part superior del cràneu, tenint la mateixa funció biomecánica que la cresta nucal en els tiranosáuridos.

Dents fòssils de Giganotosaurus.

El dentario, os davanter de mandíbula inferior, es trobava ampliat i aplanado en l'àrea de la sínfisis mandibular. La part inferior del dentario era cóncau, açò es devia a que contava en una lleu proyecció òssea orientada cap a avall en la seua punta inferior, denominat com a “barbeta”. En vista superior, el costat exterior del dentario era convexo. A lo llarc d'este hi havia un recalat o regata òsseu que albergava varis forámenes, la funció d'estes estructures era donar cabuda a rets de gots sanguíneus per al traspàs de nutrients a les dents. La cara interna del dentario tenia una fila de plaques interdentales, a on cada dent tenia una conca per a poder ancorar-se a la mandíbula. El regata de Meckel es trobava a lo llarc de la vora inferior. La curva natural del dentario mostra que la boca de Giganotosaurus hauria segut ampla. És possible que cada dentario haja posseït dotze alvéolos dentarios. La majoria dels alvéolos eren d'al voltant de 3,5 cm. Les dents de Giganotosaurus eren achatados i curvats en forma sigmoideo en vista lateral, estrets i comprimits en vista frontal, i en forma ovalada des de la vista superior. Cada dent, posseïa una coberta retrocurvada d'esmalt en esmolats vores dentados. Possiblement, les dents eren de formes i tamanys similars, a excepció dels primers, que eren més menuts.

Comparació d'un Giganotosaurus en un humà.

Per l'estat incomplet i desarticulat dels restants del cràneu, es desconeix el seu tamany exacte. En la descripció original, per Còria i Salgado, es va senyalar un estimat d'1,53 m. Poc despuix, junt al descobriment del dentario d'un atre espècimen, es re-va estimar la seua llongitut en 1,8 metros, convertint-ho en el dinosauri carnívor en el major cràneu conegut. No obstant, diferents estimats posteriors han discrepat notòriament en esta reconstrucció, considerant que 180 centímetros és una mida exagerada. En l'any 2002, Rodolfo Còria i Philip J. Currie varen revisar i varen actualisar la llongitut del cràneu de l'holotip en 1,6 metros. En un estudi de Therrien i Henderson s'estima per a Giganotosaurus un cràneu 1,56 metros de llarc, similar al resultat de Còria i Currie, 2002. En la reconstrucció esquelètica de Giganotosaurus de Scott Hartman, el cràneu de l'holotip va ser reconstruït en una llongitut d'1,54 metros. Els nous estimats, encara que menors als sugerits prèviament, encara són llongituts molt altes i rara volta vists en dinosauris terópodos, superant als més llarcs cràneus trobats de Tyrannosaurus rex, els quals medixen d'1,4 a 1,5 metros de llongitut, rivalizando en el major cràneu trobat de Carcharodontosaurus saharicus, estimat en un màxim d'1,6 metro, i solament el cràneu de Spinosaurus aegyptiacus, que s'estima entre 1,50 i 1,75 metros, provablement siga més llarc.

En l'any 1998, es va informar del descobriment d'un dentario aïllat, identificat a l'espècie Giganotosaurus carolinii, que era en comparació més gran que el dentario de l'holotip. Despuix de realisar la comparació, este nou fragment representaria un cràneu aproximadament un 8% major segons els autors. Degut a que es varen basar en l'estimat, ara obsolet, de 180 cm per al cràneu de l'holotip, varen calcular que el nou eixemplar, MUCPv-95 tindria un cràneu de 195 centímetros. Un atre càlcul posterior, va estimar que MUCPv-95 solament seria un 6,5% major que MUCPv-Ch-1. No s'han publicat formalment estimacions més recents per al cràneu del segon espècimen, pero basant-nos en els nous estimats i reconstrucció de l'holotip, i en que abdós eixemplars tenen una diferència de tamany de fins a un 6,5 i 8%, és possible la deducció de que medira entre 1,64 i 1,73 metros.

Tamany

Una de les característiques dels dinosauris terópodos que ha atret el major interés científic és el fet de que el grup inclou als depredadors terrestres més grans de l'Era Mesozoica i de tota l'història natural en general. Este interés va començar en el descobriment d'un dels primers dinosauris coneguts, Megalosaurus, nomenat en 1824 pel seu gran tamany. Més de mig sigle despuix, en 1905, Tyrannosaurus va ser nomenat, i va seguir sent el dinosauri terópodo més gran conegut durant 90 anys, encara que també es coneixien atres grans terópodos. La discussió de quin terópodo era el més gran va ser revivada en la década de 1990 per nous descobriments en Àfrica i Amèrica del Sur. En la seua descripció original, Còria i Salgado varen considerar Giganotosaurus a lo manco el dinosauri terópodo més gran del hemisferi sur, i potser el més gran del món. Varen reconéixer que la comparació en Tyrannosaurus era difícil per l'estat desarticulat dels ossos craneals de Giganotosaurus , pero varen notar que en 1,43 metros, el fèmur de Giganotosaurus era 5 centímetros més llarc que el de "Sue", l'espècimen de Tyrannosaurus més gran conegut i que els ossos de Giganotosaurus semblaven ser més robusts, lo que indica un animal més pesat. Varen estimar que el cràneu tenia aproximadament 1,53 metros de llarc, i que l'animal complet tenia 12,5 metros de llarc, en un pes d'aproximadament 6 a 8 tonellades.

En 1996, el paleontòlec nortamericà Paul Seré i els seus colegues varen descriure un nou cràneu del gènero relacionat Carcharodontosaurus de Marroc, un terópodo descrit en 1927 pero que anteriorment es coneixia solament de restants fragmentarios, els fòssils originals es varen destruir en la Segona Guerra Mundial. Varen estimar que el cràneu tenia una llongitut d'1,60 metros, similar al Giganotosaurus, pero tal volta superava el del Tyrannosaurus "Sue", en un cràneu d'1,53 metros. També varen senyalar que els carcarodontosáuridos semblen haver tingut els cràneus proporcionalment més grans, pero que Tyrannosaurus sembla haver tingut membres posteriors més llarcs. En una entrevista de 1995 per a un artícul de Science News titulat "New Beast Usurps T. Rex with King Carnivore", Seré va notar que estos terópodos recent descoberts de Sudamérica i Àfrica varen competir en Tyrannosaurus com els depredadors més grans, i ajudarien a comprendre les fauna de dinosauris de finals del Cretácico, que d'un atre modo havien estat molt "centrades en Amèrica del Nort". En el mateix número de Science en el que es va descriure a Carcharodontosaurus, el paleontòlec canadenc Philip J. Currie va advertir que encara no s'havia determinat quin dels dos animals era més gran i que el tamany d'un animal és menys interessant per als paleontòlecs que, per eixemple, les adaptacions, les relacions i la distribució. També li va semblar sorprenent que els dos animals es trobaran a un any de diferència i que estigueren estretament relacionats, a pesar de trobar-se en diferents continents.

En una entrevista per a Science News en 1997, Còria va estimar que Giganotosaurus tenia una llongitut de 13,7 a 14,3 metros i un pes de 8 a 10 tonellades basat en material nou, més gran que Carcharodontosaurus. Seré va respondre que seria difícil determinar un ranc de tamany per a una espècie basada en pocs espècimen incomplets, i abdós paleontòlecs varen coincidir que atres aspectes d'estos dinosauris eren més importants que resoldre el "concurs de tamany". En 1998, Jorge O. Calvo i Rodolfo Còria varen referir un dentario esquerre parcial que conté algunes dents, MUCPv-95, a Giganotosaurus. Va ser recolectada per Calvo prop dels Candeleros en 1988, trobat en 1987, i descrit breument en 1989, encara que varen observar que va poder haver pertanygut a un nou tàxon de terópodo. Calvo i Còria varen trobar que el dentario era idèntic al de l'holotip, encara que un 8% més gran, en 62 centímetros. Encara que la part atrassera està incompleta, varen propondre que el cràneu de l'espècimen holotip tindria 1,80 metros de llarc i varen estimar que el cràneu de l'espècimen més gran tenia 1,95 metros de llarc, el més llarc cràneu de qualsevol terópodo.

En 2001, el mege científic Frank Seebacher va propondre un nou método polinòmic per a calcular les estimacions de la massa corporal dels dinosauris, utilisant la llongitut, la profunditat i l'ample del cos i va descobrir que Giganotosaurus pesava 6,6 tonellades, basat en l'estimació original de 12,5 metros de llongitut. En la seua descripció de 2002 de la base principal de Giganotosaurus, Còria i Currie varen donar una estimació de llongitut d'1,60 metros per al cràneu holotip, i varen calcular un pes de 4,2 tonellades extrapolando els 520 milímetros de circumferència de l'eix del fèmur. Açò va donar lloc a un cocient de encefalización, una mida del tamany relatiu del cervell, d'1,9. En 2004, Gerardo V. Mazzetta i els seus colegues varen senyalar que encara que el fèmur de l'holotip Giganotosaurus era més gran que el de "Sue", la tíbia era 8 centímetros més curta d'1,12 metros. Varen descobrir que l'espècimen holotip era igual a Tyrannosaurus en tamany en 8 tonellades, llaugerament més chicotet que "Sue", pero que el dentario més gran podria haver representat un animal de 10 tonellades, si era geomètricament similar a l'espècimen holotip. En utilisar equacions de regressió multivariada, estos autors també varen sugerir un pes alternatiu de 6,5 tonellades per a l'holotip i 8,2 tonellades per a l'espècimen més gran, i que este últim era el carnívor terrestre més gran conegut.

En 2005, Christiano Dal Sasso i els seus colegues varen descriure el nou material del cràneu, un hocico, de Spinosaurus, els fòssils originals del qual també varen ser destruïts durant la Segona Guerra Mundial, i varen concloure que este dinosauri hauria medit de 16 a 18 metros llarc en un pes de 7 a 9 tonellades, excedint el tamany màxim de tots els demés terópodos. En 2005 Fernando Novas i colegues varen descriure un nou terópodo jagant, Tyrannotitan chubutensis, si ben l'holotip de l'espècie és més chicotet que Giganotosaurus, el seu paratipo posseïa un fèmur d'1,41 metros, el més gran entre els terópodos. En 2006, Còria i Currie varen descriure el gran terópodo Mapusaurus de la Patagonia que estava estretament relacionat en Giganotosaurus i d'aproximadament el mateix tamany. En un 2007, François Therrien i Donald M. Henderson varen trobar que Giganotosaurus i Carcharodontosaurus abdós s'haurien acostat a 13.5 metros de llarc i 13.8 tonellades de pes, superant a Tyrannosaurus , i varen estimar que el cràneu holotip Giganotosaurus tenia 1.56 metros de llarc. Varen advertir que estes medicions depenien de si els cràneus incomplets d'estos animals s'havien reconstruït correctament i que es necessitaven mostres més completes per a realisar estimacions més precises. També varen trobar que la reconstrucció de Spinosaurus per part de Dal Sasso i els seus colegues era massa gran, i en canvi varen estimar que tenia 14,3 metros de llarc, que pesaven 20.9 tonellades, i possiblement tan baix com 12,6 metros de llongitut i 12 tonellades de pes. Varen aplegar a la conclusió de que estos dinosauris havien alcançat el llímit superior biomecánico de tamany alcanzable per a un animal estrictament bípedo.

En 2012, Matthew T. Carrano i els seus colegues varen notar que, encara que Giganotosaurus havia rebut molta atenció pel seu enorme tamany i que a pesar de que l'holotip era relativament complet, encara no s'havia descrit en detalle, a banda de la base principal. Varen senyalar que molts contactes entre els ossos del cràneu no es conservaven, lo que fa que la llongitut total del cràneu siga ambigua. En el seu lloc, varen trobar que els cràneus de Giganotosaurus i Carcharodontosaurus tenien exactament el mateix tamany que el de Tyrannosaurus. També varen medir el fèmur de l'holotip Giganotosaurus en una llongitut d'1,365 metros, en contrast en la mida original, i varen propondre que la massa corporal hauria segut menor en general. En 2013, el paleontòlec nortamericà Scott Hartman va publicar una estimació de la massa per Integració Gràfica Doble, basada en reconstrucció esquelètiques dibuixades, en la que va descobrir que el Tyrannosaurus "Sue", era més gran que Giganotosaurus en general. Va estimar que l'holotip de Giganotosaurus pesava 6,8 tonellades i l'espècimen més gran, 8,2 tonellades. Es va estimar que el Tyrannosaurus pesava 8,4 tonellades, i Hartman va notar que tenia un tors més ample, encara que els dos semblaven similars en vista lateral. També va senyalar que en Giganotosaurus un dentario que supostament era un 8% més gran que el de la mostra d'holotip hauria segut un 6,5% més gran, o simplement podria haver pertanygut a un animal de tamany similar en un dentario més robust. Va admetre que, ya que solament es coneix un bon espècimen de Giganotosaurus, és possible que es troben individus més grans, ya que va dur més d'un sigle trobar a "Sue" en acabant de que es va descobrir a Tyrannosaurus. En 2014, Nizar Ibrahim i els seus colegues varen estimar que la llongitut de Spinosaurus havia superat els 15 metros, extrapolando un nou espècimen escalat per a coincidir en el hocico descrit per Dal Sasso i els seus colegues. Açò faria de Spinosaurus el dinosauri carnívor més gran de tots els temps.

Descobriment i investigació

Restants de Giganotosaurus carolinii en el Museu Paleontológico Ernesto Bachmann de Vila El Chocón.

En l'any 1993, l'aficionat caçador de fòssils Rubén Carolini va descobrir la tébea d'un dinosauri terópodo mentres recorria les terres baldías de la província del Neuquén en la Patagonia argentina. La localisació del descobriment va ser en la Formació Candeleros, del Subgrup Ric Limay, solament 15 quilómetros al sur de la Vila El Chocón. Despuix de notificar la troballa a les autoritats, especialistes de l'Universitat Nacional del Comahue varen portar a terme el procés d'excavació. El descobriment va ser anunciat pels paleontòlecs argentins Rodolfo Còria i Leonardo Salgado en una reunió de la Societat de Paleontologia de Vertebrats en 1994, en el transcurs de la qual l'escritor de ciència nortamericana Don Lessem va oferir finançar el restant de l'excavació.

Reconstrucció montada de l'esquelet, MPEB.

L'espècimen fòssil conserva casi el 70% del seu esquelet. Inclou parts parcials del cràneu, entre ells el maxilar, el dentario, gran part del os nassal, l'os lagrimal i el postorbital, mentres que l'esquelet postcraneal desarticulat preserva l'escàpula, la pelvis, abdós fèmurés, una tébea, un peroné, vàries costellas i gran part de la columna vertebral. La descripció va ser publicada en l'any 1995 per Rodolfo Còria i Leonardo Salgado en la revista Nature. L'espècimen holotip, MUCPv-Ch-1, va ser classificat en el nou gènero i espècie Giganotosaurus carolinii. Els restants es conserven en estat òptim i estan depositats en la colecció de paleontologia de vertebrats del Museu Paleontológico Ernesto Bachmann, en la Vila El Chocón de la província del Neuquén, Argentina. Dita instalació va ser inaugurada en 1995 per petició de Rubén Carolini. Giganotosaurus és la principal exposició en el museu, la "sala I" exhibix un esquelet compost de restants originals i reconstruïts, els quals es troben depositats sobre un sol ambientat en arena; mentres que la "sala II" conta en l'exhibició d'una rèplica esquelètica montada.

Un segon espècimen, MUCPv-95, va ser descobert en un lloc a 35 quilómetros al suroest de Plaça Huincul, en la localitat de Cerro els Candeleros. Actualment depositat en el Museu de Geologia i Paleontologia de l'Universitat Nacional del Comahue. Es tracta d'un dentario incomplet de 61 centímetros de llarc, que presenta 15 conques dentàries i que solament en tres d'elles hi ha dents parcials. Despuix del seu estudi en 1998, per Rodolfo Còria i Jorge Calvo, va quedar evidenciat que tenia casi les mateixes característiques anatòmiques que el dentario de l'holotip, salve per una cosa, este nou espècimen resulta ser entre un 6,5% a un 8% més gran.

Etimologia

El nom del gènero fa referència al seu gran tamany, i deriva del grec gigues, γίγας “jagant”, notos, νότος “sur” i –saurus, –σαύρος “fardacho”. El nom de l'espècie tipo i única espècie coneguda, Giganotosaurus carolinii, és en reconeiximent a l'aficionat que va descobrir els seus restants en 1993, Rubén Carolini.

Atres troballes

Reconstrucció de l'esquelet en el Centre de Ciències de Maryland, Baltimore.

En la formació de Chacarilla de la regió de Tarapacá, Chile, s'han trobat diverses chafades fosilizadas, que daten d'entre finals del Jurásico i principis del Cretácico. Este material icnofósil va ser reportat per primera volta en 1962 pels investigadors C. Galli i R. J. Digman, els qui varen atribuir de forma imprecisa unes grans chafades de terópodo com a pertanyents a Tyrannosaurus rex i Allosaurus. Posteriorment, en 1999, es va realisar un estudi centrat en l'identificació de les chafades de terópodos de Chacarilla, donant com resultat el descobriment de la chafada de terópodo més gran d'Amèrica del Sur, pertanyent a una criatura de talla enorme (possiblement d'entre 13 a 14 metros) lo que a dut a que se sugerixca que estes grans chafades tridáctilas de 65 centímetros de llarc varen ser deixades per un Giganotosaurus, puix no hi ha molts carnívors suramericans que hagen alcançat tamanys similars. De qualsevol forma, açò obri la possibilitat de que també Chile haja segut hàbitat de grans formes de vida carcarodontosáuridas.

En 1987, A. Prim va descobrir una gran dent incompleta, MUCPv-52, de terópodo en les proximitats del Llac Ezequiel Ramos Mexía. L'espècimen, MUCPv-52 va ser mencionat per Jorge Calvo en un dels seus estudis en 1999, ho va identificar tentativamente a Giganotosaurus sp. i per lo tant, el primer fòssil trobat d'este gènero en la Patagonia argentina. Calvo va sugerir que alguns rastres de chafades trobades en afloraments rocosos pròxims al Llac Ezequiel Ramos Mexía pertanyen al terópodo Giganotosaurus, segons el gran tamany i l'anatomia d'estos. Calvo ademés va sugerir que algunes rastres de chafades de terópodos i chafades aïllades, que formen la base del icnotaxón Abelichnus astigarrae en 1991, pertanyien a Giganotosaurus, pel seu gran tamany. Les chafades més grans medixen 50 centímetros de llarc en un tranc de 130 centímetros, i la més chicoteta medix 36 centímetros de llarc en un tranc de 100 centímetros. Les chafades són tridáctilas, de tres dits i tenen dígits grans i grossos, en impressions de garres prominents. Les impressions dels dígits ocupen la major part de la llongitut de la chafada, i una chafada té un taló prim. Encara que les chafades es varen trobar en un nivell estratigráfico més alt que els fòssils principals de Giganotosaurus, eren dels mateixos estrats que la dent única i alguns dinosauris saurópodos que també es coneixen dels mateixos estrats com Giganotosaurus .

També s'han trobat grans dents serrades en el lloc paleontológico de La Buitrera en 2001, els quals s'han atribuït a Giganotosaurus.