Gestió de l'aigua en Espanya
| Espanya: Gestió de l'aigua en Espanya | |
|---|---|
| Erro al crear miniatura: | |
| Us d'aigua per sector 1997 | Domèstic 13% Agrícola 68% Industrial 19% |
| Recursos hídrics totals (1977-2001) | 112 quilómetros cúbics (km³) |
| Aigua superficial produïda internament[1] | 110 km³ |
| Recarrega d'aigües subterrànees[2] | 30 km³ |
| Superposició d'aigua subterrànea i superficial[3] | 28 km³ |
| Aigua que fluïx a atres països[4] | 29 km³ |
| Recursos hídrics renovables per càpita (2007)[5] | 2793 metros cúbics (m³) |
| Recursos hídrics renovables per càpita en Europa (2007) | 10 686 m³ |
| Recursos hídrics renovables per càpita en el món(2007) | 8210 m³ |
| Capacitat d'almagasenament | 54 000 hm³ |
| Superfície total | 499 000 km² |
| Superfície agrícola (% de la superficial total) | 60% |
| Àrea regada (% de la superfície agrícola) | 20,2% |
| Contribució de l'agricultura al producte interior brut (2007) | 3,8% |
| Chapulls incloses en Ramsar (2002) | 49 |
| Generació hidroelèctrica (% de l'electricitat total generada) | 18,5% |
La gestió de l'aigua en Espanya ha segut una part fonamental de la política de desenroll econòmic d'el XX, durant el qual el número d'assuts va aumentar de prop de 60 a més de mil. L'infraestructura de rec aumente al mateix ritme. El Ministeri de Mig ambient, Mig Rural i Marí va estimar que del regadiu s'obté el 50% de la producció agrària final. Igualment en 2006, un 18,5% de la producció d'energia elèctrica era d'orige hidràulic. Els embassaments espanyols, en una capacitat d'almagasenament de 54 000 hm³ - 50% del cabal dels rius- juguen un paper important en la reducció de l'impacte de sequies i inundacions. No obstant, particularment les sequies seguixen sent problemes greus en el país, l'última ocorreguda en el 2008. La polució dels recursos hídrics és també un problema: Segons una investigació realisat per Greenpeace en 2005 només el 11% de les aigües dels rius espanyols són de calitat acceptable. La sobreexplotació d'aqüífers, sobretot en la costa mediterrànea, també és un problema greu.
Per a manejar els recursos hídrics d'Espanya s'han creat administracions especialisades, els organismes de conca. Estos organismes, creats des de 1926, tenien inicialment com a paper principal la construcció d'infraestructura hidràulica. En les últimes décades el seu paper ha canviat fins a la protecció i l'us sostenible de l'aigua, una tendència que s'ha reforçat en l'implementació de la directiva marc de l'aigua de 2000 de la EU en Espanya. Els organismes de conca tenen varis òrguens consultius per a aumentar la participació dels usuaris en la presa de decisions. La gran majoria dels organismes de conca són Confederacions Hidrogràfiques, en conques que inclouen vàries comunitats autònomes, que estan baix la tutela del Ministeri per a la Transició Ecològica. Aixina que, les Confederacions Hidrogràfiques són part de l'administració de l'Estat i al mateix temps són ferramentes per a la presa de decisions participatives al nivell local i de la conca. L'autoritat de l'Estat s'ha transferit a les comunitats autònomes en aquelles conques que discorren en la seua totalitat pel territori d'una sola comunitat autònoma.
Un dels temes més controvertits en la gestió de l'aigua en Espanya[6] al principi d'el XXI ha segut el Pla Hidrològic Nacional (PHN). El PHN en la seua versió inicial, aprovat en 2001 pel govern de José María Aznar baix el ministre Miguel Arias Cañete, va incloure un transvasament d'aigua des del riu Ebre al llitoral mediterràneu que va provocar fortes protestes. El programa A. G. O. A. i les modificacions del PHN aprovats pel govern de José Luis Rodríguez Zapatero i la seua Ministra d'Ambient i del Mig Rural, Cristina Narbona, en 2004 i 2005 emfatisen l'abastiment de l'aigua al llitoral per mig de l'us d'aigua desalada.[7] En decembre de 2011 va retornar Miguel Arias Cañete com a ministre d'Agricultura i Mig ambient en el Gabinet de Mariano Rajoy i s'espera un nou canvi de política.[8]
Des de 1996 fins a 2006, el percentage de població abastida per sistemes de gestió privada de servicis d'aigua va passar del 37 al 53%, segons senyes de l'Associació Espanyola d'Operadors Públics d'Abastiment i Sanejament (AEOPAS).[9]
Història de la gestió de recursos hídrics
[editar | editar còdic]Época romana (III-V)
[editar | editar còdic]Els romans varen construir una série d'aqüeductes i sistemes de distribució d'aigua en els seus territoris, inclosa la península ibèrica. Eixemples notables són l'aqüeducte de Segòvia i el de Tarragona.
Al-Ándalus (VIII-XV)
[editar | editar còdic]Durant el periodo de domini musulmà en la península ibèrica, es varen introduir sistemes alvançats de rec i gestió d'aigua, com séquies i nòries, que varen permetre el desenroll d'una agricultura pròspera en la regió.
reconquista i creiximent dels regnes cristians (XI-XV)
[editar | editar còdic]Durant l'época de la reconquista en Espanya, els regnes cristians varen adoptar i varen adaptar les tècniques de gestió de l'aigua desenrollades pels musulmans. Estes tècniques incloïen l'us de séquies, nòries i aljibes, sent les séquies fonamentals en regions com Valéncia, Múrcia i Andalusia per als sistemes de rec.
Els regnes cristians varen desenrollar les seues pròpies institucions i regulacions per a la gestió de recursos hídrics, creant tribunals com el Tribunal de les Aigües de Valéncia, un dels més antics del món, encarregat de resoldre conflictes i garantisar una distribució justa entre els usuaris de l'aigua.
Durant este periodo també es varen construir i varen mantindre infraestructures hídriques com a preses, canals i aqüeductes, que varen permetre l'expansió i el desenroll de l'agricultura, aixina com el suministrament d'aigua a ciutats i pobles en creiximent.
La gestió de l'aigua i el desenroll de sistemes de rec varen ser crucials per a l'agricultura i el creiximent econòmic en els regnes cristians. L'inversió en infraestructures hídriques i sistemes de rec va permetre l'expansió de la producció agrícola en regions com Castella i Lleó, aixina com l'introducció de nous cultius i tècniques agrícoles.
A mida que els regnes cristians creixien i s'expandien, també aumentaven les tensions i conflictes relacionats en l'us i la gestió de l'aigua. La cooperació i l'intercanvi de coneiximents entre comunitats cristianes i musulmanes en àrees de frontera, aixina com la necessitat d'establir acorts i regulacions per a compartir i gestionar recursos hídrics de manera equitativa, varen ser aspectes importants de la política hídrica durant este periodo.
Sigles XVI-XIX
[editar | editar còdic]Durant este periodo, les polítiques hídriques en Espanya varen estar en gran part centrades en la gestió local i regional de l'aigua, i es varen construir numerosos canals, preses i aqüeductes per a millorar el suministrament i distribució d'aigua. l'aqüeducte de Terol, construït en el XVI, és un eixemple notable d'estes obres.[10]
La Llei de l'Aigua de 1866 representa el primer intent de regular específicament les aigües territorials espanyoles, encara que no va aplegar a entrar en vigor degut el periodo revolucionari que va donar lloc a la Primera República. Els seus principis bàsics, no obstant, varen passar en gran part a la Llei de 1879 entre ells el del domini públic de totes les corrents naturals, els caixers i riberes dels rius. No es varen incloure les aigües subterrànees, que pertanyen al propietari del terreny en a on s'allumenaren. Este precepte va continuar en vigor fins a la seua modificació no retroactiva per la Llei de 1985, i és un dels causants de l'actual situació de falta de control administratiu de les fonts subterrànees.
La Llei de 1879, inclou el dret a l'aprofitament privatiu de l'aigua vinculat a una concessió administrativa. La Llei regula de manera molt precisa tant el procediment i les regles generals sobre la concessió d'aigües públiques aixina com disposicions específiques per als distints aprofitament (abastiment a poblacions, recs, establiments industrials, etc.). En el cas dels regadius, ademés, el dret a l'us de l'aigua va unit al de propietat de la terra. Aixina mateix la Llei establix la comunitat de regantes, institució que es autogobierna i té facultat sancionadora. L'evolució posterior dels usos de l'aigua cap a aprofitament de fins múltiples i la concurrència de diversos usuaris sobre una mateixa massa d'aigua, han aconsellat ampliar la figura de la comunitat de regantes a les actuals comunitats d'usuaris.
El Reglament de la Llei de 1879 mai va aplegar a materialisar-se i dit element normatiu va ser substituït per diverses disposicions de menor ranc que tractaven de resoldre els numerosos problemes que anaven sorgint en l'aplicació de la Llei degut tant a l'ampli camp comprés per esta, com per la seua prolongada vigència que li enfrontava en situacions per a les que les seues previsions no eren eficaces.
XX-Règim franquiste (1939-1975)
[editar | editar còdic]La gestió de recursos hídrics en Espanya durant gran part d'el XX s'ha caracterisat per un fort intervencionisme de l'estat. Esta intervenció es va centrar en la construcció d'obres hidràuliques en un esforç per aumentar l'aigua disponible per a rec (política d'oferta) i generació d'energia hidroelèctrica, considerats el motor de la política de desenroll econòmic espanyol. Els Plans d'Obres Hidràuliques de 1902 i 1933, finançats en la seua major part per l'estat, són un eixemple d'este tipo de política.[11]
La més important de les novetats normatives és la que es referix a la creació, o més be la institucionalización d'una realitat existent, dels organismes de conca, en la creació de la primera confederació hidrogràfica en 1926 com a màxim orgue de gestió de l'aigua a nivell de conca. Les funcions dels organismes de conca s'han anat alternant entre les específiques de foment i més generals de gestió d'aigua durant tot el passat sigle.
Fins a 1955 es va sostindre un ritme de creiximent d'unes 4 assuts anuals, passant de les prop de 60 assuts existents al començament de sigle fins a unes 270 en 1950. A partir d'eixe any el ritme s'accelera considerablement, aplegant a eixecutar-se una mija de 20 assuts anuals, fins a alcançar el parc existent actualment.
Transició a la democràcia i creació de comunitats autònomes (1975-1985)
[editar | editar còdic]Despuix de la mort de Franco, Espanya va iniciar una transició a la democràcia i va establir comunitats autònomes. Durant este periodo, es va iniciar una descentralisació en la gestió de recursos hídrics i es va començar a prestar més atenció a la sostenibilitat i la participació pública en la presa de decisions.
Llei d'Aigües de 1985
[editar | editar còdic]La promulgació de la Llei d'Aigües va establir un nou marc llegal per a la gestió dels recursos hídrics en Espanya, creant un sistema de planificació hidrològica basat en conques hidrogràfiques i establint criteris de calitat de l'aigua i protecció del mig ambient.
Integració en l'Unió Europea (1986 en avant)
[editar | editar còdic]Espanya es va unir a l'UE en 1986 i va adoptar la Directiva Marque de l'Aigua (DMA) en 2000, lo que va implicar un enfocament més integrat i sostenible en la gestió dels recursos hídrics en el país.
La política hídrica en Espanya ha evolucionat per a abordar els desafius del canvi climàtic, l'escassea d'aigua i la sostenibilitat ambiental. Les polítiques recents s'han centrat en millorar l'eficiència en l'us de l'aigua
William Blomquist, en un estudi sobre les confederacions hidrogràfiques realisat en 2005, reflectix que l'estructura formal de les mateixes dona tradicionalment més pes a les agrupacions d'usuaris per a rec deixant a les organisacions públiques o privades que representen els núcleus urbans o assunts migambientals en un segon pla. Igualment, algunes confederacions seguixen donant émfasis a les seues tasques de foment mentres s'adapten per a gestionar integralmente, en sentit ampli, els seus recursos hídrics.
Igualment l'ONG WWF/Adena va realisar un estudi informe en 2004 comparant la gestió de l'aigua de distints països europeus i situant a Espanya entre els tres pijors gestors. Entre les raons de la mala gestió WWF/Adena troba que existixen massa actors en la gestió de l'aigua per una jurisdicció fragmentada; i que existix una falta d'integració de les polítiques sectorials (agricultura, infraestructura…etc) que no estan en sintonia en les polítiques de gestió de l'aigua de l'Unió Europea.
El Govern de José Luis Rodríguez Zapatero en la seua segona llegislatura (2008) va optar per fusionar el Ministeri de Mig ambient en el d'Agricultura, deixant les funcions de gestió d'aigua a nivell nacional en mans de l'anterior ministra d'Agricultura Elena Espinosa.
Recursos hídrics
[editar | editar còdic]Aigua superficial i subterrànea
[editar | editar còdic]Espanya té una extensió total de 504 750 km² i una escorrentía mija anual de 220 mm, lo que equival a una aportació d'uns 111 000hm³ a l'any. Esta aportació inclou la de la ret fluvial 109 000 hm³/any i la subterrànea 2000hm³/any. Situada entre l'Oceà Atlàntic i el Mar Mediterrànea i entre Europa i Àfrica, la seua clima és variat. Les precipitacions miges disminuïxen de nort a sur i d'oest a est sent l'extrem sudoriental el que presenta menors precipitacions (de l'orde de 250 mm). El núcleu central de la península ho constituïxen els dos replanells, terres planes en una altitut mija de 600 metros, separades per la cordillera Central i drenades pels rius Duero, Tajo i Guadiana. Junt als replanells es troben dos depressió, de forma pràcticament triangular, que corresponen a la conca de l'Ebre, en un tancament nort constituït pels Pirineus, i del Guadalquivir, tancat al sur per les cordilleres Bètiques.
Els rius de l'alvertent cantàbric i els de l'alvertent mediterràneu sur són de cabal permanent i de curta llongitut. En el restant del llitoral mediterràneu els rius donen orige a conques molt menudes a excepció d'aquells, com el Llobregat, el Xúquer o el Segura en acció remontante molt activa. En els perfils llongitudinals és notori l'escaló existent en els rius quan abandonen el Replanell, notori en el Duero i en el Xúquer, característica que ha fet que siguen en estos trams en a on es localisen importants aprofitament hidroelèctrics.
Espanya conta en una important cantitat d'aigua subterrànea, 27 000 hm³, que està sent extreta per a us agrícola (75%), urbà (20%) i industrial (5%). L'extracció d'aigua subterrànea s'ha incrementat en els últims anys de 500 hm³ en 1900 a 5600 hm³ en 1996.
Capacitat d'almagasenament
[editar | editar còdic]Espanya té el major número de grans preses per habitant del món, el número d'assuts actualment en servici supera el miller, en una capacitat d'almagasenament total pròxima als 54 000 hm³. El Pla Hidrològic Nacional preveu la construcció de 120 nous embassaments, lo que provablement obligarà a acorts de compatibilitat ambiental en afectar a 46 espais inclosos en la Ret Natura 2000, ret ecològica europea d'àrees de conservació de la biodiversitat.
Calitat de l'aigua
[editar | editar còdic]En el Document de Síntesis del Llibre Blanco de l'Aigua en Espanya del govern espanyol de l'any 2002, el seu apartat dedicat a la calitat de l'aigua, expressa que «l'influència negativa de determinades accions antrópicas ha provocat que l'estat natural de les aigües s'haja deteriorat greument». El grau de contaminació de les aigües fluvials aumenta a mida que van discorrent per núcleus urbans i industrials, aplegant en alguns casos a un estat molt degradat en els seus trams mijos i finals. Per a atallar el problema de les abocades urbanes, el Llibre Blanco fa referència al sanejament Pla Nacional de Sanejament i Depuració, que gràcies a un "important esforç inversor" està "conseguint que un major número d'habitants estiga conectant a sistemes de depuració." La Organisació de Consumidors i Usuaris va realisar un estudi en 2001 sobre l'efectivitat de les depuradors de 15 ciutats espanyoles concloent que estes "funcionen be i estan suficientment controlades." Sobre les abocades industrials, un percentage “res despreciable” es realisa sense la deguda autorisació. Igualment, els fertilisants i pesticidas utilisats en agricultura tenen la "possibilitat de provocar greus problemes d'eutrofización en els embassaments i de contaminació d'aigües subterrànees". La contaminació per nitrat, atribuïda principalment a l'agricultura, afecta de forma important al llitoral mediterràneu. El Llibre Blanco fa referència a un estudi que demostra que “embassaments repartits pel territori nacional mostren que en els últims anys més de la mitat han aumentat el seu grau d'eutrofización.”
En este mateix sentit, una investigació sobre calitat de l'aigua en Espanya realisat per Greenpeace en 2005 mostra que només el 11% de les aigües dels rius espanyols i el 16% dels aqüífers són de calitat acceptable, d'acort en els paràmetros que fixa la Directiva Marque de l'Aigua de l'Unió Europea. Greenpeace considera que la falta de depuració de les aigües, les abocades i la sobreexplotació de la demanda són els principals causants de la mala calitat de l'aigua en Espanya.
Per a evaluar la calitat de les aigües en els rius hi ha distintes rets, totes elles englobades en la ret Integrada de Calitat de l'Aigua (ICA). Segons el Llibre Blanco, estes rets “no són adequades per a obtindre l'informació necessària." És necessari, per tant, millorar les rets d'evaluació de l'estat de les aigües pel que fa a definició d'emplaçaments, densitat d'estacions i paràmetros i freqüències de mostreig.
Vore també
[editar | editar còdic]- [[Archiu:{{#switch:Espanya|20px|Vore el portal sobre Espanya]] Portal:Espanya. Contingut relacionat en Espanya.
- Agricultura ecològica
- Conca hidrogràfica de l'Ebre
- Espècie exòtica invasora i clòchina zebra
- Eutrofización
- Ganaderia extensiva
- Transvasament Tajo-Segura
- Nitrat
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ L'aigua superficial produïda internament inclou la mija del cabal anual que sorgix de les precipitacions i el cabal base produït per aqüífers. Els recursos hídrics superficials s'obtenen medint o estimant els cabals dels rius d'un país anualment.
- ↑ Recarrega d'aigües subterrànees és el volum total d'aigua que s'introduïx en els aqüífers interns d'un país per precipitació i el fluix de les corrents superficials.
- ↑ La superposició és el volum de recursos hídrics que comuns a aigües subterrànees i superficials. Overlap is the volume of water resources common to both surface and groundwater. Dos tipos d'intercanvis creen superposició: contribució dels aqüífers a caixers superficials, i recarrega de l'aigua subterrànea produïda per filtracions en temps d'inundacions.
- ↑ A l'aigua que fluïx a atres països és el volum total d'aigua superficial que fluiria a atres països en condicions naturals sense intervenció humana.
- ↑ Recursos hídrics renovables per capita es calculen usant senyes de recursos hídrics renovables disponibles per a 2007 i senyes de població de 2002.
- ↑ «José María Castell Lacabex recolza el desenroll de tecnologies aplicades al sector de l'aigua» (en és). SALAMANCArtv Al DIA. Consultat el 2025-05-30.
- ↑ «Pla Hidrològic Nacional». Archivat des d'el original, el 27 de febrer de 2018. Consultat el 30 de maig de 2008.
- ↑ https://www.elmundo.es/elmundo/2012/02/01/espana/1328102568.html
- ↑ «El riu que nos du cap a la privatisació». Diagonal.
- ↑ «Aqüeducte de Terol». www. rutasconhistoria. es. Consultat el 2023-04-24.
- ↑ Fanlo Loras, Antonio. «La Gestió de l'Aigua en Espanya: Experiències Passades, Reptes Futurs» (PDF). Universitat de la Rioja. Consultat el 20 de maig de 2008.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Gestión del agua en España» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.