Finances públiques de la República romana
Les finances públiques de la República romana varen eixercitar un paper destacat en la política interna i externa de Roma. La data tradicional del naiximent de la República romana es produïx durant l'any 509 a. C.,[1] despuix de derrocar i expulsar al monarca de Roma i any de consagració del temple de la Tríade Capitolina. De la mateixa manera que en els sistemes de ciutats, els assunts financers es debatien en públic i els contes eren públics,[2] baix la responsabilitat dels magistrats.[3] Claude Nicolet subralla que en el règim de ciutats de la República romana, «tots deuen participar tant en les pèrdues com en els guanys».[4]
Fins a el II, la República es va reduir a la ciutat de Roma, en el camp i les ciutats d'entorn. Les necessitats administratives eren baixes i la ciutat vivia essencialment del frut dels seus terrenys, el ager publicus.[5] Les despeses ordinàries de la facenda pública de Roma es cobrien en els ingressos propis de l'Estat, sense recórrer a un impost, signe de servitut. Per a les despeses extraordinàries, podien introduir-se imposts excepcionals, com el tributari.[6]
Durant l'extensió territorial de la República en els sigles I i II a. C., les despeses militars varen aumentar considerablement, pero es varen cobrir casi en la seua totalitat en botins i indemnisacions de guerra.v 6. La posterior creació de moltes províncies romanes i de grans empreses agrícoles va aportar la major part dels ingressos de Roma a la ciutat.[7] Roma va aprofitar la seua extensió territorial per a exportar el seu sistema d'imposts i traslladar part de la càrrega a les distintes províncies.[8]
A principis de l'últim sigle de la República, la distribució de blat ocupava una gran part de les despeses.[9] Els generals de les guerres civils romanes es duyen una gran part dels ingressos de l'Estat, que utilisaven per a pagar les seues campanyes militars, i per a això eixercien la màxima pressió sobre les províncies.[10]
Principis i organisació general
[editar | editar còdic]Els poders del poder judicial
[editar | editar còdic]
Cada cinc anys, baix el control del senat, els censores eren els responsables d'una doble ronda de licitació o contractes públics, els ingressos i despeses regulars de l'Estat.[11]
Cada any, el senat assignava als magistrats i promagistrados un cert presupost per al seu mandat. Estes despeses es cobrien en la seua major part en els ingressos del ager publicus,[5] i en el tribut fins a l'any 167 a. C.[11]
Els censores s'ocupaven dels bens de l'Estat, els cònsuls podien ordenar certes despeses, pero eren els cuestorés del aerarium els que s'encarregaven de les despeses financeres. Alguns magistrats o promagistrados, com els edilés o governadors de les províncies, tenien un fondo especial.[12]
No obstant, era el senat romà el que controlava i administrava les finances públiques, i auditava les contes quinquenal dels censores i els contes anuals d'atres magistrats.[12] Les operacions de contabilitat eren decidides pels distints magistrats, pero únicament les realisaven els cuestores, ya siga en Roma o en les províncies. Els magistrats, per la seua banda, solament disponien dels crèdits assignats pel senat i el poble.[13]
Fins a finals de el I, totes les operacions es realizabann en Roma. Els cuestores dels governadors rebien el seu presupost dels cuestores de la ciutat abans de la seua partida. Despuix del gran aument del número de províncies romanes i l'incorporació de grans empreses agrícoles, el senat va obrir un crèdit directament de les arques públiques locals per als governadors.[14]
Societats públiques
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Publicano.
L'arrendament de les despeses i ingressos estava molt difòs en tot lo món grec i es va practicar en la República romana per lo manco des de el II Evitava la necessitat d'una administració tributària engorrosa, pero al mateix temps reduïa els ingressos potencials per al Tesor i permetia a les persones que recuperaren els beneficis per a eixercir pressió sobre la població local per a maximizar els seus guanys.[15]
L'extensió de terra romana que podia ser arrendada, es conseguia en la creació d'organisacions complexes i sofisticades: les empreses dels publicanos. S'organisaven sobre una base provincial.[16]
Despeses i ingressos
[editar | editar còdic]Ingressos
[editar | editar còdic]Ager publicus
[editar | editar còdic]El ager publicus proporcionava la major part dels ingressos fins a el II 4 i va seguir sent un ingrés important fins al final de la República, a través d'un vectigal, una espècie de lloguer, pagat a l'Estat. Ademés, estava la scriptura, el dret a pastar en terres públiques.[17] També hi havia ingressos procedents de boscs, mines, pedreres, rius i llac de domini públic.[17]
El tributum
[editar | editar còdic]
El tribut, un impost directe excepcional en proporció a la riquea, no era un impost regio, per lo que no era un impost que devia ser pagat pels ciutadans.[4]
Introduït durant el lloc de Veyes (entre els anys 406 i 396 a. C.) o més provablement durant les guerres samnitas (finals de el IV),[18] va ser pagat pels ciutadans que eren «movilizantes» en favor dels que es movilisaven.[17] Es calculava segons el censor, la fortuna declarada pel ciutadà i verificada pels censores. La seua cantitat depenia de les necessitats militars de la ciutat, calculades pels cònsuls i validades pel senat.[17] És provable que a principis d'any es definira un tribut cridat simplex, i si les necessitats militars ho requeriren, l'impost podia duplicar-se, com en l'any 216 a. C.[19] sent l'únic eixemple que es té.[20]
Podia ser tornat —en particular en el 186 a. C., gràcies al botí dut per Cneo Manlio Vulsón de la província romana d'Àsia,[21][22]— i inclús suspés, com entre els anys 167 i 43 a. C., despuix del triumfo de Lucio Emilio Paulo Macedónico que va retornar en un enorme botí. Va ser tan abundant que Roma va poder prescindir del tribut d'estos ciutadans, sobretot perque les províncies aportaven, llavors, cada volta més ingressos.[23][8] No obstant, a pesar de suspendre el tributum, els ciutadans varen seguir estant subjectes a atres imposts indirectes.[24]
Impost sobre el correu
[editar | editar còdic]Este impost de la vigèsima part, cridat vicesima libertatis, es va introduir en el 357 a. C. i va proporcionar una «reserva sagrada» d'or per a emergències.[25][26]
Drets d'aduana i els peages
[editar | editar còdic]Fins al periodo dels Gracos, varen anar els censores els que podien crear i arrendar els drets d'aduana i de peage que resultaven de la propietat estatal dels llocs públics. Llavors, el poble solia intervindre per a modificar, crear o abolir eixos drets.[17]
Els diversos imposts indirectes pesaven molt sobre els ciutadans en el I, encara que ya no estaven subjectes al tributum. Del 60 al 46 a. C., els drets d'aduana i els peages varen ser suspesos.[24]
Recursos provincials
[editar | editar còdic]Roma va extraure enormes recursos d'estes primeres províncies conquistades: Sicília, després Hispania en el III, després Macedònia, Acaya, Àsia en el II, i finalment Galia, Iliria, Àfrica i totes les províncies orientals en el I[25]
El sistema fiscal aplicat en les províncies variava d'una a una atra: en la primera conquista de Sicília, Roma va deixar en vigor el sistema d'abans de la conquista, de la mateixa manera que en Orient. Este sistema estava llunt de ser homogéneu, era d'un gran complexitat, i llunt de ser percebut com a just.[25]
Fins a el II, el senat de la República romana controlava els ingressos de les províncies, pero l'organisació era responsabilitat del magistrat o promagistrado que la conquistava. En l'any 123 a. C., és quan, per una llei de Cayo Graco es decidix la tributació de la província d'Àsia. Durant el primer sigle abans de Crist, els poders del senat, els magistrats i el poble es varen interferir entre sí.[25]
Com en l'Itàlia romana, es recaptaven drets d'aduana i imposts sobre les pastures, i les propietats provincials varen ser arrendades pels censores. Hispania i Macedònia tenien grans mines de propietat estatal.[27]
Ademés d'estos recursos naturals i dels imposts indirectes similars als d'Itàlia, existien també imposts directes: es recaudabann tant sobre la terra com sobre les persones, pero Roma els calculava de forma diferent d'una província a una atra, alguns eren fixos, uns atres depenien de les collites, o abdós.v 22 Ademés d'estos imposts, algunes províncies estaven sobrecarregades d'imposts com a represàlia.[28]
Si un ciutadà que vivia en Roma o en Itàlia estava exent de tribut entre els anys 167 i 43 a. C., lo estava únicament per les seues propietats italianes, pero pagava imposts diferents per les seues propietats provincials.[24]
Eixemple sicilià del diezmo
[editar | editar còdic]En els anys 132-131 a. C., com cònsul i després com procònsul, Publio Rupilio, en l'ajuda de dèu comissionats nomenats pel senat, va elaborar un reglament per a l'organisació de Sicília com a província, incloent el sistema fiscal. Este últim es va inspirar fortament en el règim establit pel tirà Hierón II de Siracusa.[29]
El sistema fiscal siciliano es componia, puix, de varis imposts sobre els distints cultius —diezmos de fruta, etc.— que representen una dècima part dels ingressos agrícoles, als que s'afegien els costs adicionals en l'época romana. En el I, gràcies a una llei de Marco Terencio Varrón Lúculo i Cayo Casio Longino que varen decretar que el cereal devia vendre's a baix preu en Roma, es va introduir un segon diezmo en Sicília, a on estes cantitats adicionals es varen pagar a 3 sestercis el modio. Ademés d'açò, es feyen més compres forçades a 3.5 sestercis.[29]
Les estimacions de lo que Sicília va pagar a Roma en collites en el primer sigle a. C. són:[29]
- 3 millons de modios com a impost;
- 3 millons per al segon diezmo a 3 sestercis;
- 800 milla de compres adicionals per 3,5 sestercis.
La percepció del diezmo s'afirma en Sicília i a particulars, ciutat per ciutat, i no centralisada en Roma a les empreses. El diezmo d'un àrea és subastat per un pretor.[29]
Eixemple de la província d'Àsia
[editar | editar còdic]És una llei del poble del 123 a. C., a través de Cayo Graco, que va establir el sistema tributari de la província d'Àsia: va prevore l'adjudicació per Roma dels ingressos fiscals de la província: el diezmo, l'escritura i la portoria.[30]
Segons Cicerón, l'organisació fiscal d'Àsia és similar a la de Sicília. Els drets d'aduana són del 2,5%, a 4, comparat en el 5% en Sicília.[31] Ademés, va existir un dret de trànsit,[32] com en Sicília, compres forçades de blat ademés del diezmo, lo que, segons Cicerón, va dur als abusos.[33][34]
Els publicanos estaven dessagnant la província i, a pesar d'una queixa en el 61 a. C., no va ser fins al 48 o 47 a. C. que es va abolir la recaptació de diezmos per part dels publicanos i es va substituir per un estipendio, reduït en un terç del diezmo prèviament establit.[35] Vàries ciutats, considerades «aliades de Roma», estaven exentes d'imposts.[36]
Despeses
[editar | editar còdic]Administració
[editar | editar còdic]Els magistrats no eren remunerats pero tenien dret a prestacions. Els sòus dels funcionaris públics, com escribanos, llicenciats, pregoners, s'assignaven a cada colege de magistrats, aixina com la compra i manteniment d'esclaus públics i empleats temporals per al registre de terres o l'agrimensura.[14]
Religió
[editar | editar còdic]En els primers temps de la República, les despeses religiosos representaven una gran part del presupost de la ciutat: varis santuaris, coleges de sacerdots, despeses de cult, festes i sacrificis.[5] Els bens propis dels deus romans eren llimitats.[37][38] Les festes suplementàries organisades pels magistrats a sovint rebien un subsidi del Tesor,[6] si el senat ho acceptava.[14][39]
Les despeses religioses regulars eren pagats pel Tesor romà, i el manteniment dels temples estava inclós en el mateix que el dels edificis públics. La majoria dels nous temples es varen construir per iniciativa i a costa d'un magistrat, en la seua riquea o botí, pero el manteniment passava a ser responsabilitat del Tesor.[6]
Justícia
[editar | editar còdic]De la mateixa manera que les despeses administratives, els judicials eren molt llimitats. Juges, senadors o équites, sense remuneració, servien com a juges o jurats. L'Estat únicament pagava al personal subalterno i algunes recompenses excepcionals.[18]
Obres públiques
[editar | editar còdic]El manteniment dels monuments públics estava inclós en les despeses ordinàries que es renovaven cada any, i les construccions s'afegien a l'assignació excepcional del Tesor. Esta era la responsabilitat dels censores, els qui estimaven les despeses necessàries, baix la responsabilitat del senat, i estes despeses es fixaven cada cinc anys.[18][40] En absència de censores, esta responsabilitat es dividia entre els cònsuls i possiblement el pretor urbà.[18]
La mitat dels ingressos podien assignar a obres públiques,[41] que per lo general representaven la major part del total de les despeses ordinàries.[42][18]
Despeses militars
[editar | editar còdic]La creació i manteniment de les legions romanes era una font de despesa extraordinària. l'eixèrcit consular no era permanent i no podia haver legions alçades en un any determinat. Per lo tant, les consignació per a despeses militars variaven d'un any a un atre.[18]
Els costs incloïen la paga i l'equip de la legió, l'armament i l'equip de la flota, i diversos suministraments i recaptes. Els contingents aliats, que pronte varen constituir més de la mitat de l'eixèrcit, estaven a costa de les ciutats que els proporcionaven.[18]
Les despeses militars varen ser estimats pels cònsuls i votats pel senat, i normalment estaven coberts pel tributum.[18]
Annona
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Cura annonae.
Les distribucions de blat a preus subvencionats varen ser episódicas fins a l'any 123 a. C., es feyen permanents com a resultat de la llei Sempronia, i concernien a tots els ciutadans romans. Estes distribucions es varen fer lliures en el 58 a. C., quan Publio Clodio Pulcher va votar a favor de la gratuïtat completa.[43]
El cost d'estes distribucions, especialment durant les guerres civils romanes, va deure haver segut considerable. Pompeyo, després Juliol César i finalment Augusto varen reduir la llista de beneficiaris.[43]
Relacions exteriors
[editar | editar còdic]La recepció i l'estage en embaixades estrangeres o, pel contrari, l'enviament d'embaixades, delegacions, recompenses i regals impliquen despeses extraordinàries.[43]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Juliol Mànegues i Fe Baix, Els orígens de Roma. Madrit: Història 16, 1989, p. 152. ISBN 84-7679-149-6
- ↑ Nicolet , 2001, p. 236.
- ↑ Nicolet, 2001, p. 237.
- ↑ 4,0 4,1 Nicolet, 2001, p. 240.
- ↑ 5,0 5,1 5,2 Nicolet, 2001, p. 238.
- ↑ 6,0 6,1 6,2 Nicolet, 2001, p. 239.
- ↑ Nicolet , 2001, p. 257.
- ↑ 8,0 8,1 Nicolet, 1989, p. 201.
- ↑ Nicolet, 2001, pp. 245-258.
- ↑ Nicolet, 2001, p. 259.
- ↑ 11,0 11,1 Nicolet, 2001, p. 241.
- ↑ 12,0 12,1 Nicolet, 2001, pp. 237-241.
- ↑ Nicolet , 2001, p. 242.
- ↑ 14,0 14,1 14,2 Nicolet, 2001, p. 243.
- ↑ Nicolet, 2001, p. 260.
- ↑ Nicolet, 2001, p. 261.
- ↑ 17,0 17,1 17,2 17,3 17,4 Nicolet, 2001, p. 246.
- ↑ 18,0 18,1 18,2 18,3 18,4 18,5 18,6 18,7 Nicolet, 2001, p. 244.
- ↑ Tito Livio, Ab Urbs condita libri XXVII 31
- ↑ Nicolet, 2001, p. 254.
- ↑ Nicolet, 2001, pp. 240-246.
- ↑ Tito Livio, Ab Urbs condita libri XXXIV 7
- ↑ Nicolet, 2001, pp. 240 i 246-247.
- ↑ 24,0 24,1 24,2 Nicolet, 1989, p. 204.
- ↑ 25,0 25,1 25,2 25,3 Nicolet, 2001, p. 247.
- ↑ Tito Livio, Ab Urbs condita libri VII 16
- ↑ Nicolet, 2001, p. 248.
- ↑ Nicolet, 2001, pp. 247-248.
- ↑ 29,0 29,1 29,2 29,3 Nicolet, 2001, p. 249.
- ↑ Nicolet, 2001, p. 250.
- ↑ Cicerón, Verrines, 2, 185
- ↑ Cicerón, ad Atticum, II, 16, 4.
- ↑ Cicerón, Verrines, 2, 95-192 i Pro Flacco, 45.
- ↑ Nicolet, 2001, pp. 251-252.
- ↑ Nicolet, 2001, p. 251.
- ↑ Nicolet, 2001, pp. 252-253.
- ↑ Nicolet, 2001, pp. 238-239.
- ↑ «Droit public romain, llibre III, 71, «Els biens dones Dieux »»..
- ↑ Tito Livio, Ab Urbs condita libri XXXVI 36
- ↑ Tito Livio, Ab Urbs condita libri XL 46
- ↑ Tito Livio, Ab Urbs condita libri XLIV 16
- ↑ Polibio Històries VI 13
- ↑ 43,0 43,1 43,2 Nicolet, 2001, p. 245.
Bibliografia
[editar | editar còdic]- (1993) PUF (ed.). Rome et la Méditerranée occidentale jusqu'aux guerres puniques (en francés), Pariu. ISBN 978-2-130-45701-5.
- (2001) «Els structures de l'Italie romaine», PUF (ed.). Rome et la conquête du monde méditerranéen, 264-27 (en francés), Pariu. ISBN 978-2-130-51964-5.
- (1989) Li métier de citoyen dans la Rome républicaine (en francés), Gallimard. ISBN 978-2-070-71530-5.
- (1994) Censeurs et publicains. Économie et fiscalité dans la Rome antique (en francés), Fayard. ISBN 978-2-213-60296-7.
- (2000) La République romaine, de la deuxième guerre punique à la bataille d'Actium, 218-31 (en francés), Seuil. ISBN 978-2-020-23959-2.
- Cébeillac-Gervasoni, Mireille (2006). «La Royauté et la République», Armand Colin (ed.). Histoire romaine (en francés), Pariu. ISBN 978-2-200-26587-8.
- Cicerón, voir ses plaidoiries, discours et lettres, sigle I
- Polibio, Histoire générale de la République romaine, sigle II
- Tito Livio, Ab Urbs condita libri (Història romana) i Periochae, sigle I
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Finanzas públicas de la República romana» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.