Anar al contingut

Equació del centre

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Vista simulada d'un objecte en una òrbita elíptica, com es veu des del foc de l'òrbita. La vista gira d'acort en l'anomalia mija, per lo que l'objecte sembla oscilar cap a avant i cap a arrere en esta posició mija en la equació del centre. L'objecte també sembla fer-se cada volta més chicotet a mida que s'allunta més i més per l'excentricitat de l'òrbita. Un marcador (roig) mostra la posició relativa del ápside.

En astrodinámica, és possible abordar el problema dels dos cossos Kepleriano per mig de la equació del centre, considerant la diferència angular entre la posició real d'un cos en el seu òrbita elíptica i la posició que ocuparia si el seu moviment fora uniforme, en una òrbita circular del mateix periodo. Es definix com la diferència entre l'anomalia verdadera, ν, i l'anomalia mija, M, i s'expressa típicament com una funció de l'anomalia mija, M i de l'excentricitat orbital, i.

Discussió

Des de l'antiguetat, el problema de predir els moviments dels cossos celests s'ha simplificat en reduir-ho a un d'un sol cos en òrbita al voltant d'un atre. En calcular la posició del cos al voltant de la seua òrbita, a sovint és convenient escomençar assumint un moviment circular. Esta primera aproximació és simplement una velocitat angular constant multiplicada per una cantitat de temps. Hi ha varis métodos de procedir per a corregir la posició circular aproximada a la produïda pel moviment elíptic, molts d'ells complexos, i molts que impliquen la solució de l'Equació de Kepler. En contrast, l'equació del centre és un dels métodos més fàcils d'aplicar.

En casos d'excentricitat orbital menuda, la posició donada per l'equació del centre pot ser casi tan precisa com qualsevol atre método per a resoldre el problema. Moltes òrbites d'interés, com les dels cossos en el Sistema solar o les dels satèlits artificials que giren al voltant de la Terra, tenen casi estes òrbites circulares. A mida que l'excentricitat es fa major i les òrbites són més elíptiques, l'exactitut de l'equació disminuïx, fallant per complet en els valors més alts, i per lo tant, no s'usa per a tals òrbites.

L'equació en la seua forma moderna es pot truncar a qualsevol nivell arbitrari de precisió, i quan es llimita a solament els térmens més importants, pot produir una aproximació calculada fàcilment de la posició verdadera quan la precisió total no és important. Tals aproximacions es poden usar, per eixemple, com a valors inicials per a solucions iterativas de l'equació de Kepler, o en el càlcul de temps d'ajust, que pels efectes atmosfèrics no poden predir-se en molta precisió.

En l'antiga Grècia, en particular Hiparco de Nicea, es coneixia l'equació del centre com prostaféresis, encara que la seua comprensió de la geometria del moviment dels planetes no era la mateixa. La paraula equació (del llatí, aequatio, -onis) en el sentit present prové de l'astronomia. Johannes Kepler va utilisar el terme i ho va definir com aquella cantitat variable determinada pel càlcul que deu sumar-se o restar-se del moviment promig per a obtindre el moviment verdader. En astronomia, el terme equació de temps té un significat similar. L'equació del centre en la seua forma moderna es va desenrollar com a part de l'anàlisis de destorbament, és dir, l'estudi dels efectes d'un tercer cos en el moviment de dos cossos.[1]

Expansió en série

Error màxim de l'expansió en série de la equació del centre, expressada en radianes, en funció de l'excentricitat orbital (eix inferior) i de la potencia de l'excentricitat orbital i, en la que la série es trunca (eix dret). Tinga's en conte que en chicotetes excentricitats (costat esquerre del gràfic), la série no necessita ser desenrollada a potències elevades per a produir resultats precisos.
Equació del centre expandida en série en funció de l'anomalia mija per a vàries excentricitats, en l'expressió truncada en i7 per a totes les curves. Tinga's en conte que l'equació truncada falla en excentricitats altes, i produïx una curva oscilante.

En el moviment kepleriano, les coordenades del cos tornen als mateixos valors en cada òrbita, que és la definició d'una funció periòdica. Dites funcions es poden expressar com séries de qualsevol variable angular en creiximent continu, i la variable de major interés és l'anomalia mija, M. Degut a que aumenta de manera uniforme en el temps, expressar qualsevol atra variable com una série en l'anomalia mija és essencialment lo mateix que expressar-ho en térmens del temps. Quan l'excentricitat i de l'òrbita té un valor menut, els coeficients de la série es poden desenrollar en térmens de potències de i. Tinga's en conte que, si be estes séries es poden presentar en forma truncada, en realitat representen una suma d'un número infinit de térmens.[2]

La série per a ν, l'anomalia verdadera, es pot expressar de manera més convenient en térmens de M, i i una funció de Bessel de primera espècie,[3]

ν=M+2∑s=1∞1s{Js(se)+∑p=1∞βp[Js−p(se)+Js+p(se)]}sin⁡sM,

a on

Jn(se) és la funció de Bessel i
β=1e(1−1−e2).[4]

El resultat està en radianes.

Les funcions de Bessel es poden ampliar en potències de i en la forma[5]

Jn(x)=1n!(x2)n∑m=0∞(−1)m(x2)2mm!∏k=1m(n+k)

i βm per,[6]

βm=(e2)m[1+m∑n=1∞(2n+m−1)!n!(n+m)!(e2)2n].

Substituint i reduint, l'equació per a ν es torna (truncada en l'orde i7),[3]

ν=M+(2e−14e3+596e5+1074608e7)sin⁡M+(54e2−1124e4+17192e6)sin⁡2M+(1312e3−4364e5+95512e7)sin⁡3M+(10396e4−451480e6)sin⁡4M+(1097960e5−59574608e7)sin⁡5M+1223960e6sin⁡6M+4727332256e7sin⁡7M+⋯

i segons la definició, duent M cap al costat esquerre de l'expressió, Plantilla:Equation box 1 dona l'equació del centre.

Esta equació es deduïx a voltes d'una manera alternativa i es presenta en térmens de potències de i en coeficients en funcions de sinM (truncades en l'orde i6),

ν=M+2esin⁡M+54e2sin⁡2M+e312(13sin⁡3M−3sin⁡M)+e496(103sin⁡4M−44sin⁡2M)+e5960(1097sin⁡5M−645sin⁡3M+50sin⁡M)+e6960(1223sin⁡6M−902sin⁡4M+85sin⁡2M)+⋯

que és idèntica a la fòrmula anterior.[7]

Per a i menuda, la série convergix ràpidament. Si i excedix 0.6627..., divergix per a alguns valors de M, efecte descobert per Pierre-Simon Laplace.[7]

Vore també

Referències

  1. ↑ , at Google books
  2. ↑ Entancat, David A. (2001). p. 80
  3. ↑ 3,0 3,1 Brouwer, Dirk; Clemence, Gerald M. (1961). p. 77.
  4. ↑ Brouwer, Dirk; Clemence, Gerald M. (1961). p. 62.
  5. ↑ Brouwer, Dirk; Clemence, Gerald M. (1961). p. 68.
  6. ↑ Smart, W. M. (1953). p. 32.
  7. ↑ 7,0 7,1 Moulton, Forest Ray (1914). pp. 171–172.


Referències