Problema de Kepler

En mecànica clàssica, el problema de Kepler és un cas especial del problema dels dos cossos, en el que els dos cossos interactuen per mig d'una força central que varia en intensitat segons una llei quadràtica inversamente proporcional en funció de la distància entre abdós. La força pot ser atractiva o repulsiva. El "problema" a resoldre és trobar la posició o la velocitat dels dos cossos a lo llarc del temps donades les seues masses, posicions inicials i velocitats. Usant la mecànica clàssica, la solució pot expressar-se com una òrbita de Kepler utilisant sis elements orbitales.
El problema de Kepler pren el seu nom de Johannes Kepler, que va propondre les denominades lleis de Kepler (que són part de la mecànica clàssica i resolen el problema de les òrbites dels planetes) i va investigar els tipos de forces que donarien lloc a òrbites obedint a eixes lleis (cridat problema invers de Kepler).[1]
La discussió específica sobre el problema de Kepler referit a òrbites radials, figura en l'artícul trayectòria radial. El problema de Kepler en la relativitat general proporciona prediccions més precises, especialment en camps gravitacionals forts.
Aplicacions
El problema de Kepler sorgix en molts contexts, alguns més allà de la física estudiada pel propi Kepler. És important en mecànica celest, ya que la gravetat newtoniana obedix a una quadràtica inversa. Els eixemples inclouen un satèlit que es mou al voltant d'un planeta, un planeta al voltant del seu sol o dos estreles binàries entre sí. El problema de Kepler també és important en el moviment de dos partícules carregades, ya que la llei de Coulomb en electrostàtica també obedix a un patró quadràtic invers. Alguns eixemples són l'àtom d'hidrogen,[2] el positronio i el muonio, que han jugat rols importants com a models de sistemes per a provar teories físiques i medir constants de la naturalea.[3]
El problema de Kepler i el problema del moviment harmònic simple són dos dels problemes fonamentals de la mecànica clàssica. Són els "únics" dos problemes que presenten òrbites tancades per a cada conjunt possible de condicions inicials, és dir, retornen al seu punt de partida en la mateixa velocitat (segons el teorema de Bertrand). El problema de Kepler a sovint s'ha usat per a desenrollar nous métodos en mecànica clàssica, com la mecànica lagrangiana, la mecànica hamiltoniana, l'equació d'Hamilton-Jacobi i les coordenades d'acció-àngul.[4] El problema de Kepler també conserva el vector de Runge-Lenz, que des de llavors s'ha generalisat per a incloure atres interaccions. La solució del problema de Kepler va permetre als científics demostrar que el moviment planetari podria explicar-se per complet per la mecànica clàssica i la llei newtoniana de la gravetat; l'explicació científica del moviment planetari va jugar un paper important en l'inici de l'Ilustració.[5]
Definició matemàtica
Siga una força central F que varia en intensitat en l'invers del quadrat de la distancia r entre dos cossos:
a on k és una constant i representa el vector unitari en la llínea que els separa.[6] La força pot ser atractiva (k<0) o repulsiva (k>0). El potencial escalar corresponent (l'energia potencial del cos no situat centralmente) és:
Referències
- ↑ Goldstein, H. (1980). Classical Mechanics, 2nd edició, Addison-Wesley.
- ↑ David Gurarie. Symmetries and Laplacians: Introduction to Harmonic Analysis, Group Representations and Applications, Courier Corporation, 2007, p. 408 de 453. ISBN 9780486462882. Consultat el 17 de maig de 2018.
- ↑ Joseph L. McCauley. Classical Mechanics: Transformations, Flows, Integrable and Chaotic Dynamics, Cambridge University Press, 199, p. 446 de 469. ISBN 9780521578820. Consultat el 17 de maig de 2018.
- ↑ Bruno Cordani. The Kepler Problem: Group Theoretical Aspects, Regularization and Quantization, with Application to the Study of Perturbations, Birkhäuser, 2012, p. 3 de 442. ISBN 9783034880510. Consultat el 17 de maig de 2018.
- ↑ Johan C.-E. Stén. A Comet of the Enlightenment: Anders Johan Lexell's Life and Discoveries, Springer, 2014, p. 166 de 300. ISBN 9783319006185. Consultat el 17 de maig de 2018.
- ↑ Arnold, VI (1989). Mathematical Methods of Classical Mechanics, 2nd ed., New York: Springer Science+Business Mija, p. 38. ISBN 0-387-96890-3.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Problema de Kepler» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.