Electró

En física, el electró[1] (del grec clàssic ἤλεκτρον ḗlektron 'àmbar'), comunament representat pel símbol i<sup>−</sup>, és una partícula subatòmica en una càrrega elèctrica negativa.[2] Un electró no té components o subestructura coneguts; en atres paraules, generalment es definix com una partícula elemental. En la teoria de cordes es diu que un electró es troba format per una subestructura (cuerdo).[3] Té una massa que és aproximadament 1836 voltes menor que la del protó.[4] El moment angular (espin) intrínsec de l'electró és un valor semientero en unitats de ħ, lo que significa que és un fermió. El seu antipartícula es denomina positró: és idèntica llevat pel fet de que té càrregues —entre elles l'elèctrica— de signe opost. Quan un electró colisiona en un positró, les dos partícules poden resultar totalment aniquilades i produir fotons de rajos gamma.
Els electrons, que pertanyen a la primera generació de la família de partícules dels leptones,[5] participen en les interaccions fonamentals, tals com la gravetat, l'electromagnetisme i la força nuclear dèbil.[6] Com tota la matèria, posseïxen propietats mecànic-quàntiques tant de partícules com d'ones, de tal manera que poden colisionar atres partícules i poden ser difractadas com la llum. Els electrons són especialment apropiats per a demostrar experimentalment esta dualitat a causa de la seua ínfima massa. Com els electrons són fermions, dos d'ells no poden ocupar el mateix estat quàntic, segons el principi d'exclusió de Pauli.[5]
El concepte d'una cantitat indivisible de càrrega elèctrica va ser teorizado per a explicar les propietats químiques dels àtoms. El primer en treballar-ho va ser el filòsof naturaliste britànic Richard Laming en 1838.[7] El nom electró per a esta càrrega va ser introduït en 1894 pel físic irlandés George Johnstone Stoney. No obstant, l'electró no va ser identificat com una partícula fins a 1897 per Joseph John Thomson i el seu equip de físics britànics.[8][9][10]
En molts fenomens físics —tals com l'electricitat, el magnetisme o la conductivitat tèrmica— els electrons tenen un paper essencial. Un electró en moviment genera un camp electromagnètic i és a la seua volta desviat pels camps electromagnètics externs. Quan s'accelera un electró, pot absorbir o irradiar energia en forma de fotons. Els electrons, junt en núcleus atòmics formats de protons i neutrons, conformen els àtoms. No obstant, els electrons contribuïxen en menys d'un 0,06 % a la massa total dels àtoms. La mateixa força de Coulomb que causa l'atracció entre protons i electrons també fa que els electrons queden enllaçats. L'intercanvi o comparticó d'electrons entre dos o més àtoms és la causa principal de l'enllaç químic.[11] Els electrons poden ser creats per mig de la desintegració beta d'isòtops radiactius i en colisions d'alta energia com, per eixemple, l'entrada d'un raig còsmic en l'atmòsfera. Per una atra part, poden ser destruïts per aniquilació en positrons i poden ser absorbits durant la nucleosíntesis estelar. Existixen instruments de laboratori capaços de contindre i observar electrons individuals, aixina com plasma d'electrons. Ademés, alguns telescopis poden detectar plasma d'electrons en l'espai exterior. Els electrons tenen muc has aplicacions, entre elles l'electrònica, la soldadura, els tubos de rajos catódicos, els microscopis electrònics, la radioteràpia, els làsers, els detectors de ionisació gaseosa i els acceleradors de partícules.
Història de l'electró
Els antics grecs es percataron de que l'àmbar atrea menuts objectes quan se li fregava contra la pell d'algun animal. Junt en el raig, este fenomen va ser una de les primeres experiències conegudes dels humans en l'electricitat.[12] En el seu tractat de 1600 De Magnete, el científic anglés William Gilbert va definir el terme neolatino «electricus» per a referir-se a la propietat d'un objecte d'atraure atres menuts despuix de ser fregat.[13] Tant les paraules elèctric com a electricitat deriven del llatí «electrum», que a la seua volta prové de la paraula grega «ήλεκτρον» («elektron»), que significa àmbar.
A principis dels anys 1700, Francis Hauksbee i Charles François de Cisternay du Fay varen descobrir, cada u pel seu costat, lo que creïen que eren dos tipos d'electricitat friccional: un generat pel rozament en vidre, i l'atre pel rozament en resina. A partir d'açò, Du Fay teorizó que l'electricitat consistia en dos decorreguts elèctrics, el «vítreo» i el «resinoso», que estaven separats per la fricció i que es neutralisaven l'u a l'un atre quan eren combinats.[14] Una década més tart, Benjamin Franklin va propondre que l'electricitat no provenia de dos tipos diferents de decorregut elèctric sino d'un mateix decorregut a pressions diferents; els va donar la nomenclatura moderna de càrrega «positiva» i «negativa», respectivament.[15] Franklin pensava que el portador de càrrega era positiu, pero no va identificar correctament quina situació reflectia un excedent del portador de càrrega i en quin cas era un dèficit.[16]
Entre 1838 i 1851, el filòsof naturaliste britànic Richard Laming va desenrollar l'idea de que un àtom estava compost d'un núcleu de matèria rodejat per partícules subatòmiques en càrrega elèctrica.[17] A partir de 1846, el físic alemà Wilhelm Eduart Weber teorizó que l'electricitat estava composta de decorreguts carregats positivament i negativament, i que la seua interacció estava governada per la llei de l'invers del quadrat. Més tart, despuix d'estudiar el fenomen de l'electròlisis, el físic irlandés George Johnstone Stoney va sugerir que existia una «única cantitat definida d'electricitat», la càrrega d'un ion monovalente, sent capaç d'estimar el valor d'esta càrrega elemental per mig de les lleis de Faraday de la electrólisis.[18] No obstant, Stoney creïa que estes càrregues estaven lligades permanentment a àtoms i que no podien ser remogudes. En 1881, el físic alemà Hermann von Helmholtz va argumentar que tant les càrregues positiva com a negativa estaven dividides en parts elementals, cada una de les quals es comportava com a «àtoms de electricid ad».[7]
En 1894, Stoney va establir el terme anglés «electron» per a descriure estos canvis elementals: «[…] es va fer una estimació de la cantitat real d'esta unitat d'electricitat fonamental, que és la més destacable, per lo que m'he aventurat a sugerir el nom 'electron'».[19] Dita paraula «electró», que deriva de l'anglés, és una combinació de la paraula «electricitat» i del sufix grec «patró» ('el mig pel qual es fa').[20][21]
Descobriment

El físic alemà Johann Wilhelm Hittorf va mamprendre l'estudi de la conductivitat elèctrica de gasos enrarits. En 1869, va descobrir una lluentor emesa des del càtodo que aumentava de tamany quan el gas disminuïa de pressió. En 1876, el també físic alemà Eugen Goldstein va mostrar que els rajos d'eixa lluentor proyectaven una ombra, i els va denominar «rajos catódicos».[24] Durant la década de 1870, el químic i físic anglés sir William Crookes va desenrollar el primer tubo de rajos catódicos en un buit elevat (buit en pressió en el ranc de 100 mPa a 100 nPa).[25] Llavors va mostrar que els rajos luminescents que apareixien dins del tubo duyen energia i que anaven del càtodo a l'ànodo. Ademés, aplicant un camp magnètic, Crookes va ser capaç de desviar els rajos, en la qual cosa va demostrar que el fes es comportava com si estiguera carregat negativament.[26][27] En 1879 va propondre que estes propietats es podien explicar en lo que ell va denominar «matèria radiant». Va sugerir que es tractava del quarto estat de la matèria, que consistia en molècules carregades negativament que eren proyectades a alta velocitat des del càtodo.[28]
El físic britànic naixcut en Alemània Arthur Schuster va continuar els experiments iniciats per Crookes colocant plaques de metal paraleles als rajos catódicos i aplicant un potencial elèctric entre elles. El camp desviava els rajos cap a la placa carregada positivament, lo que evidenciava encara més que els rajos duyen una càrrega negativa. En medir la cantitat de desviació causada per un cert nivell de corrent elèctrica, en 1890, Schuster va ser capaç de determinar la proporció massa-carrega dels components dels rajos. No obstant, va conseguir un valor que era més de mil voltes lo esperat, per lo que, en aquella época, no es va donar molt crèdit als seus càlculs.[26][29]
En 1896, el físic britànic Joseph John Thomson, junt en els seus colegues John Sealy Townsend i Harold Albert Wilson,[9] va portar a terme experiments que varen indicar que els rajos catódicos eren realment partícules úniques i no ones, àtoms o molècules, tal com es creïa anteriorment.[8] Thomson va fer bones estimacions tant de la càrrega com de la massa, i va trobar que les partícules dels rajos catódicos —a les quals cridava «corpúsculs»— tenien potser una milèsima part de la massa del ion menys massiu conegut, el ion hidrogen.[8][10] Aixina mateix, va demostrar que la seua proporció carrega-massa (i/m) era independent del material del càtodo. Més tart va demostrar que les partícules carregades negativament produïdes per materials radiactius, per materials calfats i per materials allumenats eren universals.[8][30] El nom de «electró» per a estes partícules va ser propost de nou pel físic irlandés George Francis FitzGerald i, des de llavors, la paraula va conseguir una acceptació per parts.[26]

En 1896, mentres estudiava els minerals naturalment fluorescents, el físic francés Henri Becquerel va descobrir que estos emetien radiació sense estar exposts a cap font d'energia externa. Estos materials radiactius es varen convertir en tema d'estudi d'interés de molts científics, entre ells el físic neozelandés Ernest Rutherford, que va descobrir que emetien partícules. Va designar a estes partícules «alfa» i «beta» segons la seua capacitat de penetrar la matèria.[31] En 1900, Becquerel va demostrar que els rajos beta emesos pel radi podien ser desviats per un camp elèctric, i que la seua proporció massa-carrega era la mateixa que la dels rajos catódicos.[32] Esta evidència va reforçar l'idea de que els electrons existien en forma de components en els àtoms.[33][34]
La càrrega de l'electró va ser medida en més cuidat pels físics nortamericans Robert Millikan i Harvey Fletcher per mig de el seu experiment de la gota d'oli (1909), els resultats del qual varen ser publicats en 1911. Este experiment usava un camp elèctric per a evitar que una gota d'oli carregada caiguera com a resultat de la gravetat. L'aparat era capaç de medir la càrrega elèctrica tan menuda com d'1 a 150 ions en un marge d'error del 0,3 %. Alguns experiments similars havien segut portats a terme anteriorment per l'equip de Thomson[8] usant núvols de gotes d'aigua carregades generades per electrólisis,[9] i en el mateix any per Abram Ioffe, el qual, de manera independent, va obtindre el mateix resultat que Millikan usant micropartículas de metals carregades, publicant els seus resultats en 1913.[35] No obstant, les gotes d'oli eren més estables que les d'aigua degut a que la seua taxa d'evaporament és menor, la qual cosa feya que anaren més adequades per a portar a terme este tipo d'experiments que duraven llarcs periodos de temps.[36]
Cap al començ del XX es va descobrir que, baixe certes condicions, una partícula carregada que es movia ràpidament causava una condensació de vapor d'aigua supersaturado a lo llarc del seu camí. En 1911, Charles Wilson va usar este principi per a concebre el seu cambra de boira, la qual permetia fotografiar els camins traçats per partícules carregades tals com a electrons.[37]
Teoria atòmica

En 1914, els experiments portats a terme fins a eixe moment pels físics Ernest Rutherford, Henry Moseley, James Franck i Gustav Hertz ya havien establit en gran medida l'estructura de l'àtom com un núcleu dens de càrrega positiva rodejat per electrons de massa reduïda.[38] En 1913, el físic danés Niels Bohr va postular que els electrons residien en estats d'energia quantificats; segons ell, esta energia estava determinada pel moment angular de les òrbites de l'electró al voltant del núcleu. Els electrons es podien moure entre estos estats —o òrbites— per mig de l'emissió o absorció de fotons a freqüències específiques. Per mig d'estes òrbites quantificades, Bohr va explicar les llínees espectrals de l'àtom d'hidrogen.[39] No obstant, el model de Bohr fallava en la justificació de les intensitat relatives de les llínees espectrals, i tampoc va tindre èxit per a explicar els espectres d'àtoms més complexos.[38]
Els enllaços químics entre àtoms varen ser explicats per Gilbert Newton Lewis, qui en 1916 va propondre que un enllaç covalent entre dos àtoms es manté per un parell d'electrons compartits entre ells.[40] Més tart, en 1923, Walter Heitler i Fritz London varen donar una explicació completa sobre la formació de parells d'electrons i els enllaços químics en térmens mecànic-quàntics.[41] En 1919, el químic nortamericà Irving Langmuir va ampliar el model estàtic de l'àtom de Lewis i va sugerir que tots els electrons eren distribuïts en «capes esfèriques successives (casi) concèntriques, totes de gros idèntic».[42] Estes capes es trobaven, segons Langmuir, dividides en un número de celes en les que cada una contenia un parell d'electrons. En este model, el científic nortamericà va ser capaç d'explicar cualitativamente les propietats químiques de tots els elements de la taula periòdica, que ya se sabia que s'assemblaven entre sí segons la llei periòdica formulada per Dmitri Mendeléiev.[43]
En 1924, el físic austríac Wolfgang Pauli va observar que la possible estructura en capes de l'àtom es podria explicar en un conjunt de quatre paràmetros que definien cada estat quàntic d'energia, sempre que cada estat fora habitat per no més d'un electró.[44] El mecanisme físic per a explicar el quart paràmetro, que tenia dos possibles valors diferent, va ser proveït pels físics neerlandesos Samuel Goudsmit i George Uhlenbeck. En 1925, Goudsmit i Uhlenbeck varen sugerir que un electró, adicionalment al moment angular de la seua òrbita, posseïx un moment angular intrínsec i un moment dipolar magnètic.[38][45] El moment angular intrínsec es va convertir més tart en lo que es denominaria com espin (de l'anglés spin, 'girar') i explicava l'anteriorment misteriosa separació de les llínees espectrals observades en un espectrómetro d'alta precisió. Este fenomen és conegut com desdoblament d'estructura fina.[46]
Mecànica quàntica
- Artícul principal → Història de la mecànica quàntica.
Despuix de la seua dissertació ocorreguda en 1924 de Recherches sur la Theorie dones quànta («Investigació sobre la teoria quàntica»), el físic francés Louis de Broglie va propondre l'hipòtesis de que tota la matèria posseïx una ona similar a la de la continguda en la llum;[47] és dir, en unes condicions apropiades, els electrons i demés matèria mostrarien propietats be de partícules o d'ones. Les propietats corpusculars d'una partícula es fan evidents quan es demostra que té una posició localisada en l'espai a lo llarc de la seua trayectòria en qualsevol moment.[48] S'observen en la naturalea ones de llum, per eixemple, quan un fes d'esta pansa a través de rendijas paraleles i crea patrons d'interferència. En 1927, l'efecte d'interferència va ser demostrat en un feix d'electrons pel físic anglés George Paget Thomson en un film prim de metal, i pels físics americans Clinton Davisson i Lester Germer usant un cristal de níquel.[49]

El èxit de la predicció de Broglie va dur a la publicació en 1926 de l'equació de Schrödinger per Erwin Schrödinger, que descriu cóm es propaguen les ones d'electrons.[50] En lloc de donar una solució que determina la localisació d'un electró a lo llarc del temps, esta equació d'ona es pot utilisar per a predir la probabilitat de trobar un electró prop d'una posició. Este enfocament va rebre posteriorment el nom de «mecànica quàntica»; es tractava d'una aproximació extremadament precisa dels estats d'energia d'un electró en un àtom d'hidrogen.[51] Quan es varen considerar l'espin i l'interacció entre varis electrons, la mecànica quàntica va permetre predir en èxit la configuració d'electrons d'àtoms en número atómico més alts que el de l'hidrogen.[52]
En 1928, treballant sobre l'obra de Wolfgang Pauli, el britànic-suís Paul Dirac va concebre un model de l'electró, l'equació de Dirac, consistent en la teoria de la relativitat. Dirac va aplicar consideracions relativísticas i simètriques a la formulació hamiltoniana de la mecànica quàntica del camp electromagnètic.[53] Per a poder resoldre alguns problemes de la seua equació relativista, en 1930, Dirac va desenrollar un model del buit com «una «mar» infinita de partícules en energia negativa, el qual va ser lla mado «mar de Dirac». Tot això va fer que Dirac fora capaç de predir l'existència del positró, l'homòlec en l'antimatèria de l'electró.[54] Esta partícula va ser descoberta en 1932 per Carl David Anderson, qui va propondre que els electrons estàndart es cridaren «negatrones» i que el terme «electró» s'usara com un terme genèric per a descriure les variants carregades tant positiva com negativament.
En 1947, Willis Eugene Lamb va trobar, mentres treballava en colaboració en l'estudiant de postgrado Robert Rutherford, que certs estats quàntics de l'àtom d'hidrogen que deurien tindre la mateixa energia es trobaven desplaçats els uns respecte dels atres; esta diferència es denomina desplaçament de Lamb. Casi al mateix temps, Polykarp Kusch, que treballava en Henry Michael Foley, va descobrir que el moment magnètic de l'electró és llaugerament major que el que prediu Dirac en la seua teoria. Esta menuda diferència es va cridar a posteriori moment dipolar magnètic anómal de l'electró. La diferència va ser explicada més tart per la teoria de l'electrodinàmica quàntica desenrollada per Sense-Itiro Tomonaga, Julian Schwinger i Richard Feynman a finals de la década de 1940.[55]
Acceleradors de partícules
En el desenroll de l'accelerador de partícules durant la primera mitat del XX, els físics varen escomençar a entrar més a fondo en les propietats de les partícules subatòmiques.[56] El primer intent en èxit d'accelerar electrons utilisant l'inducció electromagnètica va ser portat a terme en 1942 per Donald Kerst. El seu betatrón inicial alcançava energies de 2,3 MeV, mentres que els betatrones posteriors podien aplegar fins a 300 MeV. En 1947 es va descobrir la radiació de sincrotrón gràcies a un sincrotrón d'electrons de 70 MeV de General Electric; esta radiació era causada per l'acceleració dels electrons a través d'un camp magnètic movent-se prop de la velocitat de la llum.[57]
En una energia del fes d'1,5 GeV, el primer colisionador de partícules d'alta energia va ser l'Adone, que va començar a operar en 1968.[58] Este aparat accelerava els electrons i els positrons en direccions opostes de tal manera que doblava l'energia de la seua colisió sobre el choc d'un electró en un objectiu estàtic.[59] El gran colisionador d'electrons i positrons del CERN, que va estar actiu de 1989 a 2000, va conseguir energies de colisió de 209 GeV i va portar a terme importants descobriments per al model estàndar de física de partícules.[60][61]
Confinament d'electrons individuals
Actualment es poden confinar electrons individuals en transistors CMOS ultrapequeños (L= 20 nm, W= 20 nm) que operen a temperatures criogèniques (del ranc de 4 K a 15 K).[62] La funció d'ona de l'electró s'estén en una retícula semiconductora i interacciona de manera despreciable en la banda de valència dels electrons, de tal manera que es pot tractar dins del formalisme de partícula simplement reemplaçant la seua massa en el tensor de massa efectiva.
Vore també
Referències
- ↑
- ↑ «JERRY COFF». Consultat el 10 de septiembre de 2010.
- ↑ Erro en la cita: L'element
<ref>no és vàlit; puix no n'hi ha una referència en text nomenadaprl50 - ↑ Erro en la cita: L'element
<ref>no és vàlit; puix no n'hi ha una referència en text nomenadanist_codata_mu - ↑ 5,0 5,1 Curtis, L.J. (2003). Atomic Structure and Lifetimes: A Conceptual Approach, Cambridge University Press, p. 74. ISBN 0-521-53635-9.
- ↑ Anastopoulos, C. (2008). Particle Or Wave: The Evolution of the Concept of Matter in Modern Physics, Princeton University Press, pp. 236-237. ISBN 0-691-13512-6.
- ↑ 7,0 7,1 Arabatzis, T. (2006). Representing Electrons: A Biographical Approach to Theoretical Entities, University of Chicago Press, pp. 70-74. ISBN 0-226-02421-0.
- ↑ 8,0 8,1 8,2 8,3 8,4 Erro en la cita: L'element
<ref>no és vàlit; puix no n'hi ha una referència en text nomenadathomson - ↑ 9,0 9,1 9,2 Dahl (1997:122–185).
- ↑ 10,0 10,1 Wilson, R. (1997). Astronomy Through the Ages: The Story of the Human Attempt to Understand the Universe, CRC Press, p. 138. ISBN 0-7484-0748-0.
- ↑ Erro en la cita: L'element
<ref>no és vàlit; puix no n'hi ha una referència en text nomenadaPauling - ↑ Shipley, J.T. (2162). Dictionary of Word Origins, The Philosophical Library, p. 133. ISBN 0-88029-751-4.
- ↑ Baigrie, B. (2006). Electricity and Magnetism: A Historical Perspective, Greenwood Press, pp. 7-8. ISBN 0-313-33358-0.
- ↑ Keithley, J.F. (1999). The Story of Electrical and Magnetic Measurements: From 500 B.C. to the 1940s, IEEE Press, pp. 15, 20. ISBN 0-7803-1193-0.
- ↑ «[http://scienceworld.wolfram.com/biography/franklinb enjamin.html Benjamin Franklin (1706–1790)]». Eric Weisstein's World of Biography. Wolfram Research. Consultat el 16 de decembre de 2010.
- ↑ Myers, R. L. (2006). The Basics of Physics, Greenwood Publishing Group, p. 242. ISBN 0-313-32857-9.
- ↑ Farrar, W. V.(1969).«Richard Laming and the Coal-Gas Industry, with His Views on the Structure of Matter».Annals of Science.25(3): 243-254.doi:10.1080/00033796900200141.
- ↑ Barrow, J. D.(1983).«Natural Units Before Planck».Quarterly Journal of the Royal Astronomical Society.24: 24-26.
- ↑ Stoney, G. J.(1894).«Of the "Electron," or Atom of Electricity».Philosophical Magazine.38(5): 418-420.
- ↑ Soukhanov, A. H. ed. (1986). Word Mysteries & Histories, Houghton Mifflin Company, p. 73. ISBN 0-395-40265-4.
- ↑ Guralnik, D.B. ed. (1970). Webster's New World Dictionary, Prentice Hall, p. 450.
- ↑ . ISBN 0-486-65984-4.
- ↑ The Nuffield Foundation (1974). «Movimiento circular y electrones en órbitas», Física básica: guía de experimentos, volumen V, Reverté, p. 3. ISBN 84-291-4227-4. Consultat el 18 de enero de 2013.
- ↑ Dahl (1997:55–58).
- ↑ DeKosky, R. K.(1983).«William Crookes and the quest for absolute vacuum in the 1870s».Annals of Science.40(1): 1-18.doi:10.1080/00033798300200101.
- ↑ 26,0 26,1 26,2 Leicester, H. M. (1971). The Historical Background of Chemistry, [[Courier Dov er]], pp. 221-222. ISBN 0-486-61053-5.
- ↑ Dahl (1997:64–78).
- ↑ Zeeman, P.; Zeeman, P.(1907).«Sir William Crookes, FRS».Nature.77(1984): 1-3.doi:10.1038/077001a0.
- ↑ Dahl (1997:99).
- ↑ Thomson, J.J. (1906). «Nobel Lecture: Carriers of Negative Electricity». La Fundación Nobel. Consultat el 25 de agosto de 2008.
- ↑ Trenn, T. J.(1976).«Rutherford on the Alpha-Beta-Gamma Classification of Radioactive Rays».Isis.67(1): 61-75.doi:10.1086/351545.
- ↑ Becquerel, H.(1900).«Déviation du Rayonnement du Radium dans un Champ Électrique».Comptes rendus de l'Académie des sciences.130: 809-815.
- ↑ Buchwald and Warwick (2001:90–91).
- ↑ Mye rs, W. G.(1976).«Becquerel's Discovery of Radioactivity in 1896».Journal of Nuclear Medicine.17(7): 579-582.
- ↑ Kikoin, I. K.; Sominskiĭ, I. S.(1961).«Abram Fedorovich Ioffe (on his eightieth birthday)».Soviet Physics Uspekhi.3(5): 798-809.doi:10.1070/PU1961v003n05ABEH005812. Original publication in Russian: Кикоин, И. К.; Соминский, М. С.(1960).«Академик А.Ф. Иоффе».Успехи Физических Наук.72(10): 303-321.
- ↑ Millikan, R. A.(1911).«The Isolation of an Ion, a Precision Measurement of its Charge, and the Correction of Stokes' Law».Physical Review.32(2): 349-397.doi:10.1103/PhysRevSeriesI.32.349.
- ↑ Das Gupta, N. N.; Ghosh, S. K.(1999).«A Report on the Wilson Cloud Chamber and Its Applications in Physics».Reviews of Modern Physics.18(2): 225-290.doi:10.1103/RevModPhys.18.225.
- ↑ 38,0 38,1 38,2 Smirnov, B. M. (2003). Physics of Atoms and Ions, Springer, pp. 14-21. ISBN 0-387-95550-X.
- ↑ Bohr, N. (1922). «Nobel Lecture: The Structure of the Atom». La Fundación Nobel. Consultat el 3 de diciembre de 2008.
- ↑ Lewis, G. N.(1916).«The Atom and the Molecule».[[Journal of the American Chemical Society]].38(4): 762-786.doi:10.1021/ja02261a002.
- ↑ Arabatzis, T.; Gavroglu, K.(1997).«The Chemists' Electron».European Journal of Physics.18(3): 150-163.doi:10.1088/0143-0807/18/3/005.
- ↑ Langmuir, I.(1919).«The Arrangement of Electrons in Atoms and Molecules».Journal of the American Chemical Society.41(6): 868-934.doi:10.1021/ja02227a002.
- ↑ Scerri, E. R. (2007). The Periodic Table, Oxford University Press, pp. 205-226. ISBN 0-19-530573-6.
- ↑ Massimi, M. (2005). Pauli's Exclusion Principle, The Origin and Validation of a Scientific Principle, [ [Cambridge University Press]], pp. 7-8. ISBN 0-521-83911-4.
- ↑ Uhlenbeck, G. E.; Goudsmith, S.(1925).«Ersetzung der Hypothese vom unmechanischen Zwang durch eine Forderung bezüglich des inneren Verhaltens jedes einzelnen Elektrons».Die Naturwissenschaften.13(47): 953.doi:10.1007/BF01558878.
- ↑ Pauli, W.(1923).«Über die Gesetzmäßigkeiten des anomalen Zeemaneffektes».Zeitschrift für Physik.16(1): 155-164.doi:10.1007/BF01327386.
- ↑ de Broglie, L. (1929). «Nobel Lecture: The Wave Nature of the Electron». La Fundación Nobel. Consultat el 30 de agosto de 2008.
- ↑ Falkenburg, B. (2007). Particle Metaphysics: A Critical Account of Subatomic Reality, Springer, p. 85. ISBN 3-540-33731-8.
- ↑ Davisson, C. (1937). «Nobel Lecture: The Discovery of Electron Waves». La Fundación Nobel. Consultat el 30 de agosto de 2008.
- ↑ Schrödinger, E.(1926).«Quantisierung als Eigenwertproblem».Annalen der Physik.385(13): 437-490.doi:10.1002/andp.19263851302.
- ↑ Rigden, J. S. (2003). Hydrogen, Harvard University Press, pp. 59-86. ISBN 0-674-01252-6.
- ↑ Reed, B. C. (2007). Quantum Mechanics, Jones & Bartlett Publishers, pp. 275-350. ISBN 0-7637-4451-4.
- ↑ Dirac, P. A. M.(1928).«The Quantum Theory of the Electron».117(778): 610-624.doi:10.1098/rspa.1928.0023.
- ↑ Dirac, P. A. M. (1933). «Nobel Lecture: Theory of Electrons and Positrons». La Fundación Nobel. Consultat el 1 de novembre de 2008.
- ↑ «The Nobel Prize in Physics 1965». La Fundación Nobel. Consultat el 4 de novembre de 2008.
- ↑ Panofsky, W. K. H.(1997).«The Evolution of Particle Accelerators & Colliders».Beam Line.Stanford University.27(1): 36-44.Consultat el 15 de septiembre de 2008.
- ↑ Elder, F. R.(1947).«Radiation from Electrons in a Synchrotron».Physical Review.71(11): 829-830.doi:10.1103/PhysRev.71.829.5.
- ↑ Hoddeson, L. (1997). The Rise of the Standard Model: Particle Physics in the 1960s and 1970s, Cambridge University Press, pp. 25-26. ISBN 0-521-57816-7.
- ↑ Bernardini, C.(2004).«AdA: The First Electron–Positró Collider».Physics in Perspective.6(2): 156-183.doi:10.1007/s00016-003-0202-i.
- ↑ «Testing the Standard Model: The LEP experiments». CERN (2008). Archivat des de l'original, el 13 de febrer de 2013. Consultat el 15 de septiembre de 2008.
- ↑ (2000).«LEP reaps a final harvest».CERN Courier.40(10)Consultat el 1 de novembre de 2008.
- ↑ Prati, E.; De Michielis, M.; Belli, M.; Cocco, S.(2012).«Few electron limit of n-type metal oxide semiconductor single electron transistors».Nanotechnology.23(21): 215204.doi:10.1088/0957-4484/23/21/215204.