Diòcesis de Segorbe-Castelló
La diòcesis de Segorbe-Castelló de la Plana[nota 1] o de Segorbe-Castelló[nota 2] (en latín: Dioecesis Segobricensis-Castellionensis i ) és una circumscripció eclesiàstica de la Iglésia catòlica en Espanya. Es tracta d'una diòcesis llatina, sufragánea de la archidiòcesis de Valéncia. Des del 25 d'abril de 2006 el seu bisbe és Casimiro López Llorente.
Territori i organisació
La diòcesis té 4350 km² i estén la seua jurisdicció sobre els fidels catòlics de rito llatí residents en part de la Comunitat Valenciana, comprenent la província de Castelló i el municipi de Gátova en la província de Valéncia (que fins a 1996 va ser part de la província de Castelló).
La sèu de la diòcesis es troba en la ciutat de Segorbe, en a on es troba la Catedral basílica de Santa María de l'Asunción. En Castelló de la Plana es troba la Concatedral de Santa María. En el territori diocesà existixen atres tres basíliques menors: la basílica del Salvador, en Burriana, el santuari de Sant Pascual Baylón, en Vila-real, i la Bbasílica de La nostra Senyora del Lledó, en Castelló de la Plana. Existix un Palau episcopal en Segorbe, i un atre en Castelló de la Plana, residència oficial episcopal en Castelló, del XVIII i d'estil neoclàssic, està catalogat com BIC, i està inscrit en Patrimoni Cultural de la Comunitat Valenciana, i en Patrimoni Nacional.[1]
En 2022 en la diòcesis existien 146 parròquies agrupades en 14 arciprestazgos (Segorbe; Jérica; Castelló; Sta. María; Castelló, Santíssima Trinitat; Almazora; Costa; Burriana; Nules; Ona; Vall d'Uxó; Vila-real; Albocácer; Pla de L'Arc i Lucena del Cid) i estos en 4 vicarías.[2]
Història
Diòcesis de Segóbriga
La diòcesis de Segóbriga va ser erigida en el VI. Encara que alguns historiadors han alvançat hipòtesis segons les quals la fundació de la diòcesis es remonta a sigles anteriors, no hi ha constància documental anterior a 589, any en el que el bisbe Próculo va intervindre en el III Concilie de Toledo.
A principis del VIII Segóbriga va sofrir l'invasió musulmana, que va supondre l'abandó de la sèu i l'interrupció de la successió episcopal, que es va recomençar recent en l'últim quarto del XII.
Diòcesis d'Arcabricense
- Artícul principal → Diòcesis d'Albarracín.
Després de que la regió va ser arrebatada al Imperi almohade, entre els anys 1160 i 1168 el cavaller navarrés Pedro Ruiz d'Azagra es va convertir en senyor d'Albarracín i va intentar refundar la suposta antiga diòcesis d'Arcabria en la zona. El arquebisbe de Toledo, usant la facultat que havia otorgat el papa Urbà II al primer arquebisbe de Toledo de nomenar bisbes en llocs que s'hagueren conquistat i ell creguera oportú, en 1172 va nomenar a Martín com a bisbe arcabricense, ya que durant la reconquista no es fundaven noves diòcesis, sino que es procurava restablir les antigues. En 1200 l'iglésia del Santíssim Salvador d'Albarracín va ser consagrada com a catedral.
Diòcesis de Segóbriga i d'Albarracín
Quatre anys més vesprada, en Albarracín era ya comuna sentir que dita terra no va pertànyer a Arcabria, sino a l'antiga diòcesis de Segóbriga, recolzant-se en les antigues divisions territorials del rei Wamba. A conseqüència d'este fet, es va obligar al bisbe Martín a prendre el títul de «bisbe de Segorbe i d'Albarracín», encara que Segorbe, encara no estava reconquistada. El papa Gregorio IX i el papa Inocencio IV, varen exhortar a la noblea castellana i a la aragonesa per a que prengueren dita ciutat als moros. Quan es va conquistar Segorbe en 1245, la sèu episcopal es va traslladar d'Albarracín a Segorbe. En 1247 el papa Inocencio IV va ordenar que s'uniren les dos Iglésies, el bisbe va prendre possessió de Segorbe i va erigir allí una nova catedral. En 1259 la Santa Sèu va sancionar l'unió de les dos diòcesis baix el nom de diòcesis de Segorbe-Albarracín, unides definitivament a principis dels anys xixanta del mateix sigle per mig de la bula Petitio Vestra pel papa Alejandro IV.
Territori històric
Gràcies als pleits de la diòcesis de Segorbe-Albarracín en la archidiòcesis de Tarragona, el papa Juan XXII va elevar la càtedra de Saragossa al ranc d'archidiòcesis, donant-li per sufragánea la diòcesis de Segorbe-Albarracín.
Més tart, Segorbe-Albarracín, va tindre grans disputes territorials en la sèu de Valéncia, ya que esta alegava els seus drets sobre vàries iglésies de Segorbe: la Vila d'Altura, Alpont, Llaures, Arcs, Andilla, Villahermosa del Riu, Corts, Zucaina, Castell de Villamalefa, Pobla d'Arenenc, Jérica i fins a 32 iglésies més, de les quals, Valéncia cobrava rendes, per la donació en 1245 per part del rei more de Valéncia Zeit Abuzeit al rei Jaime I. El bisbe de Valéncia, Arnaldo de Peralta, va prendre a mà armada l'Iglésia de Segorbe i va tirar al prelat segobricense. La Santa Sèu va resoldre la qüestió en favor del bisbe de Segorbe-Albarracín, encara que molts dels territoris ocupats, varen quedar en mans de la mitra valenciana (fins al reajustament de circumscripcions en 1953 any en el que es va desprendre un grup de 22 iglésies que formaven un exclavament en la província de Castelló).
Composició del bisbat
La diòcesis de Segorbe-Albarracín, estava composta per un cabildo comú, un deán comú, un tesorer en comú i un chantre comú, pero cada iglésia tenia un arcediano propi i sis canonges.
En el XIII l'elecció del bisbe corresponia al cabildo catedralicio, encara que el poder real s'oponguera al dret. Miguel Sánchez no va poder prendre possessió del bisbat per al que havia segut llegítimament elegit, perque el rei d'Aragó va recolzar a un atre candidat.
En el XIV va haver atres conflictes en les órdens militars de Montesa i Calatrava pels diezmos d'alguns llocs, que també necessitava la diòcesis per a finançar la construcció de les dos catedrals, que va proseguir des del sigle anterior i va continuar fins al primer quarto del XVI. Elías de Perigueux en 1347 va ser el primer bisbe elegit pel papa.
El fi del bisbat de Segorbe-Albarracín
La pau
El arcedianato d'Alpont, va ser una de les iglésies que es va quedar Valéncia despuix de les disputes dels dos bisbat. Pero, esta va ser l'única tornada (en 1347 per sentència de la Cúria romana). A partir de llavors, les iglésies de Segorbe i Albarracín varen permanéixer unides 318 anys.
La separació
El papa Gregorio XIII, a instàncies de Felipe II d'Espanya, va dissoldre l'unió alegant, en la bula Regimini universalis publicada el 21 de juliol de 1577 les següents raons: Segorbe pertanyia al Regne de Valéncia i Albarracín al d'Aragó; tots els canonges, residien en Segorbe i, el cult en Albarracín estava abandonat per la gran població morisca. També va aprofitar la vacant de l'arzobispado de Saragossa i la del bisbat de Segorbe-Albarracín.[3]
L'orde, va ser ben acollida en Albarracín, pero no en Segorbe, que va retardar la separació 20 anys. El nou bisbat d'Albarracín, va ser proclamat sufragáneo de Saragossa, mentres que el de Segorbe, ho va anar de Valéncia.
A principis del XVII el bisbe Pedro Ginés de Casanova va reorganisar les parròquies de la diòcesis i va crear noves fundacions religioses. En els anys setanta del mateix sigle es va fundar el seminari diocesà.
També va ser destacable el llarc episcopado de Lorenzo Gómez d'Ahedo (1784-1809), consolidant el seminari, traslladant l'hospital i el cementeri a noves ubicacions i comprometent-se en la biblioteca del seminari i l'archiu diocesà. Apassionat de l'agricultura i la botànica, va donar impuls a nous cultius. Va reconstruir la catedral en formes neoclàssiques.
També va ser interessant la figura del dominico Dumenge Canubio Alberto, bisbe a mitan del XIX, professor de filosofia i teologia, qui va incrementar el cult a la Verge i als sants. Va predicar personalment el dogma de l'Inmaculada Concepció en 1854, el primer en Espanya. Durant una epidèmia de còlera va ajudar personalment als malalts. El seu successor Joaquín Hernández i Herrero va reorganisar la diòcesis en parròquies i arciprestazgos.
El XIX va finalisar en el episcopado de Francisco d'Assís Aguilar i Serrat, fundador de numeroses obres socials, com la Caixa d'Aforros, escritor i periodiste, fundador del bolletí diocesà. Va prendre part contra el anticlericalisme del seu temps i va defendre el dret de l'Iglésia a intervindre en la política.
El bisbe Miguel Serra Sucarrats va ser encarcerat al començ de la guerra civil espanyola en 1936 i martirisat el 9 d'agost del mateix any. La reconstrucció de la diòcesis, que va permanéixer vacant fins a 1944, va ser encomanada a Ramón Sanahuja i Marcé.
La nova diòcesis
El Concordato entre la Santa Sèu i Espanya i l'intent d'adaptar les diòcesis als llímits provincials civils va propiciar la configuració actual de la nova diòcesis.
El 6 de juny de 1957 es va ampliar en l'adquisició de la parròquia de Gátova i totes les demés parròquies de l'archidiòcesis de Valéncia que estaven situades en la província de Castelló per mig del decret Initis inter de la Congregació Consistorial.[4]
El decret Quum sollemnibus Conventionibus de la Congregació Consistorial de 31 de maig de 1960, desmembró del territori de la diòcesis de Segorbe les parròquies i iglésies filials pertanyents a la província de Valéncia, les quals varen ser agregades a l'archidiòcesis de Valéncia. De la mateixa manera, de la diòcesis de Tortosa varen ser desmembrades les parròquies i iglésies filials dels arciprestazgos de Nules, Vila-real, Castelló de la Plana, Lucena i Albocácer. Lo mateix va ocórrer en la parròquia de Bechí, que com a enclavament, va pertànyer a la diòcesis de Terol fins a 1956.[5]
El 31 de maig de 1960, per mig de la bula Illas in Ecclesia del papa Juan XXIII, l'iglésia de Santa María, en Castelló de la Plana, va ser elevada a concatedral i la diòcesis va assumir el seu nom actual.[6]
Aixina mateix es va alegar que Castelló de la Plana estiguera descontenta en el bisbat de Tortosa ya que, tant el poble com les autoritats locals, estaven indignades pel tracte rebut per part dels bisbes dertosenses, que no acodien a les grans celebracions religioses castellonenques com: la Romeria dels Canyes, les festes de la Verge de Lidón, el Corpus Christi, etc. La propaganda del franquisme va presentar l'unió de les dos Iglésies, com un motiu d'alegria en totes les iglésies castellonenques.
Com a fet històric Castelló de la Plana va ser el centre de la diòcesis degut a que el bisbe de Tortosa fra Antonio José Salines i Moreno (1790-1814) va manar construir el palau epíscopal en la ciutat, com a residència en les seues llargues estàncies en Castelló.
El 12 de maig de 1961, per mig de la carta apostólica Valde expedit, el papa Juan XXIII va proclamar a la Santíssima Verge Maria de la Cova Santa i a sant Pascual Baylón com patrons principals de la diòcesis.[7]
En abril de 2006 Casimiro López Llorente va ser nomenat bisbe titular de Segorbe-Castelló pel papa Benedicto XVI. López havia segut bisbe de Zamora durant 5 anys prèviament.[8]
Estadístiques
Segons el Anuari Pontifici 2023 la diòcesis tenia a fins de 2022 un total de 428 707 fidels batejats.
Plantilla:Taula de senyes de diòcesis |- align="center" | colspan=12 | Diòcesis de Segorbe |- align="right" | 1950 || 80 000 || 80 020 || 100.0 || 97 || 56 || 41 || 824 || || 4 || 68 || 69 |- align="center" | colspan=12 | Diòcesis de Segorbe-Castelló |- align="right" | 1970 || 310 189 || 310 430 || 99.9 || 267 || 193 || 74 || 1161 || || 122 || 640 || 148 |- align="right" | 1980 || 363 446 || 364 308 || 99.8 || 243 || 180 || 63 || 1495 || || 104 || 574 || 148 |- align="right" | 1990 || 382 094 || 383 474 || 99.6 || 229 || 163 || 66 || 1668 || 3 || 106 || 534 || 148 |- align="right" | 1999 || 386 815 || 388 238 || 99.6 || 220 || 159 || 61 || 1758 || 3 || 76 || 402 || 148 |- align="right" | 2000 || 395 306 || 396 757 || 99.6 || 235 || 159 || 76 || 1682 || 4 || 102 || 457 || 128 |- align="right" | 2001 || 395 306 || 396 757 || 99.6 || 238 || 162 || 76 || 1660 || 4 || 102 || 450 || 127 |- align="right" | 2002 || 398 566 || 401 377 || 99.3 || 248 || 173 || 75 || 1607 || 4 || 89 || 470 || 148 |- align="right" | 2003 || 402 965 || 412 990 || 97.6 || 240 || 156 || 84 || 1679 || 4 || 91 || 422 || 148 |- align="right" | 2004 || 420 301 || 440 746 || 95.4 || 245 || 169 || 76 || 1715 || 4 || 88 || 430 || 146 |- align="right" | 2010 || 434 100 || 510 725 || 85.0 || 222 || 197 || 25 || 1955 || 3 || 36 || 385 || 147 |- align="right" | 2014 || 438 000 || 513 500 || 85.3 || 194 || 180 || 14 || 2257 || 3 || 22 || 363 || 146 |- align="right" | 2017 || 389 400 || 494 325 || 78.8 || 206 || 186 || 20 || 1890 || 3 || 30 || 331 || 146 |- align="right" | 2020 || 422 215 || 492 253 || 85.8 || 205 || 190 || 15 || 2059 || 3 || 20 || 277 || 146 |- align="right" | 2022 || 428 707 || 498 497 || 86.0 || 199 || 163 || 36 || 2154 || 11 || 41 || 254 || 146 |- align="right" |colspan=12 |Font: Catholic-Hierarchy, que a la seua volta pren les senyes del Anuari Pontifici.[9] |}
Segons sifres oficials, en el curs 2018-2019 es varen formar 18 seminaristes en la diòcesis: 5 en el Seminari Major diocesà i 13 en el Seminari Redemptoris Mater local.[10] Ademés, es va ordenar un nou sacerdot.[11]
Episcopologio
.jpg)
- Artícul principal → Anexe:Bisbes de Segorbe-Castelló.
Notes
Referències
- ↑ «Palau Episcopal (Castelló).». Turisme de Castelló.
- ↑ Del web de la diòcesis.
- ↑ «Bula Regimini universalis» (en la).
- ↑ (en llatí) Decret Initis inter, AAS 49 (1957), pp. 864-865.
- ↑ (en llatí) Decret Quum sollemnibus Conventionibus, AAS 52 (1960), pp. 832-833.
- ↑ (en llatí) Bula Illas in Ecclesia, AAS 53 (1961), p. 99.
- ↑ (en llatí) Carta apostólica Valde expedit, AAS 54 (1962), pp. 267-268.
- ↑ «[1]». Consultat el 18 d'abril de 2017.
- ↑ «Diocese of Segorbe-Castelló de la Plana» (en anglés). Catholic-Hierarchy. Consultat el 6 d'abril de 2026. «Senyes preses del Anuari Pontifici de 2023 i precedents»
- ↑ «Estadístiques de seminaris | CEE» (en és-és). www. conferenciaepiscopal. es. Archivat des d'el original, el 21 de març de 2019. Consultat el 21 de març de 2019.
- ↑ https://www.laregion.es/articulo/ourense/sacerdotes-aires-castellon/20180610091432800170.html
Bibliografia
- Juan Manuel Abascal Palazón - Rosario Cebrián, L'inscripció mètrica del bisbe Sefronius de Segobriga. Una revisió cronològica [2] archivat en Wayback Machine., en «Espai i temps en la percepció de l'Antiguetat Tardana», 2006, pp. 283-294
- (en llatí) Pius Bonifacius Gams, Séries episcoporum Ecclesiae Catholicae, Graz, 1957, pp. 68-70
- (en llatí) Konrad Eubel, Hierarchia Catholica Medii Aevi, [3], p. 443; [4], p. 234; [5], p. 296; [6], pp. 310-311; [7], p. 351; [8], pp. 373-374
- (2005) Gran Enciclopèdia de la Comunitat Valenciana, Vol. 11 (mus-parell), Prensa Valenciana, pp. 206-207.
Enllaços externs
- (en anglés) Ficha de la diòcesis en [9]
- de la diòcesis en el lloc web de la Conferència Episcopal Espanyola.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Diócesis de Segorbe-Castellón» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.