Conques Mineres (Astúries)

Concejos de les valls del Nalón i Cabal

Antic Pou Sant Luis, hui Ecomuseo miner del Valle de Samuño

L'empresa minera i siderúrgica Dur Felguera en els anys 20

Pla inclinat en la mineria de montanya

Universitat d'Oviedo, Campus de Mieres.

Museu de la Siderúrgia d'Astúries, en La Felguera.

Archiu:Santa Cristina de Lena CAPS 0 .jpg

Temple prerrománico de Santa Cristina de Lena.

Conques Mineres és el nom en el que es coneix tradicionalment al territori històric situat en la Conca Hullera Central del Principat d'Astúries. Es corresponen en una de les zones de més forta industrialisació d'Espanya, especialment vinculada al carbó i la siderúrgia.

Encara que oficialment es consideren concejos miners, de diferent categoria, més de 20 municipis asturians, popularment es designa aixina als municipis que integren les dos comarques més directament vinculades al carbó i que han eixercit major importància històrica en matèria econòmica, social i cultural, sent estos els de el Valle del Cabal (Mieres, Lena, Aller, Ribera de Dalt, Morcín i Riosa) i els de el Valle del Nalón (Langreo, Sant Martín del Rei Aurelio i Laviana).

Descripció

Localisació

Les Conques Mineres asturianes es localisen en les dos valls centrals que unixen la Cordillera Cantàbrica en el replanell central asturià a on se situa Oviedo. Estos són les valls dels rius Nalón i Cabal, aixina com els seus afluents (principalment els rius Aller, Candín i Samuño). No obstant existixen poblacions que, estant administrativamente ya en atres municipis, han format econòmica i socialment partix d'este territori (principalment zones d'Oviedo i Siero, a on també es va explotar carbó). Per un atre costat alguns municipis de la comarca de la vall del Nalón, com Cas i Sobrescobio, varen mantindre una activitat econòmica molt poc vinculada a l'indústria i sense grans núcleus urbans.

Industrialisació

A finals de el XVIII comencen a conéixer-se de forma científica les propietats del carbó de hulla d'estes valls estudiades per, entre uns atres, Jovellanos. Segons numerosos testimonis el carbó s'amprava per a calfar les llars d'esta zona des de l'Edat Mija, no sent fins a l'any 1787 quan Antonio Carreño i Cañedo informa sobre un incendi "que no s'extinguia" i que havia presenciat el seu yayo en Carbayín (degut en realitat a la proximitat d'una veta subterrànea de carbó).

L'explotació sistemàtica no aplegaria fins a el XIX en diverses lleis estatals i polítiques encaminades a tal fi. Fins a mediats de sigle, l'explotació es feya en jaciment a flor de terra o en bocaminas i chamizos d'escàs tamany. A mitan de 1848 es posa en marcha l'alt forn de l'Asturian Mining Company en Ablaña (per a donar pas més tart a la Fàbrica de Mieres) i uns anys més tart es funda la Siderúrgica de la Felguera, baix les quals es va incrementar l'explotació del carbó i l'expansió de numeroses indústries secundàries, tals com a químiques, metalúrgiques, maquinària, alimentàries, ceràmiques, energètiques, etc. Menor importància va tindre l'explotació d'atres jaciments com el de mercuri.

En 1854 s'inaugura el Ferrocarril de Langreo, tercer en entrar en funcionament en la península, que dos anys més tart va unir la Conca del Nalón en el port de Gijón. Poc despuix es varen construir més llínees ferroviàries unint també el Cabal en la costa i el replanell, i al Nalón en Oviedo, al mateix temps que es construïen diferents ferrocarrils miners que travessaven les valls carregant mineral, teixint un mapa de centenars de quilómetros de vies. A lo llarc de tot el XIX varen nàixer numeroses empreses mineres, alguna d'elles de capital estranger. Les més destacades varen ser Carbons Santa Ana, Carbons de Langreo i Siero, Dur Felguera, Hulleras de Turón o Felgueroso Germans. Durant la Primera Guerra Mundial va ser molt significatiu l'increment de les tonellades extretes en estes dos valls per la neutralitat d'Espanya en la lluita, significant la major part del carbó que s'explotava en tota Espanya. Va ser en este moment quan es comencen a profundisar els pous verticals en detriment de la mineria de montanya, lo que dona lloc a la reconeguda silueta del castillete en el paisage. Algunes d'estes mines, com María Luisa o Candín, superen els 600 metros de profunditat des de la superfície. La situació es va sostindre gràcies a les polítiques proteccionistes de Primer de Rivera, la Segona República, el repunt gràcies a la Segona Guerra Mundial i l'autarquia franquista, que la varen conformar com la zona de major producció mineral d'Espanya. En paralel, el creiximent o consolidació d'indústries secundàries, cobrant importància la química i la producció d'energia. Durant més d'un sigle varen ser mills les famílies procedents del restant d'Espanya les que es varen assentar en les Conques Mineres asturianes, en especial rellevància les onades d'immigrants aplegats en els anys 1940 i 1950 des d'Andalusia, Extremadura o Galícia.

El progrés industrial de la zona es va materialisar en molts atres aspectes. El creiximent d'una ingent massa obrera; la creació d'associacions polítiques, sindicals, culturals (va haver un gran número de cines, teatres, tertúlies, biblioteques i ateneus obrers en les Conques); el creiximent urbà especialment rellevant en llocs com Mieres, La Felguera, Sama o L'Entregue; la proliferació d'escoles religioses, empresarials i pública; les escoles de capataços i arts i oficis; les polítiques paternalistes (el paradigma de poblat obrer Bustiello entre ells); etc. En la posguerra, les famílies immigrants varen tindre que enfeixar-se en chicotetes cases i inclús ocupar hórreos, fins a la proliferació de vivendes barates en colaboració empresa-Estat, en els anys 40 i 50, conegudes popularment en Astúries com a barriades. La lluita obrera va ser significativa, des de tímides folgues en el XIX fins a les folgues de començos de el XX (especialment rellevant La Huelgona de 1912), la rellevància en la Revolució d'octubre de 1934 o la Folga de 1962, la primera gran folga durant el franquisme.

Decliu

En la lliberalisació del mercat va començar a entrevore's un futur negre per a estes comarques a pesar de la creació de l'empresa pública Hunosa en 1967, que va nacionalisar la producció de carbó i va agrupar a casi totes les empreses mineres que existien en esta zona. En la década de 1960 naixen les siderúrgicas públiques Uninsa i Ensidesa, que concentren la producció en Gijón i Avilés. En un principi adquirixen els actius de les conques pero paulatinament tanquen i traslladen servicis a la costa en els anys 70, lo que va significar l'inici del tancament de decenes de tallers, factories, el derribe de la Fàbrica de Mieres i el tancament i derribe parcial de la Felguera.

La població va començar a desplaçar-se en grans cantitats també a la costa. A partir de la década de 1980 i la década de 1990 varen començar els tancaments de pous miners deficitaris, especialment en esta última década, fins al tancament de l'última mina en 2019 a excepció del pou Nicolasa, que manté certa activitat extractiva. Varen causar una gran conflictivitat social entre sindicats, ciutadans i els diferents governs autonòmics i estatals. La conflictivitat va aminorar gràcies als diferents plans del carbó i la concessió de prejubilaciones, a primerenca edat en molt casos. A finals dels anys 90 es varen crear els Fondos Miners otorgats pel Institut de Reestructuració del Carbó i Desenroll Alternatiu per a la reestructuració de les comarques mineres en tota Espanya, en moltes incidència en Astúries, i la busca d'un teixit econòmic alternatiu al tancament de les indústries. Estos fondos, no obstant, varen ser gestionats en poca responsabilitat, somesos a continus retarts o parons sistemàtics per part, especialment, del govern autonòmic, quan no utilisats per a molts proyectes independents a la regeneració econòmica de les Conques Mineres. El llavors president del Principat Vicente Álvarez Areces va anunciar en la campanya electoral de 2007 la construcció de dos grans parcs tecnològics en Les Conques (Figaredo en Mieres i Langreo Nort en Langreo), que no s'han construït. Durant el govern de José Luis Rodríguez Zapatero estos fondos varen ser congelats en la pràctica i finalment es firma en 2010 el tancament de la mineria. En 2011 l'Unió Europea va dictaminar el tancament de totes les mines no rendables per a 2018, establint-se un calendari a partir de 2013 dels sèt pous que quedaven en el Cabal i el Nalón i més tart va proyectar el final de les ajudes en 2014. Davant el començ de la

política de retallades en la mineria del Governe de Mariano Rajoy es produïx en 2012 una gran escalada de conflictivitat en la desocupació total en Hunosa (com en atres zones mineres d'Espanya), el brot habitual de les vies de comunicació per carretera i ferrocarril en el Principat i chocs molt violents entre autoritats i miners en els monts i en caixco urbà, ocasionant numerosos ferits i detinguts, com ya havia ocorregut al començament dels anys 90.

Les Conques

Esta comarca ha aplegat a desenrollar una marcada cultura basada en l'intensa activitat industrial, que es pot observar en la poesia, la cançó, la lliteratura, etc. En ocasions inspirades en els accidents miners, el laboriós món obrer, el progrés industrial, el contrast en el món rural (que va plasmar Armant Palau Valdés en el seu Llogaret perdut) i la lluita per drets i millores en les condicions de vida. Molt conegut en Astúries i León és l'himne miner de Santa Bàrbara Beneïda.

Actualment seguixen contant en alguns recursos d'indústria pesada (Planta de Bayer, Central tèrmica de la Pereda i Química del Nalón), empresarials (Ciutat Tecnològica de Valnalón), turístics (Museu de la Siderúrgia, Museu de la Mineria, Ecomuseo i Tren Miner del Valle de Samuño, Centre d'Interpretació del Pou Espinos, Centre d'Interpretació de Bustiello, etc.), naturals i deportius (parc natural de Rets -reserva de la biosfera de l'Unesco-, Paisage Protegit de les Conques Mineres, Fonts d'Hivern) i artístics (Prerrománico, Art medieval, Patrimoni industrial i urbà), ademés de romeria tradicionals i festivals gastronòmics. L'ininterrompuda crisis demogràfica iniciada en els 70 ha aumentat significativament en els últims anys. Les conques han passat d'albergar més de 220000 veïns en 1970 a menys de 130000 en l'actualitat.

Localitats de les Conques Mineres per població

Erro al crear miniatura:

Langreo

• Langreo (formada La Felguera, Sama, Ciaño, Lada , Fancs i Riaño)
• Mieres
• Sant Martín del Rei Aurelio (formada per L'Entregue, Sotrondio i Blimea)
• Pola de Laviana
• Pola de Lena
• Moreda
• Turón
• Atres localitats mineres són Tuilla, La Nova, Carrocera, Barredos, Bustiello, Rioturbio, i poblacions situades en atres municipis, com Tudela Veguín i Olloniego (Oviedo) i Carbayín i Lieres (Siero).

Castilletes

Archiu:MosquiteraII (2).jpg

Castillete del pou El Terrerón

A pesar dels derribos portats a terme en els últims anys, les conques conserven grans conjunts de patrimoni industrial (numeroses bocaminas i chicotetes mines de montanya i a cel obert, la Fàbrica de la Felguera, la Factoria de Nitrastur, estacions, ponts, barris obrers, chalets d'ingeniers, tallers...). Per supost conserven molts dels seus pous ya tancats, la majoria en estat d'abandó. Baixe les conques hi ha 5000 quilómetros de galeries, és dir, més quilómetros que carreteres en la superfície. Estos són els que conserven els seus castilletes i torres d'extracció:

• Langreo conserva huit castilletes: Pou Lláscares, Pou Santa Eulalia, Pou Fondón (un d'ells), Pou Modesta, Pou Samuño, Pou El Terrerón, Pou Sant Luis, Pou María Luisa
• Siero conserva cinc: Pou Pumarabule (dos), Pou Mosquitera, Pou Lieres (dos)
• Oviedo conserva un castillete: Pou Olloniego

• Mieres conserva quinze: Pou Barredo, Pou Crides, Pou Sant Josep, Pou Figaredo (dos), Pou Polio (dos), Pou El Terronal, Pou Santa Bàrbara (dos), Pou Sant Nicolás, Pou Tres Amics (més l'auxiliar Sant Luis), Pou Espinos i Pou Penya
• Sant Martín del Rei Aurelio conserva huit: Pou Entregue, Pou Sorriego, Pou Venturo, Pou Cerezal, Pou Sotón I i Sotón II, Pou Sant Vicente, Pou Sant Mamés
• Laviana conserva un: Pou Carrio
• Aller conserva quatre: Pou Sant Antonio, Pou Santiago, Pou Sant Fernando, Pou Sant Jorge
• Morcín conserva un: Pou Montsacro