El pou Lláscares, també conegut com a Sant Enrique o Candín II, és una explotació minera subterrànea de carbó clausurada en 2013 i ubicada a les afores de La Felguera, en el municipi asturià de Langreo (Espanya).[1][2] Pertany a l'empresa Hunosa englobat en les nomenades mines del Grup Candín, junt en Santa Eulalia i Fondón. Ya tancat, permaneixen en peu casi totes les instalacions originals del pou.

Pou Lláscares

Història

Mines de Lláscaras

Situat junt al riu Candín, afluent del Nalón, el Pou Lláscares està ubicat en la zona de les valls del Candín i Pajomal, d'a on existixen les primeres senyes i estudis realisats per Gaspar Melchor de Jovellanos i atres investigadors sobre el carbó de hulla en el XVIII. En eixe moment existien chicotetes explotacions rudimentàries per a consum domèstic que més tart es va amprar en la Real Fàbrica d'Artilleria de la Cavada i en Ferrol. En esta zona es va explotar per tant el carbó per més de 200 anys.

Pou vertical

Abans de la aprofundiment de l'actual pou en 1930, ya existien en eixe mateix racó vedats miners en chicotetes explotacions de carbó conegudes com a Grup Lláscares i Mines de Respinedo, inclús es conserven restants d'un fumeral de ventilació de 1920 i uns quarters obrers de el XIX. Va ser profundisat per l'empresa Mines de Langreo i Siero encara que l'idea de aprofundiment va partir de l'empresa de Fàbrica de Mieres uns anys abans. L'emplaçament és un lloc estratègic, situant-se junt a les vies del Ferrocarril de Langreo (actual llínea C-5), la Carretera Carbonera, junt al riu Candín aprofitat per al llavat de carbó i junt a l'antiga fàbrica Siderúrgica de la Felguera. En 1969 passa a incorporar-se a l'empresa estatal Hunosa. En els seus últims anys la seua canya va servir per a l'entrada de miners mentres que l'extracció es portava a terme pel Pou Santa Eulalia (Candín I). En 2012 es porta a terme una tancada en protesta pel fi de l'extracció de carbó en Astúries. Finalment es produïx el seu tancament al començament de 2013, dins del procés de clausura de les mines de carbó asturianes anunciat per l'Unió Europea fins a 2018.

El major accident en l'història del pou va ocórrer en 1944 en una explosió de grisú en la que varen fallir tres miners

Ha segut escenari de varis rodages, com el curt A colp de tacó (2007) i la série La zona (2017).

Descripció

 
Antiga casa de netea

El Pou Lláscares té una profunditat superior als 600 metros sobre la superfície (400 sobre el nivell de la mar). La seua aprofundiment va començar en la década de 1930 per l'empresa Mines de Langreo i Siero. De principis d'esta és l'edifici de la sala de ventilador. Els edificis que componen el restant del recint són el castillete de 1933 i ampliat en 1963, l'antic almagasén i sala de compressors (anys 30), la casa de netea (anys30), el lavadero (1934), les oficines (1942) i la sala de màquines en el pabelló de mebarque (1960) ademés d'un antic fumeral de 1920 de la que només queden els primers metros d'arrancada. El restant d'edificacions no estan catalogades per l'Ajuntament de Langreo al no presentar el mateix valor funcional o artístic que les anteriors encara que formen part del complex miner. Algunes d'elles serien la nova casa de netea (1958). El pou està compost per un total de 19 edificis.


Els edificis que conformen el pou es dividixen arquitectónicamente en dos grans grups: els anteriors a la guerra civil i els posteriors. Els anteriors, dels anys 30, són edificis en influència neoclàssica, caracterisats pels vans de mig punt i frontones en óculos d'allumenament. Es tractava de decorar edificis funcionals, pensats com a amplis almagasens i espais diàfans sense renunciar a certa bellea estètica. El segon grup, dels anys 50 i 60, es corresponen a ampliacions, sent edificis d'estil més racionaliste característic de l'autarquia, en llínees rectes i decoració en plaqueta de rajola vist, usant sempre grans finestrals per a l'entrada de llum. Entre este espai temporal es troba l'edifici d'oficines de 1942 dissenyat pels Germans Somolinos, en un disseny diferent al del restant del pou. Existix una evident similitut en els edificis del Pou Pumarabule (Siero), de la mateixa empresa.

El pou forma part del complex "arqueològic industrial" vinculat a la tancada Museu de la Siderúrgia d'Astúries.


Referències

  1. ↑ «Pou Candín II». Langreocultura. Archivat des de l'original, el 12 d'agost de 2019. Consultat el 12 d'agost de 2019.
  2. ↑ «Patrimoni industrial». Vila de la Felguera. Consultat el 12 d'agost de 2019.