Catacumba paleocristiana (Villagrazia vaig donar Carini)

La Catacumba paleocristiana de Villagrazia vaig donar Carini es caracterisa per tindre més de 5000 m² de superfície excavada i és considerada com un dels testimonis més importants del periodo paleocristiano en Sicília. La Comissió Pontifícia d'Arqueologia Sacra promou des de fa més de quinze anys les excavacions en la catacumba, realisades en colaboració en els professors d'arqueologia cristiana de l'Università degli studi vaig donar Palermo. Hui el lloc és administrat per la cooperativa ArcheOfficina i els seus arqueòlecs que cuiden el proyecte d'us al públic, fan visites guiades.

Història

Catacumba.

Va ser en 1899 quan Antonio Salines en la localitat de Villagrazia vaig donar Carini, al norest del barri Sant Nicola, va reconéixer la presència d'una catacumba paleocristiana. La zona de Sant Nicola és una zona d'igual interés històric-arqueològic, ya que en 1873 el Príncip De Spuches va trobar allí un gran mosaic policromado pertanyent a un entorn absidal. El descobriment de les catacumbes va ser una prova irrefutable de la difusió de la religió cristiana també en aquells assentaments rurals que varen caracterisar entre l'edat constantiniana i el VI-VIII el territori de gran part de Sicília. El descobriment de Salines va donar força a l'hipòtesis de que el mosaic]trobat uns anys abans pertanyia a un provable edifici de cult cristià. No obstant, durant el XX el lloc va ser abandonat i deixat en estat de degradació, fins que es va intervindre, a principis de l'any 2000, la Comissió Pontifícia d'Arqueologia Sacra va mamprendre una intensa activitat d'investigacions arqueològiques  en colaboració en la secció arqueològica del Departament de Bens Culturals de l'Universitat d'Estudis de Palermo, en l'Administració Municipal de Carini i en la Superintendencia dels Bens Culturals de Palermo. Les investigacions arqueològiques des del 2000 en avant s'han concentrat en el sector meridional que havia segut fortament transformat en el passat per una instalació per a la producció del sucre de canya, actiu entre el final de el XIV i els començos de el XVII, com ho atesten varis documents d'archiu. Ademés, en temps molt recents s'havien produït atres transformacions en la reutilisació d'alguns espais per al cultiu de foncs.

Característiques generals

Un dels aspectes més interessants de la catacumba de Villagrazia està representat per l'associació de les tombes 'a taula' (tipo de tomba destinada als nobles) en els arcs davall, que es troba principalment en les galeries VIII, IX, X i XII i en el cubículo VI. La coexistència de les dos tipologies funeràries acosta el cementeri sicilià a alguns contexts de la zona del Lacio i dels Abruços, datats en el IV, que es diferencien dels eixemples de Roma, a on els sepelis 'a taula' semblen ser més antics.

En general, es pot afirmar que el complex funerari de Villagrazia és hui el més gran de la Sicília occidental, expressió d'una comunitat en continu creiximent, que tenia la necessitat de trobar cada volta més nous espais per als sepelis dels seus difunts. L'investigació estratigráfica, junt en algunes pintures tretes a la llum durant les restauracions dels últims anys i els pocs objectes recuperats fins ara de l'equip, han permés reconéixer vàries fases de freqüentació, que s'han dividit en quatre periodos principals:

• Periodo I - Edat Moderna, caracterisada per depòsits aluvials més o menys recents, datats al voltant de la mitat dels anys setanta del sigle passat.
• Periodo II - Edat medieval, a la que correspon l'abandó del cementeri i la posterior degradació.
• Periodo III - Edat islàmica, a la que es remonta la destrucció de les cobertes de les tombes.
• Periodo IV - sigles IV-VIII. Freqüentació del cementeri.

Consideracions generals

Es considera que el periodo de major freqüentació del cementeri es va produir entre l'alvançat IV i el ple VI. La ecclesia carinensis, mencionada en una epístola de Gregorio Magne del 595, implica la presència d'una comunitat cristiana organisada en una diòcesis rural. És hipòtesis plausible que per a la comunitat cristiana el cementeri, tan propenc al assentament, representava, per tant, un important punt de referència com a espai cultual. Esta comunitat ha reservat una atenció especial a les sepelis destinats a chiquets, en la disposició ordenada dels arcs, en piles superpostes i en els espais lliures entre les sepultures per als adults; siga en el recurs freqüent a l'us de la tomba 'a taula', potser la més adequada per al depòsit del aixovar ritual; siga encara en l'acabament minuciós de l'espai arquitectònic, ya es tracte d'un simple revestiment d'algeps i cocciopesto, o d'una decoració pintada. No és casualitat que els documents pictòrics més significatius, fins ara recuperats, es referixen precisament a tres arcosolios per a chiquets.

Representacions figuratives més importants presents

El arcosolio cridat X.2, entre les galeries VII-X i VIII-IX ha segut utilisat per a nou inhumaciones, que varen tindre lloc en moments diferents. La decoració original del intradós es caracterisava per un entrellaçat de florals rojos i de guirnaldas de fulls dentadas verts, sobre fondo blanc, que a partir d'un nuc en el cantó es desenrollava també en el bisell. Esta última, en un moment posterior, va ser decorada en l'image d'un chiquet en corfoll blanc, llarga fins als peus, en l'intenció d'incitar a un cavall que, sostingut per les bridas, patea, en la pata dreta alçada del sol. Ací està clar que es volia exaltar la voluntat explícita dels pares de fixar en tons vius en un ambient, alusivo al paraís, l'actitut més volguda en vida al seu menut: jugar en el seu cavall. El cap esfèric, en el pèl pla retret en una franja curta en la front, els grans ulls circulares dirigits a mirar l'elegant cavall, assumixen per tant el valor de 'retrat fisonómico', que acosta la pintura siciliana a atres eixemples de retrats funeraris de l'edat de Teodosio I.

Es troba després una Adoració dels Macs que s'introduïx en un triumfo de roses roges sobre brots verdes, acompanyades per una guirnalda en forma de serp estilisada. Els Macs s'acosten, en fila, en pas cadencioso cap a l'assent en alta espaldera, que acull a la Verge en el Chiquet en el seu regazo, duent els regals sobre fonts dorades sostingudes per les mans velades. Esta escena recorda la transposició de l'homenage que el ritual de la cort imperial prevea per al sobirà. Per això pse pot afirmar que les dos escenes adquirixen un profunt valor simbòlic en quant associen el concepte del Crist-Mesías, representat per l'estrela que guia als Macs, en el del Crist Rei, al com els mateixos Macs rendixen homenage. Els dos conceptes sancionats pel Concilie de Nicea del 325 són indicadors de la fe que animava als autors de les dos pintures, que varen voler reafirmar la seua ortodòxia colocant sobre la tomba dels seus fills, desapareguts prematurament, l'image del Chiquet Arreplegat en actitut, de la vivacitat pròpia d'un chiquet, atret pels dons dels ilustres visitants.

Retrat de dòna de el IV

Una moda del periodo en qüestió era la representació de la dòna en equilibri entre la dimensió terrenal i la sobrenatural, lo que es veu en moltes catacumbes romanes, incloent la de Villagrazia de Carini, precisament en l'arcosolio VIII.32. La figura femenina en qüestió de la campanya de 2011 ha segut lliberada de les concrecions, constituïdes per carbonat de calcio i residus de fanc en l'ocupació de la tecnologia làser. L'image es caracterisava per un fondo de color blau, originalment un blau egipcíac, entre dos guirnaldas de color roig, junt a la presència discontínua de pinzellades roges "a taca" que aludixen a les flors d'ambientació paradisíaca. La senyora vares vore una voluminosa dalmática adornada en taches en el pit i en les mànegues amples, que devia ser llarga fins als turmells. L'actitut de les expansis manibus, ya no perceptible pels amplis estanys, és no obstant sostenible en comparació a la colocació d'una atra orante present en l'extradós del arcosolio X.10.9, dins del cubículo X.10, sempre en Villagrazia. D'esta última es té clara la posició del cos en perspectiva, envolt en la pesada dalmática roja obscura en les àmplies mànegues, en el cap llaugerament girat cap a l'esquerra, en direcció al jove, en l'actitut composta i la mirada íntimament expressiva, en la que s'acompanya. Tornant a la dòna del arcosolio VIII.32, l'atenció del ejecutante s'ha centrat principalment en el rendiment dels caràcters facials: el rostre delicadamente refinat, la pell rosada, realçada per ombres i matisos de color, els ulls recent oberts que miren cap a avant cap a l'esquerra, el nas curt i recta, la boca chicoteta i oberta, pero també la pose elegant del cap que s'impon per al pèl, naturalment ondulada en la front i als costats del rostre, fins a cobrir les orelles, per a terminar en l'extrem superior del cap en un ampli nuc "a turbant". Este tipo de pentinat fa eco a la moda de l'iconografia de Valeria Galeria i sobretot la d'Elena, com es representa en un medallón de bronze del Museu Britànic del 335 d. C., al que també s'ha acostat concordemente un retrat de marbre dels Museus de Berlín. És cert que el pentinat particular que caracterisa l'iconografia monetària d'Elena, sobretot la de les emissions commemoratives entre 329 i 337, ha influït profundament en la moda del retrat femení d'edat constantiniana i post-constantiniana. La figura femenina del arcosolio VIII.32 de Villagrazia vaig donar Carini per l'elegància i la sobrietat de la figura, pel refinament del rostre i la naturalitat del cabell, es desvia de les imàgens-símbol de difuntes orantes, per a assumir la compostura i l'actitut de qui ha perdut a un fill en edat primerenca. És provable, puix, que esta figura, colocada en l'extrem d'un arcosolio per infant, poguera aludir a una escena d'introducció del difunt al paraís.