Camillo Paolo Filippo Giulio Benso, comte de Cavour (/kaˈvuːr/; Torí, 10 d'agost de 1810 - Torí, 6 de juny de 1861), va anar un estadiste italià i una figura destacada en el moviment cap a l'unificació d'Itàlia.[1] Va ser un dels líders de la Dreta Històrica i primer ministre del Regne de Piemont-Cerdenya, càrrec que va mantindre (llevat una dimissió de sis mesos) durant tota la Segona Guerra de l'Independència italiana i les campanyes de Giuseppe Garibaldi per a unificar Itàlia. Despuix de la declaració d'un Regne d'Itàlia unit, Cavour va assumir el càrrec de primer ministre d'Itàlia; va morir despuix de només tres mesos en el càrrec, per lo que no va viure per a vore l'incorporació de Venècia o Roma la nova nació italiana. En els seus primers anys, Cavour va impulsar vàries reformes econòmiques en la seua regió natal, Piemont, i va fundar el periòdic polític Il Risorgimento. Despuix de ser elegit per a la Cámara, va ascendir ràpidament en el govern piamontés, aplegant a dominar la Cámara gràcies a una unió de polítics de centre-esquerra i centre-dreta. Despuix d'un ampli programa d'expansió del sistema ferroviari, Cavour va ser nomenat primer ministre en 1852. Com a primer ministre, Cavour va encarar en èxit el govern de Piemont per mig de la Guerra de Crimea, la Segona Guerra de l'Independència italiana i Expedició dels Miles expedicions de Garibaldi, conseguint maniobrar diplomàticament per a que el Piemont es convertira en una nova gran potència en Europa, controlant una Itàlia casi unida que era cinc voltes més gran que Piemont ans que ell aplegara al poder. Cavour era francmaçó del Rito Simbòlic Italià. L'historiador anglés Denis Mack Smith afirma que Cavour va ser el parlamentari més exitós de l'història d'Itàlia, pero no va anar especialment democràtic. Segons el seu criteri Cavour va ser a sovint dictatorial, va ignorar als seus colegues ministerials i al parlament, i va interferir en les eleccions parlamentàries. També va practicar el trasformisme i atres polítiques que es varen traslladar a l'Itàlia posterior al Resorgiment.[2][3]

Camillo Benso, conde de Cavour

Biografia

Erro al crear miniatura:
Scritti vaig donar economia, 1962

Fill del marqués Mixol Benso de Cavour i d'Adèle de Sellon, dama d'orige suís. Piamontés aristocràtic d'idees lliberals, durant la seua joventut va estudiar en l'Acadèmia Militar, aplegant a ser oficial d'Ingeniers. Poc apegado a la vida militar, va deixar l'eixèrcit i es va dedicar a viajar a l'estranger estudiant el desenroll econòmic dels països més industrialisats com França i Gran Bretanya, documentant-se en totes les innovacions relacionades en qualsevol camp. Als 22 anys va ser nomenat alcalde de Grinzane, localitat en la que la seua família tenia terres. La localitat va canviar de nom i va passar a cridar-se Grinzane Cavour com a agraïment a Camillo Benso, que va anar el seu alcalde durant 17 anys.

Els seus inicis en política

En 1847 va fer la seua aparició en l'escena política com a fundador, junt a Cessara Balbo d'un periòdic lliberal moderat, el Risorgimento. Va ser elegit diputat al parlament en juny de 1848. Va perdre el seu escan en les eleccions de giner de 1849, pero ho va recuperar en març del mateix any, i no ho deixaria fins a la seua mort. En 1850, despuix d'un apassionat discurs a favor de les lleis Siccardi va passar a formar part del govern de Massimo D'Azeglio, com a ministre d'Agricultura, Comerç i Marina; en 1851 completa el seu control de la vida econòmica del País en l'assunció de les competències de la cartera de Finances. En 1852 va preparar en Urbà Rattazzi, principal exponent de l'esquerra lliberal, una coalició que ho va dur en novembre del mateix any a la Presidència del Consell de Ministres.

Reformes

Una volta alcançat este càrrec, el comte de Cavour es va consagrar a l'enfortiment econòmic i industrial del Regne de Cerdenya, favorint la construcció de ferrocarrils, carreteres i iniciant la construcció del túnel del Fréjus. Va revitalisar l'agricultura en l'introducció de nous cultius, la realisació d'obres de millora i la construcció de canals de rec. Va favorir la creació d'una indústria siderúrgica i l'enfortiment de la textil. Va reformar l'eixèrcit a través del seu colaborador, el general La Marmora, i va ordenar la construcció d'una atarassana marítima en La Spezia.

Política interna

En política interna Cavour va ser l'artífex de l'orde monàrquic constitucional, acceptant el lliberalisme en l'aspecte polític i en l'econòmic, pero en realitat totes les seues reformes estaven dictades pel seu desig d'impedir qualsevol tipo d'insurrecció democràtica o republicana. De fet, Cavour creïa que Piemont-Cerdenya devia entrar en una franca industrialisació com a mig d'assegurar una economia pròspera i estable que Cavour considerava essencial per a un Estat fort, per a això les doctrines lliberals serien una ferramenta útil, encara que sense deixar de costat recórrer al proteccionisme en cas necessari. En tal sentit, es va promoure la construcció de ferrocarrilés a gran escala i la modernisació de drassanas i ports. Cavour acceptava alguns principis de la democràcia com les eleccions lliures, la subjecció del rei al parlament i el constitucionalisme, pero insistia que el règim polític anara dominat per una èlit; precisament estes idees varen ser motiu dels seus més agres discrepàncies en el patriota Giuseppe Garibaldi, qui preconisava una democràcia que incloguera al proletariat i als llauradors, mentres que Cavour solament considerava acceptable la participació política de la classe mija i la burguesia. De fet, abdós personages mai varen mantindre relacions realment amistoses: Cavour solia tildar a Garibaldi de «salvage» mentres per la seua banda Garibaldi calificava a Cavour de «vil intrigant». Partidari acérrimo de l'afirmació de Charres de Montalembert, «Iglésia lliure en Estat lliure», Cavour es va preocupar de redimensionar el poder de l'Iglésia catòlica en Itàlia, i va promoure la construcció de llars per a l'infància, al mateix temps va mantindre una lluita tenaz contra els jesuïtes, que detentaban el monopoli en les tasques educatives mentres que Cavour favoria l'idea d'una educació primària baix tutela purament estatal. Cavour mantenia idees conservadores en el pla social, pero rebujava que el clero catòlic mantinguera privilegis per damunt del propi Estat lliberal; en eixe sentit va conseguir que en Piemont-Cerdenya s'aprovara una llei que suprimia les órdens monásticas contemplatives i abolia els privilegis de la manomorta i del fòrum judicial per a eclesiàstics. Esta llei va provocar un gran escàndal entre els conservadors i va entropeçar en l'oposició del rei Víctor Manuel, qui va forçar la dimissió de Cavour, en l'anomenada «Crisis Calabiana» (26 d'abril de 1855). Despuix d'uns dies, no obstant, el rei va tindre que tornar a cridar a Cavour per al mateix lloc, pero el proyecte de llei va tindre que ser abandonat en part.

Política exterior i unificació d'Itàlia

 
Retrat de Cavour, obra de Francesco Hayez.
 
Camillo Benso comte de Cavour, 1858

En política exterior Cavour va ser un polític hàbil per a teixir aliances en favor de Piemont-Cerdenya d'acort a les conveniència del moment, encara que a voltes va estar acompanyat per la fortuna. El seu objectiu era crear un estat fort en el nort d'Itàlia baix la corona de la Casa de Savoya, pero va descobrir que per a alcançar eixe objectiu, el Piemont devia obtindre respals de les potències europees puix era evident que Àustria utilisaria tot el seu poder per a impedir el creiximent de Piemont. Precisament Cavour refusava repetir l'experiència de 1849, en jujar que el regne piamontés era encara massa dèbil per a enfrontar-se en solitari a Àustria, mentres que el respal del restant d'estats italians a la causa del Piemont era molt dubtós. En 1854 Cavour va vore una oportunitat quan esclata la guerra de Crimea: França i Gran Bretanya, aliades en Turquia, lluitaven contra Rússia, qui feya esforços per estendre la seua hegemonia en la península balcànica i en la regió del Bósforo. Cavour va oferir l'ajuda militar del Piemont a les grans potències, aprofitant els ports baix control del Piemont en el Mediterràneu, oferint ademés enviar a Crimea un cos d'eixèrcit. No va resultar senzill per a Cavour obtindre l'autorisació per a tal expedició per part del Parlament de Torí: no s'entenia la raó per la que soldats piamonteses devien combatre en una regió remota a on Piemont-Cerdenya no tenia interessos que defendre. Pero Cavour va conseguir el seu objectiu i les tropes piamontesas varen participar activament en la lluita en el costat dels vencedors, gràcies a això el Piemont va ser admés a la taula de negociacions de pau com a aliat de dos grans potències: França i Gran Bretanya. En 1856 es va firmar la pau franc-rus-britànica en el Congrés de París, en la presència del representant d'Àustria. Cavour certament no va obtindre compensació territorial alguna per la participació del Piemont en la guerra, pero va conseguir que una de les sessions es dedicara expressament a discutir el «problema italià»: va poder aixina defendre públicament l'idea de que la repressió dels governs reaccionaris i la política del Imperi austrohúngaro eren els autèntics responsables de les inquietuts revolucionàries, que s'estaven formant en tota la península i, sobretot, que estos tumults en Itàlia podrien degenerar en una amenaça revolucionària per a tots els governs d'Europa, en lo que conseguia aumentar la preocupació franc-britànica en el «problema italià». Aixina, Cavour va conseguir la seua primera meta: va cridar l'atenció de totes les potències europees sobre la «qüestió italiana»; despuix d'això per a tindre èxit tindria que haver conseguit interessar de modo especial a alguna d'elles. En juliol de 1858 Cavour es va entrevistar en l'emperador francés Napoleón III (favorable a intervindre a favor dels italians a pesar d'haver escapat miraculosament en vida a l'atentat del patriota emiliano Felice Orsini en giner d'eixe any) en la localitat de Plombières per a ratificar un tractat defensiu-ofensiu de França i Piemont-Cerdenya front als Habsburgo, en lo que França guanyaria un aliat important en el sur d'Europa i Cavour esperava arrastrar als francesos a intervindre militarment contra Àustria. En Itàlia, el rei Víctor Manuel II i el president del Consell del Piemont, Camilo Benso vaig donar Cavour, varen tractar d'introduir algunes mides lliberals i conseguir en això l'unificació dels estats italians en forma pacífica. Al no ser açò possible, en 1860 varen recolzar la lluita de Giuseppe Garibaldi per Il Risorgimiento o la resurrecció d'una Itàlia unida. Dit personage va mamprendre la lliberació d'Itàlia de les tropes franceses que li havien invadit. L'unificació d'Itàlia es va conseguir en 1870.

Aliança en França

Gràcies a les intrigues, Cavour es va assegurar el respal militar de França i a inicis de 1859 va realisar una série de maniobres militars en la frontera austro-piamontesa per a provocar al govern austríac, lo que va conseguir despuix d'un agre intercanvi de protestes diplomàtiques. Aixina, en abril de 1859 va esclatar una guerra que va enfrontar per un costat a França i al Piemont-Cerdenya i per un atre a Àustria. La guerra va resultar en derrotes per als austríacs i això va permetre l'anexió de Lombardía al Piemont, pero el govern de Napoleón III va interrompre la campanya bèlica abans de lo previst en els piamonteses, firmant França un armistici en Àustria en el Tractat de Villafranca de l'1 de juliol de 1859, en tant els francesos tampoc estaven interessats en eixecutar massives operacions militars en l'Itàlia septentrional només per a beneficiar l'expansió de Piemont-Cerdenya, i temien ademés una intervenció bèlica de Prusia en recobre d'Àustria. La pau va significar que Àustria cedia als francesos la major part de Lombardía -llevat les fortalees orientals de Mantua i Legnago- i a la seua volta França entregava este territori a Piemont-Cerdenya. Davant la negativa francesa a assumir més compromisos militars, Cavour, com a protesta, va dimitir en considerar que l'incorporació de la Lombardía austríaca era una recompensa més chicoteta de lo que esperava per a Piemont-Cerdenya, pero es va cuidar de no fer reproches públics en contra de França per a no danyar les relacions en una gran potència. A pesar de l'oposició de Víctor Manuel II, en 1860 Cavour va tornar a ocupar el càrrec de President del Consell.

Els plebiscits de 1860

En escomençar la guerra d'abril de 1859, Cavour va estimular tumults en el Gran Ducado de Toscana i en els ducados de Mòdena i Parma, a on varen ser derrocats els seus governs pro austríacs, sent fàcilment ocupats per tropes de Piemont-Cerdenya; tals tropes també varen entrar als territoris d'Emilia-Romaña (en les ciutats importants de Ferrara i Bolonya), que s'havien sublevat contra els Estats Pontificis, que no varen poder opondre resistència apreciable. Aprofitant la debilitat política i militar d'Àustria despuix del Tractat de Villafranca, i en el respal diplomàtic de Gran Bretanya, Cavour va conseguir impondre a inicis d'en 1860 la celebració de plebiscits que en març de dit any es varen celebrar en Toscana, en els ducados de Mòdena i Parma i en regions septentrionals ocupades dels Estats Pontificis (Emilia-Romaña) per a que estos territoris s'anexaren al Regne de Piemont-Cerdenya, conseguint Cavour per mig de promeses i amenaces que tals Estats, l'autonomia dels quals estava compromesa en faltar-els el respal militar austríac, acceptaren unir-se a Piemont-Cerdenya. En això, el regne de Piemont-Cerdenya creixia considerablement en territori, comprenent casi tota l'Itàlia septentrional, a excepció de l'extrem oriental de Lombardía i la totalitat del Véneto. Per a continuar obtenint el respal francés en el seu proyecte, que ya era el d'unificar tota la península italiana, Cavour va convéncer al govern piamontés de cedir a França la ciutat de Niça i la regió de Savoya, considerant que estos territoris tenien poca relació en Itàlia pròpiament dita, encara que la cessió territorial no deixava de ser llamentada pel govern piamontés.

Anexió de les Dos Sicilias

De modo no explícit, Cavour no va obstruir l'esforç de Garibaldi per a organisar l'Expedició dels Mil contra el Regne de les Dos Sicilias en abril de 1860, pero despuix del desembarc de l'11 de maig i la pren de Palermo pels garibaldinos el 28 de maig, Cavour va tractar -a inicis de juliol- de pressionar a Garibaldi per a que de colp i repent es anexionase l'illa de Sicília al Regne de Piemont-Cerdenya, a lo que Garibaldi es va negar a esta alternativa, considerant molt negatiu que l'unificació italiana fora vista com un simple «expansionisme piamontés». En juliol de 1860 Cavour també va tractar d'estimular un tumult propiamontesa en Nàpols davant la rodalia dels «camises roges» de Garibaldi, pero va fracassar, quedant Garibaldi com a amo de la situació, de modo que les tropes garibaldinas varen conseguir prendre Nàpols i fer-se en el control de Dos Sicilias. Despuix que les tropes garibaldinas controlaren tota l'illa de Sicília despuix de prendre Mesina el 26 de juliol, Cavour va requerir a Garibaldi que les seues tropes es detingueren en l'Estret de Mesina, pero Garibaldi no va fer cas i va dispondre que els «camises roges» creuaren l'estret el 19 d'agost principando a invadir el Regne de les Dos Sicilias; esta desobediència de Garibaldi al cap del govern de Piemont-Cerdenya no va ser sancionada pel rei Víctor Manuel, qui va aprovar tácitamente el creuament de l'estret. Finalment, les tropes garibaldinas -reforçades en mils de soldats napolitanos que varen canviar de bando- varen seguir la seua marcha trobant poca resistència fins que el 7 de setembre varen prendre Nàpols, la ciutat més poblada d'Itàlia i capital de les Dos Sicilias. Entretant, en l'excusa de detindre al «perillós revolucionari», Cavour va enviar l'11 de setembre tropes piamontesas al territori dels Estats Pontificis en el més de setembre i es va apoderar de les regions de Marques i Umbría, encara que sense atacar el Lacio, -província que circunda la ciutat de Roma- en tant el règim de Napoleón III encara mantenia una guarnició francesa en Roma per a protegir al papa Pío IX. Despuix de la pren d'Ancona pels piamonteses el 29 de setembre, les zones d'Itàlia baix control de Piemont-Cerdenya conseguien plena continuïtat territorial.

Proclamació del Regne d'Itàlia

Quan en octubre de 1860 es varen reunir els eixèrcits piamonteses i els «camises roges» -des del nort i sur d'Itàlia, respectivament-, Garibaldi va entregar a Víctor Manuel II l'autoritat política sobre l'Itàlia meridional, en lo que es va aplegar a una reunificación parcial de la península, pero Garibaldi va demanar també que Cavour fora desposseït del seu càrrec, lo que va disgustar al monarca; despuix d'això Cavour va conseguir emetre una orde l'11 de novembre otorgant als soldats garibaldinos l'opció de llicenciar-se en una chicoteta suma de diners o enrolarse per dos anys, motivant que la majoria de garibaldinos elegixquen llicenciar-se. Despuix de la derrota dels últims bastions borbònics en el sur d'Itàlia en febrer de 1861, el 17 de març del mateix any Víctor Manuel II va ser proclamat Rei d'Itàlia en Torí, conseguint Cavour complir el seu més preciós proyecte polític en estar en condicions de proclamar la creació d'un Estat italià unificat, regit per italians, i que comprenguera casi tota la Península itálica. Cavour es va dedicar a una operació diplomàtica a gran escala per a conseguir un acort en el Papat oferint a este mantindre la seua autonomia interna dins del Regne d'Itàlia pero renunciant el Papa al seu poder temporal, el rebuig de Pío IX a esta proposta va donar orige a la Qüestió romana que peduraría casi xixanta anys. Aixina mateix, Cavour va abandonar temporalment la qüestió d'anexionar Venècia al Regne d'Itàlia "per les armes o la diplomàcia" fins a consolidar el nou Estat italià, i en considerar prematur enfrontar-se a Àustria per esta qüestió. Tractant d'evitar també conflictes en França, potència europea que encara protegia militarment al Papat, Cavour també va reprovar el pla de Garibaldi per a que l'eixèrcit regular del Regne invadira el territori que encara quedava als Estats Pontificis i s'apodere de Roma per temor a una reacció negativa de Napoleón III, encara que el 25 de març Cavour mateixa admetia davant el parlament que la capital del Regne deuria ser -algun dia- la ciutat de Roma. Els enfrontaments polítics en Garibaldi no varen cessar puix el 16 de giner de 1861 Cavour va emetre órdens per a dissoldre les tropes garibaldinas del sur que encara no s'havien llicenciat, tement que de ser trasllades al nort causaren agitació extremista, i Garibaldi li va atacar en un sever discurs davant el parlament el 18 d'abril. Abans d'aplegar a la conclusió d'estos plans Cavour va caure malt a fins de maig i va morir, provablement de malaria, en el palau de la seua família en Torí el 6 de juny de 1861 a l'edat de 50 anys. Poc abans d'expirar va pronunciar la frase: «Itàlia ya està feta, tot està fòra de perill». En el transcurs del temps, dos barcos de la marina de guerra italiana han dut el nom de Cavour, en 1915 es va denominar en el seu honor un acorazar, i en 2004 un portaavions. El seu nom ha segut donat també a numeroses places, carrers i estacions de tren en Torí, Trieste, Roma, Nàpols i Florencia, entre unes atres vàries ciutats més.

Vore també

Referències

  1. ↑ Camillo Benso, Conte vaig donar Cavour (Italian statesman)
  2. ↑ Denis Mack Smith, "Cavour and Parliament" Cambridge Historical Journal 13#1 (1957): 37–57
  3. ↑ Denis Mack Smith, Cavour (1985).