Batalla de Arginusas

Batalla de Arginusas

Plantilla:Guerra del Peloponeso La batalla de Arginusas va ser un enfrontament naval que va tindre lloc en 406 a. C., durant la guerra del Peloponeso, just a l'est de l'illa de Lesbos. En la batalla, una flota ateniense manada per huit estrategos va derrotar a una flota espartana baix el mando de Calicrátidas. La batalla va ser precipitada per una victòria espartana que va conduir a la flota ateniense dirigida per Conón a ser bloquejada en Mitilene; per a auxiliar a Conón, els atenienses varen reunir una força improvisada composta en gran part de barcos recent construïts i en tripulacions inexpertas. Esta flota era, per la seua inexperiencia, tàcticament inferior a l'espartana, pero els seus comandants varen ser capaços d'evitar este problema amprant tàctiques poc ortodoxes, que varen permetre als atenienses conseguir una dramàtica i inesperada victòria.

Les notícies de la victòria varen ser rebudes en goig en Atenes, i el poble ateniense, agraït, va votar otorgar la ciutadania als esclaus i metecos que havien lluitat en la batalla. No obstant, la seua alegria va ser atenuada per les conseqüències de la batalla, ya que una tormenta va impedir el rescat dels supervivents dels 25 trirremes atenienses danyats o afonats i una gran cantitat de mariners es varen ofegar. La fúria va esclatar en Atenes quan el poble es va enterar i, despuix d'una amarga lluita en l'Assamblea, sis dels huit generals que havien manat la flota varen ser jujats conjuntament i eixecutats.

Mentrestant, en Esparta, els tradicionalistes que havien recolzat a Calicrátidas varen pressionar per a firmar la pau en Atenes, sabent que la continuació de la guerra resultaria en un nou ascens del seu adversari Lisandro. Este partit es va impondre inicialment i va ser enviada una delegació a Atenes per a fer una proposta de pau; els atenienses, no obstant, varen rebujar la seua oferta i Lisandro va partir al Egeo per a assumir el mando de la flota per al restant de la guerra, que seria decidida menys d'un any despuix de la seua victòria total en Egospótamos.

Antecedents

Artícul principal → Guerra de Decelia.

Alcibíades (Roma, Museus Capitolinos). Retrat idealizado, còpia romana d'un bust grec del IV

Des de l'any 411 a. C., que l'antic estratego ateniense, Alcibíades, va abandonar el bando espartano, les campanyes militars tendents a restablir les posicions atenienses en l'Helesponto varen proseguir baix la seua direcció. Les seues victòries i els seus partidaris varen conseguir que fora elegit estratego en l'any 407 a. C. en el seu amic Trasíbulo. Des de llavors es va obrir el camí de la seua tornada a Atenes. Del seu desembarc i de la rebuda que li va dispensar el poble ateniense, es fa eco Jenofonte en dir que la gent acodia en massa des de la ciutat i des d'El Pireo per a vore-li. Plutarco descriu vivament el seu arribe a port i l'acolliment que va tindre. No obstant, no es va deixar embriagar per la gran rebuda dispensada. Davant l'Assamblea d'Atenes va haver de defendre's de les acusacions fetes contra ell huit anys abans, pels fets que se li imputaven —la mutilació dels hermes i la paròdia dels Misteris de Eleusis—, previs a la partida de l'expedició a Sicília, de la pertinència de la qual va convéncer al dêmos (el poble), i al cap del qual va partir junt en Nicias i Lámaco en 415 a. C.

Per l'inculpació en la paròdia mencionada, va tindre que jurar la seua devoció a «les dos Deeses» (Deméter i Perséfone) i garantisar la seguritat per a la tradicional processó '(pompé) a Eleusis, que es feya per mar des de l'ocupació de Decelia pels espartanos en 412 a. C.

Quatre mesos despuix del seu regrés, Alcibíades va salpar en una flota de cent naus rumbo a Àsia Menor. Lisandro, navarca de la flota peloponesia, va concentrar els seus efectius prop de Notio, a on es va lliurar una batalla entre la seua flota i una esquadra ateniense. Alcibíades va aplegar tart en el gros de l'armada per a poder evitar el desastre. En Atenes, la notícia va provocar la destitució dels estrategos i l'elecció de substituts. Pel que fa a Alcibíades, es va refugiar en un terreny fortificado que posseïa en el Quersoneso tracio.

Per a més detalls, vore Batalla de Notio

Preludi

Trirremes helèniques

Calicrátidas i Conón

En 406 a. C., Calicrátidas va ser nomenat navarca de la flota espartana, remplazando a Lisandro. Calicrátidas era un espartano tradicionaliste, receloso de l'influència persa i contrari a demanar ajuda al príncip persa Ciro, que havia segut un gran partidari de Lisandro. Aixina, Calicrátidas va ser forçat a reunir la seua flota i a finançar-la demanant contribucions dels aliats de Esparta de les ciutats gregues de la regió. D'esta manera, va reunir una flota d'uns 140 trirremes. Conón, mentrestant, que estava al mando de la flota ateniense en l'illa de Samos, va ser obligat, per problemes en la moral dels seus mariners, a tripular solament 70 de les més de 100 trirremes de que disponia.

Calicrátidas, una volta que havia reunit la seua flota, va navegar fins a Metimna, ciutat de Lesbos, a la que va sometre a un sitie i finalment la va assaltar. Des de Metimna, Calicrátidas disponia del potencial per a capturar el restant de l'illa de Lesbos, lo que li aplanava el camí per a traslladar la seua flota fins al Helesponto, a on es trobaria en el flanc de les llínees d'abastiment de gra d'Atenes.

Per a defendre Lesbos, Conón va ser forçat a desplaçar la seua flota, numèricament inferior, des de Samos fins a les propenques illes de Hecatoneso, prop de Metimna. Calicrátidas va atacar a Conón, en una flota que havia conseguit incrementar a 170 naus, i Conón es va vore obligat a fugir a Mitilene, a on va estar bloquejat en la seua flota despuix de perdre 30 naus en un combat en la boca del port. Sitiat per terra i mar, Conón es trobava debilitat per a poder actuar contra les forces superiors que li rodejaven, i únicament va conseguir que un barco s'aforara cap a Atenes per a notificar el seu apremiante situació.

La força de lliberació

Quan el barco que havia enviat, va aplegar a Atenes i va informar de lo desesperat de la seua situació, l'Assamblea no va desperdiciar el temps en aprovar mides extremes per a construir una esquadra naval de recobre.

Les estàtues d'or de la deesa Niké varen ser foses per a pagar la construcció dels barcos, i esclaus i metecos varen ser enrolados com a tripulació de la flota. Per a assegurar un grup de tripulants suficientment ampli i lleal, els atenienses inclús varen adoptar la mida radical d'ampliar la ciutadania a millers d'esclaus que varen formar part de la flota. Uns cent barcos varen estar llests i tripulats gràcies a estes mides, i ademés, en la contribució de barcos aliats, la flota va alcançar un tamany de 150 trirremes en atracar en Samos. Conforme a un pla molt poc ortodox, la flota va ser comandada en conjunt per huit generals: Aristócrates, Aristógenes, Diomedonte, Erasínides, Lisias, Pericles el Jove, Protómaco, i Trasilo.

Despuix de deixar Samos, la flota ateniense va navegar fins a les illes Arginusas, enfront del cap Malea de Lesbos, a on varen acampar durant una vesprada. Calicrátidas, que havia navegat fins al sur de dit veta en la major part de la seua flota i estudiava els moviments dels atenienses, va divisar les seues senyals de fogueres i va planejar atacar-los abans de la nit, pero una tormenta elèctrica li'l va impedir, i es va vore obligat a retardar el seu atac fins al matí següent.

Vore també

• Marina de guerra en l'Antiga Grècia
• Guerra en l'Antiga Grècia

Bibliografia

• Jenofonte, Helèniques, I, 6, 1-34.
• Aristóteles. Constitució dels atenienses, 34, 1.
• Diodoro Sículo. Biblioteca històrica.
• Fine, John Van Antwerp. (1983). The Ancient Greeks: A Critical History (en anglés), Harvard University Press. ISBN 0-674-03314-0.
• (1985) El món grec 479-323 A.C., Barcelona: Taurus. ISBN 0-415-06557-7.
• (2001).The American Journal of Philology.(122)

359–380.

• (2003) The Peloponnesian War (en anglés), Penguin Books. ISBN 0-670-03211-5.