Anar al contingut

Arquidiócesis de Mogilev

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Erro al crear miniatura:
Arquidiócesis de Mogilev

L'arquidiócesis de Mogilev (en latín: Archidioecesis Mohiloviensis Latinorum i en ruso: Могилёвский архидиоцез) va ser una circumscripció eclesiàstica de l'Iglésia catòlica en l'Imperi rus. Es tractava d'una arquidiócesis llatina, sèu metropolitana de la província eclesiàstica de Mogilev. Va ser suprimida el 13 d'abril de 1991.

Territori i organisació

[editar | editar còdic]
Erro al crear miniatura:
Concatedral de l'Asunción de la Santíssima Verge, en Sant Petersburc

La arquidiócesis estenia la seua jurisdicció sobre els fidels catòlics de rito llatí residents en inicialment en tot l'Imperi rus. Posteriorment el seu territori es va reduir en 1798 comprenia les governacions de Mogilev, Vítebsk en la Rússia Blanca, Kiev en Ucrània, Sant Petersburc, Moscou, Livonia, Sarátov, Astracán i Crimea. En 1848 es va ampliar per a comprendre el Gran Ducado de Finlàndia (que es va separar de nou en 1918) i la seua jurisdicció es va ajustar per a incloure tots els territoris de l'Imperi rus no inclosos en les atres diòcesis del rito llatí i conte pastoral dels soldats catòlics de l'eixèrcit imperial. En 1921 va perdre la seua jurisdicció sobre els territoris asiàtics.

La sèu de la arquidiócesis es trobava en la ciutat de San Petersburgo des de 1873, en a on es trobava la Concatedral de l'Asunción de la Santíssima Verge, que va ser confiscada per les autoritats soviètiques en 1926 i tornada en setembre de 1995 a l'arquidiócesis de la Mare de Deu en Moscou que l'usa com a iglésia. En Maguilov (sèu de la arquidiócesis fins a 1873, cridada Mogilev fins a 1991) es trobava la Catedral de l'Asunción de la Verge i Sant Estanislao, que des del 13 d'abril de 1991 és concatedral de l'arquidiócesis de Minsk-Maguilov.

La arquidiócesis tenia com sufragáneas a les diòcesis de: (en 1798) Vilna, Samogitia, Lutsk (unida aeque principaliter a la diòcesis de Zhitómir), Kamianets i Minsk. Des de 1847 es va agregar la diòcesis de Tiráspol.

Història

[editar | editar còdic]

Erecció de facto

[editar | editar còdic]

Fins a el XVIII pocs catòlics vivien en Rússia abans de les particions de Polònia, pero en eixe sigle va créixer pels immigrants europeus en Rússia, principalment alemans. L'atenció pastoral es realisava únicament a través d'estacions misionero, com la dels jesuïtes en Moscou des de 1648. En 1706 el sar Pedro I va concedir la llibertat de religió als catòlics en la condició de que no fomentaren les conversió. En 1763 l'emperatriu Catalina la Gran va publicar un manifest «Sobre el permís per a que tots els estrangers que entren en Rússia s'establixquen en qualsevol província que desigen i sobre els drets que se'ls concedixen», en el que garantisava als colon la llibertat de religió, inclós el catolicisme.[1]

En 1772, despuix de la primera partició de Polònia, vàries comunitats catòliques de rito llatí es varen trobar dins de les fronteres del Imperi rus. Es tractava de 45 parròquies de la diòcesis de Vilna, 4 parròquies de la diòcesis de Smolensk i atres parròquies de la diòcesis de Livonia, per a un total d'alguna cosa menys de 90 000 fidels catòlics de rito llatí.[2] Es varen fundar congregació (per eixemple, franciscanos en San Petersburgo) i escoles de l'Iglésia, i va haver exenció d'imposts per a l'Iglésia i les seues institucions.

Ya que cap de les antigues sèus episcopals polaques va recaure en Rússia en la primera partició, Catalina II per ucase del 14 de decembre de 1772 va anunciar el pròxim nomenament d'un bisbe a qui se li confiaria l'administració espiritual de totes les iglésies i monasteris catòlics romans en l'Imperi rus.[3] Un any despuix, el 22 de novembre de 1773, es va emetre un ucase sobre l'erecció de la diòcesis catòlica de Bielorússia en residència en Mogilev, a la que estaven subordinats tots els catòlics de rito llatí en Rússia (inclosos Moscou i Sant Petersburc). Ho va fer sense solicitar el consentiment previ de la Santa Sèu, separant territori de la diòcesis d'Inflanty (Wenden o Livonia) i de la diòcesis de Smolensk.[4] Va designar al front de la diòcesis a un dels bisbes auxiliars de Vilna, Stanisław Jan Siestrzeńcewicz Bohusz, dotant-la generosament.

Per ucase del 17 de giner de 1782 la diòcesis de Bielorússia va ser elevada a arquidiócesis de Mogilev per a tota Rússia sense novament demanar el seu consentiment al papa.[5] Durant este primer periodo en la diòcesis els jesuïtes no varen ser suprimits en 1773 (com en el restant del món), sino que varen continuar la seua missió fins a la reforma de l'orde en 1814.

Erecció canònica

[editar | editar còdic]

Per a resoldre la situació de la arquidiócesis i sobre la qüestió dels jesuïtes en Rússia, va ser enviat a Sant Petersburc el llegat apostólico Giovanni Andrea Archetti, qui, actuant sobre la base dels poders que li havia otorgat el papa Pío VI, va aprovar canónicamente l'erecció de la arquidiócesis de Mogilev el 8 de decembre de 1783.[3][nota 1] Archetti, precisament per açò va ser creat moradura per invitació de la mateixa Catalina II.

La situació de facto va ser regularisada per la Santa Sèu quan el 15 d'abril de 1783 va ser erigida canónicamente la arquidiócesis metropolitana de Mogilev per mig del breu Onerosa pastoralis officii cura del papa Pío VI,[6] reconeixent al bisbe elegit per l'emperatriu. La sèu de facto de la arquidiócesis era la ciutat de Sant Petersburc. Mogilev va ser la primera sèu de rito llatí erigida en l'Imperi rus i tenia jurisdicció sobre tots els fidels catòlics de Rússia, inclosa Siberia.[7]

La segona (en 1793) i tercera (en 1795) particions de la Mancomunidad de Polònia-Lituània varen aumentar encara més el número de súbdits catòlics de l'Imperi rus i les sèus episcopals catòliques de Kamianets, Lutsk, Zhitómir, Livonia i Vilna varen quedar en territori de Rússia i varen anar temporalment suspeses fins a 1798.

El sar Pablo I, per ucase del 28 d'abril de 1798 va establir una nova estructura de l'Iglésia catòlica en Rússia: la província eclesiàstica. Estava composta per la arquidiócesis de Mogilev i cinc diòcesis sufragáneas: Vilna, Samogitia, Lutsk, Kamenets i Minsk.[8] L'arquebisbe de Mogilev va ser elevat al ranc de metropolità, en permís per a residir en Sant Petersburc.

La missió diplomàtica encapçalada per la futura moradura Lorenzo Litta el 27 de juliol de 1798 va confirmar el dret metropolità de la arquidiócesis de Mogilev en relació en tots els catòlics de rito llatí en l'Imperi rus.[3] El 16 d'octubre de 1798 per mig de la bula Maximis undique el papa Pío VI[9] va aprovar l'erecció de la nova província eclesiàstica de Mogilev. La bula va assignar cinc diòcesis sufragáneas a la arquidiócesis de Mogilev: Vilna i Samogitia (ex Livonia), exsufragáneas de Gniezno; Lutsk (unida aeque principaliter a la diòcesis de Zhitómir) i Kamianets, anteriorment sufragáneas de Leópolis; i es va erigir la diòcesis de Minsk en jurisdicció sobre la governació de Minsk.[10] La bula també va modificar els territoris de les diòcesis per a fer-els coincidir en els de les governacions russes: la arquidiócesis de Mogilev es va ampliar en l'anexió de la ciutat de Kiev i el seu districte civil, anteriorment pertanyent a la diòcesis de Kiev-Chernígov. (hui diòcesis de Kiev-Zhitómir).

En 1842, sobre la base de l'Acadèmia Teològica Catòlica traslladada de Vilna a Sant Petersburc, es va crear l'Acadèmia Teològica Imperial Catòlica Romana.

El 3 d'agost de 1847 es va firmar un concordato (o convenció segons la terminologia russa) entre la Santa Sèu i el sar Nicolás I que establia una arquidiócesis i 6 diòcesis sufragáneas en el territori de l'Imperi rus i els llímits de totes les diòcesis catòliques es devien alinear en els llímits que les governacions imperials tenien en eixe moment:[11]

Atres disposicions del concordato varen ser que els fidels catòlics armenis quedaven subjectes als bisbes llatins en les diòcesis de Kamianets i Jersón; i que les diòcesis del Regne de Polònia devien quedar com ho va dispondre la bula del 30 de juny de 1818 del papa Pío VII. No es va conseguir un acort respecte dels fidels de rito bizantí. D'esta forma la arquidiócesis de Mogilev es va estendre sobre Siberia, Àsia Central, Finlàndia i part de la Rússia europea.

El 3 de juliol de 1848, per mig de la bula Universalis Ecclesiae del papa Pío IX, la Santa Sèu va instrumentar el concordato fixant els nous llímits de les diòcesis.[12] En la mateixa bula es va erigir la diòcesis de Jersón (cridada despuix Tiráspol), en territori pres de la arquidiócesis de Mogilev, de la qual la nova diòcesis es va fer sufragánea, la seua sèu es va fixar en Sarátov, el centre dels alemans del Volga. Als metropolitans de Mohilev també se'ls va confiar el conte pastoral dels soldats catòlics de l'eixèrcit imperial.[13]

En 1849 la residència del metropolità de Mogilev es va traslladar oficial i definitivament a Sant Petersburc. En 1873, la recent construïda Catedral de l'Asunción de la Santíssima Verge en la capital imperial, junt a la residència de l'arquebisbe, va rebre l'estatus de concatedral. En 1879, en la residència de l'arquebisbe es va inaugurar el seminari teològic catòlic metropolità de Mogilev (actualment en este edifici també es troba un seminari catòlic).[14]

Un decret del govern zarista de 15 de juliol de 1869 va suprimir la diòcesis de Minsk, unint el seu territori en el de la diòcesis de Vilna. No obstant, la decisió no va ser reconeguda per la Santa Sèu, lo que va impedir nomenar un bisbe per a Minsk. El 24 de decembre de 1882 que varen firmar acorts entre la Santa Sèu i el govern rus que disponien que la diòcesis de Minsk seria confiada en administració apostólica a l'arquebisbe de Mohilev; que la diòcesis de Podlaquia seria confiada en administració apostólica al bisbe de Lublin i que la diòcesis de Kamianets seria confiada en administració apostólica al bisbe de Lutsk i Zhitómir.[15] Esta situació va durar fins al 2 de novembre de 1917 quan el govern d'Aleksándr Kérenski va acceptar la restauració de la diòcesis de Minsk.[16]

Periodo soviètic i aniquilació

[editar | editar còdic]

Després de la Revolució de Febrer i de la Revolució d'Octubre, l'Imperi rus va ser remplazado pel governe bolchevique el 8 de novembre de 1917.

L'arquebisbe de Mogilev Eduard von der Ropp va ser detingut per les autoritats de bolcheviques en abril de 1919 acusat d'activitat contrarrevolucionaria i condenat a mort. Va ser exiliat a Polònia en octubre del mateix any, gràcies a l'intervenció del nuncio apostólico Achille Ratti, futur papa Pío XI.[17] El bisbe Eduard von der Ropp va quedar impedit de governar la seua diòcesis i va morir el 25 de juliol de 1939.

Despuix de l'independència de Finlàndia en 1918 va ser erigit el vicariato apostólico de Finlàndia (hui diòcesis d'Helsinki) el 8 de juny de 1920 per mig de la bula Inter àlies del papa Benedicto XV, separant territori de la arquidiócesis de Mogilev.[18]

L'1 de decembre de 1921 la arquidiócesis va cedir la part siberiana del seu territori per a l'erecció del vicariato apostólico de Siberia (més vesprada en part diòcesis de Vladivostok).

La persecució de la religió que va començar baix el règim comuniste va destruir les estructures de l'Iglésia catòlica en l'Unió Soviètica (creada formalment el 30 de decembre de 1922) i la arquidiócesis va permanéixer impedida del seu ordinari i des de 1939 vacant durant décades. El 10 de març de 1926 el papa Pío XI va firmar dos documents per al sacerdot Michel d'Herbigny: el motu proprio Plenitudine potestatis (que ho nomenava delegat apostólico) i el decret Quo aptius, que expressava:

Confirmem i nomenem al reverendísimo sacerdot Michel d'Herbigny, bisbe titular d'Illion, com a delegat apostólico en Rússia, és dir, en tot el territori de l'URSS, concedint-li l'autoritat d'abolir, confirmar, ampliar o llimitar —inclús en matèria territorial— la jurisdicció dels actuals administradors apostólicos o vicaris generals; crear noves administracions i nomenar nous administradors elegits per ell en el Senyor, aixina com elevar-els al ranc de bisbe i realisar ordenacions, concedint-els les facultats necessàries, des del seu punt de vista.

El decret Quo aptius dividia la arquidiócesis de Mogilev entre 5 administracions apostólicas sense suprimir-la: Mogilev, Leningrado, Moscou, Járkov i Kazán-Samara-Simbirsk. Atres administracions apostólicas varen ser designades per a atres diòcesis, com Tiráspol (dividida en 5 parts: Caucaso, Odesa, dels armenis, Tiflis i Geòrgia, Volga).

Erro al crear miniatura:
Peu Eugène Neveu, administrador apostólico de Moscou

La Santa sèu no va anunciar la consagració episcopal de Michel d'Herbigny ni el propòsit del seu viage a l'Unió Soviètica, intentant restaurar secretament la jerarquia catòlica en el país. El 21 d'abril de 1926, en Moscou, d'Herbigny va ordenar secretament bisbe titular de Citro a Peu Eugène Neveu. Posteriorment va ordenar bisbes el 10 de maig de 1926 a Boļeslavs Sloskāns (titular de Cillio) i a Aleksandr Frizon (titular de Limira); i el 13 d'agost de 1926 a Antoni Malecki (titular de Dionisiana).[19] Michel d'Herbigny va ser després expulsat per les autoritats soviètiques i l'estructura va quedar conformada en Neveu com a administrador apostólico de Moscou, a qui varen quedar subordinats els demés bisbes: Sloskāns en Minsk i Mogilev, Malecki en Leningrado i Frizon en Odesa. També va quedar baix la jurisdicció de Neveu el exarca Leonid Ivanovič Fëdorov del exarcado apostólico de Rússia. Per a Járkov va ser nomenat el presbítero Wincenty Ilgin i per a Kazán-Samara-Simbirsk el presbítero Mieczysław Michailas Joudokas.

Segons els decrets papals, Neveu també podia nomenar nous administradors apostólicos i ordenar no més de tres nous bisbes. Va assumir les funcions d'administrador apostólico el 3 d'octubre de 1926, i al mateix temps va declarar oficialment el seu ranc episcopal a les autoritats soviètiques, que el 18 d'octubre varen exigir que el bisbe abandonara el país en el determini de tres dies. No obstant, l'embaixada francesa va intercedir per ell i se li va permetre permanéixer en la condició de que només proporcionara orientació espiritual als francesos, pero va continuar en secret les seues activitats.

En 1932 Neveu va rebre secretament la conversió al catolicisme de l'arquebisbe ortodox rus Varfolomej Nikolaj Remov, qui va anar secretament nomenat bisbe titular de Sergievo i vicari de rito oriental dependent de Neveu, encara que mantenint formalment el seu adheriment a l'ortodòxia. En 1935 Remov va ser arrestat i fusilat. Sloskāns en giner de 1933 va ser expulsat a Letònia, intercanviat per un agent comuniste condenat en eixe país llavors independent. Despuix de la mort de Malecki giner de 1935 després del seu exili en Siberia, Neveu va consagrar per a remplazarlo en Leningrado al francés Jean Amoudru, pero pronte va ser expulsat del país en agost de 1935. Quan Neveu en 1936 va viajar a França per a rebre tractament mèdic, després no se li va permetre retornar a l'Unió Soviètica. Frizon va ser impedit de realisar el seu ministeri en Odesa, arrestat vàries voltes i fusilat el 20 de juny de 1937 en Simferopol. Fëdorov, despuix de ser exiliat i encarcerat, va morir en Kírov el 7 de març de 1935. A finals de la década de 1930, en la República Socialista Federativa Soviètica de Rússia només funcionaven dos parròquies catòliques: l'iglésia de Sant Luis, en Moscou, a càrrec des de l'eixida de Neveu en 1936 pel capellà de l'embaixada d'Estats Units, Leopoldo Brown fins a 1945; i l'iglésia de La nostra Senyora de França, en Leningrado, a càrrec de sacerdots des de l'expulsió d'Amoudru (Michel Florent de 1935 a 1941 i Pavel Khomich de 1941 fins al seu arrest i eixecució el 10 de setembre de 1942).

Arquidiócesis de Minsk-Maguilov

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Arquidiócesis de Minsk-Maguilov.


En la finalitat del règim soviètic i el naiximent de la república independent de Bielorússia, la Santa Sèu va intervindre per a canviar l'estructura geo-eclesiàstica de la regió. El 13 d'abril de 1991, per mig de la bula Ex quadam del papa Juan Pablo II, les sèus de Mogilev i Minsk es varen unir adquirint el nom arquidiócesis de Minsk-Maguilov. Els llímits de la nova província metropolitana es varen fer coincidir en els de la recent naixcuda república, sent sufragáneas les diòcesis de Pinsk i de Grodno.[20] La arquidiócesis de Minsk-Maguilov va ser llimitada a les óblast de Minsk, Maguilov i Vitebsk. Eixe mateix dia en el restant de la arquidiócesis de Mogilev i part de la diòcesis de Tiráspol es va erigir l'administració apostólica de Moscou dels llatins per mig de la bula Providi quae Decessores (hui arquidiócesis de la Mare de Deu en Moscou).[21]

Notes

[editar | editar còdic]
  1. ↑ Les negociacions portades a terme entre 1782 i 1783 també es varen centrar en el nomenament de l'arquebisbe de la archieparquía de Polònia, vacant des de 1780, i en els drets dels catòlics de rito oriental.

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ Stanislav Kozlov-Strutinsky, Pavel Parfentiev. Capítul XII. Catolicisme llatí rus: de Pedro I a Catalina II // Història de l'Iglésia catòlica en Rússia. — Sant Petersburc. Pedra Blanca, 2014. pp. 239-740 — ISBN 978-5-98974-014-7.
  2. ↑ (en italià) Marek Inglot, La Compagnia vaig donar Gesù nell'Impere Russo (1772-1820) i la sua part nella restaurazione generale della Compagnia, Roma, 1997, p. 48, nota 13.
  3. ↑ 3,0 3,1 3,2 «Могилёвская митрополия» //Католическая энциклопедия. Т.3. М.:2007. pp. 480-484
  4. ↑ Ucase del 14 de decembre de 1772 en llatí en: Augustin Theiner, Die neuesten Zustände der katholischen Kirche beider Ritus in Polen und Rußland seit Katharina II. bis auf unsere Tage, Augsbugo, 1841, Dokumente nº LXX, pp. 224-226.
  5. ↑ Giuseppe Sebastiano Pelczar, Pio IX i il suo pontificato sullo sfondo delle vicende della Chiesa nel secolo XIX, vol. I, Torí, 1909, p. 227.
  6. ↑ (en llatí) Breu Onerosa pastoralis officii, en Raffaele de Martinis, Iuris pontificii de propaganda fide. Pars primera, Tom IV, Roma, 1891, p. 274.
  7. ↑ (en polac) Kumor, Granice metropolii i diecezji polskich, pp. 284-286.
  8. ↑ «В. Задворный, А. Юдин. История Католической Церкви в России. Краткий очерк, 1995». Archivat des d'el original, el 2016-11-17. Consultat el 2014-10-18.
  9. ↑ (en llatí) Bula Maximis undique, en: Angelo Mercati, (editat per) Raccolta vaig donar concordati el seu materie ecclesiastiche tra la Santa Sèu i li autorità civili, Roma, 1919, pp. 538-559.
  10. ↑ Sipovic, The Diocese of Minsk, its Origin, Extent and Hierarchy, p. 182. Mercati, op. cit., pp. 540-541.
  11. ↑ Text del concordato en: Angelo Mercati, (editat per) Raccolta vaig donar concordati el seu materie ecclesiastiche tra la Santa Sèu i li autorità civili, Roma 1919, pp. 751-765.
  12. ↑ (en llatí) Breu Universalis Ecclesiae, en Pii IX Pontificis Maximi Acta. Pars primera, Roma, 1854, pp. 134-149.
  13. ↑ Girolamo Petri, L'Orbe Cattolico ossia Atlante geografico storico ecclesiastico, vol. II, Roma, 1859, pp. 227-228.
  14. ↑ «История прихода Успения». Archivat des d'el original, el 2012-02-01. Consultat el 2014-10-18.
  15. ↑ Sipovic, op. cit., pp. 186-187. Text dels acorts de 1882 en: Angelo Mercati, (editat per) Raccolta vaig donar concordati el seu materie ecclesiastiche tra la Santa Sèu i li autorità civili, Roma, 1919, p. 1016.
  16. ↑ Christopher Lawrence Zugger, The Forgotten. Catholics of the Soviet Empire from Lenin Through Stalin, Syracuse University Press, Nova York, 2001, p. 102, ISBN 978-0-8156-0679-6 (aperçu)
  17. ↑ Chiron Yves (2006). Edizioni Paoline (ed.). Pio XI: il papa dei Patti Lateranensi i dell'opposizione ai totalitarismi.
  18. ↑ (en llatí) Bula Inter àlies, AAS 12 (1920), pp. 268-269.
  19. ↑ (en anglés) Christopher Lawrence Zugger, The Forgotten: Catholics of the Soviet Empire from Lenin through Stalin, Syracuse University Press, 2001, pp. 228-240. També: Apollinaris, 1993, p. 592.
  20. ↑ «Bula Ex quadam» (en la).
  21. ↑ (en llatí) Bula Providi quae Decessores. A. A. S., vol. LXXXIII (1991), n. 7, pp. 545-547.

Bibliografia

[editar | editar còdic]


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Arquidiócesis_de_Mogilev&oldid=1363004»