Follia
Es va designar com follia[1], fins a final del XIX, a un determinat comportament que rebujava les normes socials establides.[2] Lo que es va interpretar per convencions socials com a locada va ser la desviació de la norma (del llatí vulgar delirare, de lira ire, que significava originalment en l'agricultura ‘desviat de la regata recta’), per culpa d'un desequilibri mental, pel qual un home o una dòna patia de deliris malaltiços, impropis del funcionament normal de la raó, que s'identificaven per la realisació d'actes estranys i destructius. Els síntomes de certes malalties, com l'epilèpsia o atres disfuncions mentals, varen anar també calificats de locada.[3]


Història
Locada, segons el diccionari, significa «privació del juí o de l'us de la raó».[4] Antigament, es creïa que era conseqüència de maniobres sobrenaturals, o netament demoníaques. També es pensava que actuava en l'home com a castic diví per la culpa dels seus pecats. En l'Edat Mija els leprosos varen passar a ser una image distinta de la por. Temuts i repudiats pels demés, eren exclosos i tancats en leprosería; els seus bens, una volta desapareguda la malaltia, eren convertits en fondos administrats per les ciutats i destinats a obres de beneficencias i establiments hospitalaris.
Una volta desapareguda la llepra, el seu lloc és pres per les malalties venéreas, que pronte passen a ser considerades assunts mèdics.
Fins a la segona mitat del XV, el tema reinante és la mort, que apareix baix el signe de les guerres i pesta que acompanyen este periodo. Pero ya a finals del periodo, esta inquietut gira sobre sí mateixa. Els hòmens dubten de tot i, en dubtar també de la mort, s'obri una nova perspectiva que permet burlar-se d'ella, perque solament dona conte de que la verdadera existència està vedada als ulls humans mentres la realitat siga solament un espill de sí mateixa.
En el Renaixença, la locada sorgix com una nova encarnació del mal. És en este moment en que apareix la denominada stultifera navis (‘nau dels locos’) que determina l'existència errante dels locos. Dita nau va ser utilisada per a eliminar del territori a estos sers molests que posaven en risc la seguritat dels ciutadans. El furor sense causa era concebut com un síntoma inequívoc de locada i un motiu de confinament en la nau dels locos. No obstant, este viage no solament feya les voltes d'agranador humà, sino que otorgava al loco la possibilitat de purificació, sumat al fet de que cada u és entregat a la sòrt del seu propi destí, puix «cada viage és, potencialment, l'últim».
A partir d'Erasmo de Róterdam i de l'humanisme, la locada passa a ser part directa de la raó i una denúncia de la forma general de la crítica. És la locada la que ara analisa i juja a la raó. Els papers s'invertixen i deixen vore que una no podria sobreviure sense l'atra, puix abdós són una mateixa cosa que, en determinats moments, es desdobla per a revalidar la seua necessària presència en el món.
Solament en el XVII es dominarà a la locada a través de la tancada, en el cridat «hospital dels locos», a on la raó triumfarà per mig de la violència.
Concepte
El concepte de «locada» va ser amprat en Europa històricament en diferents contexts en diferents significats, que retrospectivament se sap que corresponien a fenomens distints, que en l'història de la medicina es troben pobremente definits i que en ocasions eren inclús contradictoris. La qüestió de quines variacions respecte a la norma eren acceptades com «extravagancias» i quins com a locada podia dependre de la regió, l'época o les circumstàncies socials del subjecte. No va ser fins a l'aplicació de la nosologia moderna quan es varen delimitar els diferents fenomens denominats fins a llavors com a locada. La locada, en térmens clínics pot ser entesa com una forma d'esquizofrènia i inclús com un sinònim.
David Cooper sosté que "la locada no està en una persona, sino en el sistema de relacions del com forma partix això que cridem pacient".[5]
En el marc d'aportes històrics de la Salut Mental, des d'Itàlia, Franco Basaglia aplegava a la conclusió que "la locada té llavors com a funció social, la llegitimació de la normalitat en la societat". També expressava: "la locada és el resultat d'un orde social que la crea, la definix com un destorbament, definix els mecanismes que l'aïllen i la perpetuen; creant entorn a ella institucions que li són funcionals i la modifica quan deixen de ser-ho".[5]
D'acort en el sicòlec argentí Ángel Barraco, en Desmanicomializar: Passat i present dels manicomios, la locada no està en la persona sino en el sistema de relacions, i té com a funció social la llegitimació de la normalitat. El orde social aïlla i perpetua la locada creant institucions funcionals (manicomios).[5]
Síntomes de la locada
Com les manifestacions de la locada són molt variades, es poden considerar síntomes de diversos estats. En cada cas, l'afectat mostra una conducta que s'aparta de la normalitat d'una forma determinada. Per això, els afectats queden desplaçats del seu entorn social. Freqüentment es manifesta com una pèrdua de control, en la que els sentiments es mostren desinhibidamente. La conducta es desplaça fòra de lo racional i les conseqüències dels propis actes no es tenen en conte. Els actes poden ser objectivament absurts i inútils. La diferència entre lo real i lo irreal pot desaparéixer, veent-se pertorbada la percepció de la realitat. Es poden trobar en la mitologia grega eixemples de conseqüències catastròfiques de la locada: Heracles mata als seus fills; Áyax el Gran va massacrar una rabera d'ovelles en confondre-ho en els líders aqueos despuix d'una disputa en Odiseo; el rei Licurgo de Tracia va confondre al seu fill en una hedra, símbol de Dionís, que el seu cult havia prohibit, matant-ho.
Les característiques perceptibles de la locada comprenen un àrea àmplia entre l'activitat frenètica i la catatonia. D'un costat estan els maníacos; en l'atre els depressius i els apàtics. A sovint es donen disfuncions en les capacitats comunicatives, que poden disminuir l'inteligibilitat del discurs i poden semblar-se al parla d'un chiquet menut: repetició de porcions de frases, reduplicacó, parlar en rimes simples, onomatopeyes o cantar cançons infantils.
Representacions gràfiques
Les representacions de la locada en l'art i la lliteratura poden donar informació sobre quins síntomes es coneixien en temps passats en el denominador de «locada». Naturalment estes conclusions deuen ser extretes en esment, puix poden ser equívoques. De fet, una iconografia de la locada solament pot originar-se a partir de les percepcions de la seua manifestació ya disponibles.
Les interpretacions concretes artístiques poden retroalimentar la percepció del públic, lo que significa que poden modelar un determinat estereotip. Tant l'estètica com el diagnòstic mèdic de la malaltia són a sovint proyeccions, que poden expressar la realitat distorsionadamente, o directament estereotips.
Les representacions gràfiques de la locada se centren en l'expressions facials distorsionada, postures corporals exagerades, gests sense sentit, actes absurts i representacions d'alucinacions o simplement de fisonomia poc naturals.
Locada en la lliteratura
- Artícul principal → Locada en la lliteratura.
- Acostament a Elogi de la locada
«El saber inoportuna és una locada, de la mateixa manera que és imprudent la prudència mal entesa», diu Erasmo de Róterdam en el seu Elogi de la locada.cita requerida
Els escritors de la Renaixença, com una forma de posar en dubte tot allò que trobaven contradictori, varen crear personages ficticis, per mig dels quals expressaven lo que pensaven. En donar-li veu a la locada, Erasmo de Róterdam convertix la seua obra en una espècie de sàtira moral per mig de la qual, es dona el gust d'atacar tot lo que considera incorrecte, argumentant que la locada és una sòrt de castic del saber, per a els qui creuen saber.
Académicamente «és objecte de discursos que ella mateixa pronuncia». Lo que provoca un major acostament a la raó, com una característica pròpia de tots els hòmens i no solament dels supòsits elegits (sabio).
Despuix de que la locada suplira el tema de la mort en el XV, pansa a ser la forma en que es dona conte de que l'existència mateixa no és res, en el sentit de que no reflectix lo que verdaderament és. Per este motiu, els seus discursos són morals. Critica a l'home el apego a sí mateix i la seua incapacitat de vore, en la mentira, la veritat.
Lo que intenta Erasmo de Róterdam, és indicar-nos el camí que nos duga a recuperar l'inocència i la verdadera apariència de les coses. Realitat i veritat que solament són possibles de vore a través de la mirada humana, pero no d'aquella dominada per la soberba, sino de la de l'home comú i corrent que goja de les coses mundanes, i que reacciona casi espontàneament als estímuls del mig.
«La raó, per a ser raonable, deu vore's sí mateixa en els ulls d'una locada irònica». Lo que li interessa a Erasmo de Róterdam és donar a entendre que solament a través de la locada l'home sabrà raonar correctament. És dir, solament a través de la prova i de l'error, és provable que s'aplegue a una veritat que sempre estarà condicionada per una atra, ya que l'home jamai aplegarà a ser amo absolut de la raó.
La lliteratura de la modernitat ha trobat en la locada un paradigma creatiu respecte a l'ús poètic del llenguage; ad ella s'han remés principalment els artistes del romanticisme, veent la locada sense eixa perspectiva «crítica» i admetent els seus mecanismes llingüístics com a jocs de pur l enguaje creatiu. Aixina, Allan Poe, Baudelaire (en tota la corrent de «poetes malaïts» de canvis de sigle) i, més recentment, escritors adscrits a l'nomenada lliteratura experimental. Aixina, Raymond Queneau va dedicar un gros ensaig («Els locos lliteraris») a l'estudi d'un catàlec de locos que, sense entrar voluntàriament en el terreny de la lliteratura, li servixen com a referències «artístiques» per a un estudi dels fenomens del llenguage en un us no convencional.
Més pròxim als nostres dies, escritors com Rosa Montero o Ayoze González –entre uns atres–, han dedicat alguns dels seus ensajos a abordar la locada com un assunt lliterari en relació en la creativitat artística. D'esta manera, Montero en El perill d'estar cuerdo (2022), desenrolla les seues idees relacionat la locada, especialment la dels escritors, en un estat de lluntea en lo real.[6] Per la seua banda, Ayoze González, seguint a Montero, escriu en Pensant Junts (2023): «el reconeiximent és l'única manera en la que els deliris es tornen en apariència de trellat».[7]
Vore també
Referències
- ↑
- ↑ L M Tierney, S J McPhee, M A Papadakis (2002). Current medical Diagnosis & Treatment. International ed., Nueva York: Lange Medical Books/McGraw-Hill, pp. 1078-1086. ISBN 0-07-137688-7.
- ↑ Una entrevista con el Dr. Joseph Merlino, David Shankbone, Wikinews, 5 de octubre 2007.
- ↑ Diccionario de la lengua española. RAE.
- ↑ 5,0 5,1 5,2 https://plus.google.com/103540530202290141865+(2007-04-24).+«Desmanicomializar Pasado y Presente de los manicomios» (en es). Topía. Consultat el 2026-08-27.
- ↑ Montero, Rosa (2022). El peligro de estar cuerda, Seix Barral. ISBN 978-84-322-4064-5.
- ↑ González Padilla, Ayoze (2023). «Creación y locura al abrigo del reconocimiento», Pensando Juntos: Un viaje por la Filosofía, la Música y el Arte en la unicidad de lo múltiple. Vol. 1 (en español), Universidad Autónoma de Madrid y Lulaya Ediciones, p. 66. ISBN 978-84-09-49150-6.