Estructura de terra
| Esta pàgina de desambiguació enumera artículs que tenen títuls similars. |
Una estructura de terra és un edifici o una atra construcció realisada en gran part en terra. Ya que la terra és un material àmpliament disponible, s'ha utilisat en la construcció des de la prehistòria. Pot combinar-se en atres materials, comprimir-se i/o còure's per a afegir resistència.



La terra seguix sent un material econòmic per a moltes aplicacions i pot tindre un baix impacte migambiental tant durant com despuix de la construcció.
Els materials de les estructures de terra poden ser tan simples com el fanc o el fanc mesclat en palla per a fer cob. També poden construir-se vivendes robustes en tepe. La terra pot estabilisar-se afegint calç o ciment i compactar per a obtindre terra apisonada. La construcció és més ràpida en atobó preformado o rajoles de fanc, blocs de terra comprimida, sacs de terra o rajoles d'argila cuita.[nota 1]
Entre els tipos d'estructures de terra s'inclouen els refugis de terra, en els que una vivenda està total o parcialment incrustada en el sol o tancada en terra; un eixemple d'això són les cabanyes de terra dels natius americans. Les cases de fanc i atobó utilisen una "albarzer" de pals entrellaçats per a donar estabilitat a les parets de fanc. Les cases de tepes es varen construir en la costa noroest d'Europa i, més tart, pels colon europeus en les praderies nortamericanes. Els edificis d'atobó o de rajola de fanc es construïxen en tot lo món i entre ells hi ha cases, edificis d'apartaments, mesquites i iglésies. Els Tulou de Fujian són grans edificis fortificats de terra apisonada en el surest de China que alberguen fins a 80 famílies. Atres tipos d'estructures de terra són els montículs i piràmides utilisats en fins religiosos, els dics, els murs de contenció de terra mecànicament estabilisada, les fortalees, les trincheres i les preses de terraplé.
Solc
El sol es forma a partir de roques erosionades química o físicament, transportades, depositades i precipitades.[2] Les partícules del sol són arena, rovina i argila. Les partícules d'arena són les més grans, de 2 a 0,05 milímetros de diàmetro i les d'argila les més menudes, de menys de 0,002 milímetros de diàmetro.[3] Tant l'arena com la rovina són en la seua majoria partícules de roca inerte, com quars, calcita, feldespat i mica.[4]
Les argila solen ser minerals filosilicatos en una estructura en forma de làmina.[3] Les partícules d'argila, molt menudes, interactuen entre sí física i químicament. Inclús una chicoteta proporció d'argila afecta a les propietats físiques del sol molt més de lo que caldria esperar.[4] Argila com la caolinita no es dilaten ni es contrauen en mullar-se o secar-se i són útils per a fabricar rajoles. Unes atres, com les esmectitas, es dilaten o contrauen considerablement en mullar-se o secar-se i no són adequades per a la construcció.[3]
La marga és una mescla d'arena, rovina i argila en la que no predomina cap. Els sols reben distints noms en funció de les proporcions relatives d'arena, rovina i argila, com "franc limoso", "argila limosa" i "rovina arcilloso".[5] La construcció en franc, denominada construcció en atobó quan utilisa rajoles d'argila sense còure, és una antiga tecnologia de construcció. Es va utilisar en les primeres civilisacions del Mediterràneu, Egipte i Mesopotàmia, en les valls dels rius Indo, Ganges i Groc i en Amèrica Central i del Sur. En 2005, uns 1.500 millons de persones vivien en cases construïdes en argila.[6][nota 2]
En els últims anys, l'interés per la construcció en marga ha resorgit en el món desenrollat. Es considera una forma de minimisar l'ús de combustibles fòssils i la contaminació, sobretot de diòxit de carbono, durant la fabricació i de crear un entorn vital confortable gràcies a la gran massa i absorció del material.[7] Les dos tecnologies principals són la terra estampada o apisonada, argila o rovina, cridada chafe de terre en francés i l'atobó,[nota 3] que sol utilisar rajoles secades al sol fets en una mescla de fanc i palla.[7]
Materials
La terra sol requerir algun tipo de processament per al seu us en la construcció. Pot combinar-se en aigua per a fer fanc, pot afegir-se palla, pot utilisar-se algun tipo de material estabilisador com a calç o ciment per a endurir la terra i pot compactar per a aumentar la seua resistència.[9]
Fanc
La construcció en atobó és un dels métodos més antics per a alçar murs. El fanc humit es forma a mà per a formar la base d'un mur i es deixa secar. S'afig més fanc i es deixa secar per a formar hiladas successives fins a completar el mur. En el cas del fanc empapat, es reblix un mòle fet a mà en fanc més humit i es deixa secar.[10] En Iran, els murs de fanc empapat es denominen construcció chine. Cada hilada té una gruixa de 460 a 610 mm i una altura de 460 a 610 mm. Esta tècnica sol amprar-se en murs de jardins, pero no en la construcció de vivendes, presumiblement per la preocupació que suscita la resistència dels murs construïts d'esta manera.[11] Una desventaja d'este mètoto és que es pot perdre molt temps esperant a que se seque cada hilada.[12] Una atra tècnica, utilisada en zones a on abunda la fusta, consistix en construir una casa en armassó de fusta i reblir-la de fanc, principalment per a aïllar-la. En algunes zones d'Anglaterra es va utilisar una tècnica similar en el cob.[10]
Cob
L'atobó, a voltes denominat "atobó monolític",[13] és un material de construcció natural fet de terra que inclou argila, arena o chicotetes pedres i un material orgànic com la palla. Els murs d'atobó solen construir-se en hiladas, no tenen juntes de morter i necessiten un 30% o més d'argila en el sol. Pot utilisar-se com a farcidura en edificis de postes i voltons, pero sol amprar-se per a murs de càrrega i pot soportar fins a dos pisos. Un mur de cob deu tindre una gruixa mínima de 410 mm i la proporció entre esgambi i altura no deu ser superior a un per cada dèu.[13] Normalment es lluïx per dins i per fòra en una mescla de calç, terra i arena. El cob és ignífugo i la seua massa tèrmica ajuda a estabilisar les temperatures interiors.[13] Les proves han demostrat que el cob té certa resistència a l'activitat sísmica. No obstant, és possible que els còdics de construcció dels països desenrollats no reconeguen el cob com a material aprovat.[14]
Tepe o gleva
Les rajoles de tepe tallats, cridades gleves, poden utilisar-se per a fer murs resistents i duradors. La gleva es talla de la terra que té una grossa capa de raïls d'herba, que pot trobar-se en les terres del fondo dels rius. Es coloca de vora per a que se seque abans d'utilisar-ho en la construcció.[12] Els colon europeus de les praderies nortamericanes varen descobrir que el tepe en menys provabilitats de deteriorar-se a causa de les gelades o la pluja procedia dels lodazales secs.[15] En Irlanda, Escòcia i Islàndia, a on encara es poden trobar algunes cases de tepe, este material s'utilisava molt en les parets de les cases. Una casa de tepe pot durar cinquanta anys o més si es manté be en un clima fret.[16] Els islandesos consideren que l'herba de millor calitat és el Strengur, els 5 centímetros superiors del tepe.[17]
Terra estabilisada
L'argila sol ser dura i resistent quan està seca, pero s'ablanix molt quan absorbix aigua. L'argila seca ajuda a mantindre unit un mur de terra, pero si el mur està expost directament a la pluja o a l'aigua que es filtra des de la teulada, pot saturar-se.[18] La terra pot "estabilisar-se" per a fer-la més resistent al ras. La pràctica d'estabilisar la terra per mig de l'adició de calç cremada té sigles d'antiguetat.[19] També es pot afegir ciment Portland o betum a la terra destinada a la construcció, lo que afig resistència, encara que la terra estabilisada no és tan resistent com l'argila cuita o el formigó.[19] També es poden utilisar mescles de ciment i calç o puzolana i calç, per a l'estabilisació.[20]
Preferiblement, el contingut d'arena del sol serà del 65%- 75%. Els sols en baix contingut en argila o en no més d'un 15% d'argila no expansiva, són adequats per a la terra estabilisada.[21] El percentage d'argila pot reduir-se afegint arena, si es dispon d'ella.[22] Si hi ha més d'un 15% d'argila pot fer falta més d'un 10% de ciment per a estabilisar el sol, lo que aumenta el cost.[21] Si la terra conté poca argila i conté un 10% o més de ciment, és en efecte formigó. El ciment no és especialment respectuós en el mig ambient, ya que el procés de fabricació genera grans cantitats de diòxit de carbono.[23] La terra estabilisada de baixa densitat serà porosa i dèbil. Per lo tant, la terra deu compactar be en una màquina que faça blocs, be dins del mur per mig de la tècnica de la "terra apisonada".[20]
Terra apisonada
La terra apisonada és una tècnica de construcció de murs que utilisa matèries primeres naturals com a terra, tiza, calç o grava. Els murs de terra apisonada es construïxen colocant terra humida en un encofrat provisional. La terra s'compactar manual o mecànicament i despuix es retira l'encofrat.[24] La terra apisonada sol fabricar-se sense molta aigua, per lo que no necessita molt temps per a secar-se a mida que s'alça l'edifici. És susceptible a l'humitat, per lo que deu colocar-se sobre una capa que impedixca l'ascens de l'humitat, deu techarse o cobrir-se per a impedir l'entrada d'aigua des de dalt i pot necessitar protecció per mig d'algun tipo de lluït, pintura o revestiment.[23]
En China, els murs de terra apisonada varen ser construïts pel poble de Longshan entre el 2600 i el 1900 a. C., durant el periodo en que varen aparéixer les primeres ciutats en la regió. Els grossos murs inclinats de terra apisonada es varen convertir en una característica dels monasteris budistes tradicionals de tot el Himalaya i varen aplegar a ser molt comuns en zones del nort de l'Índia com Sikkim.[25] La tècnica es va estendre a Orient Pròxim i al nort d'Àfrica i la ciutat de Cartago es va construir en terra apisonada. Des d'allí, els romans varen dur la tecnologia a Europa.[26] Les estructures de terra apisonada poden ser duradores. La major part de la Gran Muralla China es va construir en terra apisonada, de la mateixa manera que l'Alhambra del Regne de Granada. En el nort d'Europa hi ha edificis de terra apisonada de fins a sèt pisos i doscents anys d'antiguetat.[23]
Formigó
Els romans varen fabricar un formigó durador, lo prou resistent com per a soportar murs de càrrega.[27] La argamassa incloïa calç i puzolana, un material volcànic que contribuïa significativament a la seua resistència.[28] Les estructures romanes de formigó, com el Coliseu, terminat en l'any 80 d. C., seguixen en peu.[29] La seua longevitat pot explicar-se pel fet de que els constructors utilisaven una mescla relativament seca de morter i àrits i la compactar a colps per a eliminar les bosses d'aire.[30] Encara que deriven de productes de la terra, les estructures de formigó no solen considerar-se estructures de terra.[31]
Referències
- ↑ 1,0 1,1 Rael, 2009, p. 9
- ↑ USDA, 1974, pp. 112-113
- ↑ 3,0 3,1 3,2 «Soil Composition and Formation» (en anglés). Archivat des de l'original, el 01 d'octubre de 2014. Consultat el 26 d'abril de 2014.
- ↑ 4,0 4,1 Shah y Shroff, 2003, p. 22
- ↑ Ball y Norton, 2002, p. 219
- ↑ Koch, Koch y Seidl, 2005, p. 1
- ↑ 7,0 7,1 Koch, Koch y Seidl, 2005, p. 2
- ↑ Koch, Koch y Seidl, 2005, p. 2
- ↑ Watson, 1993, p. 290
- ↑ 10,0 10,1 (2006) Adobe Conservation: A Preservation Handbook (en anglés), Sunstone Press. ISBN 978-0-86534-527-0. Consultat el 28 d'abril de 2014.
- ↑ McHenry, 1984, p. 110
- ↑ 12,0 12,1 McHenry, 1984, p. 4
- ↑ 13,0 13,1 13,2 (01 de giner de 2004) Sustainable Building – Design Manual: sustainable building design practice (en anglés), TERI Press. ISBN 978-81-7993-053-3. Consultat el 26 d'abril de 2014.
- ↑ Goodnow, 2007
- ↑ Rollings-Magnusson, 2012, p. 28
- ↑ Berge, 2009, p. 232
- ↑ Berge, 2009, p. 233
- ↑ Jagadish, 2007, p. 4
- ↑ 19,0 19,1 Teter, Liu y Kent, 1964, p. 1
- ↑ 20,0 20,1 Jagadish, 2007, p. 5
- ↑ 21,0 21,1 Jagadish, 2007, p. 6
- ↑ Jagadish, 2007, p. 8
- ↑ 23,0 23,1 23,2 Keable, 2012
- ↑ Fleming, Honour y Pevsner, 1966
- ↑ Outlook, 2008, p. 38
- ↑ Rael, 2009, p. 17
- ↑ Snell, 2004, pp. 27-28
- ↑ Lancaster, 2005, p. 3
- ↑ Snell, 2004, p. 28
- ↑ Snell, 2004, p. 29
- ↑ Rael, 2009, p. 9
- Este artícul conté una traducció derivada de «Estructura de tierra» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.
Erro en la cita: Existixen etiquetes <ref> per a un grup nomenat "nota", pero no es trobà una etiqueta <references group="nota"/>