Classificació de sols

Classificació de sols

Colors de sols.

La classificació de sols és una categorisació de terres basada en característiques distintives i en criteris d'us.

Criteris de classificació

Classificació del sol en Estats Units.

Geològica

El primer criteri va ser establit per Friedrich Fallou (1794-1877) en Pedologie oder allgemeine und besondere Bodenkunde, en el qual es manifesta crític i fort front a la mera consideració de les propietats químiques i propon considerar al sol com un ent natural.

Fallou inclou en el seu estudi la majoria dels caràcters concernents al sol: història, geografia, necessitat d'estudi conjunt dels constituents, estructura i funcionament. En 1862 falca el terme «Pedologie» per als estudis científics de sols, simultàneu a atres tals com «agricultural geology» o «agrogeology». Afirma que la pedología és, necessàriament, una ciència interdisciplinar, puix en aquell moment el sol s'observava solament com un «fenomen geològic», independent d'uns atres. Per tot això, atres autors de l'àmbit americà li consideren el fundador de la pedología.

Química

La classificació química va ser falcada per autors com:

• Gapalopa Benson (grau de saturació del complex absorbent).
• Alexius von Sigmond (catión dominant del complex absorbent).
• Hans Pallmann (intensitat, direcció i elements del llavat).

Climàtica

Segons Vasili Dokucháyev, el sol es pot classificar climáticamente, depenent de l'efecte que té el clima sobre ells, aixina es troben:

• Sols zonals: evolucionen notòriament depenent al clima a on es troben.
• Sols intrazonales: evolucionen independents del clima.
• Sols azonales: Sols molt poc evolucionats, per lo que no es coneix cóm és la seua evolució.

Genètica

Ací es classifiquen els sols depenent del seu orige, el seu grau de desenroll del perfil, grau d'alteració, tipos de humus, hidromorfía, propietats químiques i mineralogia.

Segons la seua capacitat d'us

Este criteri de classificació permet mostrar els problemes o llimitacions, necessitats i pràctiques de maneig adequat, en la qual cosa es proporciona un sistema comprensible, clar i de gran utilitat en la formulació dels plans de desenroll agropecuario.

Ingenieril

Els ingeniers, típicament els ingeniers geotécnicos, classifiquen als sols d'acort en les seues propietats ingenieriles, en relació en el seu us en fundacions o en materials de construcció d'edificis. Els sistemes moderns de classificació d'ingenieria es dissenyen per a permetre una fàcil transició de les observacions a camp a les prediccions bàsiques de propietats i de conductes d'ingenieria de sols. Alguns dels primers sistemes clasificatorios ingenieriles de sol eren adaptacions dels propis sistemes de classificació de la ciència del sol.

El sistema de classificació més comuna d'ingenieria per a sols en Estats Units és el Sistema Unificat de Classificació de Sols, USCS, pel seu acrònim en anglés. El USCS té tres grups de classificació majors:

1. Sols de gra gros (per eixemple, arenes i graves): es distinguixen principalment perque els grans són observables a simple vista.
2. Sols de gra fi (per eixemple, rovines i argila): són bons i alguns no almagasenen aigua, pero retenen aigua millor que els grans superiors.
3. Sols altament orgànics (referits com «turba»). El USCS ademés subdivide a eixes tres majors classes de sols per a clarificación.

Hi ha atres sistemes de classificació d'ingenieria de sol, aixina, per eixemple, en Àfrica es troben el Sistema de Classificació de Sols AASHTO i el «Burmeister Modificat».

Estos sistemes de classificació ingenieriles del sol fan descripció d'atres propietats edàfiques com a color, contingut d'humitat in-situ i tensió in-situ, etre atres aspectes.

Numèrica

Una atra aproximació és la classificació numèrica, també cridada ordenació, a on els sols individuals s'agrupen per métodos estadístics multivariados, tals com anàlisis de agrupamiento. Açò supon crear agrupamientos naturals sense requerir cap inferència sobre la génesis del sol.

Bases morfométricas

En esta classificació s'utilisen propietats mesurables del sol, be directament en el perfil o analisant mostres en el laboratori. Representa actualment la tendència més acceptada en les modernes classificacions de sols, com la Soil Taxonomy i la World Reference Base for Soil Resources.

Tipos de classificació

Per als sols, l'experiència ha mostrat que un sistema natural, és dir, sols agrupats per les seues propietats intrínseques, conductes, o génesis, resulta en classes que poden ser interpretades per a molts usos diversos. Açò és en contrast en una classificació tècnica, com la «Classificació de Capacitat de Fertilisació», a on els sols s'agrupen d'acort en el seu ajust a un us específic.

Risc a degradació

Els sistemes naturals es basen estrictament en la génesis presumida del sol, pero els moderns sistemes (tant els molt jeràrquics com el Soil Taxonomy com els poc jeràrquics com el World Reference Base for Soil Resources) usen criteris objectius, de morfologia a camp com a proves de laboratori, tant com siga possible, per a reduir desacorts entre classificadors.

En mapage de sols, com es practica en Estats Units, la classificació de sol usualment significa usar criteris basats en la morfologia de sol afegint les característiques desenrollades durant la formació dels sols. Els criteris es designen per a guiar les eleccions en l'us de la terra i en el maneig del sol. Com es va indicar, eixe és un sistema jeràrquic híbrit d'abdós criteris natural i objectiu. El Soil Taxonomy proveïx criteris medulars per a diferenciar les unitats de mapage de sols. Eixa és una substancial revisió del «1938 USDA soil taxonomy» que era un sistema estrictament natural.

Les unitats de mapage de sols d'una taxonomia de sols aixina basada, s'agrupen adicionalment en classes de sistemes de classificació tècniques. Les «classes de capacitat d'us», el sol hidromórfico, i el «camp flor» són alguns eixemples.

Ademés dels sistemes de classificació de sols, hi ha també sistemes de classificació de sols vernàculs. Els sistemes vernàculs (descriptivos) han segut usats per milenis, mentres els sistemes basats en evidència científica, eren de relativament recent desenroll.

Classificació objectiva

Actualment existix un forta tendència a utilisar dos classificacions que poden ser calificades com a internacionals, estes són la Soil Taxonomy, presentada pel Soil Survey Staff dels Estats Units, i la World Reference Base for Soil Resources, editada per un Grup de Treball de la Unió Internacional de les Ciències del Sol (International Union of Soil Sciences - IUSS). En alguns països les classificacions nacionals estan sent abandonades o utilisades en caràcter complementari d'estes dos classificacions globals. En atres països el sistema nacional seguix sent el sistema principal (Rússia, Alemània, entre uns atres).

Es tracta de classificacions que utilisen com a caràcters diferenciantes a propietats del sol mesurables cuantitativamente, en el camp o en el laboratori. Ademés estos caràcters diferenciantes són molt numerosos, de manera que les classes establides queden definides d'una manera molt rigorosa i precisa. En utilisar criteris quantitatius, les classes poden ser definides de tal manera que s'exclouen mútuament.

Estes dos classificacions eviten al màxim la subjetividad, a diferència de lo que ocorria en les classificacions que les han precedit:

En utilisar sempre propietats que poden ser quantificades d'alguna manera, no s'ampren els criteris qualitatius, tan utilisats en les classificacions anteriors. Aquells criteris de «alt contingut en matèria orgànica», «pobres en bases», etc, que es prestaven a una enorme confusió, (per eixemple, el terme «alt» s'interpretava de molt distinta manera en funció dels sols a que cada investigador estava acostumat) han segut substituïts per «percentage en matèria orgànica superior al 1%», «grau de saturació < 50%», etc.

S'eviten les consideracions genètiques, que en ser subjectives de distintes interpretacions poden crear confusions. No obstant, donada l'importància dels processos de formació del sol, s'utilisen com a caràcters diferenciantes a aquelles propietats que són el resultat directe de l'actuació d'estos processos. És per això que encara que estrictament parlant es tracta de classificacions morfométricas, les podem calificar com a morfogenètiques. No obstant, les propietats importants per a l'utilisació del sol també són tingudes en conte.

Una atra ventaja important d'estes classificacions és que es referixen tant als sols vérgens com als agrícoles. Es classifica al sol tal com es troba en la realitat i en classificar-ho no cal idealizarlo a com seria si no s'haguera llaurat, com sí ocorria en atres classificacions anteriors.

Anteriors nomenclatures com la ABC estan definides sobre criteris genètics qualitatius, lo que provoca importants disparitats d'us entre els edafólogos. Per a evitar este inconvenient el Soil Survey Staff de EUA va introduir el concepte d'horisons de diagnòstic, l'us del qual s'ha impost en molts sistemes.

Un horisó de diagnòstic és un horisó definit morfométricamente, en la major precisió possible, en senyes de camp i de laboratori, per a la seua utilisació en la classificació del sol. Estos horisons es definixen d'una manera molt més completa que com es fa per a la nomenclatura ABC, ademés s'utilisen criteris quantitatius, els quals estaven totalment absents.

Per una atra part existixen atres caràcters diferenciantes que no són horisons i són cridades propietats de diagnòstic. Són elements essencials per a la classificació i són definits de manera similar a com es fa en els horisons de diagnòstic.

Els horisons de diagnòstic i propietats de diagnòstic no són tots comuns per a abdós classificacions. Tampoc les definicions dels horisons i propietats estan definits exactament de la mateixa manera en abdós sistemes.

Classificació FAO

La FAO ha optat per a la denominació de les seues classes de noms populars, utilisats en classificacions anteriors, descartant tots els térmens populars que es prestaren a confusió, per eixemple: sols pardos, sols àrits, etc. També una atra diferència sobre la Soil Taxonomy radica en l'absència dels règims d'humitat i temperatura d'us tan freqüent en la classificació americana.

La FAO ha desenrollat dos sistemes per a treballar en sols:

El «Legend of the Soil Map of the World», per la FAO/Unesco, va ser establit en 1974 i posteriorment va ser revisat, introduint profundes modificacions en el seu esquema de classificació desenrollant el «Revised Legend of the Soil Map of the World» en 1988. S'han introduït profunts canvis en tots els seus nivells (horisons de diagnòstic, propietats de diagnòstic, materials de diagnòstic, Grups de Sols i Unitats de Sols). En un principi esta classificació va ser dissenyada per a proporcionar un arma de treball comú per a tots els edafólogos del planeta. Concretament com a llegenda d'un mapa mundial de sols, d'escala menuda (1:5 000 000), per a realisar una primera valoració dels recursos edàfics del món. Elaborada principalment per a treballar en escales menudes (mapes generals). Representa un sistema de classificació prou intuïtiu, molt eficaç des d'un punt de vista didàctic i molt útil per a estudis no molt detallats de sols.

Més que un sistema de classificació es tracta simplement d'una llegenda per a definir les classes de sols del Mapa de Sols del Món a escala 1:5 000 000. Este sistema ha tingut una àmplia acceptació mundial i ha segut universalment acceptat com un utilísimo sistema de referència. El sistema FAO va ser reemplaçat en 1998 per la World Reference Base for Soil Resources.

Classificació World Reference Base for Soil Resources (WRB)

La World Reference Base for Soil Resources (WRB, Base referencial mundial del recurs solc) és un sistema internacional de classificació de sols per a la nomenclatura de sols i la creació de llegendes de mapes de sols. És editat per un Grup de Treball de la Unió Internacional de les Ciències del Sol (International Union of Soil Sciences - IUSS). La primera edició és de 1998 reemplaçant la Classificació FAO, la segona de 2006, la tercera de 2014 (Actualisació en 2015) i la quarta de 2022. La quarta edició de 2022 és el document actual vàlit de la WRB.

La WRB comprén dos nivells: el Primer Nivell té 32 Grups de Sols de Referència (GSR); el Segon Nivell consistix en el nom de el GSR combinat en un conjunt de calificadores principals i suplementaris.

La WRB usa horisons, propietats i materials de diagnòstic i també característiques simples (com una certa textura o una certa saturació de bases) per a assignar a un sol el Grup de Sols de Referència (GSR) apropiat. Per a esta assignació s'usa una clau.

Per al Segon Nivell de la classificació s'utilisen calificadores, que tenen una definició única. Els calificadores disponibles per al seu us en un GSR s'enumeren en la clau junt en el GSR. Es dividixen en calificadores principals i suplementaris. Els calificadores principals són importants per a la subdivisió dels sols d'un GSR. Són jeràrquics i es presenten en l'orde de la seua importància. Els calificadores suplementaris no són jeràrquics i s'utilisen en la següent manera: primer els calificadores referiendose a la textura, després els demés calificadores segons l'orde alfabètic. Els calificadores principals s'afigen davant del nom de el GSR. La seqüència és de dreta a esquerra, és dir, el calificador més alt en la llista, es coloca més propenc al nom de el GSR. Els calificadores suplementaris s'afigen darrere del nom de el GSR entre paréntesis i separats un de l'atre per menges. La seqüència és d'esquerra a dreta. Per a nomenar un sol es deu afegir tots els calificadores que apliquen.

Per a llegendes de mapes el número de calificadores depén de l'escala.

Classificació Soil Taxonomy

Classifica els sols per nomenclatura de:

• Orde
• Suborden
• Grans grups
• Subgrup
• Família
• Series

Els órdens són:

• Alfisol
• Andisol
• Aridisol
• Entisol
• Espodosol
• Gelisol
• Histosol
• Inceptisol
• Molisol
• Oxisol
• Ultisol
• Vertisol