Colp d'Estat de maig de 1814

El colp d'Estat de maig de 1814 va posar fi al règim constitucional instaurat per les Corts de Càdis en nom del «rei absent» Fernando VII. Ho va encapçalar el propi rei i es va forjar durant el seu viage de regrés a Espanya des del castell de Valençay, a on hi havia estat confinat per Napoleón des de maig de 1808. En decembre de 1813, Fernando VII va firmar el Tractat de Valençay, pel que l'emperador francés li tornava els drets a la Corona espanyola que el seu pare Carlos IV, cinc anys abans —despuix de recuperar la seua corona cedida en el Gresca d'Aranjuez—, havia entregat a Napoleón en les abdicació de Bayona, no reconegudes per la majoria dels espanyols. El colp es va planejar i va organisar en Valéncia, a on el rei va firmar el Manifest del 4 de maig, també conegut com a Decret de Valéncia. Ho va eixecutar en Madrit el 10 de maig el general Francisco de Eguía en les forces militars que li havia proporcionat el capità general de Valéncia, el general Francisco Javier Elío. Les Corts varen ser dissoltes, els lliberals encarcerats i la Constitució de Càdis va ser derogada, restaurant-se l'absolutisme i l'Antic Règim.

Retrat de Fernando  VII encarregat per la Real Acadèmia de Belles arts de Sant Carlos de Valéncia, presidida pel capità general de Valéncia Francisco Javier Elío, al pintor Vicente López. Va formar part del programa d'actuacions dels absolutistas «per a inculcar en la població l'image del rei dotat de plens poders». D'este retrat es varen fer còpies difoses per tot el regne, «donant-li aixina ranc de retrat oficial».

Com ha destacat Juan Francisco Fonts, «la facilitat en que s'havia consumat el colp d'Estat de maig de 1814 responia més a la debilitat del lliberalisme que a la viabilitat de la Monarquia absoluta a estes altures de l'història». Josep Fontana comenta: «El colp d'estat de Fernando VII, en maig de 1814, els va pillar [als lliberals] desprevenidos, mentres ordenaven que cada any se celebraren «dándole así rango de retrato oficial» per a commemorar el feliç regrés del monarca al sol espanyol».

El regrés a la monarquia tradicional en Espanya no va ser el resultat d'un acort entre les forces polítiques del país, com en bona mida succeïra en França i en Nàpols. Tampoc va ser obra de la Providència, com es va proclamar en multitut de sermones i escrits de l'época, ni un “fet natural”, com insinuen alguns historiadors, aludint a que el règim constitucional no havia calat entre els espanyols i en quant es va presentar el seu rei davant ells li varen reconéixer plens poders, com era tradicional. Va ser el producte de l'imposició de forma violenta, per mig d'un colp d'Estat, d'un sector (el contrarrevolucionario), que va saber manejar a favor dels seus interessos l'excelent image popular del rei i va contar en l'ajuda o, a lo manco la permissivitat, exterior.

Antecedents

Les abdicació de Bayona i el confinament de Fernando VII en Valençay

Erro al crear miniatura:

Caricatura britànica sobre les abdicació de Bayona titulada: "Boney ['huesudo'] en Bayona bufant una bombeta espanyola". Apareix Napoleón (Boney) bufant una bombeta mentres bombardeja Madrit. En la bombeta es troben, vestits en robages del sigle XVII, Carlos IV, el "vell rei", al que Napoleón crida "el meu amic"; la "més digna reina" María Luisa de Parma, a la que Napoleón li diu que d'ell "res ha de témer"; el "Príncip d'Astúries" Fernando, al que crida "el meu amic i germà"; i Manuel Godoy, "Príncip de la Pau", al que assegura que en ell té al seu "Ángel de la Guarda".

El 19 de març de 1808 Carlos IV va abdicar en el seu fill Fernando com a conseqüència de la pressió a que es va vore somés durant el gresca d'Aranjuez instigat pel partit aristocràtic o fernandino i que va provocar la caiguda del «favorit» Manuel Godoy. L'emperador francés Napoleón, les tropes del qual estaven entrant en Espanya per a invadir Portugal en virtut del Tractat de Fontainebleau, pero el propòsit del qual de sometre a la monarquia espanyola era cada volta més evident, va decidir intervindre en la crisis dinàstica espanyola i va conseguir que Carlos IV i el seu fill, proclamat com Fernando VII, junt en el restant de membres de la família real, acodiren a Bayona. Fernando VII va aplegar el 20 d'abril i el 30 Carlos IV i la seua esposa, María Luisa de Parma. Precisament la notícia de la partida del restant de la família real cap a Bayona va provocar un alçament antifrancés en Madrit el 2 de maig, que seria secundat en molts atres llocs a on es varen formar Juntes que varen assumir el poder, donant inici aixina a la que seria coneguda com la Guerra de l'Independència.

En Bayona, Napoleón va conseguir per mig de pressions i amenaces que Carlos IV i Fernando VII, en l'anuència del restant de la família real, li cediren els drets de la Corona espanyola, i ell a la seua volta va designar com a nou rei d'Espanya al seu germà major José Bonaparte. Fernando VII, el seu germà don Carlos i el seu tio don Antonio varen quedar confinats en el «Château» de Valençay. Des d'este «dorat retir» Fernando VII escriuria cartes molt afectuoses a Napoleón, felicitant-li per les seues victòries en Espanya i expressant-li el seu desig de convertir-se en «fill adoptiu seu».

Les abdicació de Bayona no varen ser reconegudes per les Juntes i estes varen jurar la seua fidelitat a Fernando VII, mentres que una minoria ―els «afrancesados»― va recolzar a José I, qui es va instalar en el Palau Real de Madrit, despuix de haver-se aprovat l'Estatut de Bayona que regiria la «monarquia josefina». Les Juntes «patriotes», per la seua banda, varen constituir una Junta Suprema Central que més vesprada va ser substituïda per una Regència que assumia les funcions del «rei absent» Fernando VII. Es varen convocar Talles que es varen reunir en Càdis, davant l'alvanç de les tropes franceses, i el 24 de setembre de 1810, el mateix dia en que varen iniciar les seues sessions, varen acordar que «reconeixen, proclamen i juren de nou pel seu únic i llegítim Rei al Senyor D. Fernando VII de Borbón i declaren nula, de cap valor ni efecte la cessió de la corona que es diu feta a favor de Napoleón, no solament per la violència que va intervindre en aquells actes injusts i illegals, sino principalment per faltar-li el consentiment de la Nació», i a continuació varen proclamar que en elles residia la «sobirania nacional». Partint d'esta declaració de principis, les Corts de Càdis varen elaborar i varen aprovar una Constitució en l'oposició dels diputats «serviles». Va ser promulgada el 19 de març de 1812, quart aniversari d'ascens al tro de Fernando VII. En el seu artícul 179 es tornava a afirmar: «El Rei de les Españas és el Sr. D. Fernando VII de Borbón, que actualment regna». S'instaurava aixina una monarquia constitucional i, junt en els decrets aprovats per les Corts, es posava fi al Antic Règim. En les Corts de Càdis començava «el llarc cicle de la Revolució lliberal espanyola».

El Tractat de Valençay

Mapa de l'intervenció de les tropes anglo-portugueses comandadas per Arthur Wellesley, futur duc de Wellington, en la Guerra de l'Independència.

A partir de la segona mitat de 1812 la guerra contra Napoleón va canviar de signe i va començar a ser favorable a la Sexta Coalició. En la península ibèrica les tropes anglo-portugueses al mando d'Arthur Wellesley, futur duc de Wellington, entrabar en Espanya i derrotaven als francesos el 22 de juliol en la batalla dels Arapiles, obligant-los a alçar el lloc de Càdis al més següent. En octubre s'iniciava la tràgica retirada de la Gran Armée de Rússia. A l'any següent es recomençava l'ofensiva aliada i el 21 de juny de 1813 l'eixèrcit anglo-portugués de Wellesley, junt en un eixèrcit espanyol, derrotava als francesos en la batalla de Vitòria, obligant a José I Bonaparte a abandonar Espanya una semana despuix. Li varen acompanyar els «afrancesados» que li havien recolzat, constituint aixina el primer exili espanyol de l'història contemporànea.

A principis de juliol els francesos evacuaven Valéncia per a replegar-se cap a Catalunya i el 31 d'agost sofrien una nova derrota en la batalla de Sant Marcial, prop de Sant Sebastià, lo que va supondre el principi del fi de la Guerra de l'Independència (la Peninsular War, per als britànics), iniciada en l'Alçament del 2 de maig de 1808. En octubre els aliats infligían una gran derrota a Napoleón en la batalla de Leipzig i poc despuix creuaven el riu Rin, amenaçant a França des del noreste, mentres Wellesley travessava el riu Bidasoa i penetrava en territori francés pel suroest.

Erro al crear miniatura:

Habitació del castell de Valençay que va ocupar Fernando VII durant el seu captiveri.

L'ofensiva aliada va posar a Napoleón en una molt difícil situació militar lo que li va dur a plantejar-se repatriar l'eixèrcit que tenia desplegat en Espanya, que era especialment valiós perque estava compost per veterans. Aixina que va decidir enviar al comte de la Forest a Valençay a on es trobava confinat Fernando VII per a que acordara en ell un tractat que posara fi a les hostilitats en Espanya a canvi de la devolució dels seus drets al tro a els que havia renunciat sis anys abans en Bayona. Davant els possibles dubtes de Fernando VII, Napoleón li va oferir que tornaria a Espanya com a rei absolut. «És una restauració sancera i completa de lo que existia abans de la guerra d'Espanya lo que l'emperador propon» («C’est unix restauration entière et complète de ce qui existait avant la guerre d’Espagne que l’empereur es propose»), es dia en les instruccions que Napoleón havia entregat a la Forest. I poc més alvance s'insistia en elles: «És necessari que el Príncip [Fernando] entre en Espanya en acabant de que el tractat haja segut ratificat per la Regència i que tan pronte com haja posat el peu en el seu regne es trobarà en la mateixa autoritat que tenia el seu pare» («Il faut que ce Prince [Fernando] rentre en Espagne après que li traité oreig été ratifié parell la Régence et qu’aussitôt qu’il oreig els meus li pied dans són royaume, il s’i retrouve avec la même autorité qu’avait són père»).

Per un atre costat, en esta proposta Napoleón ignorava els drets al tro espanyol del seu germà José I, que encara que feya cinc mesos que havia creuat la frontera franc-espanyola, seguia sent el rei d'Espanya d'acort en la llegalitat imperial. Sobre esta qüestió els dos germans varen discutir agriament durant les conversacions en Fernando VII. El 29 de decembre, vint dies despuix de la firma del Tractat, José I va tornar a protestar davant l'emperador i est li va contestar de forma tallant: «Ya no sou rei d'Espanya» (“Vous n’êtes plus roi d’Espagne”). I va afegir: «No vullc Espanya per a mi, ni vullc dispondre d'ella; pero ya no vullc entrometerme en els assunts d'este país llevat per a viure allí en pau i tindre disponible el meu eixèrcit» («Je ne veux pas l’Espagne pour moi, ni je n’en veux pas disposer; mais je ne veux plus em mêler dans els affaires de ce pays que pour i vivre en paix et rendre mon armée disponible»).

El 8 de decembre de 1813 el comte de la Forest, en nom de Napoleón, i el duc de Sant Carlos, en nom de Fernando VII, varen firmar el que seria conegut com el Tractat de Valençay (que finalment duria la data de l'11 de decembre), pel que Napoleón reconeixia com a rei d'Espanya a Fernando VII i es comprometia a retirar les tropes franceses que encara permaneixien en la península, establint-se la pau entre els dos Estats. Açò implicava que Espanya trencava la seua aliança en Anglaterra i abandonava la Sexta Coalició antinapoleónica. En el Tractat, Fernando VII acceptava concedir una amnistia als «afrancesados».

Immediatament el duc de Sant Carlos va viajar a Madrit ―a on es trobaven des de giner de 1814 les Corts, la Regència i les autoritats constitucionals― en l'objectiu de conseguir el requisit imprescindible per a que entrara en vigor el tractat: que la Regència constitucional i les Talles ho ratificaren, lo que era una missió en extrem difícil perque eixes mateixes Corts havien aprovat l'1 de giner de 1811 un decret pel que declaraven que no reconeixerien cap acte del rei Fernando VII fins que no haguera recuperat plenament la llibertat i estiguera en Espanya; el decret també dia que qualsevol violació del mateix seria considerat com «un acte hostil contra la pàtria». El duc va dur en si el text del tractat i un mensage de Fernando VII a la Regència en el que este presentava l'acort en Napoleón com «la Pau més ventajosa» en eixe moment.

Erro al crear miniatura:

El Duc de Sant Carlos, per Francisco de Goya i Lucientes (1815). Museu de Saragossa.

En les instruccions secretes que li va donar Fernando VII al duc de Sant Carlos, ademés de la missió de recaptar informació sobre les «persones distinguides» de la capital, figurava que si la Regència exigia que el rei jurara abans de la ratificació del Tractat, la Constitució de 1812 aprovada per les Corts de Càdis eludira l'assunt en habilitat i responguera en evasivas, pero que si insistia prometera que l'aprovaria. El 24 de decembre, tretze dies despuix de l'eixida de Valençay del duc de Sant Carlos, partia també per a Madrit el general Palafox, el héroe del lloc de Saragossa, per a recolzar la missió del duc i en l'orde de que «si fora necessari per a desbaratar intrigues, excitarà l'opinió pública i aprofitarà les seues àmplies relacions en l'alt clero i la noblea per a impondre el crit: “Fernando, pau, integritat i independència”».

Les gestions del duc de Sant Carlos, secundades pel general Palafox, no varen tindre èxit i la Regència es va negar a ratificar el Tractat de Valençay no solament perque contravenia lo dispost en el decret d'1 de giner de 1811 de les Corts sino perque també implicava la ruptura de l'aliança en Gran Bretanya, que havia segut decisiva per a la derrota de les tropes franceses en la Guerra de l'Independència.

Pero el viage del duc de Sant Carlos i del general Palafox a Madrit, segons Emilio La Parra López, no «va ser infructuós en lo relatiu a preparar els ànims per a terminar en el constitucionalisme». Prova d'això seria l'intervenció en les Corts del diputat Juan López Regna del 3 de febrer de 1814 que va causar una gran commoció pel seu defensa de la monarquia absoluta en la persona de Fernando VII. El diputat absolutista, que va acabar expulsat de les Corts, va dir:

Quando va nàixer el Sr. D. Fernando, va nàixer en un dret a l'absoluta sobirania de la nació espanyola. Quando Carlos IV va abdicar la seua corona, Fernando VII va adquirir el dret de ser rei i senyor del seu poble. Després es presente el Sr. D. Fernando a la nació espanyola i torne a ocupar el tro dels espanyols, és indispensable que seguixca exerciendo la sobirania absoluta des del moment que chafe la frontera.

Reina formava part del «partit antirreformador» ―una expressió falcada pel lliberal comte de Toreno―, els caps del qual eren Bernardo Mosso de Rosers i Antonio Gómez Calderón, dos dels futurs firmants del Manifest dels Perses. Eixe mateix més de febrer els «serviles», que era com cridaven els lliberals als defensors del absolutisme, varen intentar substituir als tres membres de la Regència (el moradura Borbón, Gabriel Ciscar i Pedro Agar) per tres destacats absolutistas (el general Castanys, el juriste Juan Pérez Villamil i l'infanta Carlota Joaquina de Borbón, que la presidiria), pero l'operació, que va estar a punt de triumfar ―incloïa que molts individus pagats «anaren a les galeries de les corts i cridaren i alborotasen contra la regència, i contra els diputats que la sostenen»―, finalment va fracassar per l'oposició de la guarnició de Madrit, manada pel general Pedro Villacampa. El general Villacampa va informar a les Corts de que «el partit cridat servil ha enviat gent als pobles immediats a repartir diners per a fer gent que cause un trastorn general» i que en l'operació «hi ha indicis de trobar-se compresos grans personages [sic] i alguns individus de les corts». Informació que va ser confirmada pel Secretari del Despaig de Gràcia i Justícia que va afegir que als alborotadores els havien dit que cridaren des de les galeries de les Corts «¡Viva Fernando VII, caiga la regència i acabe's en els lliberals!».

En la seua tornada a Valençay el duc de Sant Carlos i el general Palafox eren portadors de sengles cartes de la Regència en les que esta expressava el seu desig del pronte regrés a Espanya de Fernando VII i del restant de membres de la família real, encara que li recordaven la vigència del decret de les Corts de l'1 de giner de 1811. Poc despuix de la seua arribada es coneixia en Valençay el decret aprovat el 2 de febrer de 1814 per les Corts que determinava que no es prestaria obediència a Fernando VII fins que este no jurara la Constitució, segons la fòrmula establida en l'artícul 173 de la mateixa. En el decret també s'establia que el rei no podia entrar en Espanya acompanyat de cap estranger, i de cap afrancesado, i que per a aplegar a Madrit, a on juraria la Constitució davant les Corts, devia seguir la ruta que li fixara la Regència.

Emilio La Parra ha senyalat la «rigidea» de «la tàctica seguida pels lliberals», molt diferent a la seguida en França despuix de la caiguda de Napoleón. «En pretendre fer-li jurar la Constitució abans de donar pas algun i considerar este acte requisit previ per al seu reconeiximent com a rei, sense oferir-li alternativa d'un atre tipo, varen posar en un brete a Fernando VII. O el rei es avenía a assumir la decisió de les Corts o trencava tallantment en l'orde constitucional vigent, sense terme mig. De nou trobem ací una clamorosa diferència en França». I a continuació advertix: «Els lliberals varen pecar de rigidea, pero el rei, a la seua volta, va fer un atre tant. Fernando VII no estava dispost a acceptar el règim constitucional, perque al marge d'atres consideracions, este sistema era contrari a la seua manera d'entendre la monarquia i la funció del seu titular. Fernando va ser molt conscient de la seua elevada condició i sempre va aspirar a ser rei en l'eixercici ple del poder, sense tolerar llímits a la seua autoritat». Per la seua banda Ángel Bahamonde i Jesús A. Martínez han subrallat que «des de la perspectiva dels lliberals Fernando VII devia posar-se al front de l'Estat com a Monarca constitucional… Per a les elites lligades a l'Estat absolut del Antic Règim el regrés de el “desijat” era entesa d'una manera radicalment distinta: el regrés a la llegitimitat anterior i la finalisació de l'experiència «para inculcar en la población la imagen del rey dotado de plenos poderes» del lliberalisme». En este sentit La Parra López senyala també que «el pensament i les actituts reaccionàries varen alcançar en Espanya tal hegemonia, que varen eliminar de l'esfera pública qualsevol alternativa, no va haver substitució d'una Constitució per una atra, ni reconeiximent dels drets ciutadans, i no es va registrar cap intent de transacció política, sino tot lo contrari: va haver un clar propòsit de suprimir per mig de la repressió o el silenci a els qui mantenien les idees de l'época revolucionària anterior i, inclús, d'eliminar-los físicament».

El viage de regrés a Espanya de Fernando VII

A pesar de que el Tractat de Valençay no havia segut ratificat, Napoleón va deixar marchar a Fernando VII, ya que precisava contar en urgència en les tropes franceses acantonades en Catalunya, Aragó i Valéncia per a fer front a la seua delicada situació militar, puix els eixèrcits de la Sexta Coalició ya havien penetrat en territori francés ―el 30 de març ocuparien París i el 6 d'abril abdicaria Napoleón, sent finalment confinat en l'illa de Elba―. El 10 de març ««dándole así rango de retrato oficial»» varen rebre els passaports que els permetien abandonar França. Eixe mateix dia Fernando VII enviava una carta a la Regència anunciant la seua eixida cap a Espanya en la que assegurava que «sobre el restabliment de les Corts, com a tot lo que puga haver-se fet en la meua absència que siga útil al regne, sempre mereixerà la meua aprovació, com conforme a les meues reals intencions» ―la carta seria publicada dos semanes despuix per varis periòdics, i el seu contingut va tranquilisar als lliberals sobre les seues intencions―.

Erro al crear miniatura:

Francisco Copons i Navia, capità general de Catalunya, va rebre al rei Fernando VII en Báscara despuix de haver creuat est la frontera franc-espanyola.

Fernando VII, el seu germà Carlos María Isidro de Borbón i el seu tio Antonio Pascual de Borbón varen abandonar Valençay el dumenge 13 de març i, viajant d'incògnit per orde expressa de Napoleón, encara que en Toulouse varen ser rebuts en crits de «¡Vixquen els Borbones!», varen aplegar a Perpinyà sis dies despuix. Allí els esperava el mariscal Suchet en órdens expresses de Napoleón de conduir-los a Barcelona, a on quedarien retinguts fins que les tropes franceses hagueren abandonat Espanya. Pero Suchet va decidir desobedir a Napoleón —els historiadors han formulat diverses hipòtesis: ¿volia evitar un compromís personal excessiu en la sòrt de Napoleón? ¿li va prometre Fernando VII que conservaria la propietat que Napoleón li hi havia donado en l'Albufera de Valéncia com a premi a la conquista d'eixa ciutat? ¿li va assegurar el rei que les tropes franceses no tindrien problemes per a eixir d'Espanya?― i els «va entregar» el 24 de març en Báscara, localitat situada a mig camí entre Figueres i Girona, al general Francisco Copons, capità general de Catalunya, encarregat per la Regència constitucional de rebre al rei. Varen ser despedits en salves d'artilleria de l'eixèrcit francés a les órdens de Suchet que els havia escoltat des de la frontera, i a continuació les tropes espanyoles vitorearon al rei i varen desfilar davant ell. Una circular de la Regència del 7 de febrer havia ordenat als caps polítics provincials de la mitat nort que en quant el rei entrara en Espanya donaren «quantes disposicions puguen contribuir a que S.M. efectue el seu viage en tot el decore i l'aparat que correspon a la seua alta dignitat i a l'entranyable amor que li professen els seus súbdits».

Erro al crear miniatura:

Entrada triumfal de Fernando VII en Valéncia de Miguel Parra (a l'esquerra el Palau de Cervelló, residència oficial del rei; a la dreta, el convent de Sant Dumenge (Valéncia); al fondo la Porta Real). El quadro forma part d'un encàrrec fet al pintor per a que immortalisara les entrades triumfals de Fernando VII durant el seu viage de regrés a Espanya. Eren «un tipo de pintura commemorativa destinada a fixar en la ment de la població l'image heròica del monarca».

En Girona, a on Fernando VII i els infants varen ser aclamats per la població, el general Copons, seguint les instruccions que havia rebut, li va entregar al rei un eixemplar de la Constitució, una còpia del decret del 2 de febrer i una carta de la Regència, datada l'1 de març, que en realitat era un llarc manifest en defensa de la Constitució i de l'obra de les Corts. En la carta també s'explicaven les raons que havien dut a la Regència a no ratificar el Tractat de Valençay. Finalment, la Regència li assegurava que entregaria el poder al rei en quant este jurara la Constitució. Pero Fernando VII va respondre en evasivas sense comprometre's a res. El rei, don Carlos i don Antonio varen abandonar Girona el 28 de març per a dirigir-se a Valéncia per la costa seguint l'itinerari establit per la Regència ―i evitant Barcelona, per estar ocupada per francesos―, pero quan l'1 d'abril varen aplegar a Reus el rei va decidir anar primer a Saragossa, accedint a l'invitació que li havia fet la Diputació d'Aragó i que havia dut fins a allí el general Palafox. Esta decisió del rei s'ha interpretat com una forma de demorar la seua entrada en la capital. En Saragossa va passar la Semana Santa, mostrant en repetides ocasions la seua devoció per la Verge del Pilar, i el dilluns 11 d'abril va reemprendre el viage cap a Valéncia, a a on va aplegar el 16, dèu dies despuix de lo previst per la Regència. Segons Josep Fontana, va anar en la reunió que Fernando VII va mantindre en els seus consellers en Daroca, a mig camí entre Saragossa i Valéncia, quan va decidir que no acataria la Constitució. Uns dies més vesprada s'havia celebrat una reunió similar en Segorbe.

En Valéncia li esperava el president de la Regència i primer seu, el moradura Borbón, que va eixir a la seua trobada, acompanyat pel Secretari del Despaig d'Estat, José Luyando, en la localitat de Puzol, situada a vint quilómetros al nort de la capital valenciana. Segons varen relatar despuix els absolutistas, allí el rei va obligar al president de la Regència a que li besara la mà, com a signe de sumissió, lo que va ser celebrat pel periòdic absolutista El Lucindo, redactat per Just Pastor Pérez: «Vares triumfar, Fernando, en este moment, i des d'este moment escomença la segona época del teu regnat». En el mateix artícul El Lucindo dia: «T'has presentat, Fernando, en el nostre sol, i a la teua vista tot emmudix; els teus enemics formen plans, pero la teua presència els desvanix: captiu vares eixir, i captiu tornes; captiu et va dur Napoleón i captiu et duen a Madrit les corts».

Fernando VII i la moradura Borbón varen fer junts la seua «entrada triumfal» en Valéncia. El coche real va ser arrastrat per «paisans», com ya havia succeït en atres llocs, que ho varen conduir al Palau de Cervelló, residència oficial assignada al monarca. De nit del mateix dia de la seua arribada va rebre la visita del cabildo de la catedral de Valéncia durant la qual el canonge Juan Vicente Yáñez, adoptant una posició obertament anticonstitucional, es va queixar del tracte que havia rebut el clero durant la seua «absència» i dels perjuïns causats a la religió per l'abolició de l'Inquisició espanyola decretada per les Corts de Càdis, per lo que li va demanar al rei el seu restabliment. «És sorprenent que els lliberals ―en primer lloc, el president de la Regència i un dels seus ministres― no reaccionaren», ha comentat Emilio La Parra López. Va ser aixina com els absolutistas «es varen apoderar de la persona del rei i de l'ambient de la ciutat», ha afegit este historiador. Durant els vint dies que va passar Fernando VII en Valéncia va ser aclamat per la població cada volta que recorria els carrers de la ciutat per a assistir a algun acte, en la seua majoria cerimònies religioses.

La conspiració

Erro al crear miniatura:

Francisco Javier de Elío, capità general de Valéncia, que va posar les seues tropes a disposició de Fernando VII per a que restaurara l'absolutisme. Per a Elío l'Eixèrcit no era de la nació, sino del rei.

En el habitació del palau de Cervelló de l'infant don Antonio, que va actuar com a aglutinant dels absolutistas locals i dels vinguts de fòra, es va concretar la publicació de dos periòdics realistes, El Lucindo, redactat per Just Pastor Pérez, i El Fernandino, pels sacerdots Blas Ostolaza i Sebastián Pérez Morejón. Ademés els periòdics abans lliberals Diari de la Ciutat de Valéncia del Cid, Gasseta Provincial de Valéncia i Diari Provincial de Valéncia es varen passar al camp de l'absolutisme. D'esta forma la causa constitucional es va quedar en Valéncia sense periòdic que la defenguera, a lo que es va afegir que l'immensa majoria dels fullets que varen circular per la ciutat durant l'estància del rei eren contraris al règim lliberal, i que des dels púlpits de les iglésies i de la catedral també se li atacara.

Per la seua banda l'Eixèrcit tampoc va eixir en defensa de l'orde constitucional. Un dia abans d'aplegar a Valéncia, el capità general de Valéncia Francisco Javier Elío, acompanyat de Juan Potous, cap de l'Estat Major del 2.º Eixèrcit, que operava en Valéncia, s'havia trobat en la comitiva real en la Venda de la Jaquesa, en la frontera dels antics regne d'Aragó i de Valéncia, i allí havia pronunciat un discurs en el que va afirmar que Fernando VII no tornava a Espanya per voluntat de la nació, com havien proclamat les Corts, sino «despuix de haver abundantment regat en la seua sanc [els militars] el sol que han llibertat». Per a Elío, l'Eixèrcit no era de la nació, sino del rei. Per un atre costat, el comte de la Bisbal, desobedint les órdens de la Regència de que conduïra les seues tropes al sur de França, les havia acantonat en Castella la Vella per a posar-les a disposició del rei en quant es presentara l'ocasió.

Erro al crear miniatura:

Retrat de Fernando VII en el Palau de Cervelló. El text diu: “Príncip més volgut
Ni Rei dels seus vassalls més amat
Ni Reyno més unit
Ni Monarca de tots més desijat
Que Fernando jamai s'ha conegut
Reveleu que l'engany t'ha oprimit
Mes que importa si Deu t'ha defés
I el teu lleal Espanya,
Tota posada en campanya
Fins a vore't que véns victoriós
Apareix el sol més gloriós”.

En este ambient tan favorable a l'absolutisme que es vivia en Valéncia es varen acabar de dissipar tots els dubtes que Fernando VII poguera encara albergar sobre si jurar o no la Constitució. També varen contribuir a això les aclamació a la seua persona que havia rebut durant el viage, aixina com la notícia de la restauració borbònica en França despuix de la caiguda de Napoleón. «A Fernando VII no li va fer falta molt convenciment per a orientar la seua actitut… No podia pensar-se en un Rei lliberal, ya que havia segut format, educat i preparat en i per a perpetuar la monarquia absoluta borbònica…», han afirmat Ángel Bahamonde i Jesús A. Martínez.

La cambra del rei del palau de Cervelló es va convertir en el centre neuràlgic de la conspiració que desembocaria en el colp d'Estat. Allí es varen reunir els tres protagonistes principals del colp ―el propi rei, l'infant don Carlos i el duc de Sant Carlos― junt en els seus consellers i hòmens de confiança, tots ells coneguts opositors a l'obra de les Corts de Càdis: Pedro Macanaz, Juan Pérez Villamil, Miguel de Lardizábal, Pedro Gómez Labrador i Juan Escoiquiz. Este últim, en el seu viage de regrés a Espanya des de França havia conseguit el compromís del baró de Eroles, segon cap de l'Eixèrcit de Catalunya, de que posaria les seues tropes a disposició del «rei absolut».

Un fet de gran transcendència que va reafirmar al rei encara més en la seua decisió de no jurar la Constitució va ser l'arribada a Valéncia d'Henry Wellesley, embaixador del Regne Unit de Gran Bretanya i Irlanda, la principal potència aliada d'Espanya, que havia deixat Madrit a on es trobaven les autoritats constitucionals. Henry Wellesley era el germà menor d'Arthur Wellesley ―recent nomenat duc de Wellington com a vencedor de Napoleón―, qui detestava el règim lliberal espanyol les Corts del qual, segons ell, estaven «guiades per principis republicans» i de les que eixien «mides democràtiques». «Si el rei torna i té valor tirarà per terra tota esta fàbrica», li havia escrit Wellington al ministre de la Guerra britànic abans de la tornada de Fernando VII a Espanya. El seu germà l'embaixador compartia estes idees. De fet quan es va entrevistar el 24 d'abril en el duc de Sant Carlos li va dir que el govern britànic estava desijós de vore Fernando VII en el tro «en tota l'autoritat que deu pertànyer-li». En l'entrevista el duc de Sant Carlos li havia solicitat el respal expresse del gabinet britànic i del generalísimo Wellington a la decisió del rei de no jurar la Constitució i en principi l'embaixador li'l va negar aconsellant-li prudència per a no crear enfrontaments entre espanyols (la política que anava a seguir Luis XVIII en França), «pero quan Sant Carlos li va assegurar que es dissoldrien les Corts ―si fora necessari, per la força, va dir―, que es convocarien unes atres per a formar una nova Constitució i es crearia una segona cambra composta per la noblea i l'alt clero, l'embaixador britànic va canviar d'actitut. A partir de llavors, els seus despachos diplomàtics varen ser favorables a l'actuació de Fernando VII i de forma expressa al Manifest del 4 de maig». Emilio La Parra López ha comentat que cap dels dos germans Wellesley volien l'establiment de l'absolutisme en Espanya, sino una monarquia pròxima al model britànic, «pero el seu radical rebuig de la Constitució de 1812 i la seua oposició a l'obra de les Corts varen facilitar les maniobres dels contrarrevolucionaris espanyols i varen deixar expedito el camí a Fernando VII per a impondre la seua voluntat».

A finals d'abril i principis de maig les declaracions i els actes en contra del règim constitucional es varen succeir en la ciutat de Valéncia. El general Elío es va mostrar en repetides ocasions com a defensor del rei «en tots els seus drets»; els superiors de les órdens religioses li varen presentar al rei un llarc escrit demanant la derogació de determinats decrets de les Corts relatius a assunts eclesiàstics; el 2 de maig varis militars acompanyats per una banda de música varen destrossar la placa de la Constitució que es trobava en la Plaça de la Verge per a substituir-la per una atra rotulada «Real Plaça de Fernando VII» ―lo mateix varen fer al sendemà en la placa constitucional del Grao―. Per la seua banda el rei es va negar a assistir a un missa que anava a celebrar Joaquín Lorenzo Villanueva, clerc molt conegut per les seues idees lliberals, qui despuix del colp seria processat. Tots estos fets, coneguts a través dels periòdics, varen suscitar una gran preocupació entre els lliberals de Madrit i del restant d'Espanya, encara que molts no culpaven al rei, sino als «hòmens pérfidos» que ho rodejaven i seguien confiant que en quant aplegara a la capital juraria la Constitució. Tal era la seua confiança que es varen colocar varis eixemplars de la Constitució en edició de lux en els aposentos del rei i dels infants del Palau Real a l'espera de que estos retornaren a la capital. Les Corts varen intentar prendre algunes mides, pero varen ser bloquejades pels diputats absolutistas. Sí que varen aprovar l'enviament de dos cartes al rei el 25 i el 30 d'abril pregant-li que viajara a Madrit per a que jurara la Constitució, pero cap va rebre resposta. Lo mateix va succeir en la carta enviada pels dos regentes que havien permaneixcut en la capital, Agar i Ciscar.

Portada del quadern editat en el Manifest dels Perses.

Per la seua banda els diputats absolutistas de les Corts varen redactar un Manifest, que seria conegut com el Manifest dels Perses, per la referència a l'antic Imperi Persa que ho encapçalava. Datat el 12 d'abril de 1814 en Madrit, entre els seus redactors principals es trobaven Joaquín Palacín i Jerónimo Castillón, futur Inquisidor general, i va ser firmat finalment per 69 diputats, 34 d'ells membres del clero. El seu principal impulsor i primer firmant, Bernardo Mosso de Rosers va ser qui va dur a Valéncia el Manifest i li'l va entregar al monarca. En l'escrit s'elogiava la figura de Fernando VII i es feya una crítica permenorisada de la Constitució de 1812 i de l'obra de «les cridades» Corts de Càdis, a les que no se'ls concedia cap llegitimitat. L'alternativa que proponien els perses era la restauració de la monarquia absoluta definida com «una obra de la raó i de l'inteligència» encara que «subordinada a la llei divina, a la justícia i a les lleis fonamentals de l'Estat» per lo que «el Sobirà absolut no té facultat d'usar sense raó de la seua autoritat (dret que no va voler tindre el mateix Deu)». En esta forma de govern, recalcaven els perses, «les persones són lliures, la propietat inviolable, el sobirà no pot dispondre de la vida dels seus súbdits, sino atenint-se a l'orde de justícia establit». Per a alcançar este objectiu es proponien tres mides concretes: la convocatòria de les Corts tradicionals (per estaments), la supressió de la Constitució i de l'obra de les Corts de Càdis i el castic d'els qui «han causat els mals d'Espanya». Estes dos últimes propostes varen ser de l'agrade de Fernando VII, pero no la primera ya que, segons Emilio La Parra López, «la monarquia definida pels «rey ausente» no quadrava exactament en la desijada per ell, per les llimitacions del poder real». A pesar de tot Fernando VII va fer imprimir el Manifest i va donar les gràcies als seus autors ―Mosso de Rosers seria recompensat en el títul de Marqués de Mataflorida―. Ademés utilisaria algunes de les seues idees en el Manifest del 4 de maig que va donar inici al colp d'Estat.

El historiador Josep Fontana ha cridat l'atenció sobre un «enigmàtic fragment» del Manifest dels perses «que fa sospitar que les coses anaven més be encaminades a preparar un colp de força». En ell es diu que Fernando VII va aplegar en el moment crític «per a salvar a Espanya del seu naufragi; perque trobant-nos precisats a donar un manifest a les nostres províncies del seu estat era de recelar la seua desunió, i que nous mals presentaren els últims efectes de l'anarquia en que les havia sumergit el govern, resignant-nos en la màxima d'un polític, de que quan un estat amenaça ruïna i esta no pot detindre's, val més que es perga que perdre la reputació, puix sense ella mai es podrà recobrar. Pero lo trist d'este últim remei feya trémula la ploma en que anàvem a firmar-ho».

Bibliografia

• (2011) Història d'Espanya. Sigle XIX, 6ª edició, Madrit: Càtedra. ISBN 978-84-376-1049-8.
• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFFontana1979">Fontana (1979). La crisis de l'Antic Règim, 1808-1833, Barcelona: Crítica. ISBN 84-7423-084-5.

• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFFontana2007">Fontana (2007). L'época del lliberalisme, Barcelona-Madrit: Crítica/Marcial Pons. ISBN 978-84-8432-876-6.
• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFFonts2007">Fonts (2007). El fi de l'Antic Règim (1808-1868). Política i societat, Madrit: Síntesis. ISBN 978-84-975651-5-8.
• (2014).«La restauració de Fernando VII en 1814».Història constitucional: Revista Electrònica de Història Constitucional.(15)

205-222.

• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFLa Parra López2018">La Parra López (2018). Fernando VII. Un rei desijat i detestat, Barcelona: Tusquets. ISBN 978-84-9066-512-1.