L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Alfonso XIII d'Espanya


Alfonso XIII d'Espanya, cridat «l'Africà»[1] (Madrit, 17 de maig de 1886-Roma, 28 de febrer de 1941), va ser rei d'Espanya des del seu naiximent fins a la proclamació de la Segona República el 14 d'abril de 1931. Va assumir personalment la Corona en complir els setze anys d'edat, el 17 de maig de 1902. L'inesperada mort del seu pare el rei Alfonso XII el 25 de novembre de 1885 va provocar una crisis que va dur al Govern presidit per Práxedes Mateo Sagasta a paralisar el procés de successió a la Corona a l'espera de que la viuda del rei, María Cristina d'Habsburgo donara a llum, puix estava embarassada en aquell moment. Quan el 17 de maig de 1886 la reina regente va donar a llum a un varó, Alfonso XIII, est va ser reconegut de colp i repent com a rei, sent un cas únic en l'història.[2]

Alfonso XIII d'Espanya
Per a atres usos d'este terme vore Alfonso XIII (desambiguació).

Durant el seu regnat Espanya va experimentar quatre problemes de suma importància que acabarien en la monarquia lliberal: la falta d'una verdadera representativitat política d'amplis grups socials, la pèssima situació de les classes populars, en especials llauradores, els problemes derivats de la guerra del Rif i el catalanisme. Esta turbulència política i social iniciada en el desastre del 98 va impedir que els partits turnistas conseguiren implantar una verdadera democràcia lliberal, lo que va conduir a l'establiment de la dictadura de Cosí de Rivera, acceptada pel monarca. En el fracàs polític d'esta, el monarca va impulsar un regrés a la normalitat democràtica en intenció de regenerar el règim. No obstant, va ser abandonat per tota la classe política, que es va sentir traïcionada pel respal del rei a la dictadura de Primer de Rivera. Va abandonar Espanya voluntàriament despuix de les eleccions municipals d'abril de 1931, que varen ser preses com un plebiscit entre monarquia o república. Va fallir en Roma, a on va ser inicialment enterrat; els seus restants no varen ser traslladats al Panteón dels Reis del Monasteri de l'Escorial fins a 1980.

Biografia

editar
Artícul principal → Regnat d'Alfonso XIII d'Espanya.


Regència de María Cristina

editar

Fill pòstum d'Alfonso XII i María Cristina d'Habsburgo-Lorena, va nàixer en el Palau Real de Madrit.[3] Sembla que el naiximent es va alvançar perque quatre dies abans, «desafiant tot gènero de perills i les molèsties pròpies del seu estat, la Reina» va ser «en recobre de les víctimes d'un cicló que el 12» va deixar «sense casa a moltes famílies de Madrit».[4]

El 22 de maig, cinc dies despuix del seu naiximent, va ser batejat en la capella del mateix palau, pel capellà major i arquebisbe de Compostela, la moradura Payá. Li varen ser imposts els noms de Alfonso León Fernando María Santiago Isidro Pascual Antón, sent els seus padrins el papa León XIII[n. 1] i la seua tia paterna l'infanta Isabel.[5]

«Quan li va caure una dent al Rei Chiquet, Donya María Cristina li va demanar al P. Coloma que escriguera un conte. I aixina va nàixer la Rata Pérez, que farà les delícies i crearà tantes ilusions».[6] La seua mare va eixercir la regència durant la seua minoria d'edat, entre 1885 i 1902. En 1888 la Reina va viajar «en el seu fill el Rei a Barcelona, per a inaugurar l'Exposició Universal. El dia de l'inauguració la comitiva real travessa els carrers barcelonesos en coche obert tirat per huit cavalls, rodejat per l'Escolta Real. La Reina ocupa l'esquerra de l'assent principal; front a ella, l'alcalde de Barcelona, Rius i Taulet; a la dreta de la Reina, Maximina té en els seus braços al Rei Chiquet, de dos anys d'edat. Esta ama —robusta i sonrosada llauradora— alça al Rei per a que el poble puga contemplar-ho fàcilment. Són indescriptibles les ovacions que la multitut dedica al seu Rei Chiquet, el qual saluda agitant la manecita: és un dels primers gests que ha deprés a poco de nàixer. Mils de barcelonesos, commoguts, criden una i una atra volta al pas del chiquet: —¡Vixca el Rei!».[7] Al final de la Regència i poc abans de començar el seu regnat pròpiament dit, Espanya, despuix de l'intervenció dels Estats Units en 1898 en la guerra colonial, va perdre les seues últimes possessions ultramarinas en Cuba, Puerto Rico, Filipines i Guam en una derrota militar coneguda com el desastre del 98. Ya en el XX, les aventures colonials varen començar novament en la zona nort de Marroc, que havia segut adjudicada a Espanya en els repartiments internacionals, lo que conduiria a la sagnia de la guerra del Rif.

Periodo constitucional del regnat efectiu

editar

En 1902, en complir els setze anys, Alfonso XIII va ser declarat major d'edat i, despuix d'haver jurat en un acte solemne la Constitució el 17 de maig, va assumir les funcions constitucionals de cap d'Estat. Durant el seu regnat va visitar totes les províncies espanyoles i va realisar numeroses visites a l'estranger. Entre els primers països en els que va ser rebut es trobaven Alemània, Regne Unit i França. Durant esta última visita, Alfonso XIII i el president de la República francesa, Émile Loubet, varen ser objecte d'un atentat en els carrers de París, del que varen eixir ilesos.


En enguany m'encarregaré de les regnes de l'estat, acte de suma transcendència tal com estan les coses, perque de mi depén si ha de quedar en Espanya la monarquia borbònica o la república; perque yo em trobe el país quebrantado per les nostres passades guerres, que anhela per un algú que ho traga d'eixa situació. La reforma social a favor de les classes necessitades, l'eixèrcit en una organisació atrassada a les bestreta modernes, la marina sense barcos, la bandera ultrajada, els governadors i alcaldes que no complixen les lleis, etc. En fi, tots els servicis desorganisats i mal atesos. Yo puc ser un rei que s'òmpliga de glòria regenerant a la pàtria, que el seu nomene passe a l'Història com a recort imperecedero del seu regnat, pero també puc ser un rei que no governe, que siga governat pels seus ministres i per fi posat en la frontera. (...) Yo espere regnar en Espanya com a Rei just. Espere al mateix temps regenerar la pàtria i fer-la, si no poderosa, a lo manco buscada, o siga, que la busquen com a aliada. Si Deu vol per a ben d'Espanya.
Del diari d'Alfonso XIII, 1 de giner de 1902.[8]


Entre el 26 de març i el 5 d'abril de 1906 va visitar Canàries, en la que va anar la primera visita real a esta regió espanyola.[9]

 
Alfonso XIII i Victoria Eugenia de Battenberg en 1906, l'any de la seua boda.

El 31 de maig de 1906, es va casar en la princesa britànica Victoria Eugenia de Battenberg (1887-1969), filla del príncip Enrique de Battenberg i la princesa Beatriz del Regne Unit.[10][11][12] Victoria Eugenia era neboda del rei Eduardo VII i neta de la reina Victoria I del Regne Unit. El tractat matrimonial es va firmar per duplicat en Londres, el 7 de maig de 1906.[13] Ena, com li la coneixia, alteza serenísima per naiximent, va ser elevada al ranc de alteza real un més abans del seu matrimoni, per a evitar que l'unió anara considerada desigual o morganàtica.

 
Documente gràfic, segons despuix de l'atentat anarquiste (1906) al rei Alfonso XIII en el dia de la seua boda; 28 persones varen morir i més de 100 varen ser ferides, pero els reis varen eixir ilesos.

Quan Alfonso XIII i la reina Victoria Eugenia retornaven al Palau Real, despuix de la boda, varen sofrir un atentat per mig d'una bomba amagada en un ram de flors, llançada per l'anarquiste Mateo Morral a la seua carrossa, front al número 88[14] del carrer Major de Madrit, del que varen eixir ilesos. Com a conseqüència de l'explosió varen morir tres oficials i cinc soldats del sèquit real, tres persones més en els balcons i varen resultar en ferides més de catorze persones que contemplaven el pas del corteig. Espanya va conéixer numerosos tumults socials en les seues principals ciutats durant les dos primeres décades del XX. Una de les més destacades va tindre lloc en 1909 en Barcelona, coneguda com la Semana Tràgica. Un dels factors que la varen desencadenar va ser el descontent de la població en la guerra de Mella: en eixe any s'havia recrudecer el conflicte marroquí, convertint-se en un dels principals problemes nacionals. El monarca es va implicar en el conflicte, i va aplegar a visitar Mella en 1911; al seu regrés, el president del Senat Eugenio Montero Rius li va otorgar el sobrenom de «l'Africà».[15][16]

En 1910 el rei va nomenar a José Canalejas president del Consell de Ministres: «lliberal valiosíssim, d'exquisita conducta, regenerador des de l'esquerra, definidor de la Monarquia democràtica i de l'obertura social, l'únic polític capaç de renovar l'esquerra dinàstica en un programa d'altura. La seua gestió és eixemplar, tant al front del Govern com al front del seu Partit Lliberal, que per primera volta des de la Restauració té un verdader cap. Canalejas canalisa tots els problemes d'Espanya. És el seu un Govern provisional fins a les eleccions celebrades en maig, que li donen una majoria decisiva sobre tots els demés partits». El 15 de juny, «Alfonso XIII obri les Corts. El seu discurs de la Corona traduïx en precisió el proyecte de Canalejas. Jamai fins ara en llavis d'un Rei s'han posat idees tan lliberals i alvançades». Canalejas, «en la seua soletat al verse tan atacat, conte sempre en l'estímul i la simpatia del Rei, que és el seu més ferm respal». Va ser assessinat el 12 de novembre de 1912 per un anarquiste mentres el cap del Govern contemplava l'escaparat d'una llibreria en la Porta del Sol, al cap d'un dia de molt treball. «Irreparable desgràcia per a Espanya la mort de José Canalejas, el primer ministre d'Alfonso XIII més alvançat, lliberal i progressiste. En este assessinat boten en péntols les possibilitats d'aclimatar definitivament en Espanya el sistema polític anglés». Canalejas, «que procedia del republicanisme, s'havia propost la colaboració, la comprensió de tots, anaren de l'esquerra o de la dreta. Va tendir una mà als socialistes en la persona de Pablo Iglésies. Pese als esforços de Canalejas per atraure-li'ls, Iglésies va rebujar l'oferta, tancat en una reserva hostil, negat a tot diàlec constructiu. La mateixa resposta va rebre Canalejas en la seua relació en les dretes. Alfonso XIII respalava l'empresa de Canalejas encaminada a nacionalisar la Monarquia: conseguir que fòra de la Monarquia no quedara cap energia útil». El Rei, «consternado per la mort del seu amic i colaborador Canalejas, a qui sempre va recolzar, acodix —rapidísimamente, afligidísimo i molt nerviós, en quant coneix la notícia de l'assessinat, segons nos conta l'Infanta Donya Beatriz— a resar davant el seu cadàver i més vesprada presidix el solemne sepeli públic. Al Govern i a la Cort no els agrada que el Rei estiga en el sepeli perque corre perilla seua vida (els propòsits de l'assessí eren matar a Alfonso XIII, que era esperat en la Porta del Sol a la mateixa hora de l'assessinat contra Canalejas). El Rei, front a els qui li demanen que no vaja al sepeli, diu: —Va morir per mi. Tinc que anar». Don Alfonso va eixir «de Palau en carruage, en l'Escolta Real i el seu cunyat l'Infant Don Fernando, coronel de Regiment, que fa el trayecte tan pegat a les rodes del carruage real com pugues, per por a un assalt. Quan el Rei s'unix en la comitiva fúnebre, es apea i va a peu immediatament darrere del fèretre, sense guàrdia i seguit per un gran gentío. El rostre del Monarca és entrenyorat. Terminada la cerimònia, Don Alfonso està, sense guàrdia, durant més de mija hora estretint les mans dels familiars i amics del difunt president i donant-els el pésam. I entrega a la seua viuda una carta escrita del seu puny i lletra: "Molt senyora meua i distinguida amiga: Comprenent l'estat d'ànim en que ha de trobar-se despuix de la terrible desgràcia que a tots nos afligix, no vullc pertorbar el seu dolor i duc escrita esta carta per a dir-li que m'associe al seu dolor i que en vosté plore la pèrdua de l'amic lleal mort en el compliment del seu deure. Deu l'ajude en tan trists moments i conte sempre en la sincera amistat de la seua afmo. Alfonso XIII"»[17].

 
Alfonso XIII parlant en Antonio Maura durant la cerimònia de la jura de la bandera en el passejada de la Castellana (Campúa, 1909).

Familiarmente, la situació d'Alfonso XIII durant la Primera Guerra Mundial, que va solicitar als diferents governs que evitaren mostrar afecció per un o un atre bando, era complicada: mentres que la mare del monarca, María Cristina d'Habsburgo-Lorena, d'orige austríac, era partidària del bando de les potències centrals, la seua esposa, Victoria Eugenia de Battenberg, d'orige britànic, va ser partidària del bando aliat.[18]


El fet que podria haver segut el casus belli va ocórrer en 1917. Els submarins d'Alemània, que havia anunciat una guerra submarina «sense restriccions», assolaven les rutes comercials atlàntiques, afonant a sanc freda bucs espanyols.[19] Afortunadament, Alfonso XIII, que ya duya temps treballant en la Oficina Pro Captius, va conseguir aplegar a un acort entre els dos bandos, conseguint que abdós respectaren els barcos en la bandera hospitalària. Entre maig i juliol de 1918, Alfonso XIII va emmaltir d'un brot de la grip que va acabar sent [[Pandèmia de grip de 1918|la major pandèmia del XX]]. Per la neutralitat d'Espanya en la guerra, la prensa espanyola no va estar subjecta a la censura com la prensa dels països beligerants i va informar en major llibertat sobre la maltia. Això va donar lloc a l'impressió de que la grip afectava més a Espanya que a atres països i a que la pandèmia anara coneguda com la «grip espanyola».[20]

 
Visita d'Alfonso XIII al Fort de Vaux en 1919

El 30 de maig de 1919 va consagrar Espanya al Sagrat Cor de Jesús en el Cerro dels Àngels de Getafe. Una semana despuix, va rebre en audiència al sacerdot Mateo Crawley-Boevey i Murga, promotor de la consagració. Segons va declarar Crawley, el rei li va dir que una delegació de la maçoneria li havia amenaçat en que, si no portava a terme quatre mides, provocarien la seua abdicació i Alfonso es va negar. Estes mides eren: el seu adheriment a la maçoneria, decretar que Espanya seria un Estat llaic, la reforma de la família i el divorç i l'instrucció pública llaica.[21]


En 1920 el rei nomena president del Consell de Ministres a Eduardo Date (segon mandat): «ademés de propondre's frenar el pistolerisme i aplicar tot el pes de la Llei per a mantindre l'orde, realisa una série de reformes socials: funda el Ministeri de Treball el 8 de maig, fa evitar els auments abusius de lloguers, crea les Juntes de Foment i Cases Barates, aplica el Segur Obligatori, llibera als encarcerats per conflictes laborals i restablix la CNT. La seua bona voluntat entropeça en l'enrossinament dels patrons, per un costat, i dels sindicalistes, per un atre». La vesprada del 8 de març de 1921 «assessinen a Senya. Els anarquistes de la CNT li han anun­ciado la seua mort dos dies abans. Quan Senya es dirigix en automó­vil al seu domicili des del Palau del Senat, tres sindicalistes anarquistes ho ametrallan a l'altura de la Porta d'Alcalà. Senya és precisament el polític més mereixedor de l'amor dels sindicalistes perque ha segut el iniciador de la Llegislació social». Per al rei la pèrdua és irreparable. Els reis, «enormement afligits, acodixen a la capella ardent. Alfonso XIII presidix personalment la conducció del fèretre pels carrers de Madrit, en el greu risc de que els assessins estan encara en llibertat, i l'amenaça terrorista de la qual apun­ta sobretot contra el Rei per eixos carrers a on ya anys arrere ha segut objecte de dos atentats frustrats». Senya «va treballar durant tota la Gran Guerra per la pau. Conservador moderat, en idees modernes, s'ha dedicat especialment a l'estudi dels problemes socials, i més en particular als concernents al benestar dels obrers. Ha fomentat moltes reformes sensates i previsoras. Estava molt preocupat en les qüestions de l'agricultura i de la vivenda. Entre atres mides, ha volgut establir un segur per a obrers contra els accidents, la desocupació i la maltia». Alfonso XIII li confessarà en el seu desterro a Julián Cortés-Cavanillas: «L'any mil noucents veintiuno és el més trist de tot el meu regnat, només comparable al de mil noucents trentaú i, en definitiva, el que potser més contri­buyó a accelerar el procés que em va obligar a abandonar Espanya».[22]


En 1921, a raïl d'unes operacions bèliques tàcticament desastroses, es va produir l'afonament de la comandància militar de Mella (el desastre d'Annual). L'impacte que va tindre sobre l'opinió pública va generar un sentiment molt crític en la política mantinguda fins a eixe moment en Marroc, i en general en tot el sistema polític de la Restauració, ya tambaleante des de la folga general de 1917. Es va iniciar una investigació de lo succeït (en el expedient Picasso) en el que, segons pareix, quedaven involucrats en greus responsabilitats càrrecs elevats de l'administració, pero dit informe mai va vore la llum. Algunes veus varen estendre les responsabilitats pel desastre d'Annual al monarca, un dels impulsors i partidaris més destacats de la política colonial, perque havia propiciat el nomenament d'alguns mandos responsables del «Desastre» en els que mantenia una relació d'amistat o eren persones propenques a ell, com Dámaso Berenguer o el general Fernández Silvestre. Adicionalment, el rei, d'acort a distintes fonts, també va animar a Selvada a adinsar-se en el terreny rifeño per a capturar la major cantitat de territori possible, en lo que Selvat va enviar als seus hòmens fòra de Mella i va penetrar de manera irresponsable llunt de les seues llínees de suministraments i sense protegir la seua retaguàrdia.[23]


Dictadura de Cosí de Rivera

editar
 
Alfonso XIII i Miguel Primer de Rivera en 1930.

Alfonso XIII hauria aplegat a meditar sobre la possibilitat d'una dictadura a lo llarc de 1923; en agost de 1923 va sondejar a Antonio Maura la seua opinió sobre una dictadura real, a lo que el polític mallorquí li va respondre que en eixe cas, com mal menor, seria preferible una dictadura militar.[24] En este context de crisis política i social, el capità general de Catalunya Miguel Primer de Rivera va donar un colp d'Estat el 13 de setembre de 1923, que va ser respalat per Alfonso XIII en encarregar-li la formació d'un govern. Per a alguns, una de les raons que expliquen el colp seria que este va servir d'instrument per a evitar que els resultats del Expedient Picasso ixqueren a la llum en una investigació parlamentària que estava realisant-se i que podria haver deixat al monarca en una posició compromesa.

Primer de Rivera va formar un govern al que va denominar directori, que va estar compost en un primer moment exclusivament per militars (Directori Militar) i, posteriorment (1925), va tindre un caràcter civil (Directori Civil). Durant la Dictadura es va posar fi a la guerra de Marroc en el desembarc d'Espígols en 1925, que va permetre el control espanyol definitiu del Rif en 1927. A pesar del respal institucional al filosefardisme que va ocórrer durant la dictadura de Cosí de Rivera, Alfonso XIII va abraçar les idees antisemitas que anaven larvándose gradualment en la dreta antiliberal, quan va declarar cap a 1925 a l'agregat militar francés en Madrit que la insurgencia en el Rif constituïa «el començ d'una sublevació general de tot lo món musulmà per instigació de Moscou i del judaisme internacional».[25]

En 1929 es varen celebrar la Exposició Universal de Barcelona i la Iberoamericana de Sevilla, pero l'oposició creixent que va generar el dictador, especialment estesa entre estudiants, intelectuals i el cos d'Artilleria (s'oponia a la reforma que pretenia el dictador del seu sistema d'ascensos), varen fer que Alfonso XIII apartara a Miguel Primer de Rivera del govern el 29 de giner de 1930.

Dictablanda de Berenguer

editar
 
Alfonso XIII en 1930

El rei va nomenar president del consell de ministres al general Dámaso Berenguer en l'intenció de retornar al règim constitucional.[26] Este nou periodo es va conéixer en seguida com «la Dictablanda», per contrast en la dictadura anterior.


 
Sagell d'Alfonso XIII sobreimpreso durant la II República.

Despuix de la caiguda del dictador —que va fallir semanes despuix—, varen aumentar les manifestacions antimonárquicas, es va acusar al rei d'haver favorit la dictadura de Cosí de Rivera i de tindre responsabilitats en el Desastre d'Annual. Eixe any els partits republicans es varen unir front a la monarquia en la firma del Pacte de Sant Sebastià. Va haver pronunciaments militars republicans que varen ser frustrats pel govern en la base aérea de Quatre Vents (Madrit) i en Jaca (este últim encapçalat pels capitans Fermín Galán i Ángel García Hernández, que varen ser fusilats despuix d'un consell de guerra). En febrer de 1931 l'almirant Juan Bautista Aznar va ser designat president del consell per Alfonso XIII. El seu govern va convocar eleccions municipals el 12 d'abril de 1931. En conéixer-se en els comicis la victòria en les ciutats de les candidatures republicanes, el 14 d'abril es va proclamar la Segona República. El rei va abandonar el país eixe mateix dia, en la finalitat d'evitar una guerra civil:

Les eleccions celebrades el dumenge em revelen clarament que no tinc hui l'amor del meu poble. [...] Trobaria mijos sobrats per a mantindre les meues regio prerrogatives, en eficaç forcejada en els qui les combaten. Pero, resueltamente, vullc apartar-me de quant siga llançar a un compatriota contra un atre en fratricida guerra civil.
Manifest d'Alfonso XIII, 13 d'abril de 1931

Renunciava a la Jefatura de l'Estat, pero sense una abdicació formal:

[...] No renuncie a cap dels meus drets, perque més que meus són depòsit acumulat per l'Història, de la custòdia de la qual ha de demanar-me un dia conta rigorosa.
Manifest d'Alfonso XIII, 13 d'abril de 1931[27]

En la nit del 14 al 15 va partir de Madrit cap a Cartagena al volant del seu automòvil Duesenberg i des d'allí va salpar per a Marsella en el travessia Príncip Alfonso de la Armada Espanyola per a traslladar-se despuix a París. La seua família va eixir en tren des d'Aranjuez al matí següent. El rei en abandonar Espanya va pronunciar els seus més famoses paraules:


A les onze i dèu de la nit del 16 d'abril de 1931 aplegava el tren que duya a Alfonso XIII a la Gare de Lió de París, i els periòdics francesos[28]publicaven al sendemà la notícia d'una benvinguda cordialísima: «Més de dèu mil francesos aguarden; trenquen les barreres de seguritat d'esta Estació ferroviària de París... Es tracta d'una de les majors ovacions que rep en la seua vida».[29]

Proclamació de la Segona República

editar
 
Proclamació de la Segona República en Barcelona.

A primeres hores del matí del dimarts 14 d'abril de 1931 el general Sanjurjo, director de la Guàrdia Civil es dirigix a la casa de Miguel Maura, a on es troben reunits els membres del comité revolucionari que no estaven exiliats en França, ni amagats: Niceto Alcalà-Zamora, Francisco Llarc Cavaller, Fernando dels Rius, Santiago Casares Quiroga i Álvaro d'Albornoz. Res més entrar en la casa el general Sanjurjo es quadra davant Maura i li diu: "A les órdens de vosté senyor ministre".[30] El 14 d'abril, este comité proclama la República, i es forma un govern provisional, presidit per Alcalà-Zamora, que va convocar eleccions per a unes Corts Constituents, que es varen celebrar el 28 de juny de 1931.

La condena per la Comissió de Responsabilitats

editar
Artícul principal → Comissió de Responsabilitats.

Les noves Corts republicanes es varen constituir el 14 de juliol, i entre les seues primeres tasques varen portar a terme l'elaboració de la Constitució de la República. També varen nomenar una Comissió de Responsabilitats encarregada de depurar la responsabilitat del exrey Alfonso XIII. El dictamen de la Comissió en el que es condenava al monarca destronat per «alta traïció» va ser aprovat pel ple de les Corts en la matinada del 20 de novembre. La sentència, publicada en la Gasseta de Madrit del 28 de novembre, dia lo següent:


A tots els que la present veren i entengueren, sapiau: Que les Corts Constituents, en funcions de Sobirania Nacional, han aprovat l'acta acusatoria contra don Alfonso de Borbón i Habsburgo-Lorena, dictant lo següent:
«Les Corts Constituents declaren culpable d'alta traïció, com a fòrmula jurídica que resumix tots els delictes de l'acta acusatoria, al que va ser rei d'Espanya, qui, eixercitant els poders de la seua magistratura contra la Constitució de l'Estat, ha comés la més criminal violació de l'orde jurídic del país, i, en la seua conseqüència, el Tribunal sobirà de la nació declara solemnement fòra de la llei a don Alfonso de Borbón i Habsburgo-Lorena. Privat de la pau jurídica, qualsevol ciutadà espanyol podrà aprehender la seua persona si penetrara en territori nacional.
Don Alfonso de Borbón serà degradat de totes les seues dignidades, drets i títuls, que no podrà ostentar ni dins ni fòra d'Espanya, dels quals el poble espanyol, per boca dels seus representants elegits per a votar les noves normes de l'Estat espanyol, li declara decaigut, sense que es puga reivindicar-els jamai ni per a ell ni per als seus successors.
De tots els bens, drets i accions de la seua propietat que es troben en territori nacional s'expropiarà, en el seu benefici, l'Estat, que dispondrà de l'us convenient que dega donar-els.
Esta sentència, que aproven les Corts sobiranes Constituents, despuix de publicada pel Govern de la República, serà impresa i fixada en tots els ajuntaments d'Espanya, i comunicada als representants diplomàtics de tots els països, aixina com a la Societat de Nacions».
En eixecució d'esta sentència, el Govern dictarà les órdens conducentes a la seua més exacte compliment, al que coadjuvaran tots els ciutadans, tribunals i autoritats.[31]

La sentència seria derogada per una llei del 15 de decembre de 1938 firmada per Francisco Franco.

Exili, renúncia dinàstica i mort

editar

Alfonso va passar el seu exili estajat en hotels de lux de diferents ciutats europees, que podia pagar gràcies a diners depositats prèviament en contes bancaris suïsses i angleses. Al poc temps es va separar de la seua esposa, Victoria.[32] Fins al seu trasllat a Roma, el seu lloc de residència habitual va ser París, a on estava rodejat per un chicotet grup de cortesanos, encapçalats pel exembajador de la monarquia José Quiñones de León. Des de l'exili, a pesar del respal implícit que va oferir als monàrquics intransigents de Renovació Espanyola, va mantindre una posició de no beligerància cap a la accidentalista Confederació Espanyola de Dretes Autònomes de José María Gil Roures, que va permetre als monàrquics seguir militant en la CEDIXCA sense conflictes morals, posant aixina un obstàcul al propi creiximent dels seus seguidors alfonsinos.[33]

Els últims anys de la seua vida els va passar en Roma. Despuix de la mort d'Alfonso Carlos de Borbón, duc de Sant Jaime, pretenent carlista baix el nom de Alfonso Carlos I, en 1936 va rebre els possibles drets del carlisme i del legitimisme francés en el nom de Alfonso XIII d'Espanya i Alfonso I de França i Navarra.cita requerida

En començar la guerra civil espanyola, va recolzar fervientemente al bando sublevat, afirmant ser un «falangiste de primera hora».[34] Ya en 1934 havia demanat respal al dictador italià, Benito Mussolini, per a «un eventual colp d'Estat que es produïra en Espanya per a (...) restaurar la Monarquia» i conseguit que el govern fasciste italià es comprometera a aportar 1 500 000 pessetas, 200 ametralladores, fusils i granades de mà. Varen firmar l'acort per part espanyola el general Barrera i representants dels partits Renovació Espanyola (monàrquic) i Comunió Tradicionalista (carlista).[35][36] El 30 de juliol de 1936 va donar el plácet al trasllat de Juan de Borbón a territori sublevat.[37]


La relació del rei Alfonso XIII en el dictador Francisco Franco és extensa i està ben documentada.[38] Com a conseqüència dels seus èxits en Marroc va conéixer a Franco, qui poc a poc es va convertir en favorit real; en giner de 1923 el rei li va concedir la medalla militar, aixina com el càrrec honorífic de gentilhombre de cambra, per lo que el padrí de la seua boda va ser Alfonso XIII (representat pel governador civil d'Oviedo, el generalosada). Franco va discutir personalment en el rei la possible retirada de Marroc. En març de 1925, durant una visita allí, el general Primer de Rivera va entregar a Franco una carta del rei junt en una medalla religiosa d'or; la carta terminava aixina: «Ya saps lo molt que et vol i t'aprecia el teu afecto amic que t'abraça. Alfonso XIII».[39] Per real decret (4 de giner de 1928) ho va nomenar director de la recent creada Acadèmia General Militar. Franco va votar a favor de la candidatura monàrquica en Saragossa.[40]

No obstant, el 4 d'abril de 1937, Franco va escriure una carta despectiva a Alfonso XIII: el rei, que acabava de donar un milló de pessetes a la causa franquista, li havia escrit expressant la seua preocupació per la poca prioritat que es donava a la restauració de la monarquia; Franco va deixar clar que el rei difícilment aplegaria a eixercitar un paper en el futur, en vista dels seus errors passats. En acabar la guerra i no restaurar-se la monarquia, el rei va declarar: «Vaig elegir a Franco quan no era ningú. Ell m'ha traïcionat i enganyat a cada pas».[41]

El 15 de giner de 1941 va renunciar a la jefatura de la Casa Real en favor del seu fill Juan (els seus dos fills majors s'havien apartat de la successió). Va fallir el 28 de febrer de 1941 en el Gran Hotel de Roma a causa d'una angina de pit. Va estar enterrat en la iglésia de Santa María de Monserrat dels Espanyols de la capital italiana fins que, el 19 de giner de 1980, els seus restants varen ser traslladats al Panteón Real del Monasteri de l'Escorial per orde del seu net, el rei Juan Carlos I.

 
Bust d'Alfonso XIII esculpido per José Navas-Parell.


Per la seua banda, el seu fill Juan, comte de Barcelona, va renunciar als seus drets al tro en 1977, en favor del seu fill Juan Carlos, que havia segut nomenat rei en 1975, a la mort del general Franco, en virtut de la Llei de Successió a la Jefatura de l'Estat de 1947. En la renúncia als seus drets per part del comte de Barcelona es va recuperar la llegitimitat dinàstica de la monarquia històrica, tal com arreplega l'artícul 57 de la Constitució espanyola de 1978. Durant el seu regnat va otorgar entre títuls d'Espanya i Índies: 379 títuls nobiliarios dels quals 83 varen obtindre Grandea d'Espanya.

L'Oficina Pro Captius

editar
Artícul principal → Oficina Pro Captius.

Queden per a l'història les accions que durant la Primera Guerra Mundial va organisar com a monarca d'un país neutral, entre elles l'Oficina Pro Captius, possiblement la primera acció humanitària governamental registrada en l'història, en la finalitat d'intentar conseguir respostes als familiars que no sabien res dels seus parents militars o civils en zona de guerra. El monarca va fundar este organisme d'una forma independent del govern, per a no comprometre la seua neutralitat. Aixina, en fondos propis d'un milló de pessetes, va establir en el Palau Real una secretaria a on aplegaven les solicituts d'informació i intervenció per a en els presoners d'abdós bandos; cosa que va ser possible gràcies als bons contactes i relacions del rei en els diversos països contendents. Es va servir de les embaixades per a conseguir informació dels presos i va permetre posar en contacte a presoners de guerra d'abdós bandos en les seues famílies. Va salvar aixina a aproximadament 70.000 civils i 21.000 soldats, i va intervindre a favor de 136.000 presoners de guerra, portant a terme 4000 visites d'inspecció a camps de presoners. Va intervindre també a favor de que en la guerra submarina no s'atacara als bucs hospitals, proponent instaurar una inspecció neutral de militars espanyols d'estos barcos en l'eixida del port i l'entrada. Va conseguir en l'acceptació d'esta solicitut que abdós parts en conflicte no tornaren a repetir la tràgica acció de torpedear bucs en la bandera hospitalària, com havia succeït en el passat. L'oficina tenia un volum tal de peticions que els voluntaris que treballaven en l'organisació no descansaven ni en dies festius. En reunir-se en Ginebra la Conferència de les Creus Rojas neutrals, va enviar a «Don Alfonso XIII un mensage firmat pel seu president, Edouard Naville, l'11 de setembre de 1917: "La Conferència aprecia en satisfacció que els esforços realisats per La vostra Majestad per a obtindre la cessació de les mides de represàlies sobre les naus-hospitals, han segut coronades per l'èxit. La Conferència expressa a Vostra Majestad la seua profunda gratitut per este nou servici rendit despuix de tants uns atres a la causa de la Humanitat". De l'obra humanitària d'Alfonso XIII es beneficien, sobretot, gents humils, de pocs recursos econòmics, pero també personages famosos, com el ballarí rus Nijinsky, el cantant francés Maurice Chevalier, el pianiste polac Rubinstein o l'historiador belga Pirenne. Atres gestions no tenen el mateix resultat feliç, com aquella en que es propon salvar de la mort a la Família Imperial Russa. L'Infanta Beatriz nos informa de que el seu pare va intentar salvar també a la célebre Mata-Hari».[42]


L'obra humanitària d'Alfonso XIII durant la Primera Guerra Mundiali va fer guanyar gran prestigi en Europa, que es va manifestar no solament en la rebuda que li va fer el poble de París en començar el seu desterro, sino en atres capitals europees. En Brusseles, per eixemple, en maig de 1923, la «rebuda belga als Reis d'Espanya revist un caràcter multitudinari, que impressiona a Don Alfonso i Donya Victòria, i al ministre d'Estat, Santiago Alba, que els acompanya». El 3 de maig varen visitar als Reis espanyols —en el Palau Real de Brusseles, a on s'estajaven— «una nutrida delegació de la Federació nacional de condenats polítics, famílies de condenats a mort, deportats i rehens a els qui ha salvat Alfonso XIII, delegacions de parents de les persones per Don Alfonso socorregudes durant la guerra, vàries comissions de ferits i ex presoners, aixina com els professors de les Universitats: tots agraïxen vivament l'admirable obra del Rei en la guerra. Gràcies a Espanya molts s'han beneficiat. El president de la Federació, comte d'Hemptimme, diu que se sent orgullós de manifestar al Rei d'Espanya, personalment, l'agraïment per l'ajuda eficaç que ha prestat als belgues durant l'ocupació, quan varen ser detinguts 16.000 belgues i deportats 118.000. I manifesta abans d'entregar als Reis espanyols un àlbum en les firmes dels belgues que tenen l'honor de testimoniar el seu agraïment a Espanya: "Únicament el Rei d'Espanya tenia autoritat moral per a detindre el braç que destruïa". És significatiu que el partit obrer belga publique un manifest per a expressar la gratitut de tot el poble de Bèlgica al Rei d'Espanya. Davant el Palau Real de Brusseles desfila una imponent manifestació de la Federació nacional de condenats polítics i famílies dels condenats a mort, aixina com dels deportats i dels rehens».[43]

Mentres totes les cases reals europees li donaven l'esquena a la família imperial russa, incloent el propi Jorge V, primer del sar Nicolás II, és destacable l'intent d'Alfonso XIII per lliberar-els i dur-els a Espanya; no obstant, la Revolució bolchevique va frustrar estos plans.[44] Este fet va causar al rei una profunda tristor. Atenent a la llabor humanitària que va eixercitar al front de l'Oficina Pro Captius, el rei Alfonso XIII va ser propost per al Premi Nobel de la Pau en 1917, encara que finalment el guanyador seria el Comité Internacional de la Creu Roja.[45]

Personalitat

editar
Erro al crear miniatura:
Vestint el trage ceremonial de gran maestre de les órdens militars.

Es definia com algú de fermes conviccions catòliques i es enorgullecía d'haver-les defés en ambients adversos. Sobre la seua visita al papa, va declarar:[46]

Era llògic [...] que el pontífex rebera en el major gust, no al rei catòlic per títul tradicional sino a qui s'ha jugat la cara en vinticinc anys per la fe catòlica. ¿Quin rei en el món ha consagrat la seua pàtria al Sagrat Cor de Jesús, defugint el consell dels "prudents" i rebujant les amenaces del anticlericalisme i la maçoneria?

L'archiu fotogràfic del croniste real Francisco Goñi es troba conservat en el Archiu Històric Provincial de Guadalajara, a on es poden contemplar les millors imàgens de la vida familiar i oficial del monarca. Va ser un home sabedor de l'importància de l'educació i l'investigació. Pel que fa a l'educació, donó 320 hectàrees de la seua propietat en Moncloa per a que es construïra la Ciutat Universitària de Madrit,[47] a on es formarien els nous titulats que durien a Espanya a la carrera científica. En 1927 el rei va manar a un grup dels seus millors assessors per a analisar i visitar les universitats més prestigioses d'Estats Units, en vistes a importar les lliçons pertinents fins a la capital espanyola.[47]


Volia Alfonso XIII que eixa anara una gran Universitat per a estudiants de tots els països i pobles de parla espanyola; estava ilusionat en la possibilitat de construir en Madrit la més moderna i completa de totes les ciutats universitàries, en la que els estudiants his­panoamericanos, sense necessitat de tindre que acodir a atres capitals europees a cursar les seues carreres, trobaren allí els més eficients i cómodos mijos tant de professorat com de material científic. Eixe any 1927, en motiu de complir-se el XXV aniversari del seu Pro­clamación com a Rei, va donar «ocasió a Alfonso XIII de portar a terme materialmente el seu proyecte. En numerosos sectors socials es vol tributar un homenage al Rei per celebrar-se les seues Bodes d'Argent en la Corona, pero Don Alfonso expressa reiteradament el seu desig de que se celebre la data solament en la creació de la Ciutat Universitària. Demana se suprimixquen les solemnitat, festejos i els diversos actes d'honor que el Govern prepara organisar, i propon, en canvi, conme­morar tal succés en els començos de la gran Universitat Hispanoamericana». Pel seu inicia­tiva i baix la seua presidència es va crear la «Junta Constructora de la Ciutat Universitària. Tal Junta comença immediatament les seues tasques, i les seues àmplies atribucions —emanades del Real Decret de 17 de maig de 1927, festa de Natalici del Monarca i dia exacte del XXV aniversa­rio del seu Jura— permeten abordar els problemes inicials d'índole pedagògica, tècnica i econòmica». Es va establir «una subscripció nacional que encapçala el Rei, el donatiu del qual i el dels membres de la seua Família són destinats a la dotació de llits del futur Hospital Clínic». Despuix de «molts estudis, ya en giner de 1929 Alfonso XIII presidix l'exposició de plans i maquetes del proyecte, i diu que espera l'obertura d'eixa Ciutat Universita­ria com el dia més gloriós del seu regnat. En maig de 1929 Alfonso XIII dispon que se sortege, en combinació en la Loteria Nacional, un chalet de la seua propietat a fi d'incrementar els fondos. En pocs dies s'agoten les 55.000 paperetes. Un més despuix el Rei vares agarrar al començ dels treballs de la primera residència d'estudiants».[48]

 
Alfonso XIII en Guipúscoa provant un automòvil (1916)

Era també aficionat al motor. Als díhuit anys d'edat va adquirir un vehícul de fabricació nacional de la marca Automòvils Anglada per intermediació d'un concessionari de Barcelona cridat Auto Garage Terminus. El seu propietari Dumenge Balet Duren va entregar el vehícul al rei i li va donar classes particulars de conducció, posteriorment conseguint ser proveïdor oficial de la Casa Real. El respal del rei a l'empresa automovilística Hispà-Suïssa va ajudar a reforçar l'image de la marca. Contava en el seu garaig en varis coches d'esta companyia. En 1909 va provar un biplaza de la companyia i va sugerir una série de millores. La seua implicació en este model va ser tan gran que en 1912 l'empresa va traure una versió en estes recomanacions, 45 CR 14-45 HP, que posteriorment va ser conegut com a model Alfonso XIII.[49] També freqüentava competicions automovilístiques i motociclistes. En algunes carreres de Madrit va competir ell mateixa, encara que quan estes es varen tornar més exigents va optar per cedir el seu automòvil.[49]

Erro al crear miniatura:
El monarca mirant a través d'una cambra

La seua forma d'intromissió en la vida política més allà inclús de lo previst en la Constitució, caracterisada segons Javier Moreno Luzón pel «regateig curt i la manipulació de voluntats», va ser coneguda com «borboneo».[52]


Personalitats vinculades al món de la cultura cinematogràfica, com l'investigador Román Gubern i el coleccioniste José Luis Radoselovics,[53][54][55] han descrit al rei com un gran aficionat a l'erotisme en general i al cine pornogràfic en particular. Segons estes fonts, Alfonso XIII hauria segut el promotor, durant la década de 1920, d'una série de películes pornogràfiques filmades en el Barri Chinenc de Barcelona, considerades les primeres de certa calitat en el seu gènero produïdes en Espanya. Per a això hauria utilisat com a intermediari al comte de Romanones, qui supostament va encarregar els curtmetrages El confesor, El ministre i Consultori de senyores –alguns dels quals varen ser restaurats per la Generalitat Valenciana en 2019– als germans Ricardo i Ramón Banys, propietaris de la productora barcelonesa Royal Films. No obstant, esta tesis no està exenta de controvèrsia i ha segut qüestionada des de sectors acadèmics: historiadors com Roberto Vila García la rebugen, argumentant la falta de proves documentals que la sustenten.[56]


Matrimoni i fills

editar

La parella real va tindre sèt fills:

 
Alfonso XIII, en el centre, posant en els seus sis fills naixcuts dins del matrimoni.[n. 2] D'esquerra a dreta: Jaime, Beatriz, Gonzalo, Alfonso, Cristina i Juan.

Títuls, órdens i ocupacions

editar

Orde dinàstica

editar

Espanyoles

editar

Estrangeres

editar


Ocupacions

editar

Honorífics

editar
Estrangers
editar

Nomenaments en homenage

editar
 
Els Palaus d'Alfonso XIII i Victoria Eugenia en Barcelona.
 
El Hotel Alfonso XIII en Sevilla.
 
Estàtua del rei Alfonso XIII en el Parc Alfonso XIII en Tegucigalpa, Hondures que commemora el Laudo Alfonso XIII entre Hondures i Nicaragua.
 
L'automòvil deportiu Hispà-Suïssa Alfonso XIII, fabricat entre 1911 i 1914.

Bucs

editar


Llocs i institucions

editar

Atres

editar


Concessions

editar

El monarca va otorgar a varis clubs de fútbol d'Espanya el títul de 'Real', com a reconeiximent pels seus mèrits deportius i la seua rellevància en l'época. Estos varen ser:cita requerida

  1. Real Societat (1910)
  2. Real Jaén CF (1913)
  3. Real Betis Balompié (1914)
  4. Real Club Deportiu de La Corunya (1914)
  5. Real Unió d'Irún (1915)
  6. Real Mallorca (1916)
  7. Real Múrcia CF (1919)
  8. Real Madrit CF (29 de juny de 1920)
  9. Real Club Celta de Vigo (1923)
  10. Real Saragossa (1923)
  11. Real Sporting de Gijón (1925)
  12. Real Oviedo (1926)
  13. Real Valladolit (1928)

Títuls i tractaments

editar

Ancestros

editar

Alfonso XIII és un rar eixemple d'endogàmia. En l'undècima generació té només 111 antepassats diferents, mentres que en una situació estàndar s'espera identificar 1024. Ací estem en una situació d'implexo del 89 %.[72]


Erro en la cita: Existixen etiquetes <ref> per a un grup nomenat "n.", pero no es trobà una etiqueta <references group="n."/>

Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Alfonso_XIII_d%27Espanya&oldid=1354963»