Camerun
| République du Cameroun Republic of Cameroon República de Camerun | ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
La República de Camerun és una república unitària en Àfrica central. Llimita al noroest en Nigèria, a l'est en Chad i la República Centreafricana, i al sur en Gabó, Congo i Guinea Equatorial. El seu litoral es troba en el golf de Biafra, que forma part del golf de Guinea (oceà Atlàntic). El país ha segut cridat "Àfrica en miniatura" per la seua diversitat paisagística i cultural. Entre els seus mijos naturals n'hi ha plages, deserts, montanyes, selves forestals i sabanes. El seu punt més alt és la Montanya Camerun, en el suroest, i les seues principals ciutats són Duala, Yaoundé i Garua. Habiten el país més de doscents grups ètnics i llingüístics diferents. Les seues llengües oficials són l'anglés i el francés. Camerun és conegut també pels seus estils musicals autòctons, especialment el makossa i el bikutsi, aixina com pels èxits de la seua selecció nacional de fútbol.
Història
Periodo precolonial
Hi ha evidències arqueològiques que mostren que l'humanitat ha habitat el territori de Camerun des del neolític. Els pobladors que porten més temps en la zona són els grups pigmeus, com els baka. La cultura sao va aparéixer al voltant del llac Chad al voltant de l'any 500[1] i donà pas a l'Imperi Kanem-Bornu. També varen aparéixer atres regnes i comunitats en l'oest, com els bamileke, els bamum i els tikar.[2]
Els navegants portuguesos varen arribar a la costa camerunesa en 1472. Li varen posar el nom de Rio dos Camarões (Riu dels camarons), despuix de constatar l'abundància de camarons i carrancs de riu de la zona; d'eixe nom es deriva l'actual denominació del país. [3] En els sigles següents els europeus comerciaren en els pobles costers mentres els missioners es varen establir en l'interior.
A principis del sigle XIX, Modibo Adama liderà als soldats fulani en una jihad en el nort contra els pobles kirdi (no musulmans) i els musulmans que encara conservaven elements pagans. Els adama fundaren l'emirat Adamawa, vassall del califat de Sokoto d'Usman dan fodio.[4] Els grups que fugien dels guerrers fulani varen desplaçar a la seua vegada a atres, lo qual supongué una important redistribució de la població.[5]
En 1884, l'Imperi alemà va començar a erigir factories en la regió i implantà el règim colonial, pero despuix de la derrota patida per Alemanya en la Primera Guerra Mundial, el territori fon dividit en dos mandats, un corresponent a França (el de major extensió) i un atre a Regne Unit. El Camerun francés accedí a l'autonomia interna en 1959 i l'any següent va proclamar la seua total independència com a República. En 1961 la part sur del Camerun britànic va decidir unir-se a la República del Camerun, mentres que el Nort va preferir adherir-se a Nigèria.
Periodo colonial
Despuix que l'Imperi Alemany reclamara el territori com a propi en 1884, passà a ser la colonia de Camerun.[6] Els alemanys es varen introduir en l'interior del país, trencant el monopoli sobre el comerç que eixercien els pobles costers com els duala i intensificaren el seu control sobre la regió. També iniciaren plantacions a lo llarc de la costa.[7] Van realisar quantioses inversions en l'infraestructura de la colònia: construcció de vies férrees, carreteres i hospitals. No obstant, els pobles indígenes es mostraren poc inclinats a treballar en estos proyectes, aixina que el govern va instigar un sever sistema de treball forçat.[8] Despuix de la derrota d'Alemanya en la Primera Guerra Mundial, Camerun va quedar baix el mandat de la Societat de nacions, i es va dividir en el Cameroun francés i el Cameroons britànic en 1919.[7]
Els territoris adquirits per Alemanya en 1911, cridats en el seu conjunt Neukamerun (en valencià "Nou Camerun"), varen passar a formar part de l'Àfrica Equatorial Francesa.[9]
França millorà l'infraestructura del seu territori per mig de grans inversions, treballadors capacitats i treballs forçats continuats.[8] El Camerun francés va superar al britànic en producte nacional brut, educació i facilitats sanitàries. No obstant, estes millores arribaren a soles a Douala, Foumban, Yaoundé, Kribi i el territori entre elles. L'economia va quedar molt lligada a la francesa; les matèries primeres enviades a Europa es tornaven a vendre a la colònia una vegada manufacturades.[10]
Gran Bretanya administrà el seu territori des de la veïna Nigèria. Els natius es queixaren que açò els fea “colònia d'una colònia”. Es va produir un moviment de treballadors de procedència nigeriana cap al sur de Camerun, lo qual eliminà la necessitat dels treballs forçats pero va causar malestar als pobles indígenes. Els britànics li prestaren poca atenció al Camerun del nort.[7]
El mandat de la Societat de nacions es va transformar en el Consell d'Administració Fiduciària de les nacions Unides en 1946. La qüestió de l'independència passà a ser un assunt candent en el Camerun Francés, on els diferents partits polítics tenien idees distintes sobre les metes i el calendari de l'autogovern.[10] L'Union des Populations Du Cameroun (UPC), el partit més radical, advocava per l'independència immediata i l'implantació de l'economia socialista.[11] França illegalisà el partit el 13 de juliol de 1955, lo qual va desembocar en una guerra de guerrilles i l'assessinat del seu líder, Ruben UM Nyobé. França finalment garantí l'autonomia del territori.[12] En el Camerun britànic la qüestió era distinta, puix es debatien entre reunificar-se en el Camerun francés o unir-se a Nigèria[10]
Despuix de l'independència
El 1 de giner de 1960 el Camerun francés va obtindre l'independència. El seu primer president fon Ahmadou Ahidjo. El 1 d'octubre de 1961 el sur de Camerun britànic se reunificà en el Camerun francés per a formar la república de Camerun. El Camerun del nort britànic va optar en canvi per unir-se a Nigèria. La guerra en l'UPC permeté a Ahidjo concentrar el poder en la presidència. La resistència fon finalment suprimida en 1971, pero es va continuar en estat d'emergència.[12] Ahidjo va insistir en el nacionalisme evitant el tribalisme. L'Unió Nacional de Camerun (CNU) passà a ser l'únic partit de la nació el 1 de setembre de 1966. En 1972 s'abolí el sistema federal de govern en favor del govern centraliste des de Yaoundé.[13]
Econòmicament, Ahidjo va mamprendre una política de lliberalisme.[12] L'agricultura fon la prioritat inicial, pero el descobriment de jaciments petrolífers en 1970 va canviar la situació. Els diners del petròleu s'utilisà per a crear una reserva financera, pagar als cultivadors i finançar proyectes de desenroll. Es varen expandir principalment els sectors de comunicacions, educació, transport i infraestructura hidroelèctrica. No obstant, Ahidjo va donar els llocs de responsabilitat en les noves indústries als seus aliats com a recompensa. Molts fracassaren per incompetència.[14]
Ahidjo va dimitir el 4 de novembre de 1982, deixant el poder en mans del successor segons la constitució, Paul Biya. No obstant, Ahidjo continuà eixercint el control de la CNU, lo qual va comportar una lluita de poder entre abdós presidents. Quan Ahidjo tractà d'establir el dret del partit a triar el president Biya i els seus aliats li varen pressionar per a dimitir. Biya va celebrar eleccions per als oficials del partit i per a l'Assamblea Nacional de Camerun. No obstant, despuix d'un colp d'estat fallit el 6 d'abril de 1984, optà per seguir l'estil de govern del seu predecessor.[15] Camerun va obtindre l'atenció internacional el 21 d'agost de 1986 quan el Llac Nyos expelí gasos tòxics i va matar entre 1.700 i 2.000 persones[16]
El primer desafiament important de Biya fon la crisis econòmica que assotà el país des de mitat dels huitanta fins a finals dels noranta, resultat de la conjuntura econòmica internacional, la sequia, la caiguda dels preus del petròleu, la corrupció política i la mala gestió. Camerun va demanar l'ajuda estrangera, reduí els fondo per a l'educació, el govern i la salut pública, i va privatisar indústries.[17] Açò va produir el descontent de la part anglòfona del país.
Els líders de l'antiga zona britànica han demanat en els últims anys més autonomia o la secessió en la que seria la República d'Ambasònia[18]
Govern i política
Governa des de 1982 Paul Biya de l'Aliança Democràtica Popular (APDC). L'APDC també obtingué el control del Parlament en 1992 i Biya fon reelegit eixe any i en 1997.
El principal grup d'oposició, el Front Socialdemócrata, ha qüestionat el resultat d'eixos comicis. En 1997, el seu candidat, John Ndi, rebujà la victòria de Biya.
Organisació polític-administrativa
| províncies 1 Adamaoua 2 Centre 3 Este 4 Extrem-Nort 5 Litoral 6 Nort 7 noroest 8 Oest 9 Sur 10 sur-oest. |
Geografia
En el país es distinguixen unes quantes regions. Una d'elles és la regió litoral que va des de la costa fronterera en Nigèria fins a la fronterera en Guinea Equatorial. La ciutat més important de la costa de Camerun és Buea.
Posteriorment l'altura del país es va elevant gradualment: aixina, Douala es troba casi al nivell del mar, en l'estuari del riu Wouri i Yaoundé es troba situada ya a uns 700 msnm. Passat Yaoundé es troba un massiç montanyós que separa esta zona del país de la del nort. La ciutat més important d'esta zona montanyosa és Tibesti.
El nort del territori és més pla. Les ciutats més importants del nort de Camerun són Garoua i Maroua. En l'extrem nort del país es troba una porció del llac Chad.
En el sur i el surest el territori es convertix en selva, la qual es va fent més espessa a medida que nos acostem a la frontera en el Congo.
En l'altiplà oest, en la frontera en Nigèria, es troba la zona angloparlant del país, la ciutat més important de la qual és Bamenda.
Ecologia
Els biomes dominants en Camerun són la sabana, en el nort i centre del país, i la selva umbròfila, en el sur, l'oest i les zones montanyoses. WWF classifica les sabanes de Camerun en sis ecorregions, de nort a sur:
- Sabana inundada del llac Chad, a la vora del llac Chad.
- Sabana d'acàcies del Sahel en l'extrem nort.
- Mosaic del massiç de Manara en el massiç de Manara, en el noroest.
- Sabana sudanesa oriental en el centre-nort.
- Mosaic de selva i sabana de Guinea, en el centre-oest.
- Mosaic de selva i sabana del nort del Congo, en el centre del país.
Les selves, per la seua banda, es classifiquen en:
- Selva costera del Cross-Sanaga i Bioko en les terres baixes de la costa nort del país.
- Selva montanyesa de Bioko i el montanya Camerun en la montanya Camerun.
- Selva de la cordillera de Camerun, en la cordillera de Camerun, per damunt dels 900 msnm.
- Selva costera equatorial atlàntica en el suroest.
- Selva de terres baixes del Congo nort-occidental en el surest.
Ademés, hi ha diversos enclavaments de manglar d'Àfrica central en la costa; destaquen la zona fronterera en Nigèria i la regió al voltant de Douala.
Economia
La paritat de poder adquisitiu per càpita de Camerun és de 2.088 US$, un dels deu més alts en l'Àfrica Subsahariana. Els mercats d'exportació més significatius són França, Itàlia, Corea del Sur, Espanya i el Regne Unit. Camerun és part del Banc dels Estats d'Àfrica central (del qual este és l'economia dominant) i de l'Unió dels Estats d'Àfrica central (UDEAC). La seua moneda oficial és el Franc CFA.
Les regles i regulacions excessives, alts imposts i corrupció endèmica han impedit el creiximent del sector privat.cita requerida La desocupació fon estimada en un 30% en 2001, i prop de 48% de la població va estar vivint en el llindar de la pobrea en 2000. Des de finals dels anys 1980, Camerun ha estat seguint programes del Banc Mundial i el Fondo Monetari Internacional (FMI) per a reduir la pobrea, privatisar les indústries i incrementar el creiximent econòmic.
Prop del 70% de la població es dedica al sector agrari, que comprén un estimat del 45,2% del (PIB) en 2006. La majoria d'este sector es dedica a l'agricultura de subsistència dels grangers locals, els que utilisen ferramentes simples. Els centres urbans depenen particularment de l'agricultura llauradora per a la seua alimentació.
La terra i el clima en la costa fomenten amplis cultius comercials de plàtano, cacau, coconyame, oli de palma, hule i té. En l'interior de país, en el Plateau de Camerun del Sur, les collites inclouen café, sucre i tabac. El café és el producte més lucratiu en l'àrea montanyosa de l'oest. En el nort, les condicions naturals favorixen productes com el cotó, cacauet i arròs. La dependència de l'exportació de productes agrícoles fa de Camerun un país vulnerable a la variació dels seus preus.
La ganaderia es practica en tot el país. La peixca gasta a 5.000 persones i proveïx 20.000 t anuals. La carn de res, bàsica per a l'alimentació dels camerunesos rurals, és un privilegi en els centres urbans. El seu comerç ha superat la deforestació com l'amenaça principal de la vida silvestre en Camerun.
La selva del sur posseïx vastes reserves de fusta, que cobrixen el 37% del territori. No obstant, grans àrees són de difícil accés. L'indústria fustera, manejada per empreses estrangeres, proveïx al govern d'Estats Units 60 millons de $ a l'any. Encara que la llei estipula que la seua explotació ha de ser segura i sostenible, és en la pràctica una de les indústries menys regulades del país.
L'indústria de la mà d'obra en fàbriques va proveir un estimat del 16,1% del PIB en 2006. Més del 75% de la força industrial del país està concentrada en Douala i en Bonabéri.
Camerun posseïx grans reserves de recursos minerals que encara no han segut extrets.cita requerida L'explotació del petròleu ha caigut des de 1985, pero contínua sent un sector substancial que ha tengut un fort impacte en l'economia del país.
Els ràpits i les caigudes d'aigua obstruïxen els rius del sur, pero estos llocs oferixen oportunitats per a l'obtenció d'energia hidroelèctrica, la qual representa la majoria de l'energia de Camerun. El riu Sanaga alimenta la major presa hidroelèctrica del país, situada en Edéa.
El turisme és un sector en auge, particularment en l'àrea costera, en la contornada del Montanya Camerun i en l'àrea nort.
Demografia
En l'any 2007, Camerun té una població de díhuit millons d'habitants. El 99% és negra i el restant blanca (europeus o descendents).
L'esperança de vida és de 52 anys. La mija de fills per dona és de 4,49. Es calcula que el 7% de la població està infectada en el virus de VIH (Sida).
Els idiomes oficials són el francés i l'anglés.
El 79% de la població està alfabetisada.
Cultura i educació
Des de l'independència existiren dos sistemes educatius, un en anglés i l'atre en francés. El sistema del Camerun De l'Est fon basat en el model francés, Camerun de l'Oest gasta el model britànic. Els dos sistemes foren combinats l'any 1976.
Les escoles cristianes i missioneres han segut una part important del sistema educatiu.
En les àrees meridionals del país casi tots els chiquets de l'edat d'educació primària assistixen a l'escola. No obstant, en el nort, sempre ha segut una part aïllada del Camerun, l'absentisme escolar és alt.
L'analfabetisme contínua sent alt, puix la majoria dels estudiants en Camerun no arriba més allà del nivell primari.
El país conta en tres universitats: Universitat de Yaoundé I, Yaoundé II (en campus fora de la ciutat), la Catòlica per a Àfrica central (UCAC), i la de Buea.
Deports
En cada un dels últims tres Jocs Olímpics Camerun ha conseguit tres medalles d'or. La seua selecció de fútbol va guanyar la medalla d'or en els Jocs Olímpics de Sydney.[19]
Un atre èxit destacable de la seua selecció de fútbol és haver segut el primer equip africà en aplegar als quarts de final, en la Copa Mundial de Fútbol de 1990.
Notes
- ↑ DeLancey and DeLancey 2.
- ↑ DeLancey and DeLancey 3.
- ↑ Fanso 90.
- ↑ DeLancey and DeLancey 13.
- ↑ Fanso 84.
- ↑ DeLancey i DeLancey 3–4.
- ↑ 7,0 7,1 7,2 DeLancey i DeLancey 4.
- ↑ 8,0 8,1 DeLancey i DeLancey 125.
- ↑ DeLancey i DeLancey 200.
- ↑ 10,0 10,1 10,2 DeLancey i DeLancey 5.
- ↑ DeLancey and DeLancey 5–6.
- ↑ 12,0 12,1 12,2 DeLancey i DeLancey 6.
- ↑ DeLancey and DeLancey 19.
- ↑ DeLancey i DeLancey 7.
- ↑ DeLancey i DeLancey 8.
- ↑ DeLancey i DeLancey 161 afirmen que varen ser 1 700; Hudgens i Trillo 1 054 diuen "almenys 2.000"; West 10 diu "més de 2.000".
- ↑ DeLancey and DeLancey 9–10.
- ↑ DeLancey i DeLancey 9.
- ↑ Torneig de fútbol dels Jocs Olímpics de 2000 en FIFA.com
Referències
- DeLancey, Mark W., i Mark Dike DeLancey (2000): Historical Dictionary of the Republic of Cameroon (3a ed.). Lanham, Maryland: The Scarecrow Pres.
- Fanso, V. G. (1989). Cameroon History for Secondary Schools and Colleges, Vol. 1: From Prehistoric Estafes to the Nineteenth Century. Hong Kong: Macmillan Education Ltd.
- Hudgens, Jim, i Richard Trillo (1999). West Àfrica: The Rough Guide. 3a ed. Londres: Rough Guides Ltd.
- West, ben (2004). Cameroon: The Bradt Travel Guide. Guilford, Connecticut: The Globe Pequot Pres Inc.
Vore també
Enllaços externs
- Els Pigmeus Baka de Camerun Cultura i música dels primers habitants de Camerun
.svg){kind=small}
| |
|---|---|
| Àfrica del Nort : Algèria • Egipte • Líbia • Marroc • Mauritània • República Saharaui • Sudan • Tunísia Àfrica Occidental : Benin • Burkina Faso • Camerun • Cap Vert • Costa d'Ivori • Gabó • Gàmbia • Ghana • Guinea • Guinea Bissau • Guinea Equatorial • Libèria • Mali • Níger • Nigèria • República del Congo • Sant Tomé i Príncip • Senegal • Serra Lleona • Togo Àfrica Central : Burundi • República Centreafricana • Chad • República Democràtica del Congo • Ruanda Àfrica Oriental : Eritrea • Etiopia • Jibuti • Kènia • Seichelles • Somàlia • Sudan del Sur • Tanzània • Uganda Àfrica Austral : Angola • Botsuana • Comores • Eswatini • Lesoto • Madagascar • Malaui • Maurici • Moçambic • Namíbia • Suràfrica • Zàmbia • Zimbàbue | |
- Est artícul fon creat a partir de la traducció de l'artícul es.wikipedia.org/wiki/Camerun de la Wikipedia en espanyol, baix llicència Creative Commons-BY-SA.