Edat Moderna en la Comunitat Valenciana

En el matrimoni d'Isabel I de Castella i Ferran el Catòlic de la Corona d'Aragó, tots dos de la casa castellana dels Trastàmara, en 1479 els destins dels dos regnes s'unixen. L'auge de l'imperi hispànic (en el domini de mija Europa i el descobriment d'Amèrica) portaren a la castellanisació de la societat valenciana (i especialment els nobles).

Segle XV

Archiu:VALÈNCIA ÉS Llotja inside.jpg

La Llonja de València, obra mestra del gòtic civil realisada durant el Segle d'Or valencià

El Regne de València va ser un dels pilars de la corona aragonesa, finançant econòmicament l'expansió de la Corona d'Aragó durant els segles XV i XVI.

Gràcies al comerç marítim en els nous territoris extra hispànics de la Corona aragonesa (Sardenya, Sicília, Nàpols, etc.), i la creació de la Taula de Canvis (la primera borsa de valors de la història), durant el segle XIV el Regne va conseguir un notable desenroll econòmic, al que sovint es qualifica com el Segle d'or valencià. Esta época coincidix, a més, en una explosió lliterària notable en valencià, sent una de les primeres societats d'Espanya a entrar en el Renaiximent, en importants escritors, humanistes, i filòsofs. En 1469, València era la ciutat més poblada de la Península, en una població de 40.000 a 70.000 habitants; el regne explicava llavors en uns 250.000 habitants. En 1501, el papa Aleixandre VI, d'ascendència valenciana, va otorgar la bulat fundacional de la Universitat de València.

En l'entronisació del castellà Fernando de Trastámara com a rei d'Aragó en 1412, els llaços entre les corones castellana i aragonesa van ser estrenyent-se gradualment, conseguint-se la unió de les dos corones en el triumf en 1479 de Isabel I de Castella, casada en Fernando I d'Aragó, en el [[Conflicte per la successió d'Enrique IV de Castella]. No obstant això la unió de les corones no va significar una unió política, ya que els regnes de la corona d'Aragó i el regne de Castella van seguir en la seua identitat política i les seues corts. La unió d'abdós corones es va desfer després de la mort d'Isabel de Castella per tornar-se a unir en Carlos I.

Segles XVI i XVII

L'arribada al poder de Carlos I d'Espanya en 1518 va donar lloc a importants conflictes socials com les regirades de les Germanías dels gremis i agricultors valencians contra diversos virreyes i lloctinents.

Embarqui de moriscs en el Grau de València

Un atre problema important va ser la dràstica reducció demogràfica, fins a un terç de la població, com a conseqüència de les diferents expulsions de judeus (en 1492) i moriscs (en 1609) del Regne, la qual cosa va fer que la seua economia entrés en una greu crisis hagut de, principalment, a la falta de mà d'obra barata que hi havia en la població morisca valenciana (denominats "tagarins"), i a la fugida de capitals i actius acumulats pels sefarditas. Precisament, el gran número de moriscs que hi havia en el Regne de València (en gran diferència, era on més havia de tota Espanya, en prop de 110.000), la seua nula integració en la societat i l'ajuda que procuraven als piratas berberiscos, que van estar assolant les costes valencianes fins a ben entrat el segle XVII, va ser una de les causes que van originar el decret de la expulsió dels moriscs, que es va complir en gran severitat en tota Espanya. El nort de la província d'Alacant es va quedar, arran d'això, pràcticament completament despoblat.

Els efectes de les Germanías, la reducció demogràfica després de les expulsions de les minories, els continus atacs turc-algerians contra la costa, i, en gran manera, la desviació de l'economia mundial cap a l'Atlàntic en detriment del comerç mediterràneu (arran del descobriment d'Amèrica), van ser desdibuixant el pes de la regió valenciana en el conjunt d'Espanya. D'atra banda, en consononcia en l'aument de l'autoritarisme de la resta de les monarquies europees, es va produir tot el llarc dels segles XVI i XVII un progressiu reforçament del poder real; així, les aristocràtiques Corts forals valencianes van ser per última vegada convocades en 1645.

En el plànol cultural, destaca l'aument del prestigi del castellà, produint-se des de principis del segle XVI un abandó quasi total del valencià com a llengua de cultura. Així, un dels escritors valencians més reconeguts de l'Edat Moderna, Guillén de Castro, va anar un gran dramaturc en llengua castellana.

Segle XVIII

Vore també: Il·lustració política a Espanya i Guerra de Successió Espanyola en el Regne de València

A partir de 1680 va tenir lloc una revitalisació de l'economia valenciana. No obstant això, va ser parada per la Guerra de Successió Espanyola que va enfrontar a Felipe V de Borbó, ascendit al tron en 1701, en el archiduc Carlos d'Àustria, pretendent també al tron espanyol i els partidaris del qual es van alçar al seu favor en 1705. El Regne de València es va pronunciar majoritàriament (excepte excepcions com Alacant, Xixona o Banyeres de Mariola) a favor del pretendent austríac, per la qual cosa la regió va ser escenari de nombroses operacions militars: finalment, després de la batalla d'Almansa lliurada en 1707, Felipe V va fer efectiu el seu regnat sobre la regió valenciana, afavorint a les ciutats i grups socials que s'havien mantingut fidels. Seguint el model absolutista francès de Luis XIV, Felipe V va desmantellar les estructures del Regne de València mitjançant els Decrets de Nova Planta, integrant-les en un mateix model en les del regne de Castella com, posteriorment, es va realisar en les dels atres regnes de la Corona d'Aragó. Les reformes borbòniques van dividir també l'antic Regne de València en tretze governacions o corregimientos: Morella, Peníscola, Castelló, València, Alzira, Cofrents, Xàtiva, Montesa, Denia, Alcoi, Xixona, Alacant i Oriola.

Durant el segle XVIII la regió va mantenir un creixement econòmic modest però constant, principalment agrícola, estenent-se la superfície de regadiu (mitjançant la canalisació de les aigües fluvials i la dessecació de zones pantanoses), roturándose zones improductives i abancalando els vessants de les muntanyes.