Diferència entre les revisions de "Louis Couturat"
(No es mostren 34 edicions intermiges d'5 usuaris) | |||
Llínea 1: | Llínea 1: | ||
+ | {{destacat}} | ||
{{Biografia| | {{Biografia| | ||
| nom = Louis Couturat | | nom = Louis Couturat | ||
Llínea 10: | Llínea 11: | ||
| lloc_mort = Melun, França | | lloc_mort = Melun, França | ||
}} | }} | ||
− | '''Louis Couturat''' ([[17 de giner]] de [[1868]] - † [[3 d'agost]] de [[1914]]) fon un filòsof, llògic, llingüista i matemàtic [[França|francés]]. | + | '''Louis Couturat''' ([[França]], [[17 de giner]] de [[1868]] - † [[3 d'agost]] de [[1914]]) fon un filòsof, llògic, llingüista i matemàtic [[França|francés]]. |
− | Va estudiar filosofia i matemàtiques en l'Escola Normal Superior i va ser despuix professor en l'Universitat de [[Tolosa | + | Va estudiar filosofia i matemàtiques en l'Escola Normal Superior i va ser despuix professor en l'Universitat de [[Tolosa|Tolosa]] i en el Colege de França (''Collège de France''). |
− | En [[França]] fon un dels precursors de la [[llògica simbòlica]], que havia escomençat a difondre's poc abans de la [[Primera Guerra Mundial]] gràcies a la llabor de [[Charles Peirce]], [[Giuseppe Peano]] i especialment | + | En [[França]] fon un dels precursors de la [[llògica simbòlica]], que havia escomençat a difondre's poc abans de la [[Primera Guerra Mundial]] gràcies a la llabor de [[Charles Peirce]], [[Giuseppe Peano]] i especialment dels [[Principia Mathematica]], d'[[Alfred North Whitehead]] i [[Bertrand Russell]], est últim amic personal de Couturat. |
− | Va concebre la llògica simbòlica com un instrument per al perfeccionament de les matemàtiques i de la filosofia, integrant aixina la corrent nomenada [[llogicisme]]. En | + | Va concebre la llògica simbòlica com un instrument per al perfeccionament de les matemàtiques i de la filosofia, integrant aixina la corrent nomenada [[llogicisme]]. En est aspecte, es va opondre a [[Henri Poincaré]], qui va anticipar a la seua volta l'[[intuïcionisme]] de [[Luitzen Egbertus Jan Brouwer|Brouwer]]. Couturat contribuí al desenroll del llenguage artificial [[ido]], una variant de l'[[esperanto]]. Va morir en un accident de trànsit. |
== Biografia == | == Biografia == | ||
− | El seu pare, procedent de Borgonya i la seua mare, del Franc Comtat, vivien en París des de feya temps. La duració total del seu aprenentage va estar marcada per l'èxit continu. Va obtindre 34 premis en el gimnasi i per la seua originalitat precoç i rara, que va encantar als seus professors, era igualment dotat per a la lliteratura antiga i les ciències tant teòriques com aplicades. | + | |
+ | El seu pare, procedent de la Borgonya i la seua mare, del Franc Comtat, vivien en [[París]] des de feya temps. La duració total del seu aprenentage va estar marcada per l'èxit continu. Va obtindre 34 premis en el gimnasi i per la seua originalitat precoç i rara, que va encantar als seus professors, era igualment dotat per a la lliteratura antiga i les ciències tant teòriques com aplicades. | ||
{{Cita|El nostre gimnasi va trobar en ell, per a la lluita del concurs general, al més remarcable dels campeons|Louis Benaerts, amic de Louis Couturat}} | {{Cita|El nostre gimnasi va trobar en ell, per a la lluita del concurs general, al més remarcable dels campeons|Louis Benaerts, amic de Louis Couturat}} | ||
− | + | En l'any [[1885]], durant el qual deprenia [[filosofia]], fon per a ell un verdader triumfo: premi honorífic de filosofia, primer premi de física i química, primer premi d'història natural, primer accésit de matemàtiques. | |
− | En esta época, la seua futura carrera ya semblava revelar-se: en esta inteligència adolescent, tan lluminosa per la seua exactitut i precisió, l'amor preferent per la filosofia s'uniria a la seua aptitut per a la ciència. En un principi Grècia li va atraure, | + | En esta época, la seua futura carrera ya semblava revelar-se: en esta inteligència adolescent, tan lluminosa per la seua exactitut i precisió, l'amor preferent per la filosofia s'uniria a la seua aptitut per a la ciència. En un principi [[Grècia]] li va atraure, tingué durant tota la seua vida als artistes i els poetes de l'antiga Grècia, i cap més que ell fon tan fervent adepte del cult a la bellea: ell passava fàcilment de la llectura de "Meditacions" de [[René Descartes|Descartes]] als poemes d'[[Homer]]. |
− | La gimnàsia li donava prou recompenses: en 1886 | + | La gimnàsia li donava prou recompenses: en l'any [[1886]] fon llorejat, per l'Associació d'Exdiscípuls. El difícil concurs per a l'Escola Normal, el qual va afrontar en [[1887]], li va donar la segona plaça, despuix de la primera prova. Va passar en l'escola tres fecunts anys i sempre fon notable per als seus professors, que per unanimitat alabaven la precisió del seu intelecte i la lucidea de les seues paraules, ajudat sempre de l'exactitut del seu pensament fort i original. |
− | Va passar el seu quart any en 1891 en l'escola i va rebre el premi Garnier atribuït als professors de filosofia i al director. | + | Va passar el seu quart any en [[1891]] en l'escola i va rebre el premi Garnier atribuït als professors de filosofia i al director. |
− | En 1892, va continuar els seus estudis de matemàtiques en la facultat de ciències. | + | En l'any [[1892]], va continuar els seus estudis de matemàtiques en la facultat de ciències. Fon acceptat per a la llicenciatura en matemàtiques, el [[25 de juliol]] de 1892, com el primer de la seua promoció. |
− | + | Ya podia accedir en total seguritat a la filosofia de la ciència. No era un estrany entre la comunitat científica. Devia penetrar en ferea i fe en els estudis que amava. L'estudi de les matemàtiques va succeir a la llectura de [[Tito Lucreci Caro|Lucreci]] i [[Plató]]. Va estudiar a Plató fent per a la seua tesis en [[llatí]] un verdader estudi científic del mit de Plató. Al mateix temps, va publicar un important artícul sobre la bellea plàstica. En ell va justificar la bellea dels escultors grecs. | |
− | La seua adicció al treball era prou sorprenent, encara que va trobar temps per a colaborar en la nova ''Revue de métaphysique et de morale''. La seua tesis en francés va escomençar: volia consagrar-se a l'estudi de | + | La seua adicció al treball era prou sorprenent, encara que va trobar temps per a colaborar en la nova ''Revue de métaphysique et de morale''. La seua tesis en francés va escomençar: volia consagrar-se a l'estudi de l'infinitut matemàtica. El primer capítul d'esta obra coincidix en els seus 25 anys. |
− | + | Reposà durant un temps en l'[[estiu]] de [[1893]] i despuix va tornar al treball de la seua tesis ya alvançada. El [[12 de maig]] de [[1894]] va ser nomenat professor de la facultat de Tolosa. Anava allí en gran plaer, perque amava el sur, el seu cel ardent, el seu passat penetrat d'ànima grega. En les vacacions va acabar la seua tesis en francés i la va depositar. L'estudi de les obres de Plató llavors li entusiasmava molt. Es va consagrar a la seua tesis llatina, va prendre l'obra com a tema del seu curs de la facultat. | |
− | En abril de 1896, es va casar en la seua | + | En [[abril]] de [[1896]], es va casar en la seua cosina i el [[12]] de juny, va defendre la seua tesis en la Sorbona. Les tesis en llatí<ref>[http://gallica.bnf.fr/ark:/12148/bpt6k678301 ''De Platonicis mythis''] ''Thesim Facultati Litterarum Parisiensi proponebat Ludovicus Couturat, Scholae Normalae olim alumnus''. Parisiis: Edebat Felix Alcan Bibliopola. MDCCCXCVI. 120 p.</ref> i en francés<ref>''L'Infini mathématique'' in 8º 667 pagini.</ref> varen obtindre un complet èxit en menció d'honor. La seua obra sobre la Matemàtica infinita, és encara la millor guia per als hòmens que vullguen estudiar filosofia matemàtica, i esta obra ràpidament el va enaltir al més alt escalafó d'estos estudis. El gran èxit de la seua tesis li va permetre obtindre vacacions per a continuar els seus estudis de ciències en París. Es va tornar a trobar allí en l'any [[1897]] la llibertat total d'investigació i de treball, que tant li agradaven. En eixe moment, es va consagrar a l'estudi de la física. Al mateix temps va redactar artículs per a la ''Revue de métaphysique'', una nova série d'artículs: ''L'espai i el temps'' i ''Ensaig crític sobre l'hipòtesis dels àtoms''. |
− | Recent acabat el seu curs, durant | + | Recent acabat el seu curs, durant [[octubre]] de [[1899]], se li va aparéixer la possibilitat de tornar a París per a realisar noves investigacions. Durant els estudis precedents se li havia demanat que investigara a [[Gottfried Leibniz|Leibniz]]. Despuix de comparar els texts concernents a les concepcions llògiques de l'autor de ''Monadologia'', que s'havia dispersat en diverses edicions fragmentaries, el va dur a la convicció, que la metafísica de Leibniz jau només sobre els principis de la seua llògica i depén d'ella íntegrament. Pero ell volia la seua confirmació descoberta a través d'investigacions en les obres no publicades de Leibniz, les quals es conservaven en la biblioteca real d'[[Hannover]]. Les investigacions de Couturat en la biblioteca, entre les anys [[1900]] i [[1901]], varen ser especialment fructíferes i li varen donar la possibilitat d'escriure dos llibres molt valiosos. Un, la seua gran obra, titulada "La llògica de Leibniz" que, segons l'opinió d'un eminent filòsof, "posseïx una precisió incomparable i també riquea documental incomparable" ([[1901]]), i despuix un tom de 682 pàgines titulat ''Inédits leibniziens'', el qual contenia més de doscentes peces noves, sobre el conjunt en el que estava fundada la seua teoria sobre la teoria de Leibniz ([[1903]]). |
− | En una série d'artículs de la Revue de métaphysique (1904), va donar a conéixer al públic francés el llibre ''Principes des mathématiques'', de Bertrand Russell, una obra publicada en Cambridge. Ademés, els va amplificar i els va publicar en una tom en 1905. Tal i com dia en l'introducció, al principi el seu llibre era solament una revisió de l'obra de Russel, pero poc a poc va deduir en la seua exposició la major part de les obres de la gent de la seua época sobre les mateixes qüestions. Eixa modesta definició de l'objecte del seu llibre bastava per a endevinar el seu interés a tots els que coneixien | + | En una série d'artículs de la ''Revue de métaphysique'' ([[1904]]), va donar a conéixer al públic francés el llibre ''Principes des mathématiques'', de [[Bertrand Russell]], una obra publicada en [[Cambridge]]. Ademés, els va amplificar i els va publicar en una tom en [[1905]]. Tal i com dia en l'introducció, al principi el seu llibre era solament una revisió de l'obra de Russel, pero poc a poc va deduir en la seua exposició la major part de les obres de la gent de la seua época sobre les mateixes qüestions. Eixa modesta definició de l'objecte del seu llibre bastava per a endevinar el seu interés a tots els que coneixien l'erudició i la profunditat del pensament de Couturat. Gràcies ad ell, l'obra de Russel es va convertir ràpidament en familiar entre els "matemàtics" filosòfics. |
− | La notorietat de les persones en la mateixa idea feya a Henri Bergson, professor de filosofia en el Collège de France, elegir- | + | La notorietat de les persones en la mateixa idea feya a [[Henri Bergson]], professor de filosofia en el ''Collège de France'', elegir-lo com a assistent entre [[1905]] i [[1906]]. Ací tracta l'història de la llògica. El seu curs va ser molt apreciat per l'escàs número de persones capaç de jujar treballs d'este tipo. La lliçó oberta sobre la llògica i la filosofia va ser publicada en la ''Revue de métaphysique'' de [[maig]] de [[1906]]. |
Pero, Benaerts contínua, en el seu gran esperit, naturalment deductiu en el més alt grau, tot s'encadena, i el continu estudi de Leibniz li va dur a un atre camí, a nous treballs que des d'eixe moment absorbirien totes les seues activitats. | Pero, Benaerts contínua, en el seu gran esperit, naturalment deductiu en el més alt grau, tot s'encadena, i el continu estudi de Leibniz li va dur a un atre camí, a nous treballs que des d'eixe moment absorbirien totes les seues activitats. | ||
== L'idea d'una llengua internacional == | == L'idea d'una llengua internacional == | ||
− | |||
− | + | Entre les grans esperances que havia concebut Leibniz, estava la de trobar una llengua universal llògicament construïda. La seua idea atrau a Couturat i el fa adherir-se de forma immediata a les idees expostes pel matemàtic [[Léopold Leau]], en el seu panflet: ''Une langue universelle est-elle possible? Appel aux hommes de science et aux commerçants'' ([[1900]]). La Delegació es va organisar per a adoptar una llengua auxiliar internacional el [[17 de giner]] de [[1901]]. Pero l'elecció de la llengua necessitava preliminarment un estudi profunt de molts sistemes o proyectes de llengües artificials internacionals. Per ad esta difícil exploració Couturat no va dubtar en acceptar la cooperació de Leau. Això va donar lloc a la publicació de ''Histoire de la Langue Universelle'' en l'any [[1903]], que seria completada en [[1907]] en el suplement ''Les nouvelles langues internationales''.<ref>En 1901, publicà ''Pour la langue internationale'' que fon traduit a l'anglés i a l'italià</ref> | |
− | + | Despuix d'haver segut l'historiador de tots els sistemes llingüístics, Couturat es va consagrar a realisar l'idea de Leibniz. Per l'efecte, en gran part, de la seua llabor incansable i de la seua propagació persistent, la delegació, l'un d'octubre de [[1907]] tenia representants de 310 societats de tots els països. Ademés havia rebut 1.250 firmes aprovant-ho per part de membres d'Acadèmies i Universitats. Des del 15 fins al [[24 d'octubre]] el comité, elegit per la delegació, es va reunir en París i hagueren 18 conferències. Ho formaven 12 científics de varis països i coneguts per la seua competència. Couturat i Leau, en un informe de 210 pàgines al comité, varen expondre les proposicions, memoràndums, crítiques de tot tipo i desijos, que havien rebut durant sèt anys, per a enviar-los al comité. En la seua sessió del 22 d'octubre, el Comité afegia als secretaris Couturat i Leau. | |
− | + | Els autors dels principals proyectes de llengua internacional havien segut convidats a presentar-se al comité per a explicar i defendre la seua obra i concepcions, ya fora per ells mateixos o per representants. [[Ludwik Lejzer Zamenhof|Zamenhof]], el creador de l'[[esperanto]], va enviar a Louis de Beaufront per a representar-li. Els que no podien satisfer esta invitació varen enviar cartes o memoràndums que eren llegits en el comité. Este mateix rebia memoràndums durant la sessió per autors que havien sabut de la sessió a través dels periòdics. | |
− | + | Més allà d'això, en el ''Compte Rendu des travaux du Comité'' publicat en [[1907]], Couturat i Leau varen mencionar les llengües o proposicions que el Comité discutia i resumien la seua pròpia opinió sobre això. | |
− | + | Les sessions tenien lloc de matí i per la vesprada: la llabor portada a terme era intensa. L'[[esperanto]] i el proyecte que despuix passaria a cridar-se ''[[ido]]'', era el centre d'atenció. Tots els membres del Comité ho coneixien i molts (a saber E. Boirac, president del Comité de Llengua -esperantista-, el capità Gaston Moch i el seu assistent, P. Rodet) eren notòriament esperantistes. Podia dir-se que la Delegació era esperantista<ref>Doktoro ZAMENHOF ipsa esis en kontakto kun la Delegitaro, quale pruvas letro da ilu en la broshuro: Doktoro Zamenhof e la Delegitaro.</ref>. I la decisió final era la següent: | |
− | |||
− | + | {{Cita|El Comité va decidir, que cap de les llengües examinades pot ser adoptada ''in gross'' i sense modificacions. Va decidir adoptar en un principi l'esperanto, per la seua relativa perfecció i per les seues moltes i diverses aplicacions en les que ya s'usa, baix la condició d'alguna modificació realisada en el futur per la Comissió Permanent segons la direcció determinada per les conclusions de l'Informe dels Secretaris i pel proyecte ido, esforçant-se en acomodar en el Comité Esperantista de Llengua. Finalment, va decidir afegir a Beaufront a la Comissió Permanent, per la seua especial competència.}} | |
− | A lo manco, en este paper, yo podia sentir vergonya de l'esperanto: ser rebujat simplement com no ser posseïdor de les qualitats necessàries per a una llengua auxiliar."Ningú hauria disputat, va dir Jespersen, el nostre dret a adoptar Neutral en la reserva de fer molts canvis que aproximaren esta llengua a l'esperanto;... i el resultat final hauria segut exactament el mateix que la llengua existent en este temps." Potser açò hauria ocorregut, pero certament l'esperanto hauria rebut un colp vergonyós en el resultat. I yo volia evitar això. De la seua part Couturat escrivia: | + | Llevat dels secretaris, cap membre del comité sabia lo que era l'ido. Ademés, com ya va escriure [[Otto Jespersen]] en la seua "història de la nostra llengua", el resultat final no podia ser un atre, inclús si el mateix Zamenhof haguera anat personalment en presència del comité, i també: res en les nostres conversacions pot témer la publicitat; varen ser discussions séries i objectives, per hòmens que no tenien cap objectiu apart d'obtindre la veritat. |
+ | |||
+ | Pero l'acort esperat per abdós no va ocórrer: influït de forma deplorable, Zamenhof en la seua carta ''Al ĉiuj Esperantistoj'', va trencar les negociacions. Va declarar ignorar les decisions de la Delegació. La veritat és que Zamenhof i Boirac varen acceptar en un principi les decisions del Comité de la Delegació, pel mer fet de que Boirac va consentir ser membre de tal comité, en el consentiment de Zamenhof, qui havia escrit a Couturat el 4 de decembre de [[1906]]: "Les millores podran ser molt més lliures i, per això, millors, si són propostes per un comité en autoritat fòra del món esperantista".<ref>Progr. VI, 563.</ref> Pero, desgraciadament, la memòria de Zamenhof era inconstant i confonia les seues promeses: "Lo únic que desige és que el món deu tindre una llengua internacional. La qüestió, quina serà la forma de tal llengua, no és per a mi essencial, si solament la llengua és neutral, útil i capaç de vida... Acceptaré en grandíssim plaer tot lo que el Comité decidixca, inclús si deguera enfrontar-me a tots els esperantistes".<ref>Progr. VI, noto 4, pag. 560.</ref> Ell mateixa va oblidar, que mai va consentir en donar-me (ya fora per a parlar en Cambridge, ya fora per a escriure davant la sessió del comité de la Delegació) una atra instrucció que esta: "no unir-li", quan yo estava representant-li, per la seua petició insistent, en la presència del ya nomenat Comité. Dia lo opost, açò és... falsetat. ¡Unir-li! Pero ¿cóm podria haver-ho unit, si ni tan sols Beaufront era plenipotenciari ni manat ni tan sols advocat. | ||
+ | |||
+ | A lo manco, en este paper, yo podia sentir vergonya de l'esperanto: ser rebujat simplement com no ser posseïdor de les qualitats necessàries per a una llengua auxiliar. "Ningú hauria disputat, va dir Jespersen, el nostre dret a adoptar Neutral en la reserva de fer molts canvis que aproximaren esta llengua a l'esperanto;... i el resultat final hauria segut exactament el mateix que la llengua existent en este temps." Potser açò hauria ocorregut, pero certament l'esperanto hauria rebut un colp vergonyós en el resultat. I yo volia evitar això. De la seua part Couturat escrivia: | ||
+ | |||
+ | {{Cita|L'acort mutu era possible i inclús fàcil, si Boirac no jugara un paper doble, un en el Comité i l'atre fòra, davant del públic, no com a president del Comité de Llengua o com a representant oficial de tots els esperantistes. Pero no podíem sospitar, que esta duplicitat de paper poguera representar una doble opinió en la mateixa persona, i que Boirac "president del Comité de Llengua" desmentiria totes les paraules i vots de Boirac "home privat"<ref>Progr. VI, 562.</ref> }} | ||
− | |||
A pesar de tot Couturat i Leau, en nom de la Comissió Permanent, varen intentar un últim pas escrivint una carta a Zamenhof en la qual li dien en Esperanto: | A pesar de tot Couturat i Leau, en nom de la Comissió Permanent, varen intentar un últim pas escrivint una carta a Zamenhof en la qual li dien en Esperanto: | ||
− | {{Cita| | + | |
− | Pero no podem oblidar, que el seu nom (Esperanto) és solament, segons el seu orige, el vostre pesudònim personal; i encara que vares declarar solemnement i vàries voltes, que "renunciaves" per a sempre | + | {{Cita|Pero no podem oblidar, que el seu nom (Esperanto) és solament, segons el seu orige, el vostre pesudònim personal; i encara que vares declarar solemnement i vàries voltes, que "renunciaves" per a sempre ad este dret sobre la llengua, la qual vares crear, no volem usar eixe nom sense el teu consentiment. Per lo tant et preguntem, si trobes algun detriment en açò, que la llengua de la Delegació duga el nom d'Esperanto simplificat. Nos sembla, que tal nom mostra be, simultàneament, l'orige de la llengua, i la seua diferència relativa a l'Esperant del Fonament, i per tant concilia en la gratitut, la qual et devem, en la sinceritat; la qual nos deu el públic. Pero si juges d'una atra forma, la llengua no tindrà un atre nom que el de "Llengua Internacional". Comprensiblement, la pregunta concernix només al seu nom oficial i comercial, el qual du en els manuals i vocabularis; i el públic serà sempre lliure de donar-li el seu nom, el que li plaga, com en un atre lloc, solament la pràctica i l'us decidiran. |
Siga ben dispost, senyor, a acceptar l'expressió de la nostra alta i respectuosa consideració. | Siga ben dispost, senyor, a acceptar l'expressió de la nostra alta i respectuosa consideració. | ||
Llínea 76: | Llínea 81: | ||
En el nom de la Comissió Permanent | En el nom de la Comissió Permanent | ||
− | + | Els secretaris | |
L. Couturat L. Leau}} | L. Couturat L. Leau}} | ||
− | A la seua carta, Zamenhof va respondre, el 29 de març de 1908: | + | A la seua carta, Zamenhof va respondre, el [[29 de març]] de [[1908]]: |
+ | |||
{{Cita|Responent a la vostra carta del 2 3/III, vos pregue, que no useu per a la vostra pròpia llengua el nom esperanto. Podeu fer pública la meua resposta present.}} | {{Cita|Responent a la vostra carta del 2 3/III, vos pregue, que no useu per a la vostra pròpia llengua el nom esperanto. Podeu fer pública la meua resposta present.}} | ||
Couturat comentava d'esta forma la seua resposta: | Couturat comentava d'esta forma la seua resposta: | ||
− | No sabem com el doctor Zamenhof concilia la seua resposta en la solemne declaració de Boulogne: L'esperanto no és propietat de ningú, ni en relació material ni en relació moral.Pero açò és el seu assunt, no el nostre. En tot cas, devem dir, que alguns esperantistes principals (els mateixos que acusaven a l'ido de plagi, per a que no | + | {{Cita|No sabem com el doctor Zamenhof concilia la seua resposta en la solemne declaració de Boulogne: L'esperanto no és propietat de ningú, ni en relació material ni en relació moral. Pero açò és el seu assunt, no el nostre. En tot cas, devem dir, que alguns esperantistes principals (els mateixos que acusaven a l'ido de plagi, per a que no nomenara esperanto en el seu llibre no publicat) no deixaven la seua intenció de jujar-nos si usàrem el nom Esperanto, baix el pretext de que açò danyaria els drets comercials; i sobretot per açò nos demanava el propi doctor Zamenhof la solució de les seues qüestions llegal i comercial.<ref>Progr. di mayo 1908.</ref>}} |
+ | |||
Despuix de la resposta de Zamenhof faltava a la Comissió Permanent solament la càrrega de realisar les modificacions en la decisió la qual yo citava en les pàgines precedents. En la seua llabor Couturat va participar en la redacció i edició de tres mig diccionaris per als idistes en anglés, francés i alemà per a compondre dos grans diccionaris per a idistes en francés i en alemà. Els dos últims serien publicats despuix a les seues expenses. En totes les seues obres ell realisava a lo manco la mitat del treball. | Despuix de la resposta de Zamenhof faltava a la Comissió Permanent solament la càrrega de realisar les modificacions en la decisió la qual yo citava en les pàgines precedents. En la seua llabor Couturat va participar en la redacció i edició de tres mig diccionaris per als idistes en anglés, francés i alemà per a compondre dos grans diccionaris per a idistes en francés i en alemà. Els dos últims serien publicats despuix a les seues expenses. En totes les seues obres ell realisava a lo manco la mitat del treball. | ||
− | Va traduir a l'ido una obra llingüística que, segons l'opinió d'un eminent filòsof, André Lalande, "casi marca época": ''Étude sur la Dérivation dans la Langue internationale''. En la seua segona edició (1910) va adoptar com a complement, el sufix -al (el més internacional i abundant de tots) com va ser usat en la "Grammaire Complète". L'estudi havia semblat per primera volta en un fullet (molts mesos abans del congrés esperantista en Cambridge) pero no va ser posat a la venda. Va ser editat per l'autor només per als principals esperantistes i els membres del Comité de la Delegació "per a evitar que la crítica influïxca de forma desfavorable i errònea a qualsevol profà", tal i com es dia en el prefaci de la segona edició. Com a C. Aymonier estimava l'obra, en una carta del 27 de setembre de 1907: | + | Va traduir a l'ido una obra llingüística que, segons l'opinió d'un eminent filòsof, André Lalande, "casi marca época": ''Étude sur la Dérivation dans la Langue internationale''. En la seua segona edició (1910) va adoptar com a complement, el sufix -al (el més internacional i abundant de tots) com va ser usat en la "Grammaire Complète". L'estudi havia semblat per primera volta en un fullet (molts mesos abans del congrés esperantista en Cambridge) pero no va ser posat a la venda. Va ser editat per l'autor només per als principals esperantistes i els membres del Comité de la Delegació "per a evitar que la crítica influïxca de forma desfavorable i errònea a qualsevol profà", tal i com es dia en el prefaci de la segona edició. Com a C. Aymonier estimava l'obra, en una carta del [[27 de setembre]] de 1907: |
− | {{Cita | + | {{Cita|"Agraïxc sincerament que hages pensat en enviar-me el teu fullet ... Ho vaig llegir una volta. És un relat perillós de falles, crítiques impies pero necessàries. És cert que els principis de derivació no estan lo suficientment establits, que Zamenhof (¡per Deu!) "va oblidar" alguns números de coses molt útils, que el més hàbil a sovint està molt obstaculisat per a trobar la paraula exacta - i que el menys hàbil, tenint el dret de jugar en els sufixos, el llenguage es veu obstaculisat per térmens erròneus, per usos dobles o triples, etc. Ho vares dir tot; inclús un té por quan es considera que eixe perillós bloc forma totes les menudes irregularitats, pacientment recopilades dia a dia. I lo pijor és que en va un intenta mossegar eixe bloc. Vaig prendre un llapis, vaig començar a llegir el teu llibre, llest per a discutir i certament trobar alguns punts discutibles. Dec confessar que vaig escriure en el marge, casi en cada pàgina, be, molt be ... "Varen tirar grans d'arena als ulls, dient que 16 regles són suficients. ¡Sí, 16 regles per a persones experimentades en llingüística, i inclús això no és cert! Per això Z., constituint les innumerables irregularitats dels esperantistes, no deixa de dir de nou: "Llig contínuament la Chrestomathia". Una bona gramàtica hauria segut preferible. No component-ho, ell deuria respondre en este moment sobre preguntes elementals que deurien haver segut previstes, resoltes immediatament des del principi ... Tornada a la teua derivació. ¡Quantes observacions exactes, delicades i precioses vaig trobar en ella! ... Confesse que estic sorprés per la cantitat de casos que vares regularisar ... "}} |
− | Immediatament en 1908 havia segut fundada per la Comissió Permanent la revista mensual Progrés, totalment escrita en ido i Couturat era el seu secretari i duya casi tot el treball. | + | Immediatament en [[1908]] havia segut fundada per la Comissió Permanent la revista mensual ''Progrés'', totalment escrita en ido i Couturat era el seu secretari i duya casi tot el treball. |
− | Fàcilment imaginem la contínua llabor de publicació d'esta espècie, en la llengua per fixar, discussions incessants, una enorme correspondència que en freqüència demandava llargues respostes. Ell es bastava per a tot. La revista va aparéixer regularment fins a la seua mort. Forma sis toms i mig, tots de sèt o huitcentes pàgines. No és solament un ric repertori de tot el moviment de la llengua internacional, i conté molts anàlisis, pero també una colecció d'estudis llingüístics, entre els quals alguns són preciosos: per eixemple, el curs sobre la gramàtica general, ensenyat entre 1901 i 1911, en el Colege de França, per A. Meillet i fins | + | Fàcilment imaginem la contínua llabor de publicació d'esta espècie, en la llengua per fixar, discussions incessants, una enorme correspondència que en freqüència demandava llargues respostes. Ell es bastava per a tot. La revista va aparéixer regularment fins a la seua mort. Forma sis toms i mig, tots de sèt o huitcentes pàgines. No és solament un ric repertori de tot el moviment de la llengua internacional, i conté molts anàlisis, pero també una colecció d'estudis llingüístics, entre els quals alguns són preciosos: per eixemple, el curs sobre la gramàtica general, ensenyat entre els anys [[1901]] i [[1911]], en el Colege de França, per A. Meillet i fins ad esta época fon publicat d'esta forma. |
− | La reforma justificada (també en el francés) Primer llibre de llectura i Segon llibre de llectura va ser afegida a la seua llabor constant. Va compondre el primer per a explicar i justificar les modificacions fetes en esperanto primitiu i revisió i va corregir abdós obres. En C.S. Pearson va traduir | + | |
+ | La reforma justificada (també en el francés) ''Primer llibre de llectura'' i ''Segon llibre de llectura'' va ser afegida a la seua llabor constant. Va compondre el primer per a explicar i justificar les modificacions fetes en esperanto primitiu i revisió i va corregir abdós obres. En C.S. Pearson va traduir ''Enchiridion a Manual d'Epictet'' i en les vàries revistes i publicacions va escriure sobre la llengua auxiliar i sobre l'ido aixina com respostes als atacs o falsificacions dels esperantistes. En els professors Otto Jespersen, R. Lorenz, Wilhelm Ostwald i L. von Pfandler va crear l'obra ''La llengua internacional i la ciència''; publicada en [[anglés]], [[francés]] i [[alemà]]. | ||
Res vanitós segons Louis de Beaufront, home erudit que va soportar la lluita i les polèmiques aixina com les calúmnies constants dels esperantistes, va treballar de forma incansable per l'idea de la llengua internacional, a la qual es va consagrar. Segons Lalande: | Res vanitós segons Louis de Beaufront, home erudit que va soportar la lluita i les polèmiques aixina com les calúmnies constants dels esperantistes, va treballar de forma incansable per l'idea de la llengua internacional, a la qual es va consagrar. Segons Lalande: | ||
− | El gran públic no sospitarà la magnitut de la pèrdua que va sofrir en la seua mort la filosofia francesa, pero els qui estudien la llògica, la filosofia matemàtica i la filosofia llingüística saben que ocupava entre ells el primer ranc en França. | + | {{Cita|El gran públic no sospitarà la magnitut de la pèrdua que va sofrir en la seua mort la filosofia francesa, pero els qui estudien la llògica, la filosofia matemàtica i la filosofia llingüística saben que ocupava entre ells el primer ranc en França.}} |
− | En la movilisació general en França en agost de 1914, es va preocupar pels seus cosins que vivien en París. El seu | + | En la movilisació general en França en [[agost]] de [[1914]], es va preocupar pels seus cosins que vivien en París. El seu cosí devia deixar a la seua esposa per les seues obligacions de soldat. Per tant, Couturat va anar en coche, de Bois-li-Roi a París en la seua cosina i, en la carretera a l'altura de Ris-Orangis en Melún, el seu automòvil fon alcançat per un atre que duya a les tropes franceses movilisades. Pel choc la seua cosina fon llançada fòra del vehícul i Couturat tingué el pit destrossat per lo que només va sobreviure alguns minuts. |
== Obres == | == Obres == | ||
− | *1896 [http://gallica.bnf.fr/ark:/12148/bpt6k678301 ''De Platonicis mythis''] ''Thesim Facultati Litterarum Parisiensi proponebat Ludovicus Couturat, Scholae Normalae olim alumnus''. Parisiis: Edebat Felix Alcan Bibliopola. MDCCCXCVI. 120 p. | + | * 1896 [http://gallica.bnf.fr/ark:/12148/bpt6k678301 ''De Platonicis mythis''] ''Thesim Facultati Litterarum Parisiensi proponebat Ludovicus Couturat, Scholae Normalae olim alumnus''. Parisiis: Edebat Felix Alcan Bibliopola. MDCCCXCVI. 120 p. |
− | *1896. ''De l'Infini mathématique'', Georg Olms. | + | * 1896. ''De l'Infini mathématique'', Georg Olms. |
− | *1901. ''La Logique de Leibniz'', Georg Olms. [http://philosophy2.ucsd.edu/~rutherford/Leibniz/intro.htm | + | * 1901. ''La Logique de Leibniz'', Georg Olms. [http://philosophy2.ucsd.edu/~rutherford/Leibniz/intro.htm Traducció a l'anglés en progrés]. |
− | *1903. ''Opuscules et Fragments Inédits de Leibniz'', Georg Olms. | + | * 1903. ''Opuscules et Fragments Inédits de Leibniz'', Georg Olms. |
− | *1903. ''Histoire de la langue universelle''. Paris: Hachette. With Léopold Leau. Republished 2001, Olms. | + | * 1903. ''Histoire de la langue universelle''. Paris: Hachette. With Léopold Leau. Republished 2001, Olms. |
− | *1905. ''Les Principes des Mathematiques: avec un appendice sur la philosophie des mathématiques de Kant''. Rupublished 1965, Georg Olms. | + | * 1905. ''Les Principes des Mathematiques: avec un appendice sur la philosophie des mathématiques de Kant''. Rupublished 1965, Georg Olms. |
− | *1905. ''L'Algèbre de la logique''. [[P. E. B. Jourdain|Jourdain, P.E.B.]], trans., 1914. ''The Algebra of Logic''. Open Court. [http://www.gutenberg.org/etext/10836 Project Gutenberg]. | + | * 1905. ''L'Algèbre de la logique''. [[P. E. B. Jourdain|Jourdain, P.E.B.]], trans., 1914. ''The Algebra of Logic''. Open Court. [http://www.gutenberg.org/etext/10836 Project Gutenberg]. |
− | *1907. ''Les nouvelles langues internationales''. Paris: Hachette. With Léopold Leau. Republished 2001, Olms. | + | * 1907. ''Les nouvelles langues internationales''. Paris: Hachette. With Léopold Leau. Republished 2001, Olms. |
− | *1910. ''Étude sur la dérivation dans la langue | + | * 1910. ''Étude sur la dérivation dans la langue internationale''. Paris: Delagrave. 100 p. |
− | *1910. Louis Couturat, O. Jespersen, R. Lorenz, Wilhelm Ostwald and L.Pfaundler, International Language and Science: Considerations on the Introduction of an International Language into Science", Constable and Company Limited, London. | + | * 1910. Louis Couturat, O. Jespersen, R. Lorenz, Wilhelm Ostwald and L.Pfaundler, International Language and Science: Considerations on the Introduction of an International Language into Science", Constable and Company Limited, London. |
− | *1915. ''Dictionnari Français-Ido''. Paris: Chaix. Avec Louis de Beaufront. 586 p. | + | * 1915. ''Dictionnari Français-Ido''. Paris: Chaix. Avec Louis de Beaufront. 586 p. |
− | *1983. ''L'oeuvre de Louis Couturat''. Presses de l'Ecole Normale Supérieure. Proceedings of a conference. | + | * 1983. ''L'oeuvre de Louis Couturat''. Presses de l'Ecole Normale Supérieure. Proceedings of a conference. |
− | *[[Ivor Grattan-Guinness]], 2000. ''The Search for Mathematical Roots 1870-1940''. Princeton Uni. Press. Bibliography contains 27 items by Couturat. | + | * [[Ivor Grattan-Guinness]], 2000. ''The Search for Mathematical Roots 1870-1940''. Princeton Uni. Press. Bibliography contains 27 items by Couturat. |
+ | |||
+ | == Referències == | ||
+ | <references/> | ||
== Bibliografia == | == Bibliografia == | ||
+ | |||
=== Llibres === | === Llibres === | ||
− | |||
− | + | * [[Louis de Beaufront|Beaufront, Louis de]]: ''Doktoro Louis Couturat (1868-1914)''. Paris 1914: Imp. Chaix. 11p. (Kun granda anke ciencala bibliografio); Frankfurt/Main 1923: Universitätsdruckerei Werner und Winter. 16 p. | |
* Brodard, Paul (1915) ''Louis Couturat 1868-1914'', Coulommiers | * Brodard, Paul (1915) ''Louis Couturat 1868-1914'', Coulommiers | ||
− | |||
* Fichant, Michel e Sophie Roux (2017) ''Louis Couturat (1868-1914): Mathématiques, langage, philosophie'', Classiques Garnier | * Fichant, Michel e Sophie Roux (2017) ''Louis Couturat (1868-1914): Mathématiques, langage, philosophie'', Classiques Garnier | ||
* Sanzo, Ubaldo (1991) ''L'artificio della lingua. Louis Couturat 1868-1914'', Franco Angeli, ISBN 882046-7585 | * Sanzo, Ubaldo (1991) ''L'artificio della lingua. Louis Couturat 1868-1914'', Franco Angeli, ISBN 882046-7585 | ||
* Schlaudt, Oliver ed Anne-Francoise Schmid (ed.) ''Louis Couturat: The History of Modern Symbolic Logic and Other French Manuscripts'' | * Schlaudt, Oliver ed Anne-Francoise Schmid (ed.) ''Louis Couturat: The History of Modern Symbolic Logic and Other French Manuscripts'' | ||
+ | * Schmid, Anne-Françoise (ed.) ''Bertrand Russell. Correspondance sur la philosophie, la logique et la politique avec Louis Couturat (1897-1913)''. Transcription et notes sur la langue internationale par [[Tazio Carlevaro]]. Éditions Kimé, Paris, 2001. 2 vol. (734 p.). ISBN 2-84174-258-X | ||
+ | * ''L'Œuvre de Louis Couturat (1868-1914) ... de Leibniz à Russell''. Paris: Presses de l'École Normale Supérieure 1983. 130 p. ISBN 2-7288-0091-X | ||
+ | |||
+ | === Atres artículs i ensajos sobre Couturat === | ||
+ | * Dassen, Claro C. ''Vida y obra de Luis Couturat''. En: ''Anales de la Academia Nacional''. Buenos Aires 4. 1939, p. 73-204. | ||
* Schlaudt, Oliver. « Louis Couturat, ou une occasion perdue pour une approche sémiotique dans l’épistémologie française », Revue de métaphysique et de morale, vol. 90, no. 2, 2016, pp. 225-238. | * Schlaudt, Oliver. « Louis Couturat, ou une occasion perdue pour une approche sémiotique dans l’épistémologie française », Revue de métaphysique et de morale, vol. 90, no. 2, 2016, pp. 225-238. | ||
* Schmid, Anne-Françoise (1983) ''La correspondance inédite de Bertrand Russel et Louis Couturat'', en ''Dialectica''. Vol. 37. p. 75-109. | * Schmid, Anne-Françoise (1983) ''La correspondance inédite de Bertrand Russel et Louis Couturat'', en ''Dialectica''. Vol. 37. p. 75-109. | ||
− | * | + | |
− | + | == Enllaços externs == | |
+ | {{Commonscat|Louis Couturat}} | ||
+ | |||
+ | * {{fr}} [https://poincare.univ-lorraine.fr/fr/archives-louis-couturat Archives Louis Couturat] | ||
+ | * {{fr}} [https://classiques-garnier.com/export/pdf/louis-couturat-1868-1914-mathematiques-langage-philosophie-bibliographie-des-livres-articles-et-correspondances-de-louis-couturat.html?displaymode=full Bibliographie des livres, articles et correspondances de Louis Couturat] | ||
+ | * {{es}} [https://elementos.buap.mx/directus/storage/uploads/00000002804.pdf Couturat: divulgar a un divulgador] | ||
+ | * {{en}} « [https://www.clg2016.org/documents/CLG2016-Schlaudt.pdf Signs, arbitrary or operational? Lessons from studies on algebraic logic and planned languages in the work of Louis Couturat] » per Oliver Schlaudt | ||
+ | |||
+ | |||
+ | {{Llista artículs destacats}} | ||
[[Categoria:Biografies]] | [[Categoria:Biografies]] | ||
Llínea 137: | Llínea 161: | ||
[[Categoria:Filòlecs francesos]] | [[Categoria:Filòlecs francesos]] | ||
[[Categoria:Persones de l'Illa de França]] | [[Categoria:Persones de l'Illa de França]] | ||
+ | [[Categoria:Ido]] | ||
+ | [[Categoria:Creadors de llengües]] |
Última revisió del 17:45 10 set 2024
Louis Couturat | |||
---|---|---|---|
Nacionalitat: | Francesa | ||
Ocupació: | Filòsof, llògic, llingüista i matemàtic | ||
Naiximent: | 17 de giner de 1868 | ||
Lloc de naiximent: | Ris-Orangis, Essonne, França | ||
Defunció: | 3 d'agost de 1914 | ||
Lloc de defunció: | Melun, França |
Louis Couturat (França, 17 de giner de 1868 - † 3 d'agost de 1914) fon un filòsof, llògic, llingüista i matemàtic francés.
Va estudiar filosofia i matemàtiques en l'Escola Normal Superior i va ser despuix professor en l'Universitat de Tolosa i en el Colege de França (Collège de France).
En França fon un dels precursors de la llògica simbòlica, que havia escomençat a difondre's poc abans de la Primera Guerra Mundial gràcies a la llabor de Charles Peirce, Giuseppe Peano i especialment dels Principia Mathematica, d'Alfred North Whitehead i Bertrand Russell, est últim amic personal de Couturat.
Va concebre la llògica simbòlica com un instrument per al perfeccionament de les matemàtiques i de la filosofia, integrant aixina la corrent nomenada llogicisme. En est aspecte, es va opondre a Henri Poincaré, qui va anticipar a la seua volta l'intuïcionisme de Brouwer. Couturat contribuí al desenroll del llenguage artificial ido, una variant de l'esperanto. Va morir en un accident de trànsit.
Biografia[editar | editar còdic]
El seu pare, procedent de la Borgonya i la seua mare, del Franc Comtat, vivien en París des de feya temps. La duració total del seu aprenentage va estar marcada per l'èxit continu. Va obtindre 34 premis en el gimnasi i per la seua originalitat precoç i rara, que va encantar als seus professors, era igualment dotat per a la lliteratura antiga i les ciències tant teòriques com aplicades.
En l'any 1885, durant el qual deprenia filosofia, fon per a ell un verdader triumfo: premi honorífic de filosofia, primer premi de física i química, primer premi d'història natural, primer accésit de matemàtiques.
En esta época, la seua futura carrera ya semblava revelar-se: en esta inteligència adolescent, tan lluminosa per la seua exactitut i precisió, l'amor preferent per la filosofia s'uniria a la seua aptitut per a la ciència. En un principi Grècia li va atraure, tingué durant tota la seua vida als artistes i els poetes de l'antiga Grècia, i cap més que ell fon tan fervent adepte del cult a la bellea: ell passava fàcilment de la llectura de "Meditacions" de Descartes als poemes d'Homer.
La gimnàsia li donava prou recompenses: en l'any 1886 fon llorejat, per l'Associació d'Exdiscípuls. El difícil concurs per a l'Escola Normal, el qual va afrontar en 1887, li va donar la segona plaça, despuix de la primera prova. Va passar en l'escola tres fecunts anys i sempre fon notable per als seus professors, que per unanimitat alabaven la precisió del seu intelecte i la lucidea de les seues paraules, ajudat sempre de l'exactitut del seu pensament fort i original.
Va passar el seu quart any en 1891 en l'escola i va rebre el premi Garnier atribuït als professors de filosofia i al director.
En l'any 1892, va continuar els seus estudis de matemàtiques en la facultat de ciències. Fon acceptat per a la llicenciatura en matemàtiques, el 25 de juliol de 1892, com el primer de la seua promoció.
Ya podia accedir en total seguritat a la filosofia de la ciència. No era un estrany entre la comunitat científica. Devia penetrar en ferea i fe en els estudis que amava. L'estudi de les matemàtiques va succeir a la llectura de Lucreci i Plató. Va estudiar a Plató fent per a la seua tesis en llatí un verdader estudi científic del mit de Plató. Al mateix temps, va publicar un important artícul sobre la bellea plàstica. En ell va justificar la bellea dels escultors grecs.
La seua adicció al treball era prou sorprenent, encara que va trobar temps per a colaborar en la nova Revue de métaphysique et de morale. La seua tesis en francés va escomençar: volia consagrar-se a l'estudi de l'infinitut matemàtica. El primer capítul d'esta obra coincidix en els seus 25 anys.
Reposà durant un temps en l'estiu de 1893 i despuix va tornar al treball de la seua tesis ya alvançada. El 12 de maig de 1894 va ser nomenat professor de la facultat de Tolosa. Anava allí en gran plaer, perque amava el sur, el seu cel ardent, el seu passat penetrat d'ànima grega. En les vacacions va acabar la seua tesis en francés i la va depositar. L'estudi de les obres de Plató llavors li entusiasmava molt. Es va consagrar a la seua tesis llatina, va prendre l'obra com a tema del seu curs de la facultat.
En abril de 1896, es va casar en la seua cosina i el 12 de juny, va defendre la seua tesis en la Sorbona. Les tesis en llatí[1] i en francés[2] varen obtindre un complet èxit en menció d'honor. La seua obra sobre la Matemàtica infinita, és encara la millor guia per als hòmens que vullguen estudiar filosofia matemàtica, i esta obra ràpidament el va enaltir al més alt escalafó d'estos estudis. El gran èxit de la seua tesis li va permetre obtindre vacacions per a continuar els seus estudis de ciències en París. Es va tornar a trobar allí en l'any 1897 la llibertat total d'investigació i de treball, que tant li agradaven. En eixe moment, es va consagrar a l'estudi de la física. Al mateix temps va redactar artículs per a la Revue de métaphysique, una nova série d'artículs: L'espai i el temps i Ensaig crític sobre l'hipòtesis dels àtoms.
Recent acabat el seu curs, durant octubre de 1899, se li va aparéixer la possibilitat de tornar a París per a realisar noves investigacions. Durant els estudis precedents se li havia demanat que investigara a Leibniz. Despuix de comparar els texts concernents a les concepcions llògiques de l'autor de Monadologia, que s'havia dispersat en diverses edicions fragmentaries, el va dur a la convicció, que la metafísica de Leibniz jau només sobre els principis de la seua llògica i depén d'ella íntegrament. Pero ell volia la seua confirmació descoberta a través d'investigacions en les obres no publicades de Leibniz, les quals es conservaven en la biblioteca real d'Hannover. Les investigacions de Couturat en la biblioteca, entre les anys 1900 i 1901, varen ser especialment fructíferes i li varen donar la possibilitat d'escriure dos llibres molt valiosos. Un, la seua gran obra, titulada "La llògica de Leibniz" que, segons l'opinió d'un eminent filòsof, "posseïx una precisió incomparable i també riquea documental incomparable" (1901), i despuix un tom de 682 pàgines titulat Inédits leibniziens, el qual contenia més de doscentes peces noves, sobre el conjunt en el que estava fundada la seua teoria sobre la teoria de Leibniz (1903).
En una série d'artículs de la Revue de métaphysique (1904), va donar a conéixer al públic francés el llibre Principes des mathématiques, de Bertrand Russell, una obra publicada en Cambridge. Ademés, els va amplificar i els va publicar en una tom en 1905. Tal i com dia en l'introducció, al principi el seu llibre era solament una revisió de l'obra de Russel, pero poc a poc va deduir en la seua exposició la major part de les obres de la gent de la seua época sobre les mateixes qüestions. Eixa modesta definició de l'objecte del seu llibre bastava per a endevinar el seu interés a tots els que coneixien l'erudició i la profunditat del pensament de Couturat. Gràcies ad ell, l'obra de Russel es va convertir ràpidament en familiar entre els "matemàtics" filosòfics.
La notorietat de les persones en la mateixa idea feya a Henri Bergson, professor de filosofia en el Collège de France, elegir-lo com a assistent entre 1905 i 1906. Ací tracta l'història de la llògica. El seu curs va ser molt apreciat per l'escàs número de persones capaç de jujar treballs d'este tipo. La lliçó oberta sobre la llògica i la filosofia va ser publicada en la Revue de métaphysique de maig de 1906.
Pero, Benaerts contínua, en el seu gran esperit, naturalment deductiu en el més alt grau, tot s'encadena, i el continu estudi de Leibniz li va dur a un atre camí, a nous treballs que des d'eixe moment absorbirien totes les seues activitats.
L'idea d'una llengua internacional[editar | editar còdic]
Entre les grans esperances que havia concebut Leibniz, estava la de trobar una llengua universal llògicament construïda. La seua idea atrau a Couturat i el fa adherir-se de forma immediata a les idees expostes pel matemàtic Léopold Leau, en el seu panflet: Une langue universelle est-elle possible? Appel aux hommes de science et aux commerçants (1900). La Delegació es va organisar per a adoptar una llengua auxiliar internacional el 17 de giner de 1901. Pero l'elecció de la llengua necessitava preliminarment un estudi profunt de molts sistemes o proyectes de llengües artificials internacionals. Per ad esta difícil exploració Couturat no va dubtar en acceptar la cooperació de Leau. Això va donar lloc a la publicació de Histoire de la Langue Universelle en l'any 1903, que seria completada en 1907 en el suplement Les nouvelles langues internationales.[3]
Despuix d'haver segut l'historiador de tots els sistemes llingüístics, Couturat es va consagrar a realisar l'idea de Leibniz. Per l'efecte, en gran part, de la seua llabor incansable i de la seua propagació persistent, la delegació, l'un d'octubre de 1907 tenia representants de 310 societats de tots els països. Ademés havia rebut 1.250 firmes aprovant-ho per part de membres d'Acadèmies i Universitats. Des del 15 fins al 24 d'octubre el comité, elegit per la delegació, es va reunir en París i hagueren 18 conferències. Ho formaven 12 científics de varis països i coneguts per la seua competència. Couturat i Leau, en un informe de 210 pàgines al comité, varen expondre les proposicions, memoràndums, crítiques de tot tipo i desijos, que havien rebut durant sèt anys, per a enviar-los al comité. En la seua sessió del 22 d'octubre, el Comité afegia als secretaris Couturat i Leau.
Els autors dels principals proyectes de llengua internacional havien segut convidats a presentar-se al comité per a explicar i defendre la seua obra i concepcions, ya fora per ells mateixos o per representants. Zamenhof, el creador de l'esperanto, va enviar a Louis de Beaufront per a representar-li. Els que no podien satisfer esta invitació varen enviar cartes o memoràndums que eren llegits en el comité. Este mateix rebia memoràndums durant la sessió per autors que havien sabut de la sessió a través dels periòdics.
Més allà d'això, en el Compte Rendu des travaux du Comité publicat en 1907, Couturat i Leau varen mencionar les llengües o proposicions que el Comité discutia i resumien la seua pròpia opinió sobre això.
Les sessions tenien lloc de matí i per la vesprada: la llabor portada a terme era intensa. L'esperanto i el proyecte que despuix passaria a cridar-se ido, era el centre d'atenció. Tots els membres del Comité ho coneixien i molts (a saber E. Boirac, president del Comité de Llengua -esperantista-, el capità Gaston Moch i el seu assistent, P. Rodet) eren notòriament esperantistes. Podia dir-se que la Delegació era esperantista[4]. I la decisió final era la següent:
Llevat dels secretaris, cap membre del comité sabia lo que era l'ido. Ademés, com ya va escriure Otto Jespersen en la seua "història de la nostra llengua", el resultat final no podia ser un atre, inclús si el mateix Zamenhof haguera anat personalment en presència del comité, i també: res en les nostres conversacions pot témer la publicitat; varen ser discussions séries i objectives, per hòmens que no tenien cap objectiu apart d'obtindre la veritat.
Pero l'acort esperat per abdós no va ocórrer: influït de forma deplorable, Zamenhof en la seua carta Al ĉiuj Esperantistoj, va trencar les negociacions. Va declarar ignorar les decisions de la Delegació. La veritat és que Zamenhof i Boirac varen acceptar en un principi les decisions del Comité de la Delegació, pel mer fet de que Boirac va consentir ser membre de tal comité, en el consentiment de Zamenhof, qui havia escrit a Couturat el 4 de decembre de 1906: "Les millores podran ser molt més lliures i, per això, millors, si són propostes per un comité en autoritat fòra del món esperantista".[5] Pero, desgraciadament, la memòria de Zamenhof era inconstant i confonia les seues promeses: "Lo únic que desige és que el món deu tindre una llengua internacional. La qüestió, quina serà la forma de tal llengua, no és per a mi essencial, si solament la llengua és neutral, útil i capaç de vida... Acceptaré en grandíssim plaer tot lo que el Comité decidixca, inclús si deguera enfrontar-me a tots els esperantistes".[6] Ell mateixa va oblidar, que mai va consentir en donar-me (ya fora per a parlar en Cambridge, ya fora per a escriure davant la sessió del comité de la Delegació) una atra instrucció que esta: "no unir-li", quan yo estava representant-li, per la seua petició insistent, en la presència del ya nomenat Comité. Dia lo opost, açò és... falsetat. ¡Unir-li! Pero ¿cóm podria haver-ho unit, si ni tan sols Beaufront era plenipotenciari ni manat ni tan sols advocat.
A lo manco, en este paper, yo podia sentir vergonya de l'esperanto: ser rebujat simplement com no ser posseïdor de les qualitats necessàries per a una llengua auxiliar. "Ningú hauria disputat, va dir Jespersen, el nostre dret a adoptar Neutral en la reserva de fer molts canvis que aproximaren esta llengua a l'esperanto;... i el resultat final hauria segut exactament el mateix que la llengua existent en este temps." Potser açò hauria ocorregut, pero certament l'esperanto hauria rebut un colp vergonyós en el resultat. I yo volia evitar això. De la seua part Couturat escrivia:
A pesar de tot Couturat i Leau, en nom de la Comissió Permanent, varen intentar un últim pas escrivint una carta a Zamenhof en la qual li dien en Esperanto:
Siga ben dispost, senyor, a acceptar l'expressió de la nostra alta i respectuosa consideració.
En el nom de la Comissió Permanent
Els secretaris
L. Couturat L. LeauA la seua carta, Zamenhof va respondre, el 29 de març de 1908:
Couturat comentava d'esta forma la seua resposta:
Despuix de la resposta de Zamenhof faltava a la Comissió Permanent solament la càrrega de realisar les modificacions en la decisió la qual yo citava en les pàgines precedents. En la seua llabor Couturat va participar en la redacció i edició de tres mig diccionaris per als idistes en anglés, francés i alemà per a compondre dos grans diccionaris per a idistes en francés i en alemà. Els dos últims serien publicats despuix a les seues expenses. En totes les seues obres ell realisava a lo manco la mitat del treball.
Va traduir a l'ido una obra llingüística que, segons l'opinió d'un eminent filòsof, André Lalande, "casi marca época": Étude sur la Dérivation dans la Langue internationale. En la seua segona edició (1910) va adoptar com a complement, el sufix -al (el més internacional i abundant de tots) com va ser usat en la "Grammaire Complète". L'estudi havia semblat per primera volta en un fullet (molts mesos abans del congrés esperantista en Cambridge) pero no va ser posat a la venda. Va ser editat per l'autor només per als principals esperantistes i els membres del Comité de la Delegació "per a evitar que la crítica influïxca de forma desfavorable i errònea a qualsevol profà", tal i com es dia en el prefaci de la segona edició. Com a C. Aymonier estimava l'obra, en una carta del 27 de setembre de 1907:
Immediatament en 1908 havia segut fundada per la Comissió Permanent la revista mensual Progrés, totalment escrita en ido i Couturat era el seu secretari i duya casi tot el treball.
Fàcilment imaginem la contínua llabor de publicació d'esta espècie, en la llengua per fixar, discussions incessants, una enorme correspondència que en freqüència demandava llargues respostes. Ell es bastava per a tot. La revista va aparéixer regularment fins a la seua mort. Forma sis toms i mig, tots de sèt o huitcentes pàgines. No és solament un ric repertori de tot el moviment de la llengua internacional, i conté molts anàlisis, pero també una colecció d'estudis llingüístics, entre els quals alguns són preciosos: per eixemple, el curs sobre la gramàtica general, ensenyat entre els anys 1901 i 1911, en el Colege de França, per A. Meillet i fins ad esta época fon publicat d'esta forma.
La reforma justificada (també en el francés) Primer llibre de llectura i Segon llibre de llectura va ser afegida a la seua llabor constant. Va compondre el primer per a explicar i justificar les modificacions fetes en esperanto primitiu i revisió i va corregir abdós obres. En C.S. Pearson va traduir Enchiridion a Manual d'Epictet i en les vàries revistes i publicacions va escriure sobre la llengua auxiliar i sobre l'ido aixina com respostes als atacs o falsificacions dels esperantistes. En els professors Otto Jespersen, R. Lorenz, Wilhelm Ostwald i L. von Pfandler va crear l'obra La llengua internacional i la ciència; publicada en anglés, francés i alemà.
Res vanitós segons Louis de Beaufront, home erudit que va soportar la lluita i les polèmiques aixina com les calúmnies constants dels esperantistes, va treballar de forma incansable per l'idea de la llengua internacional, a la qual es va consagrar. Segons Lalande:
En la movilisació general en França en agost de 1914, es va preocupar pels seus cosins que vivien en París. El seu cosí devia deixar a la seua esposa per les seues obligacions de soldat. Per tant, Couturat va anar en coche, de Bois-li-Roi a París en la seua cosina i, en la carretera a l'altura de Ris-Orangis en Melún, el seu automòvil fon alcançat per un atre que duya a les tropes franceses movilisades. Pel choc la seua cosina fon llançada fòra del vehícul i Couturat tingué el pit destrossat per lo que només va sobreviure alguns minuts.
Obres[editar | editar còdic]
- 1896 De Platonicis mythis Thesim Facultati Litterarum Parisiensi proponebat Ludovicus Couturat, Scholae Normalae olim alumnus. Parisiis: Edebat Felix Alcan Bibliopola. MDCCCXCVI. 120 p.
- 1896. De l'Infini mathématique, Georg Olms.
- 1901. La Logique de Leibniz, Georg Olms. Traducció a l'anglés en progrés.
- 1903. Opuscules et Fragments Inédits de Leibniz, Georg Olms.
- 1903. Histoire de la langue universelle. Paris: Hachette. With Léopold Leau. Republished 2001, Olms.
- 1905. Les Principes des Mathematiques: avec un appendice sur la philosophie des mathématiques de Kant. Rupublished 1965, Georg Olms.
- 1905. L'Algèbre de la logique. Jourdain, P.E.B., trans., 1914. The Algebra of Logic. Open Court. Project Gutenberg.
- 1907. Les nouvelles langues internationales. Paris: Hachette. With Léopold Leau. Republished 2001, Olms.
- 1910. Étude sur la dérivation dans la langue internationale. Paris: Delagrave. 100 p.
- 1910. Louis Couturat, O. Jespersen, R. Lorenz, Wilhelm Ostwald and L.Pfaundler, International Language and Science: Considerations on the Introduction of an International Language into Science", Constable and Company Limited, London.
- 1915. Dictionnari Français-Ido. Paris: Chaix. Avec Louis de Beaufront. 586 p.
- 1983. L'oeuvre de Louis Couturat. Presses de l'Ecole Normale Supérieure. Proceedings of a conference.
- Ivor Grattan-Guinness, 2000. The Search for Mathematical Roots 1870-1940. Princeton Uni. Press. Bibliography contains 27 items by Couturat.
Referències[editar | editar còdic]
- ↑ De Platonicis mythis Thesim Facultati Litterarum Parisiensi proponebat Ludovicus Couturat, Scholae Normalae olim alumnus. Parisiis: Edebat Felix Alcan Bibliopola. MDCCCXCVI. 120 p.
- ↑ L'Infini mathématique in 8º 667 pagini.
- ↑ En 1901, publicà Pour la langue internationale que fon traduit a l'anglés i a l'italià
- ↑ Doktoro ZAMENHOF ipsa esis en kontakto kun la Delegitaro, quale pruvas letro da ilu en la broshuro: Doktoro Zamenhof e la Delegitaro.
- ↑ Progr. VI, 563.
- ↑ Progr. VI, noto 4, pag. 560.
- ↑ Progr. VI, 562.
- ↑ Progr. di mayo 1908.
Bibliografia[editar | editar còdic]
Llibres[editar | editar còdic]
- Beaufront, Louis de: Doktoro Louis Couturat (1868-1914). Paris 1914: Imp. Chaix. 11p. (Kun granda anke ciencala bibliografio); Frankfurt/Main 1923: Universitätsdruckerei Werner und Winter. 16 p.
- Brodard, Paul (1915) Louis Couturat 1868-1914, Coulommiers
- Fichant, Michel e Sophie Roux (2017) Louis Couturat (1868-1914): Mathématiques, langage, philosophie, Classiques Garnier
- Sanzo, Ubaldo (1991) L'artificio della lingua. Louis Couturat 1868-1914, Franco Angeli, ISBN 882046-7585
- Schlaudt, Oliver ed Anne-Francoise Schmid (ed.) Louis Couturat: The History of Modern Symbolic Logic and Other French Manuscripts
- Schmid, Anne-Françoise (ed.) Bertrand Russell. Correspondance sur la philosophie, la logique et la politique avec Louis Couturat (1897-1913). Transcription et notes sur la langue internationale par Tazio Carlevaro. Éditions Kimé, Paris, 2001. 2 vol. (734 p.). ISBN 2-84174-258-X
- L'Œuvre de Louis Couturat (1868-1914) ... de Leibniz à Russell. Paris: Presses de l'École Normale Supérieure 1983. 130 p. ISBN 2-7288-0091-X
Atres artículs i ensajos sobre Couturat[editar | editar còdic]
- Dassen, Claro C. Vida y obra de Luis Couturat. En: Anales de la Academia Nacional. Buenos Aires 4. 1939, p. 73-204.
- Schlaudt, Oliver. « Louis Couturat, ou une occasion perdue pour une approche sémiotique dans l’épistémologie française », Revue de métaphysique et de morale, vol. 90, no. 2, 2016, pp. 225-238.
- Schmid, Anne-Françoise (1983) La correspondance inédite de Bertrand Russel et Louis Couturat, en Dialectica. Vol. 37. p. 75-109.
Enllaços externs[editar | editar còdic]
- Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Louis Couturat.
- (francés) Archives Louis Couturat
- (francés) Bibliographie des livres, articles et correspondances de Louis Couturat
- (espanyol) Couturat: divulgar a un divulgador
- (anglés) « Signs, arbitrary or operational? Lessons from studies on algebraic logic and planned languages in the work of Louis Couturat » per Oliver Schlaudt
|