Edat Moderna en la Comunitat Valenciana

En lo matrimoni d'Isabel I de Castella i Ferran el Catòlic de la Corona d'Aragó, els dos de la casa castellana dels Trastàmara, en 1479 els destins dels dos regnes s'unixen. L'auge de l'imperi hispànic (en el domini de mija Europa i el descobriment d'Amèrica) portaren a la castellanisació de la societat valenciana (i especialment els nobles).

Sigle XV

Archiu:Interiorllonjadevalencia.jpg

La Llonja de Valéncia, obra mestra del gòtic civil realisada durant el Sigle d'Or valencià

El Regne de Valéncia fon u dels pilars de la corona aragonesa, finançant econòmicament l'expansió de la Corona d'Aragó durant els sigles XV i XVI.

Gràcies al comerç marítim en els nous territoris extra hispànics de la Corona aragonesa (Sardenya, Sicília, Nàpols, etc.), i la creació de la Taula de Canvis (la primera bossa de valors de l'història), durant el sigle XIV lo Regne va conseguir un notable desenroll econòmic, al que sovint es qualifica com el Sigle d'Or valencià. Esta época coincidix, ademés, en una explosió lliterària notable en valencià, sent una de les primeres societats d'Espanya a entrar en el Renaiximent, en importants escritors, humanistes, i filòsofs. En 1469, Valéncia era la ciutat més poblada de la Península, en una població de 40.000 a 70.000 habitants; el regne explicava llavors en uns 250.000 habitants. En 1501, el papa Aleixandre VI, d'ascendència valenciana, otorgà la bulat fundacional de l'Universitat de Valéncia.

En l'entronisació del castellà Fernando de Trastámara com a rei d'Aragó en 1412, els llaços entre les corones castellana i aragonesa varen ser estrenyent-se gradualment, conseguint-se l'unió de les dos corones en el triumf en 1479 de Isabel I de Castella, casada en Fernando I d'Aragó, en el Conflicte per la successió d'Enrique IV de Castella. No obstant això la unió de les corones no va significar una unió política, ya que els regnes de la corona d'Aragó i el regne de Castella seguiren en la seua identitat política i les seues corts. L'unió d'abdós corones es va desfer en acabant de la mort d'Isabel de Castella per tornar-se a unir en Carles I d'Espanya.

Sigles XVI i XVII

L'arribada al poder de Carles I d'Espanya en 1518 donà lloc a importants conflictes socials com les regirades de les Germanies dels gremis i agricultors valencians contra diversos virreis i lloctinents.

Embarque de moriscs en el Grau de Valéncia

Un atre problema important fon la dràstica reducció demogràfica, fins a un terç de la població, com a conseqüència de les diferents expulsions de judeus (en 1492) i moriscs (en 1609) del Regne, la qual cosa va fer que la seua economia entrara en una greu crisis hagut de, principalment, a la falta de mà d'obra barata que hi havia en la població morisca valenciana (denominats "tagarins"), i a la fugida de capitals i actius acumulats pels sefarditas. Precisament, el gran número de moriscs que hi havia en el Regne de Valéncia (en gran diferència, era on més havia de tota Espanya, en prop de 110.000), la seua nula integració en la societat i l'ajuda que procuraven als piratas berberiscs, que estigueren assolant les costes valencianes fins a ben entrat el sigle XVII, fon una de les causes que originaren el decret de l'expulsió dels moriscs, que es va complir en gran severitat en tota Espanya. El nort de la província d'Alacant es quedà, degut ad això, pràcticament completament despoblat.

Els efectes de les Germanies, la reducció demogràfica en acabant de les expulsions de les minories, els continus atacs turc-algerians contra la costa, i, en gran manera, la desviació de l'economia mundial cap a l'Atlàntic en detriment del comerç mediterràneu (pel descobriment d'Amèrica), anaren desdibuixant lol pes de la regió valenciana en el conjunt d'Espanya. D'atra banda, en consonància en l'aument de l'autoritarisme de la resta de les monarquies europees, es va produir tot el llarc dels segles XVI i XVII un progressiu reforçament del poder real; aixina, les aristocràtiques Corts forals valencianes varen ser per última vegada convocades en 1645.

En el pla cultural, destaca l'aument del prestigi del castellà, produint-se des de principis del sigle XVI un abandó casi total del valencià com a llengua de cultura. Aixina, u dels escritors valencians més reconeguts de l'Edat Moderna, Guillén de Castro, va anar un gran dramaturc en llengua castellana.

Sigle XVIII

Vore també: Ilustració política en Espanya i Guerra de Successió Espanyola en el Regne de Valéncia

A partir de 1680 tingué lloc una revitalisació de l'economia valenciana. No obstant això, fon parada per la Guerra de Successió Espanyola que enfrontà a Felip V de Borbó, ascendit al tro en 1701, en el archiduc Carlos d'Àustria, pretenent també al tro espanyol i els partidaris del qual S'alçaren al seu favor en 1705. El Regne de Valéncia es pronuncià majoritàriament (excepte excepcions com Alacant, Xixona o Banyeres de Mariola) a favor del pretenent austríac, per la qual cosa la regió fon escenari de numeroses operacions militars: finalment, en acabant de la batalla d'Almansa lliurada en 1707, Felipe V va fer efectiu el seu regnat sobre la regió valenciana, favorint a les ciutats i grups socials que s'havien mantingut fidels. Seguint el model absolutista francés de Luis XIV, Felipe V va desmantellar les estructures del Regne de Valéncia per mig dels Decrets de Nova Planta, integrant-les en un mateix model en les del regne de Castella com, posteriorment, se realisà en les dels atres regnes de la Corona d'Aragó. Les reformes borbòniques varen dividir també l'antic Regne de Valéncia en tretze governacions o corregiments: Morella, Peníscola, Castelló, Valéncia, Alzira, Cofrents, Xàtiva, Montesa, Dénia, Alcoy, Xixona, Alacant i Oriola.

Durant el sigle XVIII la regió va mantindre un creiximent econòmic modest pero constant, principalment agrícola, estenent-se la superfície de regadiu (per mig de la canalisació de les aigües fluvials i la dessecació de zones pantanoses), roturant-se zones improductives i abancalant les caents de les montanyes.