Anar al contingut

Temple de Apis (Menfis)

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

El temple de Apis situat en la ciutat de Menfis és el principal temple egipcíac dedicat al cult del deu Apis. En les obres d'autors clàssics i historiadors que han analisat la figura de Apis li'l nomena a voltes com Serapeum egipcíac[1] per oposició al Serapeum grec o inclús a Apieum.

Deu de la fertilitat, associat a Osiris i encarnació vivent del deu Ptah, el deu Apis apareix regularment en la Terra baix la forma d'un bou sagrat que, una volta reconegut pels sacerdots entre el ganado del país, era dut al temple de Menfis en una fastuosa cerimònia per a ser venerat durant tota la seua vida.

Història i desenroll del santuari

Este cult es realisa des del Antic imperi, pero l'existència del lloc en a on es venerava al bou viu no va aparéixer en els registres històrics sino fins al Nou imperi.

Tutmosis (fill d'Amenofis III), gran sacerdot de Ptah va ser el primer en declarar que prenia el càrrec de reformar el cult del deu. Un atre príncip hereu, fill de Ramsés II esta volta, Jaemuaset, va seguir este eixemple i afirma explícitament haver realisat treballs de gran envergadura en nom del seu pare en el temple d'Apis. Estes restauracions o refundacions del cult i del temple del deu varen ser acompanyades en paralel per la creació d'una nova necròpolis de Saqqara, la qual no es culminarà sino fins a dins d'alguns regnes successius. Els faraons es dediquen especialment a honrar al deu viu i assegurar cults funeraris del més alt nivell.

Sheshonq I li va ordenar al seu gran sacerdot de Ptah, Chedsunefertum, una nova restauració de la llar del seu pare, Apis. Els faraons de la vigèsim quinta dinastia, després els de la vigèsim sexta dinastia varen proseguir igualment les obres en nom del deu, rendint-li encara més homenages a una divinitat que mentres estava vixca es tornava tan important com Horus, a instàncies del faraó que era el seu hereu i que despuix de la seua mort reencarnaba en el deu Osiris.

En Menfis el sincretisme singular dels egipcíacs operava una unió entre les principals divinitats de la ciutat i de la seua necròpolis. D'esta forma, Ptah, divinitat tutelar de l'antiga capital, estretament associat en el deu Sokar, divinitat de les necròpolis de la regió, al mateix temps que est era associat en el deu dels morts Osiris. Apis que era el heralt de Ptah, una de les seues representacions vivents, es va convertir llavors en el representant d'esta associació divina entre i assegurava el llaç entre el món dels vius i el dels morts. D'esta forma s'explica l'importància del seu cult per als menfitas primer, després per a tot l'Antic Egipte.

Esta maquinària divina impressionava als estrangers que des de la Baixa Época varen aguaitar la terra dels faraons. En els seus cults singulars, que semblaven tan estranys i complexos, l'Antic Egipte conservava per als seus veïns i contemporàneus un costat misteriós i impenetrable que entrava en conflicte en els sentits i la llògica dels viagers, principalment dels grecs, els primers en atestar l'existència del temple de Apis.

Gràcies a les esteles descobertes en els murs del monumental hipogeu de Saqqara, i comparant-les en els documents grecs transmesos pels autors de l'Antiguetat clàssica hui en dia coneixem una miqueta millor la vida del bou sagrat i els ritos que ho rodejaven.

El cult de Apis i el seu temple varen gojar d'una prosperitat i d'una longevitat sorprenents. Sobrepassant les fronteres del Antic Egipte li varen ser consagrats numeroses estàtues en els santuaris als deus egipcíacs que es mantenien en les grans ciutats de la Grècia Antiga.[2] Associat a Serapis penetra en Itàlia al principi a través de les factories gregues, després adoptat i honrat pels propis romans que varen adoptar ràpidament les cultures orientals.

Periodo greco-romà

Molts autors clàssics varen evocar al temple de Menfis i el seu oràcul que era particularment respectat. En l'época helenística, després romana, els viagers recorrien enormes distàncies en l'esperança de conseguir una resposta divina a les seues preguntes més íntimes i el renom del santuari rivalizaba en els dels oràculs més famosos del Mediterràneu com el de Delfos o Dodona.

Entre els principals autors clàssics que varen citar el cult, l'oràcul de Apis o el seu temple es troben:

Gràcies als seus testimonis sabem que el temple de Apis va rebre la visita dels principals monarques que varen governar en les seues respectives époques. Els reis perses no són uniformes sobre el respecte del cult d'esta divinitat, lo que els va valdre l'animositat creixent dels egipcíacs.

Alejandro Magne al contrari va rendir homenage al deu desplaçant-se fins al seu temple. Els Ptolomeos varen deixar numerosos registres de la seua pietat cap a Apis i el seu temple, assegurant els guanys i la restauració de l'edifici per decret que varen fer gravar en enormes esteles ubicades en els principals santuaris del país.[3]

Augusto, al contrari, nega al deu i al seu temple.[4] Este oblit, va ser corregit un temps despuix de la visita oficial de Elio Gal nou prefecto de la província, acompanyat per Estrabón. Més tart, el jove Germànic que viajava pel país, va visitar a Apis en el seu temple. Mentres que li oferia forraje, el bou es va donar el regrés, lo que era interpretat com un mal auguri. El príncip va morir un temps despuix.[5]

Vespasiano honra als deus egipcíacs i en particular a Apis al com fa gravar en el revers de les monedes durant el seu regne. El seu fill Tito, a la seua tornada de Jerusalem a on ya havia segut aclamat Imperator per les seues tropes victorioses passa per Egipte. En el temple de Menfis, es presenta davant del bou sagrat coronat d'una diadema, lo que crea una viva emoció en la cort imperial en Roma que interpreta este gest com una voluntat de regnar en el lloc del seu pare. En retornar precipitadamente en Itàlia es reunix en Vespasiano i este lo associa en els assunts imperials poc temps despuix. Tito li succeïx finalment.[6]

Atres emperadors romans li varen rendir homenage visitant el seu temple o consultant el seu oràcul. Entre ells Adriano que va tindre un particular aprecie pels deus egipcíacs i especialment per Apis.

En el III, després en el IV, el cult de Apis entra en competència en el cristianisme i comença a declinar. Va ser honrat per última volta per l'emperador Juliano abans de desaparéixer definitivament en el tancament del seu temple per orde de Teodosio I.

Vore també

Notes i referències

  1. ↑ El deu Apis serà assimilat o confòs ulteriorment en el deu grecorromano Serapis
  2. ↑ Com per eixemple en Delos
  3. ↑ Són els famosos decrets trilingües, com el famós Decret de Canopo
  4. ↑ Cf. Suetonio, Vida d'Augusto, § XCIII Distinció que fa entre les diverses religions
  5. ↑ Cf. Amiano Marcelino, L. XXII, § XIV
  6. ↑ Cf. Suetonio, Vida de Tito, § V

Bibliografia


Referències


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Temple_de_Apis_(Menfis)&oldid=1456371»