Temple de Afaya
El temple de Afaya o de Afea (en grec Ἀφαία, a voltes transcrito erròneament com Afaia),[1] d'orde dòric, és un dels tres temples del triàngul sagrat del Partenón, Sunio i Afaya. Està situat en l'illa argosarónica d'Egina. Va ser durant molt temps considerat com el temple de Zeus Panhelénico, despuix d'Atenea (encara a voltes se li crida «Atenea Afaya»). Data del final de el VI o del principi de el V Es considera que es troba entre el periodo arcaic i el clàssic del art grec. Els seus célebres frontones es conserven en la Gliptoteca de Munich.
Descripció
[editar | editar còdic]Mitologia
[editar | editar còdic]Afaya està identificada en la nimfa cretense Britomartis per Pausanias[2] i Antonino Lliberal.[3] Hauria segut filla de Leto i per tant mig germana d'Apolo i Artemisa. Se li atribuïx l'invenció de les rets de caça. Molt bella, va ser perseguida sense cessar pels hòmens. Minos la va perseguir. Ella va intentar escapar-se llançant-se a la mar, pero va ser arreplegada per les rets d'un peixcador egineta. Este es va enamorar d'ella.
Es diu Britomartis a la seua mig germana i protectora que la va fer desaparéixer: ella es va convertir en Afaya, la Invisible. El temple es va construir en el lloc de la seua desaparició.
Situació
[editar | editar còdic]
El temple de Afaya està instalat en el cim d'un tossal a on es rendia, a partir de el XIII, cult a una divinitat femenina, com ho indiquen les estatuillas femenines micénicas trobades en el lloc. El santuari està rodejat d'un mur períbolo. Sobre el terrat artificial, al surest del temple, es pot vore els restants de les vivendes dels sacerdots, aixina com tres banyeres per a les purificació rituals.
L'altar, que tenia dotze metros d'ample, estava, com era usual, en l'exterior del temple, a l'est.
Tres edificis es varen succeir en el cim d'este tossal arbolada: un santuari que data del fi de el VII o principis de el VI; un edifici més gran que data de 570-560 a. C. i destruït pel fòc; i per fi, el temple actual, erigit entre 500 i 450 a. C., segurament despuix de la batalla de Salamina. El temple hauria segut abandonat despuix de l'expulsió dels eginetas pels atenienses en 431 a. C.
Durant molt temps, es va considerar que un temple tan bell no podia estar consagrat més que a Zeus Panhelenio, opinió que prevalia a principis de el XIX en Occident, influïda per la cultura llatina. A finals de el XIX, ya no es considerava que estiguera consagrat a Zeus, sino a Atenea.[4] Va fer falta esperar a les excavacions alemanes dirigides per Adolf Furtwängler (que va morir d'una febra contreta durant les excavacions) en 1901-1903 i al descobriment d'un relleu votivo de Afaya per a determinar la seua atribució definitiva. No obstant, el temple és encara cridat de Atenea Afaya.
L'edifici
[editar | editar còdic]
L'edifici és de toba calcárea local. Medix 13,80 m per 28,50 m.
Reposa sobre un estereóbato de tres escalons. És períptero i hexástilo dòric, és dir, que té dotze columnes per costat i sis en cada frontera. Les columnes exteriors tenen una altura de 5,272 m (24 de les 32 columnes originals estan encara en peu) i en tres peus dòrics (93 cm) de diàmetro en la basa i en una separació de huit peus dòrics. Totes les columnes exteriors eren monobloques, ademés de tres del costat nort, constituïdes per tambors, aparentment per raons de facilitar la construcció de l'interior. l'arquitrau està pràcticament tot conservat, mentres que l'entablamento ha segut restaurat en els costats nort i oest, en la restauració dels triglifos, de les metopas i de la rebanc.
El sekos (l'interior) estava (segons els cànons arquitectònics) dividit en dos: un naos (o cella) en la seua pronao i un opistodomos en dos columnes in antis. En el pronao estaven exposts els espolones dels trirremes samios capturats en Cidonia. Es veuen encara en les columnes les chafades de la reixa que tancava el temple. L'originalitat del naos descansa en els dos pisos interiors. Allí, dos columnatas, en cinc columnes per cada costat, coronades per una nova columnata, en el «primer pis» sostenien el sostre.
L'estàtua de la deesa es trobava en el centre de la cella. Esta hauria segut criselefantina, d'or i marfil. Es veuen encara els forats de la reixa de fusta que protegia l'estàtua. El opistodomos, en la part atrassera, contenia lo que serien taules de mampostería.
Rastres de pintura (capa roja estucada sobre el sol del sekos per eixemple) són visibles encara en algunes parts. El temple de Afaya en Egina ha aportat, junt en el Teseión d'Atenes dona prova de la policromía dels temples antics que no eren blancs com li'ls imagina front a les ruïnes inmaculadas actuals.[5]
El sostre hauria segut de marbre de Desocupacions , mentres que el restant de l'edifici seria de calcàrea.
Una restauració ha alçat una part de les columnes i del entablamento en 1956-1960.
El descobriment dels frontones
[editar | editar còdic]En el marc del seu Grand Tour mamprés per a completar la seua formació d'arquitecte, Charles Robert Cockerell va aplegar a Atenes en 1811. Està considerat com un dels més afortunats pioners de l'arqueologia grega. En efecte, quan va excavar en Egina, en abril de 1811, lo que cridava el «temple de Zeus Panhelenio», va descobrir setze estàtues de marbre representatives d'un periodo de l'art grec fins a llavors desconegut: el de transició entre els periodos arcaic i clàssic.
El modo en que es va desenrollar este descobriment és molt representatiu del funcionament arqueològic de l'época. El treball de Cockerell i dels seus amics del Xéniéon (un grup de jóvens arqueòlecs entusiasta): John Foster, el baró Karl Haller von Hallerstein i Jacob Linckh, va ser una combinació de viage de plaure, d'arqueologia visual, de depredaació i d'arqueologia científica. L'estudi va ser en primer lloc un estudi del temple en el seu aspecte més visible: l'arquitectura, raó del viage a Grècia de C.R. Cockerell. Ho conta aixina:
És llavors quan varen fer el descobriment fortuït d'un tesor artístic inesperat :
El seu relat no dona detalls sobre els llocs precisos dels descobriments. Estem encara llunt del rigor científic. D'allí varen derivar els errors de reconstrucció, en el XIX, quan les estàtues varen ser expostes en la Gliptoteca de Munich. Va ser en el marc d'una depredaació d'obres d'art, considerades des del punt de vista de lo bell. La compra de les pedres va ser negociada en la població local que les va cedir per 800 piastras. Varen ser adquirides en subastes per Luis I de Baviera als Xeneion per la suma de 130.000 piastras, o 100.000 francs de llavors. Les estàtues han estat sempre en la Gliptoteca de Munich, despullades de les restauracions afegides en Roma per l'escultor neoclàssic Bertel Thorvaldsen.
Cockerell va fer també en el temple de Afaya un descobriment molt important, en decembre de 1811, quan va tornar a l'illa per a acabar els seus dibuixos. Va observar «___protected_title_0___».[6]
Este fenomen és l'éntasis o correcció de l'ilusió òptica que dona un aspecte cóncau a les columnes. Es va queixar al seu mestre Robert Smirke de no haver pogut fer un treball més minuciós, pero les sifres obtingudes són extremadament precises: la columna s'aparta de la llínea dreta en 17 peus 2 polzadas d'altura, i en 6 peus d'altura, la desviació és de mija polzada. Per tant, el treball arqueològic podia ser prou científic, quan no es tractava de tesors artístics.
Adolf Furtwängler va descobrir els restants d'un frontón. És més antic que el tret a la llum per Cockerell. Este frontón hauria segut destruït poc abans, en 487 a. C., o pels perses, o pels eginetas favorables a Atenes, o per un raig. Una atra hipòtesis[7] seria que el primer frontón de l'est del temple, hauria segut un híbrit: estàtues de marbre i accessoris de bronze (armadures, escuts, caixcos), puix Egina era llavors un gran productor de bronze. Pero el resultat final, sobretot en comparació al frontón occidental, totalment de marbre, no hauria segut satisfactori, d'ahí la voluntat de esculpir un nou frontón. Va ser substituït pel que es pot vore en Munich.
Notes
[editar | editar còdic]- ↑ "L'equivalència ea de αια es manté en […]; mentres que, en canvi, raons de eufonía segurament han fet que es consonantice el segon element del diptongo en Afaya = Ἀφαία…" Fernández Galiano (1969). La transcripció castellana dels noms propis grecs, Madrit: Societat Espanyola d'Estudis Clàssics, p. 33.
- ↑ Pausanias, Descripció de Grècia, II, 30, 3.
- ↑ Antonino Lliberal, Metamorfosis, XL.
- ↑ Guide Baedeker, Greece, 1894.
- ↑ «Este temple està entre un dels temples antics més interessants a estudiar, no perque la seua arquitectura mateixa oferix alguna cosa particular, sino perque ha conservat documents i materials molt preciosos sobre el història i sobre l'ocupació de la policromía. En efecte, no hi ha en Grècia cap temple que conserve tants restants de colors com este de Egina». Charles Garnier, À travers els arts. Causeries et mélanges., Paris 1869, p. 283-284.
- ↑ Charles Robert Cockerell, carta al seu pare, citada per David Watkin, The Life and Work of C.R. Cockerell., p. 17.
- ↑ Brunilde Sismondo Ridgway, The Severe Style in Greek Sculpture., Princeton UP, 1970, p. 14.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Templo de Afaya» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.