Reproducció dels mamífers

Artícul principal → Anatomia i fisiologia dels mamífers.

Dels animals és principalment sexual. Per a que hi haja un descendent, un individu femení i un atre masculí aporten una cèlula cada u. En la fecundació comença el desenroll d'un zigot, despuix d'ocorreguda la fecundació,les femelles de reptils i aus cobrixen al zigot o embrió,i a les substàncies que ho nutriran, en una substància resistent per a expulsar-les del seu cos, estes cèlules són molt grans i les cridem comunament ous, i la seua coberta resistent és el cascarón. Per a entendre l'anatomia del aparat reproductor dels distints grups de mamífers, i de les notables diferències existents entre ells, cal saber que el desenroll embrionari té lloc independentment en abdós mitats corporals, sent una l'espill de l'atra, i que este té lloc ademés, estretament relacionat en el del aparat urinari.

Emparellament de guanacs en Torres del Paine.

Llevat els monotrema que són ovípars, tots els mamífers són vivípars. La fecundació és sempre interna, lo que requerix que el mascle inserte el pene eréctil en l'interior de la vagina de la femella a través de l'obertura externa coneguda com vulva.

Anatomia del tracto genital

Esquema del tracto urogenital de les femelles mamíferas: 1-Renyons; 2-Uréters; 3-Ovaris; 4-Oviductes; 5-Úter; 6-Recte; 7-Bufa urinària; 8-Uretra; 9-Vagina.

Aparat reproductor femení

Els òrguens que conformen el aparat reproductor de la femella són comunes a totes les espècies, encara que existixen diferències significatives entre els distints tàxons.

l'ovari és la glàndula sexual femenina, en la que es produïxen els òvuls o cèlules sexuals femenines. Una volta que estos han madurat són expulsats de l'ovari cap a les trompes de Falopi o oviductes, que són els conductes pels que l'òvul aplega al úter.

L'úter és una víscera sacular de naturalea glandular. Realment, en la majoria de les espècies es tracta de dos cambres separades o banyes uterines, encara que el grau de diferenciació d'abdós varia entre les espècies fins a fusionar-se completament formant un úter simple, si be esta condició només apareix en els primats no prosimios (lémurs, lorises i tarseros), armadillos, pereóss i algunes espècies de rat penat.

En tots els placentados existix algun grau de fusió de les banyes uterines que, en marsupials permaneixen completament separats.

L'úter conecta en la vagina, única en monotrema i placentados i doble en marsupials, que s'obri a l'exterior a través de la vulva. Junt a esta, un chicotet múscul denominat clítoris és comú en totes les espècies, i en algunes d'elles està dotat d'un chicotet os.

En els monotrema l'obertura del tracto urogenital, de la mateixa manera que ocorre en reptils i aus, és comuna a la digestiva, donant lloc a un únic orifici conegut com cloaca. En el restant de les espècies, l'obertura urogenital és independent de l'intestinal, existint una distància entre abdós que varia entre espècies. Lo mateixa ocorre en el sinus urogenital que és l'espai existent entre la vulva i l'obertura de l'uretra en el tracto genital. l'elefanta presenta el més espectacular sinus, que aplega a medir fins a 60 cm. En contraposició, els primats no ho presenten obrint-se a l'exterior de forma independent l'uretra i la vagina.

Aparat reproductor masculí

Model didàctic del sistema urogenital de mamífers.

En els mascles, l'aparat reproductor consta de dos testículs que en un primer moment són intrabdominales, i a lo llarc del desenroll, van descendint fins a una bossa extrabdominal de pell cridada ouera, llevat en elefants, cetáceos i desdentats que permaneixen dins de la cavitat abdominal.

El pene, presenta morfologia distintes, conduïx l'orina i l'esperma a través de l'uretra, i en algunes espècies de rosegadors, carnívors i primats està dotat d'un os (el bàcul). En els marsupials, és doble guardant el necessari paralelisme en la vagina de la femella.

La próstata és comuna a totes les espècies, encara que en algunes existixen ademés atres glàndules accessòries

Biologia de la reproducció

Un component fonamental de l'evolució, del comportament, i de l'història dels mamífers està basat en la dedicació que les femelles posen en el conte del seu descendència, començant esta inclús ans que els òvuls es fertilicen.

Totes les femelles experimenten una certa forma de cicle estral en la qual els òvuls deuen preparar-se i estar llests per a una potencial fertilisació. Les hormonas regulen canvis en varis aspectes de la fisiologia femenina a través del cicle i preparen a la femella per a la fertilisació, la gestació i l'alletament.

En este variopinto grup animal, poden observar-se moltes estratègias reproductives, i els patrons que anem a vore a continuació són els extrems d'una série contínua que comprén esta variació.

Els factors ambientals, aixina com els requeriments fisiològics i socials contribuïxen al patró de la reproducció trobat en qualsevol població o espècie. Les diferències en estos factors entre espècies han conduït a la diversitat de les traces entre mamífers i les seues formes de vida.

Emparellament i comportament social

La relació entre individus d'abdós sexes en fins reproductius coneixen vàries situacions en les espècies mamíferas:

• Poliginia. És la més freqüent entre estos animals i consistix en el emparellament d'un sol mascle en distintes femelles en una mateixa estació reproductiva. Este panorama dona lloc a una intensa competició entre els mascles en moltes de les espècies, exhibint el potencial necessari per a que les femelles els elegixquen per a engendrar la seua descendència. Aixina, s'aprofitarà millor el potencial genètic dels mascles dominants, millor preparats per a afrontar els desafius de la vida, podent engendrar el major número de cria possible, que, per una atra part estaran supostament millor dotades genèticament, mentres que les femelles poden dedicar l'esforç a la gestació i alletament de la prole. L'inconvenient és que molts mascles no tindran descendència alguna a lo llarc de la seua vida.
• Promiscuïtat/poliginandria. Tant mascles com a femelles es aparean en múltiples individus de l'atre sexe a lo llarc de l'estació de cria. No és molt freqüent i es dona entre algunes espècies de primats, entre ells alguns homínits.
• Monogàmia. Consistix en el emparejamiento d'un mascle i una femella que durarà a lo manco tota l'estació reproductiva. No és molt freqüent entre els mamífers, estimant-se en al voltant d'un 3 % de totes les espècies. Algunes d'elles com l'orca semblen mostrar este comportament.
• Poliàndria. Consistix que una sola femella és la que es aparea en tots els mascles de la colónia. Este tipo de relació social és el que manifesten els insectes colonials i entre els mamífers ha segut observat en les rates-tope nuetes. La femella reproductiva actua de reina i es aparea en tots els mascles de la colónia impedint la reproducció del restant de les femelles, que s'ocuparan no obstant del conte de les seues cries.

Com a conseqüència dels esforços que mascles i femelles han de patir per a aplegar a reproduir-se, molts mamífers tenen comportaments complexos i morfologia associades a la reproducció. Per eixemple, la major part de les espècies presenten un marcat dimorfisme sexual en mascles de major envergadura, en la majoria de les espècies.

La reproducció de moltes espècies té caràcter estacional, sent influenciada esta per estímuls ambientals tals com la duració de les hores de llum solar, els recursos alimenticis o la temperatura ambiental, que dicten quan deu tindre lloc el emparellament. A sovint, els sistemes d'acoplament poden variar dins de cada espècie depenent de les condicions ambientals locals. Per eixemple, quan els recursos són baixos, copulan en una sola femella i ajuden al recapte de la prole, mentres que quan estos són abundants, la mare pot cuidar sola de les seues cries mentres que els mascles procuraran engendrar descendència en múltiples femelles.

Desenroll embrionari

Hi ha tres grups importants de mamífers, cada u dels quals està representat per una característica important del desenroll embrionari:

• Els monotrema (Prototheria) posen ous, que és la condició reproductiva més primitiva dels mamífers.
• Els marsupials (Metatheria) els embrions naixen en una fase molt precoç de desenroll, despuix d'un periodo molt curt de la gestació (8 a 43 dies) en un ínfim grau de desenroll. S'estagen en el marsupi a on permaneixen estretament units als peçons fins a completar el seu desenroll, i els periodos d'alletament són proporcionalment molt superiors als dels placentarios.
• La gestació dura molt més de llarc en els mamífers placentaris (Eutheria). Durant este periodo, els jóvens estan vinculats recíprocament en la seua mare a través d'una placenta, un orgue complex que conecta l'embrió en l'úter.

Una volta que han naixcut, tots els mamífers depenen dels seus mares per a alimentar-se, puix només elles poden proporcionar-los el seu primer aliment: la llet.

Existixen ademés diverses fòrmules en les que l'embrió no comença el seu desenroll immediatament despuix de la còpula: Algunes femelles almagasenen l'esperma fins que les condicions són favorables per a que comence la fertilisació, produint-se esta en eixe moment. En unes atres, els ous són fecundados poc despuix de la còpula, pero l'implantació de l'embrió no té lloc fins que les condicions són satisfactòries. Este procés es coneix com a implantació diferida. Per últim, una tercera forma de gestació no immediata és el desenroll diferit, en el qual el desenroll de l'embrió ya implantat pot retardar-se durant un cert temps.

La reproducció estacional i els mecanismes de gestació no immediata a la còpula són estratègies reproductives que ajuden a mamífers a coordinar el naiximent de la descendència per a que esta tinga lloc en els moments en els que puguen aumentar les ocasions de la seua supervivència.

Els processos reproductius comencen en l'ovogénesis i espermatogénesis, que són les fases de producció de les cèlules sexuals o gamets femení (òvul) i masculí (espermatozoide). En els mamífers, el sexe no està completament fixat al final del desenroll de l'embrió. La gònada és bipotencial, i la decisió final de mascle versus femella, està determinada per una competència activa entre una "ret gènica promotora de testícul" que involucra els factors de transcripció Sry , Sox9 i Dmrt1 , i una "ret promotora d'ovaris" centrada en Foxl2.

En el folícul ovàric es forma l'òvul que a mida que va creixent i madurant migra fins a l'exterior de l'ovari per a recórrer el tracto reproductiu de la femella fins al lloc a on es produïx la fecundació o unió de l'òvul en l'espermatozoide que pot ser en la vagina o l'úter depenent de l'espècie.

Una volta format l'ou o zigot, comença la reproducció celular, diferenciant-se les tres capes que descriuen als amniotas: corion, amnios i alantoides, que aniran també evolucionant a mida que es reproduïxen les seues cèlules, especialisant-se en determinades funcions que donaran lloc al desenroll del nou individu.

Prolificidad po cuidat de les descendència

La femella del porc pare moltes crío.

Alguns mamífers donen a llum moltes crío escassament desenrollades en cada estació reproductiva. A pesar d'este estat relativament subdesenrollat, els jóvens tendixen a alcançar la madurea relativament pronte, podent reproduir-se sense haver alcançat el tamany o l'aspecte d'individus madurs. Normalment açò va relacionat en alts índexs de mortalitat i baixa esperança de vida com ocorre en els rosegadors o els antics insectívors. Per un atre extrem de l'espectre de l'història de la vida, atres espècies donen a llum un escàs número d'individus en cada part. Estes espècies tendixen a viure en ambients estables a on la competició pels recursos és l'únic obstàcul per a la supervivència i l'èxit reproductiu. L'estratègia d'estes espècies és invertir energia i alguns recursos en conseguir descendents altament desenrollats que conseguixquen ser bons competidors. Els cetàceus, els primats i els artiodàctils són eixemples de les órdens que seguixen este patró general.

Totes les cries de mamífers tenen que alimentar-se de llet durant un cert temps a l'inici de la seua vida, i este aliment només pot proporcionar-li-ho la seua mare, per lo que la vinculació existent entre mare i fill és imprescindible per a que les cries puguen començar el desenroll extrauterino. La llet és un líquit orgànic produït per les glàndules mamàries, rica en grassas, hidrats de carbono, proteïnas, i els minerals necessaris per al creiximent dels recent naixcuts.

L'alletament pot supondre un desgast energètic per a la mare superior al de la gestació, pero la llet és imprescindible per a que les cries, una volta fòra de l'úter matern puguen mantindre el seu temperatura corporal, i creixquen i es desenrollen adequadament. Pero no només tenen que alimentar-les, les femelles tenen que protegir a les seues cries dels depredadors, i estes a la seua volta tenen que deprendre de les seues mares els mecanismes que els permetran seguir en vida, per lo que en moltes espècies, la descendència permaneix en la mare despuix de l'alletament durant un cert periodo.

Per regla general, els mascles dediquen més esforç a la difusió de la seua material genètic que a la protecció i conte de la descendència. I açò és més freqüent quant menys estable siga la relació entre el mascle i la femella. Aixina, aquelles espècies que establixen relacions monogàmiques són les que manifesten major interés dels mascles per la protecció de la descendència.

En atres ocasions, el mascle participa en la protecció de la descendència de forma indirecta, dedicant-se a la protecció del territori que ocupa la manada o la preservació dels recursos alimenticis.

No obstant, en certs casos, el comportament dels mascles en relació en este assunt, varia en funció de les condicions ambientals, responsables directes de la disponibilitat alimentícia.

Independentment del tipo d'emparellament, algunes espècies com titíés o lleons africans, compartixen el conte de la descendència de totes les femelles del grup.

La majoria dels mamífers fan us d'una guarida o una jerarquia social per a la protecció dels seus jóvens. Uns atres, no obstant, naixen ben desenrollats i poden valdre's per sí mateixos relativament poc temps despuix del naiximent. Els més notables d'este respecte són els artiodàctils tals com ñúés o girafas. Els jóvens cetàceus deuen també ser capaços de nadar per sí mateixos poc despuix del naiximent.

Exactament igual que assistim a grans diferències sobre tamany, forma o comportament de les distintes espècies, també l'esperança de vida d'estos animals varia enormement d'unes espècies a unes atres.

Per norma general, pot assegurar-se que quanta menys envergadura té un mamífer, menor és la seua esperança de vida. No obstant, els rat penat constituïxen l'excepció que confirma esta regla, puix encara sent relativament chicotets, poden viure en condicions naturals inclús més de dos décades, lo que és prou més temps que el que viuen moltes espècies de major tamany.

Com a norma general, els animals en captivitat solen viure més temps que els salvages, alguna cosa que resulta evident tenint en conte que les seues condicions de vida estan controlades per a que els resulten favorables.

L'esperança de vida dels mamífers salvages s'estén des d'un any o alguna cosa menys fins a aproximadament 70-80, si be, algunes espècies poden sobrepassar esta edat. El mamífer més longeu que es coneix és la ballena de Groenlàndia (Balaena mysticetus): pot aplegar a viure més de 200 anys. Es considera que l'edat màxima que pot alcançar un humà és de 120 anys.

Vore també

• Mammalia
• Anatomia i fisiologia dels mamífers

Bibliografia

• Feldhamer, G.A. (2003). Mammalogy: Adaptation, Diversity, and Ecology, Sant Francisco: McGraw-Hill.
• Grzimek, B., Schlager, N. i Olendorf, D. (2003). Grzimek's Animal Life Encyclopedia, Thomson Gale.Detroit.
• MacDonald, D. (2001). The Encyclopedia of Mammals., New York: Facts on File.
• Martin, R.E., Pine, R.H. i DeBlase, A. F. (2001). A Manual of Mammalogy, Sant Francisco: McGraw-Hill.
• Vaughan, T., Ryan, J. i Czaplewski, N. (1999). Mammalogy, Philadelphia: Saunders College Publishing.