Rainer Werner Fassbinder

Archiu:PER51895 061.jpg

Rainer Werner Fassbinder

Rainer Werner Fassbinder (Bad Wörishofen, 31 de maig de 1945-Munich, 10 de juny de 1982) va ser un director de cine, teatre i televisió, actor, productor i escritor alemà. Va ser un important representant del nou cine alemà. Va aplegar a encarregar-se també de la fotografia i, sobretot, del montage de moltes de les seues obres.

El tema principal de Fassbinder va ser la explotabilidad de les emocions. Les seues películes tractaven sobre el passat nazi, el milacre econòmic alemà o la Fracció de l'Eixèrcit Rojo. Atres temes destacats en les seues películes inclouen l'amor, l'amistat, l'identitat i, en general, l'agonia de les relacions interpersonals.

Trayectòria

Inicis

Era fill d'un mege militar i d'una traductora, que es varen separar quan tenia sis anys. Es va quedar en la mare, Liselotte Eder (que colaboraria en algunes películes), i va viure protegit a voltes per la seua yaya. Normalment en els seus films no apareix la figura paterna, i molts dels arguments són trasposiciones de successos i afectes personals (incloent als seus actors).

La seua trayectòria artística s'inicia en l'àmbit del teatre: entre 1967 i 1976, Fassbinder escriu, adapta o dirigix més de 30 obres en l'ajuda de colaboradors seus. Entre les seues obres teatrals més importants figuren Gotes d'aigua que cauen sobre pedres ardents (Tropfen auf heisse Steine, obra original de Fassbinder duta al teatre en 1985 per Klaus Weisse per al Festival de Teatre de Munich), El llogaret en flames (Dones brennende Dorf, original de Lope de Vega, adaptada per Fassbinder i dirigida per Peer Raben), Les amargues llàgrimes de Petra von Kant (Die bitteren tränen der Petra von Kant, obra original de Fassbinder i dirigida per Peer Raben, que Fasbinder duria al cine en 1972) i El tio Vania (Onkel Wanja, original d'Anton Chéjov, adaptada i dirigida per Fassbinder en Frankfurt).

Va escomençar la seua carrera cinematogràfica en 1969 en dos películes. L'amor és més fret que la mort va ser presentada en el Festival de Berlín. Katzelmacher, que va obtindre el premi de la crítica internacional, es basava en una peça teatral del propi Fassbinder, que havia representat en l'Antitheater de Munich, un teatre de vanguarda dirigit per ell; la película era vitalista, d'estil indirecte i molt expressiu, sense afany per ser coherent.

Pero l'influència del melodrama nortamericà en Fassbinder irromp pronte, a partir de 1971, quan va vore una série de películes de Douglas Sirk en una retrospectiva, i va decidir anar a conéixer-ho personalment a la seua casa de Lugano (Suïssa). Les películes de Sirk, i les charrades en ell, li varen fer buscar un cine més popular, a eixir a buscar al públic, deixant arrere la seua primera etapa més artística (influenciada per la Nouvelle Vague, a la que reconeix en els genèrics de la seua primera película). El seu propòsit des d'eixe moment va ser crear unes películes «com les d'Hollywood, pero sense l'hipocresia». En el model de Douglas Sirk en ment i aplicant els preceptes del dramaturc Bertolt Brecht, Fassbinder va buscar la manera de comunicar-se en l'audiència sense trucs sentimentalistas, rebujant l'empatia natural de l'espectador, i presentant les històries de la manera més freda, intelectualizada i distanciada.

Esta intenció va donar lloc a un estil de filmar atrevit i modern (tan modern com el de les seues primeres películes, pero en una atra actitut). La presència de la cambra es fa casi visible a l'espectador, pels ànguls, els moviments i els plans que fa, conseguint aixina una anti-naturalitat que pretén distanciar a l'espectador i obligar-li a jujar les històries sense manipulacions sentimentals. El seu primer «melodrama distanciat» va ser Les amargues llàgrimes de Petra von Kant (1972), que va anar el seu primer èxit internacional.

Retrat d'Alemània

La prolífica carrera cinematogràfica de Fassbinder (més de quaranta películes en menys de quinze anys) li va permetre fer un repàs exhaustiu d'Alemània: la seua història, la seua societat, la seua cultura, la seua geografia, i el malestar del temps en el que ell va viure, per la violència de relacions en la que va conviure. Fassbinder va filmar per tot el país, situant les seues històries en Baviera, Baden, Fráncfort, Coburgo i Berlín.

Fassbinder va retratar totes les classes socials: la burguesia en Ruleta chinenca, els comerciants en El mercader de les quatre estacions, el proletariat sobretot en Viage a la felicitat de Mare Küsters, el lumpen en L'amor és més fret que la mort, la patronal en La tercera generació, els intelectuals en El torrat de Satán, els periodistes en L'ansietat de Veronika Voss, els artistes en Lili Marlene, els immigrants en Katzelmacher. D'ahí que haja segut cridat el Balzac del cine alemà.

Va dur al cine obres capitals de la lliteratura alemana, com Effi Brest (1894) de Theodor Fontane (potser el més important escritor alemà de el XIX, la novela de la qual es considera la Madame Bovary alemana), o Berlin Alexanderplatz (1929) d'Alfred Döblin (que retrata la crisis social i moral de l'Alemània prenazi), aixina com una dramatisació d'un tumult de llauradors de el XV (Viage a Niklashauser).

Va realisar una trilogia sobre la República Federal d'Alemània de la posguerra, la «era Adenauer»: Lola, El matrimoni de Maria Braun i L'ansietat de Veronika Voss. També va retratar el naiximent del nazisme en Desesperació, aixina com el seu auge i caiguda en Lili Marleen.

Ademés, va retratar els assunts socials de més actualitat en la seua época, com als revolucionaris de la Rote Armee Fraktion (RAF), en la seua película La tercera generació, o la xenofòbia en Katzelmacher i Tots nos diem Alí. També va participar en el film colectiu Alemània en Autumne junt en atres directors d'esquerres, per a donar el seu punt de vista sobre els acontenyiments de 1977 relacionats en la RAF.

Un estil propi

L'estil de Fassbinder és molt variat (clàssic, barroc, realiste, alegórico, expressioniste, distant, modern), no solament considerant el conjunt de la seua filmografia sino també cada película en particular. A sovint es parla de Fassbinder com un gran director d'escena, ya que cada pla estava minuciosament dissenyat per a provocar un fort impacte estètic en la pantalla, ya fòra per la seua sobrietat o per les seues retortillades virguerías tècniques. En les seues primeres películes abunden els plans llents, moltes voltes estàtics, i inclús repetitius: aixina ho ilustra, per eixemple, Katzelmacher (1969) si es compara en Martha (1973).

La seua estreta colaboració en el cambra Michael Ballhaus li va permetre portar a terme tot tipo d'audaços girs, conseguint en alguna película verdaders atreviments tècnics, com en Ruleta chinenca (1976). Abdós varen ensajar per primera volta, en Martha (1973), el gir complet de 360 graus, que s'ha convertit en el sagell personal de Ballhaus en la seua posterior carrera en Hollywood a les órdens de directors com Martin Scorsese, Francis Ford Coppola o Paul Newman, entre uns atres.

Pero l'atreviment estètic i tècnic mai varen ser mers eixercicis d'estil. Sempre varen estar darrere d'un programa estètic i ètic que Fassbinder va heretar dels mestres del melodrama d'Hollywood, com Raoul Walsh, de qui prenia el seu llinage sempre com a pseudónimo (Franz Walsh), o Douglas Sirk, al que va conéixer personalment, lo que va canviar la seua manera de fer cine, i en el que va colaborar com a actor en la seua última película, el curtmetrage Bourbon Street Blues (1978).

En marchar-se Michael Ballhaus a Hollywood, Fassbinder va treballar en Xaver Scharzemberger, en qui va rodar películes tan importants com L'ansietat de Veronika Voss, Lola o la mítica adaptació televisiva de Berlin Alexanderplatz, la novela d'Alfred Döblin.

En les seues últimes películes el seu estil es va complicar encara més, donant les seues obres més difícils i distanciades de l'espectador, com La tercera generació, Un any en 13 llunes (abdós filmades per ell mateixa) o Querelle, apareguda pòstumament.

Fassbinder va morir als 37 anys, despuix d'un fallo cardíac, segons pareix resultat de l'interacció entre somnífers i cocaïna.

Temes

Més allà del cine de dònes

La soletat, el por, la desesperació, l'oix, la busca de la pròpia identitat i l'aniquilació de l'individu pels #convencionalisme, l'amor no correspost, la felicitat somiada i el desig tortuoso, l'explotació dels sentiments i la seua comparació a una mera transacció comercial, les passions íntimes com a forma de retratar una época (la de l'Alemània dels anys 1970, que encara arrastra les conseqüències de la posguerra, «de la democràcia que va rebre com a regal») i donar testimoni dels seus clavills econòmics, polítiques, morals i sexuals: eixos són els grans temes del cine de Fassbinder, en el que casi sempre tindrà un protagonisme essencial la dòna, figura que li servirà d'excusa per a posar de manifest els mecanismes opresivos que es donen en la relació de parella, per a plantejar diverses fòrmules d'emancipació femenina, i per a representar a la mateixa nació alemana en els seus films sobre la «era Adenauer» a través de tres heroïnes «que pugnen per sobreviure als estralls del passat»:^{cita requerida} Maria Braun (interpretada per Hanna Schygulla en El matrimoni de Maria Braun), Lola (interpretada per Barbara Sukowa en Lola) i Veronika Voss (interpretada per Rosel Zech en L'ansietat de Veronika Voss).

En la seua filmografia, ompli de personages femenins inoblidables, cal destacar algunes actrius en les que va treballar intensament, com Hanna Schygulla, Margit Carstensen, Ingrid Caven o Irm Hermann, en algunes de les quals va tindre relacions amoroses. Totes elles de la seua mateixa generació, varen formar part del seu equip des del principi, pero també va treballar en actrius majors, com Brigitte Mira, una actriu i cantant major que ell va reivindicar donant-li papers protagonistes en Tots nos diem Alí (1973) i Viage a la felicitat de Mare Küsters (1975).

Cine gai

Encara que Fassbinder, que va estar casat dos voltes i va tindre relacions en persones d'abdós sexes (en quatre hòmens, molt tormentosas), mai va tractar de fer un «cine gai» en el que es tractara lo gai com una problemàtica, en casi totes les seues películes apareixen personages homosexuals i, com ell mateixa va dir, «sempre pot notar-se una sensibilitat gai en totes les meues películes», pròpia de la seua personalitat. Ademés, algunes películes seues tenen com a protagonista un personage homosexual, com Les amargues llàgrimes de Petra von Kant, La llei del més fort o Querelle (basada en la novela Querelle de Brest publicada per l'autor francés Jean Genet en 1947).

El doble (Doppelgänger)

Un motiu que es repetix constantment a lo llarc de la seua filmografia és el tema del desdoblament de la personalitat. Les seues películes estan plenes d'espills, de personages que sofrixen crisis d'identitat, de confusions i trampes. El propi Fassbinder creïa que per a ser un artiste devia doblar-se a sí mateixa, viure dos vides en una, i potser això explica la seua increible productivitat.

Dos noveles no alemanes que va adaptar per al cine tracten eixe tema:

• En Desesperació, de Vladimir Nabokov, el protagoniste creu que ha trobat la solució a la seua crisis existencial en conéixer al seu doble, i planeja substituir-ho per a ser eixa atra persona i trencar d'una volta en la seua existència.
• En Querelle de Brest, de Jean Genet, els dos germans que es retroben provoquen la confusió en els demés i inclús la seua pròpia.

Presència de la música

El particular tractament del sò en les seues películes va ajudar a Fassbinder a conseguir el seu desijat «distanciament dramàtic». Jugava en el doblage (a voltes fent que els actors no es doblaren a sí mateixos, sino a un atre personage de l'història), en la banda sonora (modificant la relació real dels sorolls respecte a l'espai o el temps) i en la música que incloïa en els seus films.^{cita requerida}

Encara que va contar sempre en la colaboració del músic Peer Raben, en el que va compondre com a letrista vàries cançons que gravarien Hanna Schygulla o Ingrid Caven, també elegia en molt conte per a les seues películes temes musicals aliens, des de música clàssica a cançons pop, ya que era un gran aficionat.^{cita requerida}

En algunes películes es poden sentir cançons de Leonard Cohen, Kraftwerk o The Walker Brothers, normalment perque el personage decidix escoltar eixa música. Eixemples són quan el personage interpretat per Margit Carstensen en Por a la por escolta «Bird on the Wire», de Leonard Cohen, per a calmar la seua fragilitat mental, o es posa una i una atra volta «In My Room», dels Walker Brothers. En Les amargues llàgrimes de Petra von Kant, s'escolten «Smoke Gets in Your Eyes» i «The Great Pretendre», de The Platters. En la Ruleta chinenca, la chiqueta i la seua passejadora escolten i ballen «Radi-Aktivität», de Kraftwerk. Finalment, en Un any de 13 llunes la protagonista plora en un saló de jocs recreatius en el que es mesclen el sò dels jocs i «A Song for Europe», de Roxy Music.^{cita requerida}

Principals obres

Cine i televisió

• 1966 - El vagabunt (Der Stadtstreicher) (Curtmetrage)
• 1967 - El chicotet caos (Dones kleine Chaos) (Curtmetrage)
• 1969 - L'amor és més fret que la mort (Liebe ist kälter als der Tod)
• 1969 - Els deus de la pesta (Götter der Pest)
• 1969 - Katzelmacher
• 1969 - ¿Per qué li dona l'atac de locada al senyor R.? (Warum läuft Herr R. Amok?)
• 1970 - Rio dones Mortes (TV)
• 1970 - El café (Dones Kaffeehaus) (TV)
• 1970 - Whity
• 1970 - El viage a Niklashausen (Die Niklashauser Fart) (TV)
• 1970 - El soldat americà (Der amerikanische Soldat)
• 1970 - Atenció a eixa prostituta tan volguda (Warnung vor einer heiligen Nutte)
• 1970 - Pioners en Ingolstadt (Pioniere in Ingolstadt) (TV)

• 1971 - El mercader de les quatre estacions (Der Händler der vier Jahreszeiten)
• 1972 - Les amargues llàgrimes de Petra von Kant (Die bitteren Tränen der Petra von Kant)
• 1972 - Joc salvage (Wildwechsel) (TV)
• 1972 - Huit hores no fan un dia (Acht Stunden sind kein Tag) (TV)
• 1972 - Llibertat en Bremen (Bremer Freiheit) (TV)
• 1973 - El món conectat / El món en l'aram (Welt am Draht) (TV)
• 1973 - Nora Helmer (TV)
• 1973 - Martha (TV)
• 1973 - Tots nos diem Alí (Angst essen Seele auf)
• 1974 - Fontane Effi Briest (Basada en la novela de Theodor Fontane)
• 1974 - La llei del més fort (Faustrecht der Freiheit)
• 1974 - Com un pardal en l'aram (Wie ein Vogel auf dem Draht) (TV)
• 1975 - Viage a la felicitat de Mare Küsters (Mutter Küsters Fahrt zoom Himmel)
• 1975 - Por a la por (Angst vor der Angst) (TV)
• 1975 - Solament vullc que m'ames (Ich will doch nur, dass Ihr mich liebt) (TV)
• 1975 - El torrat de Satán (Satansbraten)
• 1976 - Ruleta chinenca (Chinesisches Roulette)
• 1976 - Bolwieser / L'esposa del ferroviari (Bolwieser) (TV) (Basada en la novela d'Oskar Maria Graf)
• 1977 - Dònes en Nova York (Frauen in New York) (TV)
• 1977 - Desesperació (Despair, Eine Reise ins Licht) (Basada en un llibre de Vladimir Nabokov)
• 1977 - Alemània en Autumne (Deutschland im Herbst) (Episodi)
• 1978 - El matrimoni de María Braun (Die Ehe der Maria Braun)
• 1978 - En un any en tretze llunes (In einem Jahr mit 13 Monden)
• 1978 - La tercera generació (Die Dritte Generation)
• 1979 - Berlin Alexanderplatz (TV) (Basada en la novela d'Alfred Döblin)
• 1980 - Lili Marleen
• 1981 - Lola
• 1981 - Teatre en trance (Theater in trance) (Documental)
• 1981 - L'ansietat de Veronika Voss (Die Sehnsucht der Veronika Voss) (Orso d'Or en el Festival Internacional de Cine de Berlín)
• 1982 - Querelle (Basada en la novela de Jean Genet)

Teatre

• 1965 - Gotes d'aigua que cauen sobre pedres ardents (Tropfen auf heisse Steine)
• 1966 - Nur eine Scheibe Brot
• 1967 - Leoncio i Lena (Leonce und Lena) (de Georg Büchner)
• 1967 - Els criminals (Die Verbrecher) (de Ferdinand Brückner)
• 1968 - Ingolstadt, per eixemple (Zoom Beispiel, Ingolstadt) (de Marieluise Freisser)
• 1968 - Axel Caesar Haarmann
• 1968 - Katzelmacher
• 1968 - Chung
• 1968 - De cóm el senyor Mockinpott va conseguir lliberar-se dels seus padecimientos (Mockinpott) (de Peter Weiss)
• 1968 - Orgia Ubú (Orgie Ubu) (d'Alfred Jarry)
• 1968 - Ifigenia en Táuride (Iphigenie auf Tauris) (de J.W.Goethe)
• 1968 - Ajax (de Sófocles)
• 1968 - El soldat nortamericà (Der amerikanische Soldat)
• 1968 - L'òpera del menic (Die Bettleroper) (de John Gai)
• 1969 - Preparadise Sorry Now
• 1969 - Anarquia en Baviera (Anarchie in Bayern)
• 1969 - Gewidmet Rosa von Praunheim
• 1969 - El café (Dones Kaffeehaus) (de Carlo Goldoni)
• 1969 - Home llop (Werwolf) (d'Harry Baer i R.W.Fassbinder)
• 1970 - El llogaret en flames (Dones brennende Dorf) (de Lope de Vega)
• 1971 - Pioners en Ingolstadt (Pioniere in Ingolstadt) (de Marieluise Fleisser)
• 1971 - Sanc en el coll del gat (Blut am Hals der Katze)
• 1971 - Les amargues llàgrimes de Petra von Kant (Die bitteren Tränen der Petra von Kant)
• 1971 - Llibertat en Bremen (Bremer Freiheit)
• 1972 - Liliom (de Ferenc Molnár)
• 1973 - Bibi (de Heinrich Mann)
• 1973 - Hedda Gabler (de Henrik Ibsen)
• 1974 - Els mecs moren (Die Unvernünftigen sterben aus) (de Peter Handke)
• 1974 - Germinal (de Emile Zola)
• 1974 - Senyoreta Julia (Fraulein Julie) (de August Strindberg)
• 1974 - El tio Vania (Onkel Wanja) (d'Anton Chejov)

• 1975 - El fem, la ciutat i la mort (Der Müll, die Stadt und der Tod) (Obra de teatre molt conflictiva, puix es atisbó cert antisemitisme, que ell va negar.)
• 1976 - Dònes en Nova York (Frauen in New York) (de Clare Booth)

Premis i distincions

Festival Internacional de Cine de Berlín

Any	Categoria	Película	Resultat
1979	Orso d'Argent	El matrimoni de Maria Braun	Plantilla:Cela
1982	Gose d'Or	L'ansietat de Veronika Voss	Plantilla:Cela

Festival Internacional de Cine de Venècia

Any	Categoria	Película	Resultat
1980	Premi OCIC - Menció especial	Berlin Alexanderplatz	Plantilla:Cela

Sobre Fassbinder

Llibres

• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFPérez Estremera1970">Pérez Estremera, Yann (1970). ¿Un nou cine alemà?, Tusquets.
• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFMartínez Torres1983">Martínez Torres, August (1983). R.W. Fassbinder, JC.
• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFBaer1986">Baer, Harry (1986). Ya dormiré quan estiga mort. Vida enfebrada de Rainer W. Fassbinder, Seix-Barral.
• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFLardeau2002">Lardeau, Yann (2002). Rainer Werner Fassbinder, Càtedra. ISBN 84-376-1977-7.
• ANGELCOS, Gregorio. El cine negre de Fassbinder. Santiago de Chile, 1993. Edit. Mac.

Artículs

• La Repubblica.Consultat el 29 d'abril de 2018.
• La Repubblica.
• La Repubblica.

Documentals

• No només vullc que em vullgau (Ich will nicht nur, dass ihr mich liebt, 1992), documental sobre Fassbinder dirigit per Hans Günther Pflaum.

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Rainer Werner Fassbinder.
• Pàgina oficial (Fundació Fassbinder) (alemà)
• Plantilla:Imdb