Panafricanisme

Erro al crear miniatura:

Panafricanisme

Bandera panafricana dissenyada per Marcus Garvey.

El panafricanisme és un moviment polític, filosòfic, cultural i social, que promou l'agermanament africà, la defensa dels drets de les persones africanes i l'unitat d'Àfrica baix un únic Estat sobirà, per a tots els africans, tant d'Àfrica com de les diàspora africanes.

La teoria panafricanista ha segut elaborada principalment per africans de la diàspora americana descendents de persones esclavizades com William Edward Burghardt Du Bois o Marcus Garvey entre uns atres, i posteriorment duta a l'arena política per africans naixcuts en sol africà com Kwame Nkrumah, que va ser president de Ghana entre 1960 i 1966.

Introducció

Establiment de venda de persones esclavisades en Atlanta, Geòrgia.

Habitualment es considera a Henry Sylvester Williams i al doctor William Edward Burghardt Du Bois com els pares del panafricanisme. No obstant, este moviment social, en diversos alvertents, té antecedents que es remonten a principis del XIX. El panafricanisme ha influït en Àfrica fins al punt de canviar fonamentalment el seu panorama polític, sent decisiu per a les independències de les colónies europees en este continent. Aixina i tot, no ha conseguit dos de les seues principals metes; l'unitat política i espiritual d'Àfrica baix el mant d'un únic Estat, i la capacitat de generar condicions de prosperitat per a tots els africans.

Orígens del terme

El terme panafricanisme, alternativament, prové del grec, pa i africanisme o volición africana. L'orige del terme s'inserta en les corrents filosòfic-polítiques del idealisme i en menor mida del historicisme del XIX sobre el destí dels pobles i la necessitat de l'unitat de grans conjunts culturals o "nacions naturals", idees que es desenrollen a partir de l'expansionisme imperialista occidental. Es discutix si l'autoria del terme pertany a William Edward Burghardt Du Bois o a Henry Sylvester Williams.

Definició

A mitan del XX, el panafricanisme s'explicava com la doctrina política d'agermanament africà que defenia la lliberació del continent africà dels seus colonizadores i l'instauració d'un Estat que buscara l'unificació de tot el continent baix un únic govern africà. Alguns teòrics com George Padmore afigen a partir del segon gran conflicte ètnic europeu, la Segona Guerra Mundial, que tal govern panafricano deuria ser gestionat baix les premisses del socialisme científic. Atres teòrics postulen la via del rastafarisme polític, que defenia un govern imperial africà encapçalat per Haile Selassie I, el llavors emperador d'Etiopia.

Història

Antecedents

Erro al crear miniatura:

Image de 1890 en la que es mostra el contrast entre una parella nortamericana blanca i la pobrea dels esclaus negres.

A principis del XIX l'esclavitut seguia vigent en el sur dels Estats Units, pero no en el nort, gràcies a una ordenança de 1787 que establia el llímit llegal en el riu Ohio. Una minoria de persones negres en el nort i els seus descendents, unida als descendents d'els qui havien segut esclaus, varen alcançar una certa posició socioeconòmica. Alguns dels representants d'esta classe social varen escomençar a desenrollar tempranamente un sentiment de germandat racial que es va traduir en el moviment de «tornada a Àfrica». Entre els simpatisants d'este moviment es trobava Paul Cuffe, un navier negre naixcut lliure, de pare africà i mare amerindia, que va portar a terme en 1815 una tímida experiència de repatriació cap a Àfrica, antecedent de la Societat Americana de Colonisació que fundaria la República de Llibèria, pero els costs de l'empresa li varen dissuadir.

En el substrat intelectual que varen propiciar els moviments abolicionistes, varen sorgir ya des del principi dos tendències en Estats Units, per una part la d'els qui creïen que, ya que l'esclavitut acabaria més vesprada o més primerenc, era necessari buscar una llar per als esclaus en Àfrica, la seua terra d'orige. Els britànics varen crear una colónia en Sierra Leona entre 1787 i 1808, i allí destinaven part de les persones esclavisades dels barcos esclavistes que capturaven.

L'atra opinió era la d'els qui afirmaven que els descendents d'esclaus devien permanéixer en Amèrica i que inclús se'ls devia proveir de mijos per a una subsistència independent. Encara entre els abolicionistes més acérrimos no se solia creure que la raça negra i la raça blanca pogueren viure en un mateix espai i prosperar sense un perpetu conflicte. Açò era pres en consideració per les pròpies persones negres que pensaven que, d'un modo o un atre, serien explotats pel sistema de l'home blanc mentres no tingueren una pàtria pròpia. L'elevat cost d'enviar a tantes persones a Àfrica va fer que prevalguera la segona opció.

Llibèria

Seguint la primera tendència, en 1821 es va crear una colónia prop de Sierra Leona que va ser poblada per exesclavos i a la que es va denominar Llibèria, sent declarada independent en 1847 (encara que Estats Units eixercia un fort control econòmic que es prolongaria fins a ben entrat el XX). El reverent Edward Wilmot Blyden, un dels promotors intelectuals del moviment de tornada a Àfrica, presenta en les seues idees un discurs elaborat de pa-negrisme ya molt propenc al panafricanisme. No obstant les experiències de tornada en Sierra Leona i sobretot en Llibèria no varen ser positives, i els hui cridats américo-liberianos mai es varen integrar en la població autòctona.

Pa-negrisme filosòfic

Despuix de la guerra de Secessió, un reduït número d'intelectuals negres va escomençar a entretejer d'un modo científic el sentiment de pertinença a una comunitat racial. En els anys previs a la guerra civil nortamericana, alguns científics del sur havien produït un material de racialisme que justificara l'institució.

El racialisme negre d'aquell moment no deu ser confòs en el racialisme blanc, puix mentres que este últim pretenia preparar el camp per a justificar la superioritat d'una raça sobre una atra i enfortir la pràctica esclavista, el segon buscava sobretot arguments de defensa i una revalorisació de la persona negra. És per això que el racialisme negre és conegut com a pa-negrisme.

Entre els primers teòrics del pa-negrisme, es troben Martín R. Delany, Alexander Crummell i Edward Wilmot Blyden. El debat que sostenien estos autors se centrava en l'història i la filosofia perque les idees hegelianas sobre el destí dels pobles, entés el terme d'un modo molt racial, ho impregnaven tot.

La situació en Àfrica

En Àfrica entre la Conferència de Berlín i el fi de la Primera Guerra Mundial, numerosos moviments nacionals i civils, tant pacífics com armats, s'havien estat oponent a la denominada colonisació d'Àfrica, que va ser una invasió de facto. No obstant, la majoria d'estes iniciatives estaven condenades al fracàs per la seua fragmentació i per l'escassa tecnologia armamentística disponible. Àfrica estava extenuada pels efectes del secular tràfic d'esclaus, que va frenar el creiximent demogràfic del continent i va generar una espiral d'odis interns fomentats des d'Europa, per lo que el sentiment d'identitat panafricana era escàs i se circumscrivia a les classes comerciants de les ciutats costeres del continent.

Gravat del XIX que mostra una fila d'esclaus recent capturats en Àfrica.

Factors del sorgiment del panafricanisme

El panafricanisme pròpiament dit no haguera existit sense la conjunció de tres factors primordials. El primer i el que li dona raó de ser és el esclavisme occidental i l'explotació de les persones negres en Amèrica i Àfrica, aixina com la carrera colonialista d'Europa en Àfrica. El segon factor serà la presència en Estats Units d'emigrats i estudiants procedents de les Antilles, un àrea geogràfica en una llarga tradició de moviments d'emancipació i autoliberación d'esclaus. Per últim, cal destacar l'activitat i producció d'intelectuals negres com Du Bois.

La Conferència Panafricana de 1900

En Trinitat, llavors colónia britànica, J. J. Thomas havia escrit un tractat ya en 1869 que refutaba els arguments circulants en el món anglosaxó que asseveraven que les persones negres no podien autogobernarse. Les idees de Thomas varen influir en persones com Henry Sylvester Williams, un advocat conservador resident en Gran Bretanya especialisat en defendre les causes sobre abús d'autoritat.

La preocupació de Williams per la condició dels africans i els abusos comesos pels colon li varen dur a organisar la Associació Africana en 1897 que va possibilitar la celebració de la I Conferència Panafricana en Londres, en juliol de 1900, reunint entorn a trenta representants africans i descendents d'africans de sur i suroest d'Àfrica, Llibèria, Estats Units i el Carib. Els objectius de la conferència eren:

Assegurar els drets civils i polítics per als africans i els seus descendents al voltant del món; motivar a les persones africanes a on estiguen a portar a terme proyectes educatius industrials i comercials; millorar la condició dels Oprimits Negres en Àfrica, Amèrica, l'Imperi Britànic i atres parts del món.

L'impuls de Williams va ser fonamental, es varen fundar numeroses sèus de l'Associació Africana, cridada des de llavors Associació Panafricana. Williams va morir relativament jove, en 1911.

Maduració del concepte

Repartiment d'Àfrica per les potències colonizadoras europees abans de la Primera Guerra Mundial (1913).

 Alemània

 Bèlgica

 Espanya

 França

 Itàlia

 Portugal

 Regne Unit

 Estats independents

En 1900, el doctor Du Bois va ser secretari en la Conferència Panafricana organisada per Henry Sylvester Williams. Per a llavors ya era professor d'Història i Economia i un activiste involucrat en política, aixina mateix era redactor del periòdic Fisk Herald, i havia publicat la seua tesis doctoral sobre l'erradicació del tràfic d'esclaus. Est va relacionar atres plantejaments que s'estaven donant com el paneuropeísmo o el panamericanisme, en l'idea d'un únic govern per a tots els africans. El punt de partida d'estes idees era la creència de que els pobles devien governar-se per sí mateixos, sense ingerències externes ni colonialismes. Pero també que existien unes unitats continentals en nexes històrics que devien tendir a l'unitat política, a l'hora que desenrollava la concepció de que la raça negra tenia un destí que complir i una gran aportació que fer a la Humanitat, per mig del desenroll de la seua independència d'acció.

L'I Congrés Panafricano

La Primera Guerra Mundial va supondre un revulsiu per a Àfrica, un gran número d'africans varen participar en les lluites europees en Àfrica. El Primer Congrés Panafricano organisat per Du Bois en París en 1919 va posar sobre la taula l'exigència de contraprestacions. A este congrés varen assistir numeroses personalitats en pes polític en Àfrica i les seues decisions varen ser vinculants fins al punt que varen determinar en part com s'administrarien els territoris colonials que havia perdut Alemània despuix de la seua derrota en la Primera Guerra Mundial, encara que no es formulava el dret a l'autodeterminació de dites colónies.

II, III i IV Congressos Panafricanos

Despuix del Congrés de París, una série de congressos es varen succeir en 1921, 1923 i 1927 sense una rellevància major posat que el context no permetia creuar la frontera traçada en 1919. cal destacar que la tendència dels congressos va ser a incorporar cada volta més a representants africans i a representants de grups d'esquerra europeus com els laborista britànics, que varen fer sentir la seua presència unes voltes entusiasta i atres voltes criticant l'immovilisme. El panafricanisme va semblar llavors condenat a ser un moviment de moderats en escassa capacitat operativa.

Fotografia de Marcus Garvey.

De Marcus Garvey a la mística del panafricanisme

Paralelament als congressos panafricanos, en l'àrea caribenya (com Jamaica) s'estava produint una revolució de tipo mesiánico i nacionaliste. A principis del XX una série de grups religiosos que reivindicaven el seu orige en Etiopia i buscaven proximitat en l'Iglésia ortodoxa, es fan presents en el Carib anglosaxó. En 1914 el afrojamaicano Marcus Mosiah Garvey funda el que serà el grup nacionaliste afroamericano en major número d'integrants de l'història, es tracta de la Associació Universal de Desenroll Negre i la Lliga de Comunitats Africanes (UNIA). En 1918 Garvey funda la sèu de Nova York, que serà la que tindrà major proyecció.

En 1920 la UNIA tenia prop de quatre millons de socis i uns fondos considerables. Contava en una publicació pròpia: la revista Negre World, i una tendència religiosa pròpia, l'Iglésia Ortodoxa Garveyista. La filosofia política de Garvey era un nacionalisme negre que promulgava la tornada a Àfrica. Va fundar la companyia marítima Black Star Line, que va aplegar a adquirir dos grans bucs que per raons tècniques no varen aplegar a transportar a ningú a Àfrica. Garvey era un gran orador i va convéncer a les masses negres de la necessitat d'un Estat propi, va llançar el concepte de que lo negre és bell i va afirmar que un emperador seria coronat com a Rei de Tots els Africans.

No està molt clar si Garvey es referia a sí mateixa quan parlava d'este "emperador panafricano", de fet havia realisat una intensa campanya entre els polítics de Llibèria i alguns monarques tradicionals africans. El moviment de Garvey es va interrompre abruptament en el seu encarcerament en Estats Units, baix els càrrecs de frau fiscal, i la seua posterior expulsió en una de les primeres^{cita requerida} operacions nortamericanes de contrainsurgencia. Si Garvey va cometre o no frau pot ser alguna cosa secundari, puix lo cert és que es va prendre molt en sério la seua tasca i els historiadors es pregunten ara que haguera succeït en cas de triumfar el seu moviment. Garvey va fallir en Londres en 1940, oblidat i desacreditat per alguns sectors del nacionalisme negre.

A despit de lo que Garvey pensava, grups d'ortodoxos jamaicans varen escomençar a prendre les paraules de Garvey sobre la coronació d'un rei de tots els africans com una profecia. Paralelament varen escomençar a adoptar l'Holy Piby com a text sagrat, es tractava d'una colecció de texts etíope en una versió distinta de l'oficial sobre els acontenyiments bíblics. La situació va aplegar al paroxisme quan es va creure complida la profecia de Garvey en la coronació d'Haile Selassie I com a emperador d'Etiopia en 1930, llavors els seguidors varen adoptar el nom de Ras Tafari, en honor al títul de Selassie abans de la seua coronació. Garvey va negar que Haile Selassie fora l'emperador que ell havia predit, pero els rastafaris varen recordar que també Pablo de Tarso havia dubtat de Jesucristo, i en açò es va solucionar la contradicció.

El rastafarisme va evolucionar i es va convertir en un acicat per a que el propi emperador etíope adoptara postures reformistes. Els acontenyiments de l'invasió dels fascistes italians i la posterior lliberació, aixina com la visita d'Haile Selassie a Jamaica en 1966 varen reforçar extraordinàriament el moviment. En la caiguda d'Haile Selassie en 1974 es varen afonar els somis de molts rastafaris i etiopianistas, i la realitat dels somis no conseguits va fer que molts es refugiaren en un món de símbols místics i un cert afropesimisme a l'espera de la caiguda de la Gran Babilonia, és dir, la societat capitalista encarnada en la raça blanca.

La negritude

També en una conjunció entre Àfrica i Amèrica, en este cas la colónia francesa de Martinica, un grup d'intelectuals crearia en París un moviment d'afirmació de valors de les cultures negres a principis del XX. Es tractava de la negritude, una versió francòfona de l'orgull negre. Els seus supòsits eren primordialmente estètics en principi, puix els seus creadors eren poetes (Léon-Gontran Dames, Aimé Césaire i Léopold Sédar Senghor) pero principalment a través de l'acció d'este últim, el moviment va derivar cap a una postura política d'afirmació dels valors africans. Léopold Sédar Senghor seria despuix el primer president del Senegal independent, pero pronte va demostrar que la seua postura moderada no anava donar lloc a revolucions. L'exponent de la negritude filosòfica era en realitat intelectualment un autèntic francés, i defenia els interessos de França en el país. El moviment negritude seria més influent que el panafricanisme polític entre les comunitats africanes de Llatinoamèrica.

El V Congrés Panafricano

De nou va ser una conflagración mundial la que va possibilitar un canvi radical de postures. El V Congrés Panafricano, celebrat en Mánchester en 1945, despuix de la Segona Guerra Mundial, configura la forma actual del panafricanisme. La figura més prominent seria el doctor Kwame Nkrumah, que vindria a ser en 1960 el primer president de Ghana. També varen acodir al congrés els que despuix serien presidents de Nigèria, Tanzània i Zàmbia, entre uns atres. En la declaració final redactada per Nkrumah, en el trasfondo del marc teòric de George Padmore es diu:

Panafricanisme i independències africanes

En la década de 1960, les independències africanes es varen succeir i la majoria dels moviments que les lideraven eren de cort socialiste i identitari. Frantz Fanon condensaba en el seu ideari el despertar dels pobles als que se'ls havia arrebatat la seua capacitat d'autoafirmación. No obstant un objectiu mai va poder complir-se, es tractava d'una de les premisses bàsiques del panafricanisme; l'unitat d'Àfrica en un únic Estat. Dos dels principals proyectes panafricanistas; la Federació de Mali (1959-60) i la Federació Congo-Ghana varen ser directament abortats per les antigues potències colonials.

Perspectives despuix de les independències

La All-African Peoples Conference celebrada en Acra, la capital de Ghana, encara que no és contada entre els Congressos Panafricanos històricament correlatius, serà el primer Congrés Panafricano en sol africà i va reunir a varis països ya independents i autònoms. Entre la vehemència de Kwame Nkrumah, que proponia la creació d'uns Estats Units d'Àfrica, i les posicions prooccidentals, es va optar per crear l'Organisació per a l'Unitat Africana (OUA) en 1963, que va establir com a premissa inicial respectar les fronteres colonials fent palesa per a tots els panafricanistas que no anava a ser un instrument d'unitat.

Entre els anys 1970 i els 1990 el panafricanisme s'ha trobat de cara en problemes diversos que han dispersat la seua atenció. En Àfrica la Guerra Freda no va ser en absolut freda, i els conflictes que propicien els blocs varen fomentar l'incipient nacionalisme d'estats exòtics creats per Europa, en poc interés per l'integració interna. Els interessos econòmic-polítics occidentals, units a la pròpia desestructuración del teixit social tradicional, també es varen manifestar en forma d'inestabilitat i conflictes poc propicis al panafricanisme.

VI i VII Congrés Panafricano

En juny de 1974, a instàncies del president de Tanzània Julius Nyerere, va tindre lloc en Donar és-Salam el VI Congrés Panafricano. Este Congrés es va desenrollar en l'ambient propiciat per les tensions entre raça i lluita política influïdes en gran mida pels Panteres Negres en Estats Units. Entre les contribucions de dit congrés està l'assunció de la multirracialidad d'Àfrica. El VII Congrés Panafricano va tindre lloc en Kampala, la capital d'Uganda, entre els dies 3 i 8 d'abril de 1994. Dit congrés ha segut àmpliament criticat per la destacada presència de líders del Magreb, considerats arabistas per part dels líders negres que acusen al Congrés de desvirtuar l'esperit originari del panafricanisme. Potser la conseqüència més important del Congrés haja segut la creació de la Pa African Women's Liberation Organization (PAWLO), l'organisació panafricana de lliberació de dònes.

El VIII Congrés Panafricano ha segut convocat i pospost en diverses ocasions, l'última en 2006 en Harare, la capital de Zimbabue, en dita ocasió determinats sectors varen considerar que el règim de Robert Mugabe no devia albergar el Congrés pel manteniment per la seua banda d'un règim dictatorial.

La diàspora a partir de les independències africanes

En Estats Units, la lluita del Moviment pels Drets Civils supon una concentració excepcional d'energies intelectuals que només en part es desvien a Àfrica, sense aportar lo que esta necessita. En este cas és Àfrica, a través de Nacions Unides, qui dona respal als afroamericanos. Líders com Omowale, Malcolm X o Kwame Touré varen recaptar respals en Àfrica per a la lluita contra el sistema raciste en Estats Units.

A partir dels anys 90 cobra força el internacionalisme africà, de base socialista, de l'Internacional Socialista Africana, el líder de la qual i ideòlec és Omali Yeshitela. No obstant, dit moviment sembla circumscriure's a la diàspora africana, resident principalment en l'àmbit anglosaxó. La afrocentricidad formulada principalment pel doctor Molefi Kete Asante sobre investigacions de Cheick Anta Diop, per la seua banda, resulta en un vertent educativa i filosòfica del panafricanisme que presenta correlació en la filosofia de la consciència negra, que va dur al doctor Kwame Nkrumah a afirmar la necessitat d'autogestió política en Àfrica.

Bibliografia

• En espanyol:
  • Antumi Toasijé: Si em pregunteu pel Panafricanisme i la Afrocentricidad, WanafriKa, Madrit 2013
  • Decraene, P., El panafricanisme, Buenos Aires, EUDEBA, 1970
  • de Witte, Ludo: L'assessinat de Lumumba
  • Diop, Cheikh Anta, L'afirmació de l'identitat cultural i la formació de la consciència nacional en l'Àfrica contemporànea, en Història general d'Àfrica, Barcelona, Serbal/UNESCO, vol. 1, 1983
  • Malcolm X i Haley Alex, Autobiografia de Malcolm X
  • Nkrumah, Kwame. Un Líder i un Poble (Mèxic: Fondo de Cultura Econòmica, 1962
  • Nkrumah, Kwame. Neocolonialisme: l'Ultima Etapa de l'Imperialisme, Mèxic: Sigle Veintiuno, 1965
  • Nugent-Asiwaju (ed.) Fronteres africanes. Bellaterra, Barcelona, 1998
  • Okonkwo, R. L. El nacionalisme cultural en el periodo colonial, en Eze, Chukwudi Emmanuel: Pensament africà. Ètica i política. Barcelona: Bellaterra, 2001
  • de Witte, Ludo: L'assessinat de Lumumba

• En francés:
  • Diop, Cheikh Anta, Civilisation ou barbàrie, París, Présence Africaine, 1981

• En anglés:
  • Diop, Cheikh Anta, L'Afrique Noire precoloniale. Presence Africaine, París, 1987
  • Dubois, W. I. B., The World and Africa. An Inquiry into the Part Which Africa Has Played en World History, Nova York, Viking Press (1965: Nova York, International Publishers), 1947
  • Garvey, Amy Jacques. Garvey and Garveyism. Londres: Collier-MacMillan, 1968.
  • (Garvey, Amy Jacques Edit.) Philosophy and Opinions of Marcus Garvey.
  • (Martin, Tony Edit.) The Poetical Works of Marcus Garvey.
  • Nyerere, Julius. 1962. Ujamaa the basis of African socialism, en Freedom and Unity. London: Oxford University Press, 1966
  • Padmore, Georges, Panafricanism or Communism? The Coming Struggle for Africa, Londres, Dobson, 1956
  • Rodney, Walter. 1974. How Europe underdeveloped Africa. Washington D. C.: Howard University Press, 1a edic. 1972

Vore també

• Unió Africana
• Estats Units d'Àfrica
• Història d'Àfrica
• Esclavitut
• Àfrica negra
• Panafricanisme en Espanya
• Unió Econòmica i Monetària de l'Àfrica Occidental
• Crítica social
• Dia d'Àfrica