Anar al contingut

Palau de Luisburgo

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Palau de Luisburgo

El palau de Luisburgo[Nota 1] (en alemán: Schloss Ludwigsburg), malnomenat el «Versalles de Suabia»,[1] és un complex palatí alemà ubicat en Luisburgo, Baden-Wurtemberg, a uns 12 km al nort de la ciutat de Stuttgart. Construït en 1704-1733, és un dels majors palaus barrocs del país, en 452 habitacions i 18 edificis. La seua superfície total, inclosos els jardins, també barrocs, és de 32 ha, sent la major finca palatina alemana. El palau té quatre ales: l'ala nort, el Alter Hauptbau,[Nota 2] és la més antiga i va ser utilisada com a residència del duc de Wurtemberg; les ales este i oest es varen amprar per a fins de la cort i varen albergar a invitats i cortesanos; l'ala sur, la Neuer Hauptbau, es va construir per a albergar més funcions de la cort i després va servir com a residència. Dos palaus més chicotets completen la finca real: palau Favorite (un pabelló de caça construït en 1717-1728) i el palau de Monrepos (construït en 1764-1768).

El 17 d'agost de 1709, el duc va fundar la ciutat de Ludwigsburg directament al costat del palau, emulant la proximitat del palau de Versalles en París. En eixe moment, el palau real era l'estret i antiquat Antic Palau (Altes Schloss) en el cor de Stuttgart. En 1718, Ludwigsburg es va convertir temporalment en capital i el palau va ser l'única residència dels ducs. El complex, des de la seua construcció fins a 1918, va ser la principal residència real del ducado de Wurtemberg que es va convertir en regne de Wurtemberg en 1806.

Eberardo Luis, duc de Wurtemberg, va nomenar a Philipp Joseph Jenisch per a dirigir les obres que varen començar en 1704. En 1707, Jenisch va ser reemplaçat per l'ingenier militar alemà Johann Friedrich Nette, qui va completar la major part del palau i els jardins circumdants. Nette va morir en 1714 i Donato Giuseppe Frisoni va terminar gran part de les fronteres del palau. En l'últim any de construcció, va anar Eberardo Luis qui va morir i els interiors de la Neue Hauptbau varen quedar incomplets. Philippe de la Guêpière, arquitecte de la cort de Carlos Eugenio (r. 1737-1793), va completar i va renovar parts del Nou Hauptbau en estil rococó, especialment el corps de logis i el teatre del palau, que es diu és el teatre europeu preservat més antic, en la seua maquinària de l'escenari de 1758 encara operacional.

En la década de 1740 es va començar a construir el palau Nou en Stuttgart, que va ser preferit per alguns ducs —i després reis— de Wurtemberg com a primera residència, encara que Luisburgo va seguir usant-se. Carlos Eugenio va abandonar el palau per Stuttgart en 1775. El duc Federico II (r. 1797-1803), més tarde rei Federico I (r. 1806-1816), va escomençar a utilisar Ludwigsburg com a residència d'estiu en els últims anys del regnat de Carlos Eugenio. Federico i la seua esposa Carlota, princesa real, residien en Luisburgo i varen contractar a Nikolaus Friedrich von Thouret per a renovar el palau en estil neoclàssic. Thouret va convertir gran part dels interiors de Luisburgo durant el regnat de Federico i la vida posterior de Carlota. No obstant, baix el rei Guillermo I de Wurtemberg (r. 1816-1884), el palau i especialment els jardins varen ser decaent a causa del desinterés que mostrava el monarca per Luisburgo, en contrast en els seus predecessors. Guillermo va favorir els seus propis proyectes de palaus: Wilhelma (morisco) i Rosenstein (clàssic) en Stuttgart.

Com a resultat del treball de cada arquitecte —Nette (1704-1714), Frisoni (1714-1733), La Guêpière (1757-1758) i Thouret—, Ludwigsburg és una combinació d'arquitectura d'estil barroc (antic edifici principal, sala de descans i nou edifici principal, edifici dels Jagants, pabellons de jocs i caça, capella de la cort), rococó (capella de l'Orde, sala privada del duc, nou edifici principal), neoclàssic i imperi (sala de marbre, sala d'audiències del rei, habitació de la reina, biblioteca del rei).

Les constitucions del regne de Wurtemberg (1806-1918) i del Estat Lliure Popular de Wurtemberg (1918-1945) varen ser ratificades en el palau de Luisburgo en 1819 i 1919, respectivament. Va ser la residència de quatre dels monarques de Wurtemberg i d'atres membres de la Casa de Wurtemberg i les seues famílies. El palau es va obrir al públic en 1918 i va sobreviure intacte a la Segona Guerra Mundial. Al voltant del palau es troben els jardins «Barroc Floreciente» (Blühendes Barock), reacondicionados de nou i oberts en 1954. Hui en dia, el palau i els jardins es presenten al públic en un estat similar a la seua apariència entorn a 1800. El complex ha segut restaurat en les décades de 1950, 1960 i 1990 i novament en 2004 en motiu del 300.º aniversari del palau. El complex va rebre més de 350.000 visitants en 2017 i des de 1947 ha acollit cada any el Festival de Ludwigsburg, un festival cultural en programes de música, dansa, teatre i lliteratura.

El palau de Luisburgo alberga des de 2004 tres museus: la Galeria Barroca, una secció de la Galeria Estatal de Stuttgart, que presenta la colecció de la Galeria Estatal de pintures barroques, i dos museus gestionats pel Landesmuseum Württemberg dedicats a la moda i a la porcelana, respectivament.

Història

Artícul principal → LudwigsburgHistòria.
Un retrat d'Eberardo Luis, duc de Wurtemberg, en alemà Eberhard Ludwig, circa 1720.

«Ludwigsburg», que significa 'castell de Luis', va ser nomenat ya en 1705 aixina pel seu constructor, Eberardo Luis, duc de Wurtemberg (r. 1693-1733). En el seu lloc es trobava una finca de caça i un pabelló propietat dels ducs de Wurtemberg. Esta va ser destruïda per les tropes invasoras franceses en 1692, durant la Guerra dels Nou Anys, i substituïda per un atre pabelló construït entre 1697 i 1701.[We. 1] L'esclat en 1701 d'una atra guerra, la Guerra de Successió Espanyola,[2] contra el regne de França i l'electorat de Baviera, varen interrompre la construcció d'eixe pabelló. No obstant, Wurtemberg va pospondre la seua entrada en la guerra fins a finals de 1702. Posteriorment, França i Baviera varen invadir Wurtemberg, pero en 1704, l'elector bavar va ser derrotat en la batalla de Blenheim i exiliat, i Baviera va ser ocupada. Eberardo Luis, participant en Blenheim i la posterior ocupació,[Wi. 1] va passar l'hivern de 1705-1706 en la residència de l'elector, el palau de Nymphenburg.[3] Eberardo Luis va utilisar estos acontenyiments per a presentar reclamacions sobre terres bavares, pero va ocupar illegalment les terres reclamades. La seua derrota va ser encara major per una atra invasió francesa de Wurtemberg en 1707 que va resultar en la destrucció de la seua capital i la fugida de la seua família a Suïssa.[Wi. 2][4][5] Els plans d'Eberardo Luis varen ser aniquilats finalment pel Tractat d'Utrecht en 1713,[6] que va restaurar el territori i el títul de l'elector bavar.[Wi. 3] Incapaç de competir militar o políticament en Baviera,[Wi. 4] i desijant deixar de costat l'influència dels Estats de Wurtemberg, Eberardo Luis va decidir competir culturalment i construir un nou palau i una nova ciutat inspirats en Versalles,[7][Wi. 5] que seria el centre de la seua societat i diplomàcia domèstiques. Ubicat a uns 10 quilómetros de Stuttgart, Eberardo Luis va poder establir una cort en el seu amant, Wilhelmine von Grävenitz, i demostrar la seua condició absolutista com a monarca.[4][Wi. 5]

La construcció del palau de Luisburgo va començar oficialment el 17 de maig de 1704 en la colocació de la primera pedra del Alter Hauptbau per part d'Eberardo Luis.[We. 1] L'any anterior havia enviat a Philipp Joseph Jenisch a estudiar arquitectura en l'estranger, i ell mateixa va estudiar arquitectura durant la seua estància en Nymphenburg. Despuix de la tornada de Jenisch a l'any següent, Eberardo Luis ho va nomenar director de construccions. Jenisch, no obstant, només va conseguir terminar el primer pis del Alter Hauptbau (antic edifici principal) i part del jardí sur abans de perdre el favor del duc en 1707.[2][We. 2][8] Jenisch va ser reemplaçat en 1707 per Johann Friedrich Nette, ingenier.[2][We. 2][8] En 1709, es va fer evident que l'enorme tasca d'erigir el palau finalment requeria la construcció d'una ciutat, també coneguda com Ludwigsburg.[9][10] Eixe cost de construcció va provocar conseqüències financeres, oposició en els tribunals i crítiques de la població.[Wi. 6]

Construcció

Pati, mirant al nort cap al corps de logis del Alter Hauptbau. Nette va començar i va terminar la majoria dels edificis mostrats.
Riesenbau

A Nette se li va encomanar ara construir un palau barroc complet a partir del corps de logis central de Jenisch, al que s'afegirien un ala este i un ala oest, alineades a 11.º Nette va basar els seus plans en els de Jenisch, lo que li va permetre completar el disseny d'un palau de tres ales el mateix any del seu nomenament. Les galeries del Alter Hauptbau es varen completar en 1707 i, a l'any següent, el corps de logis. Ordensbau i Riesenbau es varen construir entre 1709 i 1713, i els seus interiors es varen completar en 1714. Nette va començar l'interior del Alter Hauptbau, que mai terminaria. La construcció dels pabellons de l'edifici es va prolongar fins a 1722.[2][We. 3] Nette va fer dos viages a Praga i al seu Brandeburgo natal per a ampliar la seua reserva de talent. Va contractar a Johann Jakob Stevens von Steinfels, a Tomasso Soldati i a Donato Giuseppe Frisoni en 1708, a Andreas Quitainner en 1709 i després a Luca Antonio Colomba, Riccardo Retti i Diego Francesco Carlone. Nette va fugir a París despuix d'haver segut acusat de malversació de fondos per part dels aliats de Jenisch, pero Eberardo Luis li va ordenar retornar a Ludwigsburg. En el seu viage de tornada, va morir sobtadament d'un derrame cerebral el 9 de decembre de 1714 en Nancy a l'edat de 41 anys. A la seua mort, la major part de la secció nort del palau modern i el seu jardí nort estaven complets.[2][11]

Eberardo Luis va frustrar un intent de Jenisch de recuperar el lloc de director i en 1715 va reemplaçar a Nette per Frisoni.[LP 1] Frisoni, encara que no tenia una formació formal en arquitectura, contava en el respal del chambelán de la cort i va impressionar al duc en el seu treball d'estuc en el Alter Hauptbau.[2][12] Frisoni va recomençar la construcció en les iglésies del palau, començant la Schlosskapelle en 1716 i la Ordenskapelle en 1720, després va terminar els Kavalierbauten en 1722.[LP 2][We. 4] Frisoni també va agregar el sostre abuhardillado en la part superior del Alter Hauptbau, ya que la seua teulada plana era propens a sofrir danys per aigua. Açò s'havia convertit en un problema comú en el treball de Nette per la pressió que eixercia el duc sobre ell per a que terminara el palau lo abans possible.[LP 3][We. 5] El treball de Frisoni fins al moment li va dur a creure que no tenia un grup de talents lo suficientment gran com per a satisfer els desijos del duc per al palau i la ciutat, per lo que Frisoni va dur a Giacomo Antonio Corbellini i Paolo Retti, el seu germà i fill-polític, respectivament, a els qui va succeir Diego Francesco Carlone en 1718.[2]

En 1721, el duc va escomençar a quedar-se sense espai en el Alter Hauptbau per a les funcions de la seua cort i Frisoni es va dedicar a planejar ampliar-ho.[2] El duc va descartar l'idea en 1724 i va ordenar a Frisoni que construïra el Neuer Hauptbau. Frisoni va dissenyar una edificació de quatre plantes, el doble de l'altura del palau existent, pero els plans varen canviar vàries voltes en acabant de que començaren les obres en 1725 sobre el primer terrat del jardí sur. Frisoni va dissenyar un edifici de tres plantes que encara permetia a Eberardo Luis dispondre de sis habitacions per a la seua suite front a les tres del Alter Hauptbau. Per a conectar el Neuer Hauptbau en el palau existent, Frisoni va construir la Bildergalerie i el Festinbau en el costat oest, i la Ahnengalerie i el Schlosstheater (teatre del palau) en l'est. La Bildergalerie i la Ahnengalerie varen ser decorades entre 1731 i 1733. A excepció dels interiors del Neuer Hauptbau i Schlosstheater, totes les obres es varen terminar en 1733,[We. 6] pero Eberardo Luis va morir eixe mateix any.[LP 4] Quan va morir, només unes poques habitacions en l'extrem oest del Neuer Hauptbau estaven terminades.[We. 7] La construcció del Neuer Hauptbau i les seues galeries conectades va costar 465.000 florines i va ser dirigida per Paolo Retti, qui en ocasions tenia més de 650 canteros, talladores i treballadors bàsics treballant en les fronteres entre 1726 i 1728.[2] La construcció del palau de Luisburgo li va costar al ducado de Wurtemberg de 3 000 000 florines.[Wi. 7]

Residenz

En 1760, Giacomo Casanova va ser invitat a la cort de Carlos Eugenio i durant la seua estància va elogiar les actuacions de l'orquesta del duc.[13]

Eberardo Luis no va deixar hereus i va ser succeït pel seu cosí Carlos I Alejandro (r. 1733-1737).[Wi. 8] Carlos Alejandro va posar fi a la finançació del palau, va despedir al seu personal i va traslladar la capital a Stuttgart en 1733 per a modernisar l'eixèrcit de Wurtemberg i les fortificacions.[2][We. 7] Com a figures centrals en la construcció de lo que llavors va ser denunciat com el "palau del pecat", Frisoni i Paolo Retti varen ser arrestats en 1733 baix càrrecs fraudulents de malversació de fondos. Els dos hòmens varen ser absolts en 1735 despuix de pagar una considerable multa al tesor ducal, a pesar de l'intent d'intervenció de Carlos Guillermo Federico, margrave de Brandeburgo-Ansbach, per a lliberar-els abans. Frisoni va morir en Ludwigsburg el 29 de novembre de 1735.[LP 1][14] El propi Carlos Alejandro va fallir sobtadament dos anys despuix, el 12 de març de 1737, mentres es preparava per a eixir del palau de Luisburgo a inspeccionar les fortalees del ducado. Despuix de la seua mort, Carlos Eugenio (r. 1737-1793), de nou anys, es va convertir en duc, començant una regència que va durar fins a 1744.[Wi. 9]

Carlos Eugenio va començar la construcció d'un palau Nou de Stuttgart en 1746, pero extraoficialment va utilisar Ludwigsburg com la seua residència fins a 1775. La funció de certes habitacions en Ludwigsburg canviava en freqüència; Johann Christoph David von Leger va convertir la Ordenskapelle en una iglésia luterana de 1746 a 1748 per a la duquesa Isabel Federica Sofia. A partir de 1757 i fins a l'any següent, Philippe de la Guêpière va modificar àmpliament les suites del beletage.[We. 8][LP 5] La Guêpière va completar el Schlosstheater en 1758-1759,[We. 9] agregant un escenari, maquinària i l'auditori.[LP 6] En 1764-1765 es va construir un teatre d'òpera de fusta, adornat en espills, ubicat a l'est del Alter Hauptbau.[2] Encara que Carlos Eugenio va declarar oficialment el Palau de Luisburgo la seua residència en 1764, no va fer més modificacions despuix de 1770. El palau, que havia albergat una cort que Giacomo Casanova va descriure com «la més magnífica d'Europa», va començar un decliu constant.[13][We. 9] Carlos Eugenio va morir sense un hereu llegítim en 1793 i va ser succeït pel seu germà, Federico II Eugenio, a qui va succeir el seu fill Federico II en 1797. El palau de Luisburgo ya havia segut la residència d'estiu de Federico II des de 1795,[2][We. 9] i va continuar usant-ho com a tal en la duquesa Carlota despuix de casar-se en ella el 18 de maig de 1797.[LP 4][15]

El palau principal des de Schloss Favorite

Els eixèrcits de Napoleón varen ocupar Wurtemberg de 1800 a 1801, lo que va obligar al duc i a la duquesa a fugir a Viena. La realea va retornar quan Federico II va acordar en 1803 jurar llealtat a Napoleón i separar-se del territori de Wurtemberg en la marge esquerra del Rin, un àrea de 388 km². A canvi, segons el Tractat de Lunéville, Federico II va ser nomenat príncip elector i se li varen concedir 1609 km² de territori mediatizado de la marge dreta.[15][LP 7] Federico II, ya elector Federico I, va encarregar a l'arquitecte de la seua cort, Nikolaus Friedrich von Thouret, la renovació del palau en estil neoclàssic. Thouret va començar en la Ahengalerie i la Ordensbau, treballant allí des de 1803 fins a 1806.[We. 10] Durant dos dies en octubre de 1805,[16] Napoleón va visitar Luisburgo per a obligar a Federico I a unir-se a la Confederació del Rin i convertir-se aixina en el seu aliat,[LP 8] compensant a Wurtemberg en territoris veïns del Sacre Imperi Romà Germànic i a Federico I en el títul de rei.[We. 10] Federico I va tornar a encarregar a Thouret la remodelació, de 1808 a 1811, de la Ordenskapelle i de l'apartament del rei. Les últimes modernisacions ordenades pel rei es varen portar a terme entre 1812 i 1816 en el Schlosstheater i el Saló de marbre. Durant este temps es repintaron les fresca del sostre de la sala de guàrdia i les escals principals del Neuer Hauptbau. Quan Federico I va morir en 1816, la major part del palau s'havia reformat per a reflectir l'estil més recent.[We. 11]

Despuix de la mort del seu marit, Carlota va continuar residint en Ludwigsburg i rebent visites com els seus germans.[17] Va encarregar a Thouret la renovació del seu propi apartament, que es va portar a terme entre 1816 i 1824.[We. 12] La reina viuda va morir en palau el 5 d'octubre de 1828 despuix d'un atac d'apoplejía.[18] Carlota va ser l'últim governant de Wurtemberg que va residir en Luisburgo, ya que el fill i successor de Federico, Guillermo I, i els futurs reis no varen mostrar cap interés en el palau. Els membres de la Casa de Wurtemberg varen continuar residint en el palau fins a principis del XX,[We. 12] mentres que els Wurtemberg es varen mudar a l'abadia de Bebenhausen despuix de l'abolició de la monarquia en 1918.[LP 9]

Història posterior

En 1817, la propietat del palau de Luisburgo va passar de la Casa de Wurtemberg al govern del Regne de Wurtemberg, que va establir oficines allí a l'any següent. El rei Guillermo I de Wurtemberg va elegir el Saló de l'Orde, la sala del tro del seu pare, per a la ratificació de la constitució del regne en 1819.[LP 10] La primera restauració del palau va tindre lloc en el Alter Hauptbau en 1865.[We. 13]

Un advocat defensor (de peu) en el juí per la massacre de l'illa de Borkum interroga a un testic, en primer pla junt a un soldat nortamericà que actua com a intérpret.

El 9 de novembre de 1918, el regne de Wurtemberg es va dissoldre en l'abdicació del rei Guillermo II. El palau de Luisburgo es va obrir al públic eixe mateix any i es va ratificar una nova constitució per al Estat Lliure Popular de Wurtemberg el 12 de giner de 1919.[LP 9][LP 10] En eixe moment, dos apartaments en el palau de Luisburgo estaven ocupats encara per membres del Casa de Wurtemberg, el duc Ulrich i la princesa Olga de Wurtemberg. El nou Estat va ordenar deixar-els vacants fins a l'1 d'abril per a la ratificació. Ulrich es va mudar de Ludwigsburg en giner, pero Olga va llogar una nova suite en el Neuer Hauptbau en febrer. Va continuar residint en Ludwigsburg en el seu apartament en la seua família fins a la seua mort en 1932.[LP 9]

El Schlosstheater va acollir al Teatre Estatal de Württemberg per a una producció de Rodelinda d'Handel en 1923, la primera representació musical en el palau des de 1853. A principis de la década de 1930, Wilhelm Krämer va començar a albergar els Ludwigsburger Schloßkonzerte (Concerts del Palau de Ludwigsburg), que comprenien entre sis a dèu concerts a l'any entre 1933 i 1939.[19] El palau va sobreviure ilés a la Segona Guerra Mundial,[We. 13] encara que els seus mobles varen ser retirats en 1944-1945 i retinguts en els monasteris d'Alpirsbach i Lorch.[20] Va ser elegit com a lloc del juí per crims de guerra de l'illa de Borkum en 1946.[21] Els concerts es varen recomençar en 1947 en 34 actuacions, un récort que no es batria fins a 1979. En 1952, els concerts es varen agrupar en una sola semana com Ludwigsburger Schloßtage ("Dies de Palau"). Varen adquirir importància nacional quan el president Theodor Heuss va assistir a una representació de La clemència de Tito de Mozart dos anys despuix. Els concerts varen rebre el nom de Ludwigsburger Schloßfestspiele en 1966 i varen ser coneguts internacionalment com el Festival de Ludwigsburg. En 1980, l'estat federat de Baden-Württemberg va convertir el festival en un event estatal oficial.[19] El 9 de setembre de 1962, el president francés Charres de Gaulle va pronunciar el seu "discurs a la joventut alemana" en el pati del palau de Luisburgo davant 20.000 persones.[22][23]

German roc band Revolverheld playing on a stage (center) in the palace courtyard, August 2016.
Revolverheld actuant en el courtyard en agost de 2016[24]

Es varen portar a terme restauracions en les décades de 1950 i 1960 i novament en la década de 1990, a temps per al tricentenario del palau en 2004. El govern estatal va commemorar l'aniversari en tres nous museus.[We. 13] El 19 d'octubre de 2011, el Ministre President Winfried Kretschmann va organisar una recepció per al 21.º Comando de Manteniment de Teatre de l'Eixèrcit d'EE. UU. en el palau, a la que varen assistir John D. Gardner, ex subcomandante d'EUCOM, i Gert Wessels, comandant de totes les tropes alemanes en Baden-Württemberg.[25]Ludwigsburg va aparéixer novament en els sagells postals federals en la série Burgen und Schlösser.[26] El 50.º aniversari del discurs de Charles de Gaulle en Ludwigsburg es va celebrar el 22 de setembre de 2012 i va incloure aparicions de la canceller alemana Angela Merkel, el ministre president Kretschmann i el president francés François Hollande.[27] Merkel i Hollande varen parlar en l'event, i el primer va fer referència directa al discurs de De Gaulle en francés.[28] En novembre de 2017, Antoine Pesne va descobrir que una pintura de Federico el Gran exposta era un original rar. Michael Hörrmann, director de Staatliche Schlösser und Gärten Baden-Württemberg, va valorar el retrat en un mínim d'1 milló d'euros.[29] La ministra de Finances de Baden-Württemberg, Edith Sitzmann, va visitar Ludwigsburg per a vore la pintura i assistir una conferència de prensa, a on va parlar sobre l'importància cultural del palau de Luisburgo.[30]

En 2017, 350.642 persones varen visitar el Palau de Luisburgo.[31] Fins a març de 2020,[32] Staatliche Schlösser und Gärten Baden-Württemberg preveu haver gastat 4 millons d'euros per a amoblar el Neuer Hauptbau tal i com hauria segut durant el regnat del rei Federico I. Per a això, al voltant de 500 pintures, Es buscaran, classificaran i restauraran 400 mobles i 500 llànties, rellonges i escultures.[29][30]

Com a conseqüència de la pandèmia de coronavirus 2019-2020, Staatliche Schlösser und Garten va anunciar el 17 de març de 2020 el tancament de tots els seus monuments i la cancelació de tots els events fins al 3 de maig.[33] Els monuments varen començar a reobrir-se a principis de maig, de l'1 al 17 de maig.[34]

Front del jardí.

Arquitectura

Mapa del palau de Luisburgo, del llibre de 1889 Geschichte dones Barockstiles, dones Rococo und dones Klassicismus, Volum 2, Partix 2, escito en alemà
Esquema del palau de Luisburgo com va ser completat; tot el text està en alemà

La construcció del palau de Luisburgo va ser promoguda per Eberardo Luis entre 1704 i 1733 i la seua arquitectura barroca es caracterisa per una gran influència del barroc austríac i del chec.[LP 11][We. 14] Açò és més evident en les dos iglésies, que s'assemblen a l'iglésia Hospital de Kuks i a l'iglésia Santuari de Steyr. Els dos arquitectes barrocs del palau, Johann Friedrich Nette i Donato Frisoni, s'havien educat i treballat en Bohèmia i varen contractar personal en experiència en l'estil bohemio. Frisoni inclús coneixia o estava relacionat en alguns dels artesans que treballaven en l'iglésia de Steyr.[2][LP 1] L'influència francesa també està present, per eixemple en les sales d'espills tant en el corps de logis com en les numeroses teulades abuhardillados del palau. La combinació d'obres d'alemans (Philipp Jenisch i Nette) i italians (Frisoni, Diego i Carlo Carlone, Giuseppe Baroffio, Scotti i Luca Antonio Colomba) va produir un gran semblat en les obres de finals del XVII en Praga i Viena.[LP 3][35] Carlos Eugenio va dur l'estil rococó a Ludwigsburg en 1747 i el seu arquitecte de la cort, Philippe de la Guêpière, va treballar en eixe estil fins a 1775.[We. 8]

Nikolaus Friedrich von Thouret, treballant en colaboració en Antonio Isopi, va renovar gran part del palau de Luisburgo per a Federico I i Carlota Matilde de 1797 a 1824. L'obra de Thouret va estar fortament influenciada pels estils imperi i renaixentista francés, l'obra de Charles Percier i Pierre François Léonard Fontaine. i motius egipcíacs que es varen fer populars en Europa en la campanya de tres anys de Napoleón en Egipte. Isopi simplificaria els plans de Thouret, que després varen ser realisats pel ebanista Biedermeier Johannes Klinckerfuß i el pintor de la cort Jean Pernaux. Com a resultat, l'arquitectura neoclàssica del palau no reflectix un únic estil ni correspon a cap dissenyador.[We. 15] En resum, els principals arquitectes que varen participar en la construcció i remodelació del palau varen ser Johann Friedrich Nette (1704-1714), Donato Giuseppe Frisoni (1714-1733), Philippe de la Guêpière (1757-1758), i Friedrich Thouret.

  • El palau en l'Aniversari de 1924
  • Jagdpavillon
    Jagdpavillon
  • Spielpavillon
    Spielpavillon
  • Riesentreppe
    Riesentreppe
  • Schlosskapelle
    Schlosskapelle
  • Prunktreppe
    Prunktreppe
  • Marmorsaal
    Marmorsaal
  • Audienzzimmer
    Audienzzimmer

Ala nort (Alter Hauptbau)

Alter Hauptbau
L'antic corps de logis
Fassadenentwurf dones Nordflügels

L'ala nort, coneguda com Alter Hauptbau ('antic edifici principal'), és la part més antiga del palau. Originalment va ser construïda per a albergar els apartaments d'Eberardo Luis i de la princesa Enriqueta María.[LP 12] La seua frontera es va construir entre 1705 i 1708 i els seus interiors es varen completar en la seua major part en 1715, encara que les obres en l'interior de les seues pabellons varen durar fins a 1722. En 1809, i de 1826 a 1828, les habitacions que donaven al pati en el beletage (planta principal) varen ser remodelades en estil neoclàssic, pero les seues fresca barroques varen ser revelats en 1865. El corps de logis s'obri en un ampli vestíbul, decorat per Frisoni en 1712, que termina en una escala sense adorns.[We. 16] En la part alta de les escals hi ha una sala de guàrdia i les quatre suites en el beletage. Estos seguixen el model del barroc francés d'una sala d'estar, cambra d'audiències i dormitori. L'apartament d'Eberardo Luis conta en una sala d'espills decorada en estuc de Frisoni i una escala amagada, ya eliminada, que conduïa a l'habitació del seu amant Wilhelmine von Grävenitz.[LP 12][We. 17] El tercer pis, terminat en 1708, alberga dos galeries. El primer ocupa la major part de la paret sur i va servir com a galeria de retrats i ahnentafel (taula dels antepassats), en retrats en estuc d'Eberardo Luis i els seus antepassats creats per Frisoni i Soldati en 1713. Les fresca del sostre es varen perdre en la renovació de 1808 quan va ser divididifo en habitacions més menudes. La galeria va ser restaurada entre 2000 i 2004.[We. 18] Sobre el tercer pis hi ha un sostre abuhardillado que ara alberga el mecanisme de rellonge original de l'abadia de Zwiefalten, pres pel rei Federico I en 1809.[LP 3]

Els dos pabellons a l'oest i a l'est del corps de logis estan conectats a ell per galeries porticades, terminades en 1713 i 1715 respectivament, que tanquen la vora nort de la cour d'honneur.[LP 2] La galeria occidental celebra la pau en estàtues d'estuc, medallones i relleus del Juí de Paris, Eneas fugint de Troya, Hércules i Ónfale, i Apolo i Dafne. La seua terminal, el Jagdpavillon (pabelló de caça), conté la Marmorsaletta (menuda sala de marbre) decorada en escayola de Riccardo Retti i fresca de Luca Antonio Colomba. Contigües a la sala hi ha tres sales de gabinets, la primera i la tercera de les quals estan decorades en imàgens turques i chinenques, respectivament.[We. 19][LP 13] La galeria oriental celebra la guerra en trofeus d'estuc, captius i armes, relleus del monograma d'Eberardo Luis i representacions de les virtuts cardinals i els elements clàssics. A lo llarc de tota la galeria es troba la fresca del sostre de Colomba que representa la guerra entre els deus olímpics i els jagants. Al final de la galeria es troba el Spielpavillon, terminat en 1716, el centre del qual és una sala cruciforme redonejada en quatre sales en els cantons que contenen imàgens d'imitació de Delftware dels Nanos grotescs de Jacques Callot. La fresca de la cúpula de Colomba i Emanuel Wohlhaupter representa les quatre estacions i els seus corresponents signes del zodíac.[We. 20][LP 14]

Ala este

Els quatre jagants de marbre que donen el nom a este vestíbul, la Riesenbau.
A view down the Ahnengalerie. The walls, made of scagliola, llaure lined with portraits of the rulers of Württemberg, their arms, and an urn. Above the gallery is a massive fresc, featuring several Classical figures, glorifying the reign of Eberardo Luis.
l'Ahnengalerie, rastrejant el linaje de la Casa de Württemberg
Interior del Schlosstheater

La primera estructura de l'ala este és el Riesenbau (edifici dels Jagants), construït per Johann Friedrich Nette en 1712-1713. En el vestíbul, decorat per Andreas Quittainer i Colomba, destaquen dos esfinges i quatre jagants com atles baix de l'escala que conduïx al beletage. Originalment, estes escals conduïen a una sala de l'Orde de Caça, que va ser segregada en residències des de 1720 a 1723. Davant dels jagants hi ha una estàtua de Minerva, i les fresca en el sostre sobre l'escala mostren a Justitia i Fortitude, les quatre estacions i els quatre elements clàssics. En 1810, les sales del beletage varen ser remodelades en estil neoclàssic, pero varen ser restaurades a l'estil barroc i obertes com a museu en la década de 1950. Els apartaments de Frederick Louis i Carlos Alejandro varen ser decorades per Frisoni i Colomba, pero l'apartament de Carlos Alejandro també conta en una pintura de paisage d'Adolf Friedrich Harper.[We. 21]

Directament al sur de Riesenbau es troba el Östlicher Kavalierbau ('edifici dels Cavallers de l'Est'), construït entre 1715 i 1719 per a albergar als cortesanos. Té quatre apartaments en abdós pisos, decorats en adorns d'estuc de Riccardo Retti i una fresca original en el sostre del beletage de Leopoldo Retti. L'apartament suroest del segon pis alberga un museu dedicat al Schlosstheater (teatre del palau), adjunt per una galeria al Östlicher Kavalierbau i a la Schlosskapelle. El teatre més antic d'Europa va ser construït per Frisoni entre 1729 i 1733, pero La Guêpière ho va amoblar per primera volta entre 1758 i 1759, qui va afegir l'escenari, l'auditori i la maquinària. Thouret va remodelar el Schlosstheater en estil neoclàssic en 1811-1812.[LP 6][We. 22] Se sap que Giacomo Casanova va visitar el Schlosstheater,[36] prenent notes sobre les actuacions celebrades allí.[37]

La Schlosskapelle (capella del palau) es va construir entre 1716 i 1724. La capella es compon d'una rotonda en tres semicúpulas i una naya privada per al duc i la seua família, al que s'accedix des del segon pis. La caixa va ser pintada al voltant de 1731 en la Història de David i en un paper tapís de vellut roig i una fresca en el sostre de Livio Retti. La capella va ser pintada per Frisoni, Colomba i Carlo Carlone, els qui estaven restringits per la doctrina protestant a ilustracions de temes bíblics, com els Apòstols i escenes del Antic Testament. Una cripta baix de la capella és el lloc d'enterrament de tots els governants de Württemberg, des del duc Eberardo Luis fins al rei Federico I. La Schlosskapelle no va sofrir cap remodelació important en el XIX.[LP 15][We. 23]

La part més al sur de l'ala este és l'Ahnengalerie, construïda en 1729 i de 150 m de llarc. Les fresca originals del sostre de Carlo Carlone, que ilustren l'història d'Aquiles, varen ser traslladats a la Bildergalerie despuix de la seua finalisació en 1732. En canvi, Carlone va pintar un homenage a Eberardo Luis de 1731 a 1733, glorificando el seu regnat en representacions d'Alejandro Magne. Apeles, Venus, Mart, Apolo, Fobos i les Muses, entre uns atres. Federico I va fer que Thouret remodelara la Ahnengalerie en 1805-1806, conservant les fresca de Carlone i afegint estuc a les dos antecámara. Els retrats de la Ahnengalerie tracen el linaje dels governants de Württemberg, des d'Eberhard I el Barbudo, primer duc de Württemberg, fins a Wilhelm II, últim rei de Württemberg.[We. 24][LP 16]

Ala oest

El tro del rei Federico I en la Ordenskapelle i la seua semicúpula. Els escuts d'armes dels membres de l'Orde de l'Àguila Dorada s'alineen en les parets sobre els seus assents.
Interior barroc de la Schlosskirche
Bildergalerie

El primer edifici de l'ala oest és el Ordensbau ('edifici de l'Orde', en referència a l'Orde ducal de l'Àguila Real), que conté tres apartaments en la planta baixa i el saló de convits. El vestíbul presenta una fresca en el sostre de Pheme en un geni. Quadros d'Hércules adornen les seues parets i continuen fins al buit de l'escala. l'antecámara de la Sala de l'Orde està decorada en relleus d'estuc de querubines, caraces, pardals i armes de Tomasso Soldati i Frisoni. L'estuc de la Sala de l'Orde també va ser de Soldati i Frisoni, pero la fresca del sostre és una pintura posterior de Scotti i Baroffio en 1731, ya que l'original de Colomba va ser danyat per l'aigua i retirat. El rei Federico I va fer renovar el Saló per a convertir-ho en una sala del tro en 1805-1806 i va traslladar les cerimònies de l'Orde a la Ordenskapelle. Thouret va dissenyar el tro i el baldaquino del rei, front al retrat del rei de 1808 de Johann Baptist Seele. En la Sala de l'Orde es varen ratificar les constitucions del Regne i del Estat Lliure Popular de Wurtemberg en 1819 i 1919, respectivament.[LP 10][We. 25][LP 17] Immediatament al suroest d'Ordensbau es troba l'ovalada Ordenskapelle ('capella de l'Orde'), construïda entre 1715 i 1723. La Ordenskapelle va ser remodelada entre 1746 i 1748 per Johann Christoph David von Leger en nom del duc Carlos Eugenio per a la duquesa Isabel Federica. Leger va remoure el pis entre la capella i la sala de l'Orde del segon pis i va reutilisar les pilastres existents per a la nova decoració rococó de Pietro Brilli. Retti va pintar escenes de la Vida de Jesús en el sostre. En el segon pis es troba la naya de la duquesa, decorat en 1747-1748 en estuc i fresca del Naiximent de Crist i alegoria de la Fe, Esperanza i Caritat. En 1798, Federico I va traslladar les funcions de l'iglésia de la Ordenskapelle a la Schlosskapelle. Nou anys més vesprada, ho va designar per a us de l'Orde de l'Àguila Real i va encarregar a Thouret que ho remodelara a l'estil Imperi. Thouret va tapar les finestres del primer pis en 1807-1808 per a obtindre més espai per a assentar-se i per al tro en dosel del rei baix el seu semicúpula repleta d'estreles.[LP 10][We. 26]

El Westlicher Kavalierbau ('edifici dels Cavaller occidentals') està anex a la Ordenskapelle i és idèntic en distribució i disseny al seu homòlec oriental. Va ser construït en 1719-1720 i conserva algunes fresca originals d'estuc i sostre de Riccardo i Retti. El Festinbau, anex al Westlicher Kavalierbau, va ser dissenyat originalment com una cuina construïda entre 1729 i 1733 i utilisat com a teatre entre 1770 i 1775. Des de 2004, Westlicher Kavalierbau i Festinbau alberguen un museu de la moda.[We. 27] La cuina real, el Küchenbau, es va construir separada del palau cap a l'oest, per a mantindre a ralla les olors i possibles incendis. En el seu interior es troben sèt llars, un forn, una carniceria, varis rebosts i les habitacions per al personal de servici en l'andana i en el primer pis.[LP 18]

La Bildergalerie (galeria d'imàgens), la part més meridional de l'ala oest, va ser construïda per Frisoni en 1731-1732. L'única decoració barroca que queda és la fresca del sostre de Scotti que representa la vida d'Aquiles, que va adornar per primera volta el sostre de la Ahnengalerie. Thouret va renovar la Bildergalerie en el neoclassicisme toscano de 1803 a 1805, afegint un fumeral d'Isopi i una estàtua d'Apolo front a ella. Les fresca de les antecámara de la Bildergalerie varen ser pintats en 1730 per Scotti o Carlo Carlone.[We. 28][LP 19]

Ala sur (Neuer Hauptbau)

Statuary and cavettos of the Queen's Staircase, depicting Apollo, Artemis, cherubs, and the four classical elements. A glass chandelier (center) hangs from the ceiling at head height with the statues.
Estatuaria i sostre de l'Escala de la Reina

L'ala sur, el Neuer Hauptbau ('nou edifici principal'), va ser dissenyat i construït per Frisoni per orde del duc Eberardo Luis, qui va descobrir que el Alter Hauptbau era massa chicotet per a satisfer les necessitats de la seua cort. Frisoni va planejar un edifici de quatre plantes en 1725, pero va terminar construint solament tres plantes. Eberardo Luis va morir abans de poder mudar-se al Neuer Hauptbau, deixant els seus interiors sense terminar fins que el duc Carlos Eugenio els va terminar en 1747, encara que solament va abandonar el palau en 1775. Els següents membres de la realea que varen residir allí varen ser el primer rei i la primera reina de Württemberg, Federico I i Carlota Matilde, que va remodelar extensament parts del palau en estil neoclàssic de 1802 a 1824. L'edifici es va utilisar en 1944-1945 per a almagasenar mobles recuperats del recentment destruït Palau Nou de Stuttgart.[We. 29]

El Neuer Hauptbau s'obri en un vestíbul ovalat decorat per Carlo Carlone. Alberga una estàtua del duc Eberardo Luis, rodejada de térmens que sostenen el sostre. En els casetes darrere de les columnes hi ha estàtues d'Apolo, d'una dòna i una esfinge, i de dos ménades en un sàtir. Un passadiç abovedado decorat en dos figures d'Hércules conduïx a un saló, que presenta una fresca en el sostre de Diego Carlone i estàtues de deïtats romanes en casetes. Les escals del Rei i de la Reina arrematen el vestíbul i conduïxen al beletage del Neuer Hauptbau. L'escala del Rei té estàtues inspirades en romançades infelices, i els cavetos de dalt estan adornats en representacions d'estuc de les estacions personificades i medalles en les inicials d'Eberardo Luis. L'escala de la Reina és un espill de la del Rei, pero les estàtues representen a les Virtuts i les cintes de dalt mostren a Apolo, Artemisa i els quatre elements clàssics.[We. 30]

Dos galeries conduïxen des de les escals a una sala de guàrdia decorada per Diego Carlone en 1730 en trofeus d'armes d'estuc i fresca. Thouret va cobrir l'obra de Carlone en ornamentació neoclàssica en 1815. La sala de guàrdia conduïx al saló de Marbre (Marmorsaal), el menjador palatí que alguna volta es va utilisar per a rebre a Francisco II d'Àustria i al sar Alejandro I de Rússia. Thouret va començar a treballar ací en 1813-1814 instalant un nou sostre curve i va terminar dos anys més vesprada en les parets d'escayola del saló de Marbre. Pilastres i finestres formen el mur inferior, decorat en guirnaldas d'estuc i candelabros d'Antonio Isopi. Al voltant de les portes hi ha reproduccions de Medusa Rondanini, Hermes Ludovisi i el gerro dels Medici. Sobre la sala hi ha un passadiç en l'àtic, dividit per pilars revestits en cariátides que sostenen plats i cànters dissenyats perJohann Heinrich von Dannecker. La fresca del sostre, de Pernaux, mostra un cel blau parcialment nuvolat que conté un àguila i quatre pardals més menuts, cada u dels quals issa una llàntia d'aranya.[We. 31][LP 20] El sostre sobre el saló de Marbre, encara que curve, no té soports visibles. Açò es va conseguir colocant el seu pes en voladizo sobre els entablamentos en la part superior de les parets del saló de Marbre.[LP 3]

El llit de la reina Carlota Matilde
El dormitori del rei Federico, d'estil neoclàssic, en parets cobertes en seda platejada. Dos estàtues de marbre flanquegen l'alcova

A l'est del saló de Marbre es troba l'apartament de la reina Carlota, originalment les suites destinades a albergar al príncip Federico Luis i a la princesa Enriqueta María. Quan Charlotte es va unir a Federico I en la seua residència en Ludwigsburg en 1798, es varen eliminar les parets divisòries per a formar una única suite. Thouret només va fer chicotets canvis en la suite de la reina entre 1802 i 1806, principalment afegint damasco a la antecámara principal i a les sales de reunions i audiències. En acabant de que la reina s'establira plenament en Luisburgo, es varen realisar importants renovacions, que varen durar entre 1816 i 1824. La sala d'audiències de Charlotte conté el seu tro, parets de seda roja i pintures de Cibeles, Minerva i virtuts personificades de Viktor Heideloff sobre les portes i en els lunetos dels espills. El dormitori adjacent va ser remodelat en 1824 en pilastres de marbre vert i un alcove que conté seda roja de 1760. l'estudi és inusual per a un interior neoclàssic pels seus grans espills. Finalment, està l'estudi d'estiu i la biblioteca de la reina, remodelada en 1818 en damasco blava i portes rococó que s'estenen cap a la biblioteca cap a l'oest. Tot l'apartament està amoblat en estil Biedermeier per Johannes Klinckerfuß,[We. 32][LP 21] que la seua obra la pròpia Charlotte va cobrir en brodats.[LP 22]

L'apartament del rei, a l'oest del de Carlota, albergaria al duc Eberardo Luis i a Wilhelmine von Grävenitz, i més vesprada a Johanna Elisabeth of Baden-Durlach. Carlos Eugeni va ser el primer en residir ací en 1744 en la seua esposa. Quan Federico I es va instalar, va fer que Thouret remodelara el seu suite de 12 habitacions de 1802 a 1811. La suite s'obri en la antecámara, que conté decoració que daten de 1785, provablement preses del palau d'Hohenheim, i una fresca original en el sostre de Carlo Carlone, de Baco i Venus. Junt a ella es troba la sala d'audiències, decorada en damasco roig barroc i cenefas neoclàssiques. La sala conté el tro de Federico i mobles d'Isopi, adornats en aixetes en relleu. Més allà de la sala de conferències i les seues portes rococó d'Heideloff es troben els dormitoris del rei. Els panels de fusta barrocs de les parets i les portes varen sobreviure a la remodelació de la sala en 1811. Les parets i el mobiliari de l'oficina del rei són neoclàssics, decorats en caps de deus grecs i cornucopias, pero la fresca del sostre és un original de Guibal de 1779 de Chronos i Clio. [100] [101] El duc Carlos Eugenio es va mudar al Neuer Hauptbau en 1757 i va encarregar a la Guêpière la decoració de l'apartament. Dos anys més vesprada, La Guêpière va completar tota la suite llevat el dormitori, ya que el duc va ocupar l'antiga suite de la seua esposa en 1760 com la seua residència actual. El restant de la suite es va utilisar per a funcions socials fins que va quedar buida de mobles en la següent década. Una escala i una antecámara conduïxen a l'entrada de l'actual apartament, una galeria decorada per Ludovico Bossi. Les sales inicials són la primera i la segona antecámara, revestides de damasco verda en retrats d'Antoine Pesne i panels de Michel Fressancourt, sobrepuertas de Matthäus Günther, sols de boiserie i mobles de Jacques-Philippe Carel i Jean-Baptiste Hédouin que Carlos Eugenio va adquirir al voltant de 1750. La sala d'Assamblees, restaurada en 2003, presenta de manera destacada sobrepuertas d'Adolf Friedrich Harper i trofeus d'instruments musicals sobre les finestres. La residència de Carlos Eugenio en el tercer pis comença en la sala del Cantó, novament pintada per Harper, que desemboca en una sala de gabinet i finalment en el dormitori, terminat en 1770. Bossi va crear l'estuc del sostre en 1759-1760, pero acabar l'habitació i els seus dos armaris varen dur una atra década. Sals adicionals en el tercer pis albergaven a familiars dels governants de Württemberg i estan des de 2004 ocupades pel Museu de Ceràmica .[We. 33]

Vore també

Notes

  1. ↑ En este artícul s'ha optat per traduir «Schloss Ludwigsburg» com a 'palau de Luisburgo', sent conscients de que la veu «schloss» no és exactament palau i que Ludwigsburg fa referència a la ciutat de Ludwigsburg —que es manté en el seu nom original— i no a Luisburgo i la seua etimologia com a 'burc de Luis'.
  2. ↑ Se seguix la recomanació de la Fundeu de no usar la cursiva per als noms propis de llocs (assimilats a edificis): «Els noms propis de lloc o persona, aixina com els d'institucions, organismes, empreses, etc., s'escriuen en redona, en independència de la llengua en la que estiguen». «Cursiva i redona - Guia d'estil». Consultat el 4 de juny de 2024.
  • Sitie web oficial del Ludwigsburg Palace
  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 Ludwigsburg Palace: Donato Giuseppe Frisoni,.
  2. ↑ 2,0 2,1 Ludwigsburg Palace: Die Gebäude,.
  3. ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 Ludwigsburg Palace: Die Dächer,.
  4. ↑ 4,0 4,1 Ludwigsburg Palace: Der Neue Hauptbau,.
  5. ↑ Ludwigsburg Palace: Dones Appartement von Herzog Carl Eugene,.
  6. ↑ 6,0 6,1 Ludwigsburg Palace: Dones Schlosstheater,.
  7. ↑ Ludwigsburg Palace: Württemberg wird Königreich,.
  8. ↑ Ludwigsburg Palace: Friedrich I von Württemberg,.
  9. ↑ 9,0 9,1 9,2 Ludwigsburg Palace: Dones Ende der Monarchie,.
  10. ↑ 10,0 10,1 10,2 10,3 Ludwigsburg Palace: Ordensbau und Ordenskapelle,.
  11. ↑ Ludwigsburg Palace: Stilgeschichte,.
  12. ↑ 12,0 12,1 Ludwigsburg Palace: Der Alte Hauptbau,.
  13. ↑ Ludwigsburg Palace: Der Jagdpavillon,.
  14. ↑ Ludwigsburg Palace: Der Spielpavillon,.
  15. ↑ Ludwigsburg Palace: Die Schlosskapelle,.
  16. ↑ Ludwigsburg Palace: Die Ahnengalerie,.
  17. ↑ Ludwigsburg Palace: Meilensteine,.
  18. ↑ Ludwigsburg Palace: Der Küchenbau,.
  19. ↑ Ludwigsburg Palace: Die Bildergalerie,.
  20. ↑ Ludwigsburg Palace: Der Marmorsaal,.
  21. ↑ Ludwigsburg Palace: Dones Appartement der Königin,.
  22. ↑ Ludwigsburg Palace: Charlotte Mathilde von Württemberg,.
  1. ↑ Wilson, 1995, pp. 139, 140.
  2. ↑ Wilson, 1995, p. 140.
  3. ↑ Wilson, 1995, p. 141.
  4. ↑ Wilson, 1995, pp. 28, 141.
  5. ↑ 5,0 5,1 Wilson, 1995, pp. 28-29.
  6. ↑ Wilson, 1995, p. 128.
  7. ↑ Wilson, 1995, p. 36.
  8. ↑ Wilson, 1995, p. 165.
  9. ↑ Wilson, 1995, p. 184.
  1. ↑ 1,0 1,1 Wenger, 2004, p. 3.
  2. ↑ 2,0 2,1 Wenger, 2004, pp. 3, 4.
  3. ↑ Wenger, 2004, pp. 4, 12, 35.
  4. ↑ Wenger, 2004, p. 5.
  5. ↑ Wenger, 2004, p. 6.
  6. ↑ Wenger, 2004, pp. 6-7.
  7. ↑ 7,0 7,1 Wenger, 2004, p. 7.
  8. ↑ 8,0 8,1 Wenger, 2004, pp. 7-8.
  9. ↑ 9,0 9,1 9,2 Wenger, 2004, p. 8.
  10. ↑ 10,0 10,1 Wenger, 2004, p. 9.
  11. ↑ Wenger, 2004, pp. 9-10.
  12. ↑ 12,0 12,1 Wenger, 2004, pp. 10-11.
  13. ↑ 13,0 13,1 13,2 Wenger, 2004, p. 11.
  14. ↑ Wenger, 2004, pp. 3-6.
  15. ↑ Wenger, 2004, pp. 8-10.
  16. ↑ Wenger, 2004, pp. 12-13.
  17. ↑ Wenger, 2004, pp. 13, 16–17, 18.
  18. ↑ Wenger, 2004, pp. 23-24.
  19. ↑ Wenger, 2004, pp. 24-28.
  20. ↑ Wenger, 2004, pp. 28-30.
  21. ↑ Wenger, 2004, pp. 35-41.
  22. ↑ Wenger, 2004, pp. 48–49, 91, 92-93.
  23. ↑ Wenger, 2004, pp. 43-45.
  24. ↑ Wenger, 2004, pp. 84-87.
  25. ↑ Wenger, 2004, pp. 31-34.
  26. ↑ Wenger, 2004, pp. 46-48.
  27. ↑ Wenger, 2004, pp. 48, 49, 90.
  28. ↑ Wenger, 2004, pp. 84, 88-90.
  29. ↑ Wenger, 2004, pp. 6, 8, 11, 50, 65-66.
  30. ↑ Wenger, 2004, pp. 51-53.
  31. ↑ Wenger, 2004, pp. 54-56.
  32. ↑ Wenger, 2004, pp. 66-74.
  33. ↑ Wenger, 2004, pp. 75-83.
  1. ↑ Dorling, 2001, p. 292.
  2. ↑ 2,00 2,01 2,02 2,03 2,04 2,05 2,06 2,07 2,08 2,09 2,10 2,11 2,12 Süddeutscher Barock: Ludwigsburg,.
  3. ↑ Owens, 2011, pp. 166–67.
  4. ↑ 4,0 4,1 Kaufmann, 1995, p. 320.
  5. ↑ Owens, 2011, p. 167.
  6. ↑ Owens, 2011, p. 168.
  7. ↑ Blanning, 2002, p. 58.
  8. ↑ 8,0 8,1 Hempel, 1965, p. 171.
  9. ↑ Owens, 2011, p. 175.
  10. ↑ Ludwigsburg Museum,.
  11. ↑ Süddeutscher Barock: Johann Friedrich Nette,.
  12. ↑ Hempel, 1965, p. 172.
  13. ↑ 13,0 13,1 Stuttgarter Zeitung, 28 November 2014,.
  14. ↑ Süddeutscher Barock: Donato Giuseppe Frisoni,.
  15. ↑ 15,0 15,1 Curzon, 2016, p. 70.
  16. ↑ Hazlitt, 1830, p. 143.
  17. ↑ Curzon, 2016, pp. 70–71.
  18. ↑ Panton, 2011, p. 103.
  19. ↑ 19,0 19,1 Ludwigsburg Festival: Chronicle,.
  20. ↑ Stuttgarter Zeitung, 26 August 2015,.
  21. ↑ Weingartner, 2011, p. 49.
  22. ↑ Ludwigsburg: Charles de Gaulle,.
  23. ↑ Stuttgarter Zeitung, 8 September 2012a,.
  24. ↑ Südwest Presse, 10 August 2016,.
  25. ↑ US Army, 27 October 2011,.
  26. ↑ Ministry of Finance: Sondermarken Februar 2017,.
  27. ↑ Stuttgarter Zeitung, 8 September 2012b,.
  28. ↑ Euronews, 22 September 2012,.
  29. ↑ 29,0 29,1 Stuttgarter Nachrichten, 17 November 2017,.
  30. ↑ 30,0 30,1 BaWü Ministry of Finance: Finanzministerin besucht Residenzschloss Ludwigsburg,.
  31. ↑ Stuttgarter Nachrichten, 6 February 2018,.
  32. ↑ SWP. de, 25 May 2018,.
  33. ↑ «Important information about the Coronavirus». Staatliche Schlösser und Gärten Baden-Württemberg.
  34. ↑ «Gradual opening of our monuments». Staatliche Schlösser und Gärten Baden-Württemberg.
  35. ↑ Kaufmann, 1995, p. 321–22.
  36. ↑ BaWü Ministry of Tourism: Ludwigsburg Residential Palace,.
  37. ↑ SWP. de, 15 January 2018,.

Referències

Fonts noves

Fonts d'Internet

Governs d'Alemània Federal i de l'Estat de Baden-Württemberg (en alemà)
Ciutat de Ludwigsburg
Süddeutscher Barock (en alemà)


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Palau_de_Luisburgo&oldid=1512307»