Palau de Catete
El Palau de Catete és un edifici històric ubicat en la ciutat de Rio de Janeiro, Brasil. És un eixemple de l'arquitectura neoclàssica brasilera de fins del XIX. El palau va ser escenari de diversos episodis importants de l'història brasilera com el suïcidi de Getúlio Vargas.[1] Actualment, des dels anys 1970, alberga el Museu de la República. Va ser sèu del Poder Eixecutiu de Brasil des de 1897 (en els primers anys de la República) fins a 1960, quan la Presidència de la República es va transferir a la ciutat de Brasília.
Es localisa en el barri de Catete i va ser construït en 1858 pel llavors Baró de Nova Friburgo, Don Antônio Clemente Pinte. El predi té encara extensos jardins en estanys artificials, que van fins a la Plaja de Flamengo. L'àrea és de visita lliure i és usada com a espai de recreació pels habitants de la ciutat. Va ser adquirit per orde del president Manuel Vitorino Pereira en 1897.
En l'interior del museu, estan guardats prop de 8500 objectes, vint mil llibres i noranta mil documents; per ell varen passar 19 presidents de la república.
El president de Brasil Getúlio Vargas es va suïcidar el 24 d'agost de 1954 en un dispar en el cor, en el seu quarto en el Palau de Catete.
Història
Residència aristocràtica
La zona que comprén l'actual barri de Catete va començar a ser ocupada en el XVI quan el "Caminho do Catete" conectava el centre polític-administratiu de la ciutat colonial en els molins i fortalees dels suburbis del sur. En el XIX albergava vàries facendes de nobles, cafeteros i comerciants de l'Imperi Brasiler.
Entre 1858 i 1860, el portugués Antônio Clemente Pinte, baró de Nova Friburgo, va adquirir les cases números 159, 161 i 163 en el caminho do Catete i els seus respectius solars atrassers, que s'estenien fins a la Plaja de Flamengo, entre la rúa do Príncip (actual rúa Silveira Martins) i la rúa Ferreira Viana.[2] Cultivador i comerciant de café, banquer i industrial, el baró va aplegar a ser el home més ric de Brasil durant el Segon Imperi.
En 1858, el derrocament de la casa número 159 va marcar l'inici de la construcció del Palau de Nova Friburgo que seria la residència del baró i la seua família. Dissenyat per l'arquitecte alemà Carl Friedrich Gustav Waehneldt, el jardí es va organisar segons el proyecte atribuït al paisagiste francés Auguste François Marie Glaziou.[3]
El Palau de Nova Friburgo també va ser cridat "Palau Llarc do Valdetaro", ya que ocupava terrenys que havien pertanygut anteriorment al escribano portugués Manoel Valdetaro, front als quals hi havia una plaça en una font pública.
La construcció del palau va finalisar oficialment en 1866, encara que els treballs d'acabament varen continuar durant una atra década. No obstant, el Baró i la Baronesa de Nova Friburgo, Laura Clementina da Silva, no varen viure molt temps en la seua nova llar ya que ell va morir en 1869 i ella a l'any següent. Despuix, el palau va ser ocupat per un dels fills de la parella, Antônio Clemente Pinte Filho, el Comte de São Clemente. En 1889, va vendre la propietat a un grup d'inversors de la companyia Gran Hotel Internacional, que planejaven convertir-l'en un hotel de lux.
Pocs mesos despuix es va proclamar la República. L'empresa va quebrar despuix de la crisis especulativa del encilhamento i els seus abonaments varen ser comprats per l'accioniste majoritari, el regidor Francisco de Paula Mayrink, que es va convertir en l'únic propietari del palau. En 1895, el regidor va hipotecar l'immoble com a garantia d'un préstam al llavors Banc dona República do Brasil.[2] A l'any següent, esta hipoteca va ser cancelada en vendre's l'immoble al Tesor Federal, que ho va incorporar al patrimoni de l'Unió.
Sèu de la Presidència de la República
En 1896, estant el president Prudent de Morais de baixa per malaltia, el vicepresident Manuel Vitorino va requisar l'antic Palau de Nova Friburgo per a albergar la sèu de la Presidència de la República, que fins a llavors havia segut el Palau de Itamaraty. Durant eixe any, el Palau de Catete va ser objecte d'una reforma general dirigida per l'ingenier i urbaniste Aarão Reis. Els principals canvis varen consistir en l'adaptació de sales privades, domèstiques i socials com a espais de treball burocràtic. També es va remodelar el jardí baix la coordinació del paisagiste francés Paul Villon. Allí es varen construir caballerizas, estages per a funcionaris i la guàrdia presidencial, i una central elèctrica al servici de la Presidència.
El Palau de Catete va ser un dels primers edificis de la ciutat allumenats en electricitat. L'instalació dels servicis elèctrics va ser coordinada per l'ingenier Adolfo Aschoff. L'energia procedia d'una central elèctrica exclusiva, construïda en el lateral de l'actual rúa Ferreira Viana, abastida de carbó per un ramal del ferrocarril. La central elèctrica es va tancar més tart i l'edifici es va convertir en un garaig presidencial.[2] Actualment servix com a espai d'exposicions per al veí Museu de Folclore Edison Carneiro.
L'antic Palau de Nova Friburgo va ser inaugurat oficialment com a sèu de la Presidència de la República el 24 de febrer de 1897, en el sext aniversari de la primera constitució republicana.
Al voltant de 1900, en lloc de les àguiles de ferro que originalment es trobaven en la part superior de la frontera de l'edifici, es varen colocar sèt escultures alegóricas de bronze, cinc d'elles en la frontera exterior, que representaven la República, l'Agricultura, la Primavera, la Justícia i l'Autumne; i dos en l'interior, front al jardí, que simbolisaven el Hivern i l'Estiu.
En 1910, estes escultures varen ser substituïdes per sèt arpías de bronze (cinc en la part davantera i dos en l'atrassera), obra de Rodolfo Bernardelli,[2] lo que li va valdre a l'edifici el sobrenom, encara que incorrecte, de "Palau de les Àguiles".
Encara que era un lloc de treball comú per a tots els presidents, pocs varen utilisar el Palau de Catete com a vivenda. La majoria va preferir viure en els atres edificis oficials de la Presidència de la República com el Palau de Guanabara o el Palau de Laranjeiras.
El 6 d'abril de 1938, el palau i el seu jardí varen ser declarats com a patrimoni històric pel recent creat Servici del Patrimoni Històric i Artístic Nacional (SPHAN), hui Institut del Patrimoni Històric i Artístic Nacional (IPHAN). La catalogació del jardí del Palau és un instrument de protecció i preservació dels seus elements paisagístics, que no poden ser alterats sense autorisació prèvia de el IPHAN.
Des de l'inauguració en 1897 fins al trasllat de la capital federal en 1960, dèneu persones varen ocupar el Palau do Catete com a Presidents de la República: Manuel Vitorino (vicepresident, 1897) Prudent de Morais (1897-1898; el seu mandat va començar en 1894), Campos Sales (1898-1902), Rodrigues Alves (1902-1906), Afonso Pena (1906-1909), Nilo Peçanha (vicepresident, 1909-1910), Hermes dona Fonseca (1910-1914), Venceslau Braz (1914-1918), Delfim Moreira (vicepresident, 1918-1919), Epitácio Pessoa (1919-1922), Artur Bernardes (1922-1926), Washington Luís (1926-1930), Getúlio Vargas (1930-1945 i 1954), José Linhares (interí, 1945-1946) Eurico Gaspar Dutra (1946-1950), Café Filho (vicepresident, 1954-1955), Carlos Llum (interí, 1955), Nereu Ramos (interí, 1955-1956) i Juscelino Kubitschek (1956-1961). [4]
Espai físic i instalacions
Palau de Catete
El Palau de Catete és una construcció d'estil predominantment neoclàssic, inspirat en els palaus renaixentistes de Venècia i Florencia, en Itàlia que, a la seua volta, eren relecturas d'edificis romans de l'antiguetat. [5] L'utilisació d'elements d'atres estils arquitectònics de caràcter historicista ho convertix també en un eixemple d'eclecticisme, lo que es reflectix en la variada temàtica dels elements decoratius de la zona interior.
1er pis (planta baixa)
En la planta baixa, el refinament de les pintures i ornaments i la distribució i ubicació de les habitacions sugerixen que este espai s'utilisava com a sala d'estar i de visites quan la família del baró de Nova Friburgo ocupava l'edifici. Durant la República, l'àrea va ser redefinida per a albergar sectors burocràtics com la secretaria, la biblioteca, oficines, despachos i sales d'audiència.
Al Palau s'entra per un portó de ferro fos en Alemània. En el vestíbul, sis columnes de marbre conduïxen a l'escala principal. Durant la remodelació per a l'arribada de la Presidència, l'espai va rebre noves llànties i estuc en el sostre en les Armes de la República. El vestíbul està decorat per quatre parells d'escultures alegóricas: "Pudor" i "Gloria", "Caça del León" i "Caça del Jaguar", "Ubirajara" i "Perseo", "Llectura" i "Escritura".
L'escala principal va ser construïda en Alemània a partir de mòduls prefabricar de ferro fos, una de les primeres d'este tipo que es varen utilisar en Brasil.[2] El vestíbul de l'escala estava allumenat de forma natural per la claraboya de cristal de colors del sostre, a la que es varen afegir les llums de les llànties elèctriques en l'época de la Presidència.
El panel central i els arcs estan decorats en escenes mitològiques copiades de les fresca pintades per l'artiste renaixentiste italià Rafael en la Vila Farnesina de Roma.[5] Les vidrieres dels laterals són alemanes i representen muses i atres figures mitològiques relacionades en les ciències i les arts. En una caseta de la paret central hi ha una còpia en metal de l'escultura Afrodita de Capua, procedent del Museu Nacional de Nàpols.
Sala ministerial
En l'época del baró de Nova Friburgo, este saló s'utilisava per a chicotetes recepcions informals que podien estendre's al jardí gràcies al balcó que dona al pati interior. En el sostre, una composició representa als personages de la mitologia grega Dionís, deu del vi, i Ariadna.
En l'instauració de la Presidència, la sala va rebre nou mobiliari i va passar a cridar-se Sala de Despaig i Conferències (més tart, Sala Ministerial) perque acollia les reunions del President en ministres, polítics i representants de la societat civil. En esta sala, els visitants poden vore la taula de caoba utilisada en estes reunions, en les carpetes utilisades pel president i els caps dels ministeris que varen existir fins a 1960.
També s'exponen en esta sala els quadros "Compromís Constitucional", d'Aurélio de Figueiredo i "Pàtria", de Pedro Bruno.
2º pis
En aplegar al segon pis per l'escala principal, el visitant es troba en quatre panels murals que representen les alegoria de les arts que es varen integrar en la construcció del Palau: Pintura, Dibuix, Arquitectura i Escultura. Ací es representa el palau tal i com era en el moment de la seua construcció, sostingut per un dels dos àngels que flanquegen la figura femenina que representa l'Arquitectura.[2]
La segona planta s'utilisava per a recepcions i cerimònies de gala, tant en l'época del Baró com en la de la Presidència de la República. La riquea i els esquemes decoratius dels salons mostren cóm certs sectors de l'aristocràcia del Segon Imperi, les costums del qual i negocis es tornaven cada volta més burguesos, intentaven demostrar el seu èxit a la societat.[5]
Capella
La forta influència política i ideològica de l'Iglésia Catòlica en l'Estat imperial brasiler explica per qué el baró de Nova Friburgo tenia una sala per a oracions i activitats llitúrgiques en el pis més noble del seu palau. La sala, de temàtica religiosa, té el sostre decorat en panels que reproduïxen la figura dels apòstols i còpies de dos quadros: "Transfiguració", del renaixentiste italià Rafael, que el seu original es troba en els Museus Vaticans; i “Imaculada Concepció”, del barroc espanyol Bartolomé Murillo, que el seu original es troba en la colecció del Museu del Prado. [2]
Durant el periodo republicà es va conservar la decoració, pero la capella es va convertir en saló. Només es va utilisar en fins religiosos per a la boda de la filla del president Rodrigues Alves, en 1904, i per al velatori del president Afonso Pena, en 1909.[4]
Saló Francés
També conegut com a Saló Blau, este saló, situat entre la Capella i el Gran Saló, servia de respal a les recepcions i festes oferides en el Palau a on els invitats podien assentar-se i descansar. El seu nom es deu al predomini de la decoració d'estil Luis XVI, present en els adorns del sostre, les molures i cenefas dels espills, el mobiliari i el rellonge de fabricació francesa.
En l'arribada de la Presidència, les parets de la sala varen ser repintadas en estil art nouveau, baix la supervisió del pintor Antônio Parreiras.[4] Era en el Saló Francés a on els embaixadors estrangers esperaven per a entregar les seues credencials al President de la República, cerimònia que tenia lloc en el Salão Nobre.
Salão Nobre
El Salão Nobre o Saló de Ball recorda la vida social i el lux de la cort. Ací se celebraven les principals recepcions del Palau. Les pintures verticals representen escenes mitològiques relacionades en la música i les arts i, en la part superior de les parets, pintures en semicírcul fan referència a la vida d'Apolo, deu de la música i la poesia. La presència de la música també s'aprecia en les lires que apareixen en el parquet del sol. El mobiliari i els espills biseautés varen ser adquirits pel baró de Nova Friburgo en França.[2]
En l'época de la presidència, esta sala seguia sent l'espai més noble, havent rebut les Armes de la República en les portes. Era des del balcó d'este saló des d'a on el president es dirigia a la multitut reunida fòra del Palau en ocasions especials, com la cerimònia de pren de possessió del càrrec. En 1938, el panel del sostre va ser remodelat pel pintor acadèmic brasiler Armant Vianna.[4]
Salão Pompeano
Seguint un tema de moda a mitan del XIX, les parets del Salão Pompeano varen ser pintades en figures i alegoria inspirades en els restants trobats en les ruïnes de la ciutat romana de Pompeya; el roig intens evoca el volcà Vesubio que la va sepultar. El mobiliari també va ser adquirit pel baró de Nova Friburgo en França.[2]
Durant les obres d'adaptació de l'edifici per a la Presidència, només es va alterar el sostre, en la colocació de les Armes Nacionals i les dates històriques referents al Descobriment de Brasil, Independència, Abolició de l'Esclavitut i la Proclamació de la República. S'utilisava en les festes com a zona de descans per a les dònes.[6]
Saló Morisco' El Saló Morisco es diu aixina per la seua decoració orientaliste, d'estil mudéjar, característica de la presència àrap en la península ibèrica i en el nort d'Àfrica. Era un espai per a l'oci masculí, el joc i el tabac.[6] Conta en una llàntia d'aranya de bronze dorat i cristal rubí, mobles d'ivori i està decorat en elements com a escultures de el "Músic àrap" i un cendrer en forma de cocodril. Els colorits relleus de les parets s'inspiren en l'ornamentació del palau fortalea de l'Alhambra d'Espanya.
Saló Veneciano
El Saló Veneciano (també cridat Saló Groc) s'utilisava com a sala de visites. El seu nom es deu a l'estil del mobiliari, en mobles pesats i ricament decorats. Hi ha una aranya central de bronze i cristal, candelabros i grans espills.
En la República, el saló s'utilisava com a sala de música i para velades. Un dels espills existents en l'época del Baró de Nova Friburgo va ser substituït per un panel realisat pels pintors Antonio Parreiras i Décio Vilares.[2]
En ell, en 1913, va ser organisada una velada per Nair de Teffé, segona esposa del president Hermes dona Fonseca, en la que ella va tocar a la guitarra la cançó "Talla-jaca", un maxixe compost pel mestre Chiquinha Gonzaga. L'episodi va escandalisar a la societat de l'época, que despreciava este tipo de música pel seu orige popular.
Saló de Convits
La funció original del Saló de Convits es definix per la seua decoració. En el sostre de la sala es poden vore estuc en pintures de frutes i bodegones en els arcs. El panel central és una còpia adaptada de l'obra "Diana caçadora", de l'italià Domenichino, que el seu original es troba en la Galeria Borghese. Durant l'últim mandat de Getúlio Vargas en Catete, també es va utilisar com a espai per a reunions ministerials.[4]
Des d'esta sala s'accedix al balcó, en sol de marbre blanc i baranes de ferro fos. Està sostingut per sis columnes corintias, en un faldón decorat en carteles i palmetes. En l'época de la Presidència de la República, va ser escenari de diverses reunions i solemnitat.
3er chafe
La planta superior es va destinar a les dependències privades de la família del baró de Nova Friburgo i, més tart, a les famílies dels presidents quan varen decidir instalar-se en el Palau. Per a l'instalació de la Presidència, es varen encarregar nous mobles i objectes funcionals i decoratius. En el pas del temps, el mobiliari i la decoració es varen ser modificant en funció de les necessitats i gusts de cada president.[4] La galeria rodeja tot el centre de l'edifici i permet vore de prop el lucernario, format per 266 peces i decorat per una vidriera.
En esta planta es trobava el habitació a on Getúlio Vargas es va suïcidar el 24 d'agost de 1954. Poc despuix de la mort de l'expresident, els mobles varen ser traslladats a una sala del Museu Històric Nacional, a on es pretenia recrear l'escena de l'episodi. En l'inauguració del Museu de la República, la sala es va instalar de nou en el Palau de Catete. En ella s'exponen el pijama que Getúlio va vestir aquella nit, aixina com el revòlver i la bala utilisats en aquell moment.
Jardí Històric
- Artícul principal → Jardí Històric del Palau Catete.
El jardí històric del Palau de Catete ocupa un àrea de 24.000 m2 unint la rúa do Catete a la plaja de Flamengo, paralela a la rúa Silveira Martins. [4] El seu format original, el disseny del qual s'atribuïx al paisagiste francés Antoine Glaziou, presentava arbres alts, un hort i el palmeral que existia en el terreny des d'abans de la seua adquisició pel Baró de Nova Friburgo. [3]
El segon propietari del Palau, el Conseller Mayrink, va fer construir un embarcadero per al seu yate en la part atrassera del jardí, que desembocava directament en la baïa de Guanabara (els primers terrenys guanyats a la mar en esta zona es varen donar recent en 1905, per a l'obertura de l'Avinguda Beira-Mar). Quan el Palau es va convertir en sèu del Govern Federal, este embarcadero va passar a ser propietat exclusiva de la Presidència de la República. En la década de 1960, quan es va construir l'Aterro do Flamengo, lo que quedava del moll va ser demolit.[2]
El proyecte de 1896 de Paul Villon per a la Presidència de la República va afegir alts parterres, tres ponts rústics, bancs sobre roques artificials i una gruta artificial en una cascada, de la que fluïx un riu artificial que alimenta dos llac. Un antic pabelló del parc es va transformar en un quiosc de música per a actuacions musicals. Es varen construir habitacions per als majordoms i servents de la presidència. També en el parc, un piquet de cavalleria i estables devien ser adaptats prop de l'entrada a la plaja de Flamengo,[2] a on ara es troba l'edifici de la Reserva Tècnica del Museu.
Vore també
Referències
- ↑ «1954: Brazilian president found dead» (en en). BBC. Consultat el 6 d'agost de 2022.
- ↑ 2,00 2,01 2,02 2,03 2,04 2,05 2,06 2,07 2,08 2,09 2,10 2,11 Almeida, Cícero Antonio F. (1994). Catete : memórias de um Palácio (en pt-br), Museu dona República. OCLC 685250897.
- ↑ 3,0 3,1 Cabral, Magaly (2019). Jardim Històric do Museu dona República (en pt-br), Museu de la República.
- ↑ 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 4,5 4,6 (1994) Guia de Visitação (en ptb-br), Museu de la República.
- ↑ 5,0 5,1 5,2 Rodrigues, Marco Vinicio Macri (2017). Um palácio quase romà (en pt-br), Museu dona República.
- ↑ 6,0 6,1 França, Renata Reinhoefer Ferreira (giner de 2008). «Arquitetura, imaginário i poder no Palácio do Barão de Nova Friburgo» (en pt-br). Consultat el 21 Setembre 2020.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Palacio de Catete» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.