Nacionalitat alemana

La nacionalitat o ciutadania alemana és el víncul jurídic que lliga a una persona física en la República Federal d'Alemània i que li atribuïx la condició de ciutadà. La llei d'esta nacionalitat es basa en els conceptes jurídics de ius sanguinis i ius soli. En atres paraules, generalment s'adquirix la nacionalitat alemana per ser fill d'a lo manco un ciutadà alemà, independentment del lloc de naiximent,[nota 1] o per nàixer en Alemània de pares estrangers, baix certes condicions. La naturalisació també és possible per als estrangers, generalment despuix de sis a huit anys de residència llegal en Alemània. Tots els ciutadans alemans són automàticament ciutadans de l'Unió Europea.
Història
Durant molt temps, no va haver un Estat nació alemà i, per lo tant, no existia una ciutadania alemana uniforme. En el Sistema d'Informació sobre Lliteratura Gris a Europa (SIGLE), els estats territorials alemans varen seguir com a eixemple el model francés, per a adoptar normes sobre la ciutadania en les seues constitucions. Les primeres regulacions varen ser les del Regne de Baviera (1818), el Regne de Wurtemberg (1819) i el Gran Ducado d'Hesse i el Rin (1820). Despuix de l'unificació alemana, l'Imperi alemà va ser creat en 1871. No obstant, encara no existia una ciutadania comuna per a tot l'imperi, i un ciutadà alemà era una persona que tenia la ciutadania d'un dels Estats membres del mateix (Prusia, Baviera, Wurtemberg, etcétera). Per lo tant, els criteris per a convertir-se en ciutadà varen ser establits per les lleis pròpies de cada estat. El 22 de juliol de 1913, la Llei de Nacionalitat de l'Imperi i els Estats (en alemán: Reichs- und Staatsangehörigkeitsgesetz (RuStAG)) va establir una ciutadania alemana única per a tot l'imperi, derivada de la d'un dels estats components o adquirida a través del Govern central del Reich.
En 1934, baix el Tercer Reich, la llei de nacionalitat va ser esmenada per a abolir les ciutadania estatals separades en favor d'una ciutadania alemana uniforme, tenint les autoritats centrals del Reich el poder per a otorgar-la o retirar-la. En 1935, en les lleis de Núremberg, certes persones varen ser privades de la seua ciutadania (majoritàriament judeus, encara que també gitanos i negres)[1] i també se'ls va prohibir adquirir-la. Solament aquells classificats com de «sanc alemana o relacionada» podien tindre la ciutadania del Reich. Per una atra part, en la creació d'un registre cridat Deutsche Volksliste, es va classificar als habitants dels territoris ocupats en quatre categories (vejau també: germanisació). Les mateixes contenien alemans ètnics (diferenciant per categories als que es varen comprometre a favor del Reich abans de l'inici de la Segona Guerra Mundial dels que varen permanéixer passius), persones germanisades voluntàriament (sobretot individus considerats parcialment polacs (principalment silesianos i casubios), que es varen adherir per pròpia elecció a la nació alemana) i individus germanizados per la força (principalment persones considerades «racialmente valioses», que es autopercibían com a polaques i es varen resistir a la germanisació). Les persones incloses en la Volksliste varen rebre la ciutadania alemana o el dret posterior a ella, depenent de la seua classificació en una de les quatre categories.

El 12 de març de 1938, l'Alemània nazi es anexionó Àustria i, a partir del 3 de juliol del mateix any, tots els ciutadans austríacs varen passar a ser ciutadans alemans.[2] El 27 d'abril de 1945, despuix de la derrota del nazisme, Àustria es va restablir i li va otorgar la seua ciutadania a totes les persones que hagueren segut austríaques en eixa data si la llei de nacionalitat austríaca anterior a 1938 haguera permaneixcut en vigor i sense interrupció. Tots els austríacs que havien tingut la nacionalitat alemana la varen perdre.[3]
Les esmenes nazis de 1934 i les lleis de Núremberg de 1935, varen ser revocades per una ordenança de l'ocupació aliada en 1945, restaurant la llei de nacionalitat de 1913, que es va mantindre vigent fins a les reformes de 1999. Totes les persones que varen adquirir la ciutadania alemana voluntàriament o per naiximent, varen poder conservar-la. No obstant, les naturalizaciones forçades dels habitants de Luxemburc i les regions anexionades de França varen ser cancelades per les autoritats d'ocupació.

En el moment de la divisió d'Alemània, Alemània Federal va reconéixer una sola ciutadania alemana, derivada de la ciutadania de l'Imperi alemà. Per esta raó, la llei de ciutadania de 1913 va continuar en vigència. En febrer de 1967, durant la Guerra Freda, les autoritats de l'Alemània Democràtica varen establir una nova llei de ciutadania, que va reemplaçar a la llei de nacionalitat de 1913. No obstant, el Govern d'Alemània Federal va continuar reconeixent als ciutadans de l'Alemània Democràtica com a ciutadans alemans (és dir, com a nacionals). Per lo tant, els ciutadans de l'Alemània de l'Est eren elegibles per a obtindre el passaport de la República Federal d'Alemània (RFA). Per a evitar açò, el Govern de la República Democràtica Alemana (RDA) va prohibir als seus ciutadans obtindre passaports de la RFA. D'acort en un decret de 1982, tots els ciutadans de la RDA que varen fugir a Alemània Federal varen ser privats de la seua ciutadania. Durant molt temps, els països occidentals tampoc varen reconéixer la ciutadania de la RDA. El primer Estat occidental en fer-ho va ser Àustria, en 1975. En 1990, en la reunificació alemana, la llei de ciutadania va tornar a ser uniforme.
En 1999, el Bundestag (Parlament alemà) va aprovar una reforma significativa a la llei de nacionalitat, que va entrar en vigor l'1 de giner de 2000. La reforma ha facilitat l'adquisició de la nacionalitat als estrangers residents en Alemània i als seus fills naixcuts en territori alemà.[4] Alemània va ratificar el Conveni Europeu sobre la Nacionalitat, que va entrar en vigor en el país l'1 de setembre de 2005.[5]
Si be la pèrdua dels territoris orientals alemans despuix de la Segona Guerra Mundial no va afectar la nacionalitat dels alemans que vivien allí, la fugida i expulsió d'alemans d'Europa Central i Oriental despuix de dita guerra, va donar lloc a la necessitat política de redefinir el concepte de ciutadans alemans, degut a que no tots els alemans ètnics deportats tenien la ciutadania alemana. Per lo tant, es va fer una nova definició llegal en l'artícul 116 (1) de la Llei Fonamental (Constitució). El mateix conferix el dret a la ciutadania a qualsevol individu que ha segut admés en el territori del Reich (dins de les seues fronteres del 31 de decembre de 1937) en calitat de refugiat o expulsat d'orige ètnic alemà, o com a cònjuge o descendent d'eixa persona.[6] Per a més detalls, vore la secció «dreta de tornada».
L'artícul 116 (2), dona dret a les persones que varen ser privades de la seua nacionalitat alemana durant el règim nazi (és dir, entre el 30 de giner de 1933 i el 8 de maig de 1945) per motius polítics, racials o religiosos, a recuperar la ciutadania si aixina ho solicitaren. Açò també s'aplica als descendents d'estes persones, ya que les injustícies perpetrades contra els seus antepassats els varen impedir convertir-se en ciutadans alemans per ascendència.[7] Es considerarà que no han perdut la seua nacionalitat els qui hagueren fixat la seua residència en Alemània despuix del 8 de maig de 1945 i no hagueren expressat voluntat en contrari.[6] Per a més detalls, vore la secció «víctimes de persecució nazi i els seus descendents».
Abdós regulacions —116 (1) i 116 (2)—, varen permetre que un número considerable de polacs i israelitaés, residents en Polònia i Israel, respectivament, anaren simultàneament ciutadans alemans.
Adquisició
Per naiximent en Alemània
A partir de l'1 de giner de 2000, els chiquets naixcuts en Alemània d'abdós pares estrangers poden rebre la ciutadania alemana en nàixer si a lo manco un dels seus pares ha residit en Alemània durant a lo manco huit anys i, per als chiquets naixcuts a partir del 28 d'agost de 2007, dit progenitor també deu posseir un permís per a residir en el país per temps indefinit.[8]
En este cas, per lo general, els chiquets posseïxen la nacionalitat alemana i la dels seus pares. No obstant, a l'edat de 21 anys, tindran que elegir quin desigen conservar. Si estes persones varen créixer en Alemània o l'atra ciutadania és la d'un país membre de l'Unió Europea o de Suïssa, poden conservar abdós ciutadania.[9] Per a més detalls, vore la secció «declaració».
Segons els acorts de transició en les reformes de 1999 (vigents des de l'1 de giner de 2000), els chiquets que varen nàixer en Alemània de pares estrangers en 1990 o despuix, que a l'1 de giner de 2000 hagen segut menors de 10 anys i hagueren segut alemans si l'actual llei haguera estat vigent quan varen nàixer, tenien dret a ser naturalizados. La solicitut podia presentar-se fins al 31 de decembre de 2000.[9] Este acort de transició naturalizó aproximadament a 50000 persones.[10]
Per ascendència
Des de l'1 de giner de 1975, un fill matrimonial adquirix la nacionalitat alemana en nàixer si a lo manco un dels seus pares és ciutadà alemà en eixe moment,[9] independentment del lloc de naiximent.
- Entre l'1 de giner de 1914 i el 31 de decembre de 1963, els fills matrimonials adquirien la ciutadania alemana únicament a través del seu pare.[11]
- Els fills matrimonials de mare alemana i pare estranger, naixcuts entre l'1 de giner de 1964 i el 31 de decembre de 1974, varen adquirir la ciutadania alemana si de lo contrari s'hagueren convertit en apátridas.[11]
- Els fills matrimonials de mare alemana, naixcuts entre l'1 d'abril de 1953 i el 31 de decembre de 1974, i que ya tingueren una ciutadania, podien obtindre la nacionalitat alemana si es presentava una declaració entre l'1 de giner de 1975 i el 31 de decembre de 1977.[11][12]
Des de l'1 de giner de 1914, els fills illegítims de mare alemana obtenen la ciutadania a través d'ella. A partir de l'1 de juliol de 1993, un fill extramatrimonial de pare alemà i mare estrangera, hereta la ciutadania alemana del seu pare, sempre que hi haja un reconeiximent de paternitat vàlit o s'haja fet una comprovació de paternitat.[11] La declaració de reconeiximent deu presentar-se —o el procediment de determinació deu haver començat— ans que el fill complixca els 23 anys.[9]
- Entre l'1 de giner de 1914 i el 31 de juny de 1993, els fills naixcuts fòra del matrimoni adquirien la ciutadania alemana únicament a través de la seua mare.
- Un fill extramatrimonial de pare alemà i mare estrangera, naixcut abans de l'1 de juliol de 1993, podia adquirir la ciutadania alemana per declaració, sempre que:[11]
- La paternitat haja segut reconeguda o determinada en efecte llegal de conformitat en la llegislació alemana;
- Haja residit en Alemània durant a lo manco tres anys; i
- La declaració s'haguera presentat ans que haja complit els 23 anys.
Des de l'1 de giner de 1914 fins al 30 de juny de 1998, la ciutadania alemana també podia obtindre's per llegitimació. La llegitimació va ser el posterior matrimoni del pare alemà del chiquet illegítim en la mare estrangera d'est. La condició per a això era que la paternitat s'haguera reconegut o comprovat efectivament abans del casament dels pares. Una llegitimació també podia realisar-se per resolució d'un tribunal de menors alemà.[11] A partir de l'1 de juliol de 1993, esta disposició caria en gran mida de propòsit i ha segut inválida des de l'1 de juliol de 1998.
Un chiquet naixcut en un país estranger, ya no rep la ciutadania alemana automàticament en nàixer si el seu progenitor alemà va nàixer despuix del 31 de decembre de 1999 en un país estranger i té la seua residència principal allí. Les excepcions són:[9]
- Que el chiquet quede apátrida; o
- Que el progenitor alemà registre el naiximent del chiquet en un consulat alemà responsable en l'estranger, ans que este complixca un any d'edat.
En cas que abdós pares siguen alemans, dites conseqüències llegals solament es produïxen si abdós complixen en les condicions ya mencionades.[9] Les excepcions són les mateixes que les anteriors.
Un chiquet expósito trobat en territori alemà, es considera fill d'un ciutadà alemà fins que es demostre lo contrari.[9][nota 2]
Les persones que són alemanes per tindre a lo manco un progenitor alemà, no tenen que solicitar la retenció de la ciutadania alemana abans dels 23 anys. Si varen adquirir una atra nacionalitat en nàixer, generalment poden conservar-la.
Per adopció
A partir de l'1 de giner de 1977, un chiquet adoptat per a lo manco un ciutadà alemà obté automàticament la nacionalitat alemana si té menys de 18 anys en la data en la que es va presentar la solicitut d'adopció.[9] Si l'adopció es va produir fòra d'Alemània, es deuen complir certs requisits.[12] L'adquisició de la ciutadania s'estén als descendents del chiquet.[9]
Els chiquets que varen ser adoptats per un nacional alemà entre l'1 de giner de 1959 i el 31 de decembre de 1976, podien convertir-se en ciutadans alemans per declaració fins al 31 de decembre de 1979.[11]
Per naturalisació
Un estranger que haja residit llegalment en Alemània durant a lo manco huit anys (este periodo pot reduir-se, vore més avall) i posseïxca capacitat jurídica o un representant llegal, pot solicitar la naturalisació si la seua identitat i ciutadania han segut establides i complix en els següents criteris:[9]
- Confirmar el seu compromís en la Llei Fonamental per a la República Federal d'Alemània (Constitució) i declarar que no perseguix ni recolza i que mai ha portat a terme ni ha recolzat cap activitat anticonstitucional, extremiste o terroriste, o afirmar de manera creible que s'ha alluntat de la busca o respal de tals activitats.[nota 3]
- Ser un ciutadà de l'Unió Europea o suís en possessió d'un permís de residència apropiat, el qual permet la lliure circulació de persones, o ser un ciutadà extracomunitari no suís al que se li ha otorgat un dret de residència permanent, o posseir una Targeta Blava de l'UE.
- Tindre garantia de sustente per a sí mateix i per a les persones que es tinga a càrrec, sense recórrer a l'assistència social o beneficis de desocupació, o si l'accés a dits beneficis es deu a condicions fòra del seu control.
- Renunciar o perdre la nacionalitat anterior (existixen excepcions, vore més avall).
- No haver segut condenat per un delicte greu i no estar subjecte a cap orde judicial que imponga una mida de reforma i prevenció per la falta de capacitat penal.
- Tindre un coneiximent adequat del idioma alemà.[nota 4]
- Tindre coneiximent del sistema llegal, la societat i les condicions de vida en la República Federal d'Alemània, i acceptar les normes socials alemanes, en particular la prohibició dels matrimonis polígams.[nota 5][nota 3][nota 4]
Normalment, s'espera que els solicitants demostren que han renunciat a la seua antiga nacionalitat o que la varen perdre automàticament en la naturalisació, abans de rebre la ciutadania alemana. No obstant, no estan obligats a fer-ho si la ciutadania prèvia és la d'un atre Estat membre de l'Unió Europea o de Suïssa, o si són refugiats.[14] En atres casos, també poden conservar la seua nacionalitat d'orige si no poden renunciar a esta, el procediment de renúncia és massa car, difícil o humillante, o si la pèrdua de la mateixa significaria enormes desventages per al solicitant.[9]
Un individu que té dret a naturalizarse com a ciutadà alemà, també pot solicitar la naturalisació d'un cònjuge i fills menors d'edat al mateix temps (no necessàriament tenen que haver residit en Alemània durant a lo manco huit anys).[9]
L'adquisició de la ciutadania es fa efectiva despuix de l'entrega del certificat de naturalisació, emés per l'autoritat administrativa competent. Abans d'entregar el certificat al solicitant, est deurà fer la següent declaració solemne:[9]
Declare solemnement que respectaré i compliré la Llei Fonamental i les lleis de la República Federal d'Alemània, i que m'abstindré de qualsevol activitat que puga causar-li dany.
El requisit de residència pot reduir-se en els següents casos:
- Les persones que hagen completat un curs d'integració, poden tindre el requisit de residència reduït a sèt anys.[9]
- Les persones que demostren estar ben integrades i tinguen un major nivell de domini de l'idioma alemà que el requisit bàsic per a la ciutadania alemana (és dir, més alt que el nivell B1 del MCER), poden tindre el requisit de residència reduït a sis anys.[9]
- Naixcuts en Alemània[nota 6] que continuen sent apátridas des del seu naiximent. Deuen haver residit llegalment en Alemània durant a lo manco cinc anys i solicitar la ciutadania abans dels 21 anys d'edat.[15]
- El cònjuge d'un ciutadà alemà, pot naturalizarse despuix de tres anys de residència contínua en Alemània. El matrimoni deu haver persistit durant a lo manco dos anys.[16][nota 7]
La naturalisació no està permesa en els següents casos:
- Si existix evidència objectiva d'activitat anticonstitucional, extremista o terrorista per part del solicitant,[17] a menos que este afirme de manera creible que s'ha alluntat de la busca o respal de tals activitats;[9]
- Existix un interés particularment sério d'expulsar a l'estranger;[9] o
- Si este és polígam (és dir, que està casat en més d'una persona al mateix temps).[18]
Naturalisació discrecional
Un estranger que residixca llegalment en Alemània, pot ser naturalizado a discreció, prèvia solicitut, si la seua nacionalitat i identitat han segut establides i complix en els següents requisits:[9]
- Posseir capacitat jurídica o un representant llegal.
- No haver segut condenat per un delicte greu i no estar subjecte a cap orde judicial que imponga una mida de reforma i prevenció per la falta de capacitat penal.[nota 8]
- Haver conseguit una vivenda pròpia o estage.
- Ser capaç de mantindre's a sí mateix i als seus dependents, i deu garantisar-se que accepta les normes socials alemanes.[nota 8]
Com a regla general, els cònjuges o companyers de vida de nacionals alemans deuen naturalizarse d'acort en els requisits anteriors si perden o renuncien a la seua ciutadania prèvia, o si hi ha una raó per a acceptar la nacionalitat doble o múltiple, a menos que no tinguen suficient domini de l'idioma alemà i no complixquen en cap condició que justifique una excepció baix la secció 10 de la llei de ciutadania (naturalisació per dret).[9][nota 9]
Un exciudadano alemà i els seus fills menors d'edat, poden naturalizarse, prèvia solicitut, si les seues identitats i nacionalitats han segut establides i complixen en els requisits de naturalisació discrecional 1 i 2.[9]
Un individu que normalment residix en l'exterior, pot naturalizarse alemà —de conformitat en els requisits mencionats— si demostra llaços suficients en Alemània per a justificar la naturalisació.[9]
Dret de tornada
- Artícul principal → Dret de tornada.
La llegislació alemana oferix a les persones que descendixen de ciutadans alemans de qualsevol ètnia o persones d'orige ètnic alemà, que vixquen en un país de l'antic Bloc de l'Est, el dret de tornada a Alemània i l'adquisició de la ciutadania. La llei es troba en l'artícul 116 (1) de la Llei Fonamental, el qual conferix el dret a la ciutadania a qualsevol individu que ha segut admés en el territori del Reich (dins de les seues fronteres del 31 de decembre de 1937) en calitat de refugiat o expulsat d'orige ètnic alemà, o com a cònjuge o descendent d'eixa persona.[6] Ademés, no se'ls exigix que renuncien a la seua ciutadania anterior.[19]
Abans de 1993, els Aussiedler (repatriats) eren:[20]
- Ciutadans alemans que varen viure en els antics territoris orientals d'Alemània i varen permanéixer allí despuix de 1945, aixina com els seus cònjuges i descendents; o
- Alemans ètnics que es varen mudar al territori de la República Federal d'Alemània[nota 10] des d'un país comuniste, aixina com els membres de la seua família que els varen acompanyar.
Els Spätaussiedler (repatriats tardans) són les persones que es varen mudar a Alemània a partir de l'1 de giner de 1993.[20]
Despuix dels canvis llegislatius a finals de 1992, este dret es llimita a aquells que varen nàixer abans de l'1 de giner de 1993 i complixen en certs requisits. Estes persones tenen que demostrar que han sofrit discriminació en funció del seu orige ètnic alemà i que són lo suficientment competents en alemà, havent mantingut forts llaços en la seua herència alemana.[20]

Fins a finals de la década de 1980, varen aplegar principalment des de Polònia i Romania, mentres que des dels anys 1990, l'aplastant majoria (95,8%)[21] prové de les antigues repúbliques soviètiques.[20] L'emigració d'alemans ètnics de Polònia, Romania, Hongria i atres països europeus de l'antic bloc oriental casi s'ha detingut (a excepció dels casos de reunificació familiar), en part per la millora de la situació econòmica i social en estos països.[22] Per la seua banda, l'emigració dels països de l'antiga Unió Soviètica ha disminuït significativament en els anys.[22]
El context històric per a l'artícul 116 (1) va ser la fugida i expulsió de millons d'alemans d'Europa Central i Oriental despuix de la Segona Guerra Mundial. Atres millons de ciutadans alemans de diverses ètnia dels antics territoris orientals d'Alemània, sobre els que l'Unió Soviètica i països veïns orientals estenien la seua hegemonia militar en 1945, també varen ser desplaçats. A estos expulsats i refugiats (coneguts com Heimatvertriebene) se'ls va otorgar la condició i el document de refugiats, i sobre els alemans ètnics estrangers, també la ciutadania alemana (en 1949), i varen ser reasentados en la República Federal d'Alemània. S'estima que entre 1950 i 2016, 1445210 Aussiedler o Spätaussiedler i els seus familiars, inclosos molts polacs ètnics (per eixemple, Lukas Podolski i Eugen Polanski), varen emigrar de Polònia.[21]
Tota persona que, a l'1 d'agost de 1999, haja segut alemana en el sentit de l'artícul 116 (1) de la Llei Fonamental sense posseir la ciutadania alemana, va adquirir la mateixa en dita data. Per a un repatriat, el seu cònjuge no alemà i els seus descendents en el sentit de la secció 4 de la Llei Federal d'Expedits, açò es va aplicar solament si se'ls havia emés un certificat sobre la base de la secció 15 (1) o (2) de dita llei abans de la data mencionada.[9]
Víctimes de persecució nazi i els seus descendents
Segons l'artícul 116 (2) de la Llei Fonamental, les persones que varen ser privades de la seua nacionalitat alemana durant el règim nazi (és dir, entre el 30 de giner de 1933 i el 8 de maig de 1945) per raons polítiques, racials o religioses, de la mateixa manera que els seus descendents, poden recuperar la ciutadania si aixina ho solicitaren. Es considerarà que estes persones no han perdut la seua nacionalitat si hagueren fixat el seu domicili en Alemània en posterioritat al 8 de maig de 1945 i no hagueren expressat voluntat en contrari.[6]
En agost de 2019, el Ministeri de l'Interior alemà va publicar dos decrets, els quals varen ampliar el grup de persones que poden reclamar el dret a la nacionalitat alemana. Integren el círcul de persones beneficiades (en la mida que no tinguen dret a la restitució de la nacionalitat de conformitat en l'artícul 116 (2) de la Llei Fonamental):[23][7]
- Els fills matrimonials naixcuts abans de l'1 d'abril de 1953, de mares la ciutadania alemana de les quals havia segut revocada i pares estrangers;
- Fills extramatrimonials naixcuts abans de l'1 de juliol de 1993, de pares privats de la seua nacionalitat alemana i mares estrangeres, en els casos de les quals es efectivizó el reconeiximent o la determinació de paternitat de conformitat en les lleis alemanes ans que compliren els 23 anys d'edat;
- Fills el pare dels quals o mare va perdre la nacionalitat alemana com a conseqüència d'haver adquirit una atra nacionalitat per la persecució nacionalsocialista, inclosos els fills les mares dels quals, obligades a emigrar a causa de la persecució, varen perdre la nacionalitat alemana en contraure matrimoni en hòmens estrangers; i
- Els seus descendents fins al tall generacional a partir de l'1 de giner de 2000, de conformitat en l'artícul 4, incís 4, de la llei de nacionalitat alemana.
Ademés, les condicions requerides varen ser reduïdes al mínim. Segons el ministeri, serà necessari tindre coneiximent bàsic de l'idioma alemà i un coneiximent bàsic de l'orde jurídic i social en Alemània.[24] No se'ls exigirà que renuncien a atres nacionalitats que puguen posseir.[7]
Individus tractats erròneament com a ciutadans alemans

La ciutadania també és adquirida per qualsevol persona que no siga ciutadana alemana pero que, per circumstàncies fòra del seu control, haja segut tractada com a tal per les autoritats públiques del país durant a lo manco dotze anys. En particular, qualsevol individu al que se li haja expedit un certificat de ciutadania, un passaport o una targeta d'identitat nacional, és tractat com a ciutadà alemà. La concessió de la ciutadania també s'estén a aquells descendents que deriven la seua condició d'alemans de la persona en qüestió.[9]
Vore també
- [[Archiu:{{#switch:Alemània|20px|Vore el portal sobre Alemània]] Portal:Alemània. Contingut relacionat en Alemània.
- Passaport alemà
Notes
- ↑ No obstant, els chiquets naixcuts fòra d'Alemània no adquirixen automàticament la ciutadania si el seu progenitor alemà va nàixer en l'estranger despuix del 31 de decembre de 1999 i té la seua residència principal allí. Per a les excepcions i més detalls, vejau la secció «per ascendència».
- ↑ Açò també s'aplica en conseqüència a un chiquet naixcut d'una mare baix condició d'anonimat, d'acort en la secció 25 (1) de la Llei de Prevenció i Maneig de Conflictes d'Embaràs (Schwangerschaftskonfliktgesetz).
- ↑ 3,0 3,1 Els requisits de naturalización número 1 i 7 no s'apliquen als estrangers que no posseïxen capacitat llegal.
- ↑ 4,0 4,1 Els requisits de naturalización número 6 i 7 no s'apliquen si l'estranger no pot complir-els per una malaltia física o mental, o per la seua vellea. Els menors de 16 anys poden complir en el requisit d'idioma si demostren habilitats llingüístiques apropiades per a la seua edat, i no tenen que fer l'examen de naturalización.[13]
- ↑ Esta condició es considera complida en aprovar l'examen de naturalización.
- ↑ Es considera que els naixcuts en barcos o avions alemans varen nàixer en territori nacional.
- ↑ Entre l'1 de giner de 1914 i el 31 de març de 1953, les dònes estrangeres que s'havien casat en un ciutadà alemà, varen adquirir automàticament la ciutadania alemana. Entre l'1 d'abril de 1953 i el 23 d'agost de 1957, es varen aplicar atres regulacions especials. En el cas dels matrimonis contrets entre el 24 d'agost de 1957 i el 31 de decembre de 1969, existia la possibilitat d'adquirir la ciutadania alemana despuix de la declaració de matrimoni o despuix. Entre l'1 de giner de 1970 i el 31 de decembre de 1999, el matrimoni ya no conferia automàticament la ciutadania. Des de llavors, els cònjuges de ciutadans alemans solament han pogut naturalizarse en el requisit de residència reduït.
- ↑ 8,0 8,1 Es pot prescindir del compliment dels requisits 2 i 4 per raons d'interés públic o per a evitar dificultats especials.
- ↑ Açò també s'aplica si el cònjuge o companyer de vida solicita la naturalización dins d'un any despuix de la mort del cònjuge o companyer de vida alemà —o d'un fallo que dissolga el matrimoni convertint-se en definitiu— i té dret a la custòdia d'un fill d'este matrimoni, qui ya posseïx la ciutadania alemana.
- ↑ Alguns d'ells també es varen establir en l'Alemània Democràtica. No obstant, el seu número no va ser reconegut oficialment per les autoritats locals, ya que no varen aplegar a l'Alemània de l'Est com a alemans, sino com a ciutadans del seu país d'orige, i no varen obtindre cap estatus especial allí.
Referències
- ↑ «Cronologia de l'Holocaust (30 de giner de 1933-23 d'agost de 1939)». encyclopedia. ushmm. org. Consultat el 18 de juliol de 2020.
- ↑ «Verordnung über die deutsche Staatsangehörigkeit im Lande Österreich. Vom 3. Juli 1938» (en alemà). documentArchiv. de (3 de febrer de 2004). Consultat el 18 de juliol de 2020.
- ↑ «German Case | Foreign Law Translations» (en anglés). law. utexas. edu. Consultat el 11 de juliol de 2019.
- ↑ Amt, Auswärtiges. «Federal Foreign Office - Law on Nationality» (en anglés). auswaertiges-amt. de. Consultat el 11 de juliol de 2019.
- ↑ «Chart of signatures and ratifications of Treaty 166 - Full list» (en anglés). Consell d'Europa. Consultat el 18 de juliol de 2020.
- ↑ 6,0 6,1 6,2 6,3 «Llei Fonamental de la República Federal d'Alemània» (PDF). btg-bestellservice. de pàg. 120. Consultat el 18 de juliol de 2020.
- ↑ 7,0 7,1 7,2 «Easier path to German citizenship for descendants of victims of Nazi persecution» (en anglés). Ministeri Federal de l'Interior, Per a la Construcció i la Pàtria (30 d'agost de 2019). Consultat el 18 de juliol de 2020.
- ↑ «Acquiring German Citizenship» (en anglés). Embaixada d'Alemània en Londres i Consulat General en Edimburc. Archivat des de l'original, el 31 de maig de 2020. Consultat el 18 de juliol de 2020.
- ↑ 9,00 9,01 9,02 9,03 9,04 9,05 9,06 9,07 9,08 9,09 9,10 9,11 9,12 9,13 9,14 9,15 9,16 9,17 9,18 9,19 9,20 9,21 9,22 «Nationality Act» (en anglés). gesetze-im-internet. de. Consultat el 18 de juliol de 2020.
- ↑ «Umgang mit der Optionspflicht» (en alemà) (PDF). bagfw. de (Octubre de 2009). Consultat el 18 de juliol de 2020.
- ↑ 11,0 11,1 11,2 11,3 11,4 11,5 11,6 «Adquisició de la ciutadania alemana». Embaixada d'Alemània en Montevideo. Consultat el 18 de juliol de 2020.
- ↑ 12,0 12,1 «Obtaining German citizenship» (en anglés). Missions diplomàtiques d'Alemània en Austràlia. Archivat des de l'original, el 19 de juliol de 2020. Consultat el 18 de juliol de 2020.
- ↑ «Naturalization» (en anglés). Ministeri Federal de l'Interior, Per a la Construcció i la Pàtria. Consultat el 18 de juliol de 2020.
- ↑ «Naturalisation - Germany» (en anglés). Asylum Information Database. Consultat el 18 de juliol de 2020.
- ↑ «Gesetz zur Verminderung der Staatenlosigkeit - Art 2» (en alemà). gesetze-im-internet. de. Consultat el 18 de juliol de 2020.
- ↑ «How to get German Citizenship?» (en anglés). Germany Visa (16 de juliol de 2017). Consultat el 18 de juliol de 2020.
- ↑ «Becoming a German citizen by naturalization» (en anglés). Ministeri Federal de l'Interior, Per a la Construcció i la Pàtria. Consultat el 18 de juliol de 2020.
- ↑ «Alemània posa més obstàculs per a obtindre la ciutadania». Deutsche Welle (28 de juny de 2019). Consultat el 18 de juliol de 2020.
- ↑ «Dual citizenship - multiple nationality» (en anglés). Ministeri Federal de l'Interior, Per a la Construcció i la Pàtria. Consultat el 18 de juliol de 2020.
- ↑ 20,0 20,1 20,2 20,3 «Ethnic Germans ("Aussiedler" and "Spätaussiedler")» (en anglés). Passportia. Consultat el 18 de juliol de 2020.
- ↑ 21,0 21,1 «Zuzug von (Spät-)Aussiedlern und ihren Familienangehörigen» (en alemà). Agència Federal d'Educació Cívica (1 d'abril de 2018). Consultat el 18 de juliol de 2020.
- ↑ 22,0 22,1 «Admission of ethnic German resettlers under the Federal Expellees Act» (en anglés). Ministeri Federal de l'Interior, Per a la Construcció i la Pàtria. Consultat el 18 de juliol de 2020.
- ↑ «Nova naturalización per a descendents de les víctimes de la persecució nacionalsocialista». Embaixada d'Alemània en Buenos Aires (20 de febrer de 2020). Consultat el 18 de juliol de 2020.
- ↑ «Alemània donarà la nacionalitat a descendents de víctimes fugides del nazisme». Deutsche Welle (30 d'agost de 2019). Consultat el 18 de juliol de 2020.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Nacionalidad alemana» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.