Mineria en Chile

La mina de Chuquicamata, símbol de la mineria en Chile.

La mineria és una de les principals activitats de l'economia chilena. Actualment aporta el 11 % del PIB nacional, i és l'àrea en major inversió estrangera en un 33,3 % del total. El país és el principal productor a nivell mundial de coure, reni, nitrat naturals, liti i yodo. Ademés destaca la seua participació en la producció de molibdeno, argent i or.

Chile va ser, en 2020, el major productor mundial de coure, yodo i reni, el segon major productor de liti i molibdeno, el sext major productor d'argent, el sèptim major productor de sal, l'octau major productor de potasa, el decimotercer productor de sofre i el decimotercer productor de mineral de ferro del món.

Història

Artícul principal → Història de la mineria en Chile.

Inicis

El poble dels atacameños que habitava en l'interior del desert de Atacama va ser el primer en incursionar en l'explotació de minerals en Chile. Extreen coure en la zona en que actualment es troba la mina de Chuquicamata i or en el sector del volcà Incahuasi. L'us fonamental que li donaven a estos minerals era ceremonial, per a la fabricació de joyes, astrals, caraces funeràries, etc. Com a tècniques d'extracció usaven ferramentes de fusta i pedres tallades, aixina com també barrenos, per a fer forats, i cincelés, per a llaurar a colps de martells els metals i pedres. També varen treballar el bronze, aleació de coure i estany, ocupant forns per a realisar la fundició.

Conquista

La conquista de Chile va estar guiada fonamentalment per l'abundància de riquees del territori. Diego d'Almagro i Pedro de Valdivia varen aplegar a estes terres motivats per notícies de que trobarien una gran cantitat d'or i argent, com en Mèxic i Perú, pero no va anar aixina. És per açò que es varen dedicar a l'explotació en lavaderos d'or, que es convertiria en l'activitat més important de el XVI, solucionant gran partix el procés que duyen els espanyols. Es calcula que entre els anys 1542 i 1560 es varen extraure al voltant de 2 tonellades d'or anualment, facilitada pel treball d'un gran número d'indígenes baix el sistema de l'encomana.^{cita requerida} Les principals ciutats que varen ser fundades en eixe temps, com La Serena, Concepció, Imperial, Villarrica i Valdivia, es varen erigir propenques a terrenys auríferos. En 1598 va ocórrer la batalla de Curalaba, a on els espanyols varen combatre contra el poble mapuche a causa del seu interés per este mineral, sent derrotats tenint que retirar-se del territori i perdent tots els lavadores al sur del riu Biobío. Després l'activitat entraria en decadència a causa de l'agotament dels lavaderos en el restant del país i també per la disminució de la mà d'obra indígena.

Colónia

Els espanyols pobres i els mestizos són els primers en traure profit de la llegislació colonial referent a la mineria, la qual permetia l'explotació de jaciments a qualsevol persona que realisara inscripció i que mantinguera les faenes en operació. No obstant, durant gran part de el XVII la producció dificultosa. L'activitat agrícola va passar a ser el principal motor de l'economia del Regne de Chile i l'activitat minera va ser desplaçada fòra de les zones de guerra, per lo que es va vore enfortida en el nort.

L'explotació minera colonial es va enfocar fonamentalment entorn als tres metals tradicionals: l'or, l'argent i el coure. Els lavaderos varen ser reemplaçats per l'extracció en mines, com les de Andacollo, Chuquicamata, Copiapó, Inca, Catemu i Petorca. Per la seua banda, l'argent va adquirir importància en l'explotació en la ya mencionada Copiapó, sumant-li les de Uspallata i Sant Pedro Nolasco, i en les mines de azogue de Punitaqui i Quillota, des d'a on s'extrea el mercuri usat per a separar l'argent d'atres minerals. Per últim, la mineria del coure començaria a fins de el XVII, en l'extracció a chicoteta escala en mines de Coquimbo, Atacama i Aconcagua. Este mineral representava, en l'exportació a Llima per a la fabricació de canons, una cantitat similar a la del blat. La producció de coure durant la colónia es calcula entre 1500 i 2000 tonellades anuals, utilisat principalment per a fins decoratius, fabricació d'utensilis, moneda i artilleria, ademés d'ornamentació bàsica, rellonges i engranages.

A fins de el XVIII, les ordenances mineres i l'auge de l'argent i el coure en el nort, varen permetre la conformació d'un gremi miner, el qual era recolzat pel govern colonial a través del denominat Real Tribunal de Mineria. Esta institució, encarregada de la llegislació sobre el tema i de fomentar l'activitat, va encarregar al juriste Juan Egaña un informe sobre l'estat de la mineria en Chile, el resultat donat de la qual en 1803, va informar sobre la falta de tecnologia dels miners i la pobrea del seu gremi. Esta preocupació va seguir durant el XIX, iniciant-se un nou cicle en la mineria nacional.

XIX

Estació de ferrocarrils de Chañarcillo.

La mineria va tindre un notable auge en el país una volta concretada l'Independència en 1818, puix es varen terminar les traves que estaven impostes al comerç colonial, obrint-se internacionalment. És aixina com a mitan de el XIX, les exportacions de coure a Anglaterra varen passar de 60 a 12700 tonellades. El producte venut no era coure refinat, sino que relaves i eixos, per lo que el seu preu disminuïa. Esta situació va canviar quan el forn de reverbero va reemplaçar al forn de mànega en la producció del mineral, permetent l'obtenció d'un coure en major purea. Esta tecnologia va ser introduïda en Chile en 1831 pel ingenier de mines Carlos Lambert.

En la tècnica nova ya expandida en el país, ademés de la ya instalada revolució industrial, la demanda de coure mundial va créixer, per lo que este producte es va tornar protagoniste important de l'economia del país. Ya a mitan de sigle, Chile es transforma en el major productor de coure a nivell planetari. Fonamental en este procés va ser el descobriment del Pique de Tamaya, per part de l'industrial José Tomás Urmeneta. L'empresari instalaria les primeres fundició del material, en Guayacán i Tongoy, ademés de finançar una llínea de ferrocarril i instalacions portuàries. En l'invenció de l'electricitat es comença a usar en el cablejat, en motors de tracció elèctrica de ferrocarrils, i en el teléfon i telégraf, entre uns atres. Una crisis en la producció a partir de 1870, i l'agotament dels jaciments en el nort, farien que l'auge del mineral decaiguera. Esta situació va ser compensada per la creixent demanda pel salitre que, a fins de el XIX, va representar en les seues exportacions el 40% dels ingressos de la nació.

Sobre l'argent, encara que ya existien jaciments operatius, el descobriment de Chañarcillo va ser un factor clau en l'explosiu creiximent d'este sector en este sigle, donant orige a una boom de l'argent en el país. Més descobriments i explotacions varen aumentar notablement la producció d'argent, que va aumentar de 10.000 quilos anuals al començament del sigle, a una producció promig de 150.000 quilos per any, entre 1867 i 1900. Este auge tindria la seua última expressió en el descobriment de Caragols en 1870. La producció récort seria en 1887, en 220.183 quilos. La producció baixaria a menys de la mitat per a final de sigle.

Guillermo Wheelwright.

L'auge de la mineria es va reflectir en aspectes com el demogràfic i urbanístic, sent alguna cosa sobreixent la construcció del ferrocarril Caldera-Copiapó entre Caldera i Copiapó, proyecte concretat per Guillermo Wheelwright en 1851. Va permetre reduir el temps i cost del transport, que anteriorment s'efectuava en mulas.

L'escenari de constant conflicte bèlic en el món va fer al salitre clau, per ser l'element més comú en la fabricació d'explosius. A açò, s'afig que també era ocupat com fertilisant, per lo que es va fer fonamental en l'àrea de l'alimentació. A esta immillorable situació en que es trobava el país, es adiciona el triumfo en la Guerra del Pacífic (també cridada Guerra del Guano i el Salitre) pel qual es guanyen importants jaciments salitreros en les províncies de Tarapacá i Antofagasta, que ya havien segut explotats per capitals chilens anteriorment. Chile es va transformar en el major productor de nitrat del món. Entre 1880 i 1930 les exportacions salitreras varen constituir l'àrea fonamental de l'economia nacional.

La mineria del carbó també va cobrar importància en el país. A pesar de que ya se sabia de la seua existència en la zona del Biobío, només a mitan de sigle va començar la seua explotació. En 1841 el ya mencionat, Guillermo Wheelwright, va fer possible l'extracció de 4.000 tonellades que després serien transportades al port del Callao. Per a 1844 ya existien tres mines, en Colcura i Coronel. Tres anys més tart es varen realisar les primeres fundició de coure en carbó, en Lirquén a mans de Jorge Rojas Miranda. En 1852, Matías Cousiño organisaria junt a Tomás Bland Garland la Companyia Cousiño & Garland, que en el següent sigle es transformaria en l'Empresa Nacional del Carbó. Cap a 1854, l'exportació d'este mineral va aplegar a 22.000 tonellades, sifra que es triplicaria en terminar el sigle.

En 1874, es va promulgar el primer Còdic de Mineria en Chile, en el qual es varen determinar vàries regulacions a l'activitat, com l'autorisació d'explotació en títuls provisionals. En 1888, es promulgaria un nou còdic, que va especificar el pagament de palés per l'explotació.

XX

Salitre

Treballadors d'una salitrera.

L'indústria salitrera anava en alça constant. Requeria poca tecnologia, a diferència de l'extracció de coure, pero una gran força laboral, fluctuant en unes 30.000 persones en promig. En el començ de la Primera Guerra Mundial, l'exportació de salitre va aplegar a constituir un 70% del total de les exportacions del país, aportant un 30% del total del PIB en el periodo 1900 - 1920, i representant la mitat dels imposts de la nació.

L'Estat ara contava en una major riquea, per lo que començaria un procés de creixent despesa pública per al benestar de la població. Com a mostra d'açò, si en 1860 concorrien poc més de 20.000 estudiants a escoles bàsiques i miges públiques, per a 1900 la sifra va aumentar a casi 170.000, aplegant, en 1920, a 400.000 alumnes aproximadament. La ret de ferrocarril creixeria d'1.106 a 4.579 quilómetros entre 1890 i 1920.

En sifres generals, entre 1880 i 1930, el salitre va fer que la riquea del país aumentara en 3.500 millons de dólars, i es va incrementar la renda per càpita en un 27.6%. Ademés es varen generar canvis en l'administració econòmica del país, donant més importància als inversionistes estrangers, i, a pesar del laissez-faire predominant, el govern va començar a adquirir un paper més protagónico en l'àrea.

La dependència econòmica que tenia el país en el salitre era total, fins que el químic alemà Fritz Haver va conseguir elaborar nitrat sintètic industrial, desplaçant paulatinament el producte natural del mercat, provocant posteriorment la major crisis social i econòmica de l'història de Chile.

Coure

El campament de Sewell en 1922.

A través del coure, Chile va tindre una oportunitat de sobrepondre's a la crisis salitrera i la Gran Depressió de 1929. L'indústria es va vore revolucionada per l'utilitat del mineral en les conexions elèctriques, telefòniques i en l'electrònica en general, elevant la seua demanda mundial. Prou influencia va tindre l'incorporació de noves tecnologies en Estats Units, permetent l'explotació de jaciments en lleis inferiors al 7%. Aixina és com el procés de flotació, descobert en 1901, va permetre separar el mineral sulfurat de coure del restant dels components de la roca original.

En un principi, el govern va acompanyar l'auge de la gran mineria del coure en polítiques orientades a favorir les inversions i aumentar la producció. El temor generat per la situació del salitre va originar la necessitat de diversificar les exportacions utilisant els excedents que produïa este mineral. És aixina com en 1939, per eixemple, es va crear la Corporació de Foment de la Producció (Corfo).

L'interés nortamericà continuaria en l'adquisició, per part de la Braden Copper Company (societat de William Braden i Barton Sewell), de la mina El Tinent. Es fundaria junt a ella el campament miner L'Establiment, que despuix de la mort de Sewell es renombró en el seu llinage. Braden, despuix del decés del seu soci, adquiriria la mina Potrerillos, que també va tindre un poblat a un costat que va aplegar a tindre 7.000 habitants. La mina seria abandonada definitivament al començament de el XXI per la seua alta contaminació, i per la seua baixa productivitat comparada en la propenca mina El Salvador, oberta en 1959.

En 1915, la família Guggenheim va adquirir el més emblemàtic dels jaciments miners del país: Chuquicamata. 7 anys més tarde l'Anaconda Copper Company va comprar el 51% del complex en 77 millons de dólars, la transacció més gran realisada fins a eixe llavors en Wall Street. En 1929, va adquirir la partix restant.

Erro al crear miniatura:

Salvador Dellà firma el decret promulgatorio de la reforma constitucional que dona inici a la Nacionalisació del coure.

L'esclat de la Segona Guerra Mundial va transformar a Chile en un important actor per l'indústria del coure. Es calcula que el 18% del metal roig usat en la guerra va provindre del país. Es posicionaria com el segon productor de coure en el món. En 1955, durant el govern del president Carlos Ibañez del Camp, es va promulgar la "Llei del nou tracte", que regulava la situació tributària i de fiscalisació de la mineria. És ací a on es parla per primera volta, oficialment, de Gran Mineria del Coure, per a referir-se a societats en produccions majors a 75.000 tonellades mètriques de cobre blíster. Originalment el terme es va aplicar només a Kennecott Corporation (El Tinent) i la Anaconda Copper Company (Chuquicamata, Potrerillos i El Salvador).

En el començ dels anys xixanta, la discussió política va girar entorn a la possible especulació en el preu que estaven practicant les empreses nortamericanes, les quals no estaven expandint la producció d'acort a les necessitats del país. Es creïa que el coure era massa fonamental com per a que les decisions estratègiques estigueren en mans estrangeres. D'esta manera el govern d'Eduardo Frei Montalva iniciaria en 1964 el procés denominat "Chilenización del coure", associant l'Estat en les empreses, que eren majoritàriament nortamericanes, prenent en les seues mans la comercialisació i fent grans inversions per a expandir la producció. El canvi de propietat es va portar a terme inicialment per mig dels cridats "contractes llei", per a després passar en 1969 a la nacionalisació pactada, idea encapçalada pel ministre de Mineria de l'época, Alejandro Hales.

A l'intent de Frei Montalva ho seguiria la "Nacionalisació del coure", durant el govern de Salvador Dellà, en una reforma constitucional que va ser aprovada unànimement en el parlament en 1971. Esta decisió va ser de tal importància, que va ser una de les poques polítiques públiques que va mantindre la dictadura d'Augusto Pinochet. En un començ les propietats mineres que varen ser expropiades i estatizadas eren administrades individualment per la Corporació del Coure, la que seria reemplaçada en 1976 en la creació de Codelco. Un any despuix s'introduïx el decret de llei N° 1.759, consistent en un sistema mixt de propietat minera, que permet afegir capitals estrangers a empreses mineres nacionalisades.

En 1980, va començar a ser utilisat el procés d'extracció per solvents i la electroobtención per a la purificació del coure, produint càtodos d'alta purea.

Codelco es va convertir en una peça important del desenroll de Chile, encara que va ser disminuint la seua participació comparada en el total nacional en l'arribada de l'inversió estrangera. Despuix de la promulgació de la Llei Orgànica Constitucional de Concessions Mineres el sector es va obrir novament a l'inversió privada. A partir dels 90, junt a la tornada a la democràcia, l'àrea minera tindria una notable expansió en l'arribada de nous capitals.

Tal volta el més emblemàtic dels nous jaciments és Amagada, en la regió de Antofagasta, el qual és actualment la mina de coure a rajo obert de major producció a nivell mundial.

Atres minerals

Archiu:Tren de la CAPS 26 en el trayecto Ollagüe-Uyuni, Bolivia, 2016-02-03, CAPS 27 94. CAPS 28

Tren de la FCA en el trayecte Ollagüe-Uyuni carregat en minerals.

El molibdeno es començaria a recuperar en Chile a partir de 1939, en El Tinent. En 1950 la producció va aplegar a 1000 tonellades anuals. Una década despuix es varen instalar plantes de recuperació en El Salvador i Chuquicamata, lo que va incrementar la producció 4.600 tonellades per any en 1966. En 1977 es va instalar una atra planta en la divisió Andina, deixant al país com a tercer major productor mundial, superant les 10.000 tonellades.

El carbó seria un atre mineral vital per a l'indústria mundial. l'explotació a gran escala en Chile es va iniciar en el XIX, en l'àrea que hui correspon a la Regió del Biobío. El carbó va significar per a l'época una rellevant font de treball per al Biobío, regió que liderava la producció nacional. El tancament dels jaciments va plantejar un sério problema laboral i social, ya que les protestes per calitats de vida millorades, en la seua majoria varen terminar en repressió per part de l'estat i varis obrers morts. Especialment en mineres de Lota.

La producció de ferro va alcançar importància en l'explotació en el mineral El Tofo, dins del denominat cinturó de ferro de Chile en el Nort Chic. La seua producció anual era de 2 millons tonellades en una llei que superava el 60%. Posteriorment, en 1950 va començar a operar la Companyia d'Acer del Pacífic (CAP) que va adquirir el mineral El Algarrobo i després El Tofo. A partir d'ahí s'intensifica l'exportació de ferro, conseguint 12 millons de tonellades de mineral per any. Anys més tart, les exigències de calitat impostes pels compradors han disminuït l'exportació de mineral brut i exportar una matèria primera més enriquida com és el pellet, a on la planta peletizadora de Huasco, inaugurada en 1978, és el seu principal referent.

Actualitat

En 2020 es varen produir 5773 mils de tonellades mètriques de coure en Chile, lo que va representar un 28,5% de la producció mundial. El país seguix ubicat com el màxim productor d'este metal, seguit de Perú en un 10,9% i China en un 8,4%.

També d'acort a 2020, el país està ubicat com el quint principal productor d'argent, en una producció de 1576 tonellades eixe any. El molibdeno seguix sent important en la producció nacional, sent el segon major productor mundial en 59,32 mils de tonellades en aquell periodo.

Aparte dels metals ya nomenats, Chile registra producció de plom, zinc i ferro. Sobre mineria no metàlica, s'exploten argilas (argila bauxítica, bentonita i caolín), carbonat de calcio (calcàrea, coquina i carbonat de calcio blanc), clorur de sodi, bor (àcit bórico i ulexita), liti (carbonat, clorur i hidròxit), potassi (clorur i sulfat), diatomita, feldespat, nitrats, perlita, pumicita, silíceos (cuarzo i arena silícea), roques fosfóricas (apatita, fosforita i guano), roques ornamentals (marbre i travertino, anteriorment lapislázuli), sulfat de coure, turba, algeps i yodo. Existix també la producció de combustibles, com carbó, petròleu i gas natural.

Jaciments

Artícul principal → Anex:Mines de Chile.