Chañarcillo
Chañarcillo és el nom d'una mina d'argent que es troba actualment en l'abandonat poble de Juan Godoy, Regió de Atacama i que anteriorment formava part de la Província de Coquimbo, Chile. Va ser descoberta en 1832 pel pastor de cabres Juan Godoy i va estar oberta fins a 1875. Va ser venuda a la família Gall pel seu descobridor.
S'ubicava a 43 quilómetros de Copiapó i va anar el tercer jaciment d'argent més gran d'Amèrica; tal va ser la seua importància, que Chañarcillo i la seua riquea varen representar a inicis de el XIX, el moment històric en que Chile es va posar en marcha.[1] A ell se li deu la febra de l'argent en Chile entre el seu descobriment i mediats de el XIX, aixina com el desenroll econòmic de l'actual regió de Atacama. La necessitat de transport del mineral cap als ports va donar orige al primer ferrocarril de Chile, el ferrocarril Caldera-Copiapó.
Descobriment
[editar | editar còdic]El 16 de maig de 1832, el jove arriero i cateador Juan Godoy, fill natural i mestizo d'indi, per fortuna anava a descobrir el mineral de Chañarcillo, el més ric jaciment d'argent que haja existit en l'història de Chile, creador de grans fortunes i sostingues econòmic de la naixent república. Gràcies al descobriment de Juan Godoy Normilla, el naixent estat conseguix el financiamiento per a organisar-se, es conseguix una nova constitució, donar vida a l'Universitat de Chile, contractarà científics, donarà vida a l'Escola Normal, i aixina un llarc etcétera, en definitiva posa en el rumbo correcte a Chile.[2]
Llegenda
[editar | editar còdic]El descobriment de Chañarcillo, be pot ser relatat com un conte o una llegenda, ya que es diu que Juan Godoy despuix de perseguir a una manada de guanacs, es va assentar a reposar baix l'ombra d'un arbre (el carboncillo), quan va reparar en una cova que va creure que pertanyia a les chinchillas, va extraure d'ella una roca d'estrany pes, que en ser observada en atenció va resultar ser un peñasco d'argent pur. Una atra versió més sorprenent nos diu que mentres descansava, se li va acostar un prodigiós rabosot roig, custodie del mineral, Juan Godoy al vore-ho ho va alluntar llançant-li un peñasco, pero es va estranyar en notar que la pedra pesava molt més de lo habitual, el rabosot roig en notar que Juan Godoy es donava conte d'este fet, hauria fugit llançant una simpàtica carcallada.
Versió més creible
[editar | editar còdic]D'acort a la versió més acceptada del descobriment, la mare de Juan Godoy, Flora Normilla, coneixia l'ubicació d'este ric mineral. L'historiador Carlos María Sayago postula que, abans de morir, Flora Normilla havia entregat l'informació a Juan Godoy, en expresses instruccions de fer partícip d'ella a Miguel Gall Vergara. El mateix Juan Godoy, una volta descobert el jaciment i davant la consulta de quin paper tindria la seua mare en el descobriment, solament es va somriure.
Inscripció davant el Jujat de Mines
[editar | editar còdic]Chañarcillo es troba a uns 45 quilómetros al norest de Copiapó, capital de la regió de Atacama, per lo que per a l'época, no era un lloc de fàcil accés. No obstant este trava, Juan Godoy, el seu germà José Godoy i l'empresari Miguel Gall, varen realisar els tràmits de pedimento de la pertinença minera davant el Jujat de Mines el 19 de maig de 1832, ara solament restava l'explotació i la construcció de grans riquees.
Desenroll
[editar | editar còdic]La mina descoberta per Juan Godoy va dur el nom de La Descobridora, pero pronte s'agregaran unes atres vetes, segons l'historiador copiapino Carlos María Sayago, es varen denominar: Mant de Valdés, Bolanco, Colorada, Les Guies, El Rebentón Colorat, Mants de Bolados i uns atres a la que seguirien atres 16 vetes més sempre en el mateix sector. Algunes varen tindre la sòrt de ser més riques i duradores, unes atres varen ser menys duradores pero igual de riques.
Feya l'any 1834 Chañarcillo soportava gran part del pes de l'economia nacional, lo que permetia prevore bons moments per al restant de Chile, gràcies a la producció de Chañarcillo.
L'historiador Oriel Álvarez Gómez, citant al ministre de l'época, Manuel Rengifo, corrobora l'afirmació anterior:
Chile gràcies a Chañarcillo podia alvançar confiat en el pervindre, el president de l'época José Joaquín Prieto parlava de la potència de la producció argentífera de la regió de Atacama i prevea que en el futur seria encara millor, lo que en el córrer dels anys es voria plenament corroborat.
Entre 1848 i 1856 Chañarcillo va produir alguna cosa més del 70% de la producció d'argent de Chile, l'historiador Gonzalo Vial parla del fabulós any de 1855 en una producció superior a 200 tonellades d'argent, encara que ací es realisa una sumatoria de tota la producció de la regió de Atacama.
Tot açò va a generar un notori alvanç en infraestructura i inversions públiques, i també és possible observar un increment de les inversions privades, sent sense dubte la ciutat de Copiapó una de les més beneficiades en l'argent de Chañarcillo, això queda reflectit en diverses obres entre les que destaquen les següents:
- Ferrocarril Caldera-Copiapó: La posada en marcha del primer ferrocarril chilé i tercer de Sudamérica, entre el port de Caldera i la ciutat de Copiapó. Alguna polèmica ha alçat esta asseveració, pero lo cert és que no és possible seguir acceptant la proposta de l'història regional, que diu que este va ser el primer de Sudamérica, ya que abans havia corregut un tren en les Guayana Anglesa (1848), i posteriorment un entre Llima i el Callao (1850), lo que coneixíem per l'exposició d'Ian Thomson i Dietriech Angerstein, en el seu text Història del Ferrocarril de Chile, posteriorment vàrem poder corroborar en l'archiu Mostajo de l'Universitat Nacional de Sant Agustín d'Arequipa, d'esta forma es comprova que este ferrocarril, és el tercer i no el primer Sudamérica. Con relación a el viage en Chile, seguim el relat de l'ingenier José Villalobos, sobre el ferrocarril chilé, el seu primer viage va ser en abril de 1851, entre Caldera i l'estació Alt del Flare, distant 25 quilómetros del port. Posteriorment vindria el viage inaugural Caldera - Copiapó, cobrint un tram de 81,68 quilómetros. La seua posada en marcha va significar una bestreta sense precedents per al nostre país.
- Colege de Mineria: En segon lloc Copiapó producte d'esta bonança minera inaugura el Colege de mineria o Escola de Mines, l'11 d'abril de 1857, sent una de les primeres institucions en graduar experts miners. És interessant analisar les primeres malles curriculares d'estudis de l'Escola de Mines, entre elles destaquen les assignatures de: Aritmètica científica i Història, lo que ve a corroborar que lo que es busca era més que un expert miner, es busca la formació integral d'un professional.
En diversos altibaixos el mineral de Chañarcillo i el seu poble aledaño Juan Godoy, continuen la seua producció, encara que en la segona mitat de el XIX, ya no es produïen les cantitats impressionants dels anys anteriors, pel broceo o desgast del mineral. Pero els problemes sempre havien segut part de l'activitat minera, L'historiador Sayago parla de les dificultats producte de la rebelió dels miners, o de la cangalla. Es va cridar aixina al robo de mineral per part dels miner, en un tubo de cuiro, que li l'introduïen per l'ano per a aixina no ser descoberts.
Pero a pesar d'això podem pesquisar per a l'any 1842 l'increible sifra de 94 mines, de les quals solament 18 eren de riquea extraordinària. Esta sobrexplotación va dur a un croniste de l'época a exclamar. "Que el cerro era assaltat com una tribu de formigues a un formage de boles".
Les sifres dels primers anys de producció són eloqüents:[3]
| Any | Kg d'argent (aprox.) |
|---|---|
| 1832 | 753.800 |
| 1833 | 2.165.400 |
| 1835 | 1.948.100 |
| 1837 | 1.344.327 |
| 1841 | 1.888.576 |
| 1845 | 3.529.281 |
| 1847 | 4.694.392 |
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Estudis d'Economia.12(1)
- 49-77.ISSN 0304-2758.Consultat el 23 de decembre de 2018.
- ↑ Guillermo Cortés Lutz, De Juan Godoy. Al primer ferrocarril chilé, la transformació de Chile en el sigle XIX
- ↑ Atacama d'Argent; Oriel Álvarez Gómez, 1979
- Este artícul conté una traducció derivada de «Chañarcillo» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.