Llima (fruta)

Lima és un nom genèric pel que es coneixen vàries frutas cítriques similars entre sí, de diverses espècies d'arbres frutales. A sovint es referix a la llima àcida (Citrus × aurantifolia), cridada «llima» en les illes del Carib, Centroamérica, Colòmbia,^[1] Equador, Mèxic, Perú i Veneçuela.^[2] En canvi, en Espanya i el Con Sur, «llima» es referix al gran i groc (Citrus × limon) i «llima» al chicotet i vert. Lo mateixa ocorre en anglés (lemon per al groc, llime per al vert), francés i en la majoria d'idiomes. Esta distinció en l'espanyol pot deure's al factor climàtic: en els països tropicals es pot cultivar la llima verda, mentres que en Espanya i el Con Sur s'ha adaptat millor la llima groga als seus climes templats. En parts de Mèxic, «llima» fa referència a Citrus × limetta, una atra espècie que és dolça i groga, encara que en el surest d'eixe país, "llima" es referix a una varietat verda en una protuberància. En definitiva, el nom vernàcul «llima» no correspon exactament en cap classificació científica i les espècies que reben este nom varien segons la regió. La denominació s'ampra genèricament per a designar a fruts chicotets, verts, de polpa àcida i fortament aromàtics. Totes les varietats de llimes i llimes varen ser introduït en Europa des del Mig Orient.

En gastronomia, les llimes s'aprecien pel seu aroma; els seus fruts desecados i conservats en sal s'ampren en la gastronomia persa com adrece; també en la cuina vietnamita, a on es coneix com chanh muối. El seu clafoll es ralla finament para diverses preparacions de rebosteria i els fulls d'algunes varietats s'usen com aromatizante en les cuines del Surest Asiàtic. També és molt popular el suc o suc de llima, que s'ampra per a preparar begudes refrescants i en la preparació de còctels alcohòlics per la seua acidea.

Etimologia

«Lima» prové del àrap hispànic o andalusí لِيمَة līma, que a la seua volta prové del àrap clàssic لَيْمُون laymūn, del com es deriva també el terme «llima», i que originalment en àrap es referia tant al vert com al groc. La paraula va recórrer la mateixa ruta cultural que la fruta, puix a l'àrap va passar del persa لیمو līmū, i a la seua volta al persa va passar del sánscrito निम्बू nimbū.

Espècies i varietats

La dificultat per a identificar exactament quines espècies vegetals reben el nom de llima en les distintes regions del món hispanohablante (i hi ha el mateix problema en anglés, i en atres idiomes europeus) es veu complicada per la complexitat botànica del gènero Citrus, al que pertany la major part de les llimes; les espècies d'este gènero es hibridan en facilitat, i solament estudis genètics recents han pogut tirar llum sobre la seua estructura. La major part de les espècies cultivades són en realitat híbrits, procedents del cidro (Citrus medica), la mandarina (Citrus reticulata) i la naronja (Citrus maxima).^[3]

La llima kafir, tradicionalment coneguda en espanyol com «combava» (Citrus hystrix), és una planta procedent del Surest Asiàtic, poc cultivada en Amèrica i Europa; s'utilisen sobretot les seues fulles bilobuladas, de característic aroma, i la pell dels fruts. Els fruts són verts, d'uns 4 cm de diàmetro, de pell rugosa i extremadament àcits.
La llima àcida o llima gallega, coneguda també com a «llima sotil», «llima ceutí», «llima peruana», «llima mexicana», «llima criollo» o «llima de Pica» (Citrus × aurantifolia), és la més extensament cultivada de les llimes; el frut és redonejat o oval, d'1 a 5 cm de diàmetro, àcit, de pell verda i algunes voltes en un chicotet peçó.^[4]^[5]
La llima persa o llima Tahití, coneguda aixina mateix com a «llima pèrsica», «llima criollo», «llima mesina» o «llima sense llavor» (Citrus × latifolia), és l'atra varietat més difosa; el frut és de pell més grossa i cerúlea, fins a 6 cm de diàmetro, sabor menys àcit i color que amarillea en la madurea.
La llima dolça, llima chichona o llima bergamota, coneguda igualment com a «llima dolça», «limonsón» o «llima de Roma» (Citrus × limetta), més similar a la llima en tamany, gruixa de la pell i color, es distinguix sobretot pel seu bajísima astringencia i pels característics peçons en abdós extrems.
La llima dolça índia o llima de Palestina, també coneguda com a «llima dolça», «llima de Pèrsia» (Citrus × limettioides) o com a «llima» en Mèxic, té pell i polpa grogues, sense llavors, i superfície plana i cerúlea; carix casi per complet d'acidea.
La llima de Cantón o llima rangpur, coneguda aixina mateix com a «llima cravo», «llima rugoso» o «llima mandarina» (Citrus × limonia), s'assembla a la mandarina; produïx un frut ferm, redó, de 3 a 4 cm de diàmetro, en pell prima i lluenta de color vert; el sabor és àcit i refrescant.

La llima llarga (Citrus × australasica), que creix solament en els boscs tropicals d'Austràlia, produïx fruts de diversos colors, des del groc al negre, de forma oblonga, la polpa de la qual està saturada de l'oli essencial, donant-li un sabor penetrant.
La llima gympie o duya (Citrus × australis), creix solament en Austràlia.
La llima del desert (Citrus × glauca), que creix solament en Austràlia, produïx fruts verts, chicotets i poc sucosos.
La llima de Nova Guinea (Microcitrus waburgiana), de fruta llarga i de forma curva, en pell grossa de color vert i polpa verda pàlit.

En anglés també es diu llime (limetree o linden) a les tiles, arbres del gènero Tilia (lo que pot dur a confusió en les traduccions), aixina com a les següents frutes:

Melicoccus bijugatus, coneguda com mamón, mamoncillo, quenepa, papamundo o guayo.
Adelia ricinella, coneguda com jía o jía blanca.
Citrofortunella microcarpa, un híbrit entre la mandarina i el kumquat, també coneguda com calamondín.

Varietats

Llima kafir, Citrus hystrix.
Erro al crear miniatura:

Llima àcida, Citrus × aurantifolia.
Llima persa, Citrus × latifolia.
Llima dolç, Citrus × limetta.

Referències

↑ Martínez, Maurici Fernando; Múrcia Riaño, {{{nom2}}}; Barreto Rojas, {{{nom3}}}; Acosta Herrera, {{{nom4}}} (2022). Bases tecnològiques per a la producció de material de sembra d'alta calitat de les espècies cítriques per a Colòmbia, Corporació colombiana d'investigació agropecuaria - AGROSAVIA. ISBN 978-958-740-568-2.
↑ «La llima Persa o llima Tahití, el més cultivat i exportat en Veneçuela». Vida Agro, periodisme agropecuario. Consultat el 2021-01-11.
↑ Orduz Rodriguez, Javier Orlando; López González, {{{nom2}}}; Velásquez Ramírez, {{{nom3}}} (2020). Capítul VIII: Pràctiques culturals en el cultiu de llima àcida Tahití, Corporació colombiana d'investigació agropecuaria - AGROSAVIA. ISBN 978-958-740-343-5.
↑ Rius Rojas; Castell Villamor, Liliana Carolina; Rojas Barbosa, {{{nom3}}}; Estupiñán Casallas, Jhon Maurici (2020). Capítul II: Descripció agroclimática de les zones productores de llima àcida Tahití, Corporació colombiana d'investigació agropecuaria - AGROSAVIA. ISBN 978-958-740-343-5.
↑ Martínez; Barreto Rojas, {{{nom2}}}; Múrcia Riaño, {{{nom3}}} (2020). Capítul III: Propagació de la llima àcida Tahití, Corporació colombiana d'investigació agropecuaria - AGROSAVIA. ISBN 978-958-740-343-5.

Este artícul conté una traducció derivada de «Lima (fruta)» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.

[1] Martínez, Maurici Fernando; Múrcia Riaño, {{{nom2}}}; Barreto Rojas, {{{nom3}}}; Acosta Herrera, {{{nom4}}} (2022). Bases tecnològiques per a la producció de material de sembra d'alta calitat de les espècies cítriques per a Colòmbia, Corporació colombiana d'investigació agropecuaria - AGROSAVIA. ISBN 978-958-740-568-2.

[2] «La llima Persa o llima Tahití, el més cultivat i exportat en Veneçuela». Vida Agro, periodisme agropecuario. Consultat el 2021-01-11.

[3] Orduz Rodriguez, Javier Orlando; López González, {{{nom2}}}; Velásquez Ramírez, {{{nom3}}} (2020). Capítul VIII: Pràctiques culturals en el cultiu de llima àcida Tahití, Corporació colombiana d'investigació agropecuaria - AGROSAVIA. ISBN 978-958-740-343-5.

[4] Rius Rojas; Castell Villamor, Liliana Carolina; Rojas Barbosa, {{{nom3}}}; Estupiñán Casallas, Jhon Maurici (2020). Capítul II: Descripció agroclimática de les zones productores de llima àcida Tahití, Corporació colombiana d'investigació agropecuaria - AGROSAVIA. ISBN 978-958-740-343-5.

[5] Martínez; Barreto Rojas, {{{nom2}}}; Múrcia Riaño, {{{nom3}}} (2020). Capítul III: Propagació de la llima àcida Tahití, Corporació colombiana d'investigació agropecuaria - AGROSAVIA. ISBN 978-958-740-343-5.

[1]

[2]

[3]

[4]

[5]