Àrap andalusí

El àrap andalusí o àrap hispànic va ser el dialecte àrap parlat de forma comuna en Al-Ándalus entre els sigles VIII i XV. En base en el dialecte àrap magrebí dels conquistadors norteafricà, l'àrap hispà va conviure en el mozárabe, la llengua romançada que parlava la població hispanorromana local. El seu estudi és de gran importància, ya que la majoria dels arabisme que varen passar al idioma espanyol —i a atres idiomes peninsulars— deriven d'esta forma d'àrap popular i no del àrap clàssic.

És únic entre els dialectes en retindre de l'àrap estàndar la veu passiva interna a través de la vocalisació. Gràcies al contacte en la romançada, l'àrap andalusí parlat va adoptar els fonema /p/ i /tʃ/ i va reemplaçar la llongitut de les vocals pel accent. De la mateixa manera que unes atres varietats àraps magrebí, la primera persona imperfecta es marcava en el prefix n- (نلعب nalʻab 'yo joc') com el plural en àrap estàndart, lo que necessitava una primera persona plural imperfecta analògica, construïda en el sufix -ū (نلعبوا nalʻabū 'juguem').

Al contrari que el judeoespañol, és hui una llengua morta, ya que despuix de l'expulsió dels moriscos en el XVII, els seus parlants es varen integrar en les poblacions del nort d'Àfrica perdent en el temps el seu dialecte distintiu, que va seguir a la Reconquista cristiana, pero encara s'usa en la música andalusí d'Àfrica del Nort i ha eixercit una influència considerable en els dialectes de ciutats com Tetuán, Fez, Rabat, Tànger, Nedroma, Tremecén, Mostaganem, Cherchell i Alger. En el Regne de Valéncia va ser la llengua predominant de les regions interiors fins a l'expulsió dels seus habitants en 1609.

Com vàrem dir, va eixercir certa influència en el romançada andalusí, el castellà (espanyol), el valencià, el gallec-portugués i els dialectes àrap marroquí i àrap algerí, principalment el de la ciutat d'Orà. Gran part dels préstams lèxics de l'espanyol en l'àrap marroquí varen passar a través de l'àrap andalusí.

Classificació llingüística

L'àrap andalusí pertany a la família d'antics dialectes neoárabes occidentals, per lo que no admet distincions entre dialectes beduïns, urbans o rurals, ni tampoc entre les comunitats musulmana, cristiana o judeua. No obstant, les varietats parlades podrien subdividirse en un idiolecte urbà i educat i un registre de les masses menys privilegiades. Llingüísticament, l'àrap andalusí se sol considerar propenc o integrant del àrap magrebí.

Història i extensió

Orígens

La conquista musulmana de Hispania en 711, aproximadament un sigle despuix de la mort de Mahoma, va involucrar a uns pocs mils de membres de tribus àraps i un número molt major d'amazigh parcialment arabizados, molts dels quals parlaven poc o res d'àrap. Segons Consol López-Morillas, "esta població va sembrar les llavors de lo que es convertiria en l'àrap andalusí indígena".

Doctrina cristiana en àrap andalusí per Martín Pérez d'Ayala.

A diferència del regne visigodo de Toledo, durant el qual el llatí va seguir sent la llengua dominant, la conquista musulmana va dur una llengua que va ser vehícul de subjugació cultural i religiosa. L'àrap andalusí llavors es va parlar en una gran part de la península ibèrica entre els sigles IX i XVII, i va alcançar el seu màxim número de parlants (5-7 millons) en els sigles XI i XII, per a minvar a partir de llavors baix la pressió dels puixants regnes cristians, conservant-se el seu us entre minories musulmanes baix control cristià fins a l'expulsió d'estes a principis de el XVII.

Com en atres regions arabófonas, el dialecte local andalusí s'usava en la comunicació verbal, utilisant-se solament l'àrap clàssic per a matèries elevades o texts escrits.

El primer cas conegut d'àrap andalusí data dels sigles X i XI, en cites aïllades, primer en texts en prosa i poesies en àrap clàssic (moaxaja), i més vesprada, a partir de el XI, en poemes dialectals en estribillo (zéjel) i conjunts de refrans dialectals. En 1567, el rei Felipe II va publicar un real decret que obligava als moriscos dels seus regnes a abandonar l'àrap i prohibia el seu us oral i escrit en totes les ocasions; se'ls va donar un determini de tres anys per a deixar d'usar-ho; l'us de l'àrap es va considerar un delicte, i l'àrap hispànic i clàssic va escomençar a sofrir una major diglosia.

Llengües del Regne de Valéncia a principis del sigle XV. En blanc, les zones arabófonas.

Els seus últims documents serien efectes comercials i una carta escrita a principis de el XVII en Valéncia. En l'expulsió dels moriscos (1609-1613) importants contingents varen ser expulsats sobretot d'Aragó i de Valéncia, a on havien arrelat en major fortuna, per lo que la llengua va ser erradicada de la regió.

Despuix de l'expulsió dels moriscos, diverses traces andalusíes han segut identificats com remanentes dins del àrap tunecino en determinades localitats fins a l'actualitat. En Ghar El Melh, formada històricament per poblacions d'orige andalusí i jenízaro en proporcions similars, el dialecte local conserva una sintaxis relativament arcaica atribuïda al substrat andalusí, lo que ho distinguix del parla de Bizerta. En El Alia, a on va predominar l'element andalusí i l'economia tradicional del qual es va vincular al cardado de la chechia, estes traces arcaiques apareixen de forma més marcada.

Embarque de moriscos en el port de Valéncia despuix del seu expulsió dels territoris de la Monarquia Hispànica (1609-1613) durant el regnat de Felipe III d'Espanya. Obra de Pedro Oromig (1616).

Vore també

• Àrap magrebí
• Àrap marroquí
• Àrap algerí
• Àrap tunecino
• Àrap hassanía
• Àrap estàndart modern
• Àrap clàssic
• Àrap dialectal
• Idioma mozárabe
• Jarchas
• Mozárabes
• Moriscos
• Mudéjares

Referències

[[:|{{{2}}}]]

Bibliografia

• Kees Versteegh, et al. Encyclopedia of Arabic Language and Linguistics, BRILL, 2006.
• A Descriptive and Comparative Grammar of Andalusi Arabic (en en), BRILL. ISBN 978-90-04-22742-2.
• (1981).«Zoom arabischen Dialekt von Valéncia».Brill.27

317–323.doi:10.2307/1580571.

• (1978).«Els fonema /p/ /č/ i /g/ en àrap hispànic».37

214–18.