Àrap dialectal

Extensió aproximada dels dialectes àraps. Note's com formen un continuum dialectal, i per lo tant els llímits entre uns i uns atres són difusos.

Àrap dialectal és el nom genèric que reben les varietats d'àrap parlat, front al àrap clàssic i la seua derivació, l'àrap estàndart.

Característiques generals

L'àrap dialectal, en tota la seua diversitat, és l'autèntica llengua materna dels àraps. S'utilisa en l'àmbit domèstic, en la conversació informal entre naturals d'una mateixa àrea dialectal i en la cançó i la poesia populars. Paralelament l'àrap clàssic, o la seua versió més moderna, cridada àrap estàndart, és la llengua de l'ensenyança, de l'administració, de l'escritura, dels mijos de comunicació, de la llitúrgia islàmica i de la conversació entre àraps d'àrees dialectals molt alluntades. És una segona llengua que s'adquirix, generalment, en l'escola.

L'àrap dialectal, llevat contades excepcions, no s'escriu ni s'estudia. Per a l'expressió escrita, inclús si és de caràcter familiar, s'usa l'àrap clàssic. Encara que és una afirmació un tant simple, se sol dir que en un context formal els àraps pensen en una llengua i s'expressen en una atra. Açò crea una situació de diglosia que planteja problemes de major o menor calat segons països i estrats socials. No és un fenomen exclusiu de la llengua àrap, ya que existix d'igual modo, per eixemple, en Itàlia.

En térmens generals, gràcies a l'omnipresencia dels mijos de comunicació i l'accés cada volta més generalisat a l'ensenyança, els àraps entenen l'àrap oficial, i també, encara que en menor mida, poden utilisar-ho activament en major o menor correcció. La situació varia per zones: en Argèlia, per eixemple, l'administració francesa que va dirigir el país entre 1830 i 1962 va mamprendre una política de radical desarabizaació que va fer que l'àrap clàssic pràcticament desapareguera del país i fora substituït com a llengua de cultura pel francés. Encara que despuix de l'independència s'ha intentat normalisar l'us de l'àrap clàssic, l'èxit ha segut només parcial: seguix sent percebut per molta gent com alguna cosa exòtic, troba oposició entre la població de llengua bereber i té que competir en el francés. En el costat opost podria estar Líban, país que té un alt grau d'alfabetisació en el que la llengua dels colonizadores (el francés, també) no va desplaçar mai a l'àrap clàssic com a llengua de cultura i a on existix una àmplia classe intelectual que s'expressa en àrap clàssic: els libanesos utilisen abdós registres llingüístics en normalitat. Les diferències existixen també en funció de la procedència rural o urbana dels habitants, de l'edat o de la situació econòmica.

Encara que la varietat dialectal és gran, els dialectes o la majoria d'ells compartixen una série de característiques que els diferencien de l'àrap clàssic. En general pot dir-se que estan més evolucionats: l'àrap es considera la llengua semítica vixca més arcaica, i l'àrap clàssic ya era arcaizante en temps de Mahoma en relació en la llengua parlada. Un eixemple d'açò és l'absència de declinació: existix una declinació residual en àrap clàssic que l'àrap dialectal elimina completament, aixina com les vocals breus de final de paraula. El dialectal és en general més simple: a on l'àrap clàssic utilisa vàries formes, el dialectal utilisa només una. Per eixemple, els relatius alladi, alladina, alladayni, etc. (el qual, els quals, els quals dos...) s'unixen en àrap dialectal en la forma invariable allí. Ocorre lo mateix en el vocabulari: l'àrap clàssic té gran cantitat de sinònims, que desapareixen en dialectal. El dialectal té un vocalisme més dèbil: a sovint les vocals es eliden quan no són imprescindibles per a pronunciar les consonant. El dialectal té, ademés, una major abundància de préstams d'atres llengües.

Les majors diferències es donen entre dialectes orientals o mashrequíes i occidentals o magrebins. Dins de cada una d'eixes àrees els dialectes són, llevat casos excepcionals, inteligibles entre sí. És molt més difícil -i a voltes pràcticament impossible- l'intercomprensió entre àraps occidentals i orientals. Cal senyalar no obstant que és molt més difícil per a un parlant oriental entendre a un occidental que lo contrari. Això es deu a dos coses: la primera, que la pronunciació oriental és més oberta que l'occidental. La segona, que els magrebí tenen més costum de sentir parlar dialectes orientals, sobretot l'egipcíac, utilisats en gran cantitat de películes, séries de televisió i cançons que s'exporten a tot el Món Àrap.

Gràcies a este fenomen, el dialecte egipcíac és comprés en casi totes parts, i a sovint s'utilisa com lingua franca en lloc de l'àrap clàssic, o mesclat en est.

Formació dels dialectes

En l'Aràbia preislámica existien numeroses varietats d'àrap, agrupades generalment en tres àrees: la d'Adnán, la de Qahtán i la d'Himyar. Existia una llengua lliterària comuna i a sovint s'usava com a llengua vehicular el dialecte de La Meca, gran mercat i centre religiós de la península. En l'expansió islàmica a partir de el VII, la llengua àrap s'estén en rapidea fòra d'Aràbia, com a llengua llitúrgica i administrativa del nou imperi islàmic, i poc a poc va convertint-se en la llengua materna de gran part dels pobles islamisats. L'existència d'una important variació dialectal està documentada des de dates molt primerenques. En la formació dels dialectes intervenen factors com els següents:

• La transformació de l'àrap oficial. Lo que hui es diu àrap clàssic es convertix en model de llengua àrap a partir del Corán. En eixe àrap oficial, en el temps, aniria operant-se una diferenciació geogràfica en un procés similar al del llatí.

• L'exportació dels dialectes d'Aràbia. Encara que a nivell religiós, administratiu i lliterari els àraps usaven una llengua estàndar de creació recent, a nivell de llengua parlada és de supondre que seguiren utilisant-se els dialectes preislámicos en molt gran mida. Els eixèrcits conquistadors a sovint s'organisaven per tribus, en lo que exportaven a les zones de conquista, i posterior assentament, les seues pròpies traces dialectals. Eixa és la raó de que puguen trobar-se fenomens dialectals similars en zones molt alluntades entre sí, pero que en un atre temps varen estar baix l'influència de colon procedents d'una mateixa tribu o àrea geogràfica d'Aràbia. Per eixemple, la pronunciació [g] de la lletra àrap yim, característica del àrap egipcíac, procedix del Yemen.

• L'aïllament geogràfic o polític és, naturalment, un dels més importants factors de diferenciació. El cas més extrem potser siga el del maltés, dialecte àrap que s'ha desenrollat en complet aïllament fins al punt de convertir-se en una llengua per dret propi. Entre les varietats d'àrap parlat, la més diferent és l'àrap maronita chiprà, parlat per una chicoteta comunitat de monges maronitas en Chipre. Tenen també grans diferències en les restants varietats de l'àrap el parlat en regions aledaño, conegut com hasaniyya, aixina com les varietats parlades en Nigèria, Chad o Afganistan, llocs a on és una llengua molt minoritària.

• L'acció dels substrats. L'imperi islàmic va agrupar poblacions llingüísticament molt diverses, i la llengua àrap va rebre en cada zona aportacions de les diferents llengües preislàmiques. En l'àrap magrebí és fonamental el substrat bereber, com en l'egipcíac ho és el copto o en l'àrap mesopotámico el persa o el kurdo.

Per últim, l'acció de les llengües dels distints imperis i potències que han dominat regions del Món Àrap ha deixat també la seua impronta en els diferents dialectes. Aixina, l'acció del francés és visible en els dialectes del Magreb, i especialment en l'algerí, de la mateixa manera que l'anglés ha influït (encara que en menor mida) en dialectes d'Orient Mig com l'egipcíac, el palestí o l'iraquí. Els varis sigles de dominació otomana han deixat també gran cantitat de vocabulari d'orige turc en molts dialectes, especialment els orientals.