Laticífero

Erro al crear miniatura:

Laticífero

Extracció de làtex d'un arbre de Hevea brasiliensis (arbre de caucho)

En botànica, es denomina laticífero a aquella estructura que secreta el làtex, suc espés, cremoso, generalment d'aspecte blanc-lechoso cremoso descolorido més blanc que el cotó (com en Euphorbia). També pot ser transparent com en Allium o prendre atres colors (groc com en Argemone). La funció dels laticíferos no està aclarida, podria ser un sistema intern d'excreció, o de defensa. La secreció és intracelular. La naturalea del làtex és molt variada, la matriu acuosa pot contindre carbohidrats, àcits, sales, alcaloides, lípits, taninos, mucílacs, gomas, proteïnas, vitaminas, grans d'almidó, cristals, etc.

Els tubos laticíferos són cèlules vives, generalment multinucleadas, molt vacuolizadas.

Hi ha laticíferos en un gènero de Pteridophyta (Regnellidium) i en unes 12.500 espècies de 900 gèneros de dicotiledóneas i monocotiledóneas. Són característics de vàries famílies, tals com: Asclepiadaceae, Apocynaceae, Caricaceae, Euphorbiaceae i Papaveraceae.

Classificació

Són un grup molt heterogéneu, no solament des del punt de vista metabòlic, sino també des del punt de vista de la seua anatomia i ontogènia. Es classifiquen en dos tipos: els que estan fets d'una sola cèlula (es diuen no articulats) i els que estan formats per moltes cèlules (denominats articulats).

Laticíferos no articulats

Típicament es tracta de cèlules extraordinàriament llargues, esteses des de la raïl fins als fulls, generalment en teixits parenquimáticos, encara que poden travessar leño i floema. En Ficus poden aplegar fins a la cutícula. Les seues parets són celulósicas, en hemicelulosas i substàncies pécticas. Freqüentment són multinucleadas, i mantenen metabolisme actiu en tant els teixits que les rodegen permaneixquen vius. El citoplasma forma una prima capa parietal, que pot contindre grans d'almidó de diverses formes. Necessiten permanéixer vives per a poder créixer i invadir nous teixits. El làtex està en una gran vacuola central o en vàries; la secreció és ecrina. En algunes espècies els laticíferos són no ramificats: Cànnabis (Moraceae), Urtica (Urticaceae), Vinca (Apocynaceae). L'àpiç de les cèlules aplega fins al veïnat dels meristemas, i contínuament invadix els teixits recent formats, per creiximent intrusivo. Generalment no presenten comunicacions intercelulares. Una volta instalades en els teixits, el seu creiximent és simplàstic en el restant de les cèlules. En atres espècies els laticíferos són ramificats, formant una extensa ret: Asclepiadaceae, Ficus (Moraceae), Nerium, Ernarepa i Jathropha (Euphorbiaceae). En Asclepias syriaca i Nerium oleander es va comprovar que els laticíferos contenen pectinasa; es creu que esta enzima és excretada en els àpiços de la cèlula, per a ablanir la laminilla mija en els teixits que seran invadits. Les cèlules inicials d'estos laticíferos es poden vore ya en l'embrió: Cryptostegia, Ernarepa. En algunes plantes es formen noves inicials en teixits nous, aixina una planta adulta tindrà més laticíferos que una plántula.

Laticíferos articulats

Són cadenes de cèlules laticíferas, conectades entre sí. En Allium cada cèlula es conecta en les veïnes per plasmodesmos, en atres casos com en Musa hi ha verdaderes perforació en la paret comuna, de manera que el laticífero madur s'assembla a un got del xilema. Quan la paret terminal està completament ocupada per la perforació es poden confondre en laticíferos no articulats. En molts laticíferos articulats, el protoplasma degenera en l'estadi final del desenroll, o siga que la secreció és holocrina. En algunes espècies, els laticíferos són articulats no anastomosados, com en Allium (Alliaceae), Musa (Musaceae), Manilkara zapota (Sapotaceae), Ipomoea (Convolvulaceae). El seu desenroll té lloc per la contínua desdiferenciaació de cèlules parenquimáticas en cèlules laticíferas en els extrems. A mida que les noves cèlules es diferencien en laticíferas es formen les perforació en les cèlules més velles. Primer, la paret travessera primària engruesar i s'unfla, després es dissol la laminilla mija, i per últim s'establix una verdadera perforació que comunica la citoplasma de les dos cèlules veïnes.

En atres espècies els laticíferos són articulats anastomosados, perque els laticíferos es fonen entre sí, formant una ret tridimendional que travessa la planta sancera: Argemone, Papaver (Papaveraceae), Carica (Caricaceae), Cichorium, Lactuca, Taraxacum kok-saghyz(Compositae), Hevea, Manihot (Euphorbiaceae). La fusió entre laticíferos veïns ocorre també per diferenciació de cèlules parenquimáticas en laticíferas, formant un pont. En Hevea brasiliensis, l'arbre del com s'extrau el caucho, els més importants estan en floema i corfa. L'extracció es realisa per sagnat en un gavinet cridat "Jebong". Es fan corts oblicuos, en un àngul de més o menys 30°, d'esquerra a dreta. El caucho està present en la citoplasma, en glòbuls complexos cridats lutoides, d'1-5 µm de diàmetro i rodejats per una membrana. Constituïx fins a un 30% del làtex de Hevea.

Referències

Bibliografia

• Hipertexts de Botànica Morfològica – TEMA 14. Estructures Secretoras. [1]
• Strassburger, E. 1994. Tractat de Botànica. 8va. edició. Omega, Barcelona, 1088 p.