Joan Peset Aleixandre

Joan Peset Aleixandre

   

Juan Bautista Peset Aleixandre (Godella, 2 de juliol de 1886 - Paterna, 24 de maig de 1941) va ser un mege, catedràtic d'universitat i polític espanyol. Rector de l'Universitat de Valéncia durant la Segona República, va presidir el partit d'Esquerra Republicana en Valéncia. Va ser fusilat per la dictadura franquista despuix del final de la Guerra Civil.

Pertanyent a una família valenciana de llarga tradició mèdica i científica (i lliberal), als vintiquatre anys va guanyar la càtedra de Medicina Llegal i Toxicologia de l'Universitat de Sevilla i quatre anys despuix, en 1916, va conseguir el trasllat a l'Universitat de Valéncia, desenrollant una lluenta activitat docent i investigadora en el camp de la medicina llegal, situant-la a nivell europeu, i també en el de la salut pública, treballant activament en colaboració en els organismes locals. Quan en 1931 es va proclamar la Segona República espanyola va decidir comprometre's políticament i es va afiliar al partit de Manuel Azaña, Acció Republicana. A l'any següent va ser nomenat rector de l'Universitat de Valéncia, càrrec al que va renunciar a principis de 1934 despuix del triumfo de les dretes en les eleccions de novembre de 1933. Quan Acció Republicana es va transformar en Esquerra Republicana, sempre baix eliderage d'Azaña, va ocupar la presidència provincial de Valéncia del nou partit. En les eleccions generals de febrer de 1936 es va presentar com a candidat del Front Popular per la circumscripció de Valéncia-capital, resultant elegit (va ser el candidat més votat). Quan va esclatar la guerra civil, es va posar a disposició del Govern de la República i va ser nomenat comissari civil de l'Eixèrcit, passant despuix a ocupar-se de la direcció mèdica dels hospitals militars de Castelló i de Valéncia. Quan va terminar la guerra, va rebujar l'oferiment de marchar a l'exili i va ser detingut per les forces franquistes despuix d'haver segut denunciat per un grup de meges falangistes valencians. Va ser somés a un consell de guerra sumarísimo que ho va condenar a mort, encara que en una primera sentència el tribunal militar va recomanar la conmutación per trenta anys de presó, pero en una segona va ser eliminada. Va ser fusilat en Paterna el 24 de maig de 1941.

Biografia

Orígens familiars i anys de formació

Naixcut en 1886 en la localitat valenciana de Godella, a on els seus pares, Vicente Peset Cervera i Vicenta Aleixandre Ballester, tenien la seua segona residència, Joan Baptista Peset va pertànyer a una família de llarga tradició mèdica i investigadora —Joan Fuster, citat per Francesc Pérez Moragón, la va calificar com «una admirable dinastia de meges, i de mèdics humanistes, que han deixat un rastre imborrable en la vida colectiva dels valencians»—, iniciada pel seu besyayo Mariano Peset i Martínez de la Raga (1770-1850) i seguida pel seu yayo Juan Bautista Peset Vidal (1821-1885). El primer va publicar treballs sobre el còlera i un tractat sobre les passions, mentres que el segon va estudiar temes d'epidemiologia, medicina interna, siquiatria i història de la medicina (va publicar un Bosqueig de l'història de la medicina en Valéncia). El seu pare, Vicente Peset Cervera (1885-1945), va ser catedràtic de Terapèutica de la Facultat de Medicina de l'Universitat de Valéncia, les investigacions de la qual es varen centrar en microbiologia, aplicacions de l'electricitat a la terapèutica i al diagnòstic i l'us de rajos X. Aixina mateix, va participar activament en la sanitat pública de la ciutat de Valéncia, com a químic de l'Ajuntament, analisant aigües potables i aliments. El seu germà Tomás va anar també mèdic i va colaborar en algunes de les seues investigacions; el seu atre germà Mariano Peset Aleixandre (1896-1968) va ser arquitecte. Ademés, la família tenia una llarga tradició lliberal, que es remontava al besyayo Mariano Peset de la Raga, qui va ser perseguit per Fernando VII. El seu yayo Juan Bautista va participar en la Revolució Gloriosa de 1868 i el germà d'est, Vicente, va ser diputat de les Corts Constituents de 1869. El seu pare era republicà, encara que sense militar en cap organisació. Per un atre costat, Concepció Aleixandre Ballester, germana de la seua mare, va ser una destacada mèdica i científica, pionera del feminisme en Espanya.

Joan Peset pronte va destacar per la seua precocitat intelectual, el seu talent i la seua enorme capacitat de treball. En a penes 23 anys, era ya doctor en Medicina, Ciències (secció Química) i Dret, ademés de pèrit químic i mecànic i d'haver estudiat francés i alemà —el peritaje en química ho va obtindre en 1901, el mateix any que va acabar el bachillerat, i a l'any següent el peritaje en mecànica; les llicenciatures en Medicina i Cirugia i la de Ciències (secció Química) en 1906 i en 1907 la llicenciatura en Dret i el doctorat en Medicina en la tesis Nota experimental sobre vàries sals noves de piridina—. En 1908 havia segut pensionado per la recent creada Junta d'Ampliació d'Estudis i Investigacions Científiques per a treballar en el camp de l'anàlisis toxicològic i mege-llegal en Wiesbaden en l'alemà Fresenius i en París en els francesos Jules Ogier i Alphonse Bertillon. A la seua tornada, en decembre d'eixe any es va doctorar en Ciències (secció Química) en la tesis Nou método general per a la determinació electroquímica i en 1909 en Dret en la tesis Aplicació jurídica de les idees modernes sobre responsabilitat criminal per causes sicològiques. Les seues excelents calificacions acadèmiques li varen fer mereixedor en 1905 d'el diplomar de Cavaller de l'Orde Civil d'Alfonso XII.

Carrera mèdica i científica

Erro al crear miniatura:

Ficha del Dr. Juan Peset (colecció científic-mèdica de l'Universitat de Valéncia).

En maig de 1910, quan encara no havia complit els vintiquatre anys, va guanyar la càtedra de Medicina Llegal i Toxicologia en l'Universitat de Sevilla i, a l'any següent, va escomençar a treballar en elaboratori Bacteriològic Municipal de Sevilla, del que va obtindre la plaça de director per oposició, ocupant-se de l'epidèmia de tifus que va atacar la ciutat en 1912. De fet, a l'any següent va ser comissionat pel Ajuntament de Sevilla per a viajar a París i estudiar allí la vacuna antitífica. En 1912 havia ingressat en la Real Acadèmia Sevillana de Bones Lletres i en 1915 en la Real Acadèmia de Medicina i Cirugia de Sevilla.

En 1913 va participar en l'I Congrés de Meges de Llengua Catalana ('I Congrés de Meges de Llengua Catalana'), celebrat en Barcelona, en el que el seu pare Vicente Peset Cervera era un dels presidents d'honor, designat pel cos mèdic de Valéncia. En el mateix va presentar junt en el seu pare una comunicació en el títul Bosqueig crític de l'hematoquímia llegal, que va ser publicada a l'any següent.

Erro al crear miniatura:

Gran creu de l'Orde de la Beneficencia que li va ser concedida al doctor Peset en 1919 en reconeiximent a la seua llabor en el combat i prevenció de les epidèmies.

En 1916 va conseguir, per permuta, el trasllat a l'Universitat de Valéncia, ocupant la càtedra d'igual denominació, que ostentaria fins a 1939, quan va ser depurat per les autoritats franquistes, lo que va supondre la separació definitiva del cos i dau de baixa en l'escalafó. Durant eixos vintitrés anys, als que cal sumar els que va passar en Sevilla, va publicar prop d'un centenar de treballs d'investigació (no solament sobre medicina llegal i toxicologia, sino també sobre bacteriologia i medicina preventiva), va dirigir una decena de tesis doctorals (una d'elles de Juan José López Ibor, sobre les neurosis traumàtiques en medicina llegal, presentada en 1929) i va conseguir formar escola científica —la Escola Mèdic-Llegal Valenciana o Escola Peset—, una novetat en escassos precedents («Despertava entre els alumnes ilusió per investigar», va recordar molts anys despuix Antonio Llombart Rodríguez, un dels seus discípuls). Ademés, com havia succeït en Sevilla, va dedicar els seus esforços i coneiximents a la medicina preventiva en llocs de l'administració local. De fet, recent traslladat, va ser contractat per la Diputació Provincial de Valéncia per a dirigir l'Institut Provincial d'Higiene (l'edifici de la qual va sufragar), càrrec des del que va tornar a ocupar-se de les epidèmies de tifus i en 1918 va posar en marcha una campanya de vacunació. Aixina mateix, va descobrir un tractament contra la meningitis purulenta (que va aplicar en èxit a un dels seus fills de pocs mesos que va estar a punt de morir). En decembre d'eixe any, en el que va ser nomenat pels seus colegues president de l'Assamblea Mèdica Regional Valenciana, va viajar una atra volta a París, invitat pels meges de la Sorbona per a que donara a conéixer les seues investigacions i experiències, i va ser nomenat membre honorari de la Societé Terapeutique. A l'any següent, 1919, va ser nomenat professor honorari de l'Institut de Medicina Llegal, Siquiatria i Toxicologia de l'Universitat de Madrit. I per eixes dates va rebre diverses condecoracions, entre les que va destacar la gran creu de l'Orde de la Beneficencia en reconeiximent a la seua llabor en la prevenció i lluita contra les epidèmies. Entre 1928 i 1939 va dirigir la tercera época de la revista Crònica Meja, publicació de referència de la medicina experimental de l'época.

Erro al crear miniatura:

A l'esquerra, l'edifici del carrer Jorge Juan n.º 19 de Valéncia, situat junt al Mercat de Colón (dreta), a on residia el doctor Juan Peset Aleixandre en la seua esposa Ana i els seus tres fills. El propietari de l'edifici era el conegut empresari valencià Bernardo Gómez Igual, que no va testificar al seu favor en el consell de guerra que ho va condenar a mort, a pesar de que Juan Peset havia donat el seu nom, junt als dels destacats falangistes Juan José López Ibor i Pedro Laín Entralgo, en la ficha clasificatoria del camp de concentració d'Albatera en l'entrada titulada: «Persones que li coneixen i poden respondre de la seua actuació i les seues residències».

S'ha dit que el doctor Peset Aleixandre va donar nivell europeu a la medicina llegal espanyola. Com han senyalat Marc Va baldar i María Fernanda Donzell, Joan Baptista Peset va formar part del grup de professors que «des de les seues càtedra o des de la Junta per a l'Ampliació d'Estudis o atres institucions provincials o locals similars, varen escomençar a desenrollar una producció científica en diversos camps en cert grau d'originalitat. Estos mestres coneixien idiomes, varen viajar, varen estudiar en l'estranger, varen mantindre contacte en els seus colegues de dellà els Pirineus, varen assimilar l'horisó cultural europeu, varen freqüentar Alemània, França, Anglaterra... Els científics d'aquells anys, que van de la Primera Guerra Mundial a la Guerra Civil, en discreció pero en encabotament, varen escomençar ells mateixos a crear, superant la llarga fase decimonónica d'assimilació i repetició de novetats».

En 1935, un numerós grup d'alumnes i de discípuls li varen dedicar un homenage en motiu del vinticinc aniversari d'haver conseguit la càtedra. En la nota explicativa que acompanyava als al voltant de quaranta treballs d'investigació que publicaven en el seu honor, es dia lo següent sobre lo que era l'escola científica de Peset (nota que va ser arreplegada en la revista Crònica Mèdica, dirigida pel propi Juan Peset):

Un espai escàs, un material insuficient, uns temes àrits, una càtedra. No és molt panorama si l'espai no es dilata, els temes no s'embellixen i la càtedra no es pobla de discípuls al conjur d'una gran personalitat. Este fet insòlit, casi taumatúrgic, és el que tots, discípuls i amics, commemorem ací.

El catedràtic de Medicina Llegal de l'Universitat de Valéncia Juan Antonio Gisbert Calabuig, discípul d'un dels discípuls de Peset, va senyalar en 1982 les següents «traces més destacats de l'obra científica d'el Prof. Peset Aleixandre»:

Vida política

República (1931-1936)

En 1928, en plena dictadura de Cosí de Rivera, Juan Peset, d'idees lliberals, republicanes i d'esquerra, va declarar:

En política no milite. Tinc les meues pròpies idees interiors, com cada cual. Pero em centre en els meus llibres, en el meu laboratori, en la meua càtedra, en lo que he estudiat en França i en Alemània durant els meus viages de pensionado; no m'ha quedat temps per a ser polític.

Erro al crear miniatura:

Bandera de la Segona República Espanyola.

Tot va canviar tres anys despuix quan inesperadament es va produir la proclamació de la Segona República espanyola. En aquell moment, en quarantacinc anys, gojava d'un gran prestigi professional i social i era un home molt conegut i estimat en Valéncia. Els seus modos de vida eren burguesos (residia en un carrer del Eixample al costat del moderniste mercat de Colón i posseïa un automòviluxós, un Chrysler Imperial), pero, com atres professionals i intelectuals de l'época, va considerar que l'arribada de la República obria una oportunitat per a la renovació i modernisació del país i va decidir ingressar en Acció Republicana, el partit de Manuel Azaña. En plena guerra civil escriuria: «L'història de la República abans de la guerra pot resumir-se en una ilusió optimista, un desengany esperable i una dura realitat».

El seu compromís polític en la República es va centrar inicialment en la gestió universitària. Des de 1930 ya era decà de la Facultat de Medicina de l'Universitat de Valéncia i, despuix de l'advenimiento de la República, va passar a ser vicerrector per a convertir-se en maig de 1932 en rector de l'Universitat de Valéncia, succeint a Mariano Gómez, el primer rector del periodo republicà, que va deixar elloc per haver segut nomenat magistrat del Tribunal Suprem. Segons Marc Va baldar i María Fernanda Donzell, «la vinculació de Peset en el partit d'Azaña —com el del seu antecessor en el d'Alcalà Zamora— va ser lo que va propiciar el seu nomenament».

Durant els dos anys que va estar en el càrrec va realisar una série de canvis, tractant d'impulsar la modernisació i democratisació de l'universitat —introduint la representació de professors auxiliars i estudiants en els òrguens de govern—, pero no va poder anar més llunt perque les Corts Republicanes varen donar prioritat a l'ensenyança primària per a erradicar l'analfabetisme i la desescolarisació, i el proyecte de llei de bases per a la reforma universitària elaborat per l'equip del ministre d'Instrucció Pública Fernando dels Rius no va aplegar ni tan sols a discutir-se (lo únic que varen aprovar, ademés d'algunes modificacions administratives, com la forma de nomenar tribunals en les oposicions a càtedra, va ser concedir a les Facultats de Lletres de Madrit i Barcelona una àmplia capacitat per a organisar els estudis i l'investigació i el règim d'autonomia universitària a l'Universitat de Barcelona, que va canviar el seu nom pel de Universitat Autònoma de Barcelona). Els estudiants afiliats a la Federació Universitària Escolar (VA SER) varen protestar: «Llevat que ara l'universitat es diu republicana i llaica, tot seguix igual».

Erro al crear miniatura:

Exterior de l'edifici de la Facultat de Ciències de l'Universitat de Valéncia en l'avinguda de Blasco Ibáñez, la construcció de la qual va ser impulsada pel rector Peset, encara que no seria inaugurat fins despuix de la guerra civil. En l'actualitat és la sèu del Rectorat de l'Universitat, despuix del trasllat de la Facultat de Ciències al nou campus de Burjassot-Paterna.

El rector Peset també es va ocupar de la millora de les instalacions i els equipaments de l'Universitat (va escomençar a funcionar el camp de deports, es saneó i va dignificar el Jardí Botànic, es varen millorar les dotacions de les biblioteques i dels laboratoris, es va esbossar el proyecte d'una residència d'estudiants, el futur Colege Major Luis Vives) i va posar especial encabotament en el recomençament dels treballs de les noves facultats de Medicina i de Ciències (el proyecte havia segut aprovat en 1906 i el disseny dels edificis i les expropiacions havien començat en 1908), sobretot despuix de l'incendi que s'havia produït el dia abans de prendre possessió del càrrec en els locals que ocupava la Facultat de Ciències en el vell edifici del carrer de la Nau. En abril de 1933, la Junta de Govern va encarregar a Mariano Peset Aleixandre, germà de Joan, la revisió de l'edifici de Ciències, pero este no seria inaugurat, com el de la Facultat de Medicina, fins despuix de la guerra civil. També va ser un dels impulsors de la creació del Institut Cossío de Valéncia, obedint a un mateix caràcter de «renovació docent».

Despuix del triumfo de les dretes en les eleccions de novembre de 1933, Peset va dimitir del seu càrrec de rector, encara que la seua renúncia no li va ser acceptada fins al 28 de maig de 1934, sent substituït pel dretà Fernando Rodríguez Fornos. Anys despuix, en plena guerra civil, va explicar la caiguda del govern republicà-socialiste de Manuel Azaña en setembre de 1933 per «l'incomprensible intolerància de les dretes» i «per entropeçons deguts a impaciència explicables per ànsies d'una justícia social absent tants sigles» i la derrota de les esquerres en novembre per «l'equivocat aïllament per a anar a les eleccions».

Erro al crear miniatura:

Emblema d'Esquerra Republicana.

Un més abans del seu abandó del càrrec de rector, Acció Republicana s'havia fusionat en atres dos partits republicans per a donar naiximent a Esquerra Republicana (ANAR), també presidida per Manuel Azaña, i Juan Peset va ser nomenat el seu president en la província de Valéncia (càrrec en el que va ser ratificat en decembre de 1935 per l'assamblea provincial del partit que va reunir als representants de 218 municipis dels 264 en que contava la província i durant la qual va fer una defensa de la democràcia i de la República: «¿Entenem per revolució l'afany espanyol d'una verdadera república com va ser somiada el 14 d'abril, desplegable dins d'una verdadera constitució vigent? Puix, som revolucionaris», va dir).

Des delloc de president provincial d'ANAR va participar activament en la campanya d'Azaña per a conseguir l'unió de les esquerres i de la que sorgiria la coalició del Front Popular. Aixina, ademés de recórrer totes les principals localitats de la província, va ser qui va fer la presentació d'Azaña en el gran mítin que va donar el 26 de maig de 1935 en el camp de Mestalla i que va reunir a unes 60 000 persones, i quan en giner de 1936 es varen convocar eleccions generals per al més següent, va encapçalar la llista del Front Popular per la circumscripció de Valéncia capital. Durant la campanya electoral solament va intervindre en tres actes electorals (celebrats en els teatres Moulin-Rouge i Apolo de Valéncia i en el Patronat Musical del Grao), pero va anar el candidat que va obtindre el major número de vots, 84 106 (dels onze districtes de la ciutat va conseguir la majoria en sèt), lo que s'explicaria pel seu prestigi professional i per la seua popularitat deguda als seus servicis d'higiene pública en la ciutat i en la província (el candidat de la dreta, Luis Lucia, va conseguir 68 227 vots). Com han senyalat Va baldar i Donzell, «el mege que combatia el tifus i feya campanyes de vacunació, va ser vist en simpatia i rodalia per les capes populars». Per un atre costat, segons estos mateixos historiadors, «la seua incorporació a la candidatura va ser una jugada mestra de la coalició. Peset era una persona lliberal, moderada i coneguda; la seua presència contradia l'image que la dreta volia donar dels seus rivals polítics». Una valoració compartida per Luis Aguiló Lúcia i per Joan Puchalt. El mateix dia de les eleccions, dumenge 16 de febrer, Esquerra Republicana de Valéncia va fer pública la següent proclama cridant al vot:

Valencians, hui 16 de febrer, com tots els espanyols, nos mou la responsabilitat d'escriure un dels moments més culminants de l'història del nostre país. La pàtria, angustiada, busca l'afany d'una época de pau i concòrdia que la faça seguir el camí de la civilisació i de l'inteligència que la varen marcar aquelles glorioses jornades d'abril de 1931.

El talant moderat de Peset ho va demostrar al sendemà de les eleccions, el dilluns 17 de febrer, quan es va pujar a un fanal de la plaça d'Emilio Castelar (segons es pot vore en la foto que va publicar al sendemà el diari republicà El Mercantil Valencià) per a demanar calma —«orde i disciplina», segons la crònica de El Mercantil Valencià— a la multitut que celebrava la victòria del Front Popular i que exigia la lliberació dels presos. Els va assegurar que es compliria el programa de la coalició, el primer punt de la qual era precisament l'amnistia dels encarcerats pels fets de la Revolució d'Octubre de 1934. Aixina va informar de lo ocorregut el diari conservador Les Províncies (en el consell de guerra, el denunciant Ángel Moreu va tergiversar a propòsit els fets per a convertir-els en una prova de càrrec contra Peset, afirmant que este eixa demà havia donat un mítin d'exaltació dels «ideals marxistes»):

El matí d'ahir va escomençar en gran tranquilitat, treballant-se en tots els llocs com en dies normals, pero a mija demà va escomençar a reunir-se numerós concurs en la plaça d'Emilio Castelar, front al Cassino d'Esquerra Republicana, a on constantment anaven colocant-se en la pissarra els resultats que anaven obtenint a mida que aplegaven les notícies dels pobles. Alguns grups enardits pel triumfo varen ocupar varis camions i varen recórrer alguns carrers, alçant els punys en alt i donant vives al front Popular, els grups anaven cada volta ingressant en la mencionada plaça i aumentava el nerviosisme d'ells. El cap provincial del partit que acaudilla el senyor Azaña, don Juan Peset, va tindre necessitat de dirigir la paraula a la multitut en la finalitat de calmar-la i impedir que poguera organisar manifestacions perilloses.

Peset va viajar a Madrit per a prendre possessió de l'escan de diputat de les Corts republicanes en les que va ser nomenat president de la comissió d'Instrucció Pública i Sanitat i membre de la de Treball i Assistència Social, lo que li va obligar a establir-se temporalment en la capital. També va ser nomenat vocal suplent de la Diputació Permanent.

Guerra Civil (1936-1939)

Erro al crear miniatura:

Frontera de l'edifici de la Facultat de Medicina de Valéncia que encara no s'havia inaugurat quan va escomençar la guerra. Durant la lluita va ser l'Hospital Militar Base de Valéncia, la direcció mèdica de la qual va ostentar el doctor Juan Peset a partir de giner de 1938.

Despuix del colp d'Estat de juliol de 1936 que va donar inici a la guerra civil espanyola, es va posar a les órdens del Govern i va eixercitar les tasques que este li va encomanar. Inicialment va ser nomenat Comissari civil de l'Eixèrcit i, com a tal, encarregat de la secció d'abastiment de la Comissió de Reclutament en Castelló (una de les seues tasques va ser la compra d'uniformes per als soldats) i despuix va passar a eixercitar la direcció mèdica de l'Agrupació d'Hospitals de Castelló i, a partir de giner de 1938 la direcció de l'Hospital Militar Base de Valéncia, ubicat en la Facultat de Medicina, a on va treballar en el seu amic i també membre d'Esquerra Republicana, Adolfo Racó d'Arellano Llop (el seu fill, Adolfo Racó d'Arellano García, que combatia en el bando sublevat i entre 1958 i 1969 seria alcalde de Valéncia designat pel Generalísimo Franco, conseguiria lliurar-ho de la presó en finalisar la guerra). Tot això ho va compaginar en les seues tasques de parlamentari —al començament de 1937 va viajar a París com a membre de la delegació espanyola encapçalada per Diego Martínez Barri, president de les Corts republicanes, per a assistir a una trobada de l'Unió Interparlamentaria—.

Al mateix temps, va salvar quantes vides va poder de persones dretanes o de religioses amenaçades per les milícies que s'havien fet en el poder despuix del fracàs del colp, donant-els en algun cas refugie en la seua pròpia casa, tal com va atestar, per eixemple, en el primer consell de guerra al que va ser somés despuix de la lluita, la portera de l'edifici del carrer Jorge Juan a on vivia: «Tots els inquilins eren de dretes a excepció de D. Juan que era l'únic izquierdista, i la que parla va vore que, per tres o quatre voltes, el mateix D. Juan... va fer eixir de la casa a individus que en grups venien en busca d'inquilins de dreta». També va declarar al seu favor, entre uns atres, Pilar Esteve Fernández, germana del falangiste Enrique Esteve Hernández, assessinat per les milícies. Un atre testic ho va definir com «un home atent, bon amic, professor eixemplar i perfecte cavaller».

Erro al crear miniatura:

Frontera de l'iglésia parroquial de Sant Joan i Sant Vicente, sítia en el cèntric carrer Isabela Catòlica de Valéncia, que Joan Peset va impedir que fora cremada durant la revolució social de 1936.

També va impedir que fora cremada l'iglésia de la parròquia de Sant Joan i de Sant Vicente (el retor declararia en el consell de guerra reiterant la decisiva intervenció de Peset per a evitar l'incendi i saqueig de l'iglésia) i junt en atres membres d'Esquerra Republicana, com l'alcalde José Cano Coloma, va conseguir calmar els ànims i impedir que la basílica de la Verge dels Desamparats fora assaltada (com a mida de precaució, l'image de la Verge dels Desamparats seria duta a l'Ajuntament per a la seua custòdia). Aixina ho varen atestar varis compareixents en el consell de guerra, com el mege Francisco Ramón Llin, soci fundador de la Dreta Regional Valenciana i llavors capità de cavalleria i membre de Falange (molt agraït per l'ajuda que havia rebut la seua família de Peset), qui va manifestar lo següent: «Va fer en tota calor quant va estar en la seua mà per a evitar el malifet, elatrocinio i el tumult sanguinari».

L'intervenció de Peset en favor de perseguits li va valdre la animadversión de les organisacions obreres que controlaven Valéncia. Aixina ho va senyalar el mestre Eladio García Barruete, president de la Junta Municipal d'Esquerra Republicana, qui, en agost de 1936, li va advertir que «determinats elements de la CNT-FAI i entre ells un tal Baldomero El Francés» tractaven d'atentar contra ell i contra atres membres del partit. «Estos tios polítics que no vénen més que a molestar; per la seua conveniència devien abstindre's d'estos visiteos», s'hauria dit en una reunió de nous agents de policia, a propòsit d'unes gestions realisades per Peset en el Govern Civil a finals de juliol de 1936.

Per un atre costat, l'aportació de Peset al discurs polític durant la guerra va ser escassa. Es va llimitar al fullet titulat ¡Sempre per la República!, editat per Esquerra Republicana en 1938, que recopilava varis artículs publicats en El Mercantil Valencià («Constitucionalitat dels fins de guerra», comentant els tretze punts de Negrín, «Moments de la República», «Un orde digne per a l'entusiasme i la disciplina», «L'aspiració humana a l'igualtat», «Massa o grup», «Partit i sindicat» i «Sufragi universal i representació professional») als que es va afegir «L'Eixèrcit popular de la República», i a la conferència que va pronunciar en l'Universitat de Valéncia el 27 d'abril de 1937 en el títul Les individualitats i la situació en les conductes actuals, en l'explicava els problema sicològics derivats de la participació, activa o passiva, en la guerra i que va ser editada en els Anals de l'Universitat de Valéncia (el seu contingut seria utilisat per a condenar-ho a mort en el segon consell de guerra sumarísimo al que va ser somés en terminar la guerra civil). Alguns dels paràgrafs de la conferència que es varen utilisar per a condenar-ho a mort varen ser els següents:

Des del primer moment d'esta tragèdia he dit lo que ha segut repetit per molts. No estem en temps de parlar, sino de treballar per la causa. Això és lo que he fet diàriament, servint al Govern de la República des del meu càrrec de comissari civil de l'Eixèrcit. [...]
Este Front Popular ha actuat de verdader ariet polític, i ha permés a Espanya, a la verdadera Espanya, a l'Espanya que treballa, fer front als moments dificilísimos que la traïció ha creat. El Front Popular no ha tingut temps de fracassar; pero, la seua curta existència ha servit per a demostrar definitivament el seu valor en sagellar l'Història del nostre país en rumbos inabordables per ara, sense la seua existència. [...]
Al principi semblava una sublevació militar, la més illògica i inoportuna que registra l'història, donats els pocs mesos transcorreguts des de les eleccions generals en uns resultats tan clars. Esperaven un triumfo electoral, i el poble no li'l va concedir. [...]
Tampoc es tindrà que calificar de guerra civil, perque des del moment en que l'enemic negocia en l'estranger fent que la seua planta chafe el nostre sol, adquirix per a nosatres, els espanyols, el caràcter d'una guerra d'independència.[...]
El gest colectiu ya ho va expressar el president de la República: Nosatres fem la guerra perque no la fan. Nosatres som els agredits... ¿Quin és el deure de l'Estat? Opondre's com siga a la rebelió militar.

«En els seus escrits polítics, si alguna cosa destaca, és el to moralizante, reflexiu i crític. En els més d'estos treballs estudia els comportaments humans condicionats per la guerra i aporta propostes per a calmar els ànims en una incessant llabor pedagògica», han senyalat Marc Va baldar i María Fernanda Donzell. Citen com a eixemple el següent passage de ¡Sempre la República! (també citat per Joan Puchalt): «L'intolerant és el primitiu, encara que es presente en un escenari civilisat. Civilisació, és voluntat de convivència. Mai podem confondre la solidaritat social independent, lliure i essencialment respectuosa en l'individu, en la solidaritat gregaria, passiva, aborregada, essencialment tirànica i opresiva de les individualitats que constituïxen l'ànima mòvil i inestable de les multituts desorganisades».

També seria utilisat contra ell en el consell de guerra el manifest de protesta pel bombardeig d'Almeria per l'esquadra alemana que va firmar junt a atres catedràtics universitaris, com Pere Bosch Gimpera, Lluís Pericot, Pompeu Fabra, José Delecte i Piñuela, Ricardo Gutiérrez Abascal, Demófilo de Bon Lozano i Francisco Orts Llorca (alguns d'ells havien participat en el cicle de conferències organisada per l'Universitat de Valéncia i la Casa de la Cultura en el que Peset també havia intervingut en Les individualitats i la situació en les conductes actuals), ademés del rector de l'Universitat de Valéncia José Puche junt en els quatre decans (José María Ots, de Dret; Fernando Ramón Ferrando, de Ciències; Ramón Velasco, de Filosofia i Lletres; i Luis Urtubey, de Medicina). El manifest dia lo següent:

Davant monstruoso bombardege població civil d'Almeria per esquadra alemana, profundament compenetrados en el poble espanyol que lluita heroicamente en defensa de les nostres llibertats i en el Govern llegítim de la República, encarnació autèntica de la voluntat popular, nosatres, universitaris espanyols, formulem nostra encesa protesta contra reiterades agressions a la nostra independència nacional, comeses pel nacionalisme alemà i pel fascisme italià, recaptant adheriment a la nostra causa de tots els universitaris del món i de tots els hòmens consagrats al cultiu de les activitats intelectuals, en la consciència de que en Espanya hui no lluitem solament per la nostra independència, sino també per la llibertat i la pau en el món.

Va assistir a l'última sessió de les Corts republicanes en Figueres l'1 de febrer de 1939, passant la frontera francesa poc despuix. No obstant, de la mateixa manera que el president del Govern Juan Negrín, va tornar a l'Espanya republicana per considerar que era la seua deure i per a protegir a la seua família, ya que els seus tres fills —Vicente, Juan i Francisco Javier— s'havien incorporat com a voluntaris a l'eixèrcit republicà —i no «en comprovar en França que els diners que duya en billets rojos no tenia valor», com dirà el propagandiste franquiste Joaquín Arrarás—. Ya en Valéncia va tractar de mediar, sense èxit, en el colp d'Estat del coronel Casat i quan este va triumfar, va acompanyar a Negrín i a José Puche, rector de l'Universitat de Valéncia durant la guerra, fins a l'aeròdrom d'Elda, a on anaven a agarrar un avió per a marchar a l'exili, pero es va negar a acompanyar-els a pesar de l'insistència del president. Despuix de reunir-se en els seus fills, va intentar abandonar la península en ells i en Ricardo Muñoz Suay, fill seu i amic de la família, pel port d'Alacant, que s'havia convertit en l'única possibilitat de fuga per als republicans. No obstant, els barcos que haurien tingut que rescatar als mils de persones que allí es varen reunir no varen aplegar mai i tots varen ser fets presoners per les tropes franquistes.

Espoliats de tots els seus bens, varen ser traslladats a l'improvisat camp de concentració de Els Armelers, que evocarà Max Aub, vigilat per tropes italianes, i dos dies despuix en vagons de ganado al camp de concentració d'Albatera, que va aplegar a reunir entre 18 000 i 30 000 presoners, quan estava concebut per a 3000. Allí el doctor Peset es va ocupar d'atendre una precària enfermeria i d'intentar remediar la devastadora epidèmia de tifus que es va estendre pel camp —de fet, despuix d'àrdues gestions, va conseguir que anaren vacunats els internats allí; va argumentar que també podria afectar als guàrdies—. Com molts atres interns, va ser somés al dolorós castic denominat «la barbacoa», que consistia «en un espai acotat, al sol, sense sostre, a l'inclemència del temps, sense camisa ni camiseta, sense pantalons, solament en calzoncillo, sense botons, ademés, per a que aixina s'obligara al castigat a subjectar-ho en les mans, impedint que en elles poguera fer-se ombra, defenent-se del dur sol d'aquella zona».

Erro al crear miniatura:

Vista aérea de la Cartuja de Porta Coeli en l'actualitat. En terminar la guerra civil, va anar un camp de concentració i presó. Allí va estar reclós el doctor Peset fins al 15 de giner de 1940, en que va ser traslladat a la Presó Modele de Valéncia.

Més vesprada va ser traslladat al camp de concentració de la Cartuja de Porta Coeli, proseguint en la seua llabor en pro de millorar les condicions higièniques i sanitàries dels presoners, i quan el camp es va tancar l'1 de decembre, a la pròpia cartuja, convertida en presó. D'allí passaria a la Presó Modele de Valéncia, reclamat per la justícia militar com a «responsable d'assessinats», a partir d'una denúncia presentada pel Servici Provincial de Sanitat de la Falange de Valéncia. Va aplegar el 15 de giner de 1940 custodiat per guàrdies civils.

Mentrestant, per mig d'una orde publicada el 29 de juliol de 1939, Juan Peset, colectivament en molts atres docents, havia segut separat de la seua càtedra per ser «pública i notòria la desafecció [...] no solament per les seues actuacions en les zones que han sofrit la dominació marxista, sino també per la seua pertinaz política antinacional i antiespañola en els temps precedents al Gloriós Moviment Nacional». No cabia ni expedientar-els perque «l'evidència de les seues conductes, pernicioses per al país, fa totalment inútils les garanties processals».

Consells de guerra sumarísimos i fusilament

La denúncia contra el doctor Peset com a «responsable d'assessinats de Valéncia i Castelló», pero sense mencionar cap fet concret, havia segut presentada el 6 de juliol de 1939 pel Servici Provincial de Sanitat de Falange, avalada per cinc firmes, possiblement de meges. Com les firmes eren illegibles, es va requerir que s'identificaren en els seus noms i els seus domicilis i solament tres persones ho varen fer: els meges falangistes Francisco Marco Merenciano, recent nomenat director de l'Hospital Psiquiàtric de Valéncia i auxiliar de la càtedra de la que acabava de ser desposseït Peset; Ángel Moreu González-Pola, antic militant de la Dreta Regional Valenciana i membre de la Quinta Columna; i Antonio Ortega Tena —este últim va senyalar que la denúncia havia segut subscrita «en unió d'atres companyers del Colege Mèdic»—. Dos mesos despuix, el 16 de setembre, l'auditor de guerra de l'III Regió Militar, el coronel Fernando Bosch Lliberós, va instruir un procediment sumarísimo d'urgència, que va ser registrat en el número 13.291-V i que va ser encomanat al Jujat Militar número 10, a càrrec de Manuelojo Tato i Cast Pérez d'Arévalo. Immediatament, la Brigada Social de Valéncia va iniciar la seua busca en els diferents centres de detenció fins que ho va localisar en la Cartuja de Porta Coeli habilitada com a presó.

Declaració de Francisco Marco Merenciano, un dels tres meges falangistes denunciants.
És home que sense procedir del camp de les esquerres va escomençar la seua vida política d'este matís a raïl de l'advenimiento de la República, aplegant en l'any 36 en motiu de les eleccions de Febrer [a] obtindre elloc de Diputat de les Corts Constituents [sic], en representació del partit d'Azaña, des de la data del qual pot dir-se que va ser el encauzador o dirigent de la política d'esquerres d'esta capital, sent una figura de relleu i significació per la seua influència moral i donada també la seua categoria social per tractar-se d'un Catedràtic de la Facultat de medicina. Que per eixos motius i per no opondre's des d'un principi al caos i activitats francament marxistes introduïdes pels elements frentepopulistas, sino donant la seua anuència a tota activitat revolucionària és per lo que se li considera indirectament responsable dels malifets ocorreguts, ya que no va intentar fer llaugera oposició a l'actuació revolucionària. Pero concretament no pot dir-se que haja tingut intervenció directa en fets delictius determinats.

En la ficha policial de la Brigada Social de Valéncia no constava que haguera comés cap delicte de sanc. Es dia lo següent: «Va ser diputat, mantenint en Manuel Azaña llaços d'amistat indiscutible. Va figurar com a Tinent d'Alcalde en l'Ajuntament d'esta ciutat. Durant el domini roig va ostentar el càrrec de cap dels Hospitals de Castelló i, últimament, dels de Valéncia. En resum es tracta d'una de les figures més rellevants del marxisme en Valéncia, havent segut una de les persones més influents en esta capital i tota la zona roja». L'historiador Salvador Albiñana comenta: «Resultava errònea la calificació de figura del marxisme, i exagerava la seua capacitat d'influència, que més be va ser escassa i no buscada». Per la seua banda, els denunciants li feyen responsable «indirecte» de «malifets i atropells», pero de cap delicte específic. Marco Merenciano, de qui Carlos Castella del Pi va dir anys més vesprada que era «un catòlic sectari fins a extrems que varen deure fer-ho temible en els anys de la posguerra» (de fet va participar en la comissió depuradora de Magisteri i de la Diputació Provincial de Valéncia), va declarar: «Concretament no pot dir-se que haja tingut una intervenció directa en fets delictius determinats». Ángel Moreu: «Que encara que no es poden senyalar fets delictius en concret en que haja intervingut directament, cau sobre ella responsabilitat de molts dels malifets i atropells acecidos en esta capital».

Declaració favorable de Rafael Gil Maties, funcionari de la Diputació Provincial de Castelló i excautiu de Falange
Declare: Que vaig conéixer a D. Juan Peset Aleixandre, en motiu d'haver segut destinat este a la Comissaria Civil de l'Eixèrcit Voluntari de Castelló, en a on se li va encarregar el departament d'Avituallamiento. Que dita secció tenia al seu càrrec exclusivament l'adquisició de vestuari sense cap intervenció en el reclutament, part política de la Comissaria que eixercia un Diputat marxiste, que a la seua volta ostentava la Jefatura de la mateixa. Que en eixe aspecte sempre tenia apartat al Dr. Peset, al que res se li comunicava, perque el seu criteri d'home just, honrat i bo, discrepava del sustentat pel cap de la Comissaria. Que en infinitat d'ocasions em va cridar l'atenció que a persona del prestigi científic i social del Dr. Peset se li haguera nomenat per a càrrec de tan poca importància, pués [sic] més be semblava que se li hi haguera arrinconado.
Que druante tot este periodo em consta que D. Juan Peset no solament no va perseguir a cap persona de dretes, sino que sempre que va poder va amprar la seua escassa influència ací (no era persona grata als rojos) en favorir i ajudar a quants aplegaven a ell en demanda d'ajuda, podent citar com a cas concret el d'un tio del declarant, Arturo Rei Marzal, que viu en Valéncia, carrer Joaquín Costa, 5, que havent tingut que eixir de Valéncia en agost de 1936 per les seues idees dretanes, sense cap classe de documentació, va solicitar del Dr. Peset, per la meua mediació, un salvoconducte per a poder marchar a Barcelona a amagar-se, i el Dr. Peset, en moments difícils, li va obtindre el salvoconducte que li va salvar la vida.
Que durant la seua estància en Castelló no va participar en la vida política activa local, ni en cap mítin ni conferència, no va freqüentar centre polític algun. I que li considere una persona digno per tots conceptes, capaç d'ofrendar sense reserves, tot el seu prestigi científic a la causa Nacional. I per a que conste i com a ampliació de la meua declaració anterior, estenc esta que jurada, firme en Castelló a dèsset de Febrer de mil noucents quaranta.

Juan Peset va ser somés a dos consells de guerra sumarísimos, pel delicte de «auxili a la rebelió». «Els que es varen rebelar contra la llegalitat —paradoxa a on les hi haja— ho varen acusar d'adheriment a la rebelió», han comentat Marc Va baldar i María Fernanda Donzell. La fase testifical del primer va tindre lloc entre els dies 6 i 16 de febrer de 1940. Varen declarar vint persones, la casi totalitat en favor de l'acusat (inclosos dos presos de la Presó Modele), ademés del propi Peset, que ho va fer en quatre ocasions. En la primera d'elles va explicar la seua trayectòria política en Esquerra Republicana, indicant que la seua militància no li va impedir mantindre l'amistat en persones de dretes i recomanar per a càtedra a discípuls d'eixa ideologia, «la qual cosa demostra el respecte que sempre va tindre per l'opinió aliena», i també les seues activitats durant la guerra (dur la direcció mèdica dels hospitals militars de Castelló i de Valéncia, comprar uniformes per a l'eixèrcit republicà), resaltant que durant la mateixa «va favorir i va tractar de favorir a persones que estaven perseguides i a totes les que va poder». Precisament sobre açò últim se li va interrogar durant la seua segona i tercera intervencions, els dies 7 i 12 de febrer, més concretament sobre l'assessinat de dos familiars del seu discípul Juan José López Ibor, perseguit per la CNT-FAI, i del fill de Vicente Pallarés Machí, president de l'Institut Mèdic Valencià (utilisant estos dos casos, un dels tres denunciants, Ángel Moreu, li havia acusat d'haver-se negat reiteradament «a prestar ajuda a persones sañudamente perseguides per les hordes roges»). Peset va contestar que tant López Ibor com Pallarés eren amics seus i que «en tota franquea, pot dir que va fer quant va poder i que en aquelles circumstàncies no podia humanamente fer més». Lo mateix va declarar el propi López Ibor, que en el procés va dir «que si en la mà d'este [Peset] estiguera evitar els assessinats dits [els d'els seus dos familiars], ho faria». No obstant, el tribunal militar finalment va carregar a conte de l'acusat el seu fracàs per a impedir estos assessinats i ho va utilisar com a argument per a condenar-ho a mort. «Va favorir a contades persones, deixant de fer-ho sobre unes atres, per raons que no consten», es dia en la sentència.

El 4 de març de 1940 el tribunal militar va dictar sentència i ho va condenar a mort pel delicte de «adheriment a la rebelió» —la «justícia al revés», com reconeixeria molts anys despuix Ramón Serrano Suñer (els «rebels» eren els que s'havien mantingut lleals)—, pero recomanant la conmutación per una pena de reclusió de trenta anys i un dia. En la sentència es reconeixia que el processat no havia pres «part directa i material en l'eixecució dels crims» i que havia «intercedit en èxit a favor de persones», encara que no en unes atres, pero se li condenava perque «va participar en la direcció de l'Espanya roja, compenetrando en les directrius del marxisme», va tindre «una actitut passiva sense extremismes dins de la seua tendència» i va carir del «necessari tire» per a opondre's «a la corrent revolucionària».

No obstant, esta sentència no va aplegar a ser aprovada perque l'auditor de guerra va ordenar que es reobrira la vista davant la nova prova presentada dos dies despuix d'emetre's el fallo pel delegat provincial de Sanitat, el falangiste José Rosa Meca —antic membre de Renovació Espanyola i president del Colege d'Odontólogos, a on va portar a terme una feroç repressió—. Empenyorat en eliminar la possibilitat de la conmutación de la pena de mort per trenta anys i un dia de presó, Rosa Meca havia entregat a l'auditor de guerra el text de la conferència que Peset havia impartit en 1937, en el títul «Les individualitats i la situació de les conductes actuals» (publicada en la revista Anals de l'Universitat de Valéncia, 1937, vol. I), en la que criticava la sublevació de juliol de 1936 calificant-la de resposta inadequada dels que no havien acceptat la pèrdua de les eleccions de febrer de 1936 —el document que li va entregar duya subrallats pel propi Roca Taula els paràgrafs en els que, al seu juí, quedaven palesos la «gravetat de conceptes»; el primer dels paràgrafs subrallats dia: «No estem en temps de parlar, sino de laborar per la causa. Tal he fet diàriament servint al Govern de la República en el meu càrrec de Comissari civil de l'Eixèrcit»—. El segon consell de guerra, presidit pel coronel Óscar Boán Calleja, es va celebrar el 25 de març i la sentència va confirmar la pena de mort —va passar a ser considerat orador de «mítins i conferències de marcat caràcter marxiste», encara que obrara «en autos» solament una, pero en la que es «justificava l'assessinat» i culpava «als nacionals de l'agressió»—, pero en esta ocasió es va eliminar la recomanació de la seua conmutación per trenta anys i un dia de presó. «Procedix abstindre's de solicitar la conmutación de la pena imposta», es dia en la nova sentència.

De res va servir l'alegat del defensor, el alferes Carreres i Calatayut, argumentant que es tractava d'una conferència de psicologia aplicada a la que havien assistit un reduït número d'especialistes (formava part d'un cicle de conferències organisat per l'Universitat de Valéncia i la Casa de la Cultura del Ministeri d'Instrucció Pública) i que no havia tingut cap repercussió pública, per lo que la nova prova presentada no alterava lo substancial dels fets que havien servit de base per a la primera condena. «Llocs a ser severs, el seu encaix llegal cauria dins del delicte d'excitació a la rebelió... en la atenuant de falta de transcendència per les condicions en que... es va pronunciar», va alegar (un delicte que prevea un castic de sis anys i un dia a dotze anys).

Erro al crear miniatura:

la Presó Modele de Valéncia durant la seua reforma en 2008 per a convertir-la en el Complex Administratiu del 9 d'Octubre.

Els catorze mesos que varen transcórrer entre la segona sentència de mort i l'eixecució, que tindria lloc el 24 de maig de 1941 en Paterna, el doctor Peset els va passar en la galeria dels condenats a la pena capital de la Presó Modele de Valéncia —els chapados, segons l'argot penitenciari, en alusió al sò que produïa el passador que tancava les portes de les celes—, «esperant dia a dia i hora a hora la seua sòrt, com a tants atres sentenciats. En qualsevol moment podien avisar-li per a l'eixecució o per a comunicar-li la conmutación per trenta anys de presó». Les condicions de vida en la galeria dels chapados eren inclús més dures que les del restant de les galeries, puix en les celes previstes per a un pres s'amontonaven fins a tretze persones dormint en matalafs en el sol i només tenien dret a una hora de pati de matí i una atra per la vesprada (Gonçal Castelló, que va passar sis anys en la Modele, les descriurà en la seua novela Sumarísim d'urgència publicada en 1979 i en la que també parla de Joan Peset, de qui evoca la seua planta d'home gran i alt, l'aspecte parsimonioso, el gest esmerado). Un dels reclusos, Josep Lluch Ferrando, li va fer un retrat a llapis en agost de 1940 que ho mostra encanecido, prim i en la mirada un tant trist.

En ocasions, el professor, com era conegut pels reclusos, atenia a alguna emergència mèdica i quan era reclamat pel director de la presó per a que li posara una injecció (sempre exigia que li la posara ell). En el pati va dedicar temps a corregir treballs i traduccions i a llegir texts de la seua especialitat, aixina com a donar classes a atres presos. Ademés, va fer gestions per a millorar l'higiene dels servicis. Pero, com han senyalat Marc Va baldar i María Fernanda Donzell, «lo pijor era esperar a les “traus” d'aquells per a els que aplegava el “enterat” de “La seua Excelència”» (el Generalísimo Franco era qui decidia sobre totes les penes de mort i, quan escrivia una “I”, de “Enterat”, en l'expedient, significava que devia complir-se; si escrivia una “C”, significava que es commutava per la de trenta anys de presó; en alguna ocasió va escriure «garrot i prensa», lo que significava que el reu mereixia eixa forma de mort i publicitat).

Paralament, durant eixos catorze mesos, la seua esposa, Ana Llorca, els seus tres fills i tota la família es varen dedicar febrilment a obtindre els «avals» de persones «afectes» al règim per a salvar-li la vida, algunes de les quals ya havien declarat al seu favor durant el primer consell de guerra. Varen conseguir el respal de res menys que 28 persones, entre falangistes, sacerdots, catedràtics —la majoria d'ells discípuls de Peset— i religioses, que varen firmar la petició d'indult dirigida al «Excelentísimo Senyor Cap de l'Estat Espanyol» (lo que dona idea del prestigi i la consideració social que tenia el doctor Peset). Entre els firmants es trobava també el general Francisco Ibáñez Alonso, l'adheriment del qual a la petició d'indult dia lo següent:

Francisco Ibáñez Alonso, General de Brigada d'Ingeniers i juge especial en el Kursaal de Sant Sebastià, a V. I. en el degut respecte expon: Que tenint notícia de la petició d'indult que per al seu espós el Dr. Juan Peset Aleixandre, fa Dª Ana Llorca Cubells, s'adherix a la mateixa per considerar-ho digne d'esta gràcia i convenient per als interessos de la nostra santa causa. Sant Sebastià a dèu d'Abril de Mil noucents quaranta.

Pero no tots els que haurien pogut actuar a favor seu ho varen fer. La Junta de Govern de l'Universitat de Valéncia encapçalada pel rector José María Zumalacárregui Prat va guardar silenci —només va demanar la «clemència possible» el 14 de maig de 1941, quan ya s'havia produït el «enterat» de Franco i se li havia comunicat al reu, i en el nou rector Fernando Rodríguez Fornos—. La seua esposa Ana Llorca va aplegar a demanar-li ajuda per carta al germà del Generalísimo Franco, Nicolás Franco, qui durant un temps havia vixcut en el mateix edifici del carrer Jorge Juan de Valéncia a on residia la família Peset (quan va ser director de l'Unió Naval de Llevant) i havia entaulat certa amistat en Juan Peset (varen compartir tertúlia en la cafeteria Ideal Room de la plaça Mariano Benlliure, ademés de ser abdós membres del Rotary Club), pero no va obtindre resposta. Qui no va firmar la petició d'indult ni va fer cap gestió, encara que havia declarat al seu favor durant el procés i havia «avalat» als seus fills, va anar el psiquiatra falangiste i discípul de Peset Juan José López Ibor (de fet, quan va conseguir passar a la «zona nacional», va publicar el seu Discurs als universitaris espanyols, en el que va llamentar la situació que estava vivint la «descarriada» Valéncia). «Algun malestar va deure quedar agazapado en ell», comenta l'historiador Salvador Albiñana. Tampoc va firmar Pedro Laín Entralgo, encara que segons va afirmar anys despuix, va fer gestions junt a l'esposa de Peset en Valéncia i en Madrit per a conseguir la conmutación de la pena de mort, aplegant a entrevistar-se en el ministre de l'Eixèrcit, el general Varela, qui es va negar a solicitar l'indult (en Descàrrec de consciència, publicat en 1976, va escriure que Peset havia segut condenat a mort «per alguna cosa que al meu juí no passava de ser una apariència de delicte»). En general, les classes acomodades de Valéncia es varen negar a ajudar-li. Com ha senyalat Salvador Albiñana, «va deure ser considerat un traïdor a la seua classe i li'l varen fer pagar car». L'esposa de Peset, Ana Llorca, acompanyada del seu fill Vicente, també va demanar la intercesión de l'arquebisbe de Valéncia Prudencio Melo, pero segons va relatar anys despuix Vicente, Peset no es va comprometre a res i els va despachar en bones paraules. Segons l'historiador Salvador Albiñana, finalment es va adherir a la petició d'indult, reconeixent «les vàries intervencions que durant el periodo roig va tindre en favor del dicente», pero no va testificar en el juí.

El francés Víctor Basch va intentar salvar la vida de Juan Peset i d'atres dos diputats de les Corts Republicanes, Manuel Molina Conejero i Josep Briansó, demanant l'intervenció del Govern britànic a través del diputat laborista britànic Philip Noel-Baker, futur Premi Nobel de la Pau. Pero el Foreign Office no va actuar i Molina Conejero va ser fusilat el 25 de novembre de 1939, any i mig abans que Juan Peset. Solament Briansó voria commutada la seua pena de mort.

Mesos ans que fora condenat a mort, hi havia hagut una gestió internacional, iniciada en juliol de 1939, denunciant el seu encarcerament, junt en el d'atres dos diputats de les Corts republicanes —Manuel Molina Conejero i Josep Briansó—, per part de Víctor Basch, president de la francesa Lliga dels Drets de l'Home (que seria assessinat per la Gestapo en 1944, junt en la seua esposa). Basch va escriure una carta al diputat laborista en la Cámara Philip Noel-Baker (que en 1959 seria distinguit en el Premi Nobel de la Pau) en la finalitat de que pressionara al govern britànic per a que s'interessara per la sòrt d'estos tres diputats republicans. En la carta li dia que els tres «són completament inocents, no solament de tot crim, sino de tota falta... l'únic crim d'estos hòmens és l'haver participat en els treballs de les Corts, sense haver estat mesclats en les persecucions que han pogut sofrir els partidaris del General Franco». De Juan Peset dia en concret que «era un sabio universalment conegut i que ha estat encarregat solament de l'organisació dels hospitals» en la retaguàrdia valenciana. En la carta li dia també que temia que els succeïra lo mateix que als diputats Eliseo Gómez Serrano i a Alfonso Ruiz Blázquez, abdós fusilats res més acabada la guerra. Acabava la missiva expressant el seu desig de que «els nostres esforços comuns no siguen vans» (Bach també va escriure al mariscal Petain, llavors embaixador francés davant el Govern de Franco, pero no va rebre resposta).

Noel-Baker es va ocupar immediatament del tema i va enviar una carta al subsecretari parlamentari del Foreign Office, Richard Butler, en la que li exponia el problema, adjuntant-li la carta de Víctor Basch. Pero el govern britànic, seguint el seu política d'apaciguamiento, no va intervindre alegant que dubtava «si hi ha alguna acció que nosatres pugam portar a terme en este cas», per a afegir a continuació que «sobre els delictes [que se'ls imputen]... nosatres no tenim la suficient informació». L'expedient del cas concloïa: «Cap acció ha de ser presa». El govern britànic va preferir creure's la nota que li va enviar el govern franquiste, en la que li garantisava que solament serien jujats «els autors de crims» i li assegurava que «el Govern Nacional i el Caudillo estan exents de tot esperit de represàlies», i això a pesar de que acaba de promulgar-se la Llei de Responsabilitats Polítiques.

Tant esforç per a salvar la seua vida no va donar resultat. El 12 de maig de 1941, l'auditor de divisió, cap de l'assessoria del Ministeri de l'Eixèrcit, certificava que el general Franco havia donat el «enterat» de la sentència. En un últim intent, Agustín Aleixandre, germà de la seua mare i antic diputat del Partit Conservador, va demanar en nom de la família al Capità General de Valéncia, Enrique Cánovas Lacruz, que intervinguera, pero est li va dir que res es podia fer perque ya s'havia produït el «enterat» de Franco. El dissabte 24 de maig de 1941, despuix del migdia —eixe mateix matí havia intervingut quirúrgicament a un reclús—, se li va comunicar que havia aplegat l'hora de complir-se la sentència, diligència que Peset es va negar a firmar (per un atre costat, es va fer de forma antirreglamentaria, ya que no es va advertir a l'auditor de guerra com era preceptiu). Va ser conduït al cementeri de Paterna en atres tres condenats que formaven la «trau» d'eixe dia (Antonio Agustín Gil, Leopoldo José Milla i Jacinto Ferrer Llàcer). Allí va ser fusilat a les sis de la vesprada. El tinent mèdic que va certificar la seua mort va recórrer a un eufemisme per a eludir mencionar que havia segut fusilat: «En el dia d'hui, a les díhuit hores, he reconegut el cadàver de Juan Peset Aleixandre, el qual presenta síntomes de mort real a conseqüència de ferides múltiples per arma de fòc, en virtut de procediment judicial».

Res més conéixer que anava a ser fusilat, el doctor Peset va escriure una nota dirigida als seus fills que va amagar entre les seues robes —un torpedo ho cridaven els chapados— i que el enterrador Leoncio Badía Navarro, un republicà represaliado, va fer aplegar a la seua família (també els va avisar per a que arreplegaren el cadàver i evitar aixina que fora depositat en la fossa comuna). La nota dia lo següent:

Els meus volgudíssims fills:
Vos escric en eixir cap a lo inevitable. Agraïxc quant s'ha fet per a salvar la meua vida. Sé que cuidareu á vostra immillorable mare, á el vostre yayo i á vostra tia Concha. Substituïu-me ya que el destí m'ha elegit com a instrument del seu dolor. Confie, segur en Deu, que algun dia la meua Pàtria vos torne el meu nom com el d'un ciutadà que jamai va fer més que servir-la complint els seus deures llegals. [...]

Del juí i de l'eixecució de Juan Peset Aleixandre els historiadors Marc Va baldar i María Fernanda Donzell han fet la següent valoració:

La llectura del procés evidencia que no es tractava de jujar només a la persona, sino essencialment lo que ell representava. Lo que Peset va fer —máxime quan es va evidenciar que no va fer res— caria d'importància; en canvi lo que representava en Valéncia era rellevant. El procés, estrictament polític, més que buscar fets delictius concrets, va indagar en la causa general: els vencedors varen jujar i varen sentenciar a la República, al Front Popular, a un dels seus diputats, junt a atres mills i mills. De res li varen servir a Peset ni la generositat que va tindre en els que opinaven de distint modo, ni els auxilis que va prestar a diverses persones perseguides per les seues idees o les seues creències; de res li va valdre evitar l'incendi de la parròquia de Sant Joan i Sant Vicente, ni interpondre's front a l'incendi de la basílica de la Verge dels Desamparats, ni albergar en la seua casa a una religiosa i prestar "generosa assistència" a les demés d'eixa comunitat; de res li va servir un grapat de testimonis de persones que varen acreditar la seua bondat i les seues actuacions per a salvar-els la vida... Res d'això va valdre. Peset va ser sentenciat a mort.

Salvador Albiñana ha destacat també la «odiosa paradoxa jurídica» en que es va basar la seua condena a mort:

Va ser, com a tants atres —mills—, víctima de la molt violenta i inmisericorde repressió del naixent Estat franquiste i d'una odiosa paradoxa jurídica: acusar del delicte de rebelió a els qui es varen mantindre fidels a la llegalitat i al orde constitucional. Als vençuts se'ls va aplicar una figura delictiva, tipificada en el Còdic de Justícia Militar vigent en l'Espanya republicana, en virtut del Bando de declaració del estat de guerra promulgat per els qui la provocaven.

El mege, cirugià i estudiós de l'història de la medicina Ramón Trullenque Peris en el pròlec allibre de Joan Puchalt Joan Peset i Aleixandre. Un home bo, afusellat pels seus ideal pacífics coincidix en les valoracions anteriors:

Peset pertany al nutrit contingent de víctimes del franquisme que es varen vore front al pilot d'eixecució no per accions concretes i provades que havien fet, sino per les circumstàncies històriques del país, per a omplir la set de venjança, per a ajustar contes, per a escarmentar moralment als vençuts, per a impondre —finalment— el nou orde, puix no es tractava solament de jujar a una persona, sino, essencialment, a tot lo que representava.

Memòria

La seua memòria va ser relegada a l'oblit durant tota la dictadura franquista. Com ha senyalat Ramón Trullenque, «en tot, lo pijor de la mort no és el fi de la vida, sino l'oblit». En l'exili solament uns pocs es varen acordar d'ell (Mariano Gómez, el seu antecessor en el rectorat de l'Universitat de Valéncia, li va dedicar la seua obra Jornades republicanes de Valéncia. Història de dos dies, publicada en Buenos Aires en 1942 i el seu nom va aparéixer en el bolletí de l'Unió de Professors exiliats i en informes sobre la situació de la cultura en Espanya, com el publicat en la revista Els Temps Modernes en 1950). Caldrà esperar a la mort del dictador Franco per a que comence a ser recuperada la seua memòria (si exceptuem la revista clandestina en ciclostil que va elaborar un grup d'estudiants de l'Universitat de Valéncia en 1966 en motiu del vinticinc aniversari de la seua eixecució).

El primer acte públic en que es va reivindicar la seua memòria va ser en la presentació en Valéncia el 6 d'abril de 1976 del Congrés de Cultura Catalana, en la que varen participar Joan Fuster, Manuel Sanchis Guarner, Vicent Andrés Estellés, José María López Piñero, Manuel Sánchez Ayuso i Miquel Batllori, entre uns atres, ademés del fill de Juan Peset, Vicente Peset Llorca. Va ser organisat en la colaboració de la Càtedra d'Història de la Medicina, el Departament de Llingüística Valenciana i la Càtedra d'Història Econòmica de l'Universitat de Valéncia i a l'acte es varen adherir diverses personalitats i organisacions polítiques democràtiques i culturals. Grups vinculats a l'Ajuntament franquiste varen intentar interrompre violentament l'acte i des de la prensa es varen proferir amenaces res dissimulades. Per la seua banda, les associacions estudiantils democràtiques varen subscriure i varen fer públic un manifest (en valencià) demanant a l'Ajuntament de Valéncia que donara a un carrer o a una plaça important «el nom del doctor Joan Baptista Peset i Aleixandre, com a homenage a tot lo que, com a científic, professor, rector de la nostra Universitat i demócrata sincer, representa la figura d'este ilustre valencià, inicuamente fusilat en Paterna el 24 de maig de 1941, per haver defés els valors de la cultura i de la civilisació contra el fascisme, actitut que li havia valgut ser representant, democràtica i majoritàriament elegit, del poble valencià, en 1936». Poc despuix Estellés compondria ellarc poema Ofici permanent a la memòria de Joan B. Peset, que fou afusellat a Paterna el 24 de maig de 1941, que seria publicat en 1979 en una nota biogràfica introductòria de Francesc Pérez Moragón. Els primers versos de l'estrofa del Ofici permanent... titulada «In memoriam. Joan Bta. Peset» diuen lo següent (pág. 43):

El teu matí, la difunta dolcesa, entre fusells de tenebrós metall, abandonat, abandonat pels déus, abandonat, caminaves segur. Els criminals del ossos criminals, més criminals que mars han parit, els criminals de plom i tenebra, t'obrien pas, i segur caminaves vers una mort, vers el mur popular que es't donà un matí qualsevol. El teu, l'home bo, la teua, l'home inteligent, el teu, la raó de tot un poble, caus,...

El teu matí, la difunta dolçor, entre fusils de tenebrós metal, abandonat, abandonat pels deus, abandonat, caminaves segur. Els criminals dels ossos criminals, més criminals que mares han parit, els criminals de plom i tenebra, t'obrien pas, i segur caminaves cap a una mort, cap al mur popular que se't va donar un matí qualsevol. Tu, l'home bo, tu, l'home inteligent, tu, la raó de tot un poble, caus,...

Despuix d'este primer reconeiximent es varen succeir alguns actes de reivindicació de la memòria del doctor Peset, com el celebrat en Godella, el seu poble natal, al que va assistir José Luis Albiñana, president del recent creat Consell del País Valencià, o com els organisats per entitats republicanes.

En 1982 va ser quan l'Universitat de Valéncia va rendir homenage al que havia segut el seu rector durant dos anys per mig de la publicació d'una obra en tres volums titulada Estudis dedicats a Juan Peset Aleixandre, en la que s'arreplegaven decenes de treballs originals de professors de l'Universitat de totes les especialitats. L'obra contava en una presentació del rector Joaquín Colomer (en la que es referia a la seua «personalitat científica que va saber enaltir el nivell científic i cultural d'esta Universitat», pero sense fer cap menció explícita al seu compromís polític ni a la forma en que va morir, llimitant-se a dir que «es va convertir en un objectiu dels que practiquen l'odi des de l'incultura i que per les seues reprobables actes varen privar a esta Universitat d'una insubstituible persona tant si és valorada com a professor universitari com si ho fem en la seua destacada humanitat creadora dels afectes que en este homenage s'arrepleguen»; «Gràcies en nom d'esta Universitat per la teua entrega a la mateixa, admirat Rector Magnífic Dr. Juan Peset Aleixandre», terminava dient el rector Colomer), una nota biogràfica a càrrec de Pedro Laín Entralgo, basada en els seus recorts de la relació que va mantindre en ell com a discípul seu (també centrada en la seua activitat científica senyalant que va ser «l'home que va donar nivell verdaderament europeu a la nostra Medicinallegal», encara que sense deixar de referir-se a la seua «execrable mort»: «ell era un vençut en la nostra guerra civil i li va matar la saña implacable dels que en ella varen véncer»; «em cap l'amarga satisfacció d'haver acompanyat de despaig en despaig, implorando clemència, a la que pronte anava a ser la seua viuda»), un anàlisis de la seua obra científica per Juan Antonio Gisbert Calabuig, ellavors catedràtic de Medicina Llegal de l'Universitat de Valéncia, i unes notes sobre la seua actuació política per l'historiador Lluís Aguiló Lúcia (centrades en les eleccions generals de febrer de 1936 en les que Joan Peset, en la llista del Front Popular, va anar el candidat més votat en la circumscripció de Valéncia capital).

Ademés de la fotocòpia de la carta manuscrita excusant la seua colaboració per motius de salut del poeta Vicente Aleixandre, parent per part de la seua mare (era fill d'un germà seu), s'incloïa també una nota d'agraïment per l'homenage del segon fill de Juan Peset, Juan Peset Llorca (el primogènit Vicente Peset acabava de fallir), que incloïa el reproche de que l'Universitat de Valéncia no va fer res per salvar la vida del seu pare, ni en les décades següents per a mantindre viva la seua memòria (pág. XLVIII):

Dec també expressar la meua gratitut a l'Universitat de Valéncia per saldar un deute que tenia en el que va anar el seu Rector Exmo. Sr. Juan Bautista Peset Aleixandre. De tots és conegut el tràgic final de la seua vida. Tots podran imaginar els esforços que la família i amics varen fer per evitar-ho. Entre estos esforços i peticions de gràcia no figurava la que en aquella lluntana i trista época es titulava Universitat de Valéncia. Hui en dia, en que res resta de l'Universitat d'aquells temps, emocionat agraïxc en nom dels que varen desaparéixer l'actual prova d'afecte i desagravi.

Frontera principal del Hospital Doctor Peset de Valéncia. Va escomençar a funcionar en 1989. El 24 de maig de 2017, 76 aniversari de l'eixecució de Joan Peset, la Generalitat va posar una placa en el seu honor en el vestíbul en la frase «Un home bo» ('Un home bo').

Erro al crear miniatura:

Placa de l'Avinguda del Doctor Peset Aleixandre, de la ciutat de Valéncia.

Erro al crear miniatura:

Colege Major Rector Peset de l'Universitat de Valéncia. Situat en històric barri de Valéncia d'El Mercat va ser inaugurat en 1997.

Despuix de les primeres eleccions municipals democràtiques celebrades en abril de 1979, el nou consistori de la ciutat de Valéncia, en majoria d'esquerres, va decidir donar el nom d'Avinguda del Doctor Peset Aleixandre a una de les principals vies de la urbs. Pocs despuix, la Generalitat Valenciana, baix la presidència del socialiste Joan Lerma, feya lo mateix en el nou hospital construït junt a l'antiga Residència Sanitària general Sanjurjo, que va passar a cridar-se Hospital Doctor Peset i que va entrar en funcionament en 1989. Huit anys despuix, en 1997, l'Universitat de Valéncia inaugurava el Colege Major Rector Peset, siti en l'històric barri d'El Mercat de la ciutat de Valéncia.

En l'any 2000, en l'exposició Cinc sigles i un dia ('Cinc Sigles i un dia') que commemorava el quint centenari de la fundació de l'Universitat de Valéncia, es varen presentar els documents originals de l'expedient del consell de guerra sumarísimo al que va ser somés en 1940 i que ho va condenar a mort, sentència que va ser complida a l'any següent. En 2001, coincidint en el sexagèsim aniversari de la seua mort, l'Universitat va publicar Procés a Juan Peset Aleixandre, l'edició facsímil delegajo del sumari (restaurat en la mida de lo possible, ya que estava molt deteriorat), acompanyada d'una biografia de Juan Peset pels historiadors Marc Va baldar i María Fernanda Donzell i d'un estudi del procés sumarísimo a càrrec de Salvador Albiñana (qui expressava «el desig de que l'edició d'este sumari contribuïxca a honrar en Juan Peset Aleixandre la figura d'un professor eminent i un ciutadà eixemplar»). En eixa publicació es va donar a conéixer també, per primera volta i per gentilea de Juan Peset Llorca, la carta que va escriure Juan Peset als seus fills poc abans de morir i que estos havien guardat durant xixanta anys. La presentació dellibre va ser un acte d'homenage al doctor Peset, al que no va acodir cap representant del Partit Popular, llavors al front de la Generalitat Valenciana i del govern d'Espanya, lo que va ser molt criticat des d'alguns sectors polítics i socials que ho varen acusar de «despreciar» la «justícia històrica». Per la seua banda, el rector de l'Universitat de Valéncia, Pedro Ruiz Torres, va escriure en el pròlec dellibre lo següent:

La seua vida i en ella tota la seua lluenta trayectòria com a científic i com a intelectual, va quedar brutalment interrompuda pel sectarisme i per l'intolerància. Valga este homenage com a testimoni de que, a pesar d'això i del silenci que durant molts anys va voler prolongar semblant acte de barbàrie, la seua figura i lo que representa en la nostra recent història seguixen estant molt presents en l'Universitat en la que va anar professor i rector Juan Bautista Peset.

Pocs anys despuix es va fundar en Valéncia la Associació Joan Peset i Aleixandre del País Valencià que en abril de 2011, en motiu del septuagèsim aniversari de la seua eixecució, va celebrar en els locals del Colege Major Rector Peset de l'Universitat de Valéncia les III Jornades sobre la Repressió franquista en Llevant dedicades a la figura i al procés de Juan Peset (contant en el respal i el patrocini del Ministeri de la Presidència en el marc de la Llei de Memòria Històrica i la colaboració del Departament d'Història Contemporànea i del partit Esquerra Republicana). Les jornades es varen completar en una exposició titulada «La Valéncia de Juan Peset Aleixandre i l'imposició franquista». Les ponències presentades, que incloïen una breu biografia, varen ser publicades per l'Editorial Eneida en el volum titulat Juan Peset. Mege, rector i polític republicà. En la presentació dellibre es dia (pág. 11): «Dels innumerables crims de la dictadura franquista, sense dubte el de Juan Peset Aleixandre es mantindrà com a símbol de la barbàrie franquista». I la valoració que feyen de la seua figura històrica era la següent:

Sense dubte, el doctor Juan Bautista Peset no només va ser un eminent científic, un destacadísimo mèdic, un magnífic docent que parlava en soltura el francés i l'alemà, admirat i adorat pels seus alumnes. Lo més sobreixent de la seua humanitat estreba que es tractava, davant tot, d'una excelent persona l'únic delicte de la qual va ser el de no pensar com els vencedors, i l'assessinat dels quals no va fer més que deixar palesos les misèries dels seus verducs.

Erro al crear miniatura:

Placa commemorativa en el seu poble natal, Godella, colocada en 2016 en motiu del 75 aniversari de la seua mort.

En 2016 ACICOM, Associació Ciutadania i Comunicació, va realisar el documental Peset, un home bo. Mege, rector i republicà, codirigido per Matilde Alcaraz i Santiago Hernández, que en Festival Cinema Compromés de 2017 va rebre el «Premi del Públic».

El 24 de maig de 2017, septuagèsim sext aniversari de la seua eixecució, la Generalitat Valenciana va posar una placa en el seu honor en el vestíbul del Hospital Doctor Peset en la frase «Un home bo» ('Un home bo'). L'acte, organisat en colaboració en la Associació Cultural de Jubilats i Jubilades Doctor Peset i que va contar en la presència d'una neta del doctor Peset, Carmen Peset, va estar presidit per la consellera de Sanitat Carmen Montó, qui en el seu discurs va destacar que era el primer homenage que rendia la Sanitat Pública Valenciana a la figura de Peset Alexandre. Entre atres coses va dir:

En 2025, Martí Domínguez va publicar una novela titulada Ingrata pàtria (versió en castellà: Ingrata pàtria meua) en la que narra les últimes hores de vida de Joan Peset i dels atres tres republicans condenats en consells de guerra (un d'ells Antonio Agustí Gil, alcalde de Sagunt) i que varen ser fusilats en ell en Paterna. En l'epílec dellibre diu:

El professor Joan Baptista Peset va ser enterrat en secret en una caseta del cementeri municipal de Valéncia. El seu cos va descansar durant anys amagat despuix d'una làpida que duya el nom d'un germà seu, mort de chicotet. Fins a l'arribada de la democràcia, la seua figura no va ser recordada, va caure en el pou obscur de l'oblit. Pero, hui en dia, dona nom a avingudes, hospitals, associacions culturals i coleges majors de la ciutat. Com escrivia en la seua carta de despedida, esperava que en el futur el seu nom seria recuperat. I aixina ha segut, en gran part.

Bibliografia

• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFAguiló Lúcia1982">Aguiló Lúcia (1982). «Notes sobre l'actuació política d'En Joan Peset», Estudis dedicats a Juan Peset Aleixandre, Valéncia: Universitat de Valéncia, pp. V-V. ISBN 84-370-0218-4.

• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFAlbiñana2001">Albiñana (2001). «Història d'un procés», Vicente Olmos (ed.). Processe a Juan Peset Aleixandre, Valéncia: Universitat de Valéncia, pp. 47-64. ISBN 84-370-5144-4.
• «Juan Bautista Peset Aleixandre». Història Hispànica/Biografies. Real Acadèmia de l'Història. Consultat el 25 de giner de 2026.
• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFVa baldar2001">Va baldar, Marc (2001). «Vida i mort de Juan Peset», Vicente Olmos (ed.). Processe a Juan Peset Aleixandre, Valéncia: Universitat de Valéncia, pp. 11-43. ISBN 84-370-5144-4.

• (2006).«Quan les càtedra eren trincheres. La depuració política i ideològica de l'Universitat espanyola durant el primer franquisme».Hispania Nova. Revista d'Història Contemporànea.(6 Separata)
• (2025) Ingrata pàtria meua, Barcelona: Destine. ISBN 978-84-233-6843-3.
• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFGisbert Calabuig1982">Gisbert Calabuig (1982). Estudis dedicats a Juan Peset Aleixandre, Valéncia: Universitat de Valéncia, pp. V-V. ISBN 84-370-0218-4.

• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFMainar Cabanes2007">Mainar Cabanes, Eladi (2007). Ricart Camil Torres (ed.). Exilie i repressió franquista, Valéncia: Prensa Valenciana, pp. 106-113.
• (1979) «Joan Peset: Notícia biogràfica», Ofici permanent a la memòira de Joan B. Peset, que fou afusellat a Paterna el 24 de maig de 1941 (en valencià), Valéncia: Eliseu Climent, editor, pp. 9-20. ISBN 84-85211-99-5.
• (2023) Joan Peset i Aleixandre. Un hombe bo, afusellat pels seus ideals pacífics (en valencià), Valéncia: Diputació de Valéncia. ISBN 978-847795-062-2.

• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFRodríguez Cortés2011">Rodríguez Cortés (2011). «Breu biografia», Pablo Rodríguez Cortés (ed.). Juan Peset. Mege, rector i polític republicà, Madrit: Eneida, pp. 23-28. ISBN 978-84-92491-94-0.
• (2001) «Pròlec», Vicente Olmos (ed.). Processe a Juan Peset Aleixandre, Valéncia: Universitat de Valéncia, pp. 7-8. ISBN 84-370-5144-4.

Vore també

• Universitat de Valéncia