Nacionalitat espanyola

Nacionalitat espanyola

La nacionalitat espanyola és el víncul jurídic que lliga a una persona física en l'Estat espanyol i que li atribuïx la condició de ciutadà. És tant un dret fonamental com l'estatut jurídic de les persones. Per esta relació, l'individu goja d'uns drets que pot exigir a l'Estat i est pot impondre-li el compliment d'una série d'obligacions i deures.

Articulat constitucional

Llevat en la vigent Constitució de 1978, totes les anteriors cartes magnes arreplegaven els modos d'adquisició de la nacionalitat. No obstant, l'actual remet a les lleis corresponents, fonamentalment al Còdic Civil. La Constitució de 1978, en el capítul primer («Dels espanyols i els estrangers») del seu títul i («Dels drets i deures fonamentals») l'artícul 11 establix:

Adquisició

La llegislació espanyola distinguix, tradicionalment, dos maneres d'adquisició de la nacionalitat:

• originària: per a aquelles persones en nacionalitat espanyola des del seu naiximent (“originàriament espanyoles”).
• derivativa: per a aquelles persones que l'adquirixen sent estrangers (una atra nacionalitat distinta a l'espanyola) o apátridas (cap nacionalitat o no reconeguda).

En la reforma del Còdic Civil en 1982, per a adequar-ho al nou marc constitucional de 1978, es va introduir l'equiparació de la filiació biològica en la d'adopció. En este canvi, és possible que els espanyols d'orige per adopció tinguen una nacionalitat en anterioritat i que puguen mantindre-la.

Des de 1982, es poden distinguir dos maneres d'adquisició: l'automàtica, que és independent de la voluntat de l'interessat, i la no automàtica, que requeriria la seua declaració expressa. No obstant, la distinció entre espanyols d'orige i aquells que l'adquirixen de forma sobrevinguda és important ya que els espanyols d'orige no poden ser privats de la nacionalitat espanyola, encara que sí poden perdre-la per les causes establides per la llei.

En resum, els modos d'adquisició de la nacionalitat espanyola, segons el Còdic Civil, són:

• adquisició automàtica, d'orige:
  • per naiximent, des del mateix;
  • d'un menor adoptat, des de la data d'adopció;
• per solicitut de l'interessat:
  • per opció (d'orige per als majors d'edat que són adoptats);
  • per carta de naturalea;
  • per residència;

Espanyols d'orige

El criteri principal per a l'adquisició de la nacionalitat espanyola d'orige és el ius sanguinis, sent el de ius soli secundari a aquell. Aixina, actualment, les persones naixcudes de pare o mare espanyols són espanyols, independentment del seu lloc de naiximent. De la mateixa manera, els estrangers adoptats per espanyols ho són d'orige. Si són menors d'edat, ho són automàticament i si són majors d'edat poden optar a la nacionalitat en el determini de 2 anys des de la data d'adopció. En abdós casos, són considerats espanyols d'orige pero solament des de la data de l'adopció i poden conservar la seua nacionalitat anterior, si ho permet la llegislació del seu país.

De manera secundària s'aplica el ius soli als naixcuts en Espanya de pares estrangers, per a evitar la successió sense fi de generacions familiars d'estrangers naixcuts en Espanya i per a evitar la apatridia. Aixina, en el primer cas, la segona generació d'estrangers naixcuts en Espanya és espanyola d'orige. I per a evitar l'apatridia, el naixcut en Espanya de pares estrangers adquirix la nacionalitat espanyola d'orige si les llegislacions dels països dels seus progenitors no li otorguen cap nacionalitat, si són apátridas o si la seua filiació no es coneix. A estos efectes, es presumixen naixcuts en territori espanyol els menors d'edat el primer lloc de la qual conegut d'estància siga territori espanyol.

Llei de Memòria Històrica

La disposició adicional sèptima de la Llei 52/2007 (Llei de Memòria Històrica) va permetre, durant tres anys i fins al 27 de decembre de 2011, optar a la nacionalitat espanyola d'orige a descendents d'espanyols de qui l'haguera perdut: fills de pare o mare espanyola d'orige i nets d'exiliats. Encara que la nacionalitat que va otorgar esta llei és considerada d'orige, solament té efecte a partir de la data en que la persona va optar per ella i no de forma retroactiva, des del naiximent de la persona.

Adquisició per opció

Ademés dels estrangers majors d'edat adoptats per espanyols, poden optar a la nacionalitat espanyola d'orige aquelles persones la filiació de les quals o naiximent en Espanya haguera segut determinat despuix dels 18 anys, en un determini de dos anys des de l'adopció o la determinació, respectivament. També poden optar a la nacionalitat espanyola, pero no d'orige, els fills de pare o mare que, un d'ells, haja segut originàriament espanyol i naixcut en Espanya, aixina com les persones que estiguen o hagen estat subjectes a la pàtria potestat d'un espanyol.

Carta de naturalea

Artícul principal → .

El Govern espanyol pot concedir, discrecionalmente, la nacionalitat als estrangers en els que «concórreguen circumstàncies excepcionals». Entre els estrangers que han adquirit la nacionalitat espanyola per esta via hi ha brigadista internacionals, víctimes i familiars de víctimes de terrorisme, deportistes d'èlit, cineaste i sefardíés. La carta de naturalea pren la forma d'un real decret firmat pel rei.

Nacionalitat per a sefardíes

Entre l'1 d'octubre de 2015 i el 30 de setembre de 2019 va estar en vigor la Llei 12/2015, de 24 de juny, la qual va permetre adquirir la nacionalitat espanyola per carta de naturalea a les persones que pogueren provar el seu orige sefardí i la seua especial vinculació en Espanya.

Nacionalitat per possessió d'estat

Este tipo de nacionalitat s'otorga a aquelles persones que han fet us de la nacionalitat espanyola durant 10 anys i de bona fe, a partir d'un títul inscrit en el Registre Civil espanyol. Es dona en determinades ocasions, en general en casos en els que es dubta de la nacionalitat d'un, i la solicita per possessió d'Estat.

Nacionalitat per residència

Artícul principal → .

Els estrangers poden solicitar la nacionalitat espanyola per residència despuix de permanéixer en Espanya durant un determini de, generalment, 10 anys. Este determini pot reduir-se a cinc, dos o un any, segons els casos.

El Còdic Civil establix des de 2002 que la residència de l'estranger en Espanya deu ser «llegal, continuada i immediatament anterior a la petició». Ademés, el solicitant deu acreditar «suficient grau d'integració en la societat espanyola». El determini de temps de residència de dèu anys, en caràcter general, es reduïx a cinc per a les persones que tinguen la condició de refugiat; a dos per als nacionals d'orige de països iberoamericans, Andorra, Filipines, Guinea Equatorial, Portugal o sefardíes; i a un per als naixcuts en Espanya, per als que no varen eixercir la facultat d'optar, els que hagen estat subjecte llegalment a la tutela, guarda o acogimiento d'un ciutadà o institució espanyols durant dos anys consecutius, els que al temps de la solicitut dugueren un any casats en espanyols i no estigueren separats, els viudos d'espanyols, si a la mort del cònjuge no estigueren separats i els naixcuts fòra d'Espanya en pares o yayos que hagueren segut espanyols d'orige.

Vore també

• [[Archiu:{{#switch:Espanya|20px|Vore el portal sobre Espanya]] Portal:Espanya. Contingut relacionat en Espanya.
• Document nacional d'identitat (Espanya)

Bibliografia

• Bo Arús, Francisco (2003). Manual de dret penal internacional, Madrit: Universitat Pontifícia de Comillas de Madrit. ISBN 8484681017.
• Cazorla González, María José (2011). Adquisició de la nacionalitat per descendents d'espanyols, Reus. ISBN 9788429016642.