Anar al contingut

Juan Negrín

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Juan Negrín

Juan Negrín López (les Palmas de Gran Canària, 3 de febrer de 1892-París, 12 de novembre de 1956) va ser un mege i polític espanyol, president del Govern durant la Segona República. El cas de Negrín és atípic en la política espanyola. Es va incorporar tardíamente a ella despuix de llaurar-se una prestigiosa carrera d'investigador com a mèdic i professor de fisiologia, i dirigir una clínica privada en Madrit. Es va afiliar al PSOE en l'any 1929, abandonant les seues activitats investigadores. Ademés, parlava varis idiomes, alguna cosa atípic en eixa época. President del govern de la República des de 1937 fins a 1939, Juan Negrín va ser un dels personages més controvertits de la guerra civil espanyola. «La figura de Negrín va ser objecte de debat enconado en el seu temps, despuix en la posguerra i, finalment, la controvèrsia va aplegar a l'historiografia. Demonizado o enaltit, Negrín ha segut considerat tant un fidel servidor de la permanent conspiració comunista a sòu de Moscou, com el polític més lleal a la causa republicana per la fe en el triumfo final, o ha segut definit com una espècie de vident que va saber predir la inexorabilidad de la Segona Guerra Mundial, en lo que la seua política de resistència a ultranza («resistir és véncer») hauria desembocat en la victòria de la República, cas de que la guerra espanyola haguera durat cinc mesos més".[1] Segons l'historiador Stanley G. Payne, despuix del fi de la guerra no hi havia personage més odiat.[2] El PSOE, controlat per Indalecio Prieto, va decidir la seua expulsió del partit en 1946, acusant-ho de subordinació al Partit Comuniste d'Espanya i a l'Unió Soviètica.[3]

La figura de Juan Negrín ha segut reivindicada més recentment per estudis com els de Santiago Álvarez, Ricardo Miralles, Manuel Tuñón de Lara, Juan Marichal, Ángel Vinyes, David Jorge,[4][5] Paul Preston,[6] Gabriel Jackson o Enrique Moradiellos, afirmant que es tracta d'un dels majors i més preparats estadistes en l'Espanya d'el XX.[7][8] Atres autors, en canvi, com l'historiador anarquiste Francisco Olaya Morals, l'escritor Pío Moa o el periodiste Federico Jiménez Losantos, han expressat la seua disconformitat en la gestió i les decisions de Negrín,[9][10][11] mantenint les velles acusacions abocades contra ell.[12]

Vida privada, família i primers estudis

[editar | editar còdic]

L'únic ciutadà de les illes Canàries que ha aplegat a la presidència del Govern d'Espanya[13] va ser fill primogènit de Juan Negrín Cabrera, pròsper home de negocis canari, molt ben relacionat comercialment en Europa, i de Dolors López Marrero, natural de Sant Mateu,[14] en l'illa de Gran Canària. La seua família era molt conservadora i de creències catòliques molt sinceres. El seu germà Heriberto va ser sacerdot claretiano i va estar a punt de ser assessinat per milicians de la FAI en Alacant durant la Guerra Civil pel mer fet de ser flare, sent rescatat i evacuat a París pel diputat socialiste Juan Simeón Vidarte,[15] mentres que la seua germana lita va fer els vots seglares. La seua mare terminaria instalant-se en Lourdes despuix de la guerra junt als dos germans.[16][17]

Negrín va estudiar les primeres lletres en la seua ciutat natal en el colege privat “La Soletat”, i va obtindre les màximes calificacions en el Bachillerat, a l'edat de catorze anys. En 1906 el seu pare li va enviar a estudiar medicina a Alemània. Va començar la carrera als quinze anys, primer en l'Universitat de Kiel (1907) i despuix en la de Leipzig (1908), vinculant-se a la seua ya célebre Institut de Fisiologia i a la prestigiosa figura d'Ewald Hering. El 21 d'agost de 1912, als vint anys, va obtindre el grau de doctor, en una tesis sobre el tema "Zur Frage nach der Genese der Piqûre-glycosurie".[18] Ademés de donar a imprenta en els dos anys següents varis treballs d'investigació sobre fisiologia en revistes alemanes, alguns en el seu mestre I. T. von Brücke, va treballar com a assistent numerari en la mateixa universitat. En la movilisació dels seus superiors durant la Primera Guerra Mundial, va assumir noves responsabilitats docents, encara que no va aplegar a acceptar elloc de "Privat-Dozent" que li varen oferir, preferint retornar a Espanya.[19] En Alemània va cursar també la carrera de Químiques casi sancera, i va deprendre anglés, alemà i francés, traduint del francés a l'alemà L'Anaphylaxie de Charles Richet. Poc despuix dominava també l'italià i el rus, i més alvance aplegaria a conéixer dèu llengües, alguna cosa insòlit. El 21 de juliol de 1914 va contraure matrimoni en la pianista María Mijáilovna Fidelmán-Bródskaya, pertanyent a una acomodada família judeua russa natural d'Ekaterimburgo, que estudiava també en Leipzig. Dels cinc fills que va tindre el matrimoni varen fallir les dos chiquetes menors. En el temps, estes desgràcies motivarien el distanciament del matrimoni i l'entrada en la vida de Negrín de Feliciana López de Don Pablo, una dels seus assistents, que es convertiria en la seua companyera.[20]

Els fills varons supervivents, Juan, Rómulo i Miguel Negrín Fidelman, no varen tornar de l'exili, durant el qual en freqüència varen usar Mijailov com a segon llinage.[21] El major, Juan o “Jr.” (Leipzig, novembre de 1914),[22] va ser neurocirujano, eixercint en Nova York,[23] va estar casat en l'actriu Rosita Díaz Gimeno, i va representar als germans en les reclamacions a l'Estat espanyol pel confisc de tots els bens del seu yayo patern, resoltes en 1995.[24] Rómulo (Madrit, 8 de maig de 1917) va ser aviador durant la Guerra Civil, va estudiar Ingenieria en Nova York i més vesprada es va assentar en Jalisco (Mèxic), fins al seu decés en 2004; els seus fills Juan Román i Carmen, habidos del seu matrimoni en la nortamericana Jeanne Fetter, per la greu maltia d'esta varen ser educats durant dèu anys en París pel seu yayo patern, fins al decés d'est.[25] El tercer fill de Negrín, Miguel, va residir en Nova Jersey, a on va fallir en l'any 2013.[26]

Carrera acadèmica en Espanya

[editar | editar còdic]

Pels problemes derivats de la guerra europea, retorna a Espanya en octubre de 1915, i en data 22 de febrer de 1916, des de les Palmas de Gran Canària, solicita a la Junta per a Ampliació d'Estudis una beca per a continuar els seus estudis en varis centres d'investigació nortamericans de Nova York i Harvard, a la vista de lo que és promogut per Santiago Ramón i Cajal per a que dirigira un nou Laboratori de Fisiologia General en Madrit, que per falta d'espai en l'Institut Nacional de Ciències, se situa en els sòtols de la Residència d'Estudiants, lo que accepta.[27]

En 1919, despuix d'un examen de revàlida que supera en sobreixent i premi extraordinari, li va anar convalidado el seu títul alemà de llicenciat de Medicina i Cirugia. A l'any següent realisa els cursos de doctorat i presenta una nova tesis: El to vascular i el mecanisme de l'acció vasotònica del esplácnico, calificada de sobreixent; en ella, la seua teoria sobre les "substàncies receptives" es demostraria certera, i anticipada en unes decenes d'anys. En 1922, despuix de la mort del professor José Gómez Ocaña en 1919, opositó a càtedra de Fisiologia de l'Universitat Central de Madrit, que va obtindre per unanimitat.[28] Des d'este lloc organisa un Laboratori de Pràctiques en la facultat de Medicina, mentres el de la Residència d'Estudiants ho enfoca cap a l'investigació. La seua llabor acadèmica i gestora a partir de 1923, quan és nomenat secretari de la Facultat, és àmplia i eficaç:

Potser la seua major impronta es va apreciar en la ya mencionada reforma del pla d'estudis mèdics que va sometre a l'aprovació de la Junta de Facultat en juliol de 1926. Dos anys més vesprada, en llaugeres variacions, eixe pla va rebre la corresponent aprovació ministerial i va entrar en vigor en el curs 1928-1929. I en posterioritat impulsaria la constitució en el sí de l'Universitat Central de l'Institut de Comprovació dels Medicaments (dirigit inicialment pel seu discípul José Dumenge Hernández Guerra) i, ya en 1932, de la Escola d'Educació Física i Medicina del Deport (de la que es faria càrrec el seu discípul Blas Cabrera Sánchez)... L'eficàcia gestora i capacitat de treball de Negrín al front de la secretaria de la Facultat li va obrir les portes per a una atra tasca de major enjundia i calat: la secretaria eixecutiva de la Junta Constructora de la Ciutat Universitària, creada en maig de 1927...[29]

Pero, sobretot, Negrín s'ocupa de crear una escola de Fisiologia de renom mundial. Va ser mestre, entre uns atres, dels més tarde professors Sever Ochoa (guardonat en el premi Nobel de Fisiologia i Medicina), José María García Valdecasas Santamaría i Francisco Gran Covián, que varen poder beneficiar-se també de l'impressionant biblioteca de Fisiologia que Negrín s'havia dut en si d'Alemània i es va dedicar a completar. A pesar dels seus coneiximents, i segons testimoni d'alumnes com el propi Sever Ochoa, «explicava mal» i «suspenia molt».[30]

Despuix d'uns anys molt fecundos de docència i investigació científica de primera calitat, va deixar la seua carrera per a entrar en la política, encara que, segons va recordar F. García Valdecasas en ocasió del seu centenari: «Hui dia multitut de científics destacats en tot en món (no puc entrar, com volguera, en parlar extensament d'ells) enllacen el seu linaje vocacional en l'estela deixada per Juan Negrín».[31] Un dels hospitals més importants de les illes Canàries, siti en les Palmas de Gran Canària, du en el seu honor el nom de "Hospital Dr. Negrín".

Vore també

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ Bahamonde Magro y Cervera Gil, 1999, pp. 33-34.
  2. ↑ Payne, 2007, p. 275.
  3. ↑ «El PSOE rectifica 63 anys despuix» en: El País. Publicat el 24/10/2009.
  4. ↑ (2016) David Jorge, “Inseguritat colectiva: la Societat de Nacions, la guerra d'Espanya i el fi de la pau mundial”, 1 edició, Tirant lo Blanch, Valéncia, pp. 767. ISBN 9788416556472.
  5. ↑ «[1]», Públic (Espanya). Consultat el 22 de decembre de 2016.
  6. ↑ (2016) Paul Preston, “El final de la guerra. L'última punyalada a la República”, 1 edició (en espanyol), Penguin Random House Grup Editorias, Barcelona. ISBN 978-84-663-2987-3.
  7. ↑ Enrique Moradiellos: Negrín. Biografia de la persona més difamada d'el XX. Barcelona. Península, 2006, ISBN 978-84-8307-753-5. Consultat el 25/4/2010
  8. ↑ Manuel Tuñón de Lara: Juan Negrín López, l'home necessari, 1996, Conselleria d'Educació, Cultura i Deports del Govern de Canàries. Consultat el 25 d'abril de 2010.
  9. ↑ L'espoli de la República. De Negrín al Partit Socialiste, en escala en Moscou: el robo de l'or espanyol i els bens particulars (2004). Barcelona, Belacqua. ISBN 84-95894-83-1.
  10. ↑ Moa, Pío (2001). La solsida de l'II República i la guerra civil, Trobada. ISBN 84-7490-625-3.
  11. ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  12. ↑ Moradiellos, Juan (2006). Don Juan Negrín, Barcelona: Península, pp. 14-27. ISBN 84-8307-753-1. «Ya durant la guerra i en més motiu en la dolorosa postguerra el doctor Negrín va tindre la desgràcia i l'infortuni de concitar casi tant odi, animadversión i hostilitat en el bando enemic franquiste com en el seu propi bando republicà. I no hi ha punt d'exageració algun en esta afirmació, com pot demostrar un breu recorregut sobre els testimonis existents al respecte.»
  13. ↑ «Juan Negrín, únic canari president del Governe».El Dia.Consultat el 7 de juny de 2019.
  14. ↑ Es conserva la casa materna, a on la família del futur polític estiuaria en freqüència, i que hi ha el proyecte de convertir en un memorial.
  15. ↑ Vidarte, Juan-Simeón (1973). Tots vàrem ser culpables, Fondo de Cultura Econòmica, pp. 493-504.
  16. ↑ Diari El País: Negrín=Ciència + Democràcia. Publicat el 12/11/2006
  17. ↑ Javier Durán. «Un valiós rehé per a Franc». Laprovincia. és.
  18. ↑ Publicada en el Pflügers Archiv für gesamte Physiologie dones Menschen und der Tiere nº 145, 1912, 314 ss.
  19. ↑ J. Corbella, “La relació de Juan Negrín en l’Institut de Fisiologia de Barcelona”, Revista de la Real Acadèmia de Medicina de Catalunya, 22, 2007, 99-100, en [enllaç trencat]
  20. ↑ Resum de la biografia per I. Moradiellos, 2006
  21. ↑ Diari El Món: Don Juan Negrín
  22. ↑ Com a curiositat, Juan fill va jugar en el Real Madrit en les temporades 1934-35 i 1935-36 [2].
  23. ↑ Cf. “Meges espanyols en l'exili”
  24. ↑ Cf. el Real Decret de 1995
  25. ↑ https://archive.today/20120629003240/http://www.laprovincia.es/seccions/noticia.jsp?pRef=2008072700_15_166902__Cultura-anonimo-ciudadano-Juan La Província. Diari de les Palmas: L'anònim ciutadà Negría. Publicat el 27 de juliol de 2008.
  26. ↑ «[3]».
  27. ↑ Negrín, Ciència i Exili. Biblioteca digital de l'Ateneu de Madrit
  28. ↑ Moradiellos, 2000, p. 248.
  29. ↑ I. Moradiellos, en "Un eminent mege i científic retornat a la seua pàtria (1915-1936)"
  30. ↑ Pérez Penya (2005: 182-3).
  31. ↑ (1996).«El Professor Juan Negrín».Gimbernat: revista catalana d'història de la medicina i de la ciència.26
    171-177.ISSN 2385-4200.

Bibliografia

[editar | editar còdic]
  • Abad de Santillán, Diego. (1975) Per qué vàrem perdre la guerra. Gregorio del Bou, Madrit, ISBN 84-312-0196-7
  • Álvarez Gómez, Santiago (1994): Negrín, personalitat històrica. Madrit: de la Torre, ISBN 84-7960-092-6.
  • Bahamonde Magro (1999). Aixina va terminar la Guerra d'Espanya, Madrit: Marcial Pons. ISBN 84-95379-00-7.
  • Bouthelier, Antonio. Huit dies: el tumult comuniste, Editora Nacional.
  • Espanyol Bouché, Luis (2004): Madrit 1939: del colp de Casat al final de la Guerra Civil". Madrit: Almena. ISBN 84-96170-08-X
  • Jackson, Gabriel (2008): Juan Negrín. Mege, socialiste i cap del Govern de l'II República espanyola. Barcelona: Crítica. ISBN 978-84-8432-996-1
123-146.
  • Jorge, David (2016): Inseguritat Colectiva. La Societat de Nacions, la Guerra d'Espanya i el fi de la pau mundial, Valéncia, Tirant lo Blanch. ISBN 9788416556472.
  • Mateos, Abdón (2005): De la guerra civil a l'exili. Madrit: Biblioteca Nova. ISBN 84-9742-393-3
  • Mateos, Abdón (2007): "El govern Negrín en l'exili: el Servici d'Evacuació de Refugiats", Història del Present, 10.
  • Miralles, Ricardo (2003): Juan Negrín: la República en guerra. Madrit: Temes d'Hui. ISBN 84-8460-301-6
245-263.ISSN 0048-7694.
  • Moradiellos, Enrique (2006): Negrín. Una biografia de la figura més difamada de l'Espanya d'el XX. Barcelona: Península. ISBN 978-84-8307-753-1
  • Caps, Octavio (2005): Indalecio Prieto: Socialiste i Espanyol. Barcelona: Algaba. ISBN 978-84-96107-45-8
  • Olaya Morals, Francisco (2004a): L'espoli de la República: de Negrín al Partit Socialiste, en escala en Moscou. el robo de l'or espanyol i els bens particulars. Barcelona: Belacqua. ISBN 84-95894-83-1
  • Olaya Morals, Francisco (2004b): La gran estafa de la guerra Civil: l'història delatrocinio socialiste del patrimoni nacional i l'abandó dels espanyols en l'exili. Barcelona: Belacqua. ISBN 84-96326-09-8
  • Payne, Stanley G., 40 preguntes fonamentals sobre la guerra civil, cap. 24: «Juan Negrín: ¿patriota espanyol o home de Moscou?» (pg. 275-293), L'Esfera dels Llibres, Madrit, 2007, ISBN 84-9734-573-8.
  • Pérez Penya, Fernando (2005): Exili i depuració política en la Facultat de Medicina de Sant Carlos: (els seus professors i la Guerra Civil). Madrit: Vision Net.
  • Preston, Paul (2014). El final de la guerra. L'última punyalada a la República, Penguin Random House Grup Editorial. ISBN 978-84-9992-460-1.
  • Schlayer, Felix (2008). Diplomàtic en el Madrit roig, Sevilla: Edicions Espuela d'Argent, pp. 253. ISBN 978-84-96956-13-1.
  • Thomas, Hugh (1976): La Guerra Civil Espanyola : 1936-1939. Barcelona: Grijalbo. ISBN 84-253-0693-0
  • VV. AA. (2006): Juan Negrín. Mege i cap de govern, 1892-1956. Madrit: Societat Estatal de Commemoracions Culturals. ISBN 84-96411-13-3
  • Vinyes, Ángel (2006): L'honor de la República. Entre l'acossament fasciste, l'hostilitat britànica i la política de Stalin. Barcelona: Crítica. ISBN 978-84-7423-765-8
  • Vinyes, Ángel, i Hernández Sánchez, Fernando (2009): El desplome de la República. Barcelona: Crítica. ISBN 978-84-9892-031-4
Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Juan_Negrín&oldid=1360430»