Anar al contingut

Santiago Ramón i Cajal

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Archiu:Cajal-mi.jpg
Santiago Ramón i Cajal
Atall
Ramón i Cajal

Santiago Ramón i Cajal (Petilla d'Aragó, Navarra, 1 de maig de 1852-Madrit, 17 d'octubre de 1934) va ser un mege i científic espanyol especialisat en histologia i anatomia patològica. Va compartir el Premi Nobel de Medicina en 1906 en Camillo Golgi «en reconeiximent del seu treball sobre l'estructura del sistema nerviós».[1]

Va ser pioner en la descripció de les dèu sinapsis que componen la retina.[2] Per mig de les seues investigacions sobre els mecanismes que governen la morfologia i els processos conectivos de les cèlules nervioses, va desenrollar una teoria nova i revolucionària que va escomençar a ser cridada la «doctrina de la neurona», basada que el teixit cerebral està compost per cèlules individuals.[nota 1]

Humaniste, ademés de científic, està considerat com a cap de la cridada Generació d'Sabio. És freqüentment citat com a pare de la neurociencia.[3]

Nom

[editar | editar còdic]

El nom que ell mateixa va amprar era en ocasions «Santiago Ramón Cajal» pero atres voltes, per eixemple en el seu llibre Recorts de la meua vida,[4] usava «Santiago Ramón i Cajal», afegint «i» entre els dos llinages. Este modo de nomenar té tradició en Aragó i evita malentesos, ya que el seu primer llinage també és un nom de pila. En molts círculs estrangers se li nomena solament pel seu segon llinage, «Cajal». El seu segon nom de pila era Felipe, i el seu nom complet era per tant Santiago Felipe Ramón Cajal.

Infància i joventut

[editar | editar còdic]
Archiu:Santiago Ramón y Cajal 1 año de edad.jpg
Ramón i Cajal en al voltant d'un any d'edat. Penjat al coll du un "mordedor", precedent del chupete.

Va nàixer l'1 de maig de 1852 en Petilla d'Aragó,[5] —un enclavament navarrés rodejat per la província de Saragossa—, fill d'Antonia Cajal i Just Ramón Casasús (mege rural), abdós procedents de la localitat aragonesa de Larrés.[6] Va viure la seua infància entre continus canvis de residència per distintes poblacions aragoneses, acompanyant al seu pare, que era mèdic cirugià; aixina, en a penes dos anys la família va deixar Petilla d'Aragó, a on està ubicada la seua Casa Museu, per a mudar-se a Larrés, el poble del pare, i d'allí a Lluna (1855), a Valpalmas (1856) i a Ayerbe (1860).[nota 2]

La seua educació i instrucció va començar en Valpalmas, quan tenia quatre anys. Va realisar els estudis primaris en els escolapios de Jaca i els de bachillerat en l'Institut de Segona Ensenyança d'Osca (actual Museu Arqueològic i orige de el IES Ramón i Cajal)[7]en una época marcada per l'agitació social i el desterro d'Isabel II. Segons els seus propis relats biogràfics, Ramón i Cajal va mostrar, des de menut, vocació per les arts plàstiques, en especial pel dibuix; també comenta en ells de la seua vida com a estudiant, la seua naturalea trabucant i la seua negativa a memorisar de carrereta, dos circumstàncies que li varen granjear l'enemistat dels flares que li impartien classe, en una tradició de métodos violents i autoritaris (la lletra en sanc entra). En eixe periodo va iniciar la seua afició a la montanya, i el seu proverbial defensa de la vida sana en contacte en la naturalea.[8]

Vida adulta i carrera professional

[editar | editar còdic]

Va cursar la carrera de Medicina en Saragossa, a a on tota la seua família es va traslladar en 1870. Ramón i Cajal es va centrar en els seus estudis universitaris en èxit i, despuix de llicenciar-se en Medicina en juny de 1873, als vintiun anys, va ser cridat a files en la cridada Quinta de Castelar, el servici militar ordenat per el célebre polític, president en aquell moment de l'efímera Primera República.

Mege en la guerra de Cuba (1874-1875)

[editar | editar còdic]

Els primers mesos en la milícia varen transcórrer en Saragossa, i al poc es varen convocar oposicions per al Cos de Sanitat Militar, en les que, entre cent candidats per a treinta y dos places, obté el n.º 6. És destinat com a 'mèdic segon' (tinent) al regiment de Burgos, acuartelado en Lleida, en la missió de defendre els Plans de Urgel dels atacs dels carlistas.

Durant eixa época, Cuba, encara província espanyola, lliurava una guerra per la seua independència, coneguda com guerra dels Dèu Anys. En 1874 Ramón i Cajal marcha destinat a Cuba en el grau de capità, ya que el pas a Ultramar comportava l'ascens a l'ocupació militar immediata.


Ramón i Cajal es va sentir atret pels maravellosos parcs i jardins de La Habana, aixina com per la flora tropical en general, puix s'havia fascinat per ella en les seues llectures. Tarda poc temps en comprovar, no obstant, que l'admirada i somiada manigua resultava insoportable per als europeus. L'absència de la exuberante fauna i flora que s'havia imaginat, més els omnipresents mosquits, propagadores del temut paludisme, varen conseguir desfer per complet l'ideal romàntic i aventurer de l'illa que Ramón i Cajal s'havia format.

El seu pare li havia conseguit, per a que tinguera un destí més favorable, algunes cartes de recomanació, que ell va refusar utilisar; potser això influïra que anara enviat al pijor destí mèdic possible: l'enfermeria de Vistahermosa, en la província de Camagüey, en mig de la manigua pantanosa. Una instalació insuficient per a acollir el gran número de soldats malalts de paludisme i disenteria. Molt pronte el jove mèdic va caure malalt i, despuix d'una primera convalescència en Port Príncip, va ser traslladat a l'enfermeria de Sant Isidro, encara més insalubre que la de Vistahermosa.[9]

Archiu:Ramón y Cajal por Izquierdo Vives 1874 Museo del ejercito Toledo.jpg
Santiago Ramón Cajal, capità mèdic en Cuba, retratat per Esquerre Vives en 1874. (Museu de l'Eixèrcit d'Espanya).

Les experiències en el sistema administratiu i militar vixcudes per Ramón i Cajal en esta estància ultramarina varen ser para ell tan amargues com les malalties allí contretes. Va tindre que enfrontar-se al caos administratiu, a l'incapacitat i immoralitat de certs governants i alguns mandos de l'eixèrcit, des del comandant del lloc fins als cuiners i part de l'oficialitat del destacament, que tenien la costum de sostraure per a sí el menjar i els recursos que faltaven als malalts i ferits. Experiències amargues que ho varen dur a solicitar la llicència per a abandonar Cuba, atesa el 30 de maig de 1875 despuix de ser diagnosticat de «caquèxia palúdica greu» i declarat «inutilisat en campanya». Va aplegar a Espanya en juny de 1875 pel port de Santander, Cantàbria, convertit en una ruïna humana, que en res recordava al vigoroso i atlètic jove que arribara un any abans a Cuba».[10]

Per a conseguir recuperar la mitat de les seues pagues atrassades va tindre que sobornar al funcionari de tanda puix, de lo contrari, amenaçaven en dilatar-se indefinidament. No obstant, «val ací senyalar que partix dels aforros de la seua estància en Cuba varen ser les bases financeres que li varen permetre a Ramón i Cajal adquirir el microscopi, un microtomo, reactius químics i colorants en que a la seua tornada va habilitar un modest laboratori en el que iniciaria les investigacions histológicas». La tornada a Espanya i els contes que li prodigaron la seua mare i les seues germanes varen tornar progressivament a Santiago Ramón i Cajal la salut i li varen permetre reprendre la seua carrera acadèmica, camí ya de la docència (1876) i el doctorat (1876-1877).[11]

Inicis de la seua vocació investigadora

[editar | editar còdic]

La seua primera experiència científica va ser durant l'observació del eclipse de Sol de 1860.[12] Des de llavors es va aficionar a l'astronomia. Afició que cultivaria tota la seua vida.[13]

Archiu:Santiago Ramón y Cajal, estudiante de medicina en Zaragoza 1876.jpg
Autorretrato de Santiago Ramón i Cajal, investigador predoctoral en Saragossa (cap a 1876).

L'any 1875 va marcar també l'inici del seu doctorat i de la seua vocació científica. Santiago es va comprar el seu primer microscopi abans de guanyar, en 1876, una plaça d'ajudant de guàrdies, duya també els malalts privats de cirugia del seu pare, en el Hospital La nostra Senyora de Gràcia de Saragossa. En 1876 també va aprovar una oposició com a practicanta d'1.ª classe, enfermer, a la que va acabar renunciant.[14]

Es va doctorar el 26 de juny de 1877, a l'edat de vinticinc anys, en la tesis titulada Patogènia de l'inflamació, en l'Universitat Central, actual Universitat Complutense de Madrit.[15][nota 3]

També en 1877 es troba documentat el seu ingrés en la logia masónica Cavallers de la Nit, pertanyent al Gran Oriente Lusitano, en el número de membre 96 i el nom simbòlic d'Averroes, el mege andalusí.[16]

En estos anys va començar per a Ramón i Cajal una época d'altibaixos, en un 1878 terrible, marcat per la malaltia de la tuberculosis, i un 1879 de guanys, en l'obtenció de la plaça de director de Museus Anatòmics de Saragossa i la seua boda el 19 de juliol, per amor i contra l'opinió dels seus pares i amics, en Silveria Fañanás García, en la que a lo llarc d'cincuenta y uno anys de tranquila i colaboradora convivència tindria sèt fills: Santiago, Felina (Fe), Pabla Vicenta, Jorge,[17] Enriqueta, María del Pilar i Luis, dels que dos (Santiago i Enriqueta) varen fallir abans que ell.

Va guanyar la càtedra d'Anatomia Descriptiva de la Faculteu de Medicina de Valéncia en 1882, a on va poder estudiar l'epidèmia de còlera que va assotar la ciutat l'any 1885.[18]

Descobriment de les neurones

[editar | editar còdic]

En 1887, es va traslladar a Barcelona per a ocupar la càtedra d'Histologia creada en la Facultat de Medicina de l'Universitat de Barcelona.[19] Va ser en 1888, definit per ell mateixa com el seu «any cim», quan va descobrir els mecanismes que governen la morfologia i els processos conectivos de les cèlules nervioses de la matèria grisa del sistema nerviós cerebroespinal.


En maig de 1888 va publicar en la Revista Trimestral d'Histologia Normal i Patològica que els teixits cerebrals no eren composts de conexions contínues com es creïa fins a la data donades les investigacions de Camillo Golgi, que si be permetien vore els nervis i els teixits cerebrals la seua precisió no permetia evidenciar les neurones.[20]

La seua teoria va ser acceptada en 1889 en el Congrés de la Societat Anatòmica Alemana, celebrat en Berlín.

En 1891, Wilhelm Waldeyer va ser el primer en enunciar el principi neuronal, va revisar l'anatomia de la cèlula nerviosa i va falcar la paraula neurona. El primer artícul en el que apareix un principi que després va ser elevat al nivell de doctrina i que coloca a les neurones com l'unitat elemental del sistema nerviós va ser publicat per Waldeyer el 10 de decembre de 1891.[21]

L'esquema estructural del sistema nerviós com un aglomerado d'unitats independents i definides de Santiago Ramón i Cajal va passar a conéixer-se en el nom de «doctrina de la neurona», i en ella destaca la llei de la polarisació dinàmica, model capaç d'explicar la transmissió unidireccional del impuls nerviós.

En 1892 va ocupar la càtedra d'Histologia i Histoquímica Normal i Anatomia Patològica de l'Universitat Central de Madrit. Va conseguir que el govern creara en 1901 un modern Laboratori d'Investigacions Biològiques,[22] en el que va treballar fins a 1922, any de la seua jubilació i moment en el que va passar a prolongar la seua llabor en l'Institut Cajal, cridat ya aixina en el seu honor, a on mantindria la seua llabor científica fins a la seua mort.

Entre 1899 i 1904 va publicar, en forma de fascículos, la seua obra magna Histologia del sistema nerviós de l'home i dels vertebrats.[23]

Archiu:Casa de Cajal (Alfonso caps block 34 64, Madrid) 01.jpg
N.º 64 de la carrer d'Alfonso XII de Madrit, a on va viure Ramón i Cajal des de 1912 fins a la seua mort.

Gràcies als detallats exàmens histológicos de Ramón i Cajal es va descobrir la clavill sináptica, un espai d'entre 20 i 40 nanómetros que separa les neurones; este espai sugeria la comunicació per mig de mensagers químics que travessaven el clavill i permetien la comunicació entre les neurones, estudis continuats pel fisiólogo anglés Henry Hallett Dona-li qui va descobrir el primer neurotransmissor, l'acetilcolina,[24] assentant aixina les bases de la comprensió del funcionament tant a nivell del sistema nerviós central com del sistema nerviós perifèric de la majoria de drogues existents i de les que es desenrollarien posteriorment.

Archiu:Fig retine.png
Dibuix del tall axial de la retina, per Ramón i Cajal, publicat en el seu manual Histologie du Système Nerveux de l'Homme et dones Vertébrés, en l'edició francesa de 1911.

Va propondre l'existència de les espines dendríticas, una menuda protuberància en la membrana del arbre dendrítico de certes neurones a on, típicament, es produïx la sinapsis en un botó axonal d'una atra neurona, i en ocasions contacten varis axones. La prova d'açò mateixa solament va aplegar una volta desenrollada la microscopía electrònica durant la segona década de el XX.[25]

Santiago Ramón i Cajal va descobrir també el con de creiximent neural, una expansió cònica de l'extrem distal de axones i dendritas en desenroll, descrita per primera volta per ell, que constituïx l'extensió d'un axón en desenroll per a conseguir una conexió sináptica adequada a lo llarc del sistema nerviós.

Despuix de crear excelents descripcions de les estructures neuronals i la seua conectivitat, i proporcionar descripcions detallades dels tipos de cèlules, va descobrir un nou tipo de cèlula, la cèlula intersticial de Cajal (ICC). Estes cèlules es troben intercaladas entre les neurones incrustades dins dels músculs plans que recobrixen l'intestí, servint com a generador i marcapasos de les llentes ones de contracció que mouen el material a lo llarc del tracto gastrointestinal, mediant la neurotransmisión de les neurones motores a les cèlules blanes del múscul pla.

Premis i distincions en vida

[editar | editar còdic]
Archiu:1927-01-01, La Esfera, Santiago Ramón y Cajal, Padró (cropped).jpg
Retrat fotogràfic de Ramón i Cajal publicat en 1927

Despuix de la seua tornada del congrés de Berlín li varen ser aplegant uns atres tants triumfos i invitacions, des del Premi Internacional Moscou (concedit durant el XIII Congrés Internacional de Medicina de París 1900),[26] fins a la Medalla Helmholtz (1905),[27] passant pels nomenaments de doctor honoris causa de les universitats de Clark, Boston, la Sorbona[28] i Cambridge en 1899, el mateix any en el que va publicar el tercer fascículo de la seua Textura del sistema nerviós de l'home i els vertebrats, que es completaria en 1900 i 1901 i la traducció francesa dels quals va contribuir molt al seu coneiximent internacional.[29] A partir de la concessió del Premi de Moscou, i responent en part a una clamor generalisada entre la ciutadania i la prensa, el govern espanyol, com ya es va dir, crearia per a ell el Laboratori d'Investigacions Biològiques,[30] que va donar orige a l'Escola Espanyola de Neurohistología, un dels centres científics més importants del país.


Entre les seues medalles i premis figuren ademés, cronològicament, el Premi Fauvelle (18 d'abril de 1896), concedit per la Société de Biologie de París; Premi Rubio (1897), concedit per la Real Acadèmia de Madrit pel seu Manual d'Histologia, la gran-creu de l'Orde Civil d'Alfonso XII[31] (20 de juny de 1900) i la gran-creu de la Real Orde d'Isabel la Catòlica[32] (28 de febrer de 1901), el Premi Martínez i Molina (25 de giner de 1902, de 4000 ptas., concedit junt al seu germà Pedro pel treball Centres sensorials en l'home i animals), l'Orde Nacional de la Legió d'Honor francesa en el grau de Comendador (1914), la Creu de l'orde imperial alemana «Pour li mérite» (1915),[33] la Medalla Echegaray, concedida per la Real Acadèmia de Ciències Exactes, Físiques i Naturals (7 de maig de 1922), en 1922 se li otorga el doctor honoris causa per part de l'Universitat Nacional Autònoma de Mèxic i la Medalla Plus Ultra (abril de 1926).[34][35]

Va ser nomenat senador vitalici en 1908.[36]

El Premi Nobel

[editar | editar còdic]
Archiu:Joaquín Sorolla. Santiago Ramón y Cajal 1906.jpg
Retrat de Santiago Ramón i Cajal, per Joaquín Sorolla en 1906. 91 x 127.5 cm. Oli sobre llenç. Museu Provincial de Saragossa.

Els seus treballs i aportacions a la neurociencia —difosos en Europa pel seu amic el anatomista suís Rudolph Albert von Kölliker— varen ser reconeguts en 1906 en la concessió del Premi Nobel en Fisiologia o Medicina, guardó que va compartir en l'investigador italià Camillo Golgi, el método del qual de tinción va aplicar Ramón i Cajal durant anys,[37] pero en les tesis de la qual, curiosament, no estava ni va estar mai d'acort.[nota 4]

Archiu:Diploma al Premio Nobel Santiago Ramón y Cajal.jpg
Diplomar al Premi Nobel otorgat a Santiago Ramón i Cajal. Expost en el Museu Nacional de Ciències Naturals de Madrit.

Sobre lo que va significar aquell primer Premi Nobel espanyol en Ciències, poden comparar-se dos opinions, la d'Ortega i Gasset que va opinar que el cas de Ramón i Cajal era una vergonya per a Espanya, en lloc d'un orgull, perque constituïa una excepció. Anys despuix, Sever Ochoa, un atre guardonat en el Nobel, va concloure que l'investigació en biologia i medicina en Espanya era pobra, pero sense Ramón i Cajal hauria segut nula.

Despuix del Nobel, Ramón i Cajal va publicar algunes obres biogràfiques, ademés dels seus Estudis sobre la degeneració i regeneració del sistema nerviós (Madrit, 1913-1914). El seu últim artícul científic, una suma de les seues idees, va anar ¿Neuronismo o reticularismo?: Les proves objectives de l'unitat anatòmica de les cèlules nervioses.[39] Havia segut encarregat per una revista alemana, pero els quatre anys de retart en rebre les proves d'Alemània varen fer témer a Ramón i Cajal que moriria abans de corregir-ho i vore-ho imprés, com aixina va ser. Sense esperar la resposta dels germans, el científic va procedir a allaugerar el seu text i publicar-ho en Espanya.[40] Esta suma científica va aparéixer també en francés[41] i, ya pòstum, en Alemània (1935). Més vesprada, en 1954, i en motiu del primer centenari del naiximent del seu fundador, va haver una edició preparada per l'Institut Cajal.

Últims anys

[editar | editar còdic]
Archiu:Tumba Santiago Ramón y Cajal 3-5-2021.jpg
Tomba de Santiago Ramón i Cajal
Archiu:Monument to Santiago Ramon y Cajal, Parque del Buen Retiro, Madrid. caps block 74
Monument a Santiago Ramón i Cajal en el Retire de Madrit, obra de l'escultor Victorio Macho (1926). D'ell va dir en ironia ell propi científic: «... yo mai m'he despullat davant cap home».[42]

Dò Santiago es va jubilar l'11 d'octubre de 1922. L'Universitat de Saragossa, en la que va cursar la carrera de Medicina, havia encarregat una escultura del premi Nobel espanyol a l'escultor valencià Mariano Benlliure, en l'idea d'instalar-la en la Facultat de Medicina coincidint en l'inici del curs acadèmic 1922-1923. No obstant, el cincelado de l'escultura no va estar llest per a eixe dia, i l'homenage es va celebrar davant una còpia provisional d'escayola.

Benlliure va donar per conclosa la seua obra en 1922, pero la solemne inauguració no va tindre lloc fins al 26 de febrer de 1925. Eixe dia va aplegar en tren a Saragossa el rei Alfonso XIII, que va descobrir personalment l'estàtua. S'ubica esta en l'escalinata del Paraninfo, a on la figura sedente de l'sabio, esculpida en marbre blanc, a tamany natural, revestit en la toga de catedràtic i en el noble cap descobert, recolza la seua mà esquerra sobre un llibre.


A l'any següent, 1926, seria també inaugurat per Alfonso XIII un segon monument a Santiago Ramón i Cajal, obra del cincel de Victorio Macho, esta volta a l'aire lliure i en Madrit, en la passejada de Veneçola del parc del Retir.[nota 5]

En agost de 1930, el decés de la seua esposa per tuberculosis va supondre per a Ramón i Cajal un important colp. A pesar d'això, en els seus últims anys va continuar treballant, preparant publicacions i reedicions, i es va consagrar als seus alumnes. Varis d'ells (en especial el seu discípul predilecte des de 1905, Jorge Francisco Tello, que li havia succeït en la seua càtedra i en la direcció de l'Institut), per expresse desig del propi Ramón i Cajal ho varen acompanyar en la seua mort, el 17 d'octubre de 1934, despuix de l'agravament d'una dolència intestinal que va debilitar el seu cor. Molt poc despuix es publicaria la seua autobiografia El món vist els huitanta anys, que havia terminat i corregit poc abans. Els seus restants reposen, junt als de la seua esposa, en el cementeri de l'Almudena de Madrit.[43][44][nota 6]

Sobre la mesilla, junt al llit, hi havia un calendari obert per la data del dia: 17 d'octubre 1934. Fe Ramón Fañanás prenc la ploma allí abandonada pel seu pare i va escriure: «Este dia, a les onze menys quart de la nit, va morir el meu pare».[45]

Llegats

[editar | editar còdic]

Santiago Ramón i Cajal i la seua esposa varen deixar disposts quatre llegats de 25 000 pessetes cada u, en les rendes de les quals es concedirien quatre premis, dos anuals (al millor alumne d'Anatomia de la Facultat de Medicina de l'Universitat de Saragossa i al millor alumne d'Histologia i Anatomia Patològica de la Facultat de Medicina de Madrit) i dos bienals (un a la millor memòria publicada sobre Anatomia Patològica, Histologia o Bacteriologia i un atre al millor treball publicat sobre Psicologia comparada en un grup qualsevol d'animals o d'una espècie determinada).[46]


Aixina mateix, Ramón i Cajal va llegar al Institut Cajal els seus bens científics, tècnics, archius, i atres tifells personals, coneguts en el seu conjunt com el Llegat Cajal. En 2024, el Consell de Ministres va declarar este llegat be d'interés cultural (BIC). Dit llegat es troba format per més de 28 000 bens. I, entre els mateixos, destaquen objectes de caràcter científic i tècnic com a materials de laboratori i plaques histológicas en inscripcions del seu puny i lletra, ademés de dibuixos —de valor excepcional, perque en ells mostrava les complexes textures del sistema nerviós—, publicacions i un gran archiu fotogràfic.[47] A mitan de 2024, el Govern també va aprovar la creació del Museu Cajal, la base del qual serà el llegat mencionat.[48]

L'honestitat de Ramón i Cajal

[editar | editar còdic]

Plantilla:Caixa de cita

Ademés de les seues virtuts com a científic i personalitat humana, Ramón i Cajal va ser un insòlit eixemple d'honestitat i de patriotisme ben entés. Valguen estos tres eixemples:

  • Nomenat director del Laboratori d'Investigacions Biològiques, el Govern li va assignar un sòu de dèu mil pessetes anuals. Ramón i Cajal va demanar que li'l rebaixaren a sis mil.
  • Va rebujar el càrrec de ministre de Salut i Instrucció Pública, i si va acceptar el nomenament de senador vitalici que va propondre Canalejas, va ser perque era gratuït (no tenia assignació econòmica).
  • Sent president de la JAE,[nota 7] va enviar a l'estranger al seu fill Jorge, investigador com ell, pagant les despeses de la seua bojaca. Quan se li va preguntar per qué no li hi havia pensionado en una beca, com era habitual, i més sent el seu fill, Ramón i Cajal va respondre: «Per això mateixa, per ser el meu fill».[49]

Reconeiximents pòstums

[editar | editar còdic]
Archiu:Sello República Española 1934.jpg
Homenage a Santiago Ramón i Cajal en un sagell[50] de la Segona República Espanyola, 1934

En 1954, els histólogos de l'Universitat de Ciències Mèdiques d'La Habana, en Cuba, varen descobrir una làpida en els laboratoris d'histologia del ICBP Victòria de Girón, junt en atres activitats en motiu del centenari de Santiago Ramón i Cajal.[nota 8]


L'1 d'abril de 1952, en motiu dels homenages pel primer centenari del seu naiximent, la dictadura de Francisco Franco li va concedir, a títul pòstum, el títul d'I marqués de Ramón i Cajal.[51][52]

Archiu:Republica española-banknotes 0003.jpg
Billet de 50 pessetes, emés pel Banc d'Espanya, el 22 de juliol de 1935, durant la Segona República, en homenage a Ramón i Cajal.

En 1973, l'Unió Astronòmica Internacional va designar el cràter llunar Cajal en la seua memòria.[53] Aixina mateix, l'asteroide (117413) Ramonycajal du este nom en la seua memòria.[54]

En octubre de 1977, es va inaugurar el Hospital Universitari Ramón i Cajal en Madrit, en els jardins del qual es va instalar un monumental cap, obra d'Eduardo Carretero.[nota 9]

El 22 d'octubre de 1984, en presència de la seua filla María dels Àngels i en els dies en que era alcalde de Madrit Enrique Tendre Galván, es va descobrir una placa commemorativa del cincuentenario del decés de Santiago Ramón i Cajal, en la frontera de la casa situada en el número 64 de la carrer d'Alfonso XII, a on el científic havia residit els últims vintidós anys de la seua vida en Madrit, des de 1909.[55][nota 10]


Archiu:Hospital RyC--06.jpg
Escultura d'Eduardo Carretero (1977), en el perímetro ajardinat del Hospital Universitari Ramón i Cajal de Madrit.

En 2002 la Diputació General d'Aragó va celebrar el 150 aniversari del seu naiximent en distints actes, conferències, rutes, una exposició itinerant, etcétera.[56] El succés potser més important del cridat "Any Cajal" va ser el Gran Congrés Cajal, celebrat en Saragossa de l'1 al 3 d'octubre de 2003, en assistència de reconeguts científics, nacionals i internacionals. També en Saragossa se li va posar el seu nom al Centre Mèdic d'Especialitats Ramón i Cajal.[nota 11] En 2009, en el 75.º aniversari del seu decés, Ràdio Nacional d'Espanya va reunir varis minuts de gravacions sonores de Santiago Ramón i Cajal; en una de les quals parla de les neurones i de la seua incapacitat per a multiplicar-se.[57]

Archiu:Monumento Santiago Ramon y Cajal Zaragoza 7.jpg
Bust de Santiago Ramón i Cajal junt a la Facultat de Medicina de Saragossa a on va estudiar.

El 10 de decembre del 2011 es va crear, en l'Universitat de Ciències Mèdiques d'La Habana, la Càtedra Honorífica i Multidisciplinario Santiago Ramón i Cajal.[58]

En 2019 el Colege de Meges de Madrit va anunciar la creació d'un Museu Càtedra Ramón i Cajal. No obstant no va confirmar si contaria en el seu archiu.[59]

Anualment, el programa "Ramón i Cajal" del Ministeri de Ciència d'Espanya oferix uns 200 contractes per a l'incorporació de doctors al sistema universitari espanyol despuix d'un rigorós concurs de mèrits.

Correspondència de Santiago Ramón i Cajal

[editar | editar còdic]

El 6 de decembre del 2014, el diari espanyol El País va publicar la notícia de que, en realisar les investigacions necessàries per a l'edició del epistolario del científic espanyol, l'autor d'eixe treball, Juan Antonio Fernández Santarén, va descobrir que un total d'aproximadament dotze mil documents estaven extraviats (venuts, la majoria) en acabant de que hagueren segut extrets subrepticiamente del Institut Cajal del CSIC.[60]

Com a mestre

[editar | editar còdic]

Els seus llibres autobiogràfics i les biografies dels que li varen conéixer coincidixen que solament va haver potser una llabor parella a la seua voluntat d'investigador, la de mestre. Els seus alumnes, que en el seu carinyo i guia es varen convertir en nous sabio i successors de la seua obra, varen ser la segona família de Ramón i Cajal. Va ser la seua una filosofia mixta de pedagogia, patriotisme i tenacitat:

Espanya no alcançarà el seu ple florecimiento cultural i polític mentres els docents de tots els graus no encerten a fabricar, en cantitat suficient, l'espanyol que nos fa molta falta, és dir, un tipo humà tan impersonal per abnegado, tan ferm i sancer de caràcter, tan tolerant i obert a totes les idees, tan esforçat i constant en el seu encabotament, tan agudamente sensible als nostres infortunis que, reaccionant pujantemente contra les causes del nostre retart i dels nostres errors, consagre, lo millor de les seues energies i de les seues llums a la prosperitat del país, al servici de l'Estat i a l'enaltiment de la Nació.[61][62]

Com a escritor

[editar | editar còdic]
  • Regles i consells sobre investigació científica, publicada en 1897 i una de les més difoses del científic. Subtitulada Els tònics de la voluntat, va ser traduïda a l'alemà (1933), al japonés (1958), a l'hongarés, portugués i anglés (1951) i al rumà (1967). En ella poden llegir-se des de consells per a l'elecció d'esposa adequada a un jove investigador fins a sentències com esta: "Per a l'obra científica els mijos són casi res i l'home és casi tot".
  • Recorts de la meua vida, autobiografia lliterària, que es va publicar en capítuls solts en la Revista d'Aragó, entre 1901-1904, i li va servir de base per a les posteriors edicions de la seua colecció de texts autobiogràfics.[63]
  • Contes de vacacions, subtitulats Narracions pseudocientíficas i publicats per primera volta en 1905. El llibre està compost per cinc contes titulats: "A secret agravi, secreta venjança", "El fabricant d'honradea", "La casa malaïda", "El pessimiste corregit" i "L'home natural i l'home artificial".
  • Psicologia de Dò Quixot i el quijotismo, breu ensaig lliterari que va escriure com a discurs en la Facultat de Medicina de Sant Carlos el 9 de març de 1905.
  • Charrades de café (pensaments, anècdotes i confidències), publicat en 1920 com Chácharas de café, un llibre de màximes i aforismes, molt popular com demostren les dèu edicions que ya havia alcançat en 1978.[64]
  • El món vist els huitanta anys (subtitulat Impressions d'un arterioesclerótico), l'última obra lliterària de Ramón i Cajal, conclusa en 1934, poc abans de la seua mort. Està distribuïda en tres parts: "Deliri de la velocitat", "Degeneració de l'art" i "Consols de la senectud".

Com a fotógraf

[editar | editar còdic]

La primera notícia que existix sobre Santiago Ramón i Cajal en relació en el fonament òptic de la fotografia es produïx quan sent un chiquet, és castigat a quedar-se tancat en classe en la seua escola d'Ayerbe. En l'aula en penombra, va descobrir que la llum que entra per un clavill de la contraventana proyecta sobre el sostre, boca avall i en els seus colors naturals, l'image de les persones que passen per l'exterior (seguint l'efecte de la cámara oscura); dita observació no va passar desapercebuda, sent descrita després en les seues memòries Recorts de la meua vida. La meua infància i joventut.[65]

Archiu:Cajal y sus hijos Barcelona 1889.jpg
L'investigador en els seus fills: Fe, Santiago, Jorge i Paula, en Barcelona (1889).

Ramón i Cajal tenia díhuit anys la primera volta que va ser testic del milacre del bromur argéntico; va ocórrer en Osca, veent uns fotógrafs ambulants retratant les voltes de l'iglésia de Santa Teresa. La seua afició i les seues investigacions sobre tècniques fotogràfiques innovadores li varen dur a fabricar en 1878 unes plaques que solament necessitaven tres segons i milloraven la sensibilitat de les instantànees. El seu reportage d'ensaig en una correguda de bous va ser tot un èxit en els mijos professionals de Saragossa; pero no va sorgir cap soci que capitalisara l'invent i la seua indústria, i quan es va decidir a desenrollar-ho ell mateixa, li va aplegar notícia de que Edison acabava de patentar un aparat basat en els mateixos principis.

Un atre invent de Ramón i Cajal, a partir de les tècniques d'emulsió fotogràfica, va ser la millora del gramòfon (o fonógraf) de Thomas Alva Edison, que a pesar de les millores d'italià Gianni Bettini, no reproduïa be la veu. L'inquiet investigador espanyol va idear la gravació de les ones sonores en un sentit pla, traçant sobre un disc de cristal o metàlic, cobert de cera, una ralla concèntrica que millorava el timbre de la veu i l'amplificava. Pero no va poder trobar un mecànic de precisió que entenguera la seua idea i construïra el disc de metal, per lo que el científic va abandonar el proyecte.[66]

Ramón i Cajal va ser nomenat president d'honor de la Real Societat Fotogràfica de Madrit, i en 1912 va publicar el llibre Fotografia dels colors, bases científiques i regles pràctiques, advertint sobre el futur de la fotografia cromàtica (en color). Es conserven centenars de fotografies estereoscópicas impressionades en plaques de vidre.

Discípuls

[editar | editar còdic]

Encara que la Guerra Civil va dispersar a la majoria dels seus colaboradors, molts d'ells somesos a depuració ideològica i destituïts com Jorge Francisco Tello (1880-1958) quan es varen repartir càtedra més per mèrits polítics que científics, alguns varen conseguir proseguir el seu treball fora o a dures penes en l'interior. Nicolás Achúcarro (1880-1918) va desenrollar un important método d'tinción de neurones i va fer contribucions a l'estudi de diverses patologies nervioses. Pío del Riu Hortega (1882-1945) va descobrir la microglía, les cèlules del teixit nerviós que complixen vàries funcions auxiliars en el sistema nerviós central. Fernando de Castro Rodríguez (1896-1967) va realisar uns treballs que, encara que tardíamente reconeguts, varen assentar la base de numerosos estudis sobre els mecanismes últims dels quimiorreceptorés que ell mateixa havia descobert i Rafael Lorente de No (1902-1990) va ser un dels més importants neurofisiólogos del món.

També va tindre discípuls entre els membres del clero catòlic, destacant entre ells el flare agustino, biòlec i arquebisbe Zacarías Martínez Núñez,[67] al que Ramón i Cajal es va referir com el seu "alumne aventajat";[68] i el flare dominico i sicòlec Manuel Barbado Vell.[69]

[editar | editar còdic]

Vore també

[editar | editar còdic]

Notes

[editar | editar còdic]
  1. ↑ «The Nobel Prize in Physiology or Medicine 1906». Nobel Foundation. Consultat el 1 de maig de 2016.
  2. ↑ Rodolfo R. Llinás. «The contribution of Santiago Ramon i Cajal to functional neuroscience» (en en) (pdf).
  3. ↑ Rachel Nuwer. «(Smithsonian Magazine) Rachel Nuwer:Happy Birthday to the Father of Modern Neuroscience, Who Wanted to Be an Artist» (en en).
  4. ↑ Edició completa dels Recorts de la meua vida (Tom I. «La meua infància i joventut». Tom II, «Història de mi llabor científica», 2 volums in 4.º, en numerosos gravats. Madrit, 1901-1917).
  5. ↑ 5,0 5,1 (1923) «Ramón i Cajal (Santiago)», Enciclopèdia universal ilustrada europeu-americana, Barcelona: Fills de J. Espasa, editors, p. 568-575.
  6. ↑ Revista Serrablo.Consultat el 18 de setembre de 2011.
  7. ↑ «HISTORIA – IES RAMÓN I CAJAL» (en és). Consultat el 2023-02-26.
  8. ↑ Cultura, Ciència i Deport.9(25)
    69-80.Consultat el 3 de decembre de 2014.
  9. ↑ Sobre la seua estància en Camagüey, vore també J. E. Abreu Ugarte, "Camagüey: estància de Santiago F. Ramón i Cajal", Archiu Mèdic de Camagüey. Revista electrònica 13/6, 2009, págs. 1-11: "D'esta etapa de la seua vida, el propi Ramón i Cajal va atestar: “...va ser l'época més agradable de la meua estància en Cuba” (en M.I. Monteros-Valdivieso, Vida de Cajal, ed. Lex, La Habana, 1955, pág. 114).
  10. ↑ Aneu., ibid., pág. 5.
  11. ↑ Aneu., ibid., pág. 6.
  12. ↑ https://www.elcorreo.com/alava/araba/201410/28/ramon-cajal-historico-eclipse-20141027164520.html?ref=https%3A%2F%2Fwww.elcorreo.com%2Falava%2Faraba%2F201410%2F28%2Framon-cajal-historico-eclipse-20141027164520.html
  13. ↑ https://medicoshistoricos.ucm.és/s/medes/item/833789
  14. ↑ https://diarioenfermero.és/descobrixen-el-passat-enfermer-de-santiago-ramon-i-cajal/.
  15. ↑ Tesis.Consultat el 20 de setembre de 2021.
  16. ↑ Ferrer Benimeli, José Antonio (1985). La Maçoneria en Aragó. Llibreria General. ISBN 84-7078-092-1.
  17. ↑ La filla Del qual María heretaria de forma efectiva en 1955 el marquesado concedit póstumamente al seu yayo en 1952, cf. S. Còrdova, «Ramón i Cajal vist per la marquesa de Ramón i Cajal.» 4 de maig de 1952, p. 27. ABC.
  18. ↑ Cajal en Valéncia. [1] archivat en Wayback Machine. Consultat en maig de 2014
  19. ↑ Durfort y Coll, 2007, pp. 39-40.
  20. ↑ «Revista Trimestral d'Histologia Normal i Patològica».
  21. ↑ «ser%20enunciat,Zeitschrift%20f%C3%BCr%20Anatomie%20und%20Entwicklungsgeschichte. Santiago Ramón i Cajal». Facultat de Medicina UNAM. Consultat el 2022-07-05.
  22. ↑ Ángel González de Pablo, «El Noventayocho i les noves institucions científiques. La creació del Laboratori d'Investigacions Biològiques de Ramón i Cajal» en DYNAMIS Acta Hisp. Med. Sci. Hist. Illus. 1998, 18, 51-79.
  23. ↑ Cajal, Santiago Ramón i (2007-06-01). el_sistema_nerviós_de el_hom.html?aneu=pzzNDwAAQBAJ&redir_esc=i Histologia del sistema nerviós de l'home i dels vertebrats. Tom I: Estudis sobre el pla estructural i composició histológica dels centres nerviosos adicionados de consideracions fisiològiques fundades en els nous descobriments (en és), Bolletí Oficial de l'Estat.
  24. ↑ «Sir Henry Dona-li Biographical - The Nobel Prize in Physiology or Medicine 1936» (en en). nobelprize.org. Consultat el 11 de decembre de 2020.
  25. ↑ “Electron microscopy of synaptic contacts on dendrite spines of the cerebral cortex” (1959). Nature 183: 1592–1593. doi:10.1038/1831592a0. ISSN 0028-0836. PMID 13666826.
  26. ↑ 8 d'agost de 1900. Acta de la 2.ª. Reunió per a la concessió del Premi de Moscou, celebrada en la Facultat de Medicina de París en la que se li concedix a S. Ramón i Cajal dit premi
  27. ↑ «Nobel Prize in Physiology or Medicine 1906» (en en-us). NobelPrize.org. Consultat el 2025-12-09.
  28. ↑ Comunicació del Rector de l'Universitat Central al Decà de Medicina de la concessió del títul de Doctor Honoris causa per l'Universitat de París a D. S. Ramón i Cajal i D. Ramón Menéndez Pidal
  29. ↑ (1909) Histologie du système nerveux de l'homme & dones vertébrés (en fr).
  30. ↑ Les diferències entre les decisions en paper, les subvencions concedides i el funcionament real poden vore's, per eixemple, en l'artícul de A. González de Pablo "El Noventayocho i les noves institucions científiques. La creació del Laboratori d'Investigacions Biològiques de Ramón i Cajal", DYNAMIS. Acta Hisp. Med. Sci. Hist. illus. 18, 1998, págs. 51-79.
  31. ↑ Gasseta de Madrit.Madrit:(172)
    1226.Consultat el 12 d'octubre de 2017.
  32. ↑ Gasseta de Madrit.Madrit:(191)
    153-154.Consultat el 12 d'octubre de 2017.
  33. ↑ Ramón i Cajal, 1852-1934: Expedient administratiu i atres documents (editat pel Ministeri d'Educació i Ciència (Espanya). Consultat en juliol de 2014.
  34. ↑ «Premis i medalles.» [2] archivat en Wayback Machine. Consultat el 25 de maig de 2014.
  35. ↑ En general, pot vore's un llistat complet en l'apartat "Premis i distincions honorífiques nacionals i estrangeres" de l'important obra documental Ramón i Cajal, 1852-1934: Expedient administratiu i atres documents, Ministeri d'Educació, colecció "Expedients administratius de grans espanyols", n.º 2, Madrit, 1978, págs. 335 i ss., inclús en ilustracions d'algunes d'elles, encara que s'aclarix a la seua volta que solament s'arrepleguen les principals.
  36. ↑ RAMÓN I CAJAL, SANTIAGO en el senat.
  37. ↑ Barates Díaz, 1997, p. 261.
  38. ↑ Loren, 1982, pp. 276-284.
  39. ↑ Archius de Neurobiología 13, 1933, págs. 217-291 i 579-646.
  40. ↑ López Piñero, 2006, pág. 340.
  41. ↑ Artícul en francés
  42. ↑ Santiago Ramón i Cajal Junquera, "Ramón i Cajal, la voluntat d'un sabio", p. 241.
  43. ↑ Tomba de Ramón i Cajal (image).
  44. ↑ Santiago Ramón i Cajal Junquera, "Ramón i Cajal, la voluntat d'un sabio", p. 249.
  45. ↑ Loren, 1982, p. 308.
  46. ↑ «Espanya està de duel.» 18 d'octubre de 1934, pág. 17. ABC. Consultat el 15 de febrer de 2014.]
  47. ↑ «Declarat BIC el Llegat Cajal i Patrimoni Cultural Immaterial els tocs tradicionals de guitarra» 26 de març de 2024 Europapress.és. Consultat el 26 de març de 2024]
  48. ↑ «on-estara.html El Govern aprova la creació del Museu Cajal sense revelar encara on estarà» (en és). El País. Consultat el 2024-06-26.
  49. ↑ Santiago Ramón i Cajal Junquera, Ramón i Cajal, la voluntat d'un sabio, pp. 289-290.
  50. ↑ «Catàlec de Sagells». Catàlec de Sagells d'Espanya FESOFI. Consultat el 11 de decembre de 2020.
  51. ↑ «».
  52. ↑ Gasseta de Madrit.Madrit:(92)
    1482.
  53. ↑ «Cajal» (en en). Gazetteer of Planetary Nomenclature. Consultat el 9 d'abril de 2016.
  54. ↑ Web de jpl. «(117413) Ramonycajal».
  55. ↑ «Madrit va rendir homenage a Ramón i Cajal». ABC.
  56. ↑ «Ramón i Cajal, Santiago, Cent cinquanta aniversari: 1852-2002.» [3] archivat en Wayback Machine. GEA (actualisat en 2006). Consultat el 15 de febrer de 2014.
  57. ↑ RNE - Archiu sonor - Santiago Ramón i Cajal - 26/10/09. Consultat el 15 de febrer de 2014.
  58. ↑ Es va donar a conéixer en el marc de la III Plenària de la Societat Cubana de Ciències Morfològiques. En 2012 varen tindre lloc les primeres "Conferències de la Jornada Científica de la Càtedra", a les que varen ser invitats quatre experts espanyols en Ramón i Cajal. La càtedra manté un lloc web en abundant documentació i referències, i un repositori de publicacions recents (consultat el 16-2-2014). Convocatòria de la 2.ª edició del concurs "Despuix de les chafades de Cajal" (el determini de recepció d'obres és de l'1/2 a l'1/9 de 2014).
  59. ↑ «[4]». Consultat el 20 de febrer de 2019 (en és).
  60. ↑ Javier Sampedro. «El misteri de les 12,000 cartes perdudes de Ramón i Cajal». Consultat el 12 de decembre de 2014. «Quan Juan Antonio Fernández Santarén es va plantejar la tasca monumental d'editar el epistolario de Santiago Ramón i Cajal, la seua major perplexitat era que, a casi 80 anys de la mort del Nobel, ningú haguera tingut abans eixa iniciativa, i que el material ni tan sols s'haguera inventariat fins a 2008. Mal podia imaginar lo que se li venia damunt: una història truculenta d'espoli, negligència i desídia que ha destruït un patrimoni històric essencial, el llegat del científic espanyol més important de tots els temps. Santarén ha conseguit rescatar 3510 cartes enviades o rebudes pel científic, pero estima que falten atres 12 000, incloses segurament les més valioses. ¿On estan? He ací el misteri de les 12 000 cartes.»
  61. ↑ Paraules de Ramón i Cajal despuix del discurs d'Ignacio Bolívar en l'entrega del Premi Echegaray de la Real Acadèmia de Ciències, el sèt de maig de 1922.
  62. ↑ Santiago Ramón i Cajal Junquera, "Ramón i Cajal, la voluntat d'un sabio", p. 240.
  63. ↑ (1901-1917) Santiago Ramón i Cajal. Recorts de la meua vida, Juan Fernández Santarén edició.
  64. ↑ <cite style="font-style:normal" id="CITAREFRamón i Cajal2016">Ramón i Cajal, Santiago (2016). «pròlec», Manuel Neila (ed.). Charres de café (en és), Sevilla: Renaixença, pp. 7 a 19. ISBN 9788416685622.
  65. ↑ Principia.ISSN 2386-5997.
  66. ↑ Santiago Ramón i Cajal Junquera, "Ramón i Cajal, la voluntat d'un sabio", pp. 266-277.
  67. ↑ VV.AA. (2016). Acadèmia de Ciències de Saragossa. Un sigle de servici a la societat, Saragossa: Real Acadèmia de Ciències Exactes, Físiques, Químiques i Naturals de Saragossa, p. 15.
  68. ↑ «Zacarías Martínez Núñez». Real Acadèmia de l'Història.
  69. ↑ «Manuel Barbado Vell». Real Acadèmia de l'Història.
  70. ↑ Bot a la glòria IMDb. Consultat el 19 d'octubre de 2025.
  71. ↑ Sobre la série Ramón i Cajal: Història d'una voluntat, en imdb.com (Consultat dijous, 8 de febrer del 2024.)

Referències

[editar | editar còdic]

Bibliografia

[editar | editar còdic]
259-279.ISSN 0211-9536.
66-74.ISSN 1135-8521.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFLaín Entralgo1952">Laín Entralgo (1952). Cajal i el problema del saber, Ateneu de Madrit (conferència pronunciada el 30-10-1951). ISBN 978-84-321-0397-1.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFRamón i Cajal2008">Ramón i Cajal, Santiago (2008). Recorts de la meua vida. Història de la meua llabor científica, Aliança Editorial. ISBN 978-84-206-2418-1.

Enllaços externs

[editar | editar còdic]

Commons

Archiu:Wikiquote-logo.svg Santiago Ramón i Cajal en Viquidites. Plantilla:Wikisource autor


Referències

[editar | editar còdic]



Erro en la cita: Existixen etiquetes <ref> per a un grup nomenat "nota", pero no es trobà una etiqueta <references group="nota"/>

Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Santiago_Ramón_i_Cajal&oldid=777176»