Anar al contingut

Integrals típiques en teoria quàntica de camps

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Existixen una série de integrals típiques en teoria quàntica de camps que apareixen contínuament en aplicar-la als problemes concrets de la teoria.[1] Estes integrals són totes variacions i generalisacions d'integrals gaussianas en el pla complex i en vàries (moltes, o inclús infinites) dimensions. Un atre conjunt d'integrals poden ser aproximades per integrals gaussianas. També es presenten transformacions de Fourier.

Integral gaussiana en una dimensió

[editar | editar còdic]

Integral Gaussiana

[editar | editar còdic]

La primera integral ací presentada, d'us comú també en aplicacions diferents a la teoria quàntica de camps, és l'integral gaussiana, que és l'integral sobretot el seu domini de la campana de Gauss.

Ge12x2dx

En Física, és habitual usar un factor 1/2 en l'argument de l'exponencial.

La forma usual de resoldre esta integral és intentant resoldre la seua versió bidimensional fent us de la propietat d'factorización de l'integral respecte a la suma d'arguments i d'un canvi de variables de cartesianas a polars:

G2=(e12x2dx)(e12y2dy)=2π0re12r2dr=2π0ewdw=2π.

En lo que s'obté el resultat buscat

e12x2dx=2π.

Una minúscula generalisació de l'integral gaussiana

[editar | editar còdic]
e12ax2dx=2πa

a on hem reescalado la variable

xxa.

Integrals de gaussianas en potències pares de x

[editar | editar còdic]
x2e12ax2dx=2ddae12ax2dx=2dda(2πa)12=(2πa)121a

i

x4e12ax2dx=(2dda)(2dda)e12ax2dx=(2dda)(2dda)(2πa)12=(2πa)123a2

En general:

x2ne12ax2dx=(2πa)121an(2n1)(2n3)531=(2πa)121an(2n1)!!

Note's que, en el cas en el que tingam potències impars de x, l'integral s'anula per la simetria impar de l'argument, per lo que

x2n+1e12ax2dx=0

Integrals en un terme llineal en l'argument de l'exponencial

[editar | editar còdic]
exp(12ax2+Jx)dx

Esta integral es pot resoldre completant el quadrat.

(12ax2+Jx)=12a(x22Jxa+J2a2J2a2)=12a(xJa)2+J22a
exp(12ax2+Jx)dx=exp(J22a)exp[12a(xJa)2]dx=exp(J22a)exp(12ax2)dx=(2πa)12exp(J22a)

Integrals en un terme llineal imaginari en l'argument de l'exponencial

[editar | editar còdic]

L'integral

exp(12ax2+iJx)dx=(2πa)12exp(J22a)

és proporcional a la transformada de Fourier de la campana de Gauss, a on J és la variable conjugada de x.

Es pot resoldre com el cas anterior completant quadrats, veent aixina que la transformada de Fourier d'una gaussiana és també una atra gaussiana, pero de la variable conjugada. Quan major és el valor de a, més estreta és la gaussiana en x i més àmplia és la gaussiana en J. Est és un cas particular del principi d'incertitut.

Integrals en un argument complex en l'exponent

[editar | editar còdic]

L'integral d'interés és (per a vore un eixemple d'us, vore Relació entre l'equació de Schrödinger i la formulació de l'integral de camí de la mecànica quàntica).

exp(12iax2+iJx)dx.

Ara assumim que a i J poden ser complexos.

Completant el quadrat

(12iax2+iJx)=12ia(x2+2Jxa+(Ja)2(Ja)2)=12ai(x+Ja)2iJ22a.

Per analogia en les integrals prèvies

exp(12iax2+iJx)dx=(2πia)12exp(iJ22a).

Este resultat és vàlit com una integració en el pla complex sempre que a tinga una part imaginària positiva (per molt chicoteta que esta siga).

Integrals gaussianas en vàries dimensions

[editar | editar còdic]

L'integral gaussiana unidimensional pot ser generalisada a n dimensions.[2]

exp(12xAx+Jx)dnx=(2π)ndetAexp(12JA1J)

A on A és una matriu simètrica real.

Esta integral es resol per mig d'una diagonalización de la matriu A a través d'una transformació ortogonal

D=O1AO=OTAO

a on D és una matriu diagonal i O és una matriu ortogonal. Esta transformació desacopla les variables d'integració, per lo que tenim n integrals unidimensionals que podem resoldre una a una independentment.

Açò quedarà segurament més clar en un eixemple en el cas bidimensional.

Eixemple: Integració gaussiana en dos dimensions

[editar | editar còdic]

L'integral gaussiana en 2 dimensions és

exp(12Aijxixj)d2x=(2π)2detA

a on A és una matriu simètrica bidimensional definida com

A=[accb]

i a on hem usat el conveni de sumación d'Einstein.

Diagonalización de la matriu

[editar | editar còdic]

El primer pas és diagonalizar la matriu.[3] Note's que

AijxixjxTAx=xT(OOT)A(OOT)x=(xTO)(OTAO)(OTx)

a on, com A és una matriu simètrica real, podem elegir una matriu ortogonal(i per tant també unitària) O.

Elegim la matriu O de tal manera que

DOTAO

siga diagonal.

O pot obtindre's a partir dels autovalores de A.

Autovalores de A
[editar | editar còdic]

Per a obtindre els autovectores de A, primer tenim que conéixer els autovalores λ de A,

[accb][uv]=λ[uv].

Els autovalores de A són les solucions de la seua polinomi característic

(aλ)(bλ)c2=0

que són

λ±=12(a+b)±12(ab)2+4c2.
Autovectores de A
[editar | editar còdic]

Substituint els autovalores una atra volta en l'equació que definix els autovectores, tenim

v=(aλ±)uc

o

v=cu(bλ±).

De l'equació característica tenim que

(aλ±)c=c(bλ±).

Note's també que

(aλ±)c=(bλ)c.

Els autovectores poden ser escrits com

[1η(aλcη)]

i

[(bλ+cη)1η]

Ací, η és una constant de normalisació donada per

η=1+(aλc)2=1+(bλ+c)2.

És fàcil verificar que els 2 autovectores són ortogonals entre sí.

Construcció de la matriu ortogonal
[editar | editar còdic]

La matriu ortogonal O es construïx usant els autovectores normalisats de la matriu A com a columnes de la matriu ortogonal.

O=[1η(bλ+cη)(aλcη)1η].

Note's que el determinant de O, en ser una matriu unitària, és igual a un.

Si definim

sin(θ)(aλcη)

llavors, la matriu ortogonal pot escriure's com

O=[cos(θ)sin(θ)sin(θ)cos(θ)]

lo que representa una rotació dels autovectores.

L'inversa d'esta matriu és

O1=OT=[cos(θ)sin(θ)sin(θ)cos(θ)].
Matriu diagonal
[editar | editar còdic]

La matriu diagonal és

D=OTAO=[λ00λ+]

en autovectores

[10]

i

[01]
Eixemple numèric
[editar | editar còdic]
A=[2111]

Els autovalores són

λ±=32±52.

Els autovectores són

1η[11252]

i

1η[12+521]

a on

η=52+52 .

La matriu ortogonal és

O=[1η1η(12+52)1η(1252)1η].

És fàcil comprovar que el determinant de O és 1.

La matriu inversa de O és

O=[1η1η(1252)1η(12+52)1η].

Per lo que la matriu diagonal D és

D=OTAO=[λ00λ+]=[(3252)00(32+52)]

en autovectores

[10]

i

[01].

Reescalado de les variables i integració

[editar | editar còdic]

Despuix de la diagonalización, l'integral a resoldre es pot escriure com

exp(12xTAx)d2x=exp(12j=12λjyj2)d2y,

a on

y=OTx .

Com la transformació de coordenades aplicada és una rotació, el determinant jacobiano de la transformació és igual a l'unitat, per lo que

dy2=dx2 .

En lo que ya podem resoldre l'integral

exp(12xTAx)d2x=exp(12j=12λjyj2)d2y=j=12(2πλj)12=((2π)2j=12λj)12=((2π)2det(O1AO))12=((2π)2det(A))12,

que és la solució buscada.

Integrals en térmens complexos llineals en vàries dimensions

[editar | editar còdic]

Una volta que tenim resolt l'eixemple bidimensional, és fàcil generalisar el resultat obtingut al pla complex i a vàries dimensions.

Integrals en un terme llineal real en l'argument

[editar | editar còdic]
exp(12xAx+Jx)dnx=(2π)ndetAexp(12JA1J)

Integrals en un terme llineal imaginari en l'argument

[editar | editar còdic]
exp(12xAx+iJx)dnx=(2π)ndetAexp(12JA1J)

Integrals en un terme complex quadràtic

[editar | editar còdic]
exp(i2xAx+iJx)dnx=(2πi)ndetAexp(i2JA1J)

Integrals en operadors diferencials en l'argument

[editar | editar còdic]

Per eixemple, vore l'integral[4]

exp[d4x(12φA^φ+Jφ)]Dφ

a on A^ és un operador diferencial en φ i J funcions definides en l'espai-temps. Dφ representa una integració sobre tots els possibles camins. Análogamente a la versió matricial d'esta integral, la solució és

exp(12φA^φ+Jφ)Dφexp(12d4xd4yJ(x)D(xy)J(y))

a on


A^D(xy)=δ4(xy),

D(xy), és el propagador, que és l'inversa de A^, i δ4(xy) és la delta de Dirac.

Análogamente s'obtenen els següents resultats

exp[d4x(12φA^φ+iJφ)]Dφexp(12d4xd4yJ(x)D(xy)J(y))


exp[id4x(12φA^φ+Jφ)]Dφexp(i2d4xd4yJ(x)D(xy)J(y)).

Vore també

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. A. Zee (2003). Quàntum Field Theory in a Nutshell, Princeton University. ISBN 0-691-01019-6. pp. 13-15
  2. Frederick W. Byron and Robert W. Fuller (1969). Mathematics of Classical and Quàntum Physics, Addison-Wesley. ISBN 0-201-00746-2.
  3. Herbert S. Wilf (1978). Mathematics for the Physical Sciences, Dover. ISBN 0-486-63635-6.
  4. Zee, pp. 21-22.


Referències

[editar | editar còdic]