Anar al contingut

Idioma protocèltic

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

El protocèltic o protocelta, també cridat celta comú, és el supost ancestro de totes les llengües celtes conegudes. Parlat provablement durant el 1300 al 800 a. C., el seu lèxic pot ser reconstruït en l'ajuda del mètoto comparatiu de la llingüística històrica. El protocelta és una llengua descendent directa del protoindoeuropeu i és àmpliament considerada com la primera de les llengües indoeuropeas en dispersar-se en l'Europa nort-occidental i atlàntica. L'àrea a on sembla que es va desenrollar perceptiblemente per primera volta el protocelta, en oposició al dialecte centum anterior, correspondria a la cultura d'Hallstatt, en les extremitats occidentals dels Campos d'urnes. El protocèltic va poder haver estat estretament emparentat en el protoitálico segons l'hipòtesis de la relació italo-celta.

A partir d'aproximadament el 1300 a. C., eixa cultura va introduir l'Edat de Ferro en Europa per influència d'elements traco-cimerios. S'ha aplegat a indicar la possibilitat de que els cimerios anaren els ancestros dels cimbrios i els sicambrios, i per lo tant l'orige del terme Cymru, a pesar de que atres etimologies explicarien millor este últim terme.

La reconstrucció del protocelta està sent realisada en l'actualitat. El cèltic continental presenta moltes evidències fonològiques i algunes morfològiques, i el material catalogat és encara molt escàs per a permetre una reconstrucció segura de la sintaxis. A pesar de tindre algunes frases completes escrites en gal i celtíbero, la lliteratura celta substancialment més antiga es troba en l'irlandés antic, la més antiga llengua cèltica insular registrada.

Fonologia

Consonants

Els canvis fonològics de les consonants de l'idioma protoindoeuropeu al protocelta poden ser resumides com seguix. (Un asterisc [] abans d'una lletra o paraula designa que el fonema o lexema no està testimoniat i és hipotètic, una forma reconstruïda).

Fonema Eixemples Continuadores
peu protocelta peu protocelta irlandés antic galés
p φ ph₂tḗr φatīr ‘pare’ athir gal. mig -atr
t t tréi̯és trīs ‘tres’ trí tri
k, ḱ k kh₂n̥-i-
ḱm̥tom
kan-o- ‘cantar’
kantom ‘cent’
canaid
cét
canu
cant
kʷ kʷ kʷetu̯r̥és kʷetwares ‘quatre’ cethair pedwar
b b dʰub-no- dubnos ‘profunt’ domain dwfn
d d derḱ- derk- ‘vore’ derc ‘ull’ drych ‘visió’
g, ǵ g gleh₁i-
ǵen-o-
gli-na- ‘pegar(es)’
genu- ‘mandíbula’
glen(a)aneu
gi(o)n ‘boca’
glynu
gên
gʷ b gʷenh₂- bena ‘dòna’ ben gal. antic ben
bʰ b bʰére- ber-o- ‘dur, dur’ berid adfer ‘restaurar’, cymeryd ‘prendre’
dʰ d dʰeh₁i- vaig donar-na ‘sugar’ denait dynu, denu
gʰ, ǵʰ g gʰh₁bʰ-(i)i-
ǵʰelH-ro-
gab-i- ‘prendre’
galaro- ‘malaltia’
ga(i)bid
galar
gafael ‘tindre’
galar ‘el pesar, pena’
gʷʰ gʷ gʷʰn̥- gʷan-o- ‘matar, ferir’ gonaid gwanu ‘apunyalar’
s s sen-o- sens ‘vell’ sen hen
m m méh₂tēr mātīr ‘mare’ mathir cfr. modryb ‘tia’
n n h₂nép-ōt- neφūts- ‘nebot’ niad nai
l l leiǵʰ- lig-i/o- ‘llepar’ ligid llyo, llyfu
r r h₃rēǵ-s rīgs ‘rei’ rí (gen. ríg) rhi
i̯ j h₂i̯uh₁n-ḱós juwankos ‘jove’ óac ieuanc
o̯ w h₂o̯l̥h₁tí- wlatis ‘domini, govern’ flaith gwlad

En contrast en la llengua de la qual es va originar, el protocelta no usava l'aspiració com a característica per a diferenciar els fonema. Aixina, les consonant sonores aspirades de l'indoeuropeu bʰ, dʰ, gʰ/ǵʰ es varen fondre en b, d, g/ǵ. La consonant aspirada labiovelar gʷʰ no es va fondre en gʷ, a pesar d'haver tornat gʷ en b en el protocelta, mentres que l'aspirada gʷʰ es va tornar gʷ. Aixina, mentres la raïl peu gʷenh₂- ‘dòna’ es va transformar en ben tant en irlandés antic com en galés antic, el peu gʷʰn̥- ‘matar, ferir’ és l'orige de l'irlandés antic gonaid i del galés gwanu.

La p indoeuropea es va perdre en el protocelta, aparentment travessant els estadis φ (com en la taula superior) i h (tal volta confirmat pel topònim Hercynia) abans de desaparéixer completament en l'inici de les paraules i entre vocals. Al costat de consonant, la φ protocelta va experimentar diferents canvis: els grups consonàntics φs i φt es varen transformar en **xs i **xt, respectivament, en el protocelta. El grup **sp- indoeuropeu es va tornar s en irlandés antigo i en el britònic f; mentres Schrijver (1995, 348) argumenta que va haver un estadi intermig sφ- (a on φ va permanéixer com un fonema independent fins despuix de que el celta protoinsular es dividira en les goidélico i britònic), McCone (1996, 44–45) troba més econòmic pensar que **sp- va permanéixer immutable en el protocelta, açò és, el canvi p > φ no ocorre quan va precedit per s. (De manera parecida, la llei de Grimm no s'aplica a p, t, k despuix de s en germànic comú).

Protocelta Irlandés antic Galés
laφs- > laxs- ‘lluir’ lasaid llachar
esφtam > sextam ‘sèt’ secht saith
sφeret- o speret- ‘taló’ seir ffêr

En gal i en les llengües britòniques, un nou sò labial p va aparéixer com a reflex del velar labializado indoeuropeu kʷ. Conseqüentment uns jugen el gal petuar[ios] i el galés pedwar «quatre» comparables a l'irlandés antic cethair i al llatí quattuor. Fins que esta nova /p/ òmpliga l'espai en el conjunt de fonema que fora deixat buit per la desaparició de l'equivalent en el peu, podem pensar en un canvi en cadena.

Els térmens celta P i celta Q són útils quan es desija agrupar les llengües cèltiques d'acort en el camí que varen prendre sobre este fonema. No obstant, una simple divisió en celta P i Q pot no ser rígida ni fer justícia a les evidències de les llengües cèltiques continentals antigues. El gran número d'estranyes innovacions comunes entre les llengües cèltiques insulars són moltes voltes presentades com a evidència en oposició a la divisió entre el celta P i el celta Q, pero poden reflectir en lloc d'això una influència del substrat comú a partir de llengües precélticas de les illes britàniques, i en este cas serien irrellevants a la classificació de les llengües cèltiques.

Les llengües celtes Q poden també tindre /p/ en les paraules estrangeres incorporades, a pesar de que en alguns préstams del galés a l'irlandés la /k/ va ser usada per a substituir el sò, com en el gaèlic Cothrige, una forma antiga de Padraig ‘Sant Patricio’. El gaèlic póg ‘bes’ va ser un préstam posterior (de la segona paraula de la frase llatina osculum pacis ‘bes de pau’) en un estadi a on la p va ser presa directament com a p, sense la substitució per c.

Vocals

El sistema vocàlic protocèltic és molt semblat al reconstruït per al protoindoeuropeu per Antoine Meillet. Les diferències inclouen l'incidència del celta ī en el lloc del peu ē (p. ej., el gal rix i l'irlandés rí «rei», comparat en el llatí rēx) i ā en conte de ō.

peu Protocelta Eixemples
a, h₂i a h₂ep-h₃ōn- > abū (ac. abonen) ‘riu’
ā, eh₂ ā bʰréh₂tēr > brātīr ‘germà’
i, h₁i i sen-o- > sens ‘vell’
H interconsonántico a ph₂tḗr > φatīr ‘pare’
ē, eh₁ ī o̯eh₁-ro- > wīros ‘verdader, cert’
o, Ho, h₃i o Hroth₂o- > trencats ‘roda’
ō, eh₃ en sílaba final, ū h₂nép-ōt- > neφūts ‘nebot’
en totes les atres posicions, ā deh₃nus > dānus ‘dò, donació’
i i gʷih₃-la teua- > bitus ‘món’
ī, iH ī rīmeh₂ > rīmā ‘número’
ai, h₂ei, eh₂i ai keh₂i-ko- > kaikos ‘cego’
seh₂itlo- > saitlo- ‘edat, época’
(h₁)ei, ēi, eh₁i ē dei̯-o̯-vos > dēwos ‘deu’
oi, ōi, h₃ei, eh₃i oi Hoi-Hn-o- > oinos ‘un’
o abans de wa, o h₂i̯uh₁n-ḱós > jowankos ‘jove’
en totes les atres posicions, o sru-la teua- > srutus ‘corrent, riera’
ū, uH ū ruHneh₂ > rūnā ‘secret, misteri’
au, h₂eu, eh₂o au tous-o/eh₂ > tausos m. tausā f. ‘silenci’
(h₁)eu, ēo, eh₁o;
ou, ōo, h₃eu, eh₃o
ou teuteh₂ > toutā ‘poble’
gʷeh₃-o-s > bows ‘vaca’
l̥ abans d'oclusives, li pl̥th₂nós > φlitanos ‘ample’
abans d'atres consonant, al kl̥h₁- > kaljākos ‘gall’
r̥ abans d'oclusives, ri bʰr̥tu- > briti- ‘procés de dur; ment’
abans d'atres consonant, ar mr̥o̯vos > marwos ‘mort’
m̥ am dm̥-nh₂- > damna- ‘dominar, sometre, subyugar’
n̥ an h₃dn̥t- > danton ‘dent’
l̥H abans d'oclusives, la h₂o̯lh₁tí- > wlatis ‘domini, govern’
abans de sonores, lā pl̥Hmeh₂ > φlāmā ‘mane’
r̥H abans d'oclusives, ra mr̥Htom > mratom ‘traïció’
abans de sonores, rā ǵr̥Hnom > grānom ‘grane’
m̥H am/mā
(presumiblement en la mateixa distribució d'abans)
(?)
n̥H an or nā
(presumiblement en la mateixa distribució d'abans)
ǵn̥h₃-tó- > gnātós ‘conegut’

La vocal neogramática ə és la cridada schwa indogermanicum, ara interpretada com una consonant laringal entre dos consonant.

Transició al galés

Els canvis fonètics regulars consonàntics del protocelta al galés poden ser resumits en la taula següent. A on els grafema galeses tenen un valor diferent dels símbols corresponents de l'AFI, el valor equivalent del AFI s'indica entre barres. V representa una vocal; C representa una consonant.

Consonante protocéltica Consonante galesa
b- b
-bb- b
-VbV- f /v/
d- d
-dd- d
-VdV- dd /ð/
g- g
-gg- g
-VgV- (perduda)
h- (perduda)
-h- (perduda)
j- i
k- c
-kk- ch /x/
-VkV- g
kʷ- p
-kʷ- b
l- ll /ɬ/
-ll- l
-VlV- l
m- m
-mb- m
-Cm- m
-m- f /v/
n- n
-n- n
-nd- n, nn
-nt- nt, ñ
r- rh /r̥/
-r- r
s- h, s
-s- s
t t
-t- d
-tt-, -ct- th /θ/
w- gw
**sw- chw /xw/

Morfologia

La morfologia dels sustantius i adjectius no mostra massa canvis de la llengua de la que es va originar. Per un atre costat, els verps cèltics insulars presenten una característica peculiar desconeguda en qualsevol atra llengua indoeuropea coneguda: els verps tenen diferents formes de conjugació depenent de si apareixen en la posició inicial absoluta de la frase (el cèltic insular té l'orde de les paraules en la frase verp-subjecte-objecte) o si estan precedits per un adjunt adverbial. La situació és més fermament confirmada en l'irlandés antic, pero apareix de certa forma en el gaèlic escocés, i algunes traces estan també presents en el galés mig.

Les formes que apareixen en la posició inicial de la frase són cridades absolutes, i aquelles que apareixen despuix d'un adjunt, conjuntes. El paradigma del presente d'indicatiu en la veu activa del verp irlandés antic beirid «dur» és indicat a seguir; les formes conjuntes estan ejemplificades en l'adjunt ní «no».

  Absoluta Conjunta
1ª persona singular biru «duc» ní biur «no duc»
2ª persona singular biri «dus» ní bir «no dus»
3ª persona singular beirid «du» ní beir «no du»
1ª persona plural bermai «duem» ní beram «no duem»
2ª persona plural beirthe «dueu» ní beirid «no dueu»
3ª persona plural berait «duen» ní berat «no duen»

En el gaèlic escocés, esta distinció es troba encara en el futur:

Absoluta Conjunta
cuiridh «colocaré» cha chuir «no colocaré»
òlaidh «beuré» chan òl «no beuré»
ceannaichidh «compraré» cha cheannaich «no compraré»

En el galés mig, la distinció es veu més clarament en els proverbis seguint la fòrmula «X ocorre, I no ocorre» (Evans 1964: 119):

  • Pereid i rycheu, ny phara a'i goreu. «Les regates del llaurat resistixen, qui els va fixar no».
  • Trenghit golut, ny threingk molut. «La riquea acaba, la fama no».
  • Tyuit maban, ny thyf i gadachan. «Un bebé creix, els seus culers no».
  • Chwaryit mab noeth, ny chware mab newynawc. «Un chiquet sense robes juga, un en fam no».

Antics anàlisis de la distinció, com va ser registrat per Thurneysen (1946, 360 ss.), afirmen que les terminacions absolutes deriven de les «terminacions primàries» del protoindoeuropeu (usades en els temps present i futur), mentres que les terminacions conjuntes deriven de les «terminacions secundàries» (usades en el temps passat). Aixina, l'irlandés antic beirid «du» deu haver evolucionat a partir de bʰereti (similar al sànscrit bharati «du»), mentres que la forma conjunta beir deu haver evolucionat a partir de bʰeret (similar al sànscrit a-bharat «duya»).

Actualment, en canvi, molts estudiosos del celta acorden que Cowgill (1975), seguint una idea ya presentada per Pedersen (1913, 340 ss.), va trobar la solució correcta per a l'orige de la distinció absoluta/conjunta: una partícula enclítica, reconstruïda com és despuix de consonant i s despuix de vocals, vindria en la frase en la segona posició. Si la primera paraula en la frase fora un atre adjunt, (i)s vindria en successió i aixina abans del verp. Pero si el verp fora la primera paraula en la frase, (i)s li seria afegit. Segons esta teoria, per tant, l'irlandés antic absolut beirid es va originar del protocelta **bereti-s, mentres la conjunta ní beir es va originar de nī-s bereti.

L'orige de (i)s permaneix desconegut. Cowgill sugerix que tal volta siga una forma semánticamente reduïda de esti 'é', mentres que Schrijver (1994) argumenta que (i)s es deriva de la partícula **eti 'i, que està testimoniada en el gal.

Les llengües cèltiques continentals no posseïxen distinció cap absoluta/conjunta. No obstant, semblen presentar solament els órdens de les paraules en la frase subjecte-verp-objecte i subjecte-objecte-verp, com en les atres llengües indoeuropeas. La distinció absoluta/conjunta deu aixina ser un instrument de l'orde de paraules verp-subjecte-objecte que va aparéixer en el cèltic insular.

Vore també

Referències

Bibliografia

  • Warren Cowgill, «The Origins of the Insular Celtic Conjunct and Absolute Verbal Endings» (= «Els orígens de les terminacions verbals conjunta i absoluta del cèltic insular»), en Helmut Rix (comp.), Flexion und Wortbildung: Akten der V. Fachtagung der Indogermanischen Gesellschaft, Regensburg, 9.–14. Setembro 1973. Wiesbaden: Reichert, 1975, pág. 40–70.
  • Evans, D. Simon (1964). A Grammar of Middle Welsh (= «Gramàtica del Galés Mig»). Dublín: Dublin Institute for Advanced Studies.
  • Ranko Matasović, Etymological Dictionary of Proto-Celtic. Leiden: Brill, 2009.
  • Kim McCone, Towards a Relative Chronology of Ancient and Medieval Celtic Sound Change (= «Cap a la cronologia relativa del canvi fonètic del cèltic antic i medieval»). Maynooth: Department of Old and Middle Irish, St. Patrick's College, 1996. ISBN 0-901519-40-5.
  • Holger Pedersen, Vergleichende Grammatik der keltischen Sprachen (= «Gramàtica comparativa de les llengües cèltiques»), tom II: Bedeutungslehre (Wortlehre), Gotinga: Vandenhoeck & Ruprecht, 1913. ISBN 3-525-26119-5.
  • Schrijver, Peter (1994). «The Celtic adverbs for 'against' and 'with' and the early apocope of -i» (= Els adverbis celtes per a 'contra' i 'en' i l'antiga apòcop de -i). Ériu, n° 45, pág. 151–89.
  • Schrijver, Peter (1995). Studies in British Celtic Historical Phonology (= «Estudis de la fonologia històrica cèltica britànica»). Ámsterdam: Rodopi. ISBN 90-5183-820-4.
  • Stefan Schumacher, Die keltischen Primärverben. Ein vergleichendes, etymologisches und morphologisches Lexikon. Innsbruck: Institut für Sprachen und Literaturen der Universität, 2003.
  • Rudolf Thurneysen, A Grammar of Old Irish (= «Gramàtica de l'irlandés antic»). Dublín: Dublin Institute for Advanced Studies, 1946.
  • Nicholas Zair, The Reflexes of the Proto-Indo-European Laryngeals in Celtic. Leiden: Brill, 2012.

Enllaços externs

Idioma protocèltic en el Viccionari.