Teoria de les laringals

Es coneix com laringals a un conjunt de tres sons consonants que apareixen en les reconstrucció del protoindoeuropeo. La teoria va ser proposta per primera volta per Ferdinand de Saussure en 1879; no obstant, no va obtindre acceptació general fins que l'hitita va ser descoberta i dessifrada llentament a mitan d'el XX. Pronte es varen trobar fonemas en el hitita per als que la teoria de les laringals constituïa la millor explicació, lo que va supondre l'acceptació de la teoria per part de la majoria dels indoeuropeístas.

Evidències de les laringals

No es va sospitar de l'existència d'estos sons fins a fa relativament poc temps, per ser els idiomes anatolios els únics idiomes indoeuropeos en els que les laringals varen sobreviure en l'escritura. La majoria de filòlecs han acceptat que les laringals varen existir, perque tenint-les en conte se simplifiquen les explicacions sobre alguns canvis de sons des de PEU als idiomes fills que d'un atre modo serien prou difícils de comprendre.

Són tres els sons coneguts com laringals:

• h₁, la laringal «neutra»;
• h₂, la laringal a-colorant;
• h₃, la laringal o-colorant;

Winfred P. Lehmann, no obstant, ha mantingut que h₁ agrupava realment dos sons distints, per reflexos inconsistentes en hitita. (Lehmann va assumir que una va ser una oclusiva glotal i l'atra una fricativa glotal. Vore més avall.)

En grec, entre consonante i a l'inici, h₁ > i, h₂ > a, i h₃ > o. En idiomes indo-iranios com el sánscrito, cada laringal es transforma en i, i en el restant d'idiomes indoeuropeos, cada laringal (no inicial) es convertix en a. Açò explica el següent fenomen:

• PEU ph₂tḗr «pare» > grec patḗr, sánscrito pitá, llatí pater
• PEU **ish₁rós «sagrat» > grec hierós, sánscrito iṣanirà-
• PEU **dh₃tós «donat» > grec dotós, llatí datus

L'evidència principal de l'existència de les laringals s'observa quan en conexió en la vocal del PEU i-, h₂ la colorea en a-, i h₃ en o-. En anatolio, no obstant, h₂ es va conservar, igual que h₃ en algunes posicions. Per eixemple:

• PEU h₂enti «abans» > hitita ḫanti, grec anti, llatí davant
• PEU h₃éu̯is «ovella» > luvio ⁠ḫāwīs, grec ant. óïs, oîs, llatí ovis

La teoria de les laringals ha segut considerada la millor explicació a la misteriosa aparició de h- en el lèxic anatolio, i a la diferència vocàlica entre els idiomes anatolios i la majoria dels atres idiomes indoeuropeos, com el llatí ovis «ovella».

Efectes apofónicos

La teoria laringalista també explica algunes seqüències apofónicas que apareixen en moltes raïls indoeuropeas, fent que semblen menys arbitràries i més regulars. Per eixemple, la seqüència observada:

• ē/ ē /ə s'explica com eh₁/ oh₁/ h₁;
• ā/ ā /ə s'explica com eh₂/ oh₂/ h₂;
• ō/ ō /ə s'explica com eh₃/ oh₃/ h₃;

Femenins peu en -ā

La teoria laringalista requerix prou ajusts en el model flexivo indoeuropeo. El gènero femení que compartixen la majoria dels antics idiomes indoeuropeos sembla haver segut creat en un sufix, -eh₂, que es coloreó per efecte de la laringal en -a, que a la seua volta va sofrir un allargament compensatori despuix de la pèrdua de la laringal. Açò du a pensar que els noms i adjectius femenins tingueren originàriament raïls consonants, en lloc de raïls vocàliques, lo que ajudaria a explicar la raó per la qual la seua flexión és distinta d'atres noms en raïls vocàliques reals.

ya que el gènero femení es va formar usant un sufix reconeixible, alguns investigadors pensen que va ser una innovació recent. Segons el seu punt de vista, el PEU enjorn tindria només dos gèneros gramaticals originals: el masculí o animat, i el neutre o inanimado.

Evidències provinents dels idiomes urálicos

Atres evidències de les laringals provenen dels idiomes urálicos (fi-ugrios). A pesar de que el proto-urálico i el protoindoeuropeo no tenen correspondències fonològiques regulars i que no estan genèticament emparentades, algunes paraules reconstruïdes en «proto-dialectes» urálicos (com el proto-fi-ugrio, proto-fi-pérmico, etc.) han segut preses de dialectes indoeuropeos (p. ej., finés nimi «nom» i porsas «cerdito; carn de porc»). Despuix d'assumir que les laringals protoindoeuropeas podrien haver-se traduït com a fonema guturals en els idiomes que varen prendre les paraules prestades, es van trobant cada volta més préstams des del peu als idiomes urálicos.

Tres fonema urálicos apareixen en les posicions a on PEU té laringals. Desafortunadament, el urálico, que era més ric en alveolars, tenia varis fonema guturals a on elegir. Depenent de l'antiguetat del préstam, es varen aproximar a uns o atres fonema. Alguns eixemples:

• finés lehti «full» < PEU bʰlh₁-tó- > danés blad «full» (ací no apareix b- inicial perque els idiomes urálicos perden el primer fonema d'un grup consonàntic a l'inici de paraula).
  • De fet, esta paraula es va prendre més recentment del baltoeslavo leištas; cf. lituà lai̇̃ška, russo list (лист).
• finés kalja «cervesa» derivat per sufix de **kale- < PEU h₂elut- > anglés ale, suec öl «cervesa».
• el finés tehdä «fer» es presenta habitualment com a préstam de dʰeh₁- > neerlandés doen «fer», pero esta reconstrucció assumix que totes les paraules indoeuropeas en urálico són préstams. Encara que esta suposició no ha segut criticada obertament, hi ha qui propon que podria reconstruir-se una etimologia indo-urálica [Kortlandt].

Valors fonètics

Encara existix un considerable debat sobre la pronunciació de les laringals. Les evidències del hitita i el urálico són suficients per a concloure que estos sons varen ser «guturals» o pronunciats prou arrere en la cavitat bucal. La mateixa evidència és també consistent assumint que varen ser sons fricatius (com a oposició d'aproximantes o oclusivas), lo que estaria fortament respalat pel comportament de les laringals en grups consonàntics. La suposició de que h₁ és una oclusiva glotal està encara molt estesa. No obstant, resulta improvable que una oclusiva glotal es reflectira com fricativa en préstams urálicos, com sembla ser el cas, per eixemple, en la paraula finesa lehti «full» < lišet < peu bʰlh₁-tó-. Ademés, totes les laringals seguixen el mateix patró fonològic, d'un modo que és prou diferent de les oclusivas protoindoeuropeas, pero similar a la fricativa s.

Si, com indiquen algunes proves, varen existir dos sons h₁, un podria haver segut l'oclusiva glotal /ʔ/ i l'atre podria haver segut el sò /h/, com en anglés hat. Atres autors pel contrari prenen h₁ sempre com el mateix sò, uns autors consideren /h/ i uns atres /ʔ/.

S'han donat varis arguments per a determinar el lloc exacte de l'articulació de les laringals. En primer lloc, l'efecte que estos sons han tingut en els fonema adjacents està ben documentat. De lo que es coneix d'esta condició fonètica per idiomes contemporàneus, sobretot els idiomes semíticos, h₂ (la laringal a-colorant) podria haver segut una consonante faríngea fricativa. Les fricatives faríngees (com la lletra àrap ح en Muħammad) normalment causen un coloreado d'en els idiomes semíticos (açò ocorre en hebreu, per eixemple). Per esta raó, la suposició de que poguera tindre un comportament faríngeu és prou fort. Atres autors suponen en lloc de lloc d'un sò faríngeu /ħ/, h₂ podria haver segut un velar /x/ o uvular /χ/.

Igualment està generalment assumit que h₃ va ser redonejada (labializada) a causa del seu efecte o-colorant. És habitual considerar-la sonora basant-se en la forma del present reduplicado **pibh₃- (< **pi-ph₃-) de la raïl **peh₃. Utilisant analogia del àrap, alguns llingüistes han supost que h₃ va ser també faríngea (com la lletra àrap /ع/, com en muعallim «mestre»), encara que la suposició de que fora velar /ɣʷ/ és provablement més comuna (els reflexos en idiomes urálicos podria ser lo mateix si el fonema original anara velar o faríngeu /ʕʷ/).

Lo mateixa es veu en algunes correspondències entre semita i indoeuropeo, ya siguen degudes a préstams prehistòrics o a un ancestro comú (vejau la teoria del nostrático):

Grec antic odýssomai (ὀδύσσομαι) «(yo) odi» (cf. armeni atel i nòrdic antic etja «incitar»), del peu h₃ed- «odiar» | àrap ʿadū (عَدُو) «enemic».

Grec ant. eòlic awēsi (αFησι) «(el vent) bufa» (cf. sánscrito vā́tu «bufa» i hitita ḫuwant- «vent»), del peu h₂o̯eh₁- | àrap ħawāʾ (هَوَاء) «aire».

Història de la teoria

L'història de la génesis de la teoria es remonta a un jovencísimo Saussure que als 21 anys d'edat, en decembre de 1878, va publicar la org/details/memoiresurlesyst00saus Mémoire sur li système primitif dones voyelles dans els lagues indo-européenes, que reexaminaba el sistema apofónico del llatí, grec i sánscrito proponent la reconstrucció de dos «coeficients sonánticos» A i O (més tade h₂ i h₃) per a explicar varis casos anómals d'alternança vocàlica i explicar unificadamente el patró de tres conjugacions verbals del sánscrito. Més vesprada alguns autors varen reprendre la qüestió i varen propondre un tercer element I (més tade h₁). Dita proposta va ser marginal i no va rebre massa atenció en els següents 50 anys, considerada com una abstracció de difícil interpretació, encara que sembla que Saussure les va pensar com algun tipo d'element vocàlic (no consonàntic com sugerix l'evidència actualment disponible).

No obstant, en 1927 l'erudit polac Jerzy Kuryłowicz va mostrar que en hitita, llavors un idioma recentment dessifrat, el grafema ḫ apareixia just en les posicions per a les quals Saussure havia postulat la presència de A. Va ser Kuryłowicz qui redesignó els elements I, A i O com a H₁, H₂ i H₃. Varen contribuir en aportacions d'importància Möller i Cuny, que no eren indoeuropeístas, i l'intenció del qual en desenrollar la teoria de les laringals era trobar conexions dels idiomes indoeuropeos en els semíticos, a on existixen fonema laringals (guturals). De fet va ser Möller qui havia propost l'element I i qui havia supost que A i O podien ser consonants i no vocals, basant-se en certs processos fonològics dels sons guturals en semítico. També va ser Möller qui va falcar el terme laringal. Cuny va ser qui va provar que, quan les laringals es troben en alguna de les sonantes r, l, m o n, eren estes les que es transformaven en vocal, per lo que I, A i O devien tindre un caràcter consonàntic més fort que les sonantes.

En els començos de la llingüística indoeuropea les larignals eren un element absent i cap a 1880 casi cap indoeuropeísta de cap universitat europea haguera considerat la seua necessitat, llevat per alguns casos marginals en Alemània. Xixanta anys més tarde la situació havia canviat i la teoria laringalista es considerava part important dels estudis indoeuropeos.

Bibliografia

• Adrados, Francisco Rodríguez. (1973). Estudis sobre les sonantes i laringals indoeuropeas, 2.ª ed. Madrit: C. S. I. C.

Enllaços externs

• tundria. com/Linguistics/pie-phonology. shtml Proto-Indo-European phonology (Nonstandard and Theoretical) (anglés)
• Kortlandt, Frederik (2001): kortlandt. nl/publications/art202e. pdf Initial laryngeals in Anatolian (anglés)