Anar al contingut

Gota (malaltia)

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Artícul bo

Gota (maltia)
Gota (maltia)
Gota (maltia)
Gota (maltia)

La gota és una maltia produïda per una acumulació de cristals d'urato monosódico (sal derivada del àcit úrico) en distintes parts del cos, sobretot en les articulacions, teixits blans i renyons. L'atac agut de gota típic, denominat podagra, sol escomençar de nit i consistix en una artritis que causa intens dolor i enrojecimiento en l'articulació metatarsofalángica del dit gros del peu.[1] La gota és un dels tipos d'artritis per microcristals.[2]

El factor fonamental que causa la gota és l'hiperuricemia (elevació dels nivells d'àcit úrico en sanc). Els dos motius principals pels que els nivells d'àcit úrico són massa alts en la sanc són l'aument de la seua producció per l'organisme i la disminució de la seua eliminació pel renyó. Els estils de vida poc saludables, l'ingesta excessiva d'alcohol o aliments rics en purinas, com les carns roges, vísceres, peix blau o mariscs, aixina com l'obesitat, diabetis tipo 2, o atres condicions relacionades en el síndrome metabòlic poden favorir el desenroll de la maltia.[3] L'ingesta excessiva d'alcohol i de sucre poden ser desencadenants de la crisis gotosa,[4] encara que esta maltia està condicionada per factors d'orige genètic en la major part dels casos.[5]

Història

En l'any 1500 a. C. ya es mencionava la gota en el Papir d'Ebers.

La maltia és coneguda des de l'antiguetat, tenint-se constància de diferents personages històrics que la varen presentar, com Carlos V,[6] Fernando VII o Benjamin Franklin. Es menciona en texts del Antic Egipte, com el Papir d'Ebers, a on s'afirma que afecta al dit gros del peu i es menciona l'ocupació del colchicum per a la seua curació.cita requerida D'esta planta s'extrau el medicament usat per a la gota conegut com colchicina. El mege grec Hipócrates (Cos, c. 460 a. C.-Tesalia c. 370 a. C.) la va citar en els seus escrits i va realisar algunes afirmacions en les seues aforisme que continuen sent vàlides en l'actualitat, com l'afecció predominantment en varons despuix d'alcançar la pubertat.

Galeno (Pérgamo, Grècia, 130-Roma, 200), va descriure els tofos gotosos i va manifestar l'importància de la dieta en l'aparició del mal. Molt despuix en el XVII, el mege anglés Thomas Sydenham (1624, Wynford Eagle (Comtat de Dorset)-1689, Londres) va realisar un detallat estudi dels síntomes de la maltia, que va pormenorizar per escrit en les seues obres en gran exactitut. En el XVIII l'àcit úrico va ser aïllat pel químic d'orige suec Carl Wilhelm Scheele, i poc despuix, en 1797, el químic i físic William Hyde Wollaston va comprovar la seua presència en els tofos d'un pacient afectat, demostrant d'esta forma que l'àcit úrico era la substància causant de l'afecció.

En 1848, el mege Alfred Baring Garrod (1819-1907) va idear una prova d'us pràctic per a comprovar els nivells d'àcit úrico en la sanc dels malts, lo que va supondre un alvanç molt important per a facilitar un exacte diagnòstic, diferenciant clarament el trastorn d'atres tipos d'artritis.[7] Una atra aportació molt important va ser la d'Hermann Emil Fischer que en 1898 va demostrar que l'àcit úrico prové del catabolisme de les purinas dels àcits nucleicos, rebent per les seues investigacions en este camp el Premi Nobel de química en l'any 1902.[8]

Epidemiologia

La gota afecta a entre el 1 % i 2 % de la població general en algun moment de la seua vida. És més freqüent en varons, es calcula que la patixen entre cinc i huit varons per cada dòna. Sol aparéixer en les edats miges de la vida, generalment despuix dels 30 anys.[9]

Existixen diferències segons l'orige ètnic. És més habitual en els pobles de les illes del Pacífic, i en la població maorí de Nova Zelanda, pero rara volta apareix en l'aborigen australià, a pesar de tindre estos últims una major concentració mija d'àcit úrico sérico.[10] En els Estats Units, la gota és dos voltes més freqüent en els individus afroamericans que en els caucásicos.[11]

Etiologia

Encara que tots els casos de gota estan originats per elevació dels nivells d'àcit úrico, les causes d'esta elevació poden ser múltiples, es classifiquen en dos grups: gota primària i gota secundària.[12]

Gota primària

Correspon a l'immensa majoria dels casos i no existix una atra maltia que siga la causa del problema. Poden establir-se dos situacions:[12]

  • Per aument de la producció d'àcit úrico. El defecte exacte sol ser desconegut (idiopático) si be es coneixen alguns fallos enzimàtics que l'ocasionen, com l'hiperactivitat de l'enzima fosforribosil-pirofosfato sintetasa.
  • Per disminució en l'eliminació d'àcit úrico pel renyó. Existix un defecte renal que ocasiona menor secreció d'àcit úrico pels túbuls renals.[12]

Gota secundària

Rep este nom la gota originada per una atra maltia o motiu, poden distinguir-se vàries causes:[13]

Patogènia

Cristals d'àcit úrico del líquit sinovial d'un malt de gota.
Estructura química de l'àcit úrico.
Erro al crear miniatura:
Estructura química de les purinas.

Les purinas formen part de les molècules d'ADN i ARN i són generades pel catabolisme dels àcits nucleicos. Una atra font és l'ingesta d'aliments rics en estes substàncies, com les vísceres i el marisc. La metabolisació de les purinas dona lloc a hipoxantina i xantina la qual es transforma per mig de l'enzima xantina oxidasa en àcit úrico. L'àcit úrico és una substància de rebuig que s'expulsa pels renyons a través de l'orina en un 70 %, mentres que a través del intestí s'elimina el 30 % restant.[14]

Els alts nivells d'àcit úrico en la sanc són favorits pel consum d'aliments rics en purinas i l'ingesta de begudes alcohòliques. Factors hereditaris poden contribuir a l'elevació de l'àcit úrico. La gota es produïx quan en les articulacions, tendons i teixits circumdants es depositen cristals d'urato monosódico. És més provable que es formen cristals d'àcit úrico quan existix hiperuricemia, pero els nivells elevats d'àcit úrico en sanc no impliquen necessàriament que es patixca de gota. És freqüent que les persones en gota siguen obeses i tinguen malties associades a l'obesitat, com diabetis i hipertensió, presentant per lo tant risc elevat de presentar malties del cor. La gota és més comuna en les societats opulentas, per una dieta rica en proteïnes, grasses i alcohol. No obstant quan es produïx com a conseqüència d'atres malties, com l'anèmia hemolítica, és a sovint independentment de l'estil de vida de la persona.

Quadro clínic

Tofo localisat en el colze d'un pacient en gota

No deu confondre's gota en hiperuricemia. l'hiperuricemia és l'elevació del nivell d'àcit úrico en sanc; la major part de persones que presenten sifres d'àcit úrico moderadament elevades no té episodis de gota; en canvi apareix en el 49 % dels individus en nivells molt alts, superiors als 9 mg per decilitro. En algunes ocasions existixen episodis de gota en nivells d'àcit úrico en sanc normal.[15][16]

[17][18]

La gota presenta tres fases:

  • Atac agut de gota. Pot produir-se en qualsevol articulació, pero en més del 50 % dels casos afecta a l'articulació metatarsofalángica del dit gros del peu, denominant-se podagra. També és freqüent en l'esquena del peu, genolls, turmells i muscles. Provoca inflamació de l'articulació i és molt dolorosa. El dolor és d'inici brusc, alcançant la seua màxima intensitat en el primer o segon dia, desapareixent progressivament en dos o tres dies, encara que en els casos greus pot persistir parcialment la sintomatologia durant vàries semanes. Generalment el primer atac afecta únicament a una articulació, pero en atacs successius solen afectar a vàries, la major part dels pacients sofrixen un segon atac en un determini menor a dos anys a partir del primer.[12]
  • Gota intercrítica. Rep este nom el periodo que existix entre dos fases de gota aguda i durant el qual el pacient no té síntomes. Esta fase pot durar mesos o anys depenent de l'evolució de la maltia i de que l'individu afectat realise el tractament adequat.[12]
  • Gota tofacea crònica. Despuix d'una llarga evolució de la maltia es formen els tofos gotáceos que consistixen en nòduls indolors situats baix de la pell, a voltes de gran tamany, en els que llentament es deposita l'àcit úrico i aumenten de tamany progressivament si els nivells d'àcit úrico en sanc permaneixen elevats; pel contrari, tendixen a desaparéixer poc a poc quan la maltia està ben controlada.[12] Observats al microscopi es caracterisen per una acumulació de cristals d'urato rodejats d'una intensa reacció inflamatoria, formada a la seua volta per macrófagos, cèlules jagantes i limfocits.[19]

Maltia renal

Els pacients en hiperuricemia i/o gota poden presentar diversos tipos de maltia renal:

  • Litiasis renalitiasis úrica. Consistix en la formació de càlculs en les vies urinària composts per àcit úrico, els quals provoquen intens dolor i obstrucció del fluix urinari. De tots els càlculs renals únicament entre el 5 % i el 10 % estan composts per àcit úrico.[20]
  • Nefropatía aguda per àcit úrico. Es produïx generalment en pacients en càncer que reben tractaments que provoquen la mort simultànea de numeroses cèlules que componen el tumor, provocant la lliberació de gran cantitat de purinas a la sanc. La sobresaturación d'àcit úrico en l'orina ocasiona la formació de múltiples cristals que obstruïxen els túbuls renals i provoquen una reacció inflamatoria que conduïx a una insuficiència renal aguda.[20]
  • Nefropatía per urato. Es troba en discussió el paper d'esta entitat, que tradicionalment s'havia descrit com a maltia renal provocada pel depòsit d'àcit úrico en l'espai intersticial del renyó. Per una atra part l'insuficiència renal per sí mateixa provoca elevació d'àcit úrico i ademés la gota s'associa freqüentment en hipertensió arterial i diabetis, trastorns que afecten a la funció renal.[20]

Diagnòstic

La gota pot ser diagnosticada únicament per l'existència dels síntomes clàssics de podagra i l'elevació dels nivells d'àcit úrico en sanc. No obstant, deu fer-se un anàlisis delíquit sinovial quan el diagnòstic és dubtós.[1] Les radiografies, si be són útils per a identificar la gota crònica, són de poca utilitat diagnòstica en els atacs aguts.

Diagnòstic diferencial

Microscopía de llum polarisada de gota, que mostra cristals en forma d'agulla en birrefringencia negativa.

el diagnòstic diferencial més important en la gota és en l'artritis sèptica. Esta possibilitat deuria considerar-se per a persones en signes d'infecció o per a les que no milloren en tractament. Per a facilitar el diagnòstic, es pot portar a terme un anàlisis del líquit sinovial i un cultiu per a identificar els germens responsables. Atres diagnòstic diferencials inclouen la pseudogota i l'artritis reumatoide. Els tofos gotosos quan no es localisen en una articulació, poden ser confosos en un carcinoma basocelar,[21] o unes atres neoplasias.[22]

Tractament

Els principals objectius del tractament són: disminuir els nivells de l'àcit úrico en sanc, reduir el dolor i l'inflamació, previndre futurs atacs, frenar el dany articular i previndre complicacions.

  • Fàrmacs antiinflamatorios no esteroideos (AINE). Són els medicaments més amprats per al tractament de la crisis aguda de gota i la seua eficàcia ha quedat demostrada en diferents ensajos clínics, poden administrar-se per via oral i són també útils per al consol del dolor. No s'aconsella no obstant l'utilisació d'aspirina.[1]
  • Colchicina.[23] És un medicament molt utilisat per al tractament de la crisis aguda i és especialment útil si s'administra precoçment. Té no obstant l'inconvenient d'una vida mija molt curta i deu evitar-se si existix diarrea, insuficiència hepàtica o insuficiència renal. També s'ampra a baixes dosis, d'entre 0,5 i 1 mg diaris, com a medicament preventiu.[1]
  • Fàrmacs hipouricemiantes. Tenen la propietat de reduir els nivells d'àcit úrico en sanc, per lo que faciliten la desaturación i la dissolució dels depòsits d'esta substància que es formen en els teixits. El medicament més amprat d'este grup terapèutic és l'alopurinol,[24] que actua per mig de l'inhibició de l'enzima xantina oxidasa i s'administra en dosis compreses entre 100 i 300 mg diaris.[1] Una alternativa és el febuxostat que va eixir al mercat en l'any 2009 i posseïx el mateix mecanisme d'acció.[25][26]
  • Glucocorticoides. S'ha demostrat que els glucocorticoides són tan efectius com els AINE per al tractament dels episodis aguts[27] i es poden usar si existixen contraindicació per als AINE.[28] També provoquen milloria quan s'injecten en l'articulació; no obstant, es deu excloure una artritis infecciosa ya que els esteroides empijoren esta maltia. No deuen amprar-se durant periodos prolongats.[28][29]
  • Pegloticasa. La pegloticasa (Krystexxa) va ser aprovada en els Estats Units en el 2010, per al tractament de la gota.[30] És una opció terapèutica per al 3 % de les persones que són intolerants a atres medicaments.[30] S'administra per infusió intravenosa cada dos semanes,[30] i reduïx els nivells d'àcit úrico en sanc.[31]

Profilaxis

Erro al crear miniatura:
Els pacients en gota deuen restringir el consum de cervesa i atres begudes alcohòliques.

La concentració d'àcit úrico en sanc és el principal factor de risc per a l'aparició de gota i està condicionat per la seua producció per l'organisme i l'eliminació pel renyó.[32][33]

Ellindar d'àcit úrico per als atacs de gota és d'aproximadament 6,7 mg/dl. Per damunt d'este llindar es poden formar cristals. Per a evitar la gota, s'aconsella mantindre els nivells d'àcit úrico en sanc per baix de 6 mg/dl. El promig de nivell d'àcit úrico en els varons és de 5 mg/dl. Una dieta baixa en purinas reduïx els nivells séricos d'àcit úrico, a menos que estos nivells siguen causats per atres condicions de salut. Per una atra part una dieta baixa en calories en els hòmens obesos disminuïx per terme mig 100 µmol (1,7 mg/dl) els nivells d'àcit úrico en sanc.[34]

Les principals fonts de purinas són l'ADN i l'ARN, a través de les seues bases adenina i guanina. Alguns aliments com les carns roges, mariscs i peix blau són rics en purinas. Les persones que patixen gota deuen restringir el seu consum.[35][16]

    • Alcohol. L'alcohol és un factor determinant en l'increment d'àcit úrico a nivell plasmático i en els teixits perifèrics ya que favorix la producció d'urato monosódico i induïx a una deficient excreció d'àcit úrico. Açò s'aplica especialment a la cervesa.[36][35]

La gota en el món animal

Erro al crear miniatura:
Els gossos de raça dálmata patixen freqüentment problemes de salut per nivells elevats d'àcit úrico en la sanc.

La major part de les espècies de mamífers no patixen mai de gota, puix tenen uns nivells molt baixos d'àcit úrico en sanc, degut a que posseïxen una enzima denominada uricasa o urato oxidasa que transforma l'àcit úrico en alantoína, la qual s'expulsa per l'orina. No obstant tant els humans com el restant de primats carixen d'esta enzima, per estar inactivado el gen que la produïx, provablement com a conseqüència d'una mutació que es creu va tindre lloc en el mioceno, fa entre 8 i 20 millons d'anys.[37] S'ha propost que esta mutació, a banda dels seus inconvenients, pot tindre alguns efectes favorables que han favorit la seua selecció en el procés evolutiu dels primats.[38]

Una excepció entre els mamífers la constituïxen alguns gossos, sobretot els de raça dálmata i bulldog anglés, que són molt propensos a presentar càlculs urinaris d'àcit úrico per un defecte bioquímic que impedix l'acció de l'uricasa. [39]

Les aus i els reptils terrestres carixen d'uricasa, per lo que són susceptibles de patir gota, en el cas de les aus la maltia pot adoptar dos formes, la visceral i l'articular. En la forma visceral es produïxen depòsits d'àcit úrico en òrguens interns, com el pericardi, pleura i peritoneu. En la forma articular s'afecten diferents articulacions i les seues proximitats, principalment les metatarsofalángicas i interfalángiques, també apareixen tofos prop de la pell dels que pot extraure's una mostra per al seu anàlisis.[40] Els reptils terrestres incloent iguanas, ofidis i tortugas terrestres sofrixen també l'afecció, sent característica l'aparició de tofos en àrees pròximes a la boca, la maltia es veu favorida en els animals en captivitat per una alimentació inadequada rica en derivats cárnicos a espècies que en el seu mig natural són vegetarianes. En les tortugues l'afectació articular pot ser greu ocasionant dificultat important per a la marcha.[41]

Referències

  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 Manual SER de malties reumáticas, 3º edició. Societat Espanyola de Reumatología, Editorial Mèdica Panamericana, 2000. Consultat el 20 de novembre de 2012.
  2. ↑ Méndez Sarmiento (2005). Patologia humana bàsica, Universitat del Rosario, p. 304. ISBN 9589203787.
  3. ↑ «Concentracions séricas d'uratos i excreció urinària d'àcit úrico en individus en síndrome metabòlic».Medicina Clínica.126(9)
    321–324.ISSN 0025-7753.doi:10.1157/13085753.Consultat el 2020-10-18.
  4. ↑ «Sugar-sweetened beverage consumption: a risk factor for prevalent gout withSLC2A9genotype-specific effects on serum urate and risk of gout».Annals of the Rheumatic Diseases.73(12)
    2101–2106.ISSN 0003-4967.doi:10.1136/annrheumdis-2013-203600.Consultat el 2020-10-18.
  5. ↑ aafp. org/afp/2007/0915/p801. html «Gout: An Update.» American Family Physician, 2007. Consultat el 20 de novembre de 2012.
  6. ↑ noscuidamos. com/2006/09/18/carlos-v-padecia-gota-una-historia-clinica-cerrada-al-cabo-de-casi-500-anos/ Cristóbal Pera: «Carlos V patia gota: una història clínica tancada al caba de casi 500 anys.» [1] archivat en Wayback Machine. Consultat el 26 de novembre de 2012.
  7. ↑ best-gout-remedies. com/historyofgout. html «Història de la gota» (anglés) [2] archivat en Wayback Machine.. Consultat el 25 de novembre de 2012.
  8. ↑ nndb. com/people/703/000091430/ «Emil Fischer.» The Notable Names Database, 2008. Consultat el 25 de novembre de 2012.
  9. ↑ unne. edu. ar/revista/revista131/gota. htm Alfredo Andrés González: «Maneig de la gota, revisió.» [3] archivat en Wayback Machine. Revista de Postgrau de la VIa Càtedra de Medicina, nº 131, setembre 2003. Consultat el 20 de novembre de 2012.
  10. ↑ bmjjournals. com/cgi/content/full/58/5/266Roberts-Thomson RA, Roberts-Thomson PJ: «Rheumatic disease and the Australian aborigine.» Ann. Rheum. Dis.,vol. 58, cap. 5, pàgines 66-70, maig 1999. Consultat el 20 de novembre de 2012.
  11. ↑ elmedicointeractiu. com/ap1/emiold/aula/tema15/gota3. htm «Hiperuricemia i gota.» [4] archivat en Wayback Machine. Mege Interactiu. Programa de formació continuada acreditada per a meges d'atenció primària. Consultat el 20 de novembre de 2012.
  12. ↑ 12,0 12,1 12,2 12,3 12,4 12,5 mgyf. org/medicinageneral/revista_88/pdf/593_602. pdfVV. AA: Revisió i actualisació de la hiperuricemia. [5] archivat en Wayback Machine. SEMG, setembre 2006. Consultat el 20 de novembre de 2012.
  13. ↑ VV. AA: Hiperuricemia i gota. Editorial Meja Internacional, S. A., consultat el 25 de novembre de 2012.
  14. ↑ Lehninger: Principis de bioquímica, 5ª edició. Consultat el 20 de novembre de 2012.
  15. ↑ [Nekane Lauzirika. La gota és una maltia fàcil de diagnosticar, de tractar i té curació. DEIA. 05/09/2011.] Consultat el 20 de novembre de 2012.
  16. ↑ 16,0 16,1 guiasalud. es/GPC/GPC_526_Manejo_gota_compl.pdf Fernando Pérez Ruiz: Guia de pràctica clínica per al maneig de la gota. [6] archivat en Wayback Machine. Societat Espanyola de Reumatología, 2013.
  17. ↑ msc. es/biblioPublic/publicaciones/recursos_propios/infMedic/docs/vol33_4Hiperuricemia.pdf Eliseo Pascual Gómez: Hiperuricemia i gota. IT del SNS, vol 33, nº4/2009, Ministeri de Sanitat i Consum. Espanya. Consultat el 20 de novembre de 2012.
  18. ↑ medicine. ox. ac. uk/bandolier/booth/booths/gout. htmlBandolier: Gout. Informació sobre la gota basada en evidències científiques. [7] archivat en Wayback Machine. Consultat el 20 de novembre de 2012.
  19. ↑ ncbi. nlm. nih. gov/pmc/artículs/PMC3403120/ José Francisco Flores Martín, Fernando Vázquez Alonso, Ignacio Puche Sanz, Raquel Berrio Campos, Miguel Ángel Campanya Gutiérrez i José Manuel Cózar Olmo: «Gouty Tophi in the Penis: A Case Report and Review of the Literature.» Case Rep Urol. 2012; 2012: 594905. Consultat el 8 de decembre de 2012.
  20. ↑ 20,0 20,1 20,2 L. Hernando Avendaño: Nefrología Clínica, 3ª edició, 2008, Editorial Mèdica Panamericana. Consultat el 30 de novembre de 2012.
  21. ↑ Jordan DR, Belliveau MJ, Brownstein S, McEachren T, Kyrollos M(2008).«Medial canthal tophus».Ophthal Plast Reconstr Surg.24(5)
    403-4.doi:10.1097/IOP.0b013i3181837a31.
  22. ↑ Sà K, Kohakura I, Kimura K, Ozeki S«Atypical Triggering at the Wrist due to Intratendinous Infiltration of Tophaceous Gout».Hand (N I).4(1)
    78-80.doi:10.1007/s11552-008-9120-4.
  23. ↑ McKenzie BJ, Wechalekar MD, Johnston RV, Schlesinger N, Buchbinder R. cochranelibrary. com/cdsr/doi/10.1002/14651858. CD006190. pub3/full/es#CD006190-abs-0008 Colchicine for acute gout. Cochrane Database of Systematic Reviews 2021, Issue 8. Art. No.: CD006190. DOI: 10.1002/14651858. CD006190. pub3. Accés 09 niviembre 2021.
  24. ↑ «Guia de Pràctica Clínica per al Maneig de Pacients en Gota» (en és-és). GuíaSalud. Consultat el 2021-11-30.
  25. ↑ ema. europa. eu/docs/es_ES/document_library/EPAR_-_Product_Information/human/000777/WC500021812.pdf Agència Europea del Medicament: Febuxostat. Consultat el 25 de novembre de 2012.
  26. ↑ «Uloric Approved for Gout». O. S. News and World Report. Consultat el 26 de novembre de 2012.
  27. ↑ Man CY, Cheung IT, Cameron PA, Rainer TH(2007).«Comparison of oral prednisolone/paracetamol and oral indomethacin/paracetamol combination therapy in the treatment of acute goutlike arthritis: a double-blind, randomized, controlled trial».Annals of Emergency Medicine.49(5)
    670-7.doi:10.1016/j. annemergmed.2006.11.014.
  28. ↑ 28,0 28,1 Chen LX, Schumacher HR«Gout: an evidence-based review».J Clin Rheumatol.14(5 Suppl)
    S55-62.doi:10.1097/RHU.0b013i3181896921.
  29. ↑ Richette P, Bardin T«Gout».Lancet.375(9711)
    318-28.doi:10.1016/S0140-6736(09)60883-7.
  30. ↑ 30,0 30,1 30,2 «FDA approves new drug for gout». FDA.
  31. ↑ «Efficacy and tolerability of pegloticase for the treatment of chronic gout in patients refractory to conventional treatment: two randomized controlled trials.».JAMA: the Journal of the American Medical Association.306(7)
    711-20.doi:10.1001/jama.2011.1169.
  32. ↑ archive. org/web/20120701085722/http://www. ser. es/ArchivosDESCARGABLES/Folletos/11.pdf «¿Que és la gota?.» Societat Espanyola de Reumatología. Consultat el 20 de novembre de 2012.
  33. ↑ 33,0 33,1 33,2 33,3 33,4 ukgoutsociety. org/allabout. htm Informació sobre gota de la United Kingdon Gout Society (en anglés). Consultat el 20 de novembre de 2012.
  34. ↑ Laubscher T, Dumont Z, Regier L, Jensen B«Taking the stress out of managing gout».Ca Fam Physician.55(12)
    1209-12.
  35. ↑ 35,0 35,1 35,2 35,3 35,4 35,5 [Guia de pràctica clínica per al maneig de la gota] (en anglés). Americam College of Rheumatology, 2012. Consultat el 25 de novembre de 2012.
  36. ↑ medicine. ox. ac. uk/bandolier/booth/gout/alcgout. htmlBandolier: Gota i alcohol (en anglés). [8] archivat en Wayback Machine. Evidències científiques sobre la relació entre gota i consum d'alcohol. Consultat el 20 de novembre de 2012
  37. ↑ scielo. cl/scielo. php? pid=S0034-98872011000400014&script=sci_arttextVV. AA: Àcit úrico: una molècula en accions paradòxiques en l'insuficiència cardíaca. ISSN 0034-9887, Rev. méd. Chile vol.139 no.4, Santiago abril 2011. Consultat el 30 de novembre de 2012.
  38. ↑ Ames BN, Cathcart R, Schwiers I, Hochstein P«Uric acid provides an antioxidant defense in humans against oxidant- and radical-caused aging and cancer: a hypothesis».Proc. Natl. Acad. Sci. O. S. A..78(11)
    6858-62.
  39. ↑ Marcela Artemisa: Revisió bibliogràfica de les litiasis caninas més freqüents de vies urinàries baixes. Universitat Michoacana de Sant Nicolás d'Hidalgo, 2007. Consultat el 30 de novembre de 2012.
  40. ↑ VV. AA: Meja veterinària. Universitat de León, Universitat de Santiago de Compostela, Universitat de Saragossa, ISBN 84-9773-046-1.
  41. ↑ peteducation. com/artícul. cfm? c=17+1796&aid=2496 Reptile gout (en anglés). Consultat el 31 de juny de 2012.


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Gota_(malaltia)&oldid=1430220»