Fagàcees
Fagaceae, les fagáceas, són una família de plantes de l'orde Fagales que reunix unes 670 espècies acceptades[1] d'arbres o arbusts propios de l'hemisferio norte.[2] Les fagáceas en les regions templades són en la seua majoria caducifolis, mentres que en els tròpics, moltes espècies ocorren com a arbres i arbustos perennifolis. Es caracterisen per fulles simples alterns en nervadura pinnada, flors unisexuals en forma d'ament i fruts d'anous en forma de copa (cúpula). Els seus fulls són a sovint lobulades i tant pecíols com estípules estan generalment presents. Els seus fruts carixen d'endospermo i es troben en un clafoll escamosa o espinosa que pugues o no tancar tota l'anou, que pot consistir en una a sèt llavors. En els roures, gènero Quercus, el frut és una anou sense vàlvula (que genera lmente conté una llavor) cridada bellota. El clafoll de la bellota en la majoria dels roures solament forma una copa en la que s'assenta l'anou. Atres membres de la família tenen anous completament tancades. Les fagaceae és una de les famílies de plantes leñosas més importants des del punt de vista ecològic en l'hemisferi nort, ya que els roures formen la columna vertebral del bosc templat en Amèrica del Nort, Europa i Àsia, i són una de les fonts més importants d'aliment per a la vida selvada.
Varis membres de Fagaceae tenen importants usos econòmics. Moltes espècies de roure, castany i hi haja (genera Quercus, Castanea, i Fagus, respectivament) s'utilisen comunament com a fusta per a pisos, mobles, gabinets i barrils de vi. El corcho per a tapar botelles de vi i una miríade d'atres usos s'obté de la corfa del alcornoque, Quercus suber. Les castanyes són els fruts d'espècies del genus Castanea. Numeroses espècies de varis gèneros són plantes ornamentals destacades i asclons de fusta del genus Fagus s'utilisen a sovint per a donar sabor a les cerveses. Les anous d'algunes espècies dels gèneros tropicals asiàtics Castanopsis i Lithocarpus són comestibles i s'utilisen a sovint com a ornamentals.
Descripció
Arbres o arbusts monoicos, anemófilos o més rarament entomófilos, de fulls persistents, marcescentes o caduques, simples -a sovint lobadas-, alternes, en estípules caduques, peciolades i en nervadura pinnada. Flors masculines reunides en aments erectes o péndoles, o en glomérulos, de periant sepáloide dividit en 4-6(9) lòbuls o lacinias, en (4)6- 20(40) estams, exertos i de filaments lliures. Flors femenines solitàries o dispostes en grups de 2-3 en la base de les inflorescències masculines i rodejades per un involucre basal cupuliforme de bràctees escamoides soldades, el qual es transforma en una cúpula més o menys envolvent en el frut o l'infrutescència; tenen el periant en 4-8 lòbuls o lacinias, l'ovari ínfer, generalment trilocular -a voltes en 6(9) lóculos-, en 2 rudiments seminals per lòcul i 6-9 estils. Fruts monospermas en anou/aqueni d'endocarpo generalment en interior pelut, rodejats parcial (bellota) o totalment (castanya, hayuco), individualment o en grups de 2-3, excepcionalment fins a 15, en una cúpula -o calibio- multibracteada escuamiforme o espinosa, dehiscente per valvas en número igual al número d'anous/aquenis més un. Les llavors carixen d'endospermo i estan rodejades per un tegumento (episperma) membraneáceo.[3][1][4][5]
Classificació
Les fagáceas es dividixen en 2 subfamílies (Fagoideae K. Koch i Quercoideae Õrsted) i s'accepten 7 gèneros.[1]
La monofília de las fagáceas tienen un fuerte apoyo tanto en datos morfológicos (especialmente la morfologia del fruto) como moleculares.[6]
El gènero de l'hemisferi sur Nothofagus, en el seu casi 40 espècies, usualment cridades les "hages meridionals", va anar històricament ubicat dins de les fagáceas, com a gènero germà de Fagus,[7] pero recents evidències moleculars sugerixen que les coses són d'una atra manera. Mentres que Nothofagus compartixen un número de característiques comunes en les fagáceas, com una estructura de frut en forma de cúpula, diferix significativament en unes atres, incloent una distintiva morfologia del polen i les estípules aixina com per tindre diferent número de cromosomes.[8] El punt de vista acceptat actualment pels botànics sistemàtics és colocar Nothofagus dins de la seua pròpia família monogenérica, les notofagáceas.[6][1][9]
Gèneros
- Castanea Mill., 1754 - Els castanyers; huit espècies i un híbrit acceptats, nort templat de l'est d'Àsia, suroest d'Àsia, surest d'Europa, Norteamérica oriental.
- Castanopsis (D.Dò) Spach, 1841, nom. cons. - Al voltant de 140 espècies acceptades, surest d'Àsia.
- Chrysolepis Hjelmq., 1948 - 4 espècies acceptades, Oest dels Estats Units.
- Colombobalanus Nixon & Crepet, 1989 = Trigonobalanus Formen
- Fagus L., 1753 - Les hages; 10 espècies i un híbrit acceptats, nort templat de l'est d'Àsia, suroest d'Àsia, Europa, Norteamérica oriental.
- Formanodendron Nixon & Crepet, 1989 = Trigonobalanus
- Lithocarpus Blume, 1825 - Al voltant de 340 espècies acceptades, totes llevat una en Àsia tropical o de clima templat, una (L. densiflorus) en Califòrnia i suroest d'Oregó.
- Pasania Oerst., 1867 = Lithocarpus Blume
- Pasaniopsis Kudo, 1922 = Castanopsis (D.Dò) Spach
- Quercus L., 1753 - Roures i carrasques; al voltant de 600 espècies acceptades, difoses per tot l'hemisferi nort, creuant l'equador en Indonèsia.
- Trigonobalanus Formen, 1962 - 3 espècies acceptades, Àsia meridional tropical, surest d'Àsia i nort de Sudamèrica.
- Trisynsyne Baill. = Nothofagus Blume[1][10]
Distribució
Les fagáceas estan àmpliament distribuïdes per tot l'hemisferi nort. La diversitat a nivell de gènero està concentrada en el surest d'Àsia, a on es creu que varen evolucionar la major part dels gèneros existents abans d'emigrar a Europa i Amèrica del Nort (a través del Pont de Beringia).[11] Alguns membres de les fagáceas, com Fagus grandifolia o Castanea dentata i Quercus alba en el nort-est dels Estats Units, o Fagus sylvatica, Quercus robur i Q. petraea en Europa) a sovint són ecològicament dominants en els boscs templats septentrionals.
Usos
Varis membres de les fagáceas tenen importants usos econòmics. Moltes espècies de roure, castany i hi haja (gèneros Quercus, Castanea i Fagus respectivament) s'usen comunament com a fusta per a sols, mobles, gabinets i barricas de vi. El corcho per als tapons de botelles i una miríade d'atres usos es fa a partir de la corfa del alcornoque, Quercus suber. Les castanyes, un aliment saborós per a l'hivern, són els fruts d'espècies del gènero Castanea. Numeroses espècies de diversos gèneros són prominentemente ornamentals, i asclons de fusta del genus Fagus a sovint s'usen per a donar sabor a les begudes.
Mits i llegendes
Els arbres del gènero Quercus, comunament coneguts com a roures, han segut figures centrals en mitologia i llegendes de moltes cultures per la seua fortalea, longevitat i associacions simbòliques en el món natural. Els roures han segut venerats durant molt temps com a arbres sagrats i poderosos, a sovint vists com a guardians de la terra o com a encarnació de deus, esperits i forces còsmiques. Alguns mits i llegendes prominents relacionats en els roures són els següents.
- El roure de Dodona
En la mitologia grega, el roure va ser sagrat para Zeus, el rei dels deus. El roure més famós associat en Zeus era el Roure de Dodona, ubicat en la regió d'Epiro, al noroest de Grècia. Segons el mit, el roure de Dodona era considerat un oràcul vivent. Zeus comunicava la seua voluntat a través del murmuri dels fulls del roure, i els sacerdots i sacerdots de Dodona, coneguts com els Selloi, interpretaven eixos sons. El roure de Dodona era considerat un dels oràculs més antics de Grècia, en la creència de que l'arbre existia inclús abans de la fundació del famós oràcul de Delfos.[12]
L'associació dels roures en Zeus resalta la seua conexió simbòlica en la fortalea, la resistència i l'autoritat divina. El roure era vist com un arbre capaç de soportar la prova del temps, de la mateixa manera que els propis deus.
- El roure com a arbre sagrat
En la mitologia celta, el roure era venerat com un dels arbres més sagrats, a sovint simbolisant fortalea, saber i protecció. Els celtes tenien una profunda conexió espiritual en el món natural,[13] i el roure era considerat un arbre de gran poder i importància. Els druidas, la classe sacerdotal celta, creïen que el roure era l'eix del món, en les seues raïls profundes en la terra i les seues branques alcançant els cels. Pensaven que els boscs de roures eren llocs de poder espiritual, a on es podia comunicar en lo diví.[12]
Los celtas també asociaban el roble con el dios Dagda, una deïtat conocida como el "Dios Bueno" o "Padre de los Dioses". Dagda era un símbolo de abundancia, fertilidad y protecció, y sus vínculos con el roble reforzaron la importancia del árbol como símbolo de vida y vitalidad.
Un elemento famoso de la mitologia celta es el "Árbol de la Vida", que a menudo se representa como un roble, simbolizando la conexión entre el mundo físico y el espiritual. Las profundas raíces del roble y sus ramas imponentes servían como una metáfora de la conexión entre la tierra y el cielo, así como entre la vida y la muerte.[12]
- Yggdrasil y el roble
Aunque el gran fresno Yggdrasil es el árbol cósmico central en la mitologia nórdica, los robles també tenían importancia en la visión nórdica del mundo antiguo. El roble fue pensado como sagrado para Thor, el dios del trueno, quien a menudo se asocia con la fuerza y el poder de la tormenta. El martillo de Thor, Mjölnir, se creía capaz de derribar robles y otros árboles poderosos, simbolizando su dominio sobre las fuerzas de la naturaleza.[14]
Ademés, els roures a voltes s'associaven en els jagants o Jötnar, els sers primordials del caos i la naturalea en la mitologia nòrdica. L'idea de que els roures estigueren vinculats tant en forces divines com en forces caòtiques reflectix la naturalea dual del roure, tant com a símbol d'estabilitat còsmica com un conducte per a forces naturals impredictibles.
El roure i Júpiter En la mitologia romana, el roure era sagrat para Júpiter, l'equivalent de Zeus en la mitologia grega. El roure era consi derado un símbol de poder, i els temples a Júpiter a sovint es construïen en boscs de roures. El poeta romà Virgilio, en el seu Eneida, fa referència al roure com a símbol de la fortalea romana i la resistència. De la mateixa manera que els grecs, els romans creïen que el murmuri dels fulls del roure era una forma de comunicació divina. L'associació romana dels roures en el deu Júpiter reforça l'estatus de l'arbre com a símbol d'autoritat divina i protecció.[12]
- El roble y Perún
En las culturas eslavas y bálticas, el roble també era considerado un árbol de gran importancia, a menudo vinculado al dios del trueno Perún. Perún era el dios eslavo del trueno, la guerra y la fertilidad, y se creía que habitaba en los robles, los cuales se pensaban como el hogar natural de su poder. Al igual que en otras culturas, el roble era venerado como un símbolo de fortaleza, y se creía que los rayos que a menudo caían sobre los robles eran la manifestació de la ira o la bendició de Perún. En algunos mitos, se decía que el dios del trueno derribaba a sus enemigos con su martillo o hacha, de forma similar a Thor, lo que refuerza la conexión del roble con el poder divino.
- El roble y el Gran Espíritu
En varias culturas nativas americanas, los robles eran considerados árboles sagrados y se asociaban con el Gran Espíritu o los dioses creadores. El roble era visto a menudo como un protector y se creía que era un guardián de la tierra. Para algunas tribus, las bellotas que caían de los robles simbolizaban el sustento y el renacimiento. La robustez del roble, junto con la abundancia que proporcionaba, lo convirtió en un árbol importante en muchas prácticas espirituales nativas americanas.[15]
Els cheroquis, per eixemple, veen el roure com un símbol de força i saber, i es pensava que el seu bellotes tenien un significat espiritual. En algunes tradicions, els roures es plantaven en els llímits de terres sagrades, marcant l'entrada a llocs a on es podia sentir la presència del Gran Esperit.[15]
- El roure i Avalon
En les llegendes artúriques, els arbres, en general, juguen un paper important com a símbols, i el roure a sembla ocasionalment com un símbol d'estabilitat i continuïtat. Algunes versions de la llegenda mencionen el "roure de Avalon", que es considera un lloc de pau i renovació espiritual. Avalon, la mística illa a la que es diu que el rei Arturo va ser dut despuix de la seua mort, a sovint es representa com un lloc de primavera eterna, a on creixen poderosos arbres, inclosos els roures.[16]
- El roure i les fades
En moltes tradicions europees populars, els roures eren considerats arbres encantats, habitats a sovint per esperits, fades o elfos. El tamany imponent del roure i les seues raïls profundes ho feyen semblar un pont entre el món humà i el sobrenatural. En alguns mits, es pensava que el roure era una porta a l'atre món, i es creïa que aquells que descansaven baix les seues branques podien comunicar-se en els esperits o rebre mensages del món invisible. Les bellotes del roure a sovint es pensaven que posseïen propietats màgiques i a voltes s'utilisaven en amulets o talismans.[15]
Referències
- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 Erro en la cita: L'element
<ref>no és vàlit; puix no n'hi ha una referència en text nomenadaAPGW - ↑ (2016).«The number of known plants species in the world and its annual increase».Phytotaxa.Magnolia Press.261(3): 201–217.doi:10.11646/phytotaxa.261.3.1.
- ↑ Fagaceae en Flora of North America
- ↑ Fagaceae e Flora Ibérica, CSIC/RJB, Madrid
- ↑ Fagaceae en Flora Vascular de Andalucía occidental
- ↑ 6,0 6,1 Judd, Walter S., Christopher S. Campbell, Elizabeth A. Kellogg, Peter F. Stevens, Michael J. Donoghue. Plant Systematics: A Phylogenetic Approach Third Edition. Sinauer Associates, inc. Sunderland, MA 2008.
- ↑ Cronquist, Arthur. An Integrated System of Classification of Flowering Plants. Columbia University Press: New York, NY 1981.
- ↑ Takhtajan, Armen. Diversity and Classification of Flowering Plants. Columbia University Press, Nueva York 1997.
- ↑ Nothofagus en The Plant list
- ↑ Fagaceae en The Plant List
- ↑ Manos, PS., AM Stanford. 2001b The historical biogeography of Fagaceae: Tracking the tertiary history of temperate and subtropical forests of the Northern Hemisphere. International Journal of Plant Sciences 162: S77-S93 Suppl. 6.
- ↑ 12,0 12,1 12,2 12,3 Henze, Mary, The Oak Tree in Ancient Mythology and Religion (2011) Cambridge University Press ISBN: 978-0521173439
- ↑ Brock, Peter. The Celtic Tree Lore and its Symbolism (2017) Bloomsbury Academic ISBN: 978-1781593000
- ↑ Ackerley, Sarah. Norse Mythology: A Guide to the Gods, Heroes, Rituals, and Beliefs (2017) Oxford University Press ISBN: 978-0190651642
- ↑ 15,0 15,1 15,2 Guiley, Rosemary Ellen. The Encyclopedia of Spirits: The Ultimate Guide to the Magic of Fairies, Genies, Demons, Ghosts, Gods & Goddesses (2009) HarperOne ISBN: 978-0061228676
- ↑ Derek Pearsall, Arthurian Romance: a short introduction, Blackwell, Oxford, 2005.