Estarnut
Un estarnut[1] és un acte reflex convulsivo d'expulsió d'aire des dels pulmons a través de la nas, fonamentalment, i finalment, per la boca. Per lo comú és provocat per partícules estranyes que provoquen l'irritament de la mucosa nassal. L'estornut pot disseminar malalties per mig del llançament de vectors en l'aire (a menos que siga causat per alguna alèrgia, les quals no són contagioses).
Mecanisme
L'irritament estimula la sensibilitat del nas i, a través del neuropéptido neuromedina B, s'estimulen un grup concret de neurones localisades en el tronc de l'encéfal. Estes, a la seua volta, es proyecten sobre la zona del cervell que controla l'exhalació d'aire dels pulmons, produint-se aixina el reflex de l'estornut.[2]
L'estornut es caracterisa per una forta i molt ràpida inhalació d'aire ―aproximadament dos litros i mig― que passa als pulmons. En eixe moment és quan els músculs abdominals fan pujar sobtadament al diafragma per a aumentar la pressió en els pulmons.
Mentrestant, els músculs de la faringe s'òbrin i es tanquen també. L'aire ix llavors disparat pel nas en un ranc de velocitat entre 60 i 160 km/h.[3][4] La saliva que acompanya a l'aire pot cobrir un àrea d'uns 7 m².
Per a una persona és molt difícil mantindre els ulls oberts mentres estornuda. El reflex de tancar els ulls té un objectiu: quan l'aire va des dels pulmons fins al nas pot aumentar la pressió ocular i desplaçar una miqueta els ulls fent-los mal. També és possible que els germens continguts en la saliva que ix disparada per la boca toquen el globo ocular i produïxquen una infecció.[4]
És casi impossible estornudar sense moure el cap cap a davant (solament seria possible si l'estornut fora molt suau). Este moviment ajuda a expulsar les substàncies irritantes de l'aparat respiratori.
Factors
- Alèrgies (polen, pols, etc.).
- Irritament per la pols, pebre, talc, etc.; quan entren en contacte en la mucosa nassal.
- Inhalació de corticosteroides o atres elements químics.
- Ingestió d'alguns aliments (chocolate, café, va vindre, fruts secs...), en particular si s'és alèrgic als mateixos.
- Infeccions virals, com grips o refredats.
- Reacció a la llum lluenta.
- Reacció a una pèrdua de temperatura (p.ej. desabrigar-se).
Onomatopeyes
Algunes onomatopeyes corresponents a l'estornut són: ¡achís!, ¡achú!
La primera sílaba correspondria a l'aspiració llenta d'aire, i l'última sílaba a la repentina expulsió per la boca.
Casos històrics i pràctiques
En la Odissea (17.541-550), quan Penélope va sentir que el seu espós Ulises podia estar viu, va dir que ell i el seu fill podrien finalment castigar als pretenents. En eixe moment, el seu fill va estornudar fortament, i Penélope rio, ompli de felicitat, ya que ho va considerar una senyal dels deus.
El 3 de setembre del 401 a. C., abans d'una batalla contra els perses, el soldat ateniense Jenofonte va pronunciar un dramàtic discurs instant als seus colegues a acompanyar-ho a la llibertat o la mort. Despuix d'una hora de arenga, un soldat va estornudar, lo que els seus companyers varen considerar una senyal favorable dels deus cap a Jenofonte.
Entre els pagans de Flandes un estornut significava un presagie.
Els catòlics varen popularisar l'ús de la bendició com a resposta a l'estornut. La costum d'exclamar «¡salut!» despuix d'un estornut va començar cap a l'any 590, quan la pesta començava a aguaitar Europa. Per a combatre la pesta, el papa Gregori Magne (540-604) va ordenar lletanies, processons i pregàries constants. Aquell que estornudara devia ser immediatament denunciat per mig de l'exclamació «¡salut!», que funcionava com una oració per a beneir el lloc i evitar el desenroll de la pesta, pero que també estigmatizaba a qui acabava d'estornudar com si fora un llaurador portador de la desconeguda malaltia.
La costum permaneix encara entre els parlants de varis idiomes, entre alguns dels quals se seguix utilisant algun tipo de bendició, com «Jesús» o «Salut».
En els països anglosaxons se sol utilisar l'expressió «Bless you» (‘[<nowiki/>Deu] et beneïxca’), en el mateix fi que el «¡salut!», dels països hispanohablante.
Gradualment l'exclamació va perdre la seua connotació negativa, i va passar a ser considerada un acte de cortesia.
En Rússia, Hongria i Eslovènia, un estornut que ocorre despuix de fer una afirmació s'interpreta a voltes com una confirmació per part de Deu de que lo que es diu és cert.
En Índia, Pakistan i Guatemala es creu que quan algú estornuda és que recorda o és recordat per algú volgut. En El Salvador, quan algú estornuda es fa la broma que la causa de l'estornut és perque no s'ha ingerit begudes alcohòliques. En Japó, estornudar és senyal de que algú està parlant de la persona que estornuda.
En alguns pobles de Mèxic es creu que si un varó estornuda significa que la seua esposa li està sent infel.
En moltes ocasions es poden vore llums blanques despuix d'estornudar, possiblement açò es dega l'aument de la pressió intraocular.
Vore també
Referències
- ↑
- ↑ Alfonso M. Corral. «Encontradas las neuronas que nos hacen estornudar». ¡Cuánta Ciencia!. Consultat el 2 de julio de 2021.
- ↑ Episodio n.º 147 del programa televisivo Mythbusters
- ↑ 4,0 4,1 JSedano. «Lo que se preguntan sus alumnos de 3º de la ESO – IX: ¿Por qué estornudamos?». El Tamiz. Consultat el 1 de agosto de 2018.
